Traïdor (V)

Anterior

Capítol 5

La sembra

En Jacen Solo es llança al combat. Mentre corre forma una imatge en la seva ment. L'amfibastó que empunya s'adequa en aquesta imatge, enroscant en el seu avantbraç més de la meitat de la seva longitud. Una pulsació interna de les seves glàndules energètiques genera un camp d'energia que torna rígida la seva estructura cel·lular semicristal·lina, atrapant-la en una forma: que s'estén un metre des del puny dret d'en Jacen, formant una fulla tallant amb una amplada de dues mans. El mateix camp que ha tornat rígid l'amfibastó s'estén una fracció de mil·límetre més enllà de la fulla en si, amb un gruix no superior a un diàmetre atòmic.

Per això quan un dels guerrers desarmats li bloqueja el pas d'un salt, allargant les mans per agafar-lo, la fulla travessa carn i ossos amb prou feines un murmuri de resistència. Un braç gira mandrosament en l'aire, rajant gotes de sang; una cama s'esfondra lateralment, contraient-se espasmòdicament a l'herba. En Jacen ni tan sols redueix el pas.

Els dos restants guerrers desarmats decideixen deixar-ho per als seus camarades millor equipats. Insectes explosius brunzeixen en l'aire al seu voltant, però les màcules oculars dels amfibastons que envolten el cos d'en Jacen poden veure en l'infraroig i són sensibles al moviment, i ell pot integrar les seves reaccions empàtiques en un camp de percepció, no molt diferent a la Força en si, que l'envolta per complet, i s'ha entrenat durant anys per esquivar atacs tot just percebuts. El prat que trepitja floreix amb detonacions escarlates quan esquiva, salta i roda, per posar-se després en peu i seguir corrent.

Dotzenes d'insectes explosius volen cap a ell, seguint-lo com míssils d'impacte mentre corre cap a les esquadres de guerrers fortament armats que es dirigeixen cap a ell. El més proper l'ataca usant l'amfibastó com si fos una pica energètica. En Jacen es capbussa per sota de la punta, roda cap endavant sobre l'espatlla i clava l'arma des de baix; la fulla entra al cos del guerrer allà on s'ajunten cuixa i pelvis. Els insectes explosius que el persegueixen detonen en grup, llançant als guerrers per tot arreu com si fossin soldats de joguina escombrats per la mà invisible d'un nen gegant, mentre l'impuls que porta li permet completar el gir i acabar parat sobre un genoll i enfonsar la fulla cap amunt, a través de l'engonal, les entranyes i el pit d'un altre guerrer.

Només els camps d'energia com el seu poden aturar el tall d'un amfibastó; les closques de cranc vonduun són de vidre intrincadament estructurat, reforçat per un camp generat per glàndules energètiques molt similars a les del mateix amfibastó. Però aquest camp només protegeix la closca, i els crancs vonduun són tous sota la closca, de manera que un cop la fulla d'en Jacen talla per dins el cable del camp nerviós, l'armadura bé podria estar feta de mantega de bantha.

Una detonació múltiple d'insectes explosius colpeja a un altre guerrer llançant-lo cap a davant, i la fulla d'en Jacen li talla la columna vertebral i l'armadura, que explota per l'esquena amb un sortidor de budells, però també li talla la bandolera d'insectes explosius. En Jacen l'agafa mentre roda cap enrere deixant-se portar per l'impacte, alliberant-la amb un cop de peu de l'espasmòdic cadàver. Un instant després torna a estar dempeus, corrent, trontollant, ensopegant, ensordit i mig estabornit per les explosions. Darrere d'ell, les esquadres de guerrers se separen i reagrupen. Les ignora.

Tota la seva atenció, tota la seva concentració, tota la seva voluntat, està concentrada a la bandolera d'insectes explosius que porta a la mà.

La bandolera sagna pels extrems tallats; es mor, només desitja poder deixar anar als seus fills, els insectes explosius tancats al cinturó de càmeres hexagonals de germinació connectades entre si, perquè puguin complir amb el seu explosiu destí.

En Jacen pot sentir amb claredat el seu desig. Li promet amb el llenguatge emocional del seu talent empàtic que podrà satisfer finalment el seu desig si espera al seu senyal. Davant d'ell, les altres dues esquadres es reagrupen formant una estreta falca, amb la punta dirigida cap a ell i l'ampla base cobrint la banyera gran com un tanc de bacta que conté al shreeyam'tiz. Mentre més insectes explosius brunzeixen cap a ell des de totes direccions, en Jacen llança a l'aire la bandolera com si fos una granada de protons, que gira mandrosament en les altures del lluminós migdia. Usa el seu talent empàtic per projectar amb la força d'un polsmartell un calfred d'antelació a la vora de la realització, una escruixidora pujada d'adrenalina que a grans trets podria traduir-se com...

Ara!

La bandolera esclata com una bengala sobre la base de la falca alhora que els insectes explosius que el buscaven hi arriben en eixordador eixam, colpejant indiscriminadament el terra, els guerrers i a ell, amb esclats d'impacte que colpegen aquí i allà sense que ningú pugui evitar-ho, llançant-los pels aires.

Mentre el món interior gira al seu voltant en un remolí progressivament fosc i tenyit de sang, en Jacen encara té temps per sentir com remet bruscament el dolor de la llavor esclavitzadora i per enviar a través d'elles una pesada invitació empàtica. «Bé, amic meu. Ara et toca a tu».

La foscor tenyida de sang se l'empassa abans que toqui a terra.

-Ho veus?

En Nom Anor va assenyalar desdenyós amb el cap la imatge sobtadament clara del sac òptic de l'aranyapantalla, que mostrava al Jacen inconscient, al terra de l’Escola Bressol, rebentat per les explosions, sagnant, portant encara la improvisada armadura d'amfibastons.

-El teu «més gran dels Jedi» ha aconseguit matar a només dos o tres guerrers. És un idiota feble i inútil...

-No estàs prestant atenció -cantussejà la Vergere-. Torno a demanar-te que em deixis anar fins a ell abans que es perdi tot.

-No siguis absurda. No pot haver-hi cap perill. Veurem a tot color el final d'aquesta farsa. Està inconscient, els guerrers l'agafaran i el lliuraran com se'ls hi va ordenar.

Els llavis de la Vergere es van corbar cap amunt amb un somriure humà, i va obrir les mans en direcció a la imatge clara i detallada que mostrava com Jacen es removia, se sacsejava el cap i lluitava per aixecar-se.

-Llavors, per què no ho han fet ja?

En Nom Anor arrufà les celles.

-No... No estic segur...

-Potser els guerrers tinguin assumptes més urgents que atendre.

-Més apressants que obeir les meves ordres?

-Executor, Executor -li va reganyar-. Mires, però no veus.

En el sac d'imatge de l'aranyapantalla havia canviat la llum, el tallant blanc-i-blau de migdia de l’Escola Bressol tenia ara tons vermells, daurats i grocs que ballaven i pampalluguejaven sobre els cabells i la cara i la destrossada i plena de sang túnicapell d'en Jacen. En Nom Anor arrufà les celles veient-lo, sense entendre-ho, fins que va passar davant la imatge un espès fil de fum negre i greixós.

Els colors nous provenien d'un foc.

Les celles se li va enfosquir passant del desconcert a la ràbia; la ira i el desgrat es van coagular en el seu estómac formant una bola de gel.

-Què està passant? -va exigir saber-. Vergere, digues el que està passant aquí!

En el camp de visió del sac d'imatge van entrar trontollant dos guerrers amb armadura vonduun, socarrimats, sagnant per múltiples ferides. Un es va acostar massa a l'esquena d'en Jacen i un dels amfibastons trenats al voltant del seu tors el va atacar amb una convulsió, traspassant el genoll del guerrer. L'altre guerrer va continuar corrent sense parar-se a mirar enrere, i en Nom Anor no va trigar a descobrir de què fugia: una turba ranquejant, furiosa, cridanera, enarborant tota classe d'armes improvisades, des de mànecs de piques a malldills i serpentejants amfibastons salvatges tan perillosos per als seus portadors com per a un enemic, que va caure sobre el guerrer ferit per colpejar-lo i fer-ho a trossos amb triomfant salvatgisme.

-Són esclaus... -va dir en Nom Anor expulsant l'aire-. Com poden haver-se descontrolat tant els esclaus?

La cresta de la Vergere va passar a un ataronjat brillant amb tocs verds.

-Contesta'm en això, Nom Anor: Per què la imatge de l'aranyapantalla és de sobte tan clara?

Mirà bocabadat i panteixant.

-Els guerrers mai van ser el seu objectiu -va dir ella, com oferint una pista a un nen desconcertat.

Per fi, amb retard, ho va entendre. La bola de gel del seu estómac va enviar onades gèlides al tou dels seus dits.

-Ha matat al shreeyam'tiz!

-Sí.

-Com ha...? Per què no m'has...? Ell, vull dir, tu...

-Recordaràs que et vaig avisar.

-Tu... Vergere, tu... Vaig creure que estaves...

Els ulls negres i insondables d'ella van sostenir la seva mirada.

-Encara no has après, Executor -va dir inexpressiva-, que tot el que et dic és la veritat?

El tizo'pil Yun'tchilat es va dissoldre en una massacre.

Cada dhuryam, privat dels seus llaços telepàtics pel shreeyam'tiz, s'havia vist obligat a esperar, cec i sord, consumint-se per la sufocant calor de les hormones de l'estrès, cremant amb la desesperada aspiració que la següent sensació que tingués fos el despertar de la consciència i el poder i el coneixement pur d'haver estat l'únic escollit entre tots per ser el pazhkic Yuuzhan'tar al'tirrna: el Cervell Planetari del Bressol de Déu.

Però a cada dhuryam li corroïa en secret el terror profund i urgent de sentir en el seu lloc el tall d'una implacable fulla d'amfibastó que li injectaria el foc devorador del seu verí, arrencant-li la vida i abocant-lo al sofriment etern que els Déus infringeixen als que no són dignes.

Per tant, tots els dhuryam menys un es van preguntar què estava passant, quan la bandolera d'insectes explosius va caure en el tanc que contenia el shreeyam'tiz, al costat d'un bany de fluids que el sustentava i alimentava, aquest va multiplicar la potència de la detonació, projectant un immens sortidor de fluid i sang i carn estripada que va aconseguir arribar a l'espurna en fusió que era el sol de l’Escola Bressol.

Tots els dhuryam menys un van quedar sorpresos, atordits, aclaparats en descobrir que recuperaven els sentits dependents dels esclaus; tots menys un es van sentir més que sorpresos, més que atordits -amb la ment escombrada per un negre pànic- en descobrir que els seus germans també havien recobrat sentits i esclaus en una Llar d'infants que reverberava amb les explosions i feia pudor a sang fresca, plena de terroritzats i espantats cuidadors i guerrers armats estremits i a la vora del frenesí de combat.

L'únic dhuryam que sabia el que passava no estava sorprès, ni atordit ni presa del pànic. Només desesperat. I sense pietat.

Els dhuryam són criatures bàsicament pragmàtiques. No saben el que és confiar en algú, de manera que no tenen el concepte de traïció. Igual que tots, feia molt de temps que aquest dhuryam en concret era conscient que la seva vida depenia del resultat del tizo'pil Yun'tchilat, i que les seves probabilitats de viure no eren més grans que les de qualsevol dels seus dotze germans.

Les probabilitats eren de dotze a un. I en contra.

A cap dhuryam li agradaven aquestes probabilitats, i aquest havia decidit fer alguna cosa. Hi havia fet un tracte amb Jacen Solo.

Quan la interferència telepàtica del shreeyam'tiz va desaparèixer sobtadament, el dhuryam no només sabia amb precisió què havia passat sinó que sabia qui ho havia fet i per què.

I sabia què fer a continuació.

Els ressons de la bandolera d'insectes explosius encara ressonaven en l’Escola Bressol quan el dhuryam va enviar als seus esclaus a allunyar-se dels coraliàrbres basals, dispersant-los cap a diversos monticles ooglith. Un toc en el plexe nerviós dels ooglith multiformes coneguts com emmascaradors els fa retreure, i un toc semblant feia que aquests ooglith salvatges es retraguessin de la mateixa manera, però el que se'ls hi havia demanat que ocultessin no eren les seves habituals pedres buides.

Se'ls havia induït a amagar manats d'armes primitives i improvisades.

Al llarg de diversos dies havien acumulat subreptíciament eines en els monticles ooglith que hi havia al costat del coralarbre basal, majoritàriament piques-raig de fulla ampla, llargues i pesades per trencar el sòl, i cuirassats malldills tan alts com un guerrer, prou densos i durs com per esquerdar la roca d'un cop. Els ooglith també ocultaven sac-cucs plens a vessar de mel de centellabella, l'avantpassat salvatge a partir del qual s'havien desenvolupat incomptables anys abans els insectes atordidors i els insectes explosius. A la panxa de cada sac-cuc hi havia també una petita quantitat d'un enzim digestiu procedent de l'estómac dels crancs vonduun. Usant les piques-raig com a catapulta, un esclau podia llançar un sac-cuc a una distància considerable. La punteria no era una cosa a considerar. Els sac-cucs rebentaven amb l'impacte, dispersant mel gelatinosa en totes direccions. La mel de centellabella activada per l'enzim s'enganxava allà on tocava, i esclatava en flames en entrar en contacte amb l'aire de l’Escola Bressol.

En segons hi va haver foc per tot arreu.

Els guerrers morien cuits dins les seves inútils armadures, incapaços de protegir-se, i més incapaços encara de defensar els cuidadors que escortaven. En aquests, sense experiència o entrenament en combat, només els va quedar fugir a la recerca de la vena respiradora més propera. Molts van morir esquitxats pel foc, o aixafats a cops de malldill, o per talls de piques-raig manejades com a vibrodestrals. La mel de centellabella ardent es va propagar com l'oli per la superfície del llac-rusc.

I tots els dhuryam menys un van tenir un mateix pensament: tenir amb ells als esclaus que eren els seus ulls i mans. Havien de portar als eslaus a l'illa-rusc, per envoltar-se amb muralles de carn. Cap tenia una altra forma de defensar-se.

Excepte un.

I quan els esclaus pertanyents als altres dhuryam van arrencar a córrer per l’Escola Bressol, atiats per la xarxa de llavors esclavitzadores que assotava els seus nervis, i van convergir en el llac-rusc per ofegar el doble anell de guàrdies guerrers en onades de cossos tremolosos, descontrolats i ensangonats, els esclaus pertanyents a un dhuryam en concret no van fer res d'això.

En comptes d'això, es van dispersar en grups de cinc. Un grup va envoltar a Jacen Solo i va esperar mentre s'incorporava dificultosament. Sagnava per una dotzena de ferides i trontollava com si estigués feble o marejat, i va avançar cap al llac envoltat pels cinc esclaus. Els altres equips van córrer entre el fum i les flames, saltant sobre cadàvers i relliscant sobre sang vessada, fins a arribar als coralarbres basals. Pocs segons després eren columnes de foc enceses per la mel de centellabella. Els esclaus no van esperar a veure si n'hi havia prou amb les flames, sinó que van posar a treballar piques-raig i malldills i amfibastons capturats, per tallar i colpejar i tallar tots i cadascun dels coralarbres fins a matar-los.

En Nom Anor va mirar atordit i horroritzat, sense entendre res, a l'univers de sagnant carnisseria que hi havia dins del sac de l'aranyapantalla.

-Què...? -va murmurar desconcertat-. Què...?

-Executor. Ens vam quedar sense temps.

-Temps? Quin temps? Aquest... aquest desastre... Estem acabats, no ho entens? Tsavong Lah ens massacrarà.

-Sempre tan optimista -grallà la Vergere-. Assumeixes que sobreviurem a això.

En Nom Anor se la va quedar mirant sense parla. Un cop més, la mà inesperadament forta d'ella va tornar a tancar-se en el seu braç.

-Fes que els guerrers que hi ha fora d'aquesta càmera m'escortin fins a l’Escola Bressol. I crida al teu comandant, si encara segueix amb vida. Necessito algú amb l'autoritat necessària per passar entre els guàrdies de l'illa-rusc... Si algun dels guàrdies del rusc viu tant.

-L'illa-rusc? -En Nom Anor pestanyejà estúpidament. No aconseguia trobar sentit a res del que passava-. De què estàs parlant?

La Vergere va obrir una mà cap al sac òptic de l'aranyapantalla.

-Creus que ell ha acabat, Nom Anor? Creus que el nostre avatar del Bessó només busca confusió i carnisseria... o aquesta confusió i carnisseria són una distracció?

-Una distracció? Per aconseguir què?

Llavors se li va desorbitar l'ull bo en veure al sac d'imatge de l'aranyapantalla al Jacen i els cinc esclaus que l'acompanyaven travessar les aigües llòbregues del llac-rusc que els hi arribava al pit, obrint-se pas entre l'embolic sanguinolent, agitat i forcejant d'esclaus i guerrers. Un dels companys d'en Jacen va caure amb el coll traspassat per l'amfibastó d'un guerrer, un altre va ser arrossegat sota l'aigua per les mans en forma de garres d'esclaus desarmats. Els tres que quedaven movien salvatgement les seves piques-raig, intentant no només mantenir a ratlla guerrers i esclaus sinó obrir-se pas entre les flames que flotaven a la superfície del llac. En Jacen avançava amb dificultat, mig nedant, sense mirar els esclaus que el defensaven. Qualsevol guerrer o esclau atacant que es posés en el seu camí queia davant les llampeguejants espasades i talls dels dos amfibastons que portava a les mans. Ni tan sols es molestava a netejar-se dels ulls la sang que rajava d'una profunda ferida en el seu cos cabellut.

L'única cosa que feia era caminar, i matar.

Es dirigia cap al centre del llac. Cap a l'illa-rusc. I res el detenia.

-Els dhuryam -va dir en Nom Anor entre dents.

-Són els cervells d'aquesta nau, Executor. Ha fet miques el tizo'pil Yun'tchilat, i no pot aspirar a escapar. Quin altre objectiu val la seva vida?

-Sembles orgullosa d'ell!

-Més que orgullosa -va replicar serena-. Sobrepassa les meves majors esperances.

-La nau sencera podria quedar destruïda sense un Cervell Planetari que dirigeixi la separació i la inserció en l'atmosfera! I ell morirà amb tots!

La Vergere va arronsar les espatlles i va doblegar els braços amb un somriure.

-Wurth Skidder.

A Nom Anor se li va regirar l'estómac fins a arribar a assaborir sang. El Jedi Skidder havia donat la vida per matar a un sol yammosk, i els dhuryam eren enormement més valuosos.

Més que valuosos.

Indispensables.

-No pot -va panteixar desesperat en Nom Anor-. No pot, les formes de vida que hi ha en aquesta nau són irreemplaçables...

-Sí. Totes elles. Especialment ell.

-No podrà! Vull dir... Pot...? Ho farà...?

-Ah, Executor, quin lloc més feliç seria l'univers si totes les nostres preguntes es responguessin amb tanta facilitat -tentinejà ella, obrint les mans en direcció al sac d'imatges de l'aranyapantalla.

Mostrava a Jacen Solo a la platja de l'illa-rusc, enfonsant una de les seves fulles al pit d'un cuidador embogit mentre amb l'altra esbudellava d'engonal a clavícula a qui podia ser tant esclau com guerrer emmascarat.

Dos dels seus escortes havien sobreviscut, i havien donat mitja volta quan van arribar a la línia de platja, on els veloços cops de les seves piques-raig lluitaven per contenir a una multitud d'esclaus salvatgement suïcides. Els dos cedien terreny, veient-se empesos cap a la platja, mentre en Jacen grimpava per la més propera de les enormes càmeres de corall calcificat on estaven els dhuryam.

Es va aturar allà, titubejant, sobre el cerós tap hexagonal que segellava l'extrem de la cambra de naixement, amb l'amfibastó alçat, trontollant de nou com si anés a desmaiar-se. A baix, vores romes de piques-raig s'enfonsaven en carn esclava, i es va estremir com si li hagués fregat un tret làser, semblant-li recordar només llavors on era i el que havia anat a fer.

Llavors va enfonsar al tap fulles bessones dels seus amfibastons.

-Una pregunta menys fàcil de respondre és, com veuràs: Podem aturar-lo? -va dir la Vergere.

En Nom Anor va trontollar, agitant inútilment els dits com si cregués que podria agafar a Jacen pel coll mitjançant el sac d'imatge de l'aranyapantalla.

-És que s'ha tornat completament boig?

L'única resposta de la Vergere va ser sostenir la seva mirada expectant.

Ell es va tapar la cara amb les mans.

-Vés -va dir, amb veu feble, amortida- mata'l si ho has de fer. Salva la nau.

Ella va fer una elegant reverència.

-A les teves ordres, Executor.

Ell va sentir com s'obria l'escotilla, i es tancava després, i un instant després baixava les mans. En els seus ulls brillava una llum calculadora. Va acariciar el víllip, va bordar unes ordres, i el va deixar caure. Quan va obrir l'esfínter/escotilla, una mirada ràpida li va dir que el tubcamí estava buit. L'Executor Nom Anor va córrer cap a la seva coralnau com perseguit per dracs Krayt. Si hi havia sobreviscut tant de temps en aquesta guerra no havia estat per subestimar als Jedi. I menys a la família Solo.

Matar dhuryam resultava més fàcil després del primer. Matar el primer havia estat espantós. En Jacen havia pogut sentir-ho.

Aturat sobre el tap que segellava la boca de la cambra de naixement, notant la cera càlida, gairebé viva, sota els peus, havia sentit el terror abrasador de la cria de dhuryam atrapada sota d'ell, asfixiada en el pànic de la claustrofòbia, sense tenir on fugir, sense poder amagar-se, cridant telepàticament, suplicant amargament, desesperadament. Va poder sentir aquesta vida que estava a punt de treure, aquesta ment plena d'esperances i pors i somnis, aquesta ment que estava a punt d'arrencar de l'existència amb un tall i amb la cremada càustica del verí de l'amfibastó.

Tots els seus instints es rebel·laven contra això; tot el seu entrenament, els seus ideals Jedi, la seva vida sencera li prohibia matar una criatura indefensa i espantada.

Va trontollar, sobtadament marejat, sobtadament conscient de com de malferit que estava, conscient de la sang que li corria per la cara, conscient de les costelles trencades que apunyalaven cada respiració, conscient de l'atordidora debilitat que es propagava per la seva cuixa a causa d'un tall que no recordava haver rebut, conscient que era incapaç d'enfocar la vista per la concussió dels insectes explosius. Havia arribat a l'illa lluitant, sumit en una cosa semblant al frenesí de combat d'un guerrer yuuzhan vong, durant el qual el dolor i les ferides havien estat tan irrellevants com el color del cel, acabant amb la vida de guerrers i cuidadors embogits, potser fins i tot amb la dels mateixos esclaus als que volia salvar amb la seva lluita...

Va mirar cap a la platja. Al costat del cuidador que havia matat hi havia un altre cadàver.

Semblava humà.

No sabia, no podia saber, si era un dels guerrers emmascarats. Mai ho sabria. L'única veritat era que aquest cadàver havia estat abans una persona que s'havia enfrontat a ell amb violència. Un guerrer? Un esclau innocent, empès a atacar contra la seva voluntat, impotentment embogit pel dolorós flagell de la xarxa de llavors?

Per què li semblava que això no importava?

Aquest sentiment el va espantar més que la idea de morir. «Si m'he convertit en això, potser és millor que mori aquí». Abans que matés a algú més.

Però també sentia les ferides causades pels dos esclaus que el cobrien cada vegada que tallaven el costat o la cama o el cap d'algú amb un cop de les seves piques-raig en el seu intent de contenir l'allau d'esclaus que pressionava a la platja.

La creixent marea d'esclaus ja havia empantanegat als guàrdies guerrers de l'illa-rusc, només era qüestió de moments que els dhuryam llancessin als seus esclaus uns contra els altres en un salvatge bany de sang on el guanyador es quedava amb tot. Ja havien conduït a la mort a dotzenes, potser centenars d'esclaus, llançant-los implacablement contra l'anell letal de guerrers. I moririen milers més quan els dhuryam s'ataquessin entre si.

Aquestes persones només eren eines per al dhuryam que tenia a sota. Talladors de fusió. Barres lluminoses. La mort d'un esclau no despertava més emocions en aquest dhuryam que l'insult inconscient que proferiria al seu pare si se li trenqués una hidroclau de tub mentre reparava l'insegur hipermotor del Falcó.

Com el que la Vergere li va dir a cau d'orella... «La decisió del jardiner».

Va alçar els amfibastons bessons sobre el cap i va caure sobre un genoll per enfonsar-los al tap de cera. Va sentir com les fulles entraven en la carn de la cria de dhuryam com si travessessin el seu propi ventre, va sentir la mossegada càustica del verí propagant-se pel cos del dhuryam com si corregués per les seves pròpies venes.

Va treure els amfibastons i es va dirigir cap a la següent càmera de naixement.

Matar el següent va doblar el pes del seu dolor empàtic, perquè encara vivia el primer, encara patia, llançant crits telepàtics de terror i desesperació. Matar el tercer el va fer caure de genolls i que davant els seus ulls es dibuixessin núvols amb venes vermelles.

I darrere d'ell, esclaus empesos a una bogeria suïcida per la cremada incessant de la xarxa de la llavor es van aturar, panteixant, pestanyejant, mirant al seu voltant en atordida meravella, per tornar-se els uns als altres amb les mans esteses demanant o oferint ajuda, en comptes de per ferir i mutilar i matar. Primer tot el grup que s'havia obert pas fins a la riba, i després un altre, i un altre, a mesura que un dhuryam rere l'altre es regirava i convulsionava en les urpes de la mort, trencant les càmeres de naixement com si fossin closques d'ou.

En Jacen va seguir movent-se.

L'embolicava una boira vermella, una boirina ensangonada que podia pertànyer tant al fum, boira i foc amb gust de coure que regnaven a l'illa, com existir només en la seva ment, o ambdues coses. L'illa-rusc s'havia convertit en una muntanya de malson, tot roques esmolades i mort i un forcejament interminable per arribar a una cimera que no podia veure. Les figures apareixien davant ell com taques confuses que l'atacaven entre la boira, enarborant armes, agafant-lo, esgarrapant-lo. Ell els hi assestava espasades, els traspassava, matant i esquivant i matant, caient sobre mans i genolls per clavar les seves fulles un cop i un altre en un tap de cera rere l'altre, desfent-se dels amfibastons amb les glàndules verinoses buidades, traient noves armes de la seva armadura, aquesta armadura que vivia i tallava i colpejava les borroses formes vermelles amb punteria amarada en mort.

Llavors va arribar a dalt, prop del cim; no hauria sabut dir si tenia algú al seu voltant o on podia estar però sabia que estava a la part alta d'una muntanya, coronant el major pic de la galàxia, més enllà de l'atmosfera, més enllà de les llunes, més alt que les estrelles. Va alçar l'últim amfibastó com si fos una bandera de combat, però abans que pogués plantar-lo a través del tap tacat de sang que trepitjava amb peus nus, tallats i estripats, en el seu cervell va esclatar una supernova...

Que va abrasar tot l'univers. Sense deixar res.

Res excepte la blancor.

Una blancor famolenca que devorava tot el que ell era. Però ja havia estat abans en la blancor. Coneixia els seus secrets, i no podria aturar-lo.

Sota aquesta tapa hexagonal estava l'origen, la deu, la font de la blancor. Podia sentir-la allà, com tremolosos tentacles alienígenes banyats en bava i terror. Podia acabar amb l'agonia. Un cop més i acabaria amb ella per a tots. Per sempre.

Va alçar l'amfibastó.

-Jacen, no! No ho facis!

Es va tornar, trontollant, cec per la blancor, panteixant. Era la veu del seu germà.

-Ànakin...?

-No pots matar aquest, Jacen -va dir la veu de l'Ànakin des de més enllà de la blancor-. Aquest és el teu amic.

La veu de l'Ànakin va sonar com un copet contra una gerra de solució sobresaturada provocant un canvi de fase al cap d'en Jacen: la blancor tèrbola, condensada, es va fer cristal·lina, translúcida, transparent...

Invisible.

El dolor seguia present, cremant per les seves venes, però no l'afectava; passava per ell sense canviar com la llum per un espai buit.

Podia tornar a veure.

Amb claredat.

A la perfecció.

Va veure les despulles escarlates de carn que eren les restes de tres cuidadors assolits abans que poguessin arribar a una vena respiradora a l'altra banda del sol, a l'altre extrem de l’Escola Bressol. Va veure el fumejant anell de coralarbres basals carbonitzats envoltant el llac-rusc. Va veure els filets de sang que li relliscaven pels braços per degotar des dels artells.

Els taps de les càmeres de naixement de l'illa-rusc, traspassats i degotant aquesta llet blava que era sang de dhuryam...

Els cadàvers entremesclats de guerrers i esclaus i cuidadors...

Un món interior ple de terror, agonia, matança...

Això ho havia fet ell.

Tot això.

I... va veure la Vergere.

Va panteixar amb força mentre la veia pujar els últims metres del rusc. Més avall, guerrers armats forcejaven per contenir una torba d'esclaus que cridaven, s'enfilaven, sagnaven... esclaus als quals podia sentir a través del seu enllaç amb el dhuryam que tenia sota els peus. Podia sentir com els atiava, empenyent-los a pujar.

Podia sentir com els cridava que el matessin. Va sentir un grunyit greu, animal, com el d'un rancor ferit acorralat en el seu cau. El produïa la seva pròpia gola.

-Eres tu -va dir en Jacen amb veu ronca.

La Vergere va alçar la mirada, i es va aturar, mantenint-se allunyada, lluny de l'abast de l'amfibastó.

-El vaig sentir -va panteixar ell, entre respiracions ardents i doloroses-. L'Ànakin em va dir que parés. Però no era l'Ànakin. Eres tu.

La Vergere va aplanar la seva cresta contra el crani oblong i en els seus ulls no hi havia ni rastre d'alegria.

-Jacen -va dir a poc a poc, amb tristesa-, és aquest el millor final per a la història de la teva vida? És aquest el teu somni?

El meu somni...

Recordava borrosament la seva esperança d'alliberar els esclaus, recordava el seu tracte amb el dhuryam, que va acceptar perdonar-li la vida als esclaus i transportar-los fora de perill al planeta a bord de llavornaus, a canvi de l'ajuda d'en Jacen per destruir als seus germans rivals. Però, a l'escorxador en què s'havia convertit l’Escola Bressol, aquest record era tan poc clar com el seu somni de Belkadan: una fantasia de l'autoengany, un bri d'esperança, preciós però intangible.

Irreal.

Allò real era el salvatge caos de sang i dolor i mort que en Jacen havia desfermat en aquest món invertit. La llum amargament clara de l'interior de la ment d'en Jacen li mostrava totes les ombres de la realitat, li feia veure el que havia fet, i el que havia de fer.

Va alçar l'amfibastó sobre el cap i el va posar en la vertical amb la fulla cap avall.

-Jacen, espera! -La Vergere es va acostar un pas més-. Vols matar el teu amic? És això el que ets?

-Això no és amic de ningú -va dir en Jacen entre dents-. És un extraterrestre. Un monstre.

-I en què et converteix això a tu? És que ha traït ell la teva confiança? Qui és aquí el monstre?

-Puc matar-lo ara. I matant-lo mataré el món natal yuuzhan vong -l'amfibastó es va retorçar a les seves mans. Va estrènyer més fort, fins que li van cremar les mans-. Deixar-lo viure sí que seria una traïció. Trairia a la Nova República. A tots els homes i dones assassinats pels yuuzhan vong. A tots els Jedi... fins i tot a mi... fins i tot...

La seva veu es va apagar; no podia dir el nom de l'Ànakin. Ara no. Però va seguir sense donar el cop.

-I ara t'enfrontes a una decisió, Jacen Solo. Trair a una nació, o trair a un amic.

-Trair a un amic? -va tornar a alçar l'amfibastó-. Això ni tan sols sap el que és un amic...

-Potser no -la cresta de la Vergere va onejar, mostrant brillantors escarlates. Va donar un altre pas cap a ell-. Però tu sí.

En Jacen va trontollar com si ella li hagués donat un cop de puny. Les llàgrimes van acudir als seus ulls.

-Llavors digues-me tu el que he de fer! -va cridar-. Digues-me què se suposa que he de fer.

-No puc presumir de dir-te això -va dir la Vergere amb calma, donant un altre pas cap a ell-. Però et diré una cosa: si mates al dhuryam, et mataràs a tu mateix. I a tots els guerrers i cuidadors i Avergonyits d'aquesta nau, i tots i cadascun d'aquests esclaus. No estaves intentant salvar vides, Jacen Solo?

-Com puc...? -En Jacen va sacsejar el cap amb força per netejar-se els ulls de llàgrimes-. Com sé que em dius la veritat?

-No ho saps. Però canviaries d'idea si el que et dic és cert?

-Jo... Jo no... -Li va inundar una ràbia vermella. Li havien fet passar per massa coses. Estava més enllà de les preguntes, només volia una resposta.

Un final.

-Tot... -En Jacen es va obligar a fer sortir les paraules d'entre les dents-. Tot el que em dius és mentida.

La Vergere va estendre les mans.

-Llavors tria, i actua.

Va triar.

Va alçar l'amfibastó, però abans que pogués baixar-lo, la Vergere va saltar per posar-se al mig; per matar al dhuryam hauria d'enfonsar la fulla en ella. Va dubtar per un parpelleig, i en aquest instant ella va alçar la mà i li va acariciar la galta, com havia fet la primera vegada que el seu tacte l'havia tret de la buida agonia blanca de l'Abraçada del Dolor.

Tenia la mà humida.

-Què...? -va dir en Jacen.

No va dir més, perquè havia deixat de funcionar-li la boca.

Va tenir el temps just per pensar en les seves llàgrimes, les llàgrimes de la Vergere, abans que li arribés al cervell aquest verí paralitzador del contacte en què s'havien convertit, i l’Escola Bressol, el dhuryam i la pròpia Vergere s'esvaïssin abocant-lo a un altre univers personal, etern i infinit.

Aquest era de negror.

Hi havia un món que una vegada va ser la capital de la galàxia. El van anomenar Coruscant i era un planeta que tenia una sola ciutat global, de quilòmetres de profunditat que s'estenia de pol a pol. Era un món fred amb quatre llunes, molt allunyat del seu sol blanc-i-blau orbitat per plataformes especulars que concentraven la llum del distant sol per impedir que el món es congelés.

Les coses havien canviat.

Ara estava més a prop del sol, era càlid, tropical i la seva ciutat global de quilòmetres de profunditat era ara runes globals de quilòmetres de profunditat, formant-se nous mars on una vegada van haver-hi torres d'apartaments i oficines governamentals. Ara tres llunes teixien un anell orbital que era com un pont d'arc de Sant Martí al cel.

I sobre aquest món que havia estat una capital, aquesta capital que havia estat un món, va brillar un estel fugaç: un immens orbe de corall Yorik va entrar en l'atmosfera en pronunciat angle, desprenent una pluja planetària de meteorits que eren trossos i trossos i parts de si mateix que van florir amb foc mentre queien a la superfície.

I allà on xocaven tiraven arrels i començaven a créixer. El planeta havia deixat de ser Coruscant; s'havia convertit en Yuuzhan'tar.

Però aviat seria, un cop més, la capital de la galàxia.

Següent