Traïdor (X)

Anterior

Capítol 10

La llibertat de la llar

La llar.

Els apartaments Solo, no lluny de l'enorme edifici en ruïnes del Senat Imperial, que encara s'alçava gairebé intacte.

A la llar es dirigia en Jacen des que va despertar sota el Pont. A on aniria si no?

O potser hi ha quelcom millor que trobar per fi el camí de retorn a la llar?

El que mai s'havia preguntat era: un cop allà, què?

Totes aquestes setmanes s'havia mig preguntat si significaria alguna cosa arribar al lloc on s'havia criat, si trobaria alguna mena de refugi. Algun tipus de resposta. Com si fer una becaina al seu propi llit li permetria despertar per descobrir que aquest malson que havia viscut, el fet de perdre la família, la joventut, la fe, només hagués estat una fantasia hipnoide obra de les hormones de l'adolescència i d'un sopar indigest.

Hi ha res pitjor que tornar per fi a la llar i descobrir que encara segueixes perdut?

Per quan va aparèixer l'Ànakin, feia hores que estava perdut a la llar.

En Jacen estava assegut al seu lloc, a la cadira que sempre feia servir quan es menjava a la taula o en les rares ocasions en què es reunia tota la família: a l'esquerra de la cadira de la seva mare, al costat de la Jaina, que sempre s'asseia a la dreta del seu pare. A l'altre costat de la taula, l'Ànakin sempre s'asseia al costat de la cadira mida wookiee especialment dissenyada per Chewbacca.

En Jacen intentava rememorar aquests feliços moments familiars, intentava sentir la riallada d'en Chewbacca que era mig udol, veure els esforços de la seva mare per mantenir una mirada desaprovadora davant d'una de les històries una mica picants del seu pare, sentir el cop de colze de la Jaina en les seves costelles o un grum de protata taronja que li tirava l'Ànakin d'amagat quan els seus pares no miraven... Però no podia. No podia encaixar aquestes imatges en aquest menjador.

El menjador era ara molt diferent.

Un viscós i lluent grumoll blau de bejín, o una altra classe de colònia de fongs, cobria la cadira d'en Chewbacca al costat de la quarta part de la taula del menjador, circells d'un groc pàl·lid s'arrelaven als arbustos de fulles porpres que havien brollat ​​del sòl. La taula en si s'havia trencat per la meitat davant el pes d'una espècie d'arrel primària color vermell sang de la mida d'un hutt que havia travessat el sostre i semblava decidida a trepar també un camí a través del sòl. Les parets estaven cobertes de multicolors plantes enfiladisses que servien d'habitat a diverses criatures de la mida d'una mà que semblaven aranyes escamoses de sang calenta.

En Jacen estava bastant segur que eren de sang calenta; almenys les urpes de set dits de les seves potes eren càlides quan van baixar pels seus braços, van pujar pel seu pit i van recórrer les seves espatlles. Quan una se li parava a la cara parpellejava de tant en tant, però era l'únic moviment que feia. Podia haver-se mogut de voler-ho fer, però no trobava raons per fer-ho. Les criatures aràcnides escopien una mena de secreció mucosa, gotes grosses de saliva cristal·lina que se t'enganxaven tenaçment quan et tocaven, a excepció dels propis aràcnids. Mentre la saliva estava humida, els seus peus prènsils l'estiraven i li donaven voltes i la convertien en gruixudes i lluents cordes que s'endurien i es tornaven translúcides en assecar-se, omplint la meitat del menjador dels Solo amb una teranyina gebrada i fibrosa.

En Jacen estava bastant segur que la teranyina estava pensada per mantenir-lo lligat a la cadira, que els aràcnids tenien un cert pla preintel·ligent de menjar-se'l. Podria haver-se lliurat d'ella sense gaire esforç, abans que s'endurís. No ho havia fet. Fins i tot ara, un simple encongiment d'espatlles de la seva ira dispersaria als aràcnids i consumiria la seva xarxa en una fogonada que l'esborraria de l'existència.

Però no se li ocorria cap raó per a molestar-se a fer-ho.

L'Ànakin va caminar a través dels fils de la xarxa com si no existissin. Vestia una armilla fosca sobre una túnica folgada i pantalons ajustats a l'estil corellià. Enganxava els polzes en un ample cinturó de cuir, el dret al costat d'un ganxo buit del que hauria hagut de penjar el seu sabre làser, i li va dirigir un somriure de costat tan semblant als del seu pare que li van saltar les llàgrimes.

«Què fas, germà gran?»

Un dels aràcnids va córrer per un fil que travessava el pit de l'Ànakin en un angle que anava de l'espatlla a les costelles flotants. Cap d'ells va prestar atenció a l'altre. En Jacen mirà l'Ànakin una llarga estona i va sospirar.

-Què ets aquesta vegada?

«Aquesta vegada?»

En Jacen va tancar els ulls.

-Et recordes de quan l'oncle Luke ens parlava del seu Mestre? Que de vegades podia sentir al Mestre Obi-Wan en la Força, malgrat que havia vist com Darth Vader... el nostre avi... el matava a la primera Estrella de la Mort? Que podia sentir la veu del Mestre Obi-Wan donant-li consells i que un parell de vegades fins l'havia vist?

«És clar, tothom coneix aquestes històries».

-Suposo que segueixo esperant que tu m'ajudis d'aquesta manera. Bé, ja sé que no ets el meu Mestre. I vaig veure el teu cadàver. Vaig veure... el que et van fer. Però, tot i així... suposo que segueixo esperant-ho, saps? Només... només volia tornar a sentir la teva veu. Un cop més. Veure el teu somriure. Donar-te un clatellot per aquesta estupidesa de fer-te matar.

«Com si alguna vegada haguessis necessitat algun motiu per fer-ho, eh?»

En Jacen va tancar els ulls inundats de llàgrimes.

-Sí. Per última vegada, saps?

«És clar».

-Per això m'ho vaig empassar. Les dues vegades.

«Les dues vegades?»

En Jacen va inclinar el cap com encongint les espatlles.

-A l’Escola Bressol, quan la Vergere em va impedir matar a l'últim dhuryam. Va usar la Força per imitar la teva veu, i jo...

«Com ho saps?»

En Jacen va obrir els ulls, arrufant les celles.

-El què?

«Segur que va ser ella?»

El somriure de l'Ànakin era tan juganer i decantat com ho havia estat sempre.

«Estava usant la força, oi? Com saps que la Força no l'estava utilitzant a ella?»

-Suposo que no ho sé -va admetre a poc a poc en Jacen-. Però això no marca cap diferència.

«Si tu ho dius».

-La darrera vegada no va tenir res a veure amb la Força. Eres un esquer telepàtic.

«Potser. Segur que només era això?» En Jacen arrufà les celles sense respondre.

«Què hauria passat si no m'haguessis vist al balcó?»

Ell va abaixar el cap.

-No... No ho sé. Igual m'hauria deixat... - «caure», va acabar en silenci. No podia dir-ho.

S'hauria deixat caure. Ja havia caigut molt més de pressa i més profundament que qualsevol salt a la mort.

«Així que veure'm allà et va salvar la vida, no?»

-Sí. Suposo. Però allò on em vas conduir... Vull dir, al que això, la projecció telepàtica, em va portar...

«Això, jo, el que sigui».

L'Ànakin va fer un gest desdenyós amb la mà. «No ens aferrem a distincions sense sentit».

-Però allà baix... dins de la bèstia/caverna -un àcid amarg va recórrer la gola d'en Jacen. No podia seguir.

«Vas salvar a la noia, no?»

-Sí, és clar. La vaig salvar. Això sí -En Jacen va tossir, ennuegant-se amb el record-. Però els altres...

Hi havia més persones en el ventre de la bèstia, moltes, cinquanta o més, humanes gairebé totes. Un moment després que salvés a la noia van arribar en massa pels túnels/gola a les boques de la càmera de l'estómac.

No estaven contentes.

Hi havia pogut agafar telecinèticament les seves pròpies mans, amb la Força recorrent a fosques onades, i usar-les per obrir els llavis tancats de la boca estómac. Va poder sentir en la Força fins a l'últim centímetre de la noia, sentir el seu terror i la seva esperança i el dolor agònic de la seva pell cremada per l'àcid, i l'havia aixecat sense esforç per dipositar-la amunt, a la vora del bol. Un salt ajudat per la Força l'havia portat netament fins al seu costat, per després aixecar-la en els seus braços físics i saltar al túnel/gola pel qual havia arribat. Ella tenia la roba feta parracs, la pell enrogida, pelant-se, traspuant fluids, coent-se a la lenta calor dels àcids que seguien xopant-la, i en Jacen li havia tret ràpidament el que quedava de la seva roba per reemplaçar-la per la seva pròpia túnicapell.

«Ja ha passat. Estaràs bé -li havia dit-. La túnicapell tindrà cura de tu». No només absorbiria i eliminaria els àcids que quedaven, sinó que es menjaria la pell necròtica de les seves cremades i probablement la salvaria d'una infecció severa, i fins i tot de la gangrena.

