Resistència Rebel (VII)

Anterior

CAPÍTOL 7

Lord Nyax va sentir l'ànsia distant. Una cosa el volia.

Això estava bé. Ell també el volia. Una cosa que estava tan ansiosa per trobar-lo, mereixia ser trobada. Si acceptava servir-lo, li donaria ordres. Si no acceptava, el tallaria a trossos.

Qualsevol de les dues solucions li semblava bé.

Coruscant

La partida de caça avançava per les profunditats de les ruïnes de Coruscant. Quatre guerrers d'ulls acerats, amb rostres plens de cicatrius, implants i tatuatges, com un mapa estel·lar de dolor, lideraven la processó i quatre més la tancaven.

Entremig, HI anaven dos entrenadors de voxyn, amb dos voxyn encadenats als que controlaven... teòricament. Les enormes bèsties reptilesques, amb el morro arran de terra i els músculs tensos, movien els seus caps enrere i endavant cada pocs passos, com si poguessin veure les seves potencials víctimes ocultes a través de les restes que els envoltaven.

La Viqi, que caminava darrere dels animals al costat d'en Denua Ku, es va estremir. Els voxyn eren les coses més malvades i de pitjor geni que mai hagués conegut, yuuzhan vong inclosos. Almenys, amb els vong es podia raonar, encara que la seva lògica fos extraterrestre. Els voxyn havien estat clonats per captar la Força, i caçar i matar als seus usuaris. Molts Jedi havien caigut sota les seves urpes i els ullals, o sota el corrosiu àcid que podien expulsar dels seus estómacs a voluntat.

Aquells voxyn no semblaven particularment saludables. Les escates verd fosc groguejaven en algunes parts del seu cos, recordant-li una planta marcida per falta de llum solar. Encara romanien alerta i conservaven tota la seva intensitat, els seus moviments resultaven sovint apàtics.

No és que la Viqi s'atrevís a posar-se a l'abast de les seves dents o de les seves urpes, encara que sospitava que cap la mossegaria pel simple plaer d'escoltar l'espetec de les seves dents en tancar les seves mandíbules.

El grup es va acostar a l'extrem d'un llarg passadís d'accés. Davant ells, el sol i una lleugera brisa es colaven per un forat a la paret exterior de l'edifici. Dos guerrers yuuzhan vong, novells per la falta de decoracions facials, es van situar vigilants a cada costat de l'obertura.

Raglath Nur, líder de la partida de caça, va parlar amb ells. La Viqi no es va molestar a escoltar, sabia que si la necessitaven es dirigirien directament a ella. Tenia raó; menys d'un minut després, en Raglath Nur li va fer senyals perquè s'acostés fins la mateixa vora del forat. La Viqi podia inclinar-se cap endavant i veure innombrables pisos d'hàbitats mig enderrocats sota ella. Un sol pas endavant i la caiguda seria letal.

-Aquest guerrer va veure caure la passarel·la, però estava molt lluny -va informar en Raglath Nur, assenyalant al novell de la dreta-. Primer va esclatar en flames, com si hagués esclatat un torpede infidel, i després va caure. Va investigar i va trobar cadàvers molts pisos més avall... cremats i alguns tallats a trossos. Explica-li-ho.

-Si no va veure un caça estel·lar disparant un projectil o un torpede, probablement seria una bomba -va deduir la Viqi, indiferent a la curiositat de l'altre-. Una cosa semblant a un torpede, però transportat per un home que el situa en la posició escollida, i la fa explotar uns segons després... L'home que la col·loca aprofita aquests segons per posar-se fora de perill.

-I?

-I què?

En Raglath Nur va donar un cop mà cap enrere com si agafés impuls per colpejar-la; la Viqi es va armar de valor per resistir el cop, però en Denua Ku va interposar el seu amfibastó entre ells.

-Ell preguntava quina és la teva conclusió -va aclarir en Denua Ku.- Vens amb nosaltres a causa del teu coneixement dels infidels i les seves tàctiques.

-Sí, sí, ho sé -va protestar la Viqi, pensant la seva resposta-. La bomba no només va obrir un forat a la passarel·la, sinó que la va volar, sencera, socarrimant ambdues voreres. La meva conclusió és que no es va tractar d'una arma improvisada. O els que la van col·locar tenien accés a equip militar, o són molt hàbils construint bombes. Això suggereix que no són supervivents normals, sinó d'elit.

