Traïdor (i Ep)

Anterior

Epíleg

Lliçons

En Jacen es va deixar caure a la bèstia/divan de l'estómac de càrrega de la coralnau, mentre mirava l'absència de color de l'hiperespai a través de la transparent corba d'un port corni. La Vergere estava encongida en una posició de repòs molt felina a l'altra banda de l'habitació. Podia estar dormint, però en Jacen ho dubtava. Encara no l'havia vist dormir.

Cada vegada que la mirava recordava com havien arribat a la coralnau oculta sota el Pou, recordava que va trobar a Nom Anor lligat com un nerf recentment caçat. Recordava com li va suplicar l'executor yuuzhan vong que se l'emportessin amb ells.

-Deixar-me aquí... és matar-me!

En Jacen li va donar l'esquena i es va dirigir a la coralnau amb cara inexpressiva.

-No ho consideris la teva mort -li havia dit-. Considera-ho el teu Beneït Alliberament.

Un cop en Nom Anor es va adonar que suplicar no li serviria de res, les seves súpliques es van convertir en malediccions. Va insistir que només la seva protecció els hi havia permès viure tant de temps.

-Emporta-te-la, sí, roí caragirada -va escopir-li-. Un traïdor es mereix un altre.

La Vergere li va contestar amb to alegre.

-I què esperaves? Com anava a ensenyar-li a trair si no ho hagués après jo abans?

I tot i així, va reflexionar en Jacen, hi havia certa veritat en l'epítet traïdor. Tant ella com ell havien mentit, havien enganyat, havien simulat lleialtat per aconseguir els seus fins.

Era curiós com fins i tot conceptes clars com traïció es tornaven esmunyedissos quan estava la Vergere a prop.

De tant en tant prenia un altre glop del brou d'arrossegalgues contingut al sac-cuc o picava de la carn d'un altre escarabat ganxo. Es va preguntar com reaccionaria el seu estómac davant el sintofilet i la protata de sempre. Ja no recordava el gust del menjar normal.

Es va preguntar què estaria menjant la Jaina en aquest moment, i per un instant va estar temptat a obrir-se al seu llaç de bessons...

Però no ho va fer. No podia. Encara no.

No estava preparada.

Què podia dir-li? Quina classe d'informació podia transmetre-li pel seu llaç que tan sols li insinués en què s'havia convertit? I el que era més, l'espantava descobrir en què podia haver-se convertit ella.

No sabia què anava a dir-li a la gent un cop tornés a l'espai de la Nova República. No podia imaginar-se presentant-se a la seva mare. O al seu pare. O a l'oncle Luke.

No podia imaginar-se intentant explicar com havia mort en Ganner Rhysode.

Els primers dies del seu viatge havia pensat una mica en Ganner. No aconseguia reconciliar el Ganner pompós, arrogant, i una mica ximple que havia conegut gairebé tota la seva vida amb el poder transcendental i la profunda alegria que va sentir en la Força. Com havia passat Ganner d'una cosa a una altra? No tenia sentit. Ni tan sols podia entendre per què havia triat sacrificar-se.

-Jo ni tan sols li queia bé -li va dir a la Vergere-. I ell no em queia bé a mi.

La Vergere li havia mirat des de la comissura dels ulls sense fons.

-No necessites que algú et caigui bé per estimar-lo. L'amor no és més que el reconeixement que dos són un. Que tot és un.

En Jacen havia pensat en el dhuryam que s'havia convertit en el Cervell Planetari, i va assentir.

-En Ganner ho va saber, al final, molt més que tu ara mateix. Aquest coneixement és llavor de grandesa.

En Jacen va negar amb el cap, somrient amb tristesa.

-Segueixo tenint problemes per utilitzar les paraules grandesa i Ganner Rhysode en la mateixa frase.

-Va néixer per ser una llegenda.

-Potser fos així -va sospirar en Jacen-. L'última gesta d'en Ganner. Llàstima que ningú la veiés.

-Ningú? Voldràs dir ningú de la Nova República. Deixa que t'expliqui una visió que vaig tenir. Una imatge d'un futur llunyà. Em va arribar fa temps a la Força, però només ara he pogut entendre-la. En aquesta visió, vaig veure un nova figura en la mitologia dels yuuzhan vong. No era un déu, ni un dimoni, sinó un gegant invencible anomenat «el Ganner».

-Estàs de broma, no?

-En absolut. Arribaran a creure que el Ganner, el gegant Jedi, és el guardià que defensa la porta d'entrada al país dels morts. El Ganner, i la seva espasa lluminosa que crema sense consumir-se mai, vigila tota l'eternitat per impedir que les ombres dels morts creuïn la porta per pertorbar als vius. La part més curiosa de la visió -llançà una rialleta-, si pot ser encara més curiosa del que ja és, és que les paraules gravades a la porta, en un arc sobre el gran cap del Ganner, estan en bàsic.

-En bàsic? Per què estan en bàsic?

-Qui sap? Aquestes visions són enigmàtiques, i poques vegades vénen acompanyades de notes a peu de pàgina.

-I què diu?

La Vergere va obrir les mans, amb els palmells cap amunt, encongint les espatlles en impotent incomprensió.

-En majúscules profundament tallades, posa «CAP PASSARÀ».

Van passar els dies. Cada un de molt semblant a l'anterior.

En Jacen va tenir molt temps per pensar.

Va pensar en el fet de ser un estudiant. En ser un professor.

En ser un Jedi.

En ser un traïdor.

En ser una arnombra.

Un cop l'hi va comentar a Vergere.

-Pots dir-me ja que buscaves tot aquest temps? Què volies que fos jo?

-És clar -va dir ella sense posar dificultats-. Volia que fossis exactament el que ets.

-No és una resposta molt útil.

-És l'única resposta.

-Però, què sóc...? No, no ho diguis, ja ho sé: «Aquesta ha estat sempre la pregunta,veritat?» Si tan sols sabessis com d'irritant que acaba resultant això...

-Disculpa la meva curiositat -el va interrompre ella amb la clara intenció de canviar de tema-, però m'he estat preguntant què va ser el que vas fer exactament en el Pou del Cervell Planetari.

Llavors en Jacen es va assentar i es va remoure en la bèstia/divan per trobar una postura més còmoda.

-Què esperaves que fes?

-Ens coneixem massa bé -va dir ella, amb la seva cresta tornant-se verda-. Molt bé, ho confesso: No sabia què esperar. Vaig suposar que mataries al Cervell Planetari, o et mataries tu mateix. La tercera possibilitat, que arribessis a sacrificar a Ganner, no em semblava probable.

-Pitjor no, impossible.

-No. No era impossible.

-Vaig escollir una altra opció -va dir en Jacen-. El vaig seduir.

-Perdó? -la cresta de la Vergere va derivar al taronja.

-Utilitzaré al dhuryam per ensenyar una lliçó als yuuzhan vong. Una lliçó de veritat. Com les que em vas ensenyar a mi -En Jacen va somriure, però era un somriure dur, fred, que en els seus ulls brillava com el gel-. Ara el Cervell Planetari està del nostre costat.

-Combatrà als yuuzhan vong? A treballar per a la Nova República? -va preguntar la Vergere escèptica-. Com un agent doble creat genèticament?

-No. No del costat de la Nova República. Del nostre costat. Del teu i el meu.

-Oh -es va assentar en la seva postura felina, i li van brillar els ulls negres-. Tenim una banda pròpia?

-Crec que sí -va dir en Jacen-. El dhuryam no s'hi enfrontarà. Els yuuzhan vong són fanàtics. Per a ells, tot està bé o malament. És honorable o malvat. Veritat o blasfèmia. Quan es combat amb fanàtics només aconsegueixes fer que siguin més fanàtics del que ho eren al principi. En comptes d'això, el meu amic el Cervell Planetari els hi ensenyarà una cosa -es va incorporar-. Van a descobrir que la vongformació de Yuuzhan'tar no es desenvoluparà com estava previst. De fet, a partir d'ara, tot va a sortir-los-hi una mica malament. Per molt que ho intentin, res no els hi sortirà, com volen que els hi surti.

La cresta de la Vergere es va agitar desconcertada.

-I què els hi ensenyarà això?

-És aquest fanatisme. És el principal problema dels yuuzhan vong. En comptes d'enfrontar-se al que és, intenten obligar-ne a tot a què encaixi en com creuen que ha de ser. I això no ho podran fer a Yuuzhan'tar. O maten al dhuryam i comencen de zero, per al que no tenen ni temps ni recursos, o hauran d'aprendre a transigir. Entens?

-Entenc -va dir la Vergere amb to apreciatiu-. És la lliçó més valuosa que pot ensenyar-se a un fanàtic, que el fanatisme és contraproduent.

-Sí -En Jacen va tornar a mirar pel port corni al no-res infinit de l'hiperespai-. Se m'ocorren uns quants Jedi que també podien aprendre això.

La Vergere es va posar de sobte dreta, i els seus braços van envoltar les espatlles d'en Jacen en una abraçada sorