Traïdor (VIII)

Anterior

Capítol 8

En la foscor

Els llampecs resplendien a les altures i els trons assotaven el sòl del cràter amb força suficient per fer tremolar el sòl. En Jacen es va enganxar tremolant a una cantonada trencada que una vegada va ser l'interior d'un elegant lavabo. Una pluja gèlida corria per la seva columna vertebral, i perdigons de calamarsa se li clavaven a la pell. Va prémer la mandíbula perquè no li petessin les dents.

Els yuuzhan vong s'acostaven.

Esquadres senceres de guerrers ja estaven sortejant la vora del cràter abans que en Jacen i la Vergere haguessin recorregut la meitat del vessant interior. Els guerrers saltaven despreocupadament d'una llosa a una roca o a un enderroc, guanyant terreny amb rapidesa. En Jacen no hauria pogut igualar la seva velocitat; quedar ferit o mutilat, fins i tot morir, al servei dels Déus Veritables era la major aspiració d'un guerrer.

No sabia quant temps portava esperant allà, tremolant sota la pluja gelada. La Vergere li havia dit que esperés, que trobaria una via d'escapament, però per a això havia de buscar-la i aniria més de pressa anant sola. Confiava en ella, encara que ella no hagués dit res ni li hagués demanat aquesta confiança. Quina altra elecció tenia?

«Sí, és clar, sóc lliure -va pensar amb amargor. Quina llibertat». La pluja, la calamarsa, el tallant vent, eren dolents. L'espera era pitjor.

I el pitjor de tot era que podia sentir als yuuzhan vong apropant-se. Sentia un buit en el centre del pit, un espai buit on havia estat la llavor esclavitzadora. Si canviava el ritme de la seva respiració, si tancava els ulls, si pensava en aquest buit, si dirigia la seva atenció al buit del seu centre, aconseguia d'alguna manera percebre la vida d'una altra manera. No hauria sabut descriure la sensació, no tenia les paraules exactes per descriure-la. Els circells de la llavor esclavitzadora s'havien estès per tot el seu cos, entreteixint-se amb el seu sistema nerviós fins que es van tornar part inseparable del seu ésser, encara que vibraven en sintonia amb una vida aliena d'aquesta galàxia.

Només sabia que li passava...

Podia sentir als yuuzhan vong cobrint les vessants del cràter, podia sentir al centre del cràter xipollejant entre la tempesta. Sentir el xiuxiueig de les hormones alienígenes de l'estrès recorrent per venes alienígenes. Sentir com un guerrer contenia l'alè en girar una cantonada que podia amagar a un Jedi fugitiu, sentir la negra ràbia d'un altre per la mort dels seus camarades en l’Escola Bressol, i el cor li vibrava amb la salvatge set de venjança d'un altre ésser. Sentir el dolor sord i nauseabund que recorria una cama des d'un turmell trencat per un desafortunat corriment de runa, i sentir la frustració del guerrer al qual es va ordenar que es quedés enrere per atendre un maldestre brenzlit que s'havia trencat el turmell quan el que desitjava ardentment era seguir endavant per caçar i trobar i matar. Els sentia a tots.

Com si ell fos tots ells, i tots ells fossin ell. Alhora.

I sentia més. Sentia el cruixit de fulles tendres sota els talons de dures botes. Sentia la preocupació primitiva de la molsa quan un guerrer va ensopegar amb una porta trencada arrencant d'ella mitja colònia de molsa. Sentia el terror d'una petita família de criatures cavadores vagament mamíferes davant l'impacte de les vibracions provocades pel pas precipitat de tants peus.

En assimilar així els sentiments dels guerrers, s'obria a les seves emocions, les seves sensacions, i deixava de sentir el fred. El metabolisme dels yuuzhan vong era més ràpid i càlid que l'humà, i convertia la pluja gèlida en una refrescant dutxa astringent. La punxada de la calamarsa es va tornar tan embriagadora com gratar-se un èczema inflamat. I ja no tenia por...

No és que temés morir. Havia perdut la por a la mort en la mónnau de Myrkr, però el seu cos s'encongia i tremolava en la ressonant tempesta, apartant-se de l'atac d'imaginaris amfibastons, preparant-se contra l'impacte d'imaginaris insectes atordidors, en un reflex biològic que no tenia en compte el valor. Però en aquest moment...

L'única cosa que sentia llavors era la creixent alegria depredadora del guerrer que alçava l'amfibastó en direcció a un petit humà vestit de blanc que tremolava en un racó on es trobaven dues parets trencades, i només quan una ombra alta va travessar la cortina de pluja que tenia davant es va adonar en Jacen que el petit humà amb túnica blanca que estava a punt de morir era ell mateix.

