Capítol
13
La malaltia
de la glòria
En Ganner caminava un pas per darrere
de l'espatlla esquerra d'en Jacen, intentant semblar solemne i digne en comptes
d'embogit de terror. Tenia tantes nàusees que li ploraven els ulls.
Va lluitar per pensar en una altra
cosa. El que fos. Si seguia pensant en com de malament que es trobava, cauria
de genolls allà mateix i vomitaria fins als budells.
Anaven envoltats a una respectuosa
distància de deu metres per un ampli anell d'aquests yuuzhan vong que van
iniciar les aclamacions al saló voltat, i que en Ganner havia identificat
correctament com a pertanyents a la casta sacerdotal. Al davant, envoltat a una
distància semblant de respecte per una guàrdia d'honor de guerrers hi anaven
Nom Anor i el cuidador que va veure al saló, un esparracat enorme i lleig, amb
un raïm de tentacles creixent-li en una comissura de la boca.
L'avantguarda de la processó la
componia una falca de guerrers estranyament mutilats que portaven diverses
criatures de diferent grandària i forma indescriptible, a les que els guerrers
apunyalaven i masegaven i retorcien al ritme de la marxa, produint una espècie
de música rítmica amb els seus antifònics crits de dolor. I darrere dels
sacerdots que els envoltaven desfilava una immensa processó de guerrers,
marxant al pas filera rere filera, portant cada unitat estendards que eren una
mena d'arbrets als quals de la copa brollaven nius de serps multicolors amb
tremolosos cilis, cadascun diferent a l'anterior, distintiu, teixint pautes de
color i moviment que només van contribuir a empitjorar les nàusees d'en Ganner.
Però no només era això. La situació
sencera el posava més i més malalt.
L'odiava.
En Jacen va parlar amb to tranquil
durant tota la processó, explicant coses que havia après de la cultura i la
biotecnologia yuuzhan vong, sempre en veu baixa, mig xiuxiuejant, movent a
penes els llavis perquè ningú a l'escorta sabés que estava parlant. En Ganner
només va poder entendre la meitat del que sentia i no estava segur de poder
recordar la meitat del que entenia. No podia concentrar-se en el que li
explicava, ja que dedicava la major part de la seva atenció a caminar tot i que
les cames se li dobleguessin i intentessin cedir sota ell. I per ventura
importava que ho recordés o no? Tampoc viuria per explicar-ho a ningú.
El que li posava malalt no era la
por. Tenia por a morir, és clar, però, ja s'havia enfrontat abans en aquesta
por, sense sentir aquestes nàusees que li doblegaven els genolls.
Va aferrar l'empunyadura del sabre
làser de l'Ànakin que portava a la màniga; només aquesta solidesa llisa li
permetia mantenir una expressió ferma en comptes de vomitar sobre la seva
túnica.
Potser part del que li posava malalt
fos aquest món en si.
Va creure estar preparat per a la
seva primera visió de Coruscant.
Durant les seves investigacions en
les naus campament, havia sentit dotzenes d'històries de llavis de refugiats.
Coneixia l'existència de la selva demencialment prolífica que cobria la ciutat
planetària en ruïnes. Li havien parlat dels enlluernadors anells orbitals que
alguns refugiats deien el Pont. Sabia que els yuuzhan vong havien alterat
l'òrbita de Coruscant per apropar-lo més a la seva estrella.
Però saber-ho era molt diferent a
sortir d'una freda ombra a un migdia blanc-i-blau que li clavava agulles als
ulls i bombava suor en el seu front que relliscava fins a la seva boca, fins a les
orelles, i baixava com un riu per la seva columna vertebral i feia que els
leotards se li enganxessin als genolls. L'aire era tan humit com l'alè d'un
priapulin, i feia olor com si tot el planeta fos una enorme cau de llangardaixmico
que algú havia enterrat en florsmel.
La processó es va desplaçar en
espiral per un titànic laberint de tanques encara en ple creixement, que es
construïa al seu voltant amb enormes parets corbes de branques entrellaçades
que exhibien espines com agulles amb una longitud que oscil·lava entre el mig
centímetre i mesurava tant com el seu braç. Milers de yuuzhan vong de castes
desconegudes pujaven i baixaven i creuaven per aquestes parets, fistonejant-les
amb lianes florides i epífits de brillants colors, penjant nius i gàbies
vivents ocupades per una desconcertant varietat de criatures tan alienígenes
que en Ganner no podia ni veure-les amb claredat. Els seus ulls intentaven
identificar-les com insectes o rèptils, rosegadors o felins o qualsevol altra
classe d'animal amb la qual estigués familiaritzat, quan en realitat no
s'assemblaven a res que hagués vist abans.
Va comprendre part de l'explicació d'en
Jacen sobre que aquest laberint de tanques tenia un doble propòsit: no només
era un camí cerimonial sinó que serviria d'entorn defensiu antipersones pel molt
important Pou del Cervell Planetari, en el supòsit que alguna vegada s'envaís
Yuuzhan'tar. Quan les tanques espinoses aconseguissin la maduresa, es trobarien
en les altures formant un túnel de vint metres d'alt i trenta d'ample, fort com
el duracer, incombustible i prou resistent com per minimitzar l'efecte dels
explosius. I les espines contindrien una neurotoxina tan potent que una simple
esgarrapada acabaria amb el sistema nerviós central de qualsevol criatura que
tingués la desgràcia de tocar-les. Els invasors que ataquessin per terra es
veurien obligats a seguir la mateixa ruta que ara recorria la processó, passant
davant dotzenes de punts d'emboscada al llarg del camí.
De tant en tant, en Ganner podia
veure el seu destí a través de les obertures de l'incomplet laberint. El Pou
del Cervell Planetari, estava envoltat per una muntanya de corall Yorik de mig
quilòmetre d'alt que formava una cúpula buida de gairebé dos quilòmetres
d'ample.
La forma que s'intuïa sota la
muntanya de corall era inconfusible per a qualsevol que hagués estat a
Coruscant.
En Ganner sabia molt bé el que solia
ser abans. I això també havia de contribuir al fet que es trobés tan malament.
El Pou del Cervell Planetari solia
ser abans el Senat Galàctic.
Hi havia sobreviscut al bombardeig
planetari amb prou feines amb uns danys cosmètics. Mil anys abans, el seu
arquitecte original havia afirmat que qualsevol arma prou poderosa com per
destruir el Senat Galàctic acabaria també amb el planeta en si. Tot i que la
declaració era una exageració i una fanfarronada, no hi havia dubte que el
Senat Galàctic era un dels edificis més resistents que s'havien construït mai.
Ni tan sols la destrucció completa del Saló del Senat original, esdevinguda deu
anys abans, havia aconseguit danyar la seva estructura, i la Gran Cambra de
Convocatòries de la Nova República s'havia construït sobre l'esquelet de
l'antiga. El disseny en rusc de l'edifici li proporcionava una increïble
resistència estructural similar, d'enginyeria, al mateix corall Yorik. Només un
impacte directe podria fer-li algun dany, i l'interior estava compost de zones
d'ensorrament que localitzarien els danys i minimitzarien la transmissió de
l'impacte.
En Jacen li va explicar que, un cop
el corall Yorik va digerir de forma enzimàtica el durciment i el transpariacer
del Senat i va reutilitzar els minerals digerits per construir el seu propi
exosquelet, els yuuzhan vong van convertir en profecia la fatxenderia d'aquest
arquitecte molt de temps oblidat.
Qualsevol arma que pugui malmetre el Cervell
Planetari, hauria de ser tan poderosa com per destruir també el planeta.
I no s'havien conformat amb això,
sinó que havien sembrat també la cúpula amb una bateria defensiva de dovin
basal. I, en el supòsit que la Nova República aconseguís construir un
destructor de planetes, el Pou sobreviuria a la destrucció del planeta com una
nau autosuficient, preservant al Cervell, amb tots els seus gens
insubstituïbles i les seves habilitats inapreciables.
Però la conversió a corall encara
estava incompleta. L'estructura seguia tenint punts febles, com la zona danyada
per la bomba de protons que va detonar al despatx d'en Borsk Fey'lya.
-Algú va bombardejar el despatx de
Fey'lya? -va mussitar en Ganner al clatell d'en Jacen-. Abans o després de la
invasió?
La rialleta de resposta d'en Jacen va
ser tan seca com l'estiu a Tatooine. Va assenyalar amb el cap les ruïnes del
Palau Imperial assetjades per la selva, encara prou visibles com per evidenciar
el mos de mig quilòmetre que la bomba li havia arrencat a una cantonada.
-Diuen que el propi Fey'lya va fer detonar
la bomba. Que es va emportar amb ell cosa de vint mil soldats d'assalt i uns
quants oficials d'alt rang, inclòs el comandant del desembarcament.
-Qui són aquests? Qui ho diuen?
-Els propis yuuzhan vong. Admiren
aquest tipus de coses. Consideren a Fey'lya una mena d'heroi menor.
-Ah. No el coneixen com nosaltres.
Les espatlles d'en Jacen es van
contraure en el que va poder ser un encongiment d'espatlles.
-Potser nosaltres no el vam conèixer
tan bé com hauríem d'haver-lo conegut.
En Ganner negà amb el cap. Aquesta
conversa no feia que se sentís millor; tot el contrari.
-Com saps que això no és una prova?
Que no hi haurà una companyia de guerrers esperant-nos dins del Pou del Cervell
Planetari per matar-te a la primera senyal que no arribaràs amb això fins al
final?
-No ho sé. Però m'han dit que els
yuuzhan vong considerarien semblant «prova» un sacrilegi. Mai es permetria als
guerrers organitzar una emboscada en el Pou.
-T'ho han dit? Qui?
-La meva... una amiga. Es diu
Vergere.
En Ganner va llançar una bufada, recordant
l'alienígena del seu somni.
-Aquesta Vergere és la que va ser
mascota de l'assassina yuuzhan vong?
-La mateixa que va curar la Mara amb
les seves llàgrimes. La mateixa que t'ha curat amb les seves llàgrimes.
-La mateixa que et va lliurar als
yuuzhan vong -a Ganner no li agradava la pinta que tenia això-. Segur que està
del nostre costat?
-Nostre costat? -va dir en Jacen distant-.
Vols dir al costat de la Nova República? Ho dubto.
En Ganner va sentir de sobte un desig
apressantment poderós de veure-li la cara a Jacen; hi havia alguna cosa en la
inclinació del seu cap...
-No sé de quin costat està -va
continuar en Jacen-. No sé si està del costat de ningú. No sé si creu en
l'existència de «costats».
-Però li has explicat el que
planeges? Com pots confiar-hi?
-Perquè he decidit creure que no em
trairà.
En Ganner va sentir el ressò en la
seva ment: «la confiança sempre és un acte de fe». La creixent bola de nàusees
que tenia a l'estómac es feia més pesada a cada pas que donava. El món nedava
al seu voltant com un lent remolí de gelatina.
El laberint d'espines es va acabar
bruscament, obrint-se a una immensa rampa d'accés en forma de falca construïda
amb corbades i pàl·lides costelles que semblaven fetes de troncs d'arbres
vivents entrellaçats horitzontalment, i branques amb fulles que s'obrien cap al
sol a banda i banda. El peu de la rampa tenia almenys cent metres entre les parets
de branques. A mesura que s'elevava es tancava com la punta d'una fletxa, la
punta tocava la Gran Porta del Senat Galàctic: una porta de dos cossos de
duracer en capes com el casc cuirassat d'un destructor estel·lar, en la qual
estava enfilat el gran segell galàctic envoltat pels segells del miler de mons.
S'havia disposat que el corall Yorik
mantingués allà l'entrada lliure, i al voltant del perímetre de la porta
creixia un esfínter/escotilla immadur d'increïble mida que, en no haver crescut
del tot, deixava exposat el terç central de la porta.
A mesura que l'avantguarda ascendia
per la rampa, la seva música de crits es va fer més lenta, més profunda,
derivant el lleuger aire marcial a un de solemnement religiós. El canvi en la
música va semblar portar-se el darrer àtom de forces de les cames d'en Ganner;
els genolls li van fallar, i va caure cap endavant, al peu de la rampa,
encongint-se en una bola fetal al voltant de l'espinosa nàusea que li oprimia
les entranyes. La saliva li va inundar la boca i la seva respiració es va
tornar panteixant. Va tancar els ulls amb força per contenir una arcada.
-Ganner? Ganner, què et passa? -la
veu d'en Jacen li arribava de molt a prop, just a sobre seu, apagada i
preocupada-. Vinga, Ganner, has d'aixecar-te.
No podia aixecar-se. No podia parlar.
No podia ni obrir els ulls. Els troncs durs i llisos que conformaven les
costelles de la rampa eren freds sota ell, molt més freds que el sol que li
cremava a l'altre costat, i va voler morir. Allà mateix. En aquest moment. Oh,
si pogués morir...
Va sentir a mitja distància la tos
gutural de la llengua yuuzhan vong, dues veus, una imperiosament menyspreadora,
l'altra untuosa, conciliadora.
Un moment després va sentir més a
prop el ronc bàsic d'en Nom Anor.
-El Mestre Cuidador pregunta per què
el Jedi tremola com un brenzlit. Li he mentit, Jacen Solo. Li he dit que així
és com els humans reverencien als Déus Veritables. Fes que s'aixequi. Fes que aquesta
feble i patètica versió de Jedi continuï amb el sacrifici abans que el Mestre Cuidador
sàpiga que li he mentit.
-Només és un home -va sentir en Ganner
que replicava Jacen-. No pots tenir a un humà sedat durant setmanes i després
esperar que desfili així. Està feble perquè està malalt.
En Ganner cremava de vergonya. Fins i
tot en Jacen havia de mentir per ell i La debilitat que el tenia indefens a la
rampa no era física. I el que en Jacen hagués de buscar excuses per
disculpar-ho empitjorava.
«Tothom ha de mentir per mi, va
pensar. Tothom ha de fer veure que no sóc tan inútil i patètic i feble com
realment sóc. Però no puc seguir simulant. No puc».
L'automenyspreu es va acumular a la
gola d'en Ganner com si fos vòmit, cremant-li, fent-li vessar ardents
llàgrimes. El seu polze va trobar dins de la màniga la placa activadora del
sabre làser de l'Ànakin. Sense comprendre del tot el que feia va pressionar el
vidre del sabre làser contra les seves costelles. Una lleugera pressió i la
columna porpra d'energia travessaria carn i ossos i febles entranyes líquides
per sumir en el no-res el seu cor de covard...
