Deixeble fosc (XXII)

Anterior

CAPÍTOL 22

No hi havia manera que Vos s'adonés del pas del temps en la cel·la. Podrien haver estat un parell de dies, o un mes. Les llums estaven sempre enceses. Els menjars, quan arribaven, ho feien a intervals irregulars. Uns droides monitoraven els seus patrons de son per assegurar-se de despertar-lo de cop i dolorosament durant la fase REM.

Vos no era aliè a la tortura. En el passat, el seu domini de la Força li havia permès enfocar la seva ment i distreure-la del dolor. Fins aquest moment, no obstant això, aquells que li feien sofrir eren estranys a la Força i havien anat darrere d'una informació específica.

Això no succeïa amb Dooku.

El Comte apareixia quan volia, en silenci; de vegades per observar-lo simplement penjant, suspès, mentre un droide de tortura continuava amb la seva programació. Altres vegades, Dooku entrava a la cel·la i tranquil·lament llançava sobre Vos rajos de la Força de manera que l'antic Mestre Jedi quedava reduït a crits, retorçant-se sense poder fer res.

En cada ocasió, Vos tractava de fer-ho parlar per esbrinar què era el que Dooku desitjava. Al Comte li agradava vanar-se i era possible que deixés escapar alguna cosa que fora d'ajuda, alguna referència a la disposició d'aquell lloc, tal vegada, o un comentari descurat sobre els moviments de tropes.

Era un esforç inútil. Vos no era més que un animal turmentat sense raó aparent, excepte el capritx de Dooku. I Vos sabia que, malgrat el seu entrenament, tant en el Costat Lluminós com, en aquest moment, en el Costat Fosc de la Força, si allò durava el temps suficient... eventualment es convertiria precisament en això.

Així que quan Vos sentia les trepitjades de Dooku sobre el brunzit del dispositiu de tortura que l’embolicava en erràtiques pulsacions d'energia dissenyades per apuntar a les terminacions nervioses, no es feia cap il·lusió. Però es negava a donar-se per vençut.

Per desena, o tal vegada mil·lèsima vegada, Vos va aixecar el cap. Es va retorçar quan li va arribar una altra dolorosa pulsació, però va reprimir un crit. Dooku, com sempre, estava somrient, com si fos un avi bondadós que veia jugar a un nen.

Per mil·lèsima, o potser desena vegada, Vos va preguntar amb veu ronca de tant cridar:

—Per què no em mates i acabes d'una vegada?

—Digues-me —va respondre Dooku—, què esperes guanyar associant-te amb Asajj Ventress?

Tot aquest temps en silenci i li preguntava això? Vos es va sorprendre tant que el dolor es va esvair per un moment. El droide que monitorava les seves reaccions va mostrar una acceptable imatge de celles arrufades i va augmentar el nivell. Vos no va poder sufocar del tot un xiuxiueig de sofriment.

—Crec que això és... bastant obvi —va dir enmig del dolor—. Jo... vaig ser enviat per eliminar-te.

Dooku es va acariciar la barba, pensatiu.

—Sembla un atac desesperat del Consell Jedi, no confiar únicament en els seus tan esmentats Cavallers Jedi per a semblant tasca. L'Orde s'ha tornat tan feble en la meva absència?

Vos es va recompondre el millor que va poder. Mirà a Dooku directament als ulls i va aconseguir deixar escapar una rialleta.

—Mira al teu voltant, Dooku. En tots els fronts, la República està guanyant la guerra.

—M'alegra que pensis així. Però estàs canviant de tema. —Va sacsejar un dit, reprenent-lo —. No et vaig preguntar res sobre la guerra. T'estava parlant de Ventress.

Immediatament, Vos es va posar en alerta. Hi havia estat sotmès a tant dolor quan va ser capturat, que no estava segur de què era el que, exactament, havia succeït. Ventress el va abandonar per voluntat pròpia? O l'havien obligat a fer-ho? Els seus records d'aquella nit eren massa difusos...

