Canvi de mans (II)

Anterior

II

Amb els soldats d'assalt probablement pentinant la zona dels teatres, no semblava molt bona idea entrar a una cantina o tapcaf, i tot el que tenia a la seva habitació eren un parell de peces de fruita una mica ràncies i un paquet de racions d'emergència de nau estel·lar.

Però el noi no era exigent. Va donar compte del frugal sopar com si no hagués vist menjar en una setmana. Estudiant les seves galtes enfonsades mentre menjava, la Mara va decidir que molt possiblement no ho havia fet.

Després de les dues peces de fruita i tres barres de racions, finalment es va aturar.

-Gràcies -Va dir, buidant el seu cinquè got d'aigua-. Ho sento. Suposo que estava més famolenc del que pensava.

-Està bé -El va tranquil·litzar la Mara-. Bé. De què anava tot això a la sala de concerts?

Ell va moure el cap.

-No sé, tot el que sé és que se suposava que havia de trobar-me amb algú, i que mai va aparèixer, i que no puc tornar a casa...

-Ei, frena una mica -Va dir la Mara, aixecant una mà-. Anem a començar des del principi. D'on ets?

-De Ciutat Saraban -li va dir-. Està a Sibisime. Jo estava, bé, més o menys treballant allà quan un home va venir a veure'm. Va dir que si jo venia aquí a Chibias, ell tindria un molt bon treball per a mi al palau del governador. Aquí és on viu el governador, no és així?

-Està just aquí, sota totes aquestes cúpules i torres -Va dir la Mara secament, assenyalant amb el cap cap a la finestra, des d'on es podia veure el palau del governador a una dotzena d'illes de distància.

El noi va mirar de reüll.

-Ei. Sí. En qualsevol cas, jo vaig arribar aquí fa una setmana. M'havia donat un bitllet per a un transport de línia espacial, però no era a l'espaiport per reunir-se amb mi. La direcció on em va dir que em reunís amb ell no era un lloc real... per això vaig pensar que aquesta podria no ser la ciutat correcta. Jo només tenia un bitllet d'anada, i no tenia diners suficients per tornar a casa, i tot el que tenia es va acabar fa un parell de dies de totes maneres.

-On has estat vivint? -Va preguntar-li la Mara.

-Per aquí -Va dir, assenyalant vagament la finestra.

-Entenc -Va dir la Mara-. Què et va fer anar al concert? I com vas entrar sense diners?

-Oh, jo ja tenia una entrada -Va dir el noi-. Estava en el paquet que em va donar amb el meu bitllet del transport de línia. Vaig pensar que potser ell planejava aparèixer per allà. -Va arronsar les espatlles-. Si no, almenys podria aconseguir un parell d'hores de son. -Es va passar una mà pels cabells lleugerament greixosos-. Suposo que ara mai ho sabré.

-Oh, crec que ell hi era -Li va assegurar la Mara, recollint la motxilla del noi-. Almenys en esperit. Et van parar una trampa.

-Trampa? -Va repetir ell, arrufant les celles-. Què vol dir?

-Vull dir que algú que et va atreure aquí, et va deixar confús i famolenc, i després va intentar ficar-te en seriosos problemes. -Va aixecar la targeta de dades que el conseller Raines li havia lliscat en la motxilla-. Amb això.

El noi va arrufar les celles encara més. O potser només estava tractant de llegir l'etiqueta.

-Què és això?

-No ho sé -Va dir la Mara, estudiant les marques-. Però té el segell oficial del governador Egron, més el que sembla una classificació de Secret de Nivell Dos.

Ell va obrir uns ulls com plats.

-El Segell del governador?

-En efecte. -La Mara li va llançar la targeta de dades i es va aixecar-. T'estaven tendint un parany perquè t'atrapessin amb secrets robats del govern.

Es va acostar a l'ordinador de la sala i el va encendre.

-Però això és una bogeria -Va protestar el noi darrere d'ella-. Què podria...? Vull dir, per què? Per què jo?

-En casos com aquest, la resposta és sempre la mateixa -Va dir la Mara, obrint un enllaç a l'HoloRed. Això encara no tenia cap sentit, però almenys ara tenia un lloc on començar a buscar el seu misteriós aspirant a xantatgista-. Concretament, tens una cosa que ells volen.

-Això té encara menys sentit -Va insistir ell-. Jo no tinc res. Ni família, ni diners. Ni amics.