-Jeedai? -va preguntar en Raglath Nur.

-No puc saber si hi ha Jedi entre ells -va respondre la Viqi, movent el cap-, però, normalment, els Jedi no utilitzen explosius. Així que això va ser una cosa diferent... o alguna cosa addicional.

-Què més?

-Si jo estigués en la seva situació i hagués d'utilitzar un enginy explosiu, assegurant-me de no revelar la meva posició, m'allunyaria el més ràpid possible per eludir qualsevol patrulla yuuzhan vong que vingués a investigar. El que vol dir que si podem deduir la ruta que van prendre, podríem seguir-la i veure si van abandonar alguna cosa pel camí. Si ho han fet, podrem obtenir més informació.

-Com sabrem la diferència entre un objecte infidel deixat pels habitants del planeta i un altre abandonat per aquesta elit?

La Viqi va arronsar les espatlles.

-Jo ho sabré -va mentir.

* * *

La recerca de la patrulla no va trobar cap objecte que la Viqi reconegués com abandonat per la seva presa. Però, quan van arribar al següent edifici en la direcció que els perseguidors creien que havien pres els infidels, els voxyn es van mostrar més alerta. Van frenar l'etern moviment de balanceig dels seus caps i, en canvi, van mirar fixament en una direcció, cap a l'exterior i avall, amb els músculs dels seus colls tensats al màxim i les seves cues assotant l'aire.

En Raglath Nur va permetre que els voxyn i els seus entrenadors es col·loquessin al capdavant del grup. Els voxyn els van arrossegar a un pas viu que la Viqi es va haver d'esforçar per mantenir, instigada sovint per Denua Ku quan considerava que el seu progrés no era suficient. Però els voxyn no comprenien l'arquitectura de la ciutat, i necessitaven que els yuuzhan vong, i de vegades la Viqi, els guiessin per escales, rampes i fins i tot buits de turboascensors per poder seguir el rastre de la seva presa.

Van descendir més i més profundament a través de les ruïnes, i quan no van trobar cap rastre de la seva presa durant mitja hora, en Raglath Nur va exigir:

-Estan fugint les nostres preses? Poden saber que els estem perseguint?

La Viqi va moure el cap i es va prendre un moment per recuperar l'alè, remugant el seu ressentiment; una princesa mercant i senadora per Kuat no hauria d'haver de realitzar aquell impropi exercici físic.

-Els voxyn detecten la Força, correcte? Potser el que estan detectant és molt potent... i molt llunyà.

En Raglath Nur va llançar un grunyit molest, però, per a un membre de la casta guerrera yuuzhan vong, prou moderat com perquè la Viqi sospités que havia arribat a la mateixa conclusió, que només havia esperat que ella li oferís una resposta més satisfactòria.

Mitja hora més de descens ininterromput els va fer travessar molts més nivells de l'edifici. Per l'atmosfera general d'antiguitat i sordidesa, el degoteig de les parets de durciment, la pudor a descomposició i l'increment de cadàvers corruptes, la Viqi diria que es trobaven gairebé a nivell del llit de roca.

Van creuar davant un passadís lateral descendent, ple d'un líquid fosc i cadàvers surant en ell. La Viqi va frenar en sec i va retrocedir per fer-li un altre cop d'ull, tapant-se el nas i la boca amb una mà per reduir la pudor. En Denua Ku es va unir a ella, i altres guerrers van retrocedir per veure el que havia despertat la seva curiositat.

Ella va assenyalar un dels cadàvers.

-Apropeu-me aquest -va dir la dona.

Mentre en Denua Ku i un altre guerrer s'endinsaven en l'aigua, el cos que la Viqi havia assenyalat va aixecar el cap; era un humà jove i aterrit. Xipollejà abans d'intentar submergir-se en aigües més profundes, però en Denua Ku el va subjectar pel turmell i va tirar d'ell. Va arrossegar l'udolant jove fins a la cruïlla de passadissos, ja en terreny sec. El va subjectar pel coll de la seva túnica i el va sostenir contra la paret del passadís.

-Com ho vas saber? -va preguntar en Raglath Nur.

La Viqi li va dirigir un somriure de superioritat.

-No estava inflat com la resta.

-Interroga'l -Va ordenar-li en Denua Ku.

La Viqi va sospirar i es va tornar cap al presoner. El jove estava òbviament aterrit, però sabia que era inútil resistir-se ara que es veia envoltat de guerrers yuuzhan vong. Tenia el llarg cabell negre amarat del fluid fosc de la piscina, així com la roba, i a poc a poc anava formant un bassal a terra, sota els seus peus. La Viqi va pensar que era força atractiu i que, en altres circumstàncies, li hauria encantat convertir-lo en la seva joguina.

-On són els Jedi? -va preguntar.

-No sé res de Jedi -negà el jove, movent el cap.

La Viqi li va dirigir un fred somriure.

-En aquests guerrers els hi encantaria matar-te. De fet, matar-te ràpidament és una de les coses més agradables entre totes les que planegen. Així que serà millor que trobis alguna raó, la que sigui, perquè pugui persuadir-los que no ho facin. Entesos?

El jove va assentir.

-Sé alguna cosa. Vaig a treure alguna cosa, no em mateu -Va ficar la mà en una de les butxaques dels seus pantalons.

Els voxyn van rugir i van trotar passadís avall, arrossegant als seus entrenadors darrere d'ells, atraient l'atenció dels guerrers yuuzhan vong.

El jove va estendre la mà. La Viqi va fer el mateix amb la seva, i ell va deixar caure alguna cosa en el seu palmell estès.

-És l'horrible...

-La nostra presa està a prop -Va interrompre-la Raglath Nur-. No el necessitem.

La Viqi es va tornar cap a ell i va creuar els braços, un gest que esperava ocultés l'objecte que el presoner li havia donat.

-No he acabat.

Però en Denua Ku no li va fer cas, i la Viqi va sentir l'espetec del coll del jove. El yuuzhan vong va deixar caure el cadàver a la fosca piscina.

-Ara sí que s'inflarà.

La Viqi el va contemplar fixament.

En Raglath Nur va posar als guerrers en moviment, seguint als frenètics voxyn.

-Què volia ensenyar-te l'humà?

-Si en Denua Ku no hagués anat tan ràpid matant-lo, ho sabria -Va dir la Viqi, arronsant les espatlles.

Va esperar que l'atenció d'en Raglath Nur se centrés en els voxyn, abans d'ocultar l'objecte en el seu escot. Tot just va poder fer-li un cop d'ull; semblava ser un diminut control remot, amb un parell de botons a una banda, un nou botó a l'altre i una pantalla tan petita que era gairebé inútil.

L'horrible... què?

* * *

Els entrenadors dels voxyn, arrossegats pels seus animals van ser els primers a creuar les portes de metall, d'una alçada igual a la de tres humans i prou amples com per permetre el pas de deu vianants colze amb colze. En el rètol sobre la porta podia llegir-se: MOBLES ELEGÍACS. LA COMODITAT QUE VOSTÈ MEREIX.

* * *

En Raglath Nur va fer una pausa abans de creuar la porta i va mirar amb sospita la foscor. Es va girar cap a la Viqi:

-Què és això?

-Una fàbrica -va respondre-. Aquí fabricaven mobles. Molt cars, molt funcionals.

-Com quins?

-Com cadires que es convertien en llits extravagantment còmodes, cadires que transportaven als seus amos per l'aire, mobles que et donaven un massatge si seies en ells...

-Massatges? -Evidentment, el tizowyrm d'en Raglath Nur no va saber traduir bé la paraula-. Infligien dolor?

-Infligien plaer.

El guerrer li va llançar una mirada de fàstic i va guiar als seus companys en la foscor. La Viqi el va seguir, al costat d'en Denua Ku.

Encara que des de fora l'interior de la fàbrica semblava negre com el carbó, un cop els seus ulls es van acostumar, la Viqi va descobrir que no era així. Hi havia fonts d'il·luminació per tot arreu, encara que molt tènues i principalment a nivell del sòl. Llums d'emergència, va deduir, a punt de quedar-se sense energia. En la feble resplendor d'aquestes fonts d'il·luminació, va poder veure maquinària de producció i androides immòbils, alguns d'ells enormes.

