Traïdor (I)

Anterior

Primera Part

Descens

Capítol 1

Capoll

En els confins escombrats per la pols de l'espai interestel·lar, on la densitat de la matèria es mesura en àtoms per metre cúbic, un petit vaixell de corall Yorik neix a l'existència amb un parpelleig, gira bruscament traçant un revolt radical que altera la seva direcció i velocitat, i s'allunya, deixant enrere una estela recta com un làser de radiació ionitzant, per tornar a esvair-se en l'esclat gamma de l'hipersalt.

Un temps desconegut després, el vaixell tornarà a caure en la galàxia cert nombre de vegades i cada vegada tornarà a ser empassat pel no-res que hi ha més enllà.

En Jacen Solo penja a la blancor, pensant. Comença a desentranyar la lliçó del dolor.

La blancor el deixa anar de tant en tant, com si l'Abraçada del Dolor ho comprengués d'alguna manera, com si pogués veure els límits de la seva fortalesa. Quan podria matar-lo un minut més en la blancor, l'Abraçada del Dolor s'afluixa prou com per fer-lo tornar a la realitat de la sala, de la nau; quan el dolor porta tant de temps consumint-se que el seu cervell i els seus nervis sobrecarregats podrien cremar-se deixant-lo massa entumit per sentir-la, l'Abraçada del Dolor el diposita a terra, on fins i tot pot dormir un temps, mentre altres aparells -o criatures, atès que ja no distingeix la diferència, atès que ja no està segur que hi hagi cap diferència- el banyen i atenen les ferides causades per l'Abraçada del Dolor esgarrapant o estripant o tallant, i encara més criatures/aparell s'arrosseguen sobre ell com cucaranyes, injectant-li nutrients i aigua suficients per mantenir-lo amb vida.

El seu entrenament Jedi li proporciona maneres de sobreviure al dolor, fins i tot sense la Força. Pot sumir la seva ment en un cicle de meditació que aixeca un mur de disciplina entre la seva consciència i la blancor. Pot mantenir la ment allunyada del dolor encara que el seu cos segueixi patint. Però aquest mur de disciplina no durarà sempre, i l'Abraçada del Dolor és pacient.

Erosiona els seus murs mentals amb la persistència inanimada de les ones contra la costa; l'arcana percepció de l'Abraçada sap d'alguna manera que s'està defensant, i acumula lentament els seus esforços, com una tempesta que creix per ser un huracà, fins que torna a assotar el mur i pot deslligar-se una vegada més contra tot el que és en Jacen. I només remet quan ja l'ha portat al límit extrem de la seva tolerància i l'ha llançat més enllà sumint-lo en noves galàxies de dolor.

Se sent com si la blancor estigués devorant-lo, com si l'Abraçada s'alimentés del seu dolor, però mai tant com perquè no pugui recuperar-lo i després tornar a alimentar-se d'ell. Està sent manipulat, cuidat com una alga vagabunda retinguda en un viver d'aigües profundes de Chadian. La seva existència s'ha tornat una rítmica marea d'agonia que creix fins a arribar a una carena, infinita i després tornar a retrocedir prou com perquè pugui recuperar l'alè; l'Abraçada té cura que no s'ofegui.

A vegades, quan abandona la blancor, la Vergere hi és. A vegades s'ajup al seu costat amb la paciència depredadora i sense parpellejos d'un falcopenat; de vegades es passeja per l'habitació movent-se sobre les seves potes com una cigonya de Dactyl travessant un pantà. A vegades és incongruentment amable amb ell, i té cura personalment de la seva carn trencada amb eficiència estranyament consoladora; de vegades es pregunta si ella no faria alguna cosa més, no diria alguna cosa més, de no ser per les constants mirades vigilants de les tiges oculars del sostre.

Però la majoria de les vegades ell s'assenta, o es tomba, esperant. Nu, amb la sang rajant per canells i turmells. Més que nu; sense cap pèl. Les màquines vivents que tenen cura el seu cos també li arrenquen el pèl. De tot arreu: cap, braços, cames, pubis, aixelles. Celles. Pestanyes.

Un cop va preguntar amb un fi fil de veu, feble, ronc:

-Quant de temps?

La resposta d'ella va ser una mirada absent. Va tornar a intentar-ho:

-Quant de temps... porto aquí?

Ella va fer aquesta ona líquida amb els seus flexibles braços que ell interpreta com un encongiment d'espatlles.

-Quant de temps fa que ets aquí és tan irrellevant com on ets. El temps i el lloc són per als vius, petit Solo. No tenen res a veure amb tu, ni tu amb ells.

Les seves preguntes sempre obtenen respostes així. Al final deixa de preguntar. Les preguntes requereixen energies, i a ell no li sobren.

-Els nostres amos serveixen a Déus severs -va dir ella, la segona o la cinquena o la desena vegada que va despertar per trobar-la al seu costat-. Els Déus Veritables decreten que tota vida és sofriment, i ens donen el dolor per demostrar la seva veritat. Alguns dels nostres amos busquen el favor dels Déus Veritables causant-se dolor. El Domini Shai és llegendari per això. Utilitzen l'Abraçada del Dolor com tu o jo podríem donar-nos un bany. Potser castigant-se ells mateixos esperen evitar el càstig dels Déus Veritables. Suposo que, en això, podem suposar que van quedar... això, decebuts. O, potser, com li agrada murmurar als detractors del Domini Shai, van acabar gaudint amb el dolor. El dolor pot ser una droga, Jacen Solo. Has comprès ja això?

A la Vergere mai semblava importar-li que no respongués; semblava satisfeta amb parlar de forma incessant sobre qualsevol tema, com si no li interessés res que no fos el so de la seva pròpia veu. Però pel que fa que ell alcés el cap, quant balbegés alguna resposta ronca o murmurés una pregunta, el tema es desviava d'alguna manera al dolor.

Tenien molt del que parlar; en Jacen havia après molt sobre el dolor.

La seva primera pista sobre quina era la lliçó del dolor la va tenir tombat sobre el sòl encordat, tremolant d'esgotament. Els grillons com branques de l'Abraçada del Dolor seguien allà, subjectant-lo, però sense estrènyer, sense establir contacte directe. Penjaven sobre el seu cap en espirals relaxades, des d'excrescències nuoses, voluminoses, de múscul vegetatiu que es recargolava i agitava sobre el sostre d'escorça de cuir de la càmera.

Aquests períodes de descans li feien gairebé tant mal com el turment de l'Abraçada: el seu cos recuperava el seu aspecte original lentament però inexorablement, reconnectant articulacions desconjuntades i alliberant dolorosament la sobredimensionada tensió dels músculs. I sense l'agonia constant de l'Abraçada del Dolor, només podia pensar en l'Ànakin, en la seva mort, en la gran ferida que havia obert en la seva vida, en el que la mort de l'Ànakin estava fent-li a la Jaina, empenyent-la cap a la foscor, i en quant estarien patint els seus pares per haver perdut als seus dos fills...

Més per distreure's que per qualsevol desig de conversa, va moure els ulls per mirar-la i va preguntar:

-Per què em fas això?

-Això? -La Vergere el va mirar amb fermesa-. Què estic fent?

-No... -va tancar els ulls, organitzant els seus pensaments dispersos pel dolor, i va tornar a obrir-los-. No, em refereixo als yuuzhan vong. L'Abraçada del Dolor. He passat per una ruptura. La ruptura té cert sentit, suposo. Però això...

La veu se li va trencar en la desesperació, però es va contenir, i va retenir la llengua fins que va poder controlar-la. «La desesperació pertany al Costat Fosc».

-Per què em torturen? -va preguntar planament i senzillament-. Ningú em pregunta res...

-Per què? sempre és una pregunta més profunda que la seva resposta -va dir la Vergere-. Igual hauries de preguntar: Què? Parles de tortura. Parles de ruptura. Per a tu, ho és, sí. Però, i per als nostres amos? -inclinà el cap, i la seva cresta es va esquitxar de taronja-. Qui sap?

-Això no és tortura? Hauries de provar-la amb mi -va dir en Jacen amb un feble somriure-. De fet m'agradaria que la provessis.

El riure d'ella va dringar com un grapat de campanetes de vidre.

-Creus que no l'he provat?

En Jacen la va mirar, sense entendre.

-Potser no t'estiguin torturant -va dir alegrement-. Potser t'estiguin ensenyant.

En Jacen va emetre un so rovellat, entretallat, a mig camí entre una tos i una riallada amarga.

-L'educació en la Nova República no fa tant de mal.

-No? -inclinà el cap en un angle contrari, i la seva cresta va derivar al verd-. Potser és per això pel que el teu poble està perdent la guerra. Els yuuzhan vong saben que cap lliçó s'aprèn de veritat si no és amb dolor.

-Au, és clar. I què se suposa que ha d'ensenyar-me això?

-És el que ensenya el mestre o el que aprèn l'estudiant?

-Quina diferència hi ha?

Entre l'arc dels seus llavis i la inclinació del seu cap podia estar-se formant un somriure.

-Això és, en si, una pregunta digna de ser meditada, oi?

Va haver-hi una altra ocasió... abans d'aquesta, després, no estava segur. Estava rebregat contra la corba de cuir de la paret de la cambra, amb els grillons de l'Abraçada seguint-lo des de dalt com goters alimentaris. La Vergere estava ajupida al seu costat, i quan la consciència degotà per ell li va semblar recordar que l'animava a prendre un glop de la tija d'un bulb que era com una carbassa allargada. Ho va intentar, massa exhaust per desobeir; però el líquid que contenia, només aigua, fresca i pura, li va estripar la gola fins a produir-li arcades i va haver d'escopir-la. La Vergere va usar pacientment el bulb per humitejar un drap i l'hi va entregar perquè el xuclés fins que la gola se li relaxés prou com per poder empassar.

El vast desert que hi havia a la seva boca va absorbir la humitat a l'instant, i la Vergere va tornar a humitejar el drap. Això va continuar durant un període considerable.

-Per què és el dolor? -va murmurar ella, al cap d'un temps-. Penses alguna vegada en això, Jacen Solo? Quina és la seva funció? Molts dels nostres amos més devots creuen que el dolor és un flagell dels Déus Veritables, que el sofriment és la seva forma d'ensenyar-nos a menysprear la comoditat, el cos, la mateixa vida. El dolor fa petar el fuet, i tot el que viu es mou. L'instint més bàsic de la vida és apartar-se del dolor. Amagar-se d'ell. Si estar aquí fa mal, fins i tot un llimac del granit aniria cap allà; viure és ser esclau del dolor. Estar «més enllà del dolor» és estar mort, oi?