La Mara va sentir que el seu llavi tremolava. Igual que ella.

-I què hi ha d'habilitats o capacitats? -Va suggerir. L'HoloRed es va obrir, i va teclejar un dels seus codis d'accés especials-. Alguna cosa que pugui ser d'utilitat a algú? Maledicció.

-Què passa? -Va preguntar ell, aixecant-se de la cadira i apropant-se per col·locar-se darrere d'ella.

-Tenia l'esperança de colar-me a l'ordinador de palau i intentar localitzar aquest conseller Raines -Va dir ella, provant un altre codi. Aquest tampoc funcionà-. Sé algunes claus d'accés d'alt nivell, però sembla que la gent del governador ha entrat i les ha canviat.

-Oh -Va dir el noi-. Puc provar?

La Mara va mirar-lo arrufant les celles. Però el noi semblava perfectament seriós.

-Què, saps alguns codis d'accés Imperial? -Li va preguntar amb sarcasme.

-Bé, no -Va admetre-. Però sóc molt bo amb els ordinadors.

La Mara va vacil·lar. Una pèrdua de temps, però per altra banda, no tenia una idea millor en aquest moment. Ja havia bloquejat qualsevol sonda inversa que poguessin intentar, per la qual cosa no faria cap mal que li deixés jugar si volia.

-Està bé, és clar -Va dir ella, posant-se dempeus i deixant-li la cadira.

El seu estómac va rugir, recordant-li que no havia menjat des del dinar, i es va apropar al paquet obert de barres de racions que el noi havia devastat. Potser una mica de menjar l'ajudaria a pensar. Va triar una de les barres i va desprendre l'embolcall.

-Ja està -Va exclamar el noi.

-Ja està, què? -Va preguntar la Mara, prenent un mos.

-Estic dins -Va dir-. Què era el que estàvem buscant?

La Mara va tornar al seu costat, amb un calfred recorrent-li l'esquena. Un xifrat de Governador / Diplomàtic Imperial de Nivell Tres... i aquest noi del carrer l'havia travessat com si no hi fos? 

-Estem buscant l'home de la sala de concerts -Va dir ella amb els llavis rígids-. Dubto que en Raines sigui el seu veritable nom, de manera que probablement hagis de mostrar una llista de fotos de personal.

-Oh, d'acord -Va dir el noi, prement delicadament les tecles amb els dits. Va aparèixer el primer grup d'expedients de personal, i es va inclinar cap endavant per estudiar la pantalla de l'ordinador-. Vegem...

-No hi és -Va dir la Mara-. Continua.

El noi la va mirar.

-Però no he tingut temps de mirar.

-Jo sí -Li va dir la Mara, apropiant-se d'un segon seient i seient en ell al costat del noi-. No hi és.

-Però...

-Ei, confia en mi -Li va interrompre suaument la Mara, amb un somriure forçat. Aquest noi era encara un enigma, però almenys ara sabia per què valia la pena fer-li creuar mig sector per parar-li una trampa-. Ets bo amb els ordinadors. Jo sóc bona en això.

-Oh. Bé. -Encara semblava desconcertat, però de totes maneres va tornar de nou a l'ordinador i va mostrar el següent conjunt d'arxius.

Era un palau de bona mida, i el governador Egron semblava tenir servents, funcionaris, assessors i empleats de tota mena de sobres, tots ells alimentant-se de la cadena governamental. Fins i tot amb l'ull entrenat i la ment disciplinada de la Mara, van trigar més de dues hores a examinar els arxius.

Al final, no van aconseguir res.

-Suposo que no està connectat amb el governador, després de tot -Va dir el noi, tirant-se cap enrere en la seva cadira i fregant-se els dits.

-Oh, està connectat, per descomptat -Va dir la Mara-. En cas contrari, d'on va treure aquesta targeta de dades? És només que no està connectat oficialment.

El noi va semblar assimilar això.

-Llavors, què fem?

-El que tu faràs és romandre aquí -Va dir la Mara, aixecant-se i anant al costat del llit. Traient de sota la seva bossa de viatge, va extreure la funda de blàster que solia amagar sota la seva màniga i la va lligar en el seu avantbraç esquerre. Prenent el desintegrador en si de sota el seu coixí, el va ficar a la funda. Després, creuant l'habitació cap al petit armari al costat de la porta, va treure una jaqueta modesta però d'aspecte car.

El noi no s'havia perdut un moviment.

-És vostè policia? -Va preguntar, sonant més sorprès que preocupat-. O un detector?

-Cap de les dues coses -Va dir la Mara, sentint una altra punxada de pèrdua per la vida que una vegada havia tingut-. Tornaré aviat -Va dir, posant-se la jaqueta i assegurant-se que la màniga esquerra estava preparada per poder desenfundar ràpidament-. No ho diguis a ningú, no responguis al teu comunicador, i no obris la porta. Només fes veure que no ets aquí. Dutxa't o dorm si vols. Tornaré tan aviat com pugui.

-A on va?

-Algú de palau està involucrat -Li va explicar la Mara-. Aquest mateix algú estava esperant que en Raines et portés amb ell a la sala de concerts. És probable que en aquests moments estigui preocupat, preguntant-se on es troba i què ha sortit malament amb el pla. -Va somriure amb força-. Quan un arbre ja està tremolant, és molt més fàcil fer que caigui el fruit.

-Oh -Va dir-. Entenc.

-Molt bé -Va dir la Mara-. Així que limita't a quedar-te aquí quiet. -Es va aturar a la porta quan un pensament la va assaltar de sobte-. Per cert, encara no sé el teu nom.

Ell va arronsar les espatlles.

-Em diuen Ghent.

-Ghent què més?

Ell semblava confós.

-Només Ghent. Vull dir, solia tenir... però en realitat ja ningú l'utilitza, i...

-Bé, està bé -Li va interrompre ella-. Et veuré més tard.

Va sortir, assegurant-se que la porta quedava segellada darrere d'ella. Si en Ghent estava tan impressionat amb una simple pistola oculta a la màniga, va pensar amb ironia, era una sort que no hagués vist el que estava amagat a la llarga butxaca sota el braç esquerre.

Ficant la mà a la butxaca, es va assegurar que el seu sabre de llum viatjava solt i llest, i es va dirigir cap a la nit.

***

-Em dic Arica Pradeux -Va dir la Mara secament per tercera vegada en la nit, aquesta vegada per al capità de la guàrdia que esperava just al vestíbul d'entrada del palau-. El codi de reconeixement és Hapspir Barrini. Informi al Governador Egron que vull veure'l immediatament.

La boca del capità es va estremir.

-Torneu a les vostres tasques -Va ordenar als soldats d'assalt que l'havien escortat des de la porta del palau-. Vostè: vingui amb mi.

Va obrir la marxa pel vestíbul i a través d'un conjunt d'altes portes dobles que es van obrir quan va murmurar unes paraules. A l'altre costat hi havia una sala de recepció privada, més petita que el vestíbul però amb una decoració més elaborada. Tenia forma de cúpula, amb dos pisos d'alçada, columnes de suport corbades i un balcó amb barana que recorria l'habitació a l'altura del segon pis.

-Així que està vostè aquí en nom d'un gran Moff, oi? -Va comentar el capità quan les portes es van tancar darrere seu.

Una prova? Òbviament.

-La seva tauleta de dades ha d'estar curtcircuitada -Va dir la Mara-. El codi de reconeixement que li he donat és el d'un enviat d'un gran almirall.

El capità va estudiar el seu rostre.

-No del tot -Va dir-. Tinc entès que hi ha una altra paraula en el codi.

-Això és correcte -Va reconèixer la Mara-. Diré aquesta paraula al governador. A ningú més.

El capità va assentir lentament amb el cap.

-És clar -Va dir-. Espereu aquí.

Va creuar l'habitació i va sortir per una de les portes que hi havia. La Mara va mirar al seu voltant, observant els detalls de l'habitació.

-Potser pugui ser-li d'ajuda -Va exclamar des de dalt una veu familiar.

la Mara va mirar cap amunt. L'home que es feia dir conseller Raines estava just a sobre d'ella, recolzat a la barana mentre mirava cap avall.

-Potser pugui -Va dir la Mara-. Parlem?

Ell va somriure lleugerament en incorporar-se i va començar a caminar envoltant la sala. A uns passos davant d'ell, una escala de cargol començava a baixar com un llevataps fins al nivell de la Mara. La Mara va veure com descendia l'escala, buscant pistes sobre la seva identitat o posició en la seva postura i la seva forma de caminar. No és militar, va decidir, o almenys no d'alt rang. Però no és un polític de carrera, tampoc. Forces especials? És possible.

Ell va arribar a la planta baixa i es va dirigir cap a ella.