Un llampec es va desencadenar sobre el seu cap quan es va apartar, i la fulla de l'amfibastó només li va esgarrapar les costelles abans de clavar-se profundament en el durciment de la paret. A la ressonant foscor que va seguir la fogonada, en Jacen va deixar caure la motxilla de les seves espatlles, agafant-la per una corretja en el seu descens i, mentre el guerrer alliberava el seu amfibastó, la va capgirar en l'aire amb les dues mans per colpejar-lo a la cara amb quinze quilos de llaunes i subministraments. El guerrer va trontollar cap enrere i en Jacen va saltar, amb un volteig una altra vegada de la motxilla, i va aterrar amb força, fent que el guerrer doblegués a la fi els genolls.

En Jacen girà la motxilla sobre el cap per colpejar al guerrer contra el terra, però aquest va alçar la fulla per parar el cop, partint la motxilla en dos, dispersant barres de proteïnes i llaunes de sintollet, partint netament els electrobinoculars per la meitat i traspassant els budells electrònics del datapad, que va explotar en espurnes blanc-i-blaves que van il·luminar la pluja i van recórrer tota la longitud de l'amfibastó per socarrimar-li les mans.

El guerrer va proferir una maledicció glotal mentre les seves mans es contreien involuntàriament. L'amfibastó va caure fumejant, rígid, al sòl que els separava. En Jacen va fer una ganyota quan el dolor li va mossegar les mans, rossegant-lo fins als braços, però el dolor no era seu.

Era el dolor que sentia el guerrer per les cremades. Quan el guerrer es va posar dret per atacar-lo desarmat, en Jacen va encaixar el seu atac sense esforç, girant-se lleugerament perquè la bota amb pues del guerrer li fallés per un centímetre. El guerrer va relliscar, va recuperar l'equilibri i es va girar per clavar un llampegant cop de puny a la cara d'en Jacen. Aquest va inclinar el cap una fracció, i el cop només li va regirar el pèl.

-Si no pares -va dir en Jacen- hauré de fer-nos mal a tots dos.

El guerrer va bordar i va atacar amb els nuosos punys. En Jacen va desviar el primer cop, i va detenir el segon amb el palmell obert alhora que feia un pas endavant i girava el braç doblegat perquè els artells del guerrer xoquessin amb la punta del colze d'en Jacen. El guerrer va udolar quan se li van trencar els artells, i una boira de dolor alienígena es va encendre pel braç d'en Jacen: ossos estellats que es clavaven en cremades elèctriques de tercer grau.

-Puc fer això durant tot el dia.

I podia. Era com si el guerrer fos part del cos d'en Jacen. Podia fallar en contraatacar un atac tant com una de les seves mans no trobés a l'altra en la foscor. Podia sentir fins a l'últim retall del dolor que infligia, però i què? Només era dolor.

I la resta. Es va deixar portar, movent-se amb rapidesa i facilitat, contrarestant cada atac que li resultava tan clar i tan obvi i tan predictible com una cosa fet mil vegades; era com entrenar-se amb la Jaina, quan els seus talents en la Força i el seu llaç de bessons els convertien pràcticament en una sola persona. Altres guerrers van veure la baralla, el ball, i els insectes atordidors van solcar l'aire, i en Jacen va sentir que havia de demanar disculpes al guerrer mentre desequilibrava elegantment al guerrer i li agafava l'allargat braç per donar-li la volta i fer-lo servir com a escut. Els insectes atordidors el van colpejar com martells. L'armadura de crancs vonduun li va salvar la vida, però li va transmetre suficient impacte hidrostàtic com per apagar la seva consciència com una barra lluminosa desconnectada.

En Jacen va sentir això com la fogonada visual d'una apagada que li va fer trontollar.

Quan se li va aclarir la vista, tres guerrers el tenien encaixonat.

Saber com atacarien no l'ajudaria; cap ésser viu podria moure's prou de pressa com per esquivar-los. Els guerrers el van atacar amb amfibastons que es van allargar amb la velocitat d'un fuetada. Cap de les fulles li va tocar.

No s'havia mogut.

En Jacen s'havia convertit de sobte, per als nòduls nerviosos que servien de cervell primitiu als amfibastons, en un petit pòlip d'amfibastó, petit i preocupantment deforme, però tot i així inconfusible, i incomptables mil·lennis de selecció natural havien codificat als amfibastons per no tallar pòlips.

«Bé, això ha sortit bé -va pensar en Jacen-. Però estic llest quant els deixin anar i m'ataquin amb les mans nues».

Així que va atacar ell.

Va córrer tres passos per guanyar impuls en direcció al de l'esquerra i va saltar en l'aire. La reacció instintiva del guerrer va ser alçar l'amfibastó i traspassar-lo pels budells, però no li va servir de res, perquè l'amfibastó es va desplomar flàccidament entre les seves mans i només va poder mirar bocabadat com Jacen enfonsava dos peus en el seu pit i l'enderrocava com si l'hagués atropellat un lliscant.

