Deixeble fosc (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Vos va somiar els somnis dels torturats. Malson rere malson el van travessar, visions d'ombres, massacres i dolor tant produïts com rebuts. A través de tots ells ballava Asajj Ventress, en la seva bella cara totes les expressions que ell li havia vist i algunes que no coneixia. Però l'últim somni no va ser de dolor, sinó d'èxtasi, del tendre toc dels dits d'ella en la seva cara, de les seves paraules murmurades...

El contacte es va fer més fred, encara suau, però amb textura. Vos va obrir els ulls per descobrir una serp enroscada en el seu cos, el seu cap triangular lliscant-se per sota de la barbeta. Ell va cridar i va saltar cap enrere, l'adrenalina corrent dins d'ell. La serp, desinteressada, es va allunyar lliscant i Vos es va esforçar per desaccelerar la respiració.

L'ardent sofriment havia desaparegut. Ho havia reemplaçat la lentitud, com si nedés en el fang. La boira surava baixa sobre el terra, enfosquint la seva visió... o eren els efectes residuals de la mossegada de la serp? No, ell podia sentir l'aire humit que s’enganxava aquós a la seva pell. Es va adonar d'un lleu cruixit darrere d'ell. Girà i va ser rebut per la visió d'una altra serp més, gruixuda com el braç i de tres metres de llarg. Ell es va posar dempeus i s’entrebancà allunyant-se d'ella, movent-se massa lentament i amb massa esforç. La serp també es negava a la confrontació i va lliscar per anar a buscar el seu esmorzar.

—Ha arribat el moment de posar a prova el teu entrenament Jedi, dolç meu.

Vos es va adonar que el seu sabre de llum havia estat posat al seu abast. Ell, per descomptat, ho havia amagat de Ventress durant els seus primers dies junts, però una vegada a Dathomir no hi havia hagut cap raó per no fer ús d'ell durant les seves caceres. No obstant això, ell estava segur que no ho havia tingut amb ell la nit anterior. El va agafar en aquest moment amb dits maldestres.

La veu de Ventress semblava provenir de tot arreu. El pensament de Vos encara estava endormiscat, i va mirar al seu voltant, tractant de detectar-la, preguntant-se quina nova lliçó li havia preparat. Va sentir el xiuxiueig i el clic d'un sabre de llum i, matusserament, va activar el seu quan ella va saltar sobre ell des de dalt.

Gràcies als efectes persistents del verí, i a la simple desconfiança, Vos va registrar que ella actuava amb mortal serietat a temps per fer un pas enrere i parar el seu cop. Ventress va saltar hàbilment sobre el seu cap i Vos es va tornar, de nou gairebé movent-se amb massa lentitud com per evitar que ella li tallés per la meitat.

Les seves fulles van xocar i espetegaren, i ella va avançar, el seu rostre a pocs centímetres del d'ell. Un cruel somriure va corbar els seus llavis carnosos.

—Molt bé, Vos —va dir ella, gairebé burleta —. Almenys saps com retornar un atac.

Ella va fer una tombarella cap enrere, aterrant a la gatzoneta sobre una gran roca.

—Però pots acabar el treball? —I amb un salt ràpid, Ventress va desaparèixer en la boira.

De què estava parlant? Eren socis... més que socis. Vos sabia que Ventress es preocupava per ell. Podia sentir-ho en el seu toc, podia sentir-ho en la Força. Quant al que ell sentia, ell...

El riure d'ella, fred i cruel, va gelar a Vos més que la boira cada vegada més espessa. Va fer un pas endavant, movent-se cap a on l'havia vist per última vegada, apel·lant a la Força per tractar de localitzar-la. El seu cap començava a aclarir-se i la irritació va reemplaçar a la confusió. Fos el que fos que ella estava fent, no era necessari, i li estava començant a fer enutjar. Estaven perdent temps en una ximpleria.

Per segona vegada, el zumzeig del sabre de llum va alertar a Vos sobre la presència de la Ventress, i de nou es va tornar per detenir l'atac d'ella des d'enrere. El seu bell rostre es retorçà en una ganyota, i es va llançar contra ell amb tota la seva força. Ventress va descarregar una pluja de cops sobre ell, sense frenar-se, avançant per matar. No disposat a fer-li mal a ella, Vos va fer un pas enrere, després un altre, concentrant-se a bloquejar el seu atac. L'aire humit esmorteïa el guspireig dels sabres de llum que xocaven amb mortal precisió.

Ventress seguia atacant amb fermesa. Quelcom va fer clic dins de Vos. Un crit furiós va escapar dels seus llavis i es va llançar a l'ofensiva. Aquesta vegada va ser ella qui es va veure obligada a cedir terreny a mesura que ell avançava cap a ella, movent el seu sabre de llum amb tanta rapidesa que era poc més que una taca verda. Quan ella va retrocedir per atacar de nou, la mà d'ell va sortir disparada cap endavant i es va tancar en la gola d'ella, els dits clavant-se en la carn tèbia, aixecant-la amb facilitat per l'aire per després llançar-la al terra.

Ventress va colpejar amb força, espatarrada amb una absoluta falta de la seva habitual controlada gràcia. Ella va tossir i amb una mà es feia un massatge a la gola. Vos es va trobar dempeus al costat d'ella, el sabre de llum aixecat per al següent cop, però un somriure va tocar els llavis d'ella.

—Veus? —va dir ella, la seva veu aspra, les ombres tènues d'un hematoma començant ja a formar-se en la seva pàl·lida gola—. La teva ira t'ha fet poderós!

Va baixar el sabre de llum i el va apagar. La fúria vermella que havia acolorit els seus pensaments s'anava esvaint. Així que realment havia estat una prova, i res més. Vos va arrufar les celles. No li agradava que juguessin amb ell.

Però abans que pogués dir res, Ventress havia saltat, posant-se dempeus, i corria una altra vegada cap a la boira. Ara què? Ell va serrar els llavis en una línia tibant i la va perseguir. Aquest joc havia anat massa lluny.

I era un joc. Una vegada i una altra, Ventress li va permetre albirar-la prou com per no perdre-la de vista. Saltaven sobre troncs d'arbres caiguts, s'ajupien per sota de pedres sortints. Vos es va adonar que el camí que seguia Ventress els estava portant a la fortalesa de la muntanya. Va recordar el que ella li havia dit la primera vegada que l'havien vist junts «No estàs encara llest per anar a l'interior. Però quan ho facis... serà millor que t'asseguris de poder sortir».

Estava llest. Ell ho sabia. Podia prendre qualsevol cosa que Ventress li llancés.

Ventress corria en aquest moment en un clar, amb les seves esveltes cames llargues portant-la fàcilment sobre les pedres cap a la boca oberta de la caverna. Ella va desaparèixer en la foscor. Vos va córrer darrere d'ella, desaccelerant en sentir els dits freds d'una ombra que li acariciaven. Va sostenir el sabre de llum davant d'ell i es va moure amb cautela, recorrent a la Força per tractar de detectar-la.

Vos va caminar entre les estàtues que servien de columnes i va arribar a un espai interior de foscor i bellesa. Quan Ventress havia dit «llogaret», Vos havia esperat alguna cosa petita i primitiva. Però aquesta caverna era gegantesca, i el que albergava era vast i imponent en el seu abast i encant.

La major part de la il·luminació provenia de llacunes d'aigua que brillaven amb una suau i hipnòtica tonalitat blava. Aquí i allà, queien prims corrents d'aigua, la seva font tan alta que estava embolicada en la foscor. La il·luminació tènue revelava que, com amb l'exterior, els que havien construït aquest lloc havien treballat en conjunt amb la naturalesa. Aquí, al poble de les germanes de la Ventress, no hi havia arquitectura forçada; res, almenys en aquesta primera vista, semblava haver estat creat en una fàbrica. Estalagmites imponents sortien dels cerulis llacs, els seus cims tan alts que desapareixien ben amunt, en la foscor. En aquestes formacions naturals s'havien tallat portes, finestres, escales i miradors en diversos nivells. Punts del que semblava ser pedra fosforescent augmentaven la llum blava. Sens dubte, alguna vegada hi havia hagut també torxes.

Vos es va avançar en una àmplia àrea oberta de pedra plana. Aquí i allà va veure restes de vida quotidiana: gerres i gerros bolcats, brasers, bols.

Hauria estat un dels llocs més bells que Vos alguna vegada veiés, si no hagués estat tan immers en el Costat Fosc. Era fort aquí; controlat, directe. A l'altre costat de la zona oberta, va veure un altar i es va preguntar de quina classe d'horrors hauria estat testimoni. Potser una vegada, això havia estat res més que una caverna, un lloc neutral, amb el temps impregnat per l'energia que romania de segles de treball fosc. O tal vegada sempre havia habitat en la vora de la foscor.

No importava. L'única cosa que Vos va entendre va ser que Ventress coneixia íntimament els girs i voltes del seu llogaret; ell era un estrany, i ella l'estava caçant.

Ell sentia la seva presència, però la ubicació s'enterbolia, era difícil de precisar. Movent-se en silenci, Vos es va dirigir a una estalagmita més petita i saltà des de darrere d'ella amb un grunyit, movent el sabre de llum.

Però Ventress no estava allà. Ella estava darrere d'ell, cridant mentre movia la seva brillant fulla groga. Vos es va veure obligat a esquivar-la. Veloç com un pensament, Ventress va passar corrent al costat d'ell i es va tornar per quedar enfront seu.

—Ets fort —va dir ella i per a la seva sorpresa, Ventress va fer un pas enrere i va apagar el seu sabre de llum. No gaire segur quant a la seva intenció, Vos va vacil·lar.

—No et preocupis, Quinlan. Aquesta part de la prova ha acabat.

Ell va assentir amb el cap i va apagar també el seu sabre de llum.

—No puc dir que ho sento. Ara què?

Ventress es va tornar i va mirar cap a les llacunes blaves.

—Un component important de la màgia oculta de les Germanes de la Nit és un fluid que anomenem l'Aigua de Vida —va explicar ella.

—D'aquests llacs? —va tractar d'endevinar Vos.

—No exactament. L'Aigua de Vida... ha de ser collida.

Les fosques celles de Vos es van unir.

—No t'entenc.

—La profunditat d'aquestes llacunes mai ha estat sondejada. L'única cosa que sabem és que són molt profundes per cert, i que són la llar de moltes criatures. Hi ha una que les Germanes de la Nit en deien «Dorment». Per ser plenament acceptada com una adulta, les joves del meu clan havien de sotmetre's a un ritu de passatge. Amb l'ajuda de les seves habilitats en l'ús de la Força, havien de despertar al Dorment, dominar-lo i obligar-lo a extreure un tros del seu propi cos.

—Un trofeu? —Vos es va sentir fastiguejat.

—No. Un ingredient. Aquest tros del Dorment es bull amb aigua de la llacuna i altres elements per crear l'Aigua de Vida. Em van dir que el Dorment era molt entossudit. Perdre el control d'ell mateix, encara que fora per un moment, significaria la mort de la iniciada.

Vos va mirar les aigües lluminoses.

—Quantes vegades el ritu va tenir èxit?

—Mai ho vaig preguntar.

—Quin és el truc? Simplement controlar a un animal, fins i tot un molt entossudit, és bastant fàcil per a un Jedi.

—Ho seria... si aquesta criatura fos només un animal, i si només es necessités usar el Costat Lluminós de la Força —va explicar Ventress—. Quinlan... es tracta de «El» Dorment, no d'un Dorment. És antic. Els relats sobre ell es remunten als primers dies del meu clan. Un pot sentir com de fort que és el Costat Fosc aquí. Tot, fins i tot la vida silvestre, ha estat tocat per ell d'alguna manera. El Dorment únicament pot ser despertat i controlat si algú el subjuga totalment amb el poder del Costat Fosc.

—Ja veig —va dir Vos. Mirà cap enrere sobre l'aigua—. Bé, seguim endavant amb això.

Ella li va posar una mà en el braç.

—Encara no. És poc el que sé sobre El Dorment, però vaig a compartir amb tu el que sé. —Ventress va somriure una mica—. Ara ja saps per què volia que fortifiquessis la teva resistència. El teu següent exercici requerirà que nedis... i continguis la respiració.

 Següent