-Vinga, Ganner, ja gairebé hem
arribat -va xiuxiuejar en Jacen-. No la caguis ara.
-... Ho sento... No puc fer-ho... -va
ser tot el que va poder dir en Ganner amb un gemec miserable. Es va abraçar,
aferrant-se a les costelles, creuant els braços sobre l'estómac rebelment
espasmòdic-... no puc fer-ho, Jacen... sento... fallar-te...
El seu dit es va tensar sobre la
placa d'activació del sabre làser...
I unes mans invisibles el van agafar
sota les espatlles i el van posar dempeus. La processó va reprendre el pas,
pujant la rampa cap a la Gran Porta, encara que ell penjava sense vida. Les
seves cames es movien sense que hi hagués pel mig la seva voluntat, movent-se
com per compte propi. En el seu cos pessigollejava el frec de la Força. Jacen
el portava.
-Ja està. Ho veus? -li va dir en
Jacen a Nom Anor-. Està bé. Torna al teu lloc i tranquil·litza al Mestre
Cuidador.
En Ganner va penjar a l'invisible
ganxo en la Força d'en Jacen, ofegant-se davant la humiliació a mesura que en Nom
Anor s'allunyava. Si tan sols pogués morir-se. Si tan sols la rampa de troncs
que trepitjava pogués obrir-se com una boca i empassar-se'l allà mateix...
S'havia passat la vida darrere d'un
únic somni. Només hi havia volgut ser un heroi. Només això. I ni tan sols això,
ni tan sols havia de ser un heroi. Només volia poder entrar en un habitació
plena de desconeguts i poder sentir com algú deia: «Aquest és Ganner Rhysode.
Un home que fa el que cal fer».
«Sí, faig el que cal fer. Faig que em
facin les coses. Quin heroi estic fet. Més aviat sóc la dama en dificultats».
I era això, això era el que li posava
malalt.
Ell mateix.
Li posava malalt ser en Ganner
Rhysode. El fet d'intentar ser un heroi. El fet d'intentar no ser un heroi.
L'ésser un mal Jedi, un pilot mediocre, i un cap lamentable. El fet de ser un
acudit.
Li posava malalt.
L'avantguarda es va dividir per la
meitat en acostar-se a la Gran Porta, per situar-se a banda i banda de la rampa
a mesura que la música de crits creixia cap a un clímax triomfal. Els guerrers
que acompanyaven a Nom Anor i al Mestre Cuidador van formar una altra filera
interior. Els sacerdots que envoltaven a Jacen i a Ganner es van agenollar,
inclinant el cap fins a tocar la rampa. En Jacen va avançar amb pas ferm,
lleuger, sense donar senyals de tensió, ni el menor indici que delatés el seu
esforç, res que indiqués als milers de yuuzhan vong allà reunits que estava
carregant amb Ganner, portant-lo en els braços invisibles de la Força com si
fos un nen.
Es va aturar davant la Gran Porta i el
va posar al seu costat. Des d'allà es veia la ciutat vivent de Yuuzhan'tar
estenent-se sota ells com una vasta jungla de tots els colors i textures
concebibles de la vida, l'esquelet era de durciment i transpariacer.
-Ganner, pots tenir-te dret? -va
preguntar en veu baixa-. No has de caminar. Només parar-te. Necessito fer una
altra cosa.
En Ganner va esprémer fins a l'última
unça de la seva voluntat per a empassar-se la creixent marea de la seva vergonya
i el seu desgrat per si mateix. Va recórrer a la Força perquè li donés energies
amb les que mantenir ferma la veu i mantenir-se dret.
-Sí. Sí, endavant. Estic bé, Jacen
-va mentir, i llavors es va obligar a dir-: Gràcies.
En Jacen li va dirigir una insinuació
del somriure típic dels Solo.
-Tu hauries fet el mateix per mi.
«Com si alguna vegada fes falta», va
pensar en Ganner, però va contenir la seva llengua.
Els trets d'en Jacen van tornar a ser
solemnes com si es posés una màscara. Va tornar el rostre cap als milers
d'éssers allà reunits i va alçar els braços.
-Sóc Jacen Solo! Sóc humà! Vaig ser
un Jedi! -La seva veu retrunyia com foc d'artilleria, i va obtenir un ressò en
llengua yuuzhan vong-: Nikk pryozz Jacen
Solo! Nikk pryozz human! Nikk pr'zzyo Jeedai!
-Ara serveixo a la veritat!
La forma en què ho va dir va fer que en
Ganner arrufés les celles; per a ser algú que només interpretava un paper,
sonava inquietantment sincer...
En Ganner va sentir una pujada en la
Força com si un fort embat del vent passés pel seu costat sense tocar-lo. La
Gran Porta es va obrir cap a dins per descobrir les ombres de l'atri que hi
havia més enllà i les cavernoses boques de la Gran Esplanada a banda i banda.