-No per a mi -va contestar en Jacen esmussat, quan la seva gola es va obrir prou com perquè pogués parlar-. Segueix fent-me mal, per molt mort que diguis que estic.

-Ep, bé, sí. El que els morts estiguin més enllà del dolor només és un article de fe, oi? Hauríem de dir que esperem que els morts estiguin més enllà del dolor... però només hi ha una manera de saber-ho amb seguretat -li va fer l'ullet, somrient-. Tu també creus que el dolor és el principi governant de la mort?

-Jo no crec res. Només vull que pari.

Ella es va tornar, fent un estrany so com si xarrupés, i durant mig instant ell es va preguntar si el seu sofriment havia acabat per afectar-la, es va preguntar si s’apiadaria d'ell...

Però quan ella va tornar a mirar-lo, en els seus ulls brillava la burla, no la compassió.

-Sóc una idiota -cantussejà-. Tot aquest temps he cregut que estava parlant amb un adult. Ah, l'autoengany és la pitjor jugada de totes, oi? M'he permès creure que una vegada vas ser un Jedi de veritat, quan en realitat no ets més que una cria que tremola al seu niu, queixós perquè la teva mare no s'afanya a alimentar-te.

-Tu... Tu... -va quequejar en Jacen-. Com pots... després del que has fet...?

-El que he fet jo? Oh, no, no, no, petit nen Solo. Això és pel que has fet tu.

-Jo no he fet res!

La Vergere va recolzar l'esquena a la paret de la cambra a un metre de distància. Va doblegar lentament els genolls invertits, va entrellaçar els dits davant la seva boca de delicats bigotis i el va mirar per sobre dels artells. Al cap d'un llarg silenci, durant el qual «Jo no he fet res!» Va ressonar en la ment d'en Jacen fins a fer-lo posar vermell, la Vergere va parlar.

-Exacte.

Ella es va inclinar cap endavant, com per compartir amb ell un secret compromès.

-I no és aquesta la tàctica d'un nadó? Plorar, i plorar, i plorar, i aixecar els dits i donar-se cops de peu en els talons... esperant que un adult es doni compte i es preocupi per ell?

En Jacen va abaixar el cap, lluitant per contenir les llàgrimes.

-Què puc fer?

Ella va tornar a recolzar-se i va tornar a fer aquest so de xuclar.

-Una de les teves opcions és seguir penjat en aquesta habitació i patir. I saps què passarà mentre segueixis fent això?

En Jacen la va mirar amb aire ferit.

-Què?

-Res -va respondre alegrement. Va estendre les mans-. Ep, suposo que amb el temps et tornaràs boig. Amb sort, potser fins i tot moris algun dia -la cresta es va aplanar cap enrere i es va fer d'un gris perforador-. De vell.

En Jacen se la va quedar mirant, bocabadat. No podia afrontar el fet de passar una hora més a l'Abraçada del Dolor, i ella li parlava d'anys. De dècades.

De la resta de la seva vida.

Es va agafar als genolls i va enterrar la cara en ells, fregant-se els ulls contra les ròtules com si així pogués arrencar-se l'horror del cap. Va recordar l'oncle Luke al llindar de la barraca a Belkadan, recordava la tristesa de la seva cara quan es va obrir pas entre els guerrers yuuzhan vong que l'havien capturat, recordava la pressió ferma i ràpida del seu polze cibernètic quan li va arrencar del rostre la llavor esclavitzadora.

Va recordar que aquesta vegada l'oncle Luke no aniria a per ell. Que ningú hi aniria.

Perquè Jacen era mort.

-Per això segueixes venint? -va mussitar dins dels seus braços doblegats-. Per riure-te'n? Per humiliar un enemic derrotat?

-Estic fotent-me'n? Som enemics? -va preguntar la Vergere, semblant sincerament desconcertada-. Estàs derrotat?

Li va sorprendre el to sobtadament sincer. Va alçar el cap i no va poder trobar burla alguna en els seus ulls.

-No ho entenc.

-Això, almenys, està molt clar -sospirà-. Et faig un regal, Jacen Solo. T'allibero de qualsevol esperança de rescat. No veus com intento ajudar-te?

-Ajudar-me? -Jacen va tossir un riure amarg-. Necessites repassar el teu Bàsic. Quan es parla Bàsic de les coses que m'has fet, ajudar no és la paraula que fem servir.

-No? Llavors potser tinguis raó, i les nostres dificultats són lingüístiques -La Vergere va tornar a sospirar, i es va recolzar encara més avall de la paret, doblegant els braços a terra davant seu i posant-se a sobre d'una manera més felina que avícola. Unes parpelles interiors secundàries li van ennuvolar els ulls-. Quan jo era molt jove... més jove que tu, Jacen Solo... vaig trobar en una lluna anellada una arnombra al final de la seva metamorfosi, encara dins del capoll -va dir amb to distant, una mica trista-. Jo ja tenia cert contacte amb la Força; vaig poder sentir el dolor de l'arnombra, el seu pànic, la seva claustrofòbia, la seva lluita desesperada i irremeiable per alliberar-se. Era com si aquesta arna concreta sabés que jo estava al seu costat, i em cridés demanant ajuda. Com negar-se? Els capolls d'arnombra són silicats poliencadenats -molt, molt durs- i les arnombres són tan delicades, tan belles; amables criatures amb una única finalitat que és cantar al cel nocturn. Així que li vaig prestar el que crec que tu dius ajuda: vaig fer servir un petit tallador per obrir el capoll, per ajudar a l'arnombra a sortir.

