Traïdor (II)

Anterior

Capítol 2

L’Escola Bressol

Un petit vaixell de corall Yorik es va despenjar de l'hiperespai sobre el pla de l'eclíptica galàctica en el més profund de l'espai infinit, al vellut de disperses espurnes, tan lluny de qualsevol sistema estel·lar que, sent estrictes, ho va fer en un lloc que ni si més no no era cap lloc, només un conjunt estadístic de vectors i velocitats. Estava tan allunyat de qualsevol punt fix de referència observable que el seu moviment era arbitrari: vist amb Obroa-Skai com a referent, el vaixell s'allunyava a una fracció respectable de la velocitat de la llum; amb Tatooine com a referent, es movia en un llarg i lent arc; amb Coruscant com a referent, queia en la seva direcció, guanyant velocitat.

Els seus dovin basal bessons bategaven emetent creixents ones gravitatòries, i un temps considerable després aquests mateixos dovin basal van captar altres ones espai temporals en resposta.

El vaixell no estava sol.

Les ones de resposta tenien una direcció; els dovin basal del petit vaixell eren prou sensibles com per registrar la diferència en l'escala de femtosegons entre l'instant en què un dovin basal detectava una ona d'espai-temps i l'instant en què aquesta ona arribava al seu bessó.

El petit vaixell de corall Yorik va alterar el seu curs.

L'objecte cap al qual es dirigia en trajectòria corba era una esfera d'estructura extravagant, centenars de milers de vegades el volum del petit vaixell, llisa a excepció d'un conjunt d'aletes negres que solcaven l'orbe radialment i es creuaven a l'atzar, com serralades muntanyoses en una lluna sense aire. Aquestes aletes brillaven en l'espectre de l'infraroig, irradiant al buit el sobrant de calor.

El vaixell de corall Yorik va minorar per interceptar l'esfera, dirigint-se cap una de les carnoses planes entre aletes radials. Quan recorria els últims metres, del seu morro es va estendre una urpa d'atracada com els quelícers d'una cucaranya amb la qual es va aferrar a la superfície semi-elàstica. Van passar uns instants mentre els dovin basal es van llambrar mútuament l'espai-temps, i els senyals així intercanviats van ser interpretats per un conjunt de víllips especialment criats a l'efecte que van transmetre la informació a les criatures que servien de voluntat guia per a les dues estructures vives: els cuidadors yuuzhan vong.

La plana llisa a la qual s'havia adjuntat el vaixell es va inflar per formar un paisatge sobtat, formant un cràter d'impacte espàsmic en el qual la vora s'ampliava i s'ampliava i s'ampliava. Cent metres més enllà de qualsevol extrem del vaixell de corall, la vora es va convertir en uns llavis, el cràter en una boca que es va tancar al voltant del vaixell, contraient lentament la bossa de buit al voltant de tots els angles i corbes del vaixell.

L'esfera se'l va empassar.

Pocs segons després, el lloc on abans reposava el vaixell tornava a ser una àmplia plana llisa de carn semi-elàstica, càlida i sense trets.

En Jacen va obrir els ulls quan es va dilatar l'esfínter/escotilla. La Vergere estava a l'altre costat. No semblava decidida a entrar.

-Tens bon aspecte.

Ell va arronsar les espatlles i es va asseure. Es va fregar les noves cicatrius dels canells, on l'Abraçada del Dolor havia arrencat la pell. Feia dos somnis que se li havien caigut les últimes crostes.

-Fa temps que no et veig -va dir.

-Sí -la cresta de la Vergere va formar un ventall d'inquisitiu verd-. Has gaudit de les vacances lluny de l'Abraçada? Veig que t'han curat els canells. Què tal les espatlles? El maluc i els turmells? Pots caminar?

En Jacen va tornar a encongir-se d'espatlles, baixant la mirada. Havia perdut el compte de les vegades que s'havia adormit i despertat des que el va deixar anar l'Abraçada del Dolor. Encara que el seu cos s'havia reparat, mai havia aconseguit animar-se a fer alguna cosa més que mirar de reüll a les branques i tentacles i orbes sensorials de l'Abraçada del Dolor. Seguien allà dalt, enroscats uns sobre els altres, en nusos com cistells d'anguiles que bategaven dèbilment. A l'espera. No sabia per què l'havien deixat anar.