En Jacen va tocar terra i va arrencar a córrer sense mirar enrere.

Van anar darrere d'ell bordant de fúria, com guindar famolencs. Es va internar a cegues en la tempesta, relliscant, lliscant, baixant, usant com a guia el que sentia al centre del pit, dirigint-se cap on no hi eren els yuuzhan vong. Va poder sentir com el localitzaven, sentir rampells de ràbia i set de sang animal provinents de totes direccions a mesura que els caçadors el localitzaven, de forma vaga, espectral entre la pluja i la calamarsa, i va sentir els esclats d'alegria quan el localitzaven en l'intermitent blanc-i-blau estroboscopi dels llampecs. Insectes atordidors el van buscar, arrencant estelles de les parets i dispersant trossos de molsa humida. Arreu se sentien crits: aspres tos amb massa consonants, mig apagades per la pluja, mig enterrades pels trons. No parlava el seu idioma, però podia sentir el significat.

El tenien envoltat, i s'acostaven.

«Aquest -es va dir- seria un bon moment perquè aparegués la Vergere».

I un cop de mà com convocada per aquesta idea el va empènyer de l'espatlla, convertint el seu descens recte en una desigual baixada en diagonal. Abans que pogués recuperar l'equilibri, una corda invisible el va envoltar els turmells fent que s'estavellés contra el terra...

La qual cosa es va desplomar sota ell amb l'esquinçament sord d'una fibrolloseta podrida, fent que caigués de cap a un humit terra de pedra situat quatre metres més avall, que el va copejar com un sac carregat de mercaderies. Es va quedar allà immòbil, mig atordit, esbufegant per recuperar la respiració perduda, mirant les constel·lacions que de sobte giraven al voltant del seu cap però sense projectar llum alguna en la foscor que l'envoltava.

Una part de la paret va lliscar a un costat, mostrant a l'altra banda una habitació, escassament il·luminada per orbes lluminosos en mode d'hibernació. La llum d'aquesta habitació produïa un halo a la petita silueta avícola parada al llindar.

-Jacen Solo. Ja és hora que et refugiïs de la tempesta.

Ell va alçar la mirada al forat de mida Jacen del sostre de l'habitació i va deixar que la pluja gelada que queia sobre ell s'emportés les estrelles del seu cap.

-Vergere...?

-Sí.

Va sentir la confusió dels caçadors de dalt; havia desaparegut per a ells.

-Això... Gràcies, crec...

-No hi ha de què.

-Però...

-Sí?

Es va posar a poc a poc dempeus. No semblava tenir cap os trencat, però li feia mal tot el cos.

-No podries haver-te limitat a, no sé, dir-me «Ei, Jacen! Corre cap aquí!»?

Ella va inclinar el cap un centímetre, i la seva cresta va semblar adquirir un fort to taronja fosc. Va allargar la mà cap a ell.

-Ei, Jacen -va dir-. Corre cap aquí.

Ell va mirar per última vegada al forat del sostre, als negres núvols repuntats de llampecs, i va córrer.

S'internava al planeta, en la foscor... Corrent.

Orbes lluminosos apagats, o que bategaven dèbilment; fogonades d'habitacions nues i estèrils en els quals l'única vida era el dibuix del fullatge que recorria com una teranyina les parets de llosetes de mosaic; el fort colpejar de les botes en trepitjar la pedra, la respiració ronca que esgarrapava una gola plena de pols, i traspassava llavis i dents coberts de sorra.

Corrent.

Aquell buit obert a la calma del seu centre es va evaporar pel camí d'alguna manera; ja no sentia als yuuzhan vong. Panteixava mentre perdia la Vergere per després tornar a localitzar-la, entorpint-li el pas, sense poder saber si els yuuzhan vong guanyaven terreny, s’endarrerien o donaven una marrada per sorprendre'ls per davant. La seva imaginació omplia de ferotges guerrers dels passadissos que anava deixant enrere, però si mirava s'arriscava a perdre-la per sempre.

Dagues de foc li apunyalaven els pulmons a cada pas. Esfilagarsades gotes negres ballaven davant els seus ulls, creixent, fusionant-se, retorçant-se fins a inflar-se i empassar-se'l per complet.

En la foscor...

Va despertar a terra. Quan es va asseure, una fina pluja li corria per les galtes. Tenia escorxat el palmell d'una mà. Una gota d'aquesta pluja càlida li va tocar els llavis, i sabia a sang.

La Vergere estava agenollada al seu costat, mig a les fosques en la feble llum ambre d'un únic orbe lluminós que hi havia passadís avall. L'observava amb paciència felina.

-Mentre no tinguis el cap tan dur com les lloses de pedra, t'aconsello que no et copegis contra elles.

-Jo... -En Jacen seguia tenint els ulls tancats i li va costar un gran esforç tornar-los a obrir. El cap li tronava com la tempesta que hi havia per sobre d'ells. El passadís girava al seu voltant i la foscor li pressionava el cervell-. No puc... respirar...