-Sóc el conseller Raines -Va dir-. No crec que fóssim degudament presentats a la sala de concerts.

-No, no ho vam ser -Va acceptar la Mara. Es va adonar que l'home tenia un hematoma recent al front. Pel que sembla, ell havia estat qui es llançava a la càrrega quan ella va llançar a Jayx contra la porta de la sala de concerts-. De fet, tampoc ho hem estat ara -Va afegir-. No hi ha cap conseller Raines.

Ell va prémer els llavis en un somriure irònic.

-Així que ja ha entrat en els arxius del governador, oi? -Es va encongir d'espatlles, concedint el punt-. Molt bé. Digueu-me Markko. Estic lligat al governador Egron, diguem, extraoficialment.

-Extraoficialment, com? -Va preguntar la Mara.

En Markko va somriure de nou, amb un to més irònic aquesta vegada.

-En altres parts de l'Imperi, probablement dirien que sóc un amic -Va dir-. Però com vostè sap, als funcionaris d'alt rang no se'ls permet tenir amics.

La Mara va lluitar per mantenir el rostre inexpressiu. Però alguna cosa devia haver-se filtrat en ell de totes maneres, perquè va poder veure la ganyota amb la qual en Markko va respondre.

-Parlant d'amics -Va agregar suaument-, què tal està el seu?

-Amagat fora de perill -Va dir la Mara, molesta per haver perdut ja un punt en aquest petit joc-. Encara que està bastant confús. Per què no m'il·lustra vostè?

-Realment li envia un gran almirall? -Va preguntar en Markko sense embuts.

-He actuat com a missatgera per a ells en alguna ocasió -Li va dir Mara, el que resultava ser cert-. De moment, estic entre treballs.

-Llavors no es tracta d'una investigació oficial?

-Diguem que la situació ha despertat el meu interès -Va dir la Mara-. Què ha fet en Ghent perquè es molestin a jugar amb ell d'aquesta manera?

En Markko va arronsar les espatlles.

-El Governador té una feina que requereix la seva ajuda. Em vaig oferir per obtenir-la.

-Fent-li xantatge amb una targeta de dades robada? Per què no el contracta sense més?

En Markko va esbufegar.

-Què, a un brut trinxador d'estar per casa?

-Un brut trinxador d'estar per casa al qual la seva ajuda necessita -Va replicar la Mara-. Molt bé. Què m'ofereix?

En Markko semblava desconcertat.

-Què?

-Ja m'ha sentit -Va dir la Mara-. Vostè necessita a Ghent. Jo el tinc. He de parlar més clar?

-Va a vendre'l? -Va preguntar en Markko amb suspicàcia-. Vaig pensar que era la seva amiga.

-Va ser vostè qui va dir que era el meu amic, no jo -Va assenyalar la Mara-. Però no em referia a això. Li estic oferint llogar els seus serveis. -Va aixecar lleugerament les celles-. I després del que li ha fet passar, no esperi que sigui barat.

La cara d'en Markko havia adquirit una mirada de complicitat.

-Vaja -Va dir-. I com a agent seu, suposo que vostè es quedarà amb l'acostumat deu per cent.

-Vint -Va corregir-li la Mara-. Perquè també sóc el seu garant.

-Garant de què?

-De la seva seguretat -Va dir la Mara amb suavitat-. Si és un trinxador tan bo com insinua, l'Imperi podria trobar altres usos per a ell. No vull que trobi cap entrebanc desagradable en sortir per la porta de palau.

En Markko va somriure.

-És clar -Va dir-. Està bé, jugaré. Quant vol?

La Mara va fer un ràpid càlcul mental. Un expert en informàtica superior podia cobrar cinc-cents o sis-cents a l'hora en una empresa legítima. Era hora de veure quant desitjava en Markko l'ajuda d'en Ghent.

-Dos mil -Va dir.

En Markko va obrir els ulls com plats.

-Dos mil?

-Sí -Va dir Mara-. A l'hora, és clar.

En Markko negà amb el cap.

-Està boja.

-I vostè està desesperat -li va recordar-. Perquè el governador Egron no li va demanar en absolut que contractés a Ghent, oi? Cap governador Imperial suggeriria contractar un trinxador il·legal per fer un treball per a ell. -Li va assenyalar amb un dit-. No, Markko. És vostè a qui Egron ha contractat per fer la feina. Només que no és un trinxador prou bo com per manejar la situació, oi?