Tenia por que si els mirava massa temps, es recordessin que ell encara hi era.

La Vergere va estendre una mà.

-Aixeca't, Jacen Solo. Aixeca't i camina.

Ell la va mirar als ulls, pestanyejant de sorpresa.

-De veritat? Em treus d'aquí? De debò?

Un líquid encongiment d'espatlles va recórrer el braç massa flexible de la Vergere.

-Això depèn -va dir ella alegrement-, d'allò que et refereixis amb aquí. I el que vulguis dir amb de veritat. Però quedar-te on ets mentre aquesta càmera és... crec que la paraula en Bàsic és digerida, no? Això no t'agradaria.

-Agradar-me... Ah, és clar. Se m'oblidava -va mussitar ell-. Se suposa que estic gaudint.

-Vols dir que no és així? -li va llançar una basta túnica que semblava teixida amb una fibra aspra i impossible de tenyir-. A veure si podem trobar-te una residència més entretinguda, mmm?

Es va obligar a posar-se la túnica sobre el cap. Era càlida al tacte; es removia suaument mentre forcejava per posar-se-la, les seves fibres s'inflaven i desinflaven com cucs en repòs. Posar-se-la li feia mal. Les articulacions d'espatlles i maluc trigaven a curar-se més que la pell i li feien mal com si estiguessin embolicades en trossos de durciment, però no va fer cap ganyota.

Només era dolor, i amb prou feines ho va notar.

Ella sostenia una cosa a l'altra mà, un garfi d'os esgrogueït pel sol, llarg i corb i esmolat. Ell es va aturar.

-Què és això?

-Què és què?

-A la teva mà. És una arma?

La cresta d'ella es va aplanar i va tornar a desplegar-se, aquest cop verda resplendent amb brillantors grogues.

-Per què hauria de portar una arma? És que corro perill?

-Jo... -En Jacen es va fregar els ulls. Ara només veia una taca en el seu puny. Havia vist el que creia haver vist?

-Seria una il·lusió òptica -va dir la Vergere-. Oblida-ho. Vine amb mi.

Va creuar l'esfínter/escotilla. El passadís havia canviat d'alguna manera, en comptes de ser el passatge de corall Yorik cobert de resina que entreveia quan la Vergere arribava o se n'anava ara semblava l'extrem d'un túnel o tub. El sòl era càlid i tou, carnós, i bategava dèbilment sota els seus peus nus.

A fora hi havia dos guerrers yuuzhan vong molt alts, impassibles en la seva armadura de crancs vonduun, el braç dret engrossit pels anells dels seus amfibastons.

-No els prestis atenció -va dir la Vergere alegrement-. No parlen Bàsic, ni tenen tizowyrms que els el tradueixi, i no tenen ni idea de qui ets. Només són aquí per assegurar-se que no fas cap entremaliadura. No els obliguis a fer-te mal.

En Jacen es va limitar a arronsar-se d'espatlles. Va mirar cap enrere per l'esfínter que es tancava. Deixava molt dolor en aquesta habitació.

Portava molt dolor amb ell.

«Ànakin...» Cada vegada que parpellejava podia veure darrere les parpelles el cadàver del seu germà. Encara li feia mal. Va suposar que sempre li faria. Però el dolor ja no li importava tant.

Es va posar a l'altura de la Vergere quan aquesta ja s'allunyava pel càlid túnel rodó com l'interior d'una vena.

Els guerrers els van seguir.

En Jacen es va oblidar del garfi d'os.

Segurament havia estat una il·lusió òptica.

En Jacen no va aconseguir deduir una direcció o una pauta en la ruta que van seguir per l'interminable embull de tubs carnosos que semblaven dividir-se i donar voltes i formar nòduls a l'atzar. La llum exterior es filtrava per les parets, il·luminant vívidament estriats raïms arterials a la pell translúcida dels tubs. Davant el toc de la Vergere, les vàlvules s'obrien davant seu per tancar-se després soles. De vegades els tubs es contreien i en Jacen havia de caminar encongit, i els guerrers es veien obligats a fer-ho ajupits. A vegades passaven per llargs túnels que es flexionaven i bategaven com si bombessin aire, una brisa constant que els donava a l'esquena com l'alè d'una bèstia guardiana ben alimentada.

El tub de pell vibrava com un enorme tambor destensat, i l'aire cantussejava i ressonava, unes vegades tan baix que en Jacen només podia sentir el so posant la mà a la paret de pell, altres vegades tan forta, tan alt, que semblava el rugit sísmic de mil veus gemegant i cridant i xisclant de dolor.

Sovint passaven al costat d'esfínters/escotilla com el que tancava l'Abraçada del Dolor; de vegades estaven oberts, mostrant càmeres amb un sòl que semblava un pantà amb herbes i troncs amb les branques que s'elevaven sobre el fang marró, o amb obertures globulars embolicades en capolls de pupes alienígenes, o cavernes tan vastes i foscos on flotaven i brillaven petites flamarades carmesines i chartreuse, o de viscut groc, o d'un violeta gairebé invisible, que feien pampallugues com ulls de depredadors agrupats en la nit per vigilar una presa apinyada al voltant d'un foc de campament.

Alguna vegada veia altres yuuzhan vong, majoritàriament guerrers amb el rostre net i extremitats sense mutilar que delataven el seu baix rang, i una o dues vegades fins i tot va veure algun d'aquests yuuzhan vong més baixos i rabassuts, tots portant una mena de diadema vivent que li recordava la cresta de la Vergere. Devien ser cuidadors. En Jacen recordava el que li havia explicat l'Ànakin de la base cuidadora de Yavin IV.

-Què és aquest lloc? -En Jacen havia estat en una nau yuuzhan vong, i vist les instal·lacions planetàries de Belkadan; sí, també eren orgàniques, més cultivades que construïdes, però eren comprensibles-. Això és una nau? Una estació espacial? Algun tipus de criatura?

-És tot això i més. Els yuuzhan vong anomenen en aquesta nau, estació, criatura, el que vulguis, quelcom que pot traduir-se com «llavornau». Suposo que un biòleg en diria blastoderm ecoesfèric -tirà d'ell per apropar-se'l i va baixar la veu com si compartís un acudit privat-. És un ou que il·luminarà un món sencer.

En Jacen va fer una ganyota com si hagués provat alguna cosa desagradable.

-Un món yuuzhan vong. Per descomptat.

-Vaig estar a Belkadan. I a Duro. Allà no hi havia res així. Per fer la seva... Com ho dieu? Vongformació...? es van limitar a propagar per l'atmosfera bacteris amb gens modificats...

-Belkadan i Duro només són parcs industrials -va dir la Vergere-. Drassanes per produir material de guerra. Seran utilitzats i abandonats. Però el món que transformi aquesta llavornau... serà casa.

En Jacen es va sentir més feble.

-La seva casa?

-Un planeta pot descriure's com un organisme únic, una criatura viva amb un esquelet de pedra i un cor de pedra fosa. Les espècies que habiten aquest planeta, animals i plantes per igual, des de microbis a megalossus, són els òrgans, els simbionts interns i els paràsits d'aquesta criatura/planeta. Aquesta llavornau està composta sobretot per cèl·lules mare en incubació, que es diferenciaran en màquines vivents que al seu torn construiran tota la vida salvatge d'un planeta amb un creixement enormement accelerat. Els animals maduraran en pocs dies estàndard, boscos sencers en només setmanes. El nou món, als pocs mesos de plantar-se, tindrà un ecosistema dinàmicament estable i en complet funcionament, rèplica d'un planeta mort fa tants milers d'anys que amb prou feines és ja un record.

-El seu món natal -va mussitar en Jacen-. Els yuuzhan vong. S'estan creant un nou món natal. Això és això.

-Podries dir-ho així.

La Vergere es va aturar i va fer un gest cap a un dels guerrers. Va tocar un punt en la pell del tub. El guerrer va avançar i va moure el braç dret; el seu amfibastó es va desenroscar per formar una fulla que va fer un tall llarg i desigual a la paret. Les vores del tall secretaven un fluid lletós. La Vergere apartà una vora com qui manté oberta una cortina. Va fer una lleugera reverència, instant a Jacen a creuar.