No ho havia dit, és clar; encara que seguia sentint el fosc tronar de la Força, no havia estat tan imprudentment cruel com per dir-li, després de tot pel que havia passat, que la roba que li havia donat ja s'estava menjant parts de la seva carn.

I llavors, vestit només amb el tapall, va alçar la mirada i va veure als altres. A la gent de la bèstia/caverna, cinquanta i tantes persones. Alguns amb pistoles làser.

Algunes de les pistoles li apuntaven a ell.

-Era tan... tan malaltís. No podia creure-ho -En Jacen negà amb el cap-. No volia creure-ho.

L'Ànakin el mirava pacient.

-Eren pitjors que els de la Brigada de la Pau. Pitjor que qualsevol cosa que se'm pugui ocórrer -En Jacen va tancar els ulls davant el record-. Vivien allà dins.

La bèstia/caverna era un depredador prudent: si el seu esquer telepàtic capturava més animals dels que necessitava per a menjar, els supervivents capturats podien viure un temps considerable en el seu interior. La humitat que gotejava constantment de les «estalactites» era en realitat una reserva de menjar, anàloga als greixos i el glicogen que emmagatzema un humà, que podia tant hidratar com alimentar les criatures dels múltiples pedrers de la bèstia/caverna. També podia processar de forma ultraeficient les deixalles, obtenint nutrició i aigua de la femta i l'orina dels seus captius, i la calor corporal d'aquests l'ajudava a regular la seva temperatura interna. Quan necessitava la nutrició extra d'un cos viu, rebregava un dels seus paps, empenyent als captius per la gola fins a la càmera de l'estómac.

-La majoria eren refugiats dels nivells inferiors que s'havien perdut l'evacuació, però hi havia esclaus fugits de la llavornau. Els yuuzhan vong coneixen les bèsties/caverna i les eviten. No em sorprendria que fossin els avantpassats sense modificar de les mónnaus, com aquesta en què tu... com la de Myrkr -va tossir, una mica avergonyit-. Perdona.

«No passa res, Jacen».

El somriure de l'Ànakin era franc, amistós.

«No et preocupis per mi. No sóc tan delicat».

En Jacen va assentir.

-Suposo que jo si.

«Sempre ho has estat. Continua».

En Jacen va sospirar amb tristesa, però la ira va tornar a filtrar-se en les seves entranyes.

-És el lloc ideal per amagar-se de les patrulles de yuuzhan vong. La bèstia/caverna els amaga, els hi dóna refugi, aigua, menjar, i de vegades atrau animals que poden matar i menjar, o atrapa un refugiat que porta rajoles de proteïnes o el que sigui. Només hi ha un problema. De tant en tant la bèstia té gana. A vegades hi ha un o dos animals que poden llançar-se als estómacs -empassà saliva i va mirar al sostre. Brillants dits verds de molsa s'havien filtrat per l'esquerda oberta per la immensa arrel-. I a vegades... -la seva veu va sonar espessa, ronca per l'enfurismat record-... a vegades no n'hi ha.

L'Ànakin va assentir amb gravetat.

«La noia».

-Sí, la noia. Tenien una norma: l'últim a arribar era el primer a anar-se'n. El primer a anar... dins. La noia havia arribat només unes hores abans que jo. Però alguns d'ells... Els que li van fer això... -va començar a cremar-li l'alè, i una boirina subtilment vermella va cobrir la seva visió-. Alguns portaven allà setmanes. Setmanes, te n'adones? Te n'adones del que feien? Quanta... quanta gent...?

Va haver de parar, panteixant, fins que va poder tornar a empassar la ràbia.

L'Ànakin el mirava inexpressiu. Per fi va poder continuar.

-Ni tan sols la van matar, només la van deixar inconscient i la van llançar dins -se li van inflar els músculs de les vores de la mandíbula. La seva veu gotejava menyspreu-. Suposo que no la van matar perquè no volien la seva mort en la consciència.

L'Ànakin va arronsar les espatlles.

«La gent és capaç de racionalitzar-ho tot».

-Però ella es va despertar abans que l'estómac es tanqués sobre ella, i gairebé s'escapa. Es va quedar a mitges. Prou com per poder cridar -la veu d'en Jacen es va reduir a gairebé un sospir-. Llavors vaig arribar jo.

«I què va passar?»

-No pensava deixar que tornessin a llançar-la-hi. No els hi deixaria llançar a ningú... però, s'estaven obrint tots els estómacs, i el glopeig ens empenyia a tots goles endins? La bèstia/caverna volia ser alimentada, i si ells no es feien càrrec, ho faria ella.

«I l'últim a entrar...»

-Era Jo. Just.

«Van intentar alimentar la bèstia/caverna amb tu?»

-Mai van arribar tan lluny.

«No?»

-He canviat, Ànakin. He... No tinc excusa. Ni tan sols puc explicar-ho. Però... però hauries de saber...

«No passa res, Jacen. Passés el que passés, fessis el que fessis, o el que et fessin, segueixes sent el meu germà gran, saps? sempre ho seràs ».

-El teu germà gran -va repetir en Jacen monòtonament. Li feien mal els ulls. Va recolzar els colzes als genolls, i va posar la cara a les seves mans cremades-. Té gràcia... Aquests últims anys m'he sentit com si el germà gran fossis tu.

«Això és una ximpleria».

-Tu creus? Tu... estaves tan segur de tu mateix, Ànakin. Tan segur de tot. Eres tan fort. De veritat... jo em fixava en tu. Sempre semblaves saber què fer a continuació. Les coses et resultaven fàcils.

«Tot resulta molt fàcil quan no es tenen dubtes».

-Però això era el que volia jo. Estar segur. Creia que ser un Jedi era això -va alçar la cara, i tenia els ulls humits. Va riure amargament entre les llàgrimes-. No ho entens? Eres just el que jo volia ser quan fos gran.

«El què? Mort?»

-Saps el que vull dir.

«Jo no qüestionava les coses perquè no era dels que se les qüestionen. No era algú que pensava les coses com tu. Jo era més com l'oncle Luke: un arma humana, em senyalaves als dolents i em deixaves anar, acabava amb ells i tothom m'aclamava».

«Però les coses han canviat, i fer les coses al vell estil, a l'estil de l'oncle Luke... està fent que mori la gent. Mira el que em va passar a mi. Mira el que ens està passant a tots».

-És millor del que m'està passant a mi -va xiuxiuejar en Jacen-. És millor estar mort.

«Tu creus?»

El tot es va acumular al seu interior, augmentant la pressió de la culpa i l'automenyspreu fins que no va poder seguir contenint-los. Es va mirar les mans, la carn cremada i clivellada del centre dels seus palmells, abrasada pel llampec de la seva ràbia.

-Ànakin, pertanyo al Costat Fosc.

«De debò?»

-El que vaig fer sota el vell Temple Jedi, quan la Vergere em va lliurar a Nom Anor... va estar malament, però no va ser una cosa malvada. Va ser el pànic, i l'esgotament, i tornar a trobar-me de cop i volta amb la Força quan creia que me l'havien tret per sempre. Això de salvar la noia... no ho lamento. L'únic que em quedava era ira. I no li vaig fer mal a ningú.

«Excepte a tu mateix».

-Però això està bé, no? O no és part de ser un Jedi el fet de sacrificar el teu benestar per salvar els altres?

L'Ànakin va posar cap per amunt el palmell de la mà.

«Digues-m'ho tu».

En Jacen va apartar la mirada. Recordar li feia mal. Parlar li feia mal encara més. Però no parlar-ne, no admetre el que havia fet, racionalitzar-ho, justificar-ho... Això no podia fer-ho. «No he caigut tan baix», va pensar.

«Encara»

Hi havia utilitzat la foscor perquè li donés forces, permetent que corregués per les seves venes com si fos sang i que així el mantingués dempeus i funcionant mentre arribava la gent de la bèstia/caverna, mentre descobria qui eren i el que havien fet per sobreviure. Igual hauria estat capaç de contenir el seu temperament si només hagués passat això. Li posava malalt el que havien fet, en el que s'havien convertit, però ell no era un jutge. Era un Jedi. Potser tot i així hagués trobat la manera d'ajudar-los. Podria haver resistit la luxúria fosca de fer-los mal fins i tot mentre les boques/estómac s'obrien al seu voltant, ennuvolant la càmera amb els gasos àcids, i la gent de la bèstia/caverna l'envoltava, apuntant-lo amb els làsers, amb fredor assassina mentre simulaven pesar.

La gota que va fer vessar el got va provenir de la noia.

«És l'últim, és l'últim! -havia cridat-. Agafeu-lo a ell, a ell! És l'últim!»

-Es va girar contra mi -va dir en Jacen amb veu baixa.

«La culpes?»

Ell va negar amb el cap.

-Com vaig a fer-ho? No era més que una noia. Una noia que sap el que és que et digereixin viva. Una noia que sabia que si no era jo, seria ella. Una altra vegada.

«Crec que volia dir: la vas culpar?»

-Això és diferent -el rostre d'en Jacen estava tan pàl·lid com els cingles de pedra calcària de Kirdo III. Els vaig culpar a tots. Els vaig odiar. I em vaig disposar a fer-los mal.

«De debò?»

-Jo sabia el que feia, sabia exactament el que implicava això. Vaig recórrer a la foscor. Vaig voler fer-ho. Vaig gaudir fent-ho. Em recordo rient. Em recordo dient-los en quin embolic s'havien ficat. Recordo que els vaig sentir a través de la Força quan la seva falsa pena es va convertir en por real. Recordo que em va agradar.

Ells li van disparar, i els làsers van traçar línies escarlata en la verdosa boira àcida. Jacen va agafar els seus trets amb el palmell de la mà dreta, rient, canalitzant sense esforç les energies destructives fora d'ell abans que poguessin fer-li mal. Un moviment del seu canell i va agafar les pistoles amb la Força i les va llançar amb menyspreu a un costat.

«A quants vas matar?»

-A tots -En Jacen es va mirar les mans tremoloses. Les va tancar fins que va brollar sang de les seves cremades-. A cap. Què importa això?

Amb la Força rugint en el seu cap, va buscar al centre buit del seu pit, en el buit on va estar la llavor esclavitzadora, i allà va trobar la fosca semiconsciència de la bèstia/caverna. Va emprar la Força per crear una il·lusió, una convicció tan profundament arrelada en la ment tèrbola de la bèstia que cap evidència del contrari la faria canviar de creença.

Els humans són verinosos.

I també ho era qualsevol altra espècie intel·ligent de la Nova República.

La bèstia/caverna no tenia recursos contra aquesta classe de truc; mancava fins i tot de la capacitat rudimentària de dir-se «Però si cap dels que ja m'he menjat m'ha assentat malament...». Només tenia un reflex defensiu.

Vomitar.

Una enorme convulsió peristàltica inversa escombrà la gent, la noia, en Jacen i a qualsevol altre objecte estrany que pogués haver-hi en l'immens interior de la bèstia/caverna i ho va expulsar tot per la gola de cartílag luminescent per la qual havia entrat ell. Va recordar la ira i el creixent pànic de la gent a mesura que la massa es disgregava en individus davant la boca de la bèstia/caverna i descobria que les dents del seu santuari s'havien tancat per a ells. Ja no podrien posar-se fora de perill dels yuuzhan vong pagant amb la visa d'altres.

«Ens has matat -ploriquejà algú-. Ens has matat a tots».

En Jacen els va mirar, amb la fredor del poder. Encara no.

Aquestes criatures toves, febles, menyspreablement traïdores... No podia imaginar res més menyspreable. Els hi va donar l'esquena. Se'n va anar.

Els va deixar per als yuuzhan vong, i a ells mateixos.

«Però els vas ajudar, abans la mort que la vida comprada amb sang innocent».

-Se suposa que això ho fa correcte? No volia ajudar-los. Volia que patissin. Ni tan sols puc donar la culpa al Costat Fosc. Ara sé que no. El Costat Fosc no em va obligar a fer res.

«Ho sé. No és així com actua».

-Ho vaig fer jo, Ànakin. Vaig cedir a la meva pròpia foscor. Vaig deixar que el meu Costat Fosc em dominés...

«Vas poder-los matar a tots. Tenies poder per matar-los. I vas poder matar la bèstia/caverna. Aposto a què també tenies poder per això. Com vas poder matar la Vergere i a Nom Anor. Però no vas matar a ningú. En comptes d'això vas posar aquest poder que vas trobar al servei de la vida. El teu Costat Fosc no és tan fosc, germà gran».

-Això no importa. No pots combatre la foscor amb la foscor.

«Aquí parla l'oncle Luke. El seu treball era enfrontar-se a la Foscor. Els yuuzhan vong no són la foscor, són alienígenes».

-I no aconsegueixo decidir-me a combatre'ls.

«Qui diu que hagis de fer-ho?»

En Jacen va aixecar el cap de cop.

-Tu. Tothom. Quin altre remei hi ha?

«Per què m'ho preguntes a mi?»

L'Ànakin havia perdut el seu somriure entremaliat i es va acostar prou perquè en Jacen pogués allargar la mà i tocar-lo... Si pogués obligar-se a moure la mà. Si hi hagués alguna cosa que tocar.

La desesperació que el mantenia subjecte al seu seient va créixer per concentrar-se en un forat negre de desesperança que el va deixar sense aire.

-A qui més puc preguntar? Què puc fer? Què se suposa que he de fer ara? -es va enfonsar, tremolant-. He perdut el cap, oi? Estic discutint amb una al·lucinació. Tu ni tan sols existeixes!

«Importa això? No és tan fàcil arribar a tu, germà gran. He d'utilitzar tots els mitjans que trobo».

-Com que no importa? -va cridar de sobte en Jacen-. Necessito... necessito... Ja no sé en què creure! Ja no sé el que és real!

«A la llavornau, jo era una projecció de la Força. Després vaig ser un esquer telepàtic. Ara sóc una al·lucinació. Això no vol dir que no sigui jo. Per què ha de ser tot una cosa o l'altra?»

-Perquè és així! Perquè les coses són una cosa o una altra! Tot és així! No pots ser fals i real a la vegada!

«Per què no?»

-Perquè... Perquè no, per això!

«La Força és Una, Jacen. Abasta tots els oposats. La veritat i les mentides, la vida i la mort, la Nova República i els yuuzhan vong. La llum i la foscor i el bé i el mal. Totes les coses són l'altra, perquè cada cosa i totes les coses són la mateixa cosa. La Força és una».

-Això és mentida!

«Sí. I és veritat».

-Tu no ets l'Ànakin! -va cridar en Jacen-. No ho ets! L'Ànakin mai parlaria així! L'Ànakin mai creuria això! Només ets una al·lucinació!

«D'acord, sóc una al·lucinació. Això vol dir que estàs parlant amb tu mateix».

«Això vol dir que estic dient el que tu penses».

En Jacen va voler udolar, enfuriar-se, saltar del seu seient i lluitar... fer alguna cosa. El que fos. Però el forat negre es va empassar el seu alè, les seves energies, la seva ràbia. Es va empassar fins i tot l'univers d'odi, deixant-lo més buit que al principi. On abans van estar la seva esperança, el seu amor i les seves certeses ara s'obria un buit gèlid, ple només amb la fam inanimada i buida del buit, en Jacen es va desmaiar.

No li quedaven forces ni per plorar.

Es va enfonsar en el forat negre.

Van transcórrer eons, o nanosegons.

Dins del forat negre no hi havia diferència entre les dues coses.

Entre una respiració i una altra es van condensar estrelles a partir d'hidrogen intergalàctic, es van encendre, fusionar, van consumir metalls pesants, es van encongir convertint-se en nanes blaves que es van apagar amb un color marró.

En la foscor estava l'eternitat.

A través de l'horitzó del succés va arribar informació: una veu.

Coneixia la veu, sabia que no havia d'escoltar-la, però no només era al forat negre, era el forat negre, que ho capturava tot, el retenia per sempre.

-Què és real? Què és il·lusió? On és la frontera entre la veritat i la mentida? Entre el bé i el mal? És un lloc fred i solitari, Jacen Solo, és el buit de no saber.

No va contestar. Els forats negres no repliquen. L'horitzó del succés és la vàlvula última, tot passa per ell en una direcció, res en la contrària. Però la veu que li arribava va fer que el forat negre iniciés una decadència quàntica. El seu horitzó del succés personal es va reduir en un instant a un punt de massa al centre del pit...

I en Jacen va obrir els ulls.

-Vergere -va dir matusserament-. Com m'has trobat?

Ella estava asseguda com un felí a la taula menjador dels Solo, amb els braços i cames doblegats sota ella. El va mirar amb ulls interestel·lars.

-Jo no comparteixo el prejudici dels nostres amos sobre la tecnologia. En els bancs de memòria encara sobreviu part de la base de dades planetària. No va ser molt difícil trobar la direcció de l'antiga Cap d'Estat.

-Però, com ho vas saber? Com sabies que tornaria a casa meva?

-Tots els animals socials tenen aquest instint: els ferits de mort tornen arrossegant-se per morir en el seu cau.

-Els ferits?

-Amb la major ferida que pot rebre un Jedi: la llibertat.

Un altre endevinalla. No tenia energies per més endevinalles.

-No ho entenc.

-On és la llibertat quan sempre se sap el que està bé? Ningú tria el mal, Jacen Solo. La inseguretat t'allibera.

Jacen s'ho va pensar una estona.

-Morir a la llar -va murmurar-. Quina llar. Has vist aquest lloc? L'habitació de la Jaina està ocupada per una planta que va intentar menjar-me. La cuina sembla un escull de corall. La meva col·lecció... -només va poder negar amb el cap-. Aquesta no és la meva llar.

-Tampoc moriràs -va dir ella alegre-. Ho has oblidat? Ja estàs mort. Portes mort des de fa mesos; ja gairebé has acabat el teu passatge pel país dels morts. Aquest no és el moment de morir, sinó de tenir una vida nova. Estàs curat, Jacen Solo. Aixeca't i camina!

En Jacen es va enfonsar encara més en el seient, mirant sense mirar a través de l'embolic de cables aràcnids.