Aquesta vegada va ser la reacció microscòpica de l'home o el que li va indicar que el cop havia donat de ple en el clau. I com ella havia fet abans, ell també va reconèixer que havia perdut aquest punt.

-Molt intel·ligent -Va dir amb amargor. -Per quin gran almirall va dir que estava treballant?

-Vaig dir que estava entre treballs -Va contestar la Mara-. Què necessita què faci en Ghent?

Els músculs de les galtes d'en Markko es van tensar lleugerament.

-Tenim un sistema informàtic rebel -Va dir, en veu molt baixa-. No un simple equip de línia, sinó un de capturat en un centre de comandament del sector. Si podem accedir-hi, podem netejar d'aquestes feristeles tota aquesta regió de l'espai.

La Mara va respirar fondo, amb la seva mà volent empunyar el seu sabre de llum. Una oportunitat de tornar el cop als amics rebels de l'Skywalker.

-I no pots encarregar-te d'això?

En Markko va fer una ganyota.

-Sóc un trinxador bastant bo -Va dir-. Però això definitivament està fora del meu abast.

-Què incòmode per a vostè -Va murmurar la Mara. La cara de l'Skywalker surava davant dels seus ulls...

-Li ofereixo vuit-cents per ell -Va suggerir en Markko.

Amb un esforç, la Mara va sacsejar l'Skywalker dels seus pensaments.

-El tracte són dos mil.

-Això és ridícul -Explotà en Markko-. Mil, llavors. Això és el doble del que podria guanyar a qualsevol empresa legal.

-Les empreses legítimes no et fan dormir al carrer durant dos dies i després intenten fer-te xantatge -Va dir la Mara-. Dos mil. Ho pren o ho deixa.

En Markko va prendre una respiració entretallada.

-Ho prenc -Va dir amb les dents premudes-. Quan?

-Oh, no ho sé. -La Mara mirà un crono ornamentat que penjava de la paret-. La nit encara és jove. Estarem aquí en dues hores.

-Aquesta nit? -En Markko semblava espantat.

-Per què no? -Va preguntar la Mara-. Si vol que pirategi aquest equip, anem a piratejar-lo. Quina entrada hem d'utilitzar?

En Markko va arrufar els llavis.

-Porta Sud-oest -Va dir-. Estaré esperant per deixar-los entrar.

-Allà estarem -Va prometre-li la Mara-. Només heu de tenir preparat els diners.

La ciutat encara bullia de vehicles i vianants mentre era escortada fins a la porta exterior del palau. Va considerar trucar a un transport, va decidir no fer-ho, i en lloc d'això se'n va anar caminant. En Ghent, va suposar, estaria entusiasmat amb l'acord que acabava d'aconseguir-li. Suposant, és clar, que decidís explicar-li-ho. Perquè hi havia alguna cosa en la història d'en Markko que li molestava. Una cosa que no acabava d'encaixar del tot.

Per què en Markko sentia que havia de fer-li xantatge o -ara- contractar en Ghent perquè fes aquesta feina per ell? Encara més, per què el governador Egron havia contractat a Markko en primer lloc? L'Imperi tenia innombrables experts en informàtica competents; potser no tan bons o tan ràpids com en Ghent, però competents al cap i a la fi. Per què no s'estava ocupant del treball cap d'ells?

Podia ser que ja ho estiguessin, i simplement s'havien quedat estancats. Però llavors, per què deixar en Ghent vagabundejar durant una setmana? Per què no portar-lo immediatament al palau i ordenar-li que fes la feina? El governador Egron era l'Imperi, després de tot, almenys en aquest sector. Podia requisar a qualsevol persona o cosa que volgués.

No, hi havia alguna cosa més en joc aquí. Una cosa digne d'una gran quantitat de subterfugis, i d'una gran quantitat de diners.

I, pel que sembla, una cosa digne de fer que la seguissin.

Ho havia descobert en el primer bloc d'edificis: un home anodí més aviat petit, deambulant darrere d'ella com si acabés d'arribar d'una granja a experimentar les vistes i sons de la gran ciutat. No ho feia malament, però no prou bé per a algú amb la formació que tenia ella. Òbviament, en Markko no confiava que ella aparegués com havia promès.

Òbviament, també, l'havia subestimat.

Això obria possibilitats.

Va mantenir el seu ritme, seguint recta en la direcció que havia pres inicialment, mantenint un ull en l'home que seguia la seva estela. Més endavant, en la següent cantonada, hi havia les entrades a dos dels teatres més petits de la ciutat.

La gent hauria d'estar sortint en aquest mateix moment d'almenys un d'ells. Va girar la cantonada, deixant temporalment fora de la vista al seu perseguidor. Estacionats al llarg d'ambdós costats de la calçada, tal com s'esperava, hi havia files de lliscants terrestres; i els humans i alienígenes de la fauna nocturna fluïen a l'exterior per les portes del teatre a l'altra banda del carrer.

Perfecte.

Mirant cap enrere un cop per assegurar-se que la cantonada de l'edifici la seguia ocultant del seu perseguidor, es va llançar tan llarga com era sobre la vorera i va rodar sota d'un dels vehicles estacionats. En certa manera, era una maniobra òbvia, però els instructors de l'Emperador li havien assegurat que la majoria de la gent, fins i tot els professionals, simplement no pensava en això.

Sobretot quan altres possibilitats eren molt més probables. Al llarg de tot el carrer, els vehicles s'estaven començant a posar en marxa i sortir de les seves places d'aparcament conforme els aficionats que sortien del teatre es dirigien a casa. Va mantenir l'atenció a la cantonada, i poc segons després van aparèixer un parell de botes baixes. L'home es va aturar, i després va començar a córrer.

Però la seva missió estava condemnada, i ho sabia. Massa vehicles, massa gent, i massa poca llum. Va anar a un parell de lliscants terrestres més enllà de l'amagatall de la Mara i després es va rendir, alentint el seu pas fins a aturar-se a contracor. Deixant anar una maledicció que es va poder sentir fins i tot sobre el soroll dels vehicles que marxaven, es va girar.

Just estava passant de nou al costat del lliscant terrestre de la Mara quan un altre parell de botes es va unir a ell girant la cantonada.

-Què estàs fent? -Va xiuxiuejar una veu d'home, tot just audible sobre el bullici de la gentada- On és?

Interessant, va pensar la Mara, apropant-se a la vora del vehicle tant com va poder atrevir-se. Així que hi havia hagut un segon perseguidor, un preparat per encarregar-se de la caça quan la Mara aconseguís despistar al primer, més evident. Potser en Markko no l'havia subestimat tant com havia pensat.

-On creus que és? -Va replicar el primer perseguidor-. Aquí, en algun lloc, o en qualsevol altra part.

El nouvingut va deixar anar una maledicció, menys imaginativa que la del seu soci.

-Serà millor que informem. A Markko no li agradarà això.

-A Markko no li agradarà això -imità amb sarcasme el primer perseguidor-. No em diguis.

L'informe va ser breu i concís. La Mara no va poder distingir les paraules que sortien del comunicador, però a jutjar pel seu costat de la conversa estava clar que a Markko això no li havia agradat gens. Els dos homes van donar la volta i van sortir corrent girant la cantonada en la direcció per la qual havien vingut.

La Mara va comptar fins a trenta per donar-los temps a què s'allunyessin prou.

Després, rodant de sota del lliscant, es va treure la major part de la pols de la seva túnica i va sortir en la seva persecució.

L'havien seguit. Era just que els hi tornés el favor. I, potser, demostrar com s'havien de fer els seguiments.

***

Ella esperava que els dos homes tornessin al palau, on pràcticament tot el que podria veure seria si era en Markko o una altra persona qui els rebia a la porta. Per a la seva sorpresa, en lloc d'això van girar en un carrer lateral dues illes abans del palau. Un minut més tard, van desaparèixer per la porta principal d'una gran casa privada a mitja illa.

La Mara va continuar cap a la part de darrere de la casa, mantenint-se en el costat oposat del carrer i tractant de resoldre aquest inesperat gir dels esdeveniments mentre arribava a la part posterior. Per què en Markko els enviaria a un lloc fora del palau? Simplement estaven tornant a casa? Però, per què havia de deixar que fessin això sense obtenir abans un informe complet?

O era aquesta la llar d'en Markko? Però, una vegada més, per què no escoltar el seu informe al palau?

La porta del darrere estava tancada amb clau, però no prou com per ser un problema. La part posterior de la casa estava a les fosques i en silenci, però a mesura que avançava al llarg d'un passadís ombrívol podia veure llum difusa i sentir veus suaus procedents d'algun lloc per davant d'ella. La llum i el so van començar a accentuar-se en passar a través d'un menjador informal, una sala de jocs i una sala de meditació que semblava dissenyada més per a l'entreteniment que per a la solitud.