-No?

-No... Puc seguir, Vergere. No puc... fer servir la Força com tu. No tinc... energies...

-Per què no?

-Saps per què no! -una fúria negra va prendre en el seu cor, la sang li fumejava al cap, i es va posar dempeus. Va arribar fins a ella en dos passos-. Tu me la vas llevar! Estic fart de les teves preguntes... Fart del teu entrenament...

-Jacen... -la seva veu sonava estranyament espessa, estranyament tensa, i tenia els braços caiguts als costats...

I en Jacen va descobrir que tenia les mans envoltant-li el coll.

La veu d'ella es va perdre en un xiuxiueig.

-Un... gir...

La meva espècie té un coll especialment vulnerable.

En Jacen va obrir de cop les mans i va retrocedir un pas, després un altre, i un altre, fins que va xocar d'esquena amb la suada pedra de la paret. Es va cobrir la cara amb les mans, la sang de la seva palma li va pintar la cara, la sang i la suor del seu rostre li van cremar la mà escorxada. El seu pit es sacsejava però no podia respirar; no aconseguia respirar bé; les seves forces es van esvair al costat de la seva ràbia, els seus genolls es van tornar de drap i es va desplomar encongint-se contra la paret, tancant els ulls amb força darrere dels dits.

-Què...? -va murmurar, però no va poder acabar-. Què m'està passant?

La veu de la Vergere era càlida com un petó.

-Ja t'ho vaig dir. Aquí el Costat Fosc és molt, molt fort.

-El Costat Fosc? -En Jacen va alçar el cap. Li tremolaven les mans, així que se les va agafar amb força i les va subjectar entre les genolls-. Jo, ah... Vergere, ho sento...

-Per què?

-Volia matar-te. Gairebé ho faig.

-Però no em vas matar.

Les tremolors li van recórrer el cos en onades. Va aventurar un riure maldestre.

-Hauries d'haver-me deixat enrere. Segurament tinc menys a témer dels yuuzhan vong que del Costat Fosc.

-Ah?

-L'únic que poden fer-me els yuuzhan vong és matar-me. Però el Costat Fosc...

-Per això cal témer?

Ell va apartar la cara.

-El meu avi va ser un senyor Sith.

-Com? Un Sith?

Ell va tornar el cap per descobrir que la Vergere el mirava amb franca sorpresa. Ella va inclinar el cap a un costat, després cap a l'altre, com si cregués que el seu aspecte variaria segons l'angle en què el mirés.

-Em pensava que pertanyies al llinatge dels Skywalker -va dir ella amb cura.

-I ho sóc -es va abraçar per no tremolar. Per què no podia respirar? -. El meu avi va ser l'Ànakin Skywalker. Es va convertir en Darth Vader, l'últim senyor Sith...

-Ànakin? -es va encongir, clarament atordida, evidentment i sorprenentment, trista-. El petit Ànakin? Un senyor Sith? Oh... Oh, no podia haver estat d'una altra manera? Quina tragèdia... Quin malbaratament.

En Jacen se la va quedar mirant al seu torn, bocabadat.

-Ho dius com si l'haguessis conegut.

Ella va negar amb el cap.

-Vaig saber d'ell, més aviat. Era tan prometedor... Saps que el vaig veure una vegada, a tot just cinc-cents metres sobre els nostres caps? No havia de tenir més de dotze, potser tretze anys estàndard. Estava tan... tan viu. Cremava...

-Què... Què feia Darth Va... dic, el meu avi... què feia a Coruscant? Què feies tu a Coruscant? A cinc-cents metres sobre els nostres caps? Què era aquest lloc llavors?

-No ho saps? També s'ha perdut això?

Ella es va aixecar i va allargar la mà per ajudar-lo a posar-se dempeus. Ella va tocar una paret propera, i els seus dits tamborinaven en complexa pauta sobre una suada llosa rectangular que va girar lentament, obrint un llindar a una habitació fosca que hi havia a l'altre costat.

-Per aquí.

La càmera donava una ressonància fosca a la seva veu, com si parlés al costat d'un tambor. La mirada d'ella tornava a ser ferma i tan inexpressiva com la pedra dels murs. Desconcertat, en Jacen va passar pel seu costat internant-se en la foscor.

-Això era la nostra torre de guàrdia, la nostra vigilant sobre la foscor -va dir ella.

El llindar es va tancar fins a ser una difusa tira vertical d'orbes lluminosos, i va desaparèixer.

-Això era el Temple Jedi.

-Això...? -Va sentir un esglai que li va rebregar el pit, i va temptejar en la foscor; havia de panteixar amb força per poder parlar-. Ets... ets una Jedi!

-No, no ho sóc. Tampoc un Sith.

-Què ets, doncs?

-Sóc Vergere. Què ets tu?

En la foscor, la seva veu semblava provenir d'arreu alhora.

Ell es va tornar, buscant-la a cegues.

-Deixa't de jocs, Vergere.

-Això mai ha estat un joc, Jacen Solo.

-Digues la veritat...

-Només et dic la veritat -sonà tan a prop que en Jacen va allargar la mà cap a ella.

-Em pensava que tot el que em dius és mentida...

-Sí. I la veritat.

-Quina mena de veritat és aquesta?

-És que n'hi ha més d'una? Per què ho preguntes? No trobaràs cap veritat en mi.

Aquesta vegada la veu va sonar darrere d'ell, es va tornar, allargant les mans, però, no va trobar res que pogués agafar.

-Res de jocs -va insistir.

-No hi ha res que no sigui un joc. Un joc molt seriós, és clar. Un joc permanent. Un joc letal. Un joc tan seriós que només pot jugar-se bé amb alegre abandonament.

-Però si vas dir...

-Sí. Mai ha estat un joc. I sempre ho ha estat. Sigui una cosa o una altra, o totes dues, més et val jugar per guanyar.

-Com podré jugar si no em dius quines són les regles...?

-No té regles -unes trepitjades vagarejant a la dreta i en Jacen es va moure cap a elles en silenci-. Però té un nom -va dir, des de l'altre costat de la sala-. Portem jugant al mateix joc des de Myrkr; juguem a «Qui és en Jacen Solo?»

En Jacen va pensar amb enyorança en la barra lluminosa, perduda en el cràter amb la seva motxilla tallada. Pensar en la barra lluminosa, en la brillant llum daurada sorgint del seu puny li va fer enyorar el seu sabre làser; va pensar en aquesta neta brillantor verda omplint l'habitació, tallant les ombres, il·luminant-ho tot. Les seves mans cremaven per empunyar-lo un cop més. Quan va construir aquest sabre làser, s'havia construït una identitat. Un destí.

S'havia construït a si mateix.

-Si aquest és el joc -va dir-. Puc acabar ara. Sé qui sóc, Vergere. Em facis el que em facis, sigui quina sigui la nova tortura a la qual em sotmetis. Tot i que no torni a tocar la Força. Això no importarà. Ho sé.

-Ho saps?

-Sí -va dir amb fermesa en la foscor-. Sóc un Jedi.

Va regnar un llarg llarg silenci, durant el qual li va semblar que tota l'habitació respirava molt molt lentament.

-De veritat? -semblava trista. Decebuda. Resignada a una destinació melancòlica-. Llavors el joc s'ha acabat.

-De veritat? -va dir ell caut-. Ha acabat?

-Sí -va sospirar ella-. I has perdut.

L'habitació va esclatar en llum i en Jacen, després de passar tant de temps en la foscor, va sentir que li acoltellaven els ulls amb un tros del sol. Es va encongir, protegint-se els ulls alçant un braç. Els ulls se li van buidar a poc a poc; l'habitació era més gran del que havia suposat, amb un sostre de deu metres, parets decorades amb els mateixos mosaics florals de fora, il·luminades per orbes lluminosos de la mida de la carlinga del Falcó Mil·lenari que penjaven sobre el sòl enllosat suspesos de triples cadenes de bronze verd grisenc...

I era plena de yuuzhan vong.

Es va tornar cap a la Vergere. Estava darrere d'un cercle de guerrers, acompanyada d'un mascle d'alçada mitjana, vestit amb una folgada i llarga túnicapell negra.

Estaven parlant, però en Jacen no podia sentir-los. Les orelles li rugien com un incendi forestal. El yuuzhan vong va tornar a parlar, de forma més tallant, però en Jacen no el va entendre. No podia entendre'l. No necessitava entendre'l.

L'havia vist abans.

L'havia vist a Duro, portant el sabre làser de la Leia al cinturó. L'havia vist a la mónnau de Myrkr. Sabia com es deia, i va intentar dir-ho.

Va intentar dir...

Però abans que pogués obrir la boca... Una ardent marea roja es va formar al seu interior, emportant-se el món al seu pas.

En Jacen no va nedar en aquesta marea roja, va surar en ella, vagant, girant en els tolls de la costa, deixant-se arrossegar per la ressaca. La marea roja va disminuir, les onades es van reduir i ell va sortir a la superfície. La marea roja es va buidar en el seu cap, deixant-lo en el terra, panteixant. Li feien mal les mans.

Se les va mirar, però no aconseguia veure-les, o no aconseguia entendre el que veia; com aconseguia enfocar els ulls. Va deixar que la seva mà dreta caigués al fred terra de mosaic, preguntant-se si havia estat la marea roja en retirar-se el que havia deixat el terra tan fred, i tan sec. En l'aire hi havia un deix a carn socarrimada, com si el seu pare hagués tornat a trampejar amb el xef automàtic. Però no podia ser que el pare hagués trampejat el xef. Allà no hi havia cap xef. I el pare no hi era, no podia ser-hi, mai havia estat allà... I aquesta olor... Res tenia sentit. Com havia caigut en aquest sòl? Què havia provocat aquesta barreja de fum i pols? Una paret inclinada de runa semblava omplir les tres quartes parts de la cambra impedint-li accedir-hi... D'on havia sortit això?