-Per què vaig a fer-ho?

-Perquè pots, és clar. Per què sinó anava a molestar-se ningú a aixecar-se?

-No ho sé -va tornar a tancar els ulls-. Què importa si m'aixeco o em quedo aquí assegut fins a morir de fam? Ja res importa. Res vol dir res.

-Ni tan sols la mort del teu germà?

Ell va arronsar les espatlles desgranadament. La vida, la mort, eren una mateixa cosa. Una amb la Força.

-A la Força no li importa -va dir.

-A tu no t'importa?

Va obrir els ulls. La mirada d'ella tenia aquesta intensitat peculiar, gairebé divertida, que l'havia vist a la cambra de l'Abraçada, a l’Escola Bressol, al cràter. Però estava massa cansat, massa destrossat, per desentranyar el que ella volia que descobrís.

-Què més dóna si m'importa?

Les comissures de la boca d'ella, es van moure amunt i avall.

-T'importa a tu?

Ell es va mirar les mans. Va sospirar al cap d'un llarg, llarg silenci.

-Sí. Sí, m'importa -no se li havia ocorregut mentir-li-. Però, què més dóna? És clar que m'importa... però qui sóc jo?

Ella va arronsar les espatlles de manera tan subtil que gairebé va ser un calfred.

-Aquesta ha estat sempre la pregunta, oi?

-Però mai tenies resposta...

-Tinc una resposta -va dir ella amb amabilitat-. Però és la meva resposta, no la teva. No trobaràs veritat en mi.

-Sempre em dius això -cendres amargues li van esgarrapar la gola-. I suposo que tampoc en ningú, més.

-Exacte.

Un brunzit agut va ressonar-li a les orelles, donant-li voltes al cap, com una centellabella furiosa atrapada dins del seu crani.

-Llavors, on se suposa que està la veritat? -va preguntar confòs-. On? Digues-m'ho. Si us plau.

Tot just podia sentir la seva pròpia veu per sobre del brunzit de les orelles. Ja era un rugit.

Ella es va inclinar cap endavant, somrient, i el rugit va ofegar les seves paraules, però va poder llegir les paraules en els seus llavis.

«Pregunta't a tu mateix on més pot buscar-la un».

-Què? -va panteixar dèbilment-. Què?

Quan el rugit es va convertir en una tempesta en el seu cap, que apagava totes les paraules, tota esperança de seny, ella va ajuntar els seus quatre dits oposables per formar una punta i el va copejar suaument, com si truqués a una porta, just al centre del pit, just en el buit que havia deixat la llavor esclavitzadora, just on estava el seu horitzó del succés personal.

En aquest buit hi havia silenci. Hi havia calma. Era l'ull de la tempesta del seu interior. Va portar la seva ment fins aquest buit silenciós, calmat, deixant que aquesta calma silenciosa emboliqués tot el que era.

La tempesta es va dissipar.

El forat negre es va empassar a si mateix.

-No estava sol en aquesta calma silenciosa. Amb ell hi havia la Força, la connexió viva que unia tot el que és, tot el que ha estat, tot el que serà. També hi havia la vongvida, des de la vaga satisfacció del grumoll blau que gaudia amb la proximitat de la calor del seu cos i el de la Vergere a la laboriosa concentració dels aràcnids que es passejaven per la seva creixent teranyina... a l'equilibrada disposició per a la violència immediata dels dotze guerrers yuuzhan vong que omplien la sala...

I l'anticipació del triomf que deixava a Nom Anor sense alè quan va entrar darrere d'ells.

Guerrers yuuzhan vong. Dotze. Armats.

I Nom Anor.

Els guerrers es van desplegar en un ampli arc.

En Jacen els va mirar tranquil·lament, sense alarma. En la calma silenciosa del seu centre no hi havia lloc per a la sorpresa, per al perill. Només hi era ell, i tots ells, i l'univers, del qual cada un era un petit component entrellaçat amb els altres.

Va mirar la Vergere meravellat. Per fi entenia el que abans no havia pogut entendre. No havia dit «pregunta't a tu mateix on més pot buscar-la un».

Havia dit «pregunta't a tu mateix. On més pot buscar-la un?»

En Nom Anor va avançar, agafant-se les mans dins de les voluminoses mànigues d'una túnicapell que li arribava a terra i tan negra que brillava. En Jacen podia veure en la brillant superfície el seu propi reflex distorsionat.

«Nom Anor -va pensar Jacen-, està al nostre menjador».

-El sense sentit i la desesperació que pateixes són conseqüència inevitable de la teva fallida religió -va dir en Nom Anor amb to convincent. Aquesta Força teva manca de finalitat. Només és el que és, una cosa corrupte per la podridura que infecta tota aquesta galàxia. Una cosa plena de mentides i il·lusions, gelosia i traïcions. Però hi ha una finalitat en l'univers. Hi ha un motiu per seguir endavant, i pots trobar-lo. Puc dir-te quin és.

«Ha estat escoltant -va pensar en Jacen-. Per descomptat. Ha hagut de portar-lo la Vergere».

-Ha arribat el moment de deixar enrere la teva inútil Força -va continuar en Nom Anor. El moment de deixar enrere la foscor i les il·lusions de la teva vida anterior. Que ocupis el teu lloc a la llum pura de la veritat.

La veu d'en Jacen semblava crear ecos al seu voltant, com si el buit tranquil i silenciós des del qual parlava fos una gran caverna.

-La veritat de qui?

-La teva veritat, Jacen Solo -va dir en Nom Anor amb un floreig-. La veritat del Déu que ets!

-El Déu que sóc...?

En Nom Anor va treure un sabre làser d'una de les voluminoses mànigues. Els dotze guerrers es van tensar, i els seus rostres es van contraure en màscares de menyspreu quan ell va encendre la fulla i va fer un pas endavant. Una brillant energia porpra tallà la xarxa aràcnida, i en Jacen va mirar inexpressiu com en Nom Anor tallava amb eficàcia els cables de saliva que l'havien lligat al seu seient.

L'Executor va deixar de pressionar la plaqueta activadora i es va agenollar als peus d'en Jacen. Va inclinar el cap en senyal d'obediència, i va allargar les mans per oferir-li el sabre làser desactivat.

En Jacen va reconèixer el disseny de l'empunyadura.

Era el de l'Ànakin.

Va mirar la Vergere.

Ella li va tornar la mirada amb fermesa.

-Tria i actua.

En Jacen va veure amb claredat sobrenatural l'elecció que se li oferia. L'oportunitat,..

El sabre de l'Ànakin. L'havia fet l'Ànakin. L'havia fet servir l'Ànakin. Aquest sabre l'havia canviat i transformat. El seu cristall era diferent al dels altres sabres làser, perquè era una gemma vivent de vongvida.

«Part Jedi. Part yuuzhan vong va pensar. Gairebé com jo».

Li oferien la vida de l'Ànakin: el seu esperit, la seva habilitat, el seu valor.

La seva violència.

En Jacen tenia tres anys la primera vegada que va usar un sabre làser en combat. Era una cosa natural en ell.

Ara podia sentir als yuuzhan vong. I la Força era amb ell.

Podia seguir el camí de l'Ànakin. Ser un guerrer pur. Podia ser fins i tot més gran del que ho havia estat el seu germà; amb el poder fosc podia dominar, superar, a qualsevol Jedi viu, inclòs l'oncle Luke. Superar fins i tot als Cavallers Jedi de l'antiguitat.

Podia ser la major arma de la Força que havia existit mai.

I el que era més, podia venjar al seu germà amb l'arma que havia forjat el seu germà.

«Podria agafar-lo -va pensar-, i matar-los a tots».

«És això el que sóc?»

«És això el que vull ser?»

Va mirar a Nom Anor.

-Agafa aquesta arma blasfema i mata, o tria la vida -va dir en Nom Anor-. Tria aprendre la veritat. Tria ensenyar la veritat, compartir la Veritat amb el teu poble. Deixa que jo t'ensenyi la veritat que compartiràs amb el teu poble, la veritat del Déu que ets!

En Jacen va agafar el sabre làser, però no amb la mà.

L'empunyadura semblà levitar, gronxant-se en l'aire sobre les mans d'en Nom Anor, i després va girar i es va llançar cap a la Vergere. Aquesta el va agafar netament i el va dipositar en una taula al seu costat.

Ell la va mirar, i no a ella, sinó al seu propi reflex en les brillants corbes negres dels seus ulls sense fons. Mirà en silenci, inexpressiu, fins que es va sentir reflectit en el reflex, i es va convertir en superfície pura, brillant sobre un pou infinit de negror.

Un mirall per a cada imatge de la nit.

Es va omplir de calma i, quan va estar tan calmat que va poder sentir l'univers girant sobre l'eix en què ell s'havia convertit, es va aixecar.

En Nom Anor xiuxiuejà el seu triomf.

-Et convertiràs en un estel, en un sol, al sol, i il·luminaràs la galàxia amb la llum del Camí Veritable.

-Molt bé -va dir en Jacen, amb una expressió freda, calmada, impecable, a la qual no li pertorbaven la debilitat, la consciència o la humanitat-. Per què no?

Següent