I llavors, en girar en una última cantonada, allà estava.

L'habitació estava continuant el passadís, a uns cinc metres, i la porta oberta vessava la llum i la tensa conversa. Va reconèixer dues de les veus: els seus dos antics perseguidors. Hi havia almenys tres veus, encara que la d'en Markko no semblava ser cap d'elles. Va parar l'orella, tractant de distingir les paraules.

-Mantingues les mans on pugui veure-les -Va dir en Markko amb veu tranquil·la darrere d'ella.

La Mara va reprimir entre dents una maledicció. Tan concentrada en la conversa, s'havia oblidat completament de mantenir un ull sobre la seva pròpia esquena.

Però abans, en dies passats, no ho havia necessitat. La Força sempre li havia donat subtils tocs i advertències de coses que els seus ulls i les seves oïdes encara no havien captat, donant-li aquest punt extra d'alerta i aquesta capa addicional de defensa.

Però la Força, pel que sembla, ja no estava amb ella.

Per què no? S'havia oblidat de com aconseguir-la arran de la sobtada mort de l'Emperador? O és que el trauma d'aquest esdeveniment havia tancat la seva ment a la Força, bloquejant el seu camí normal a ella? O és que la Força realment mai estat amb ella? Havia estat simplement l'Emperador, a través d'ella, qui havia tingut aquesta habilitat?

Però aquest era un tema per a examinar un altre dia. En aquest moment, tenia problemes més immediats a les mans.

-Aquí està -Va dir amb calma, donant-se la volta, recordant-se de mantenir les seves mans lluny del seu cos. En Markko estava dret a la porta oberta d'un armari a uns tres metres darrere d'ella, amb un petit blàster a la mà.

- Sap, hauria estat molt més simple si m'hagués convidat en aquesta festa des del principi.

-Molt graciosa -Va grunyir en Markko, fent un gest amb el seu blàster-. Entri. No intenti res.

-Jo? -Va respondre la Mara, tornant i dirigint-se a l'habitació il·luminada-. És vostè el que està jugant. Vaig pensar que teníem un acord.

En algun moment dels últims segons, la conversa de l'habitació hi havia cessat. La Mara va creuar la porta per trobar un anell de vuit persones assegudes rígidament en cadires o sofàs, i tots ells es van tornar en aquell moment per mirar-la. Tres dels homes tenien les mans dins dels seus abrics, òbviament sostenint blàsters ocults.

-Hola -els va saludar la Mara-. Benvinguts a la partida setmanal d'en Markko de Seguir al Líder.

El primer perseguidor va esbufegar.

-Molt graciosa -Va grunyir.

-Em dic Arica -Va dir la Mara-. Jo sóc el líder. -Va mirar a Markko quan va entrar a l'habitació darrere d'ella-. Què tal si ens presentem tots de nou, Markko? Començant amb vostè.

-Vostè és el líder -Li va recordar en Markko secament-. Per què no comença vostè? -Va aixecar el seu blàster per reforçar les seves paraules-. I abans de contestar, he de dir que he comprovat els arxius de l'ordinador de palau després que se n'anés. No hi ha cap registre de cap Arica Pradeux.

-Pradeux -Va murmurar un dels altres homes-. Hi havia un Alec Pradeux entre els assessors d'en Palpatine.

-No hi ha parentiu -Li va assegurar la Mara-. Jo només prenc prestat el seu cognom de vegades. Resulta útil per obrir-te portes.

-Llavors, qui és vostè? -Va preguntar en Markko-. I de quin costat de la guerra està?

La Mara va arronsar les espatlles, esforçant-se per llegir l'ambient de l'habitació mentre llançava mentalment una moneda a l'aire. Una reunió fora del palau, sens dubte implicava una reunió anti imperial. D'altra banda, si l'Egron tenia enemics dins del palau -i quin governador no els tenia? Això fàcilment podria ser un grup pro-imperial al que hagués sancionat.

La moneda llançada va aterrar de cantell.

-De moment, de cap -Va dir a Markko-. Sóc estrictament una contractista independent.

-Treballa amb Talon Karrde? -Va preguntar algú amb suspicàcia.

La Mara va negar amb el cap.

-Mai he sentit parlar d'ell. Qui és?