-Au, no, no ho faries, oi? Si us plau, digues-me que no -en Jacen va deixar que els seus ulls es tanquessin, lamentant-se ja, doncs sabia com acabaria la història.

Durant una curta temporada havia tingut una arnombra a la seva col·lecció d'animals exòtics; recordava com veia créixer la larva, sentint la seva satisfacció a través del seu talent empàtic a mesura que s'alimentava de trossos d'aïllament i pols de durciment; recordava la jove arnombra que va sortir del capoll, estenent les seves ales crepusculars bellament estriades contra el polímer cristal·lí de la seva gàbia: recordava l'emocionant xiulet de cançó lunar quan la va alliberar de la seva gàbia i la va fer allunyar-se sota la brillantor barrejada de les quatre llunes de Coruscant.

Recordava el pànic desesperat que el va colpejar en onades a través de la Força la nit en què l'arnombra es va alliberar del seu capoll. Recordava el dolor que li va impel·lir a ajudar a la impotent criatura, i recordava perquè no ho havia fet.

-No pots ajudar a una arnombra tallant el seu capoll -va dir-. Necessita fer aquest esforç; la lluita per trencar el capoll força a l'icor a entrar a les venes de les seves ales. Si talles el capoll...

-L'arnombra sortirà tolida -va acabar solemnement la Vergere per ell-. Sí. Va ser una criatura tràgica, que mai volaria, mai s'uniria a les seves companyes a la seva dansa nocturna sota les llunes. Fins i tot les xiuladores de les seves ales estaven tolides, pel que estava tan muda com lligada a terra del planeta. Aquell llarg estiu de vegades se sentia per la finestra del meu dormitori la cançó lunar i només sentia tristesa i amarga enveja a la meva arnombra, perquè mai podria volar sota les estrelles, perquè la seva veu mai s'elevaria en cançó. La vaig cuidar el millor que vaig saber, però la vida d'una arnombra és curta, ja ho saps; passen anys i anys com larves, emmagatzemant forces per a un únic estiu de ball i cançons. Jo vaig robar en aquesta arnombra, li vaig robar el seu destí... i tot per voler-la ajudar.

-Això no és ajudar -va dir en Jacen-. Això tampoc és el que significa ajudar.

-No? Vaig veure una criatura que patia, que cridava de terror, i em vaig esforçar per alleujar el seu dolor, per aplacar la seva por. Si això no és el que tu dius ajudar, és que el meu domini del Bàsic és pitjor del que creia.

-No sabies el que passava.

-L'arnombra tampoc -va dir la Vergere, encongint-se d'espatlles-. Però digues-me una cosa, Jacen Solo: Si jo hagués entès el que passava, si hagués sabut el que era la larva, i el que havia de fer, i que havia de patir per convertir-se en la gloriosa criatura en què es convertiria, què hauria d'haver fet per, el que tu anomenes al teu Bàsic, ajudar-la?

En Jacen va pensar un moment abans de respondre. La seva empatia en la Força li havia permès comprendre les criatures exòtiques de la seva col·lecció amb extraordinària profunditat i claredat; aquesta comprensió li havia deixat un profund respecte pels processos intrínsecs de la natura.

-Suposo -va dir a poc a poc-, que la millor ajuda que hauries pogut prestar seria mantenir fora de perill el capoll. Els falcopenats mengen larves d'arnombra i els hi agraden especialment les pupes dels capolls recents, per ser l'etapa en què estan més grosses. Així que suposo que la millor ajuda que li hauries pogut prestar era vigilar-la, protegir-la dels depredadors, i deixar-la sola perquè lliurés la seva pròpia lluita.

-I potser -va suggerir amablement la Vergere-, protegir-la d'altres persones benintencionades que podrien voler, en la seva ignorància, «ajudar-la» amb els seus talladors.

-Sí... -va dir en Jacen, i llavors va contenir l'alè, i va mirar-la com si de sobte li hagués crescut un segon cap-. Eh... -la comprensió començava a apuntar en ell-. Eh...

-I, potser, també -va continuar dient la Vergere-, podries visitar-la de tant en tant, perquè aquesta criatura que lluitava, desesperada, sofrint, sabés que no estava sola. Que li importava a algú. Que tot el seu dolor estava al servei del seu destí.

En Jacen amb prou feines podia respirar, però d'alguna manera va aconseguir emetre un murmuri.

-Sí...

-Llavors, Jacen Solo, les nostres definicions d'ajuda són idèntiques.

En Jacen es va moure cap endavant, posant-se de genolls.

-No estem parlant de larves d'arnombra, oi? -va dir, amb el cor bategant-li de sobte amb força-. Estàs parlant-de mi.

Ella es va aixecar, desplegant les cames sota ella com ho faria una grua articulada.

-De tu?

-De nosaltres -la seva gola es va ofegar amb una esperança impossible-. De tu i de mi.

