Deixeble fosc (XXIII)

Anterior

CAPÍTOL 23

Va passar més temps. Més tortura, més crits, més malsons als pocs moments en els quals Vos es desmaiava durant el temps suficient com per tenir-los. Somiava amb la foscor i la sang, amb la por al perill conegut, que era dolent, i el perill imaginat, que era pitjor.

Els pitjors malsons de tots eren aquells en els quals apareixia Ventress. De vegades ella era la seva torturadora, burlant-se quan li llançava rajos de la Força, delectant-se en el seu dolor. Li deia que tot el que ella havia dit, tot el que havien compartit estant junts, era una mentida i es delectava en el fet que això li dolia molt més que el dolor físic.

Però els somnis als quals Vos temia fins i tot més que a aquests, eren aquells en els quals tenia a Ventress en els seus braços. Quan ella li deia que li estimava i ell sabia que era veritat.

Els seus sentits s'havien encantat. No tenia gust ni gana de menjar, res de sensibilitat per cap cosa, excepte el sofriment dels diversos mètodes que el droide usava per inflamar els seus nervis o ferir i després sanar el seu cos. Vos alternava entre l’entumiment, la lentitud i el moment terriblement viu del turment. Menjava només perquè una part d'ell sabia que ho necessitava per mantenir la poca força que li quedava. Ell, Dooku i el droide havien estat jugant aquesta dansa pel temps suficient com perquè els músculs de Vos estiguessin començant a afeblir-se, excepte aquells que sofrien constantment en ser posats en posicions per les quals mai van ser dissenyats.

Els malsons en aquesta ocasió havien estat particularment dolents, així que quan el droide va anar a despertar-lo, Vos realment ho va agrair. Es va sorprendre quan el droide va desactivar el camp de força que l’havia tingut suspès dels braços. Incapaç de sostenir-se per si sol, va caure matusser al terra des d'un metre d'altura. Rígid per la falta de moviment durant tant temps, les espatlles i els braços li cremaven com el foc i Vos va reprimir un crit. El dolor era com el verí de serp que havia corregut per tot el seu sistema a Dathomir, la qual cosa li va portar de nou a pensaments sobre Ventress.

—Aixeca't —va ordenar el droide. Com Vos no li va obeir, el droide va fer un senyal. Van aparèixer dos droides de combat i es van posar en posició de ferms. El droide de tortura va desactivar el camp de força i els droides de combat van entrar. Van agafar-lo i li van posar els braços enrere per subjectar-los amb lligams, després cadascun el va agafar d'un braç. Mentre l’arrossegaven fora de la cel·la, el dolor dels braços va augmentar mil vegades, i una vegada més va descendir la foscor.

Vos va tornar en si quan el van llançar al terra. Es va quedar allà per un moment, i després es va adonar de les olors. Carns rostides, la forta olor de les fruites recentment tallades, la dolça fragància de la pasta fullada recentment enfornada... menjar de debò, no les coses sense gust que li havien obligat a consumir. La saliva li va omplir la boca i per primera vegada des que va començar la terrible experiència, l'estómac va fer alguns sorolls. A poc a poc, xiuxiuant, es va empènyer per quedar agenollat i va observar l'entorn.

L'habitació era gran i luxosa. Obres d'art provinents d'una varietat de mons penjaven en les parets. Les catifes que Vos trepitjava eren gruixudes i confortables. D'algun costat arribava música suau, i un armari gran, ornamentat amb talles, penjava en la paret. Totes aquestes coses Vos les va veure amb prou feines fugaçment. Els seus ulls estaven fixos en el desplegament davant seu, que era alhora acollidor i obscè. Hi havia, literalment, dotzenes de diferents aliments en una taula de menjador a la qual fàcilment podrien haver-se assegut setze persones.

I en la capçalera, servint un vi espumós en una copa flauta, estava assegut el Comte Dooku.

Va aixecar la copa en un brindis per Vos.

—Benvingut —va saludar i va beure.

Aquesta era potser la pitjor tortura fins aquest moment, però Vos es va armar de valor. Si Dooku pensava veure’l pregar per les sobres de la taula, el Comte quedaria molt decebut.

Vos va empassar per poder parlar.

—Bé, mira't en la teva mimada vida. —La seva veu degotava menyspreu—. Els teus servents, la teva festa, el teu palau. Deu haver estat molt fàcil per a tu donar-li l'esquena a l'Orde Jedi.

Dooku va tallar un altre tros del gruixut filet poc bullit i se’l va portar a la boca. Els seus sucs van degotar sobre el plat. El va mossegar amb evident plaer, es va netejar els llavis amb el tovalló i llavors va respondre.

—Sí —va concordar—. Porto una existència privilegiada ara. Però igual que tu, Vos, jo també vaig ser tret de la meva llar quan era un nadó i em vaig criar en el Temple Jedi. Va ser més tard en la meva vida que vaig descobrir la meva veritable herència, un llegat de poder i pedigrí que era massa intimidant com perquè el Consell ho acceptés.

Van posar un plat en l'altre extrem de la taula. El menjar no estava lluny d'ell i la copa flauta per al vi estava plena. Clarament, Vos estava convidat a sopar amb el Comte, si ell ho sol·licitava. Vos va intentar decidir quin era el curs d'acció més intel·ligent: negar-se a donar-li a Dooku la satisfacció de menjar, o aprofitar l'oportunitat de consumir una mica de menjar de debò per augmentar les seves forces.

—Pedigrí —es va burlar—. Com un animal. Podries haver fet molt, podries haver ajudat a tanta gent. En canvi, vas usar aquest llegat per difondre la teva maldat per tota la galàxia. —La fragància del pa recentment enfornat davant seu gairebé el va trencar.

Dooku es va aixecar del seu seient, deixant el tovalló i prenent la seva copa de vi. Es va acostar a l'entrada d'una gran balconada oberta i va descórrer les cortines que onejaven suaument. Per primera vegada des que havia estat atrapat, Vos va tenir sentit del temps. Era de nit, en qualsevol que fos el món en què estava, i els estels brillaven amb serenitat, burlant-se d'ell amb una llibertat que ell no tenia.

—Maldat? —Dooku es rigué entre dents—. Quina idea infantil! Indigna de tu, Vos. La lliçó d'avui comença amb això. —Es va tornar i va mirar a Vos, amb la copa encara a la mà—. No existeix el bé ni el mal. Només existeixen els que tenen poder i aquells sense poder.

Vos grunyí amb disgust. Havia decidit no menjar. Si començava, no estava segur de poder detenir-se, i es va negar a deixar que Dooku veiés com estava de famolenc.

—El teu Mestre Tholme entenia això. —Dooku va llançar aquesta granada verbal amb total naturalitat.

Per un moment, un vel vermell va enfosquir la visió de Vos, i estava tan indignat que no podia respirar.

—Com t'atreveixes a esmentar el seu nom? Tu el vas matar!

Dooku va semblar convincentment sorprès i després gairebé trist.

—Ah... així que això és el que ella et va dir. Donada la teva... hmm... relació amb Ventress, em vaig preguntar si tu sabies la veritat. Va ser ella qui va matar al teu Mestre, no jo.

—Menteixes! —va cridar Vos, tractant d'aixecar-se. Els droides el van empènyer de nou cap avall.

—No, Quinlan. Jo no haig de mentir. —Dooku va sacsejar el cap. Va entrar al passadís i va fer un senyal. Un moment després, va aparèixer rodant un droide tècnic baix. Dooku va anar cap a ell i va tocar uns controls mentre parlava—. Un dels molts avantatges de tenir un exèrcit droide en el camp és la possibilitat d'estudiar l'enregistrament de la batalla. Guanyi o perdi, sempre trobo que l’hologravació és... esclaridora.

Un toc final, i Dooku es va redreçar. El droide va produir un grinyol i després va començar a projectar l'escenari d'una batalla en un planeta que Vos no va poder identificar. Podia distingir les figures del que semblava ser un sens fi de droides de combat travat en lluita amb centenars de clons. Un conflicte important, llavors. La gola de Vos es va tibar, tement el que anava a veure.

—Ampliar —va ordenar Dooku. L'holograma es va moure, després va reduir el seu enfocament a un grapat de combatents.

Un d'ells era el Mestre Tholme. Malgrat si mateix, la respiració de Vos es va interrompre lleugerament. Es va sorprendre davant com de dolorós que va ser contemplar una imatge del seu Mestre. El pèl negre amb flocs grisos de Tholme estava recollit en una llarga cua de cavall. Ell es mantenia ferm, el seu sabre de llum, verd com el de Vos, era una taca indefinida mentre cridava ordres i destruïa droides de combat.

De sobte van aparèixer dos centelleigs vermells. Una dona, calba, pàl·lida com els estels, vestida de cuir negre i armada amb un parell de sabres de llum.

Asajj Ventress.

El Jedi i l’acòlita Sith immersos en una feroç baralla. Els sabres de llum de Ventress tenien empunyadures inusualment corbes, per la qual cosa havia de manejar-los d'una manera lleugerament diferent a la dels sabres de llum estàndard, que eren rectes. Vos observava oblidant-se de respirar, horroritzat, però incapaç d'apartar la mirada del brutal espectacle. Llavors, tan ràpidament que Vos ni tan sols va poder veure el que va ocórrer, Ventress havia aconseguit imposar-se.

El sabre de llum d’en Tholme va sortir volant. Ventress va apuntar les seves dues armes a Tholme. Ell va aixecar les mans i es va agenollar davant ella. S'estava rendint.

Ventress el va travessar.

Una fulla resplendent va travessar el cor d’en Tholme. L'altra el va esbudellar. L'estimat Mestre de Vos va caure al terra.

—Detinguin la projecció. —Es va sentir la veu de Dooku, com si vingués des de molt lluny. La sang de Vos tronava en les seves oïdes. Es va quedar mirant al Tholme en miniatura, mort, i a la petita Ventress, dempeus davant el Jedi assassinat traïdorament, somrient en senyal de triomf.

—Ventress era bona com a aprenenta —va continuar Dooku—. No obstant això, a mesura que es va fer més poderosa, la seva set de sang vessada no podia sadollar-se. Es va tornar cada vegada més violenta i impredictible.

Vos mirava fix, la seva mirada recorria la cara que havia acariciat, els llavis que havia besat.

—Ella va matar al Mestre Tholme en contra de les meves ordres. Havíem guanyat la batalla. No hi havia cap raó que justifiqués la mort d'un vell amic.

La veu de Dooku, estranyament, era amable, com la d'un pare consolant a un fill devastat.

—Però... per què anava ella a fer això? Ocultar-m'ho? —La veu de Vos sonava destrossada, fins i tot per a ell.

—Ventress té gana de poder. Això és el que realment desitja, i farà qualsevol cosa, li mentirà a qualsevol, per aconseguir el que vol.

Atordit, Vos va sacsejar el cap. Tot el seu cos li va doldre per aquest moviment.

—No. No, no a mi.

Dooku es va acostar més, mirant a Vos.

—Especialment a tu. Ho sé. Tu creies que la coneixies, com vaig creure jo. Vas creure que ella es preocupava per tu, però ella no estava fent una altra cosa que teixir una xarxa de mentides. Mentides de les quals et puc alliberar, com em vaig alliberar jo!

Vos no va respondre. La seva mirada estava fixa en el droide que li havia mostrat una veritat tan horrible.

O... no?

Va parpellejar. Hi havia alguna cosa respecte a Dooku i els enregistraments... Què era? I llavors va recordar. En aquest moment, Vos va mirar al Comte, la seva ment clara i enfocada una vegada més, la seva veu forta.

—Has falsificat aquest enregistrament —grunyí Vos—. Et vas esborrar i vas posar a Ventress en el teu lloc. És fàcil de fer. Ja has tractat d'enganyar als Jedi amb aquest truc abans!

Dooku li va mirar amb tristesa.

—T'aferres a qualsevol cosa, Vos. Entenc per què. És una cosa difícil d'acceptar, que el món que creies conèixer no era la veritat. És difícil allunyar-se de tot, deixar-ho tot. Però fes-ho, Vos. Allunya't d'aquest món fals, uneix-te a mi!

—Mai m'uniré a tu!

Dooku es va allunyar, caminant, de tant en tant mirant cap enrere, a Vos, com si estigués tractant de prendre una decisió sobre alguna cosa.

—Crec que haig de mostrar-te l'armari, després de tot —va dir—. En veritat, t'hagués estalviat això, si hagués pogut. Recorda que ho vaig intentar.

—L'armari —va repetir Vos—. Què és això, un estil nou i divertit de tortura?

—Tot depèn de tu, Quinlan. En veritat, estarà a les teves pròpies mans.

—Crec que m'agradaria tornar a la meva cel·la. Prefereixo els turments directes i no aquest joc absurd que estàs jugant. No em trencaràs, Dooku.

—Saps, crec que no ho faré —va coincidir el Comte, sorprenent a Vos—. Però et trencaràs de totes maneres. I serà la teva decisió fer-ho.

Dooku es va dirigir cap a l'extrem de l'habitació i es va detenir davant de l'armari. Vos es va posar tibant, sense saber a quin nou horror Dooku l’anava a sotmetre aquesta vegada.

—La teva prova està aquí —va apuntar Dooku.

—Creus que si el teu petit holoshow no em va convèncer, alguna altra cosa ho aconseguirà? —es va burlar Vos.

—Això crec —va respondre el Comte amb total confiança. Una esgarrifança va recórrer el cos de Vos. Dooku semblava molt segur. Vos va sentir que la suor li esclatava en el front i sota els braços. Què dimonis hi havia en aquest armari d'aspecte enganyosament comú? Amb una última mirada, gairebé de penediment, a Vos, Dooku va obrir les portes dobles de l'armari.

Muntats amb gran cura, resplendents sobre un fons embuatat de vellut blau, penjaven almenys vint sabres de llum. Una part del moble estava nua; Dooku havia deixat espai perquè la col·lecció s'ampliés.

Vos va empassar saliva, lluitant contra les nàusees, sense poder apartar la seva mirada.

—Cada vegada que Ventress o Grievous eliminaven a un Jedi, em portaven aquests petits records de la batalla —va explicar Dooku en un to indiferent—. Formen un bell conjunt, no et sembla?

«—Recordo aquesta batalla.

»—Tu estaves aquí?

»—No. Dooku es va vanar d'això davant meu. Va ser ell qui va matar al teu Mestre. Fins i tot va guardar el sabre de llum de Tholme com a trofeu».

La sang va retrunyir en les oïdes de Vos. Les empunyadures estaven fetes de metall, o de fusta, o fins i tot amb gemmes, cadascuna tan única com el Jedi que l'havia fet. Amb un so suau Vos va tancar els ulls i va tombar el cap.

—Fes que miri —va ordenar Dooku bruscament, i hi havia acer en la seva veu. Un droide de combat va ficar els seus dits de metall entre el pèl d’en Vos i d'una tirada li va fer tornar a tombar el cap.

—Jo crec en el vell adagi que diu «Coneix al teu enemic» —va sentenciar Dooku—. He passat una quantitat considerable de temps estudiant als Mestres Jedi. Conec les seves fortaleses, les seves febleses... i les seves habilitats úniques. Per exemple, jo sé que tu, Quinlan Vos, tens el rar do de la psicometria.

I amb repugnant comprensió, sobtadament Vos va saber el que Dooku era a punt de fer.

—Allibera les seves mans —va ordenar Dooku als droides. Vos va romandre completament immòbil mentre els droides obeïen al seu amo. Va flexionar els canells, ignorant la sensació de les extremitats entumides que enmig d'un formigueig tornaven a la vida, i es va posar dempeus, trontollant-se matusser.

—Estic segur que voldràs determinar la veritat d'una manera que sigui impossible per a tu negar-la —va continuar Dooku. Va semblar que se li ocorria una idea—. Encara que... m'imagino que això serà una mica més que desagradable. No és cert que, a més de veure i escoltar coses relacionades amb l'objecte que toques, també pots experimentar el que sentia el seu amo? Eh?

El Comte Dooku va somriure i li va lliurar el sabre de llum de Tholme.

Per un llarg moment, Vos simplement es va quedar mirant l'arma. Després, llançant un crit sense paraules, es va llançar sobre Dooku. El Comte va semblar no haver estat esperant això, i Vos el va poder agafar del coll i estrènyer, usant la Força per augmentar la pressió. Però així i tot, ell estava molt més feble que el Comte, i Dooku es va desfer d'aquest estrangulament i li va enviar un raig de la Força que li va travessar el cos.

Mentre Vos es retorçava en el terra, Dooku es va posar dempeus.

—Portin-lo de tornada a la cel·la —va ordenar als droides—. Però no el lliguin. I —va afegir, lliurant-li a un d'ells l'arma de Tholme—, porta això amb tu.

Els droides van prendre cadascun un braç de Vos i el van arrossegar. Panteixant, Vos va aixecar el cap.

—Pots fer que ho toqui —va dir Vos gairebé sense alè—, però no em pots obligar a llegir-ho!

—Ho sé —va replicar Dooku suaument—. Però ho faràs, Vos. En algun moment ho faràs.

 Següent