CAPÍTOL 8
Aphran IV, Sistema Aphran
Aphran IV era un món d'espesses selves, les masses
verdes contrastaven amb els seus mars blaus. Un planeta càlid, sense gels
polars, ni llunes que provoquessin marees. Comparativament pobre, els seus
habitants eren famosos a causa del seu domini de la fusteria i la seva
producció artística en fusta, molt apreciada pels col·leccionistes.
Tot això ho va saber en Han amb una breu mirada a
l'arxiu de mapes estel·lars de l'ordinador del Falcó. L'arxiu suggeria que Aphran mai sobreviuria a un atac
yuuzhan vong per feble que fos. Atès com de prop que es trobava de la zona
controlada pels invasors, no lluny de Bilbringi, només la seva escassa
importància el lliurava de ser conquistat per l'enemic.
En Han va contemplar la seva dona. Tenia un aspecte
molt diferent del normal: cabellera llarga, negra i llisa; celles més amples i
fosques per combinar amb els cabells; i una roba que la senadora Leia Organa
Solo no es posaria ni morta.
Començant per un mico ajustat, negre i brillant; encara
que sintètic, en moure's crugia com el cuir. Les botes, la pistolera a mitja
cuixa i els guants eren d'un material similar, però mat en comptes de brillant.
D'acord amb l'esperit del personatge que interpretava, tenia els peus creuats
pels turmells i recolzats en el quadre de comandaments del copilot davant seu.
Va dirigir una mirada amenaçadora al Han.
-Què estàs mirant, soldadet?
En Han va moure el cap.
-Si la teva filla pogués veure't ara...
La Leia va deixar el seu personatge per un segon i va
somriure obertament.
-Ja m'asseguraré que l'R2 gravi un holo per a ella. I
un altre teu, és clar.
-Jo estic magnífic -Els dos havien passat molt de temps
davant del mirall, assegurant-se que la seva disfressa era adequada i que els
seus vestits els hi proporcionaven suficient estil.
Ell portava una barba retallada i elegant. El seu pèl
real i la seva falsa barba compartien distingits brins d'un gris platejat. El
seu uniforme era d'un gris fosc, dos tons més fosc que el de l'Armada Imperial,
complementat amb una pistola nova en un maluc, dues vibronavalles bessones en
l'altra, i una bandolera amb vibronavalles i petits làsers de recanvi. El
guantellet de metall de la seva mà esquerra semblava una pròtesi robòtica
comercial i ocultava suficients circuits per llegir la majoria dels escàners.
La lent de contacte del seu ull esquerre feia que tot el globus ocular emetés
reflexos platejats; la falsa cicatriu que li recorria el front i la galta,
suggeria la violència que havia provocat la substitució d'aquest òrgan.
C-3PO, des del seient de passatgers situat darrere de
la butaca del pilot, es va dirigir a la Leia:
-Princesa, ja que no posaré en perill la missió, sigui
per error o omissió, m'atreveixo a preguntar: per què l'engany?
-Aphran és una incògnita -va respondre la Leia-. Els
contrabandistes que intentarem convèncer perquè actuïn com a organitzadors de
la resistència, diuen que han vist moltes anades i vingudes subreptícies de
naus amb emissaris governamentals. Què et suggereix això?
-Aquest tema va més enllà del meu camp
d'especialització -va contestar l'androide-. Però em sembla que si el govern
planetari enviés representants davant la Nova República, no necessitaria actuar
subreptíciament. Això suggereix que estan enviant emissaris davant algú que no
desitgen que la Nova República s'assabenti.
La Leia va assentir.
-Molt bo. Davant de qui?
-Atès que el govern més estès en la galàxia, a més del
de la Nova República, és el dels yuuzhan vong, les simples estadístiques els hi
donen a ells la probabilitat més alta.
-Exacte. O potser estiguin en contacte amb la Brigada
de la Pau, actuant com a intermediaris dels yuuzhan vong.