En Jacen va alçar les mans amb els
palmells cap amunt, com si volgués arribar al trenat arc d'impossibles colors
que era el Pont.
-Presencieu! -tronà. El ressò va
cridar: Tchurokk! -. Presencieu la
voluntat dels Déus!
Abans que el ressò acabés de rugir «Tchurokk Yun'tchilat», en Jacen ja havia
donat mitja volta i creuava a pas lleuger la Gran Porta, mentre un remolí de la
Força va fer que en Ganner el seguís. En Nom Anor i el Mestre Cuidador es van
disposar a seguir-los, juntament amb els sacerdots i la banda d'avantguarda
però Jacen es va tornar tot just creuar Ganner el llindar i va fer un gest que en
Ganner va sentir com un altre vent ràpid i increïblement poderós de la Força.
La Gran Porta es va tancar amb un
estrèpit.
Els ecos es van esvair. A poc a poc.
L'atri s'havia convertit en una
enorme caverna de corall Yorik vivent.
Les immenses estàtues que un cop van
representar les diferents espècies de la Nova República resultaven
inidentificables, informes pilars de vella lava. Enormes i negres ombres
cobrien cada plec de corall, i en les boques de la Gran Esplanada badallaven
insondables profunditats nocturnes, sent l'única llum una brillantor polsant i
sulfurosa de vermells i grocs que es filtrava a l'atri des d'una arcada situada
davant de la Gran Porta.
-Què produeix aquesta llum? I, i, i,
espera... -va dir en Ganner atordit-. No recordo que hi hagués una porta...
Això era, ah, l'oficina de Serveis d'Informació, oi...?
-Potser has notat que les coses han
canviat -En Jacen ja trotava cap a l'arcada-. Segueix-me. No tenim molt de
temps.
En Ganner va trontollar darrere
d'ell.
L'arcada conduïa a gairebé mig
quilòmetre de corall Yorik. El sostre i els laterals formaven un semicercle de
poc menys de cinc metres d'amplada a la base i el mateix d'altura. A l'altre
extrem es distingia una polsant llum vermellosa i ataronjada, que de vegades
refulgia amb un groc encegador.
-Com ho portes? -va preguntar en Jacen
quan es va posar al seu costat. En Ganner s’endarreria i panteixava-. Vas bé?
Necessites més ajuda?
-Jo... Jo... - «no penso cagar-la»,
es va jurar en Ganner-... estic bé. Estic bé. Ja et segueixo.
El sostre del túnel va ascendir per
ser part d'un vast espai cavernós il·luminat de vermell, i les parets també es
van ampliar, mentre el sòl del túnel es convertia en una passarel·la que
sobresortia en l'espai per penjar sobre una plataforma circular de deu metres
de diàmetre que surava sense ajuda entre grans remolins de boira sulfurosa que
a Ganner li van cremar la gola i van arrencar llàgrimes dels seus ulls.
-Què és aquest lloc?
-Explora-ho -va dir en Jacen amb
serietat. Si li molestaven la calor abrasadora o la marejadora boira de sofre,
no ho demostrava. Semblava estar escoltant alguna cosa-. Dóna'm un moment. He
de concentrar-me.
En Ganner amb prou feines el va
sentir. Estava bocabadat, movent-se en cercle amb lentitud, amb atordiment.
Allò solia ser la Gran Cambra de
Convocatòries del Senat.
Cent metres més avall, on una vegada
va estar el pilar del podi de Cap d'Estat, ara bullia un gran estany de
brillant llot; enormes bombolles apuntaven a la superfície, esclatant en
esclats escarlata i groc de flor estel·lar. La llum provenia d'aquest estany.
Al voltant de l'estany s'alçava un gegantesc
bol de corall Yorik que ascendia filera rere filera sobre les plataformes
senatorials, enfilant-se lentament per les parets en direcció a la fosca i
enfosquida volta del sostre.
I en aquest estany de llot brillant,
es movia un enorme embalum carnós, que trencava la superfície amb brillants
corbes negres abans de tornar-se a submergir.
En Ganner es va apartar d'un salt de
la vora.
-Gyahh! Jacen! Allà baix hi ha alguna
cosa!
-Sí -En Jacen es va acostar a la vora
frontal de la plataforma-. No et preocupis. És un amic.
-Un amic?
En Ganner va tornar a mirar... i la
criatura va tornar a trencar la superfície, negra, inflada, com un estómac
repugnant tornat del revés, malignament inflat. Un ull groc de la mida d'un
Ala-X els va mirar, pestanyejant, netejant el llot amb una triple capa de
parpelles transparents que lliscaven per la seva superfície en diferents
angles.
Llavors va aparèixer un segon ull,
que va parpellejar i es va fixar en ells, per tenir profunditat de camp, per
mesurar les distàncies. Del llot va sortir projectat un raig de tentacles.
En Ganner es va fer enrere mentre els
tentacles van xiuxiuejar entre la boira que els envoltava, com cordes
musculoses impossiblement flexibles que van tallar l'aire amb tanta rapidesa
que no va poder ni distingir quants eren. Els tentacles van colpejar la
plataforma, enderrocant-lo, arrencant trossos de corall de la mida d'un cap.
En Jacen no es va moure.
-Aquest... Bé... amic teu -va dir en Ganner
tremolant-. No sembla molt content de veure't.
-Sí, bé, no puc dir que em
sorprengui. L'última vegada que ens vam veure, vaig intentar matar-lo.
-Matar... Això... al teu amic? -Va
mirar cap avall en una boirina d'horroritzada repulsió i va intentar riure. El
riure li va sortir massa agut, massa tens, massa semblant a una rialleta histèrica-. Com tractes als teus enemics?
En Jacen va inclinar el cap, els seus
ulls castanys es van tornar sobtadament pensatius, i va arronsar les espatlles.
-No tinc enemics.
-Què?
En Jacen va assenyalar una cantonada
a l'altra banda del Pou.
-Veus aquesta plataforma... la que
sobresurt sota aquest plec de corall? Era la plataforma de la delegació de
Kashyyyk. Els hi agraden les portes manuals. Sé que no ets tan fort com un
wookiee, però podràs obrir-les amb la Força.
-Allà sota? -En Ganner va tornar a
agafar-se els budells-. Vols que vagi allà baix?
-Escolta'm: A la teva dreta trobaràs
el despatx privat del senador de Kashyyyk. Al costat del seu escriptori, darrere
d'una porta oculta, hi ha un buit de turboascensor. Llisca per l'interior. Et
portarà als túnels.
Els túnels? Un turboascensor secret?
Quan començaria Jacen a parlar amb sentit?
-Per què volien els wookiees un
turboascensor secret?
-Crec que els tenen tots els
despatxos dels delegats. Condueixen a túnels ocults on hi ha sales de
conferències hermètiques en què celebrar reunions secretes i aquestes coses.
Fins i tot porten a les oficines d'en Fey'lya al Palau Imperial.
-Com saps tu tot això?
-Ganner -va dir en Jacen secament-,
aquestes oficines solien ser les de la meva mare.
-Ah, sí.
-Si aconsegueixes arribar als túnels,
com a mínim trobaràs algun lloc on amagar-te per un temps. Podries aguantar
diversos dies. Fins i tot escapar.
En Ganner va sentir un calfred.
-De què estàs parlant?
-Parlo que intentis fugir, Ganner.
Dóna't una oportunitat.
-Ah, no, no, no -En Ganner va
retrocedir, negant amb el cap-. Ah, no tu no...
-Només tenim un o dos minuts abans
que en Nom Anor decideixi que no pot seguir fent veure que no passa res. I dos
minuts després rebentaran la Gran Porta. Em mataran cosa de trenta segons
després.
-Què pots fer aquí que valgui arriscar
la vida?
-No tinc temps per explicar-t'ho. Ni
tan sols estic segur que pugui explicar-ho.
-Esperes que me'n vagi i et deixi
aquí per morir? Per alguna cosa que no pots ni explicar? O véns amb mi, o no me'n
vaig!
-Segueixes jugant a l'heroi, Ganner?
En Ganner va fer una ganyota. Això li
havia arribat massa a prop, però no va cedir terreny.
-No, aquí jo sóc el company de
l'heroi. L'heroi ets tu, Jacen. Necessitem herois com tu. Per això et vaig
buscar. La Nova República et necessita -Va abaixar la veu-. La Jaina et
necessita. Si hi ha la menor oportunitat que visquis, has de viure, Jacen. Almenys
has d'intentar-ho!
En Jacen va negar amb el cap. Tornava
a tenir aquesta expressió de duracer dels Skywalker.
-No, no he d'intentar-ho. L'únic que
he de fer és ser qui sóc.
-De què estàs parlant?
-Ànakin tenia el seu camí. La Jaina
té el seu -va obrir les mans, com per assenyalar com de fútil que era qüestionar
el destí-. Jo tinc el meu.
-Em dóna igual aquest estúpid camí!
-va dir en Ganner amb desesperació-. Rebentaran la porta en qualsevol moment...
Hem d'anar-nos!
-No. Tu has d'anar-te'n. Jo he de...
Mira, Ganner, necessito que entenguis això. L'únic poder que tinc... L'únic
poder que té qualsevol de nosaltres... és ser qui som. Això és el que faré
aquí. Vaig a ser el que sóc.
-Parles sense sentit! Quants anys
tens? Disset? Divuit? Si ni tan sols saps qui ets!
-No he de saber-ho. Només he de
decidir-ho -va respondre en Jacen amb serenitat-. Triar i actuar.
-No et deixaré aquí!
-Això depèn de tu.
-Quant de temps et portarà això,
Jacen? Quant? -va dir en Ganner, avançant cap a ell-. I si et maten primer?
En Jacen va arronsar les espatlles.