-Ara me n'he d'anar; l'Abraçada està impacient pel teu retorn.

-Vergere, espera...! -va dir, lluitant per posar-se dempeus, amb les branques-grilló de l'Abraçada penjant-li dels canells-. Espera, Vergere, vinga, parla'm... i, i, i d'arnes ombra -tartamudejà-. Les arnes ombra són indígenes! No és una espècie viatgera... Són natives de Coruscant! Com vas poder trobar una larva d'arnombra? A no ser, tret que tu... Vull dir, has... ets...

Ella va posar la mà entre els llavis del receptacle sensor en forma de boca situat al costat de l'esfínter/escotilla, i la berrugosa boca frunzida de l'escotilla es va obrir.

-Tot el que et dic és mentida -va dir ella, creuant-la.

L'Abraçada del Dolor el va recollir un cop més en la blancor.

En Jacen Solo penja de la blancor, pensant.

Per un instant infinit, li va sorprendre poder pensar; la blancor ha castigat la seva consciència durant dies, o setmanes, o segles, i ara li sorprèn descobrir que no només pensa, sinó que pensa amb claredat.

Passa un eó blanc meravellant-se.

I llavors es posa a treballar en la lliçó del dolor.

«És això -pensa-. En això es referia la Vergere. Aquesta és l'ajuda que em dóna, la qual jo no sabia com acceptar».

Ella l'ha alliberat de la seva pròpia trampa, la trampa de la infància. El parany d'esperar a algú. D'esperar al pare, o la mare, o l'oncle Luke, o la Jaina, o en Zekk o en Lowie o la Tenel Ka o a qualsevol dels altres amb els que sempre ha comptat perquè acudissin al seu rescat.

No està indefens. Està sol. No és el mateix.

No té per què limitar-se a penjar-hi i patir. Pot fer alguna cosa.

La història de l'arnombra podia ser una mentida, però la mentida contenia una veritat que no podria haver comprès sense ella. Es referia a això en dir-li «tot el que et dic és mentida»?

Importava això?

«El dolor en si és un déu: el capatàs de la vida. El dolor fa petar el fuet, i tot el que viu es mou. Viure és ser esclau del dolor».

Sap que això és cert, no només per la seva pròpia vida sinó per haver vist al pare i a l'Ànakin després de la mort de Chewie. Havia vist com el dolor espetegava el seu fuet sobre el seu pare i li havia vist creuar mitja galàxia fugint d'aquest dolor. Havia vist a l'Ànakin endurir-se, esforçar-se com un posseït, obligar-se a ser més fort, més ràpid, més efectiu, a fer més, en única resposta al dolor d'haver sobreviscut i veure morir al seu rescatador.

En Jacen sempre havia pensat que l'Ànakin s'assemblava molt al seu oncle Luke, amb el seu talent per a la mecànica, la seva habilitat com a pilot i lluitador, el seu discret valor de guerrer. Ara s'adona que s'assemblava més al seu pare en un detall molt important. La seva única reacció al dolor havia estat mantenir-se massa ocupat per no notar-ho.

Fugir del capatàs.

«Viure és ser esclau del dolor».

Però això només és cert a mitges; el dolor també pot ser un mestre. En Jacen pot recordar hores i hores arrossegant els seus adolorits músculs repetint una vegada i una altra les seves rutines d'entrenament amb sabre làser. Recorda com practicava les postures més avançades quant li feia mal fer treballar al seu cos com no havia treballat mai, baixar el centre de gravetat, deixar anar els malucs, entrenar les cames per encongir-se i saltar com una pantera de les sorres. Recorda a l'oncle Luke dient-li «si no et fa mal és que no ho estàs fent bé». Recorda fins i tot a la picada dels trets d'entrenament, perquè encara que el propòsit fos interceptar o esquivar les picades, la millor manera d'evitar aquest dolor hauria estat deixant d'entrenar.

A vegades el dolor és l'únic pont que et porta a on vols anar.

I els pitjors mals són aquells dels que no pots fugir. Coneix la història de la seva mare tan bé que l'ha vist en somnis: parada al pont de l'Estrella de la Mort, forçada a mirar mentre la principal arma de l'estació de combat destruïa el seu planeta. Va sentir el seu horror aclaparador, el seu rebuig i la seva ardent ràbia i impotència, i sap que la seva incessant dedicació a la pau de la galàxia neix del record d'aquests milers de milions de vides desaparegudes davant els seus ulls.

I l'oncle Luke. Si no hagués afrontat el mal de trobar els seus pares adoptius brutalment assassinats per tropes imperials, podria haver passat tota la seva vida en el més profund de les planes de sorra de Tatooine, com un infeliç granger d'humitat, somiant amb aventures que mai tindria, i la galàxia encara seguiria gemegant sota el regne de l'Imperi.

En Jacen s'adona que el dolor també pot ser poder. Poder per canviar les coses a millor. Així és com succeeixen els canvis: algú pateix i, tard o d'hora, decideix fer alguna cosa.

El sofriment és combustible per al motor de la civilització.

Ja comença a entendre-ho. Perquè el dolor és un déu i, des que va morir l'Ànakin, ha estat en poder d'aquest déu cruel, però també és un mestre, i un pont. Pot esclavitzar-te i trencar-te, i pot ser el poder que et fa indestructible. És totes aquestes coses i més. Alhora.

Només depèn de qui siguis.

«I qui sóc? -es pregunta-. He estat fugint com el pare, com l'Ànakin. Però ells van deixar de fugir. El pare va ser prou fort com per donar mitja volta i afrontar el dolor, usant-lo per fer-se més fort, com van fer la mare i l'oncle Luke. I, al final, l'Ànakin també ho va fer. Sóc jo igual de fort?»

«Només hi ha una manera de descobrir-ho».

La blancor l'ha consumit durant infinits dies, setmanes, segles.

Ara ell comença a consumir la blancor.

L'Executor Nom Anor donava voltes ociós a un sac-cuc de brou d'arrossegalgues mentre esperava que l'abellot de cuidador acabés el seu informe. Estava assegut a l'estil humà en un embalum carnós situat davant d'un víllip anormalment gran davant el qual estava parat l'abellot entonant el seu monòton i cantussejant l'anàlisi de les lectures obtingudes a la cambra de l'Abraçada del jove Jedi, Jacen Solo.

En Nom Anor no necessitava parar atenció. Sabia el que diria l'abellot; ell mateix havia compost l'informe. Aquesta càmera de l'Abraçada concreta estava equipada amb una xarxa nerviosa de sensors excepcionalment sofisticada, que podia llegir la sortida electroquímica dels nervis d'en Jacen Solo i reduir cada impuls individual i comparar el dolor registrat amb els efectes que tenia en la seva química cerebral. L'abellot de cuidador seguia murmurant incessantment la llista de detalls puntuals de la seva col·lecció de dades, i el seu murmuri mortalment avorrit resultava insofrible...

«Potser per això els hi diuen abellots» va pensar en Nom Anor amb un somriure interior sense humor. No va compartir aquesta observació amb el tercer ocupant de la humida i petita càmera. No era graciós en un altre idioma que no fos el Bàsic, i tampoc era tan graciós.

Així que es va limitar a seguir assegut, xuclant ocasionalment una mica de brou del sac-cuc, observant el víllip, esperant que el Mestre Bèl·lic Tsavong Lah perdés la paciència.

El víllip reflectia amb fidelitat vegetativa els trets físics del Mestre Bèl·lic: el seu crani prim i elevat, la voluminosa caixa cerebral, les dents perillosament esmolades darrere del tall sense llavis que era la seva boca, a més de l'orgullós desplegament de cicatrius que definien la seva devoció al Camí Veritable. Nom Anor reflexionava ociós com de bé que quedarien aquests intricats dibuixos escarificats en la seva pròpia cara. No tenia interès real algun pel Camí Veritable fora de la seva utilitat com a eina política; la seva llarga experiència li havia ensenyat que l'aparença de pietat era molt més útil que la pietat autèntica.

El víllip també reflectia a la perfecció l'esgarrifosa intensitat de la mirada fanàtica d'en Tsavong Lah.

Aquesta brillantor de fe en els seus ulls reflectia una convicció interior que Nom Anor només podia imaginar: la de saber, més enllà de tot dubte possible, que els Déus Veritables estaven del seu costat, guiant la seva mà en el seu servei. La de saber que tota la veritat, tota la justícia, tot el dret, emanaven dels Déus Veritables com el vent estel·lar, per il·luminar l'univers.

El Mestre Bèl·lic era un creient.

Per a Nom Anor, la fe era una extravagància. Sabia massa bé com de fàcilment que els creients poden ser manipulats per qui no creuen en res a part de si mateixos.

De fet, aquesta era la seva especialitat.

El moment que havia estat esperant va arribar durant l'exhaustiva interpolació entre espècies, punt per punt, entre les lectures d'en Jacen i les dels tres subjectes de control, tots yuuzhan vong: un de la casta guerrera, un altre de la sacerdotal, i una altra de la cuidadora, cadascun dels quals havia patit abans la mateixa Abraçada del Dolor del qual ara penjava el jove Jedi. La ira s'acumulava en el reflex víllip de yuuzhan vong com l'augment d'ions previ a una flamarada solar.

Per fi va perdre la paciència.

-Per què es malgasta el meu temps amb tanta xerrameca?

L'abellot de cuidador es va tensar, i el va mirar significativament.

-Aquestes dades són extremadament significatives...

-No per a mi. Per ventura sóc cuidador? No tinc cap interès per les dades en si. Digues-me el que signifiquen!

En Nom Anor es va inclinar cap endavant.

-Amb permís del Mestre Bèl·lic, potser pugui ser-li d'utilitat.

El víllip es va moure a una fracció per clavar a Nom Anor la mirada del Mestre Bèl·lic.

-Més et val -va dir-. La meva paciència és limitada, i tu, Executor, ja has emprat bona part d'ella en els últims dies. Et gronxes d'una liana molt fina, Nom Anor, i aquesta liana continua pelant-se.

-Les meves disculpes al Mestre Bèl·lic -va dir suaument en Nom Anor. Va fer un gest a l'abellot perquè se n'anés, el qual va fer una reverència obedient al víllip, va activar l'esfínter/escotilla de la sala i va sortir a tota pressa-. Només pretenc oferir una anàlisi succinta: la interpretació és la meva especialitat.

-La teva especialitat és la propaganda i les mentides -va dir en Tsavong Lah amb veu ronca.