-Oh. Espero que no, princesa. La Brigada de la Pau és...
bé, bastant desagradable. Molt difícil -La Brigada de la Pau era una aliança de
mercenaris que cooperaven amb els yuuzhan vong. Creient que una galàxia sense
Jedi, com proclamaven els invasors, seria una galàxia en pau o simplement per
obtenir beneficis, havien perseguit els Jedi, capturant-ne alguns i entregant-los
a l'enemic. Definitivament més que «desagradables» -menys per a aquells que
compartien la seva habilitat per donar la culpa de la guerra a qualsevol,
excepte als agressors- eren àmpliament contemplats com a traïdors a la Nova
República.
-Si busquen una aliança amb els vong, serà millor que
no reconeguin al matrimoni Solo.
-Si els yuuzhan vong descobreixen que els Solo són aquí
-Donà suport la Leia-, vindran a per nosaltres. Encara que utilitzem noms
falsos, si un transport corellià YT-1300 aterra, amb un pilot atrevit i
fanfarró als comandaments, la gent pensarà en Han Solo.
En Han li va disparar una mirada ofesa.
-Fanfarró?
-Fanfarró -Va repetir la Leia-. Cregut i fanfarró.
Endavant, nega-ho.
-Bé... La veritat és que no puc.
* * *
En lloc de dirigir-se a un atracador del districte
comercial de la capital planetària, el Falcó
va seguir el senyal de la boia direccional fins a un districte de l'espaiport,
a certa distància de la capital. L'espaiport era enorme, de molts quilòmetres
d'extensió, amb hangars i magatzems que s'estenien des d'un cub central com les
potes d'alguna classe de criatura marina mutant.
Mentre seguien el senyal, en Han va passar molt temps
en el control de comunicacions, discutint amb un oficial menor rere l'altre.
Per fi, poc abans d'arribar a la seva meta, es va recolzar al respatller de la
seva butaca i va sospirar:
-No podem aterrar a la zona comercial -va anunciar.
-Per què no? -Va voler saber la Leia, arrufant les celles.
-Lleis noves. Tot el carregament ha de ser descarregat
i inventariat. Un cop complertes les reglamentacions, podem decidir on
deixar-lo, si en la nostra nau per endur-nos-lo a una altra banda o en un
magatzem perquè l'avaluïn possibles compradors. L'assumpte és que, no importa
on acabi, ens costarà diners moure'l... i ens costarà més diners tornar-lo a
carregar en la nau que portar-lo a un magatzem.
La Leia va assentir amb el cap, deixant entreveure un
fastiguejat somriure als llavis.
-Cosa que és un incentiu per portar la càrrega a un
magatzem, però que limita el nombre de possibles compradors. Això ajuda a
controlar tant els preus com els suborns.
-I la gent em diu a mi deshonest -va xiuxiuejar en Han-.
D'altra banda, no tenim per què quedar-nos aquí asseguts mentre completen
l'inventari. Podem anar en un lliscant comercial fins a la capital. Això els hi
donarà més temps per robar part de la nostra càrrega, que és el que realment
volen.
* * *
Un parell d'aphrans davant d'una estació d'abastiment
vigilaven a la parella sortint de l'hangar on s'allotjava el transport corellià
YT-1300.
-Veig a un home i a una dona que no reconec -va dir el
primer. Era un home de mitjana altura, amb els cabells, la barba i el bigoti a mig encanudir. De modals cortesos i reservats, i roba colorista i relativament
cara, semblava un comerciant. Però la duresa dels seus ulls quan no tenia
necessitat d'agradar a algú o que algú confiés en ell, suggeria que no era un
home precisament pacífic-. I encara que poden ser els Solo, també poden ser un
milió d'altres persones.
-No he dit que siguin
els Solo -va protestar el segon home. El seu vestit de vol de combat combinava
amb les insígnies negres i espígol de l'estació d'abastiment; d'aspecte tan
eixut com endurit, els seus músculs ben podien prendre's com artificials,
similars als membres cibernètics-. He dit que aquesta nau és el Falcó Mil·lenari. No m'importa que li
hagin donat una capa de pintura i col·locat unes quantes antenes noves, la
conec. Conec els seus gemecs i els seus cruixits quan intenta aterrar.
-Mmm. Fins que estiguem segurs, jugarem sobre segur.
-Jugant sobre segur es guanya menys diners.
-Jugant sobre segur vius més per gastar aquests diners.
-Tu manes.
L'home barbut va mirar al seu company. Segons la seva
experiència, "Tu manes" sempre
significava «callaré de moment; però quan ens estiguem jugant molts diners, et
clavaré una vibronavalla per l'esquena». Mentalment va treure al seu company de
la llista de «útils» i el va traslladar a la de «prescindibles».
-Ho tindré en compte. Gràcies per la pista.
-De res.
L'home barbut es va dirigir al seu transport personal,
un lliscant últim model pagat amb la informació venuda a la Brigada de la Pau.
Si aquella parella fossin els Solo, es podria permetre el luxe d'una nau
espacial personal... comptant fins i tot amb el que li costaria eliminar al seu
company.
* * *
A la terrassa d'una suite llogada, la Leia es va
asseure, va creuar les cames, recolzant els turmells a la barana davant seu i
es va centrar en les notes.
Tot semblava anar bé... o gairebé tot. L'organització d'en
Talon Karrde li havia passat la direcció d'un parell de contrabandistes
jubilats -o mig jubilats- de confiança i en els quals el nul entusiasme per la
invasió yuuzhan vong coincidia amb el seu. Tenien suficient experiència per
ajudar-los a trobar bases d'operacions, fins i tot en l'adquisició de vehicles
i altre equip. El que en Han i la Leia havien de fer ara, era organitzar un
sistema de comunicacions, una combinació d'enllaços que poguessin emetre i
rebre paquets de dades, l'essència de la resistència.
La Leia va deixar les notes a un costat, distreta pel
paisatge. Sota la terrassa, un petit llac s'estirava en la distància; la riba
més llunyana formava la base d'una cadena de pujols, i Aphran, el sol del
planeta, es posava darrere d'elles. Era un orbe d'un vermell daurat,
distorsionat per la distància i l'atmosfera. Els pujols ja llançaven ombres
sobre la part més distant del llac, mentre els raigs de sol encara il·luminaven
la més propera, tenyint l'aigua d'un brillant daurat.
Només es tractava d'un capvespre, i ella havia vist
capvespres encantadors en els quatre racons de la galàxia. Però feia temps que
no li'n prestava atenció a cap, que no ho apreciava com es mereixia.
Un capvespre no significava res davant la invasió
yuuzhan vong, la mort de l'Ànakin, la desaparició d'en Jacen, la llarga
separació de la resta de la seva família. Però, per un moment, tant sacrifici
no va despertar cap dolor en ella i va poder apreciar el que contemplava. Pura
bellesa.
-Si l'embotellem i el venem, podem guanyar una fortuna
-va comentar en Han, sorprenent-la. Va mirar cap enrere, cap a ell. El camp
d'energia impedia que l'aire fred penetrés a les seves habitacions i esmorteïa
els sons exteriors, així que no li havia estat molt difícil arribar furtivament
per l'esquena.
En Han contemplà els raigs daurats mentre el sol
continuava descendint i, per una vegada, no exhibia una expressió d'humor
sarcàstic o cínic a la cara. Només simple contemplació.
La Leia es va estirar per agafar-li la mà, i ell es va
asseure a la cadira que tenia al costat.
-Com t'ha anat? -va preguntar ella.
-Molt bé. Ja porten la meitat de l'inventari, i de
moment no han trobat cap irregularitat -les últimes paraules eren un codi
privat, convingut abans que el Falcó partís
per a aquesta sèrie de missions. Irregularitat al·ludia als compartiments del
contraban i la càpsula oculta; aquests secrets romanien intactes-. I jo he
pogut fer algunes compres. Armaris, per exemple. Necessito preparar-los per al
lliurament -així que havia aconseguit trobar el material de comunicacions que
necessitaven, però el lliurament esperaria fins que els nous líders de la
resistència tinguessin algun lloc on instal·lar-los-. I tu?
-Oh, pot ser que hagi fet alguns amics nous.
-Això és bo. Saps què?
-Què?
-Ja no vull seguir parlant de treball.
-Jo tampoc.
Borleias
Tam i Wolam van seure en els seients dels pilots del
transbordador d'en Wolam. Abans un bombarder militar, en Wolam l'havia robat a
l'Imperi en els primers temps de la seva carrera i convertit, a poc a poc, en
una oficina mòbil lleugerament armada. Ara, aparcat a la zona de seguretat,
davant del laboratori biològic, era un dels escassos vehicles que, en aquella
hora de la nit, tenien els seus llums interiors encesos.
En absència d'unes veritables instal·lacions des d'on
emetre els seus enregistraments, en Wolam tenia un petit estudi de muntatge
creat per l'ordinador de la nau i, ara, en Tam i ell revisaven les gravacions
dels últims dos dies, prenent notes, escollint què fer servir i què descartar
en el pròxim documental històric d'en Wolam.
-Aquesta -En Wolam aturà la imatge i va assenyalar la
figura d'un mecànic treballant enèrgicament en el motor d'un Ala-X.
-Un mecànic -va dir en Tam.
-Una mecànica -En Wolam va manipular la imatge perquè
la dona omplís la pantalla-. Corelliana, soltera, maca. Vaig parlar amb ella
uns minuts, mentre li ensenyaves a Tarc com funciona el zoom.
-Ah, entenc. Estem prenent-nos un descans de la feina
perquè, un cop més, intentis buscar-me parella.
-Això és cert.
-I he d'acceptar perquè és guapa. No és que estigui en
contra, però... Tan superficial sóc?
-A la teva edat, hauries.
En Tam va sospirar i va treure la pausa de
l'enregistrament. Aquesta va seguir enfocant uns moments més l'Ala-X i el seu
equip, abans de quedar en negre. Un segon després, la imatge del vestíbul
principal de l'edifici de biologia va aparèixer a la pantalla.
-El més important ara no és la meva edat -va sospirar en
Tam.- Abans he de solucionar unes quantes coses. Per exemple, la meva fama de
traïdor.
-Una fama que només existeix a la teva imaginació.
-I el fet que tots els meus estalvis estaven a
Coruscant, el fet que tot el que posseeixo cap en una bossa que no tinc cap
problema a portar a sobre.
-Llavors, busca a una dona que no sigui tan superficial
com jo crec que ets tu.
-Què és això? -La imatge a la pantalla s'havia tornat
agitada i borrosa, enfocant un mar de cintures i sivelles de cinturó. Llavors
va anar ascendint fins que va aparèixer el rostre d'en Wolam, en contrapicat i
saturat de llum. El Wolam gravat va fer una ganyota i va intentar apartar la
cara de la intensa llum.
-Oh, és un enregistrament del jove Tarc.
-Exacte, la nostra segona gira per l'edifici.
-Crec que estava experimentant per utilitzar el focus
de l'holocàmera com a arma.
En Tam va esbufegar, abans de posar-se seriós de nou.
-Wolam, aquest no és lloc per a ell.
-És cert.
-I els Solo... Bé, no puc criticar-los, tenen els seus
deures, però mai es queden molt de temps per aquí. Només són un consol temporal
per a ell.
-Sí. Han acceptat aquesta responsabilitat, malgrat la
seva incapacitat d'estar disponibles per a ell en tot moment perquè necessita
algú, i algú és més que ningú.
-Tal com tu vas acceptar responsabilitzar-te de mi fa
deu anys.
En Wolam va moure el cap.
-No tant. Tu tenies setze anys, eres més o menys adult.
-Com ara.
-Escolta, Tam -va somriure en Wolam-, si tens un
defecte, és que mai prens la iniciativa, que no aprofites les oportunitats que
se't presenten. Per exemple, sortir i passar la tarda amb gent de la teva
edat... aquí n'hi ha molts, inclosa aquesta mecànica; o descobrir que la
preocupació que sents per la teva reputació com a traïdor és infundada. Però
aquest error no és massa important. Les seves conseqüències et corroeixen, però
no li fan mal a ningú excepte a tu mateix. No fas mal a ningú, fas un treball
necessari eficientment, i quan t'enfrontes a una missió difícil -com lliurar-te
de la dominació dels yuuzhan vong- la dus a terme amb èxit.
-Tard o d'hora.
-Intento dir-te, com amic més que com a cap, que estic
orgullós de tu i que tant de bo tu estiguessis orgullós de tu mateix.
Els ulls d'en Tam es van trobar amb els d'en Wolam... i
els va apartar, concentrant-se de nou a la pantalla perquè el seu cap no veiés
les llàgrimes que intentava contenir.
-Wolam, aquest noi necessita algú. Quan arribi el
moment de marxar de Borleias, vull emportar-me'l amb mi. Amb nosaltres, si
seguim junts.
-Ho veus? Acceptes una altra missió. Una tasca
gegantina comparada amb la de superar el rentat de cervell dels yuuzhan vong:
acceptes la responsabilitat de tot un nen, un ésser humà sencer i complet.
Però, li ho has preguntat a ell? Has parlat amb els Solo?
-No, però ho faré. I si algun ells diu que no, ho
acceptaré. Però crec que per a Tarc val la pena córrer el risc.
-Crec que tens raó. I, per descomptat, estaré encantat
que vingui amb nosaltres. Si pot aprendre a no donar tantes voltes, serà un
ajudant d'holocàmera molt útil.
En Tam va somriure obertament.
A la pantalla, el punt de vista baix d'en Tarc seguia,
enfocant a Tam i a Wolam mentre s'allunyaven per un dels passadissos que
sorgien del vestíbul.
Alguna cosa en una paret, per sobre d'una porta, va
reflectir la llum per un instant, i després va desaparèixer mentre l'holocàmera
enfocava una altra cosa.
En Tam es va aixecar de cop i volta.
-Para-ho.
Va prémer la pausa i rebobinà fins que la porta va
tornar a entrar en quadre.
-Què és això?
-No estic segur -no n'estava segur. Però si era el que
pensava, es tractava de males notícies.
Va desplaçar la imatge de la pantalla enrere i
endavant. En cert moment, la paret sobre el marc de la porta semblava normal;
en un altre, es podia veure el reflex; al següent, desapareixia.
-Ja estàs segur?
-Donem un cop d'ull.
* * *
Era un vestíbul de baixa seguretat, encara que les portes
fossin d'alta seguretat; estaven protegides per petits teclats i alarmes, i en
girar la cantonada de la part on es trobaven, les portes donaven accés als
turboascensors especials de l'Esquadró dels Sols Bessons guardats pel personal
de seguretat.
Però allà hi havia dues portes, una al costat de
l'altra. La de l'esquerra tenia un teclat d'accés i estava marcada com a MEDI
AMBIENT. La de la dreta donava a un armari d'emmagatzematge.
En Tam passà el dit al llarg de la paret per sobre del
marc. Després d'uns quants centímetres de pintura, els tous dels seus dits van
trobar una substància més suau, encara que no fos visible cap canvi en la
textura de la paret. La suavitat es mantenia durant uns deu centímetres, i
després canviava de nou a la pintura.
-Sí, ho veig -va dir en Wolam-. Què és?
-Un joguina yuuzhan vong. Quan em controlaven, vaig
posar-ne una a la paret davant del laboratori de la Danni Quee. Mira -En Tam va
acariciar la vora esquerra d'aquella cosa, tal com li havien ensenyat durant la
seva breu i dolorosa estada entre els yuuzhan vong.
Tot d'una, en el pegat de material van aparèixer colors
vibrants, mostrant el petit teclat de la porta oposada i mans pressionant les
tecles, marcant un codi d'accés.
En Tam va mirar a Wolam amb una expressió infeliç. Va
treure un intercomunicador de la butxaca.
-Tam Elgrin a Control Principal de Comunicacions, posi-me'n
amb Intel·ligència.
-Aquí Control Principal de Comunicacions, repeteixi el
seu nom i la seva autorització.
-Sóc Tam Elgrin, un dels civils de la base.
-Oh, és clar. Aquest civil. Amb qui volia parlar?
-Amb Intel·ligència.
- Intel·ligència no disposa de personal totes les hores
del dia, i vostè no està autoritzat a exigir l'atenció de la directora del
departament. Em sorprèn que li hagin autoritzat si més no a romandre a
Borleias.
En Tam va tapar el micròfon amb el palmell de la mà i
li va oferir a Wolam un somriure cínic.
-Així que la meva mala reputació només està en la meva
imaginació, eh?
-Dóna'm això.
En Tam li va lliurar l'intercomunicador.
-Hola, Sóc Wolam Tser. Jo també vull parlar amb la
directora d'Intel·ligència o amb el director de Seguretat, i vull fer-ho
immediatament.
En Tam es va acostar al teclat i va teclejar la clau.
Es va sentir el clic del pany i la porta es va obrir, lliscant a un costat. Més
enllà van veure fileres d'equip mecànic i electrònic des del terra fins al
sostre, i un buit estret entre elles de la mida d'una persona.
-No. Vostè és Tam Elgrin fingint una altra veu, i si
segueix ocupant aquesta freqüència, el lligaré a un lliscant i l'arrossegaré
per tota la zona de seguretat.
-Nom i rang.
-Sóc el contramestre Urman Nakk, de Seguretat.
-Contramestre Urman Nakk, de seguretat, està
considerat en la base com un complet idiota?
-Què?
-Perquè puc garantir-li que, en menys d'un dia, serà
així. Ho faran els seus companys de Seguretat, els seus superiors, la família i
els animalets de companyia. Fins i tot els que celebrin el seu consell de
guerra. I aquesta taca el perseguirà la resta de la seva vida, perquè sóc un
historiador genial i un gran comentarista, i vostè, com a molt, és un pilot
mediocre. I succeirà malgrat tots els seus esforços... tret que avisi a les
persones que he demanat ara mateix.
En Tam aixecà a Wolam un polze en signe d'aprovació i
va entrar al recinte. Llavors, va retrocedir i es va inclinar, estudiant el
terra de l'armari.
-Jo... Ah, jo... Espera.
En Tam es va ajupir, allà on el sòl de metall de
l'armari es trobava amb el terra de durciment del vestíbul, i va temptejar amb
els dits. Quan es va aixecar, el sòl també ho va fer, revelant un forat al durciment.
Era de vores llises però irregulars, mancat de la corba matemàtica d'alguna
cosa tallada amb una màquina.
Un soroll emergia del forat. Semblava molt llunyà, però
era reconeixedor: un lament de desesperació, de dolor.
En Tam es va asseure a la vora, deixant que les seves
cames pengessin pel forat.
-Vaig a baixar.
-No, no ho faràs.
-Prendré la iniciativa, Wolam.
-No, espera que parlem amb Intel·ligència.
En Tam va recolzar la placa de metall que tapava el
forat contra els equips de maquinària perquè no caigués. Llavors, es va ficar
al forat.
-Tam, maleïda sigui, no facis el que dic, fes el que
vull dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada