Traïdor (IV)

Anterior

Capítol 4

La voluntat dels Déus

Un món desèrtic i castigat orbitava una espurna blanc-i-blava de foc de fusió.

Aquest món havia vist l'alçament i caiguda d'una nació rere l'altra, de simples estats provincials a confederacions planetàries a imperis interestel·lars i repúbliques galàctiques. Havia estat escenari d'un milió de batalles, des de simples escaramusses en la seva superfície a la destrucció de civilitzacions senceres. S'havia vist assolat per la guerra i la reconstrucció fins que el seu entorn mediambiental només va poder sobreviure sota els estèrils casquets polars; va ser el món més artificial d'una cultura galàctica dedicada a l'artifici. El planeta sencer es va convertir en una màquina.

Això anava a canviar.

Els seus nous amos van començar robant-li les llunes.

Les tres llunes més petites van ser arrencades de la seva òrbita i allunyades d'allà per motors gravitacionals de dovin basal, mentre la més gran era polvoritzada per tensions sísmiques creades per la pulsació d'altres dovin basal dirigits per un yammosk. Una aplicació refinada de tècniques similars va organitzar la massa resultant de pols i grava i grumolls de magma endurit en un espès i creixent disc anellat que rotava al voltant del planeta en un angle de disset graus respecte a l'eclíptica.

Encara que era molt impressionant en si mateix, això només era el pròleg.

A la superfície del planeta es van criar dovin basal.

L'efecte de la gravetat es podria descriure topogràficament com una alteració en la curvatura de l'espai-temps. Els dovin basal de la superfície del planeta van alterar la corba de l'espai-temps local de tal manera que la direcció de l'òrbita del planeta es va tornar, a grans trets, costa amunt.

El planeta girà més lent. En reduir la seva velocitat, es va desplaçar cap a l'interior, cap al seu sol.

Es va tornar més càlid.

En la seva llarga caiguda cap al sol, el planeta va patir un bombardeig de petits meteors, de mida acuradament mesurada i amb un angle d'entrada en l'atmosfera calculat amb precisió perquè aconseguissin la temperatura mitjana suficient per vaporitzar el mineral primari sense descompondre'l en les seves molècules constituents d'hidrogen i oxigen. El material primari d'aquests petits meteors només era mineral en el fosc fred de l'espai interplanetari; per quan va aconseguir arribar a la superfície que s'estava escalfant ja havia perdut la seva estructura cristal·lina i només era aigua.

Per primera vegada en mil anys, una pluja natural va caure sobre la superfície del planeta.

Un cop el planeta es va estabilitzar en la seva nova òrbita, els dovin basal van reposar i l'espai va tornar a la seva topografia acostumada. Les tres llunes restants van ser retornades a òrbites noves i més complexes, els efectes sísmics acabarien per trenar l'estriat disc de runa que envoltava el planeta en un permanent pont celestial que era com un encaix irisat.

Per quan la llavornau va tornar a l'espai normal i es va dirigir cap a una intercepció orbital, el planeta ja imitava en la seva longitud orbital, rotació, llunes i anells, el món natal yuuzhan vong perdut eons abans.

Només quedava refer la superfície i portar vida a les restes destruïdes del que una vegada va ser una única ciutat que ocupava el planeta sencer, perquè pogués créixer i posar-se a l'altura del nom que tindria. Yuuzhan'tar, Bressol de Déu.

Coruscant estava llest per a la sembra.

A l’Escola Bressol era el tizo'pil Yun'tchilat: el dia de comprendre la voluntat dels Déus. A les poques hores prèvies a la sembra, equips de cuidadors es dispersaven pels dominis dels dhuryam, mesurant, calculant, indexant i avaluant. Cada equip de cuidadors anava acompanyat d'una brigada de guerrers alts i prims, fortament armats, empunyant les seves armes amb ulls brillants que examinaven incessantment els seus voltants, movent-se amb l'aire amenaçador i sinistre de reek en època de zel.

Quatre brigades protegien el shreeyam'tiz, una petita subespècie especialitzada de yammosk, de la mida d'un lliscant, que només existia per emetre un potent senyal d'interferència en la banda telepàtica de yammosk i dhuryam. Les brigades havien portat a l’Escola Bressol el cos de barril del shreeyam'tiz dins d'un enorme bol ple de líquids nutrients. Era el primer acte del tizo'pil Yun'tchilat, i tots els dhuryam sabien que aquest era el dia en què es decidia si vivien o morien. El shreeyam'tiz garantia que cap dels dhuryam utilitzés els seus esclaus per a un acte desesperat de sabotatge o autodefensa.