Es va preguntar si encara quedarien algunes mostres de la seva producció en existència. Però, sens dubte, els seus companys yuuzhan vong no li permetrien gaudir d'elles ni tan sols un moment.

Va escoltar els xiuxiuejos dels voxyn canviar de l'entusiasme a la ferocitat, i als seus entrenadors cridar-los quan van estrebar de les seves corretges fins alliberar-se.

-Jeedai! -va cridar un dels guerrers-. Ara, morireu!

La Viqi va sentir el xiuxiueig distintiu d'un sabre làser Jedi en connectar-se. Un punt en la llunyana paret de la sala industrial i el sostre es van il·luminar amb una llum rogenca... una llum que es movia. Les urpes dels voxyn van esgarrapar el terra en carregar contra la seva presa.

Es va produir un altre xiuxiueig, i un altre, i un altre més. La distant llum vermella es va fer més intensa. La Viqi va veure, a contrallum, la silueta d'un voxyn saltant en l'aire per sobre de la maquinària... fins que alguna cosa es va elevar per trobar-se amb el voxyn a la meitat del seu vol.

No era un Jedi, no era un sabre làser. Era un bloc de maquinària de dos metres de costat el que va volar pels aires i va impactar contra el voxyn, colpejant-lo amb tanta força que la Viqi va poder sentir com es trencaven els ossos de la criatura. L'impacte va aixafar-lo, una tremolosa caricatura del que havia estat una bèstia vivent. El cos del voxyn es va desplomar sobre el sòl de durciment i el bloc de maquinària va caure a sobre d'ell, trencant-li més ossos encara, sense rebotar o rodar com hauria estat normal.

-Endavant -Va escopir en Denua Ku. Es descordà l'amfibastó de la cintura i va carregar darrere dels altres guerrers yuuzhan vong, que ara udolaven de ràbia i anticipació.

La Viqi va donar dos passos seguint a Denua Ku, però alguna cosa va xocar contra ella, la va subjectar pels peus i la va fer caure sobre el durciment.

No era una cosa física. Era desesperació i odi, avorriment i inutilitat, por i udolant ràbia. Era com si la Viqi hagués passat tota la seva vida emmagatzemant les odioses emocions que una persona normal podia sentir i, de sobte, la pressió havia fet esclatar la porta que les tancava. Només podia quedar-s'hi, amb els braços i les cames retorçant-se descontroladament, amb l'estómac rebel·lant-se, amb el cor martellejant-li el pit.

Va sentir l'udol del segon voxyn, va sentir el soroll que va produir la criatura vomitant àcid contra la seva presa. Després va sentir el so dels sabres làser girant i donant talls... i de trossos de carn caient sobre el durciment.

La Viqi es va retorçar de dolor, al mateix temps que ressonaven els crits de guerra yuuzhan vong i els va sentir morir, un a un, sota els tons gairebé musicals dels sabres làser.

Més tard, només va quedar el so dels sabres tallant, i tallant, i tallant.

L'agonia emocional que l'havia aferrat va disminuir... només una mica. Va aconseguir rodar sobre el seu estómac i, lentament i dolorosament, es va posar dempeus.

Sabia que els éssers que es trobaven a l'altre extrem de la sala havien matat a tots els que entressin allà amb ella. Anhelava carregar contra ells, esqueixar-los, fer-los miques amb les seves pròpies mans.

Però un feble instint d'autoconservació la va detenir, i un pensament va emergir per sobre de qualsevol altre: «corre o mor».

Es va tornar cap a la porta i va caminar trontollant cap a la llum.

Quan va arribar a la porta, va recolzar la mà al metall que, molt temps enrere, protegís l'interior de la fàbrica. Aquesta es va deixar anar i va caure sobre el durciment, aixecant un gran estrèpit metàl·lic.

Els sabres làser es van apagar en la distància. La Viqi va romandre immòbil. Va esperar, amb les orelles alerta davant el sobtat silenci.

Llavors, va escoltar el so de petjades acostant-se.

Un sanglot va escapar dels seus llavis i va córrer a una velocitat impossible, de no ser per l'adrenalina i la por.

* * *

En Luke va despertar i es va aixecar amb un sol moviment.

No va haver de preguntar si la Mara havia sentit el mateix que ell. Ja estava desperta amb el seu sabre làser a la mà, disposada a connectar-lo.

En Luke va sortir al passadís. Era fosc, però la Danni es trobava al seu costat, i la Tahiri, que havia romàs de guàrdia al passadís mentre els altres dormien, mirava fixament cap a una paret, a través de la paret cap a alguna cosa que estigués molt lluny i per sota d'ells.

-Aquí està de nou -va murmurar.

En Luke va aspirar profundament. No recordava el que havia somiat; només que, per un moment, s'havia sentit ple, fins i tot saturat, del desig de matar tots els éssers vius que es trobessin a prop seu. Era absurd perquè encara sentia odi i menyspreu cap als seus companys, cap a la seva dona, però a mesura que la seva ment i la seva memòria s'esforçaven per afirmar-se, aquestes emocions desapareixien.

-Què has sentit? -va preguntar.

La Tahiri va moure el cap, i en Luke va poder veure una solitària llàgrima lliscar per la galta.

-L'horror absolut -va dir ella-. Més horror que quan estava sortint del meu condicionament i vaig començar a adonar-me d'allò en el que m'havia convertit. Passava a través meu, a través de la Força. Gairebé em va controlar. Crec que, d'haver sabut que era aquí, m'hauria controlat fàcilment -la desesperació en la seva veu resultava dolorosa.

Cap dels Espectres havia sortit del seu nou quarter general. Tenia sentit. Era alguna cosa relacionada amb la Força, un problema de la Força, i els Espectres, aliens a ella, ni tan sols s'havien assabentat.

La Mara, ja vestida, va recórrer el passadís trucant a totes les portes.

-Amunt tots i poseu-vos les armadures. Sortirem de cacera.

* * *

Quatre pisos per sobre de la fàbrica de mobles, la rampa de vianants per la qual corria la Viqi va resultar ser un carreró sense sortida. Les seves cames tremolaven per l'esforç, però no podia permetre's el luxe de descansar... havia sentit als seus perseguidors destrossar les portes que anava tancant darrere seu.

Va girar una cantonada del passadís i va topar amb un braç estirat a l'altura del seu coll. Va xocar contra ell a tota velocitat, frenant-la en sec; les seves cames es van elevar en l'aire per davant del seu cos, i de sobte es va trobar estirada d'esquena a terra, contemplant dues cares humanes il·luminades per barres lluminoses de llum tènue i dues pistoles làser apuntant al seu rostre.

Eren un home i una dona. El primer portava una poblada barba; els ulls de la dona eren d'un blau sorprenentment bonic en contrast amb la seva antipàtica expressió. Els dos pudien i semblaven tan prims com les bigues de plastiacer.

-Mira-la -Va dir l'home.

-Diria que uns cinquanta quilos -va afegir la dona-. Sembla que està ben alimentada.

-Com pot mantenir-se tan neta?

-Això no importa. Mata-la.

Es va produir un distant soroll, un rugit profund que va eriçar el pèl dels braços i el clatell de la Viqi. L'home i la dona van dubtar, mirant en la direcció per la qual havia arribat ella.

Llavors, la va dominar de nou. El sentiment d'odi i menyspreu que l'havia enderrocat a la sala industrial. I va tenir el mateix efecte en l'home i la dona; van empal·lidir i van caure de genolls boquejant, potser l'únic que els va impedir vomitar va ser que estaven a la vora de la inanició.

La Viqi va gatejar pel terra, tornant en la direcció per la qual havia vingut i arrossegant-se tan de pressa com li ho permetia la paràlisi que li garrotava els braços i les cames. Se li va ocórrer que seria millor morir que fugir, millor enfrontar-se als seus turmentadors que seguir fugint, però la part racional de la seva ment, obrint-se camí fins a la seva consciència, la va mantenir en moviment.

Va avançar uns quants metres, fins que la cantonada del passadís va ocultar a l'home i a la dona.

Els va sentir cridar, i també va sentir el xiuxiueig dels sabres làser connectant-se.

Davant d'ella, a la paret, hi havia una reixa cobrint un túnel de manteniment a nivell del sòl. Va arribar fins a ella i va intentar obrir-la. Es va resistir, probablement es mantenia subjecta per simples tancaments magnètics.

Va tirar de la reixeta amb totes les seves forces, i va aconseguir deixar-la anar. Més enllà del nou forat va trobar un túnel vertical de no més d'un metre de diàmetre; en l'arc més allunyat, unes bandes d'acer formaven una escala.

La Viqi es va ficar al túnel i va ascendir per ell. Els braços i les cames li tremolaven, amenaçant a cada instant amb fer-la caure.

Va sentir com l'home i la dona tornaven a cridar, i va sentir el soroll dels sabres làser tallant. A mesura que ascendia, el soroll anava disminuint però no la por ni l'odi.

* * *

Segons el cronòmetre d'en Luke, havien trigat quatre hores a trobar la primera prova de la cosa o coses que buscaven. Es trobaven a la sala principal d'una fàbrica de mobles, contemplant els cadàvers esquarterats de guerrers yuuzhan vong... i de voxyn.

No era la deducció o la sort el que els havia conduït fins allà. En Luke i la resta de Jedi podien sentir l'energia del costat fosc impregnant les parets, les màquines, els cadàvers... La sensació, semblant a la que en Luke havia experimentat en certa cova a Dagobah, provocava que se li ericés els cabells del clatell.

La Mara mirava desapassionadament el cos d'un yuuzhan vong, tallat en vuit trossos distingibles com a mínim. Les ferides estaven cremades, cauteritzades.

-Una altra vegada el nostre Jedi Fosc. O el que sigui.

-Els Jedi Foscos són capaços d'imposar la seva voluntat a la gent normal, però no a un Jedi ben entrenat -va sentenciar la Tahiri. Tenia els braços creuats, i en Luke va sospitar que aquella posi era un recurs perquè no la veiessin tremolar-. Això és com capbussar-se en un oceà format pel Costat Fosc de la Força. És com tornar a sentir la mort de l'Ànakin i voler tornar a morir amb ell -les llàgrimes van fluir i es va allunyar perquè els altres no les veiessin.

-Em pregunto com serà confrontar-lo cara a cara -va dir en Luke, tocant amb la punta del peu la retallada cama d'un yuuzhan vong. No se li donava molt bé enfrontar-se al Costat Fosc-. Els yuuzhan vong són invisibles per a la Força, no poden sentir-la. Nosaltres no, sobretot els Jedi.

-Se m'ha passat una cosa pel cap -En Rostre estava de guàrdia empunyant un rifle làser i amb l'atenció posada en l'entrada-. És una tàctica que utilitzo de tant en tant en situacions difícils.

-De què es tracta? -es va interessar en Luke.

-Franctiradors. Situa un rifle làser a un parell de quilòmetres de distància i a algú que sàpiga de veritat com utilitzar-lo. Quan l'enemic s'apropi en aquesta distància... zap!

En Luke va somriure.

-No sembla molt just.

-Qui vol ser just?

* * *

La Viqi es va despertar enmig d'una completa foscor, i per un moment va creure que podia estar morta. Va intentar seure de pressa pel pànic, però, abans d'aconseguir alçar-se, el seu cap va colpejar amb alguna cosa, produint un so metàl·lic buit alhora que un llampec de dolor li recorria el front.

Llavors, ho va recordar tot. Hi havia grimpat i enfilat, escoltant els crits i el brunzit del sabre làser en la seva persecució. Els seus perseguidors s'obrien pas a través de les mampares de durciment per seguir-la, però a la fi va aconseguir trobar desviacions laterals en els conductes d'accés, conductes més i més estrets cada vegada, adequats per a una diminuta dona kuati però massa petits per a qualsevol cosa que l'estigués seguint.

Després de molt temps d'avançar temptejant en la foscor, va deixar que l'esgotament la vencés.

Ara estava sola, desarmada i indefensa, envoltada per quilòmetres de fràgil durciment i metall en totes direccions.

Per no esmentar assedegada, famolenca i cega.

Es va obligar a tranquil·litzar-se, repassant una llista ritual que l'ajudés a recuperar el control. Llistat, va començar. Una extravagant i capaç estratega política, les habilitats són inútils ara i aquí. Un vestit yuuzhan vong, una tela vivent amb una única virtut que és que resulta lleugerament millor que anar corrent per aquí nua, i unes sabates del mateix material.

Això és tot.

No, no era cert. Feia un milió d'anys, poc abans que comencés a fugir, li havien donat alguna cosa. Rebuscà en el seu escot i va extreure l'objecte que li donés aquell noi guapo. El va col·locar al palmell de la mà, de manera que un botó quedés sota el seu polze; a l'altra banda hi havia dos més. Va pressionar el primer botó.

Una diminuta pantalla vermella es va encendre en el control remot, il·luminant el que l'envoltava: es trobava en un conducte de metall cobert de pols, d'un metre d'ample i la meitat d'alt. La pantalla mostrava el marc d'una esfera, amb un brillant punt vermell en el centre i un altre gairebé en la seva circumferència. Girà lentament la mà i va veure que el segon punt es movia, romanent sempre en la circumferència, sempre apuntat en la mateixa direcció cardinal.

Era un localitzador d'algun tipus. Un objecte distant transmetia un senyal regular, i aquell dispositiu sempre apuntava en direcció en aquest objecte.

Va estrènyer un dels botons del costat oposat. La imatge del marc va desaparèixer, substituïda per les paraules: FORA D'ABAST.

Va prémer l'últim botó. El dispositiu va parlar amb veu femenina: «Recorda, agafa una càrrega nova per al jet, i aquesta nit podrem sopar amb els tussin».

La Viqi va suposar que la gravació hauria deprimit a algú més feble, però ella ni tan sols es va molestar a preguntar-se com hauria anat aquell sopar. La dona que gravés el missatge era morta, aixafada, vaporitzada o convertida en l'estofat d'algun idiota caníbal, i la seva única virtut era que una de les seves possessions la beneficiaria. No sabia fins on la conduiria, però, de moment, li servia com a font de llum.

Va rodar sobre el seu estómac, va enfocar la llum cap endavant i va començar a arrossegar-se.

* * *

La Viqi es trobava al centre del que una vegada fos un ampli menjador, l'estança central de l'apartament d'alguna rica família de comerciants. Hi havia nombroses portes i vestíbuls que convergien a la sala, i que portaven a alcoves, lavabos i zones d'esbarjo... ara destrossades pels saquejadors i les plantes invasores.

A la dreta de la Viqi, uns metres més enllà, a la paret s'obria un enorme forat. En temps havia estat un finestral de l'alçada d'un home i dues vegades més ample que alt. Ara, plantes enfiladisses creixien a la façana de l'edifici i tapaven el buit; trossos de transpariacer sembraven el que fos una catifa calefactora.

Els fongs creixien per tot arreu, excrescències grises semblants a xampinyons i que s'estenien cap al forat. Ella havia trepitjat un dels petits que va explotar sota els seus peus, danyant les seves sabates de teixit viu. Va tenir cura de no trepitjar-ne cap més, un cop li va quedar clar que gran part del dany sofert per la sala es devia als fongs... era obvi que allà dins n'havien explotat molts en les últimes setmanes. Potser a causa de les vibracions dels edificis o potser era que simplement detonaven en aconseguir una certa mida.

La paret enfront de la Viqi era de ferrociment, i havia estat decorada per una espessa capa flexible representant un mapa estel·lar. Connectada al sistema energètic de l'edifici, les estrelles de la capa brillarien; ara, de la capa amb prou feines quedaven unes quantes tires. Va arrencar la majoria, però sota elles únicament va trobar ferrociment. A l'altra banda del finestral va veure un altre gratacels mig enderrocat.

El dispositiu de seguiment l'havia guiat fins allà, i aquell era el punt més proper que podia arribar al que fos que indicava. A la seva petita pantalla, el punt blanc que representava l'objecte i el punt vermell que indicava la seva posició actual gairebé es tocaven.

Va arronsar les espatlles. No era capaç d'arribar fins a l'objecte. Potser només hagués de pujar un pis, baixar un altre i buscar una passarel·la que connectés els dos edificis.

Llavors, va recordar el missatge que rebés: «FORA D'ABAST». Va empunyar el control remot i va tornar a prémer el botó.

Es va produir un soroll, el feble «Ponk» d'algun aparell mecànic activant-se per sobre del seu cap. Va mirar cap amunt i va saltar ràpidament a un costat, just a temps d'esquivar un panell del sostre que va baixar fins aposentar-se a terra.

Era un conjunt de graons de metall, estrets i sense baranes que desapareixien en la foscor.

Va aspirar profundament i es va afanyar a pujar l'escala. Es va trobar en un passadís estret i de sostre baix, que tres metres més enllà acabava a la paret que al menjador de sota resultava infranquejable, però que aquí conduïa a un buit en el mur, un buit ple de runa.

Va fer una ullada al seu voltant i va localitzar un petit botó que controlava l'escala oculta. El va pressionar i l'escala va pujar, encaixant-se en el seu lloc darrere d'ella.

El buit a la paret s'obria a una sala cilíndrica. La major part de la sala l'ocupava un vehicle d'uns dotze metres d'eslora, rabassut per la popa i esmolat cap a proa, d'un uniforme blau fosc que feia que a la Viqi li resultés difícil distingir els detalls del casc. Tenia protuberàncies per tot arreu, flaps i antenes semiesfèriques.

El terra de la sala estava uns quatre metres per sota dels seus peus, i enfront d'ella tenia una comporta que donava accés al vehicle.

Allò semblava una espècie de lliscant militar gegant, encara que reforçat per protegir la tripulació, però atès que descansava sobre la seva cua -sense maquinària visible que li permetés fer baixar la proa fins a una posició horitzontal-, la Viqi va sospitar que estava equipat per volar, tot i que no sabia si era un vehicle atmosfèric o espacial. En un costat portava pintat el seu nom: Crua Realitat.

Va mirar cap amunt. La sala cilíndrica s'estenia uns trenta metres més enllà del morro del vehicle, i acabava en una barreja de bigues de metall caigudes i blocs de durciment. La Viqi podia veure la feble llum del sol més enllà de la runa.

Sense poder creure en la seva bona sort, va recórrer l'estreta passarel·la de metall que donava accés a la comporta oberta i va entrar al vehicle.

Com el vehicle descansava en un angle de noranta graus respecte a la seva orientació normal, quan va entrar per la comporta es va trobar dreta en el que òbviament era la mampara posterior de la cabina de pilotatge. Una escala construïda toscament amb parts de metall li va permetre ascendir fins al seient del pilot a la proa.

Pressionant-lo, l'interruptor de l'energia secundari va respondre sense vacil·lació o resistència. Els llums de la cabina es van encendre i l'ordinador de navegació del vehicle va donar començament a la seqüència d'ignició.

La Viqi va notar que un lent i ampli somriure s'estenia per la seva cara. Aquell era un vehicle d'evacuació d'emergència, hàbilment amagat en cas de desastre... però els seus amos no havien estat capaços d'arribar fins a ell quan va caure Coruscant. Potser estaven morts, esborrats de la faç del món.

Qui seria el jove que li va donar el localitzador? El fill del propietari del vehicle? Un contractista que coneixia el secret d'aquella càmera oculta, i que va pensar en utilitzar el vehicle quan va quedar clar que els seus amos no podrien fer-ho? Probablement no va poder escapar per l'esfondrament que tapava la sortida. Potser portava temps treballant-hi, excavant per eliminar aquest obstacle. Ara era mort i el vehicle era seu.

S'havia lliurat dels yuuzhan vong i pres possessió d'una nau amb la qual podia escapar d'aquell món.

Una idea va sorgir en la ment de la Viqi, i les seves mans es van apartar dels comandaments. Si aquest vehicle es va dissenyar com una última oportunitat de sobreviure, potser hauria...

Va baixar per la improvisada escala cap a la popa del vehicle fins que va trobar una escotilla. Va necessitar de totes les seves escasses forces per obrir-la.

Darrere de la comporta va trobar un celler amb xarxes de contenció a banda i banda i una altra comporta similar al fons, sens dubte per accedir als motors. A la Viqi no li va importar, la seva atenció es va veure atreta pel que hi havia darrere de les xarxes.

Racions. Racions militars, acuradament embalades en paquets individuals, que garantien anys de supervivència.

Va entrar al celler amb un gemec, va agafar el paquet més a mà i va estripar l'embolcall de plàstic.

Següent