-Un aspirant a cabdill contrabandista -Va dir un altre home amb un esbufeg-. Un més del centenar que lluita per aprofitar-se del forat que va deixar en Jabba quan li van esclafar la seva grossa gola.

La Mara va sentir un nus a la seva pròpia gola. Jabba el Hutt. Assassinat a Tatooine a les mans de -qui si no? - Luke Skywalker. No importava el que fes, semblava no poder allunyar-se mai d'ell.

-Què té a veure en Karrde amb això?

-Absolutament res -Va dir en Markko-. Així que vostè no té cap tendència política en absolut, oi? Creia que només els llimacs sense cervell es negaven a tenir opinions. Els llimacs, o els covards.

-Les opinions polítiques són un luxe que mai m'he pogut permetre -Va respondre la Mara amb entonació uniforme. Ja coneixia les seves tècniques de combat verbal, i no estava disposada a deixar-se portar pel desafiament del seu to-. Sobretot, m'he mantingut ocupada seguint amb vida. On em situï depèn de qui ofereixi el millor preu. O de qui sostingui el blàster en la meva esquena.

-Ara mateix el blàster en la seva esquena és el meu -Li va recordar en Markko, aixecant l'arma per donar èmfasi-. Això vol dir que ara treballa per a mi?

La Mara va arronsar les espatlles.

-Vostè té el blàster. Jo tinc a Ghent. I encara estic esperant aquestes presentacions.

Durant un llarg moment, en Markko la va estudiar.

-Molt bé -Va dir-. El meu nom és Markko. Sóc un agent de l'Aliança Rebel.

L'Aliança Rebel. Tot i estar més o menys preparada per a això, la revelació encara va ser un xoc d'alguna manera.

-Ja veig -Va dir la Mara, tractant de no deixar que sortís el menyspreu que sentia. Aquestes eren les persones que havien destruït la seva vida...-. I el sistema informàtic? -Va preguntar ella-. El vostre, suposo?

-Sí, d'un altre grup -Va dir en Markko, assentint amb el cap-. Em van contractar per a trobar la forma d'infiltrar-me entre els confidents de l'Egron per poder ser-hi quan el desxifressin. Quan jo neutralitzés la informació més crítica, podrien quedar-se amb el que quedi.

-Molt generós de la teva part. -La Mara va assenyalar la rotllana dels altres rostres-. I aquests on entren?

-Són la cèl·lula local. -En Markko li va dirigir un somriure irònic-. El seu treball consistia en assegurar-se que vostè lliurava a Ghent segons el promès.

-Bé -Va dir la Mara-. Consideri el seu treball acabat. -Es va tornar cap a la porta.

-A on va? -Va preguntar un dels altres.

-Estaré a la porta sud-oest amb Ghent en una hora i mitja -Va dir a Markko, fent cas omís de la pregunta-. No arribi tard, i tingui preparats els diners. -Va fer una ullada als altres rebels per sobre de la seva espatlla-. I no intentin seguir-me -Va afegir-. La propera vegada que hagi de perdre una ombra, probablement la perdi de forma una mica més permanent.

Sense esperar resposta, va sortir de l'habitació.

Ningú va tractar de detenir-la. Ningú va tractar de seguir-la, tampoc.

Un minut més tard estava de nou en l'aire fresc de la nit, donant voltes al cap amb les possibilitats. Un ordinador rebel capturat. Una cèl·lula rebel completa.

I un agent rebel d'alt nivell portat per a l'ocasió. Podia fer-ho. Sabia que podia. Ells confiaven en ella, o almenys s'adonaven que no tenien cap altra elecció en aquest assumpte. Podia portar a Ghent al palau, piratejar l'ordinador, i després oferir les dues coses -l'ordinador i en Markko- al governador Egron.

Potser seria suficient per aconseguir un lloc de treball en el Departament d'Intel·ligència local del governador. Probablement no un de molt important, però almenys prou com per permetre-li unir-se a la lluita contra la rebel·lió. Seria una oportunitat per començar a construir-se una vida de nou. Potser fins i tot l'oportunitat de treure l'Isard de l'esquena.

Sí, això havia de funcionar. I tot perquè havia decidit quedar-se a Chibias prou per escoltar un concert.

Potser la Força no l'havia abandonat del tot, després de tot. De tota manera, va prendre una ruta llarga i tortuosa de tornada al seu hotel, vigilant el carrer darrere d'ella tot el camí.

Següent