Les respostes se li escapaven.

Però les mans seguien fent-li mal. Va alçar l'esquerra i va arrufar les celles fins que se li va aclarir la visió.

En el palmell de la mà tenia un cercle, un disc de la mida d'una cèl·lula energètica, ennegrit, esquarterat, traspuant espessa sang negra. Filets de fum es retorçaven des de les esquerdes.

«Oh -va pensar-. Suposo que això explica l'olor».

-Com... Com et sents, Jacen Solo... -la veu era feble, trencada i ronca, panteixant, interrompuda per tos. Era familiar. La veu de la Vergere-... poder tornar... a sentir... la Força?

Estava encongida a terra, a uns metres d'ell, en la llinda d'una arcada de pedra amb vores trencades, com si alguna criatura incomprensiblement poderosa l'hagués trepitjat en estavellar-se contra la paret. Tenia la roba esquinçada, fumejant, amb les vores trencades i enrogides com brases, i encara fumejava la carn cremada de sota.

-Vergere! -va estar al seu costat sense saber com havia arribat fins ella-. Com...? Què ha passat? -una convicció malaltissa es va coagular en les seves entranyes-. Per ventura jo...?

La seva veu es va apagar.

I va recordar...

Imatges amarades en vermell van acudir a ell a través de la boira febril de la seva ment: l'habitació plena de guerrers yuuzhan vong, la Vergere parada al costat d'en Nom Anor com si es coneguessin, com si treballessin junts. Camarades. Amics. Nom Anor li havia dit alguna cosa a ella, i ella alguna cosa a ell, però aquesta traïció havia expulsat de la seva ment qualsevol possibilitat d'entendre el seu significat. Va recordar que va respirar fondo, inhalant tota una galàxia d'odi i ràbia...

I va recordar haver canalitzat tota aquesta galàxia de ràbia pels seus braços i haver-la llançat contra la Vergere. Va recordar com la va veure retorçar-se entre els llampeguejants arcs elèctrics del seu odi, va recordar el xiuxiueig de les seves mans cremant pel raig que esclatava en elles, va recordar que aquest dolor només havia augmentat la seva ràbia.

I va recordar com de bé que s'havia sentit. Net.

Pur.

Sense haver de decidir entre allò bo o dolent, entre el bé i el mal. Tots els espinosos problemes ètics Jedi s'havien dissolt amb una sola descàrrega, i una vegada va haver renunciat a la complexitat, va descobrir que tot era senzill. El seu odi va passar a ser l'única llei de l'univers. Només la ira tenia sentit, i l'única resposta a la ira era el dolor. El dolor d'un altre.

El dolor de qualsevol.

Fins i tot en aquest moment en què estava despert, alerta, ofegat davant l'horror del que havia fet, seguia sentint el dolç ressò d'aquesta ràbia pura i neta. Podia sentir-se invocant-la.

Notar-la enroscada al seu interior, com un paràsit maligne que li corcava el fons de la ment. «En què m'he convertit?»

La Vergere estava caiguda a terra com una nina trencada, amb ulls esmussats, vidriosos, buits, i la seva cresta només mostrava un gris brut.

-Vergere... -va mussitar. Havia estat tan fàcil fer-li mal. Tan senzill. Les llàgrimes van córrer per les seves galtes-. T'ho vaig advertir, recordes? T'ho vaig advertir. El Costat Fosc...

-No... Et busquis excuses... -la seva veu era més feble, més treballosa, més ronca.

-No m'atreviria -va xiuxiuejar.

No hi havia excusa possible. Ningú coneixia millor que ell els perills del Costat Fosc, els perills que l'havien turmentat tota la vida...

I tot i així havia cedit tan fàcilment. Hi havia cedit tant...

La paret de runa encegava la major part de la càmera: trossos de durciment caiguts en un empinat vessant provinents d'incomptables pisos sobre el seu cap. L'única llum de la molt reduïda càmera era la que es filtrava des dels orbes lluminosos del passadís en ruïnes que donava a l'habitació. Recordava que el sostre s'havia desplomat, recordava el rugit, retrunyir, la pols i les estelles de pedra que van volar pels aires. No, espera, no s'havia desplomat...

L'havia enderrocat ell.

Va recordar haver girat dins de la marea roja, va recordar sentir com la Vergere perdia la consciència, i va recordar que va buscar un nou objectiu, una nova víctima, i va voler atacar a Nom Anor amb el llampec que havia fet caure la Vergere...

I va ser incapaç de trobar-lo.

Podia veure l'executor yuuzhan vong, podia sentir-lo cridant ordres als guerrers que l'envoltaven, però no va poder tocar-lo amb els llamps. Faltava un circuit, i els raigs caurien inofensius a terra o a la paret o traçarien un arc per donar en el cos inconscient de la Vergere fent que es convulsionés espasmòdicament. El raig de la seva ràbia només podia cobrir espais entre diferents pols de la Força, i ni Nom Anor ni els seus guerrers eren conductors d'aquest corrent. La frustració va acréixer la fúria d'en Jacen, llançant-la fora del seu ésser a la recerca d'alguna cosa amb el que poder fer mal a les criatures...

I va ser respost per la tempesta que tronava sobre el cràter. Va recordar la salvatge alegria alliberadora que li va inundar quan la tempesta va rugir en ell i a través d'ell, convertint-se en un vòrtex embogit dins de la cambra subterrània, arrencant pedra i maó i trossos de durciment amb què colpejar, i aixafar i castigar els yuuzhan vong, atacant-los amb trossos del planeta que antany va ser la llar d'en Jacen. Un embat de vent va aixafar als yuuzhan vong contra un racó de la cambra, i recordava que el seu bombollejant riure va explotar malèvolament en un crit de victòria quan va allargar la mà i enderrocà l'edifici al voltant d'ells.

Es va bressolar sobre els turmells, emportant-se les mans a la cara. Seria possible? Els havia enterrat en vida. A tots. I no li importava. No; sí li importava. I això ho empitjorava. Els havia enterrat vius, i s'havia alegrat en fer-ho. El Costat Fosc li cridava. Era un cuc ombra que li xiuxiuejava promeses d'èxtasi mentre li corcava el cor. Li murmurava alliberament infinit, li taral·lejava una cançó sobre l'eternitat que trobaria més enllà de les ombres del dubte i el remordiment.

Es va estremir violentament i es va posar dempeus.

-He de sortir d'aquí.

-Jacen... -ella va alçar una mà com si anés a detenir-lo, a demanar-li ajuda.

-No, Vergere. No. Me n'he d'anar... Me n'he d'anar ja. Sento haver-te fet mal, ho sento molt, de veritat...

«Mentider -va dir amb una rialleta el cuc ombra del seu interior-. Espera i veuràs com ens dóna una excusa per repetir-ho».

Els ulls de la Vergere van semblar aclarir-se llavors, i l'indici d'un somriure li va corbar els llavis.

-El Costat Fosc...?

-Aquí és... és massa fort per a mi. T'ho vaig advertir. Et vaig advertir el que podia passar...

Ella va tornar a alçar la mà, buscant agafar-li la cama. Ell es va afanyar a fer un pas enrere perquè no li toqués, i ella va deixar caure la mà exànime a terra.

-Mires... -va murmurar ella-... però no veus. Jacen... Per què anava el Consell Jedi... a construir el seu Temple sobre... un nexe del Costat Fosc?

-Vergere, jo... -ell va negar impotent amb el cap-. Me n'he d'anar. Me n'he d'anar abans... abans que jo... - «torni a fer-te mal», va acabar de dir en silenci. No podia dir-ho en veu alta. Allà no-. No tinc temps per endevinalles.

-No és una endevinalla. La resposta és... simple. No el construirien.

Ell es va quedar molt, molt quiet.

-Què vols dir? Puc sentir el Costat Fosc. He tocat el Costat Fosc, i ell, ell, m'ha tocat a mi...

-No. El que sents és la Força -es va incorporar sobre els colzes, lentament, dolorosament, i el va mirar als seus ulls bocabadats-. Aquest és el vergonyós secret dels Jedi: El Costat Fosc no existeix.

Com podia mentir, allà, amb la seva roba feta parracs fumejant encara i esperar que ell s'ho cregués?

-Vergere, sé que no és així. Què creus que ha passat aquí?

-La Força és una, Jacen Solo. La Força és tot i tot és la Força. Ja t'ho he dit: la Força no tria bàndols. La Força ni tan sols té un bàndol.

-No és veritat! No és...

La marea roja va apuntar al seu pit, buscant el seu cor. «Tot el que et dic és mentida». Només era una altra de les seves mentides. Havia de ser-ho. Per què si no ho era...

No es podia permetre pensar-ho. Va negar amb el cap fins que li van brunzir les orelles.

-És mentida...

-No. Cerca en els teus sentiments. Saps que és veritat. La Força és una.

Però si podia sentir el Costat Fosc, si s'ofegava en ell.

-La Llum i la Foscor no són més que nomenclatures, paraules que descriuen el poc que entenem -va semblar treure forces de la seva debilitat, i va aconseguir seure atrafegadament-. El que tu dius el Costat Fosc és la Força, crua i sense restriccions. Dius Costat Fosc al que descobreixes quan et lliures per complet a la Força. Ser un Jedi és controlar les passions, però el control Jedi limita el poder. La grandesa, qualsevol classe de grandesa, requereix renunciar al control. És passió guiada, no tancada. És renunciar als límits.

-Però... Però el Costat Fosc...

Ella es va aixecar, i les seves fumejants robes la van embolicar en filagarses de fum.

-Si la teva renúncia condueix a la matança, no és perquè hi hagi foscor en la Força. Sinó perquè la hi ha en tu.

-En mi? -la marea roja s'havia tornat negra, verinosa, i l'escanyava, el cremava per dins a través de les costelles-. No... No ho entens... el Costat Fosc és, existeix, no ho veus? És el Costat Fosc -va insistir desesperadament, desesperançadament. No hi havia paraules per a la veritat del seu interior, ni per a l'horror que s'agitava dins d'ell, perquè podia tornar a sentir la Força. Podia sentir que ella tenia raó.

«Però això fa que jo sigui... em fa ser...» Els genolls li van fallar, i va trontollar per mantenir l'equilibri, ensopegant, buscant la paret, una pedra, qualsevol cosa sòlida, qualsevol certesa, el que fos en el que pogués recolzar-se sense que es convertís en fum i boira i el fes caure per sempre.

-El Costat Fosc... -va murmurar.

Ella es va apropar a ell, incansable, inexorable.

-L'únic Costat Fosc al que tu has de témer, Jacen Solo, és el que hi ha en el teu cor.

I en els seus ulls va trobar la certesa, la solidesa, la veritat permanent i immutable que esperava que el mantingués dempeus...

El seu reflex.

Distorsionat. Balbucejant. Deforme. Una il·lusió òptica que surava en una brillant superfície corba... sobre profunditats d'infinita negror.

«Diuen que la veritat fa mal». Un riallada de llunàtic bombollejà salvatgement entre els seus llavis. «No tenen ni idea...» L'Abraçada del Dolor no era sinó una esgarrapada, la llavor esclavitzadora un mal de queixal...

El seu riure es va ofegar en un sanglot apagat. Va passar corrent al costat de la Vergere i va fugir pel passadís. Corrent.

Cada vegada que en Nom Anor mirava la paret de runa que havia estat a punt de convertir-se en la seva tomba, sentia que una mà espectral entrava en el seu pit i li partia el cor en dos.

-Em vas assegurar que no hi hauria perill! -va dir per quarta vegada.

Parlava en bàsic, ja que no li convenia que els guerrers el sentissin queixar-se, i grinyolava les dents, tensant braços i cames, perquè els guerrers no havien de veure'l tremolar.

-Nom Anor -va dir la Vergere amb la paciència que neix de les ferides i del cansament-, ets viu i il·lès a excepció d'algunes macadures i bonys -plorava una pluja constant que amarava les seves cremades, curant-les-. Què he fet jo del que tinguis queixa?

En Nom Anor va tornar a mirar a la paret de runes. Encara sentia el pànic estrangulador de ser llançat a un costat de forma tan senzilla, casual, gairebé negligent, i la remor del sostre en ensorrar-se, i l'udol del maeslstrom a l'interior de la càmera, i el bull de la pols, i la nit absoluta que es va empassar...

-hauries d'haver-me avisat de com de perillós i erràtic que podia ser aquest poder de «Jedi Fosc».

-Mira al teu voltant. Una dotzena de guerrers i tu. I jo. Tots vius. Si en comptes d'usar aquest «poder perillós» de què tant et queixes, Jacen Solo hagués estat calmat, centrat i armat amb el seu sabre làser... -onejà un braç en un encongiment d'espatlles més eloqüent que qualsevol paraula-. Ja vas veure el que va fer a l’Escola Bressol. Potser en aquest cas hi hagués supervivents, però ni tu ni jo estaríem entre ells.

En Nom Anor es va limitar a grunyir.

-Tampoc entenc la finalitat d'aquesta xerrameca Jedi sobre el «Costat Fosc». De què servia provocar aquesta crisi? Sóc aquí, perquè tu has insistit en això, mentint al Mestre Cuidador, manipulant les seves tropes, aguaitant en aquest horrible lloc, per no dir que fent que la meva vida corri un risc considerable, per provocar aquest... què? Què té a veure tot això amb convertir Jacen Solo al Camí Veritable?

La Vergere va alçar la mirada de les ferides.

-Perquè un aprengui la veritat, abans ha de desaprendre les mentides.

-Et refereixes a la nostra veritat, el Camí Veritable -va dir en Nom Anor mirant-la de reüll-. No és això?

-La Nostra Veritat, Executor? -els seus ulls van semblar expandir-se en vasts estanys d'il·legible foscor; en ells en Nom Anor només va poder distingir el seu propi reflex-. És que n'hi ha una altra?

Següent