Les llavors esclavitzadores portaven un fiador incorporat: quan s'interrompia el contacte telepàtic amb el dhuryam, immobilitzaven l'esclau empenyent-lo implacablement a anar amb el seu pare, el coralarbre basal del qual s'havia recollit la llavor. Els esclaus van gatejar entre crits d'inexplicable agonia en direcció al coralarbre basal de cada domini. Només el contacte físic amb l'arbre podia calmar el dolor d'un esclau, i fins i tot malalts i ferits es van arrossegar udolant sobre roques i a través de pantans. Això organitzava als esclaus en petits grups, traient-los del mig fins que es pogués disposar d'ells de la manera més convenient.

Als esclaus no els hi importava que guanyés un o altre dhuryam. No se suposava que anessin a viure prou com per descobrir quin seria.

En Nom Anor va mirar fixament la imatge en el sac de gelatina òptica de l'aranyapantalla.

-Per què no fa alguna cosa?

La Vergere va arronsar líquidament d'espatlles i es va inclinar a un costat per obtenir una millor visió a través del matoll de potes de l'aranyapantalla.

-Està fent alguna cosa. Però no el que esperaves.

-Ho sap, oi? Sap que es matarà als esclaus?

-Ho sap.

La imatge de la gelatina òptica era poc més que una ombra en una boira crepuscular. El shreeyam'tiz bloquejava la connexió amb la imatge de l'aranyapantalla com bloquejava el control dels dhuryam; per mantenir la imatge d'en Jacen Solo havia de generar una forma d'ombra a partir de la recepció de les màcules dels esclaus per què la seva destinació ja no li concernia.

-No m'ho crec -va grunyir en Nom Anor-. No ho creuré ni per un nanoblip. No coneixes en aquests Jedi com els conec jo.

-Potser no -la cresta de la Vergere es va obrir en ventall amb un suau verd de diversió-. Qui els coneix?

Tot d'una, en Nom Anor va ficar la mà en un forat de la paret en forma de bombolla de la mida d'un cap, situat al costat del seu genoll, i va treure un víllip.

-Hi ha un esclau a la cova dels amfibastons -va dir dirigint-se a ell-. Agafeu-lo. Lligueu-lo i porteu-lo a la meva coralnau.

El víllip xiuxiuejà la resposta del comandant dels guerrers d'en Nom Anor amb enmascaradors ooglith.

-Sento i obeeixo, Executor.

-No fracassis en això si valores els ossos del teu pare. Aquest esclau és un infiltrat Jedi al qual no s'ha de permetre que interrompi el tizo'pit Yun'tchilat.

-I si es resisteix...?

-Preferiria que visqués, però no ho requereixo. No m'arriscaré a què la llavornau pateixi danys. Minimitza qualsevol possible alteració.

-Sento i obeeixo, Executor.

En Nom Anor va ordenar al víllip que revertís a la seva forma original.

-Bé -es va girar cap a la Vergere-. Com dius, el nostre Projecte Solo progressa molt bé. L’Escola Bressol ha complert amb el seu objectiu. De totes maneres, caldria treure'l d'allà abans de les execucions; és preferible agafar-lo ara, no sigui que encara albergui alguna il·lusió d'heroisme. La cerimònia ha de continuar sense risc d'interferències. Ja hauries d'estar planejant la següent fase del seu entrenament; voldràs continuar amb això quant estigui fora de perill a bord de la meva coralnau.

-El meu poble té un refrany -va dir la Vergere amb aire meditatiu- respecte al fet de comptar mosquillums quan només es té cucs.

-Què? -va dir en Nom Anor amb les celles arrufades-. Què vol dir això?

-Crec... -va assenyalar amb el cap el sac d'imatge de l'aranyapantalla-... que estàs a punt de descobrir-ho.

En Jacen està aturat a la cova dels amfibastons, vigilant. La llavor esclavitzadora fa córrer foc per tots els nervis del seu cos, espetarregant ordres perquè fugi, s'arrossegui i corri cap al coralarbre basal situat a només trenta metres d'ell.

És un foc que li crema, però no el consumeix. El foc és un alambí que destil·la en un sol instant tot el que és, el que ha estat i el que serà; el foc ha consumit el temps, tal com va fer abans la blancor.

Tot el temps d'en Jacen s'ha convertit en un únic ara, i el foc del seu interior alimenta les seves energies.

Lluny de les ombres de la cova, sota la llum blanc-i-blavosa de l'etern migdia de l’Escola Bressol, quatre esclaus s'aparten del coralarbre basal més proper, permetent que les seves mans se separin de les seves frondes. Ho fan de manera casual, eficient, sense pressa però sense malgastar moviments, i miren cap a la cova dels amfibastons, cap a la profunda ombra on està Jacen.

No semblen sentir cap dolor.

En Jacen sap que es deu a què, en realitat, no són esclaus.

Es pregunta fugaçment si l'Ànakin se sentiria així: calmat. A punt. Contemplant el preu que pagarà, i decidint que li havia tocat una ganga.

A la llum del migdia blanc-i-blau, els quatre esclaus es pressionen un lateral del nas i els emmascaradors ooglith que porten se separen del seu rostre, desenterrant filaments dels seus porus i deixant taques de gotes de sang que semblen de suor. Els emmascaradors s'estremeixen i llisquen pels guerrers desemmascarats, per després arrossegar-se i desaparèixer a l'herba.

Els guerrers es dirigeixen cap a la cova dels amfibastons.

En Jacen tanca els ulls, i per un segon es troba amb la seva família: la mà del seu pare li regira els cabells, sent el braç càlid de la seva mare envoltant-li les espatlles, la Jaina i en Lowie rondinant i M-TD fent un comentari sarcàstic mentre ell torna a intentar-li explicar un acudit a la Tenel Ka...

Però no està Chewbacca.

L'Ànakin tampoc.

Els quatre guerrers s'aturen a l'entrada de la cova. Amfibastons joves assoten amenaçadors l'aire, i els bocasols dels pòlips s'obren, anticipant en silenci una pluja de carn i sang. Un guerrer crida en un bàsic gutural i aspre.

-Surt d'aquí, esclau Jeedai!

L'única resposta d'en Jacen és obrir els ulls.

-Esclau Jeedai! Surt d'aquí dins!

No porten armadura; els únics crancs vonduun al seu abast són els silvestres que infesten l’aiguamoll que hi ha més enllà del coralarbre basal, que surten a la nit per alimentar-se amb els pòlips de la vora de la cova. Els guerrers sense armadura no poden sobreviure ni uns segons al xiuxiuejant flagell dels amfibastons joves.

En Jacen ajusta la seva posa, organitzant els seus pensaments i la seva respiració amb una meditació Jedi que li permet arribar al seu interior, més enllà del dolor abrasador de la llavor esclavitzadora, fins a records tan viscuts que són com somiar despert.

Els guerrers completament armats que protegeixen al shreeyam'tiz comencen a notar que passa alguna cosa. Alguns es mouen deliberadament cap a la cova d'amfibastons, i els que envolten l'estany rusc s'agiten inquiets i empunyen les armes.

-Esclau Jeedai! Com ens facis entrar serà pitjor per a tu!

En Jacen està ara profundament sumit en meditació; pot sentir el brunzit de les hormones emotives corrent pel cervell rudimentari dels pòlips d'amfibastó que l'envolten. Assaboreix la seva set de sang com un mos de sang crua.

El guerrer es torna i borda una ordre en la llengua dels yuuzhan vong. Dos esclaus falsos s'apartin d'un coralarbre basal i permeten que els seus emmascaradors ooglith baixin reptant per les seves cames. Els guerrers recentment revelats agafen a un veritable esclau, i un el subjecta mentre l'altre li aixafa la gola amb un cop de la vora de la mà. S'aparten i deixen que l'esclau caigui a terra, mirant indiferents com es retorça a terra, asfixiant-se fins a morir.

-Esclau Jeedai Surt d'aquí o morirà un altre! I després un altre, i un altre, fins que al final només quedis tu. Salva les seves vides, Jeedai. Surt a fora!

Ara el somni despert que és la meditació d'en Jacen es barreja amb el record d'un altre somni, un somni real, un somni en la Força tan viscut que encara pot olorar els coralites, encara pot veure les cares escarificades dels guàrdies i el cos dels esclaus mutilat pel coral, un somni que va tenir dos anys abans, a Belkadan.

Un somni en què alliberava als eslaus dels yuuzhan vong.

Què sorprès es va sentir, què estafat, quan aquest somni no es va fer realitat. Quan el seu intent de fer realitat la seva promesa va acabar en desastre, en sang, mort i tortura, es va sentir com si la Força l'hagués traït.

Ara veu que no havia estat traït. Només havia estat impacient.

-Esclau Jeedai! Surt d'aquí!

En Jacen sospirà i va sortir de la meditació.

-D'acord -diu en veu baixa, amb una mica de tristesa-. Si insistiu.

La seva ombra immòbil es converteix en una ombra en moviment que es mou sense soroll a la cova de pòlips assedegats de sang. S'atura en la penombra, a la vora del migdia blanc-i-blau.

-Aquí estic.

-Més -ordena el guerrer-. Mou-te fora de la cova.

En Jacen obre les mans buides.

-Obliga'm.

El guerrer torna el cap una fracció cap als seus companys.

-Mateu a un altre.

-Tu no ets un guerrer -diu en Jacen.

Els tres companys del guerrer es donen cops de colze excitats. El cap del cap es torna com atreta per un raig tractor.

-Què?

-Els guerrers guanyen batalles sense matar els febles -la veu d'en Jacen degota àcid desdeny-. Ets com tots els yuuzhan vong, que només lluiten contra els indefensos. Ets un covard d'una espècie de covards.

El guerrer avança cap a ell. En els seus ulls grocs hi ha una brillantor embogida, animal.

-Em dius covard? Tu? Tu, balbucejant mocós Jeedai? Tu, tremolós brenzlit, que t'amagues a l'ombra de la teva cova? Tu, esclau?

-Aquest brenzlit Jeedai i esclau -va dir en Jacen clarament, clínicament-, escup sobre els ossos del teu avi.

El guerrer salta, amb dits en forma de garres que busquen arrencar-li els ulls de la cara. En Jacen sospira pesadament i cedeix davant l'empenta del guerrer, caient d'esquena al temps que li agafa suaument els allargats canells i planta un peu a la boca del seu estómac per projectar-lo cap enrere. Jacen roda i estén la cama, i el guerrer sacseja indefens els braços en caure a la tempesta de navalles dels amfibastons.

En Jacen s'atura un moment en la sobtada pluja de sang i trossos de carn yuuzhan vong. Torna el cap per veure els amfibastons arrencar trossos del cadàver del guerrer cap a l'obertura salivant dels bocasols dels pòlips.

Llavors s'aixeca i mira als tres que queden.

-I bé?

Ells intercanvien mirades insegures. Darrere d'en Jacen, els pòlips xuclen i clapotejan, i els amfibastons es regiren famolencs.

Els guerrers no es mouen i criden en la seva pròpia llengua.

En resposta, dues de les brigades que protegeixen el shreeyam'tiz es mouen pesadament cap a ells, portant armadura completa de cranc vonduun i empunyant amfibastons propis. La closca de cranc vonduun pot aturar un sabre làser, fins i tot resistir el tall de diàmetre atòmic d'una fulla d'amfibastó. Un dels tres que estaven a prop li ensenya les dents: llargues i esmolades com agulles, corbades cap a dins com els d'un depredador.

-Nal'tikkin Jeedai hr'zlat sor trizmek sh'makk -escup-. Tyrokkjan trizmek, Jeedai.

En Jacen no necessita parlar la seva llengua per entendre-ho: cap truc de lluitador ajudarà a un únic home desarmat contra dues esquadres de guerrers, sigui o no un Jedi.

El guerrer li aconsella que es prepari per morir.

En Jacen somriu. És un somriure trist, malenconiós, resignat. Assenteix.

En una part de la seva ment, lluny del dolor i de la sang i de la forta brillantor blanc-i-blava pot sentir la sinistra satisfacció dels pòlips d'amfibastó que té a la seva esquena mentre digereixen ràpidament, gairebé instantàniament, al guerrer caigut. Sent la seva resplendent anticipació, i el seu sotrac alliberador quan usen la carn del guerrer per donar-se forces amb les que reproduir-se.

Els pòlips d'amfibastó es reprodueixen de forma asexuada; els propis amfibastons esdevenen plançons del pòlip que s'alliberen dels seus nòduls per reptar a la recerca del terreny adequat en el qual arrelar i iniciar la seva transformació en pòlips.

En Jacen empra la seva connexió empàtica per recomanar un terreny.

Els amfibastons confien en el seu amic i accepten el seu consell.

Ell estén els braços. Els guerrers només poden mirar bocabadats els amfibastons que cauen com fulles dels pòlips que hi ha darrere d'ell, mirar com s'allunyen dels nuosos troncs dels pòlips i repten per l'herba, per enrotllar-se al voltant dels turmells d'en Jacen i grimpar pel seu cos com lianes embolicant un ídol oblidat a la jungla. S'enrosquen al voltant de cames, malucs, pit, al voltant dels seus braços i tapant-li el coll, corbant-se per abraçar fins i tot el seu crani. Les dues esquadres de guerrers armats minoren el pas insegures, no sabent com atacar.

Perquè el cranc vonduun no és l'única criatura que pot resistir el tall d'una fulla d'amfibastó.

En Jacen uneix les mans davant seu i ofereix als guerrers una solemne reverència. Quan separa les mans, per cadascuna d'elles llisca un amfibastó madur ple de verí, assumint forma de fulla i de porra. Igual que cada un dels disset amfibastons que componen la seva armadura.

-Vull que conegueu a uns amics meus -diu.

En Nom Anor va llançar el seu sac-cuc a l'altre costat de la càmera. Aquest es va estavellar contra la paret esquitxant-ho tot i va relliscar fins a terra, on va emetre un petit i sibilant sospir, i va morir. En Nom Anor va recuperar l'autocontrol, i es va assecar amb el dors del canell la boca sense llavis.

-Llavors s'ha acabat -va mussitar sinistrament-. Hem fracassat. Has fracassat -va corregir, preguntant-se si podria allunyar-se en la seva coralnau prou com per escapar a la ira d'en Tsavong Lah davant aquest nou desastre, preguntant-se si podria rendir-se a la Nova República, si hi hauria alguna manera de convèncer els Jedi supervivents perquè no el matessin res més veure'l. Encara coneixia molts secrets, secrets valuosos...

La Vergere va interrompre les seves especulacions.

-Executor, deixa que vagi fins a ell.

-En absolut. No puc permetre que vagis allà en ple tizo'pil Yun'tchilat, criatura imprudent. Has oblidat que el Projecte Solo és secret? Com seguirà sent secret si vas a l’Escola Bressol a salvar la seva pell inútil?

-No és inútil, Executor. Com t'he dit abans, Jacen ha fet grans progressos en la seva educació. Encara que admeto que ara mateix podria millorar-se.

-Podria millorar? -En Nom Anor agità el canell cap al sac òptic de l'aranyapantalla, on s'armava la difusa silueta d'en Jacen Solo-. No ha après res! Està a punt de llançar la seva vida per la borda en una batalla fútil. Per simples esclaus! És tan feble com qualsevol altre Jedi, més feble encara!

-No és un Jedi -va replicar la Vergere impertorbable-. I no és la seva vida el que em preocupa.

-Estàs boja? -en Nom Anor es passejava trepitjant amb força al voltant de l'aranyapantalla, que ballava nerviosa per mantenir les potes allunyades de les botes estil humà de l'Executor-. No pot guanyar aquesta batalla! Com pot enfrontar-se a dos equips? Ni encara que torni a amagar-se en la cova...

-Guanyar -va dir la Vergere, amb la seva cresta obrint-se en un ventall de solemne gris perforador- no és el mateix que lluitar. Mira.

L'ombra va desaparèixer de cop i volta, i la imatge del sac òptic es va alterar i va parpellejar líquidament mentre l'aranyapantalla buscava noves fonts visuals.

-Què passa? -va preguntar en Nom Anor inútilment-. Ha fugit? Està fugint com el mocós Jedi derrotat que ha estat sempre?

-Executor -els seus dits van envoltar el colze d'ell amb una força sorprenent-. Jacen Solo ja no té la Força, però aquesta no és la seva única arma. És un guerrer nat, el primogènit i hereu d'un llarg llinatge de guerrers. S'ha entrenat en les arts del combat des del seu naixement. Se li ha posat a prova i se l'ha castigat, s'ha tacat de sang en combat i...

-No és més que un nen -En Nom Anor se la va quedar mirant-. Has perdut el senderi? Conec aquest nen. Els humans no honren els llinatges guerrers. El seu llinatge no vol dir res. Ell no és res.

La Vergere va parlar sense el menor indici d'ironia.

-Vaig a dir-te una cosa. És el més gran de tots els Jedi, encara que ni ell ni ells ho sàpiguen encara. En Jacen Solo és el somni Jedi encarnat. Fins i tot sense la Força, és més perillós del que podries arribar a imaginar. Has de deixar-me anar fins a ell. Cal aturar-lo.

-Aturar-lo perquè no faci què? Embrutar la túnicapell mentre fuig?

-Perquè no acabi amb el tizo'pil Yun'tchilat. I molt probablement perquè no acabi amb la mateixa llavornau.

En Nom Anor es va quedar amb la boca oberta, però només un feble xiuxiueig brollava d'ella. La tranquil·la seguretat que veia en els ulls de la Vergere l'havia fet callar amb tanta efectivitat com un cop a la gola. Semblava incapaç de recuperar l'alè.

-Destruir la nau? -va panteixar a la fi.

-És que no ho entens, Executor? No està fugint.

Va fer un gest cap al sac de l'aranyapantalla, que havia recuperat prou la imatge com per mostrar a una figura solitària corrent cap als tempestuosos núvols que eren les esquadres de guerrers.

-Està atacant -va dir la Vergere.

Següent