-Llavors hauré perdut. Quan comences
a convertir-te en el que ets, el primer que aprens és que no tens res a témer.
Un tro eixordador va ressonar darrere
d'ell emportant-se la rèplica d'en Ganner, i la passarel·la va vibrar
ostentosament, colpejant els peus, fent que trontollés. Es va tornar per veure
sortir de la boca del túnel una voluta de fum, una bafarada pudent que semblava
ardent gas de pantà.
-Aquesta era la porta -va dir en
Jacen distant-. Se'ns acaba el temps. Sembla que al final perdem tots dos.
En Ganner no es va moure.
La il·luminació va esclatar en el seu
cervell.
En aquest moment tot va adquirir
sentit. Va entendre el que li deia. No hi havia res a témer.
Va entendre el poder de ser qui era.
Ni tan sols havia de saber qui era.
Podia decidir-ho.
Podia triar, i actuar. Tot d'una, la
seva vida va tenir sentit.
La seva vida havia estat una història
de pretendre que era un heroi. Bé, va
pensar. Doncs, li semblava bé.
Havien desaparegut les seves nàusees.
Ja ni les recordava. S'ha acabat la debilitat. S'ha acabat la inseguretat. El
dubte i la por havien desaparegut amb les nàusees.
Va sospesar el sabre làser de l'Ànakin.
-Perdrem els dos, llevat... -va
parlar a poc a poc-, tret que algú no els
deixi passar.
-Has de fer-te l'heroi -va dir en
Jacen amb tristesa-. Encara que això et mati.
En Ganner va fer que la fulla cobrés
vida, i va contemplar la seva xiuxiuejant fulla porpra. Era l'arma d'un heroi.
D'un heroi de veritat. No d'un actor. No d'un fals heroi, que era el que en Ganner
havia estat sempre.
Però ara aquesta arma estava en mans
d'en Ganner.
«No he de ser un heroi de veritat»,
va pensar. Al seu rostre va apuntar un enlluernador somriure del vell Ganner,
un somriure d'oblidem les conseqüències i divertim-nos una mica. Es va
estremir, i els anys es van desprendre de les seves espatlles; els seus ulls es
van il·luminar, centellejant amb electricitat en la penombra il·luminada de
vermell. Es va sentir lluent com un droide bèl·lic i el doble de dur.
«No he de ser un heroi de veritat -va
pensar meravellat i en silenci-. Només he de simular-ho».
-Ja t'he dit, que aquí només sóc
l'amic de l'heroi -va dir despreocupat-. La meva feina és assegurar-me que el
veritable heroi visqui prou per fer la seva part. Tot això de necessitar ser un
heroi sempre va ser la meva major debilitat.
En Jacen el va mirar, va mirar a ell,
a través d'ell i va assentir com si el conegués fins en el més íntim del seu
ésser.
-Però has de saber que això també pot
ser la teva major força. Permet-te usar aquesta fortalesa, Ganner. La
necessitaràs.
-Sí -En Ganner va mirar la fulla del
sabre làser com si pogués llegir el seu futur a la llum ametista. Va somriure
davant el que va veure-. Saps? Mai em vas agradar, Jacen. Et considerava un
tou. Un sentimental. Un ploramiques hiperintel·lectual.
-Tu tampoc m'agradaves -En Ganner alçà
la mirada per trobar que en Jacen responia al seu somriure amb un gest de
complicitat amable i coneixedor-. Sempre et vaig considerar teatral. Un
actor busca glòries, més preocupat per tenir bona pinta, que per fer el bé.
En Ganner va riure amb ganes.
-Tenies raó.
-Tu també -va dir en Jacen
allargant-li la mà-. I aquesta és la nostra oportunitat d'ensenyar als yuuzhan
vong el que poden fer un teatral i un sentimental.
En Ganner va estrènyer la mà d'en
Jacen amb força.
-Serà una funció que mai oblidaran.
En Jacen va retrocedir un pas i va
alçar els braços, i la pulsació de les brillantors escarlata i verda dels
signes arterials de la seva túnica es va sincronitzar amb la canviant llum del
bombollejant llot de sota. Uns tentacles es van alçar darrere d'ell,
sobrepassant la vora de la plataforma, arquejant-se al capdamunt, deixant un
rastre de llot que brillava i bategava, emmarcant-lo com si fossin una corona
vivent: la silueta d'en Jacen es va convertir en una ombra contra un esbarzer
de llum.
-Jacen...! -va panteixar en Ganner,
allargant la mà cap ell-. Darrere de tu!
-Ho sé -En Jacen va tornar la cara
cap amunt. Els tentacles es van corbar i van descendir fins a ell, que va alçar
les mans per acceptar-los quan els seus lluents anells li van envoltar les
espatlles-. No temis. Això és part d'allò.
Els tentacles el van aixecar,
traient-lo de la plataforma, bressolant-lo suaument, gairebé amorosament,
mentre el baixaven cap al bombollejant llot, però els immensos ulls grocs
seguien brillant avall amb malvolença alienígena.
-Dóna'm deu minuts -va dir en Jacen-.
Hauria de ser suficient.
El so de botes corrent va augmentar
al túnel. En Ganner es va aturar un últim moment, per veure com Jacen era
arrossegat sota la superfície del llot. Va sentir un esclat de poder en la
Força, una empenta des de baix, un impulsiu: Vés-hi.
Es va agafar la part frontal de la
túnica amb la mà lliure i va tirar per arrencar-se-la del cos. Els signes
arterials de fosc brillantor es van convulsionar, filtrant llum negra. Va
llançar la túnica a la plataforma en un munt.
I va anar-hi.
En Nom Anor va aclucar els ulls
davant les volutes de fum que s'enroscaven l'obertura trencada que havia estat
la Gran Porta. Una esquadra de guerrers rere d'una altra va passar al costat de
les retorçades restes de duracer que cruixien i gemegaven en refredar-se. Es
van dispersar per l'atri ple de fum i ombres, amb l'arma preparada, buscant amb
els ulls el menor indici d'un possible objectiu.
Un esquadró de guerrers ja havia
entrat al túnel de corall que portava al Pou, per reconèixer el terreny. Això
havia estat cinc minuts abans. Cap havia tornat.
En Nom Anor s'havia quedat al
llindar. Si hi havia sobreviscut tant de temps a la guerra no havia estat per
subestimar als Jedi. La llum vermell i or del llot bategava en el fum procedent
de l'arcada del Pou. Una figura es va solidificar en aquesta arcada, una
silueta que s'acostava tranquil·lament entre el fum, retallant-se contra la
llum del llot.
Una silueta humana. Poderosa però
reposada, com una pantera de les sorres que surt a fer una passejada. Relaxada
però alerta. Amb aplom.
Depredadora.
Un calfred supersticiós va recórrer
la columna vertebral d'en Nom Anor.
Els guerrers es van dispersar, els
oficials van mirar als seus comandants, que van mirar al seu torn a Nom Anor.
-Tu dirigeixes la funció, Executor.
Què vols que fem?
-Tu! El de dins! -va cridar en Nom
Anor nerviosament en bàsic-. Què fas aquí?
La resposta va ser un grunyit greu,
burleta i alegre.
-És que no és evident? Interposar-me
en el teu camí.
Ganner Rhysode. En Nom Amor es va
relaxar; era en Ganner Rhysode, el desnerit que no va poder ni pujar la rampa.
Ganner Rhysode, que no tenia el respecte dels altres Jedi. Ganner, el falsari,
l'actor. L'acudit. En Nom Anor va llançar una bufada. S'hauria de limitar a
donar ordre que el matessin... Però en Ganner no sonava com algú feble. Ni
estúpid.
I què havia passat amb l'esquadró de
reconeixement?
I de veritat volia ser responsable
d'iniciar una baralla al Pou del Cervell Planetari?
Es va mossegar el llavi amb tanta
força que es va fer sang.
-Aparta't a un costat! Aquí hi ha
milers de guerrers! No pots aspirar a aturar-nos.
-No he d'aturar-vos. Només he de
retardar-vos.
Un tallant brunzit espurnejà
sobresaltant a Nom Anor. De la mà de l'ombra va brollar una barra d'un metre de
llarg de viscuda ametista.
-Vols que m'aparti? -l'ombra li va
fer senyals amb la fulla de llum-. Vine tu a apartar-me.
El fum es va aclarir i netejar, i
l'humà parat a l'arcada no semblava el Ganner Rhysode que recordava. Aquest
Ganner només vestia gastats leotards marrons i unes castigades botes de cuir.
Aquest Ganner era alt, d'espatlles amples, i la llum de la seva arma ressaltava
els músculs esculpits del seu pit nu. La fulla de la seva mà era ferma com les
arrels d'una muntanya, però no va ser això el que va fer dubtar a Nom Anor, el
que va fer que es passés la fina llengua groga per les esmolades dents.
Va ser la brillantor als ulls d'en
Ganner.
Semblava feliç.
-Aquí hi ha milers de guerrers -va
repetir en Nom Anor, sacsejant inútilment el puny-. I tu només ets un home.
-Només sóc un Jedi.
-Estàs boig!
La riallada amb què li va respondre
l'home era profunda i llarga i alegre, plena de felicitat i llibertat.
-No. Sóc Ganner.
Va fer girar la seva brillant fulla
en una fioritura enlluernadorament complexa que va il·luminar l'arcada en què
estava parat, fent-la brillar com un arc de Sant Martí emmarcada per la gràcia
pura i animal del seu cos.
-Aquest llindar és meu -va anunciar
amb un somriure feliç-. Reclamo la seva possessió. Enviam als teus milers de
guerrers, un a un o tots en massa. M'importa un rave.
Va concloure la fioritura amb la fulla
inclinada davant el pit i les seves dents van brillar en la foscor.
-Cap passarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada