Jedi sota setge (XX)

Anterior

20

Mentre caminava pesadament, en Zekk amb prou feines podia veure dos metres davant seu per la foscor de Yavin IV i les seves poc familiars selves. La densa mala herba, esquinçava el seu pèl i la seva capa, i la seva respiració es va convertir en panteixos. La seva cua s'havia desfet totalment. Tot i això, en Zekk va seguir endavant. Ocasionalment, mirava cap enrere a la recerca d'algun aprenent de Jedi de l’Skywalker que li estigués seguint. No sentia a ningú seguint-lo, però no podia estar segur. Qui sap? va pensar. Podien utilitzar trucs del Costat Lluminós de la Força dels que mai havia escoltat res, formes d’encobrir-se en la Força perquè ell no notés la seva presència.

Havia vist moltes coses inesperades avui. Coses estranyes. Coses horribles. Tot just tenia importància que el sinuós camí que seguia fos incert i difícil de veure: estava cec de totes maneres. La seva ment estava parcialment entumida per les escenes que els seus ulls havien presenciat avui. Destrucció, terror, fracàs... mort.

El peu d’en Zekk va relliscar en un pegat de fulles florides per la humitat i va caure de genolls. Agafant-se a una branca baixa, es va aixecar de nou sobre els seus peus, desorientat per un moment.

En quina direcció havia estat caminant? Sabia que anava a fer alguna cosa... però realment no podia recordar el què. Finalment inconscientment va recordar i es va posar de camí novament. De sobte, un rosegador de l'altura dels seus genolls brollà de la mala herba amb les seves urpes esteses. Els instints Jedi d’en Zekk automàticament es van posar alerta. En un suau moviment, en Zekk va treure la seva espasa de llum i es va apartar del camí de la criatura. La seva galta es va tallar quan va xocar violentament contra el tronc porpra-i-marró d'un arbre Massassi, el seu polze pressionà el botó d'ignició de l'espasa de llum en aquest moment. Abans que en Zekk pogués parpellejar o respirar, la fulla vermella com la sang va sortir de l'empunyadura i va partir al rosegador en dos amb un xiscle que es va trencar de sobte, i les dues meitats fumejants de la criatura van caure al terra del bosc. Allò li va recordar com havia de matar.

El record d’en Vilas, l'estudiant de la Tamith Kai a la sorra de gravetat zero de l'Acadèmia de l'Ombra, era un record que no li reconfortava.

La sang va degotar del tall a la galta d'en Zekk, però el dolor era massa distant, massa lluny per sentir-ho. Les seves habilitats amb la Força li havien protegit precisament ara, després de tot, ell era un Jedi Fosc. Però, què hi havia dels seus companys del Segon Imperi? I els seus poders? Per què s'havien equivocat en tot? Tot el dia d'avui havia vist els seus Jedi Foscos, un darrere l'altre, perdre les seves batalles o sent capturats pels aprenents de l’Skywalker. Tenia la terrible sospita que només quedava ell. Oh, el Costat Fosc havia obtingut les seves victòries, sí. El comando Orvak òbviament havia tingut èxit a destruir els generadors d'escuts i no havia dubtat a moure’ cap al següent pas de la seva missió. I hi havia hagut altres vegades durant el dia que en Zekk havia sentit als aprenents de l'Acadèmia de l'Ombra alçar-se amb la victòria. Però cada victòria havia tingut una curta vida.

En Brakiss, la Tamith Kai, ell i els seus companys havien estat totalment segurs que seria un ràpid i decisiu triomf. Amb el seu entrenament en el Costat Fosc, no haurien d'haver tingut problemes, es va dir en Zekk a si mateix. No era això pel que en Brakiss els havia ensenyat?

Uns minuts després, en Zekk va emergir de la foscor en una clariana total i generosa, on l'ample riu corria entre els arbres. El seu esperit es va elevar lleugerament, i en Zekk va caminar per la vora del riu i es va aturar a beure aigua.

Malgrat el color verd de l'aigua, el seu reflex estava clar. Enfonsats ulls color maragda amb cercles negres al seu voltant li van contemplar des de la superfície de l'aigua. Només l'espurna més escassa de la seva anterior confiança encara apuntava en la seva expressió. Els embulls fastigosos de cabell fosc li donaven marc a la seva cara pàl·lida com la lluna del seu planeta d'origen, Ennth. La sang encara rajava de la ferida de la seva cara, contrastant agradablement amb les macadures porpres que l'envoltaven. Això el va fer pensar amb Brakiss i els seus trets finament cisellats.

Un gemec de desesperació va recórrer el cap del jove, fent-li caure sobre les mans i els genolls en el fang de la riba. En un gest fútil, en Zekk va pressionar les mans enfangades sobre les seves orelles.

- Brakiss! -Va cridar -, què va sortir malament? -Amb prou feines entenent el que passava, en Zekk va mirar cap al cel.

Per una fracció de segon, va reconèixer l'anell de pues de l'Acadèmia de l'Ombra en òrbita baixa sobre la lluna selvàtica. Després, sense previ avís, l'estació espacial va esdevenir una bola de foc a gran alçada per sobre d'ell. La mandíbula d’en Zekk es va afluixar veient l'escena. No hi havia pensat que era possible sentir més dolor. Però s'havia equivocat.

Brakiss. El nom va murmurar en la ment d’en Zekk. Sabia que el seu Mestre estava a bord de l'Acadèmia de l'Ombra quan va explotar. Va poder sentir-lo. Hi havia sentit en la seva ment la desesperació del seu mestre cridant. El Jedi de túnica platejada havia acollit en Zekk quan el jove no tenia cap esperança de futur ni propòsit. En Brakiss havia entrenat al Zekk, li havia donat un propòsit, una guia, una posició i habilitats de les que enorgullir-se. A l'Acadèmia de l'Ombra en Zekk havia tingut un lloc. Ell s'havia convertit en el Cavaller Fosc. Que li quedava ara? Tot per al que havia entrenat i viscut s'havia anat. L'orgull, els camarades, el futur... tot s'havia anat. No hi havia dubte en la ment d’en Zekk que el Segon Imperi havia estat decisivament derrotat aquest dia, i ara, el seu mentor, l'únic home que alguna vegada havia cregut en ell, era mort.

No. No era l'únic home que creia en ell. Una fresca onada d'angoixa va recórrer els pensaments del jove. El vell Peckhum sempre havia cregut en ell també. En Zekk havia promès que mai més faria qualsevol cosa que li fes mal o decebés al vell pilot. No obstant això, havia lluitat contra els amics d’en Peckhum.

Malgrat tots els defectes que en Zekk tenia, va admetre que mai en la seva vida havia mentit al vell Peckhum. La còlera li va envair per haver-se vist forçat a oposar-se al seu amic, i haver hagut de prendre terribles eleccions. Els seus músculs es van estrènyer fins que la tensió interior va semblar insuportable. Amb un crit d'angoixa, va capbussar els seus dits profundament en el fang. Era fosc, relliscós, traïdor. Sí, això era el que havia triat: la foscor.

S'havia mantingut observant com els seus camarades bombardejaven el Vara del Raig al cel. Tot el que sabia era que l'altre home que alguna vegada havia cregut en ell, ara podia estar mort. Les mans d’en Zekk van agafar amb força el llim i aixecant el fang, se’l va refregar per la cara. El fang picava en el tall de la seva galta. Ara podia sentir dolor de nou. Però no li va importar. S'ho mereixia.

Els hi havia fallat a tots, a Brakiss, als altres Jedi Foscos, al vell Peckhum,... a si mateix. Llàgrimes silencioses queien dels seus ulls alhora que recollia més fang i el refregava a les mans, avantbraços i coll. Fang fosc.

Això, això és en el que s'havia convertit. Foscor. L'havia escollit i s'havia submergit en ella. Estava tacat d'ella.

No hi hauria marxa enrere per al Zekk mai més. Hi havia fet la seva elecció i era el que era: un Jedi Fosc. Això no podria canviar-se. Encara que els seus camarades havien estat capturats o derrotats, i en Brakiss mort, en Zekk mai podria alliberar-se a si mateix mentre visqués, per molt temps que fos. Ni encara que la Jaina i en Jacen, si encara eren vius, poguessin perdonar-lo. Vista la batalla espacial, la destrucció de l'Acadèmia de l'Ombra, els atacs en terra, el mateix Zekk era el responsable de cent o més morts avui. Potser fins i tot la d’en Peckhum. Els bessons ho sabrien. Mai havia cregut que la decisió d’en Zekk d'unir-se a l'Acadèmia de l'Ombra fos la correcta, i mai havien cregut que podria convertir-se en alguna cosa.

Però hi havia fet la seva elecció i ho havia fet el millor possible. Fins i tot li havia advertit la Jaina a Kashyyyk que no tornés a Yavin IV, esperant deixar-la fora de la lluita encara que dubtava que li hagués escoltat.

Es va aixecar novament i va mirar el seu reflex en l'aigua que es movia a poc a poc. La seva una vegada bella capa penjava esparracada de les seves espatlles, amb el seu folre color escarlata fet miques. El fang cobria la seva pell. I els seus enfonsats ulls color maragda eren ara desolats i desesperats.

Però encara no havia acabat. No passaria res més del que ja li havia passat, però encara tenia elecció. Li demostraria als bessons del que estava fet. Canviant de direcció, es va dirigir al llarg de la ribera cap al Gran Temple.

En Zekk encara tenia una carta a jugar.

Següent