-Jo diria a això una obra en ple desenvolupament. Com a tu.

Al tub va entrar una boira fosca amb olor de pantà, càlida i espessa i semblant al fum.

En Jacen va llançar una bufada.

-Olora com si s'haguessin trencat les canonades d'un quarto de bany. Què se suposa que ha d'ensenyar-me això?

-Només hi ha una manera de saber-ho.

En Jacen va creuar l'obertura, submergint-se en un aire agobiantment espès per excrements, podridura i fongs humits. La suor va apuntar a la seva pell. El fluid de sang lletosa del tall deixava pàl·lides filagarses enganxoses que se li van enganxar al seu pèl i les seves mans. Se'ls va fregar amb la túnica, però la llet preferia la seva pell a la tela.

Llavors va alçar la mirada i es va oblidar de la llet.

Els crits provenien d'allà.

Estava aturat en un món capgirat.

El túnel que tenia darrere formava un bony nuós sobre la cresta d'un turó com si fos una vena varicosa. Des d'allà, en Jacen tenia una bona visió del bullent pantà i la selva que es perdien en l'horitzó.

Només que no hi havia horitzó.

Va seguir la interminable conca d'estanys tacats d'escòria i clapotejants aiguamolls fètids que ascendien més i més i més entre arremolinades tempestes de pudent boira fins que va haver d'aclucar els ulls contra el punt blanc i blau actínic que era el sol d'aquell lloc. Llavors una serralada separà la boira en les altures i va poder veure més enllà del sol, i va veure els altres pantans i selves i serralades de pujols que cobrien el cel. Li va semblar veure, borroses en la boira reagrupada, grans grups d'enormes criatures recorrent aquestes muntanyes en desorganitzades rajades, però llavors la boira va tornar a dissipar-se i l'escena va cobrar perspectiva.

Aquestes criatures no eren enormes; eren humanes.

I no només humanes, també eren Mon Calamari i bothanes i twi'leks i dotzenes d'altres espècies de la Nova República.

Els turons que hi havia sobre el seu cap només estaven a un klick de distància, potser klick i mig. El «sol» devia ser alguna mena de font de fusió artificial, probablement no més gran que el puny d'en Jacen. Va assentir per a si mateix; amb el gran control de la gravetat que tenien els dovin basal no seria molt complicat contenir un forn de fissió. Més difícil seria filtrar tota la radiació nociva. No aconseguia endevinar com ho havien fet sense tecnologia d'escuts; el tecnològic mai havia estat el seu fort. El seu do era amb els animals. Per a aquest tipus de coses consultava amb la Jaina, o amb l'Ànakin...

Es va estremir i va serrar les dents fins que va minvar el dolor.

Ara podia distingir yuuzhan vong entre els grups: alguns guerrers, no molts, però centenars i centenars del que suposava que eren cuidadors, movent-se a poc a poc per camins definits, recollint mostres de sòl i d'aigua, recol·lectant fulles i tires d'escorça, tiges i grapats d'algues, sense prestar atenció al que inicialment havia pres per rajades.

Aquestes rajades...

Si encara tingués la Força, hauria sentit la veritat a l'instant.

Eren grups d'esclaus.

-Magnífic, oi? -va dir la Vergere al seu costat. En Jacen va negar amb el cap.

-És de bojos -va respondre ell-. És que, mira això...

Va moure un cop de mà cap a un pantà proper. A la seva riba, un equip cavava furiosament amb primitives pales, udolant a mesura que llançaven porqueria i vegetació i fang en totes direccions, intentant excavar el que probablement hauria estat alguna mena de rasa de drenatge, mentre un altre equip udolador treballava amb la mateixa fúria per tornar a omplir la rasa. Una mica més enllà, un grup de persones cridava i maleïa en enfonsar en el fang sedassos per al gra mentre els seguia un altre grapat d'éssers trepitjant els sedassos alhora que gemegaven entre torrents d'angoixades llàgrimes. Tota l'esfera estava plena del mateix forcejament inútil: monòlits de pedra que s'aixecaven i es tiraven simultàniament, camps allisats amb pedres piconadores mentre els llauraven, matolls plantats i tallats, i tot per esclaus mig despullats que trontollaven per l'esgotament, alguns maleint, altres sanglotant, els altres només bramant i xisclant sense paraules amb dolor animal.

Fins i tot on no hi havia forcejament, els esclaus anaven d'una tasca a una altra com perseguits i picats per invisibles núvols d'insectes; un home que cavava un forat era de sobte presa d'espasmes com si hagués tocat un cable d'energia, per després sortir i mig construir un dic, tenir un altre espasme i caure a terra per arrencar a grapats herba dels pantans i dispersar-la al vent.

-Aquesta... Aquesta bogeria... -En Jacen es va abraçar, empassant amb força, respirant amb cura davant una pesta que li regirava els budells-. Com pots qualificar això de magnífic?

-Perquè veig més enllà del que és, veig el que serà -la Vergere li va tocar el braç, amb ulls dansaires-. Segueix-me.

Venes enroscades i nuoses en el tub de pell els van servir de graons per pujar a la part superior de la pell externa del túnel. La Vergere va saltar d'una a una altra amb agilitat, i va esperar a la part alta mentre en Jacen forcejava dolorosament per unir-se a ella. L'espès aire pudent li feia panteixar, amarant-lo en suor, mig ofegant-lo com si l'emboliqués en una manta de pell humida de canutan. Els dos guerrers els van seguir, impassibles i conscienciosos.

-Però, per a què és aquest lloc? -En Jacen va moure una mà cap al caos-. Què té a veure això amb conformar un planeta?

-Això? -el cap de la Vergere es va inclinar d'una manera que en Jacen havia après a interpretar com un somriure-. Això és una Escola Bressol.

-Una Escola Bressol?

-Ep, sí. És que les escoles bressol de la Nova República no són per això, no són un lloc on els nens aprenen els límits de la seva conducta? A les trifulgues del camp de joc un aprèn a lluitar, en les disputes de l'escola bressol s'aprèn política. És a l’Escola Bressol on un és iniciat en la bogeria de les multituds, a l'insidiós fangar de la pressió dels amics, i en la injustícia indiscutible, impensable i definitiva que governa l'existència, que uns són més llestos i altres més forts o ràpids, i que res pot fer-te millor del que ets -va fer un gest que va abastar tota l'esfera-. El que és al teu voltant és obra de nens poderosos i indisciplinats... que juguen amb les seves joguines.

-Això no són joguines -va balbucejar en Jacen, horroritzat-. Són éssers vius... humans, botans...

-No penso discutir de noms amb tu, Jacen Solo. Anomena'ls com vulguis. El seu ús continuarà sent el mateix.

-Quin ús? Què pot aprendre ningú d'això... d'aquest patiment sense sentit?

La Vergere va negar amb el cap, compadint-se.

-De veritat creus que un procés tan complex com recrear tota una ecologia planetària pot deixar-se a l'atzar? Oh, no, no, no, Jacen Solo. Això porta implícit un aprenentatge. Una educació. Prova i error... Més error que una altra cosa, és clar. I practicar. Practicar, practicar, practicar.

Va obrir una mà com ho faria qualsevol droide de servei en oferir una taula en un restaurant elegant, i va assenyalar un gran estany no gaire lluny del turó en què estaven. En el seu centre s'alçava una illa, un enorme munt de blocs hexagonals llisos i cerulis semblants a les càmeres d’infantament segellades d'un rusc d'abelles del vi morelianes, només que cadascuna d'elles era prou gran com per empassar-se el Falcó Mil·lenari.

Un anell de guerrers yuuzhan vong envoltava l'estany, apostats mirant cap a fora amb les armes preparades per defensar-lo contra qualsevol atac inesperat. Hi havia un altre anell de guerrers apostats a les platges de l'illa en si. Dotzenes o centenars de cuidadors es movien sobre els blocs, portant farcells i eines i sacsejant sacs amb líquid. De tant en tant, un dels cuidadors usava una eina per travessar el tap de l'extrem d'un dels blocs i passar a l'interior un farcell o un sac ple de líquid abans de tornar a segellar el bloc, i en Jacen es va adonar que seva analogia amb l'abella vi resultava ser inesperadament adequada. Aquests enormes blocs hexagonals havien de contenir alguna mena de criatura viva, una cosa que ja era enorme, potser la pupa de gegants inimaginables...

-Què són? -va dir amb una respiració.

-L'important no és el que són sinó en què es convertirà l'únic que sobrevisqui per madurar -va tornar a somriure, i la seva cresta va florir amb un viscut color taronja-. Com totes les criatures complexes, el món natal yuuzhan vong necessitarà un cervell.

Les criatures es deien dhuryam.

Els dhuryam estan emparentats amb els yammosk, i tan especialitzats com els gegantins coordinadors bèl·lics, però es crien per a un tipus diferent i molt més complex de coordinació telepàtica. Són més grans, més forts i molt més poderosos, capaços de combinar mentalment molts més elements diferents que el més gran dels yammosk que hagi existit mai. Seria un dhuryam el responsable d'integrar les activitats de les organomàquines vongformadores. Seria menys servent que company. Plenament conscient, intel·ligent i capaç de prendre decisions basades en el flux constant de dades que rep de la seva xarxa planetària de criatures telepàticament connectades per guiar de forma implacable la transformació del planeta, sense la fragilitat inherent al caòtic sistema que domina les ecologies naturals.

Quan la Vergere acabar de descriure'ls-hi, en Jacen va parlar a poc a poc.

-Aquests grups d'esclaus... Dius que els controlen mentalment?

La Vergere va assentir.

-Potser has notat l'absència de guàrdies, fora dels que vigilen el rusc dels dhuryam. I aquests només són allà per impedir que els dhuryam emprin als seus esclaus per matar els seus germans.

-Matar-los?

-Ei, sí. Les conductes poden induir, però les habilitats s'han d'aprendre. Gran part del que fan aquí els dhuryam és aprendre a jugar, de forma no molt diferent a com un pilot s'entrena en un simulador de vol. Aquí esmolen les seves habilitats, el seu control mental i la coordinació de diferents formes de vida, que necessitarà un d'ells quan sigui el Cervell Planetari.

-Un d'ells... -va repetir en Jacen.

-Només un. Aquests jocs de criatures són més que seriosos. Són letals. Aquestes cries de dhuryam ja coneixen la veritat bàsica de la vida: guanyar o morir.

-És tan... -En Jacen va estrènyer els punys impotent-... tan horrible.

-Jo ho qualificaria d'honest -li va somriure, de manera amistosa, alegre, sense veure's afectada per l'horror que els rodejava-. La vida és lluita, Jacen Solo. Sempre ha estat una batalla salvatge, interminable, d'urpes i ullals ensangonats... Potser aquesta sigui el principal avantatge que tenen els yuuzhan vong; els nostres amos, a diferència dels Jedi o de la Nova República, no s'enganyen. Mai malgasten energies en fer veure que alguna cosa no és com és.

-Segueixes dient «els nostres amos» -els artells d'en Jacen es van emblanquir-. Voldràs dir els teus amos. Aquesta... aquesta perversió... no té res a veure amb mi.

-Crec que et sorprendrà descobrir com d'equivocat que estàs.

-No -va dir en Jacen amb més energia-. No. L'únic que he tingut com a superior ha estat el Mestre Skywalker. Només serveixo a la Força: Els yuuzhan vong podran matar-me, però no em forçaran a obeir.

-Pobre i petit Solo -els seus braços van onejar en un altre dels seus encongiments líquids d'espatlles-. Mai t'avergonyeix equivocar-te sempre de forma tan rotunda i consistent?

En Jacen va apartar la mirada.

-Perds el temps, Vergere. No tinc res a aprendre en aquest lloc.

-Ho veus? T'equivoques el doble: ni perdo el temps ni això és la teva Escola Bressol.

Va alçar la mà, amb un gest ràpid, borrós, i els dos guerrers que estaven darrere d'en Jacen li van subjectar els braços amb mans sòlides com el casc d'una nau. Llavors, l'esborrall de la seva mà es va definir en el desagradable garfi d'os.

«La Força -va pensar ell, amb el pànic brollant del cor-. L'havia esborrat amb la Força... L'havia portat sempre!»

-Aquesta és la teva nova casa -va dir ella, i li va enfonsar el garfi al pit.

Següent