«Com si hi hagués cap diferència». En Nom Anor va arronsar les espatlles i va somriure afable, gestos que havia après suplantant a diversos individus de l'espècie humana. Va intercanviar una mirada ràpida amb l'altre ocupant de la cambra, el seu company en el Projecte Solo, i va tornar a mirar el víllip.

-La importància de les dades de la càmera de l'Abraçada és exactament aquesta: Jacen Solo no només s'ha tornat capaç d'acceptar el turment, sinó que creix en ell. Com recordarà el Mestre Bèl·lic, jo vaig predir aquest resultat. Ha descobert en el seu interior recursos que només estan a l'abast dels nostres més grans guerrers.

-I? -el Mestre Bèl·lic el va mirar fixament-. A l'assumpte.

-Funcionarà -Es va limitar a dir en Nom Anor-. Aquesta és la qüestió. L'única que importa. Segons les xifres actuals, és inevitable que en Jacen Solo, en el supòsit que visqui, acabi abraçant de cor el Camí Veritable.

-Això ja s'ha intentat abans -va grunyir en Tsavong Lah-. Amb el Jeedai Wurth Skidder, i la Jeedai Tahiri a Yavin IV. Els resultats van ser menys que satisfactoris.

-Cuidadors -esbufegà amb sorna Nom Anor.

-Cuida la teva llengua si vols conservar-la a la boca. La casta cuidadora és santa en Yun-Yuuzhan.

-És clar, és clar. No pretenia faltar-los al respecte, és clar. Només volia assenyalar, amb permís del Mestre Bèl·lic, que els mètodes emprats en el desastre de la Tahiri consistien en bastes alteracions físiques, possiblement herètiques.

En Nom Anor va ressaltar l'última paraula.

La cara d'en Tsavong Lah es va enfosquir.

-Van realitzar experiments sacrílegs -va continuar en Nom Anor-. Van intentar convertir-la en yuuzhan vong, com si es pogués alterar a un esclau perquè sigui un de la raça escollida. No és això blasfèmia? La consegüent massacre va ser una destinació més bondadosa del que es mereixien, i estic segur que el Mestre Bèl·lic coincidirà amb mi.

-En absolut -contrarestà en Tsavong Lah-. Van rebre just el que es mereixien. La definició de justícia és tot allò que decreten els Déus.

-Com digueu -va concedir en Nom Anor amb facilitat-. Semblant heretgia no tindrà lloc en el Projecte Solo. El procés pel qual passa Jacen Solo és just el contrari. Seguirà sent completament humà, però reconeixerà i proclamarà la veritat. No l'alterarem o el destruirem de cap manera. Només li mostrarem la veritat, i ell farà la resta.

La imatge del Mestre Bèl·lic es va congelar mentre pensava.

-Segueixes sense aclarir per què he de desitjar això. Tot el que m'expliques implica que serà un sacrifici encara més gran que el somiat per mi. Explica'm per què he d'esperar en aquesta conversió promesa. Si mor en el procés, hauré trencat la meva promesa als Déus Veritables, i els el privaré del sacrifici degut. Els Déus Veritables no perdonen als que trenquen les seves promeses, Nom Anor.

Doncs jo no sóc prova d'això, va pensar en Nom Anor còmodament, però va seguir parlant amb el major respecte.

-No pot sobreestimar la importància simbòlica d'en Jacen Solo. Primer és un Jedi, i dins de la Nova República els Jedi ocupen el lloc dels Déus. Se'ls considera pares substituts, éssers dotats de grans habilitats que la llegenda augmenta més enllà de tota raó. El seu objectiu és lluitar i morir per aquesta envilida i infidel perversió de la veritat i la justícia que té la Nova República. Jacen Solo ja és un heroi llegendari. Les seves gestes, ja des que era nen o adolescent, són conegudes per tota la galàxia, i aquestes i les realitzades per la seva germana, la seva germana bessona, rivalitzen fins amb les de Yun-Harla i Yun-Yammka...

-Blasfemes amb massa facilitat -va dir tallant en Tsavong Lah.

-De veritat? -va dir en Nom Anor amb un somriure-. Doncs els Déus Veritables no veuen apropiat castigar-me; potser perquè el que dic no és una blasfèmia, com el mateix Mestre Bèl·lic veurà.

Aquest es va limitar a mirar-lo amb duresa.

-Jacen Solo també és el primogènit del principal clan de la galàxia. La seva mare va ser dirigent suprem de la Nova República durant un temps.

-Durant un temps? Com és això possible? Per què la va deixar viure el seu successor?

-De veritat desitja el Mestre Bèl·lic una disquisició sobre el pervers sistema de govern de la Nova República? Té a veure amb un estrany concepte anomenat democràcia, segons el qual s'atorga el poder de governar al més hàbil a dirigir l'instint de ramat de la massa dels seus ciutadans més ignorants...

-La seva política és preocupació teva -va grunyir en Tsavong Lah-. La seva força de combat la meva.

-En aquest cas, les dues coses estan més estretament relacionades del que podria sospitar. La família Solo porta la quarta part d'un segle estàndard dominant sobre tota mena d'assumptes galàctics. El mestre bèl·lic dels Jedi és ni més ni menys que l'oncle d'en Jacen Solo. Aquest oncle, Luke Skywalker, és considerat popularment com l'únic creador de la Nova República, per haver derrotat un govern més antic i molt més racional anomenat Imperi. I, hauria d'afegir, que nosaltres som els afortunats que succeís així, doncs l'Imperi era militarment més organitzat i poderós. En mancar de les divisions internes de la Nova República que hem explotat amb tant d'èxit, l'Imperi podria haver aixafat completament al nostre poble en la primera trobada.

En Tsavong Lah es va indignar.

-Els Déus Veritables mai haurien permès semblant derrota!

-Això és el que vull dir -contrarestà en Nom Anor-. No ho van permetre. En comptes d'això, Luke Skywalker, els Solo i l'Aliança Rebel van destruir l'Imperi, deixant a la galàxia sumida en el desordre, amb aquest buit de poder que hem sabut explotar... Per què, fins i tot llavors, el clan Solo servia als Déus Veritables sense saber-ho!

En Tsavong Lah va semblar interessat per primera vegada.

-I ara, imagineu -va dir en Nom Anor, olorant la sang-, l'efecte que tindrà, en la moral de les forces de la Nova República que encara quedin, el fet de veure en aquest Jedi, aquest heroi, aquest rebrot del principal clan de la seva civilització, al poble que els seus caps els han enganyat. Que els únics déus són els Déus Veritables... que el Camí Veritable és l'únic camí!

El víllip va transmetre perfectament l'espurna que cremava en els ulls del Mestre Bèl·lic.

-Els vam ferir en llevar-los la seva capital, però no varem matar el seu esperit -Va murmurar-. Això seria gangrena en la ferida de Coruscant.

-Sí.

-La Nova República emmalaltiria, i moriria a la fi.

-Sí. Estàs segur d'aconseguir que en Jacen Solo es rendeixi a la Veritat?

-Mestre Bèl·lic -va dir en Nom Anor amb intensitat-, això està passant ja. En Jacen i la Jaina són bessons, però mascle i femella, oposats complementaris. No ho veieu? Són Yun-Yammka i Yun-Harla. Guerrer i tramposa. En Jacen Solo es convertirà en una meitat dels Déus bessons, per lluitar al servei del Déu que és ell mateix! Aquesta serà la prova que no podrà rebutjar cap criatura de la Nova República.

-Això pot tenir certa vàlua -va admetre en Tsavong Lah.

-Amb el seu permís -va dir en Nom Anor-. Heu celebrat personalment tots els sacrificis requerits pels Déus Veritables a canvi de la victòria... Tots els sacrificis menys un...

L'espurna als ulls del Mestre Bèl·lic refulgí sobtadament per ser un forn de fusió.

-El Gran Sacrifici... Parles del sacrifici dels bessons!

-Sí. Vós mateix, quan no va poder celebrar aquest sacrifici últim, va haver de dubtar en el més íntim, preguntar-se si es faria realitat la promesa de victòria dels Déus Veritables.

-Els Déus Veritables ni es burlen ni prometen en va -entonà pròpiament el Mestre Bèl·lic.

-Però els seus dons no són un regal. Això ho sabeu. Ens requereixen perquè ens els guanyem, perquè fem realitat les seves profecies.

-Que es faci la voluntat dels Déus Veritables! -tronà en Tsavong Lah.

-Que es faci la voluntat dels Déus Veritables! -coincidí en Nom Anor.

-Faràs això.

-Sí, Mestre Bèl·lic.

-No fracassaràs.

-Si està a la meva mà, Mestre Bèl·lic.

-No -va dir en Tsavong Lah-. No ho entens. T'ho estic dient, Nom Anor, no fracassaràs. Ningú es burla dels Déus Veritables. Si en Jacen Solo no es passa al Camí Veritable, no transcendirà ni un murmuri d'això, no es podrà pensar ni un bri d'això. Per a Nom Anor només pot existir el triomf; si aquest triomf no s'aconsegueix, la criatura que ara té el nom de Nom Anor serà sacrificada als Déus Veritables com una cosa sense nom.

En Nom Anor va empassar saliva.

-Ah, Mestre Bèl·lic...? -En Tsavong Lah va continuar inexorable.

-Tots els que hagin respirat l'aire d'aquest pla moriran, cridant i sense nom, i els seus ossos es dispersaran a la deriva entre les estrelles. Aquesta és la meva paraula, dita en nom de tots els Déus Veritables.

El víllip va revertir bruscament al seu estat de repòs, plegant-se sobre si mateix amb humits espetecs com els de la carn crua quan colpeja l'os.

En Nom Anor es va recolzar i va descobrir que tremolava. No era com havia esperat que fossin les coses. És el problema dels fanàtics, va pensar. Són fàcils de manipular, però de vegades porten les coses cinc passos massa lluny.

Va prendre un llarg glop del brou d'arrossegalgues que portava al sac-cuc, oblidat durant l'entrevista. Es va tornar cap a l'altre ocupant de la petita càmera.

-Bé, ara sí que som companys de veritat. Junts afrontarem el triomf total o la més completa destrucció -va dir amb pesadesa-. Com diuen els corellians, comencem bé.

A l'altre costat del víllip inactiu, el seu company va enfrontar la mirada amb immutable calma avícola.

-El principi pots donar-ho per fet -va dir la Vergere amb to neutral....

Següent