—Ventress no té sentit de la caritat —va continuar Dooku—. No t'ajuda tret que hi hagi algun benefici per a ella.

—Ella sí que t'odia —li va assegurar Vos.

—Per descomptat que sí —va respondre Dooku—. Però mai treballa amb algú a qui no pugui controlar.

Un desagradable sobresalt va travessar a Vos. Va pensar en els intents anteriors contra la vida de Dooku que Ventress havia fet. Llavors, ella es trobava en companyia de les seves germanes o si no —bastant literalment— havia creat i donat forma al que ella havia pensat que seria el perfecte soci assassí.

L’havia estat creant i donant-li forma a ell també?

«Sigues cautelós, Quinlan», li havia advertit Kenobi. «Ventress no és més que una manipuladora. Ella no dubtarà a utilitzar la teva confiança en contra teva en l'instant en què li sigui útil a les seves pròpies finalitats egoistes».

—Bé —va dir Vos, forçant la veu perquè sonés segura—, tal vegada tu no la coneixes com la conec jo.

Dooku va arquejar una cella, de sobte prestant summa atenció.

—No —va reflexionar el Comte—. Tal vegada sigui així. Però veig que tu sí la coneixes. Molt íntimament, de fet, no?

Vos no va respondre.

Dooku es va acostar més.

—Percebo molta por en tu, Vos.

Vos va aprofitar l'oportunitat. Anava a controlar la por, ho anava a convertir-la en ira; la ira es converteix en odi, i l'odi li feia fort.

—Estàs equivocat —li va desafiar—. No et tinc por!

—No, no crec que em temis a mi —va estar d'acord Dooku—. Però tens por.

Vos va intentar reorientar els seus pensaments per concentrar-se en la repugnància que sentia per l'home allà alçat davant seu, amb aire de suficiència, tan segur del seu poder. Però estava tan cansat i feble, i el dolor seguia dirigint els seus pensaments des de la fortalesa fins a la por.

—Els teus pensaments et traeixen —va sentenciar Dooku, i, desesperat, Vos sabia que això era cert—. Ventress t'estava ensenyant. Bé, bé... això explica molt.

—T'equivoques. No hi ha res que ella pugui ensenyar-me!

Dooku va sacsejar el cap i va sospirar.

—No et fas cap favor mentint-me. Tu mateix vas dir que vas tenir un bon Mestre. No ho recordes?

Vos es va esforçar per què el seu rostre no revelés la punxada d'angoixa en adonar-se que, efectivament, s'havia oblidat. Quina altra cosa no recordava?

—Vaig abandonar als Jedi perquè jo havia crescut més enllà d'ells —va continuar Dooku—. Però ara veig que tu i jo, Vos, tenim molt en comú.

Vos va sentir rebuig per aquestes paraules avorribles.

—Tu i jo no som per res iguals. Tu ets un traïdor!

—I què ets tu? —La veu normalment modulada de Dooku espetegà com un fuet—. Tu et vas criar en el Temple Jedi, però ara empestes al Costat Fosc! Molt ràpid, deixaràs de negar la veritat de tantes i tantes coses. I comprendràs que no sóc un traïdor, sinó un visionari! La por porta a la ira, la ira porta a l'odi, l'odi porta al sofriment.

El Comte li va fer un senyal al droide de tortura. Aquesta vegada, li va fer patir convulsions en unes urpes del cruixit blau de l'electricitat.

—Però el que els Jedi no van poder ensenyar-te, la qual cosa jo he après, és la forma de perseverar, passar a través del sofriment i aconseguir el màxim poder!

Dooku va moure una altra vegada el cap. El dolor es va detenir. La suor corria pel rostre d’en Vos. El seu cor bategava accelerat, el seu cos tremolava pel dolor recordat.

—No et preocupis, aprenent meu, les lliçons que Ventress va començar, jo les completaré.

Li va fer senyals al droide amb un moviment desdenyós de la mà, i Vos es va posar tibant en anticipació de la següent ona d'electricitat que anava a sacsejar tot el seu cos. Dooku va girar.

Els crits de Vos li van seguir pel passadís.

***

Akar-Deshu es va posar a l'una d’Obi-Wan Kenobi quan el Mestre Jedi s'encaminava cap a la sala del Consell. No va dir res, simplement va mantenir el ritme de l'ésser humà, i Obi-Wan va sospirar.

—Desh —va dir amb veu serena—, tu saps que no puc dir res sobre el Mestre Vos o la seva missió.

—Ho sé, Mestre Kenobi —va confirmar Desh en veu baixa—. No has de dir-me res per saber que alguna cosa ha sortit malament.

Kenobi li va dirigir una mirada irritada al Jedi més petit.

—Hi ha vegades en què desitjaria que alguns Jedi no fossin tan sensibles a la Força com de fet ho són. I sí, sé exactament com sona això.

—Ho vaig dir l'última vegada i ho diré sempre —va dir Desh—, si hi ha alguna cosa que pugui fer per ajudar...

—Estàs massa unit a Vos, Desh —li va etzibar Obi-Wan.

—I tu també —va afegir Desh—. Mestre, admet-ho... Vos té l'habilitat de ficar-se sota la pell d'un.

—Igual que una paparra o una estella —va murmurar Kenobi. De totes maneres, li va posar una mà en l'espatlla al mahrani i li va dirigir un somriure preocupat en entrar a la sala del Consell.

Yoda, Windu, Ki-Adi-Mundi, Saesee Tiin i Plo Koon estaven presents. Tots els ulls es van tornar cap a Kenobi quan va entrar i li va fer una reverència al Mestre Yoda.

L'expressió de Yoda era d'esperança, però gairebé immediatament va baixar la mirada i les seves orelles van caure.

—Del Mestre Vos cap notícia has tingut —va dir pesadament.

—Res —va confirmar Kenobi—. Ni d'ell, ni sobre ell. És com si hagués desaparegut per complet. Com vàrem acordar, he seguit anant al nostre lloc preestablert a l'hora acordada.

—Tal vegada Ventress va descobrir la seva identitat —va suggerir Plo Koon—. I el va matar per enganyar-la.

—No ho crec —va dir Kenobi—. Si aquest hagués estat el cas, Ventress s'hauria encarregat que la notícia del seu descontentament amb el Consell ens arribés. —No va donar més detalls sobre les diverses formes horripilants en què podria haver-ho fet.

—Asajj Ventress és una coneguda Sith —va precisar Ki-Adi-Mundi.

—Ex-Sith —va corregir Kenobi, meravellant-se no per primera vegada de trobar-se en aquest moment en la curiosa posició de defensar l'honor de la Ventress.

—Per ventura hi ha algú que pugui ser un ex-Sith? —va preguntar Windu—. És possible que ella enganyés al Mestre Vos per portar-lo pel camí fosc amb ella i ara tenim un Jedi esgarriat a les nostres mans.

—És possible —va estar d'acord Kenobi—, sempre que algun de vostès realment cregui que Quinlan Vos tingui una voluntat tan feble que li hagi fet abandonar tot el que havia conegut en la vida. No oblidin que l'home va ser criat en el Temple.

—Una atracció de gran abast, és el que està prohibit —va intervenir Yoda.

—Fins que sapiguem alguna cosa, qualsevol cosa, amb certesa, no és prudent fer especulacions —va proposar Kenobi.

—Ni tan sols sabem si encara està viu! —Els ulls d’en Mace eren foscos.

—Això podria ser part del pla.

—Podria ser —va acceptar Mace—. O podria estar mort. L'assumpte és que no ho sabem, i hauríem de saber-ho, Mestre Kenobi. Hauríem.

***

Ventress es va detenir un moment en la porta de la cantina de Mos Eisley, per permetre que els seus ulls s'acostumessin a la foscor després de l'aclaparant llum del sol ardent de Tatooine. Aquell no era el camí que ella hagués preferit transitar, però no havia pogut pensar en cap altra opció.

Li semblava que feia milers d'anys que havia entrat aquí per primera vegada. Llavors, també, hi havia estat aclaparada per un sentiment devastador de pèrdua després que Grievous hagués matat a tot el seu clan. Però llavors havia estat a la deriva, sense direcció. No obstant això, en aquest moment Asajj Ventress tenia un sentit del seu propòsit precís com un làser.

Va recórrer amb la mirada als allà presents i els seus ulls es van detenir en un ben conegut rostre verd, de rèptil, ficat en un vestit de vol groc brillant. Familiar, també, li resultava l'alegre dona jove amb trenes de color taronja brillant i pell color espígol. I sí, ell també estava allà.

Ventress es va armar de valor i es va dirigir cap a ells. Bossk la va veure i el seu rostre es va fer encara més agre amb una ganyota. Ventress no s'havia adonat que tal cosa fos possible. Estava en un reservat parlant amb un ocupant invisible. Un moment després, dues atractives noies twi’lek van sortir del reservat, llançant-li cauteloses mirades a Ventress.

—Ei! —va cridar una veu que Ventress recordava, juvenil i intensa—. No vaig a pagar tot això de vostès!

Bossk es va creuar de braços i la va mirar mentre s'acostava. Sense humor per a bromes, Ventress li va mirar fix. Després d'un segon o dos, ell va aixecar les mans en un gest de «està bé, et deixo un espai» i es va moure cap enrere perquè ella se situés en el reservat enfront de Boba Fett.

Els ulls d'ell es van obrir en estat de xoc, i després va arrufar les celles.

—Sense Nom —va dir—, tens molts nassos per venir aquí.

Ventress va ignorar el comentari. Ella es va inclinar i va dir en veu baixa i amb sinceritat:

—Necessito l'ajuda de vostès.

La segona mirada de Boba Fett va ser impagable. Després es va portar exageradament una mà a l'orella.

—Com dius?

Ventress es va empassar les ganes de colpejar-lo.

—Ja m’has escoltat.

Ell va somriure.

—No, em sembla que no et vaig escoltar. Digues-ho una altra vegada.

Per alguna raó, la irritació va desaparèixer en ella. L'única cosa que sentia era cansament i una desesperança que havien de ser esborrades en aquest moment perquè no la dominessin per complet. Ella va repetir, amb la mateixa veu tranquil·la:

—Necessito la teva ajuda.

Es va burlar, sacsejant el cap amb incredulitat.

—Després del que em vas fer a Quarzite? —Com havia sospitat, Fett, efectivament, no havia superat el fet d’haver estat insultat, ofegat amb la Força, lligat, emmordassat i llançat a un bagul. Encara que Ventress havia deixat: a cadascun la seva part justa de pagament.

Ell es va aixecar per anar-se’n, disgustat. Ventress va moure la seva mà per sobre la taula, empenyent-lo cap enrere, al seu seient.

—Asseu-te —li va etzibar, posant-li un dit damunt.

—Per què hauria de fer-ho?

—Perquè necessito la teva ajuda.

Latts Razzi i Bossk, que es movien molt prop del reservat, van intercanviar mirades. Latts va sacsejar el cap amb incredulitat.

—A més —va dir Ventress, incloent a ells dos en la conversa—, estic disposada a pagar. Vull contractar-los a vostès i al seu sindicat.

Això incità l'atenció de tots, fins i tot de Boba, qui no semblava molt convençut quan va respondre:

—Això serà car. Si em decideixo a barrejar-me amb tu.

—Tinc els diners.

Les celles d'ell es van unir.

—Els crèdits no van a fer que tu i jo quedem a mà. —Ell va prendre un generós glop de la seva beguda i es va passar la màniga per la boca.

—Ni tan sols cent mil crèdits? —va preguntar Ventress.

Els ulls de la Latts es van obrir grans com a plats, i la mandíbula de Bossk es va tancar amb sorpresa. Boba mirava a Ventress sense expressió alguna.

—No. Ni tan sols dos-cents mil crèdits.

Ventress hi havia subestimat el molt que havia ferit l'orgull del noi. Estava demostrant que havia estat un costós error.

—Dos-cents cinquanta.

Això ho va aconseguir. La boca de Boba va estar oberta durant tres segons complets abans de tancar-la. Latts i Bossk es van mirar un a l'altre, i després, en perfecta sincronització van fer un pas endavant.

—Anem a acceptar el treball —va dir Bossk.

—Per descomptat! —va acceptar Latts immediatament.

Boba els va mirar.

—Però... ni tan sols saben de què es tracta!

La Latts es va encongir d'espatlles.

—Per dos-cents cinquanta mil crèdits, això no m'importa!

Boba va mirar a Ventress i després als caçadors de recompenses. Va alçar les mans en senyal de rendició.

—Molt bé! —Es va deixar caure amb mal humor—. Però el Sindicat obté la seva part. I vostès diverteixin-se. —Fett va prendre un altre llarg glop de la seva beguda. Se’l veia profundament irritat amb tots ells.

—No hi ha acord —va etzibar Ventress sense embuts—. Vull a tot l'equip. —I els va comptar amb els dits—. Bossk. Latts. Highsinger. Embo. I Boba Fett.

Boba va entretancar els ulls. La va mirar en silenci durant una llarga estona. Després es va tirar cap enrere i li va preguntar:

—De quin treball es tracta?

Ventress havia planejat exactament el que anava a dir.

—Una missió de rescat. Un home, a Serenno. Entrem i sortim, i vostès reben el seu pagament.

Boba s’ho va pensar.

—Coneixes els plànols del lloc al qual anem? Les seves defenses, els seus punts febles?

—Com si jo visqués allà —va respondre ella sense problemes.

Boba abruptament va deixar la seva copa i es va inclinar cap a ella.

—No pot ser tan fàcil. Hi ha una mica més en això que m'estàs dient, ho sé molt bé.

Ventress sabia alguna cosa, també. Sabia com manipular a Fett.

—Sempre hi ha variables. Qualsevol caçador experimentat ho sap. —Va posar exactament la intensitat adequada en pronunciar la paraula «experimentat» i per descomptat Boba es va estarrufar tot davant l'implícit insult. Va agafar el seu casc, òbviament donant per acabada la conversa.

—Ens pagues per endavant o no hi ha tracte. Fes la transferència dels crèdits avui mateix.

Ventress va inclinar el cap. Havia estat esperant aquesta exigència, igual que havia esperat haver d'augmentar la seva oferta inicial. La summa representava gairebé tot el que havia estalviat des que s'havia convertit en caçadora de recompenses. Però si ells aconseguien fer-ho, si podien treure a Vos d'aquest infern on Dooku segurament l’estava torturant, a Ventress no li importaria si no guanyava un crèdit més en tota la seva vida.

Latts i Bossk semblaven nens que acabaven de rebre regals.

—Siiii! —va xiuxiuar Bossk alegrement. Latts, somrient d'orella a orella, enjogassadament li va tustar el peto de la cuirassa en una demostració de solidaritat.

Boba encara es veia com si hagués mossegat alguna cosa particularment desagradable.

—Vés a dir-los a Highsinger i a Embo que es preparin. En una hora ens reunim per revisar el pla bàsic de la missió. —Tots van assentir i pràcticament van desaparèixer d'un salt. Ell els va veure anar-se’n i després es va tornar cap a Ventress.

—A propòsit i perquè quedi clar. —Ventress va aixecar la vista per trobar la pistola blàster a tres centímetres de la seva cara. Això sí que ella no ho havia esperat—. Sé que ens vas a trair en algun moment. Pot ser que ells no ho vegin, però jo sí ho veig.

Ella li va dirigir una mirada inexpressiva, ocultant la seva sorpresa.

—I també, només per deixar-ne constància —va continuar en to amable—. Ja no sóc el nen que vas deixar a Quarzite. Em tornes a enganyar i et faré pagar per això.

Va fer girar la pistola en el dit abans d'enfundar-la, després es va posar el casc i va seguir els passos d’en Bossk i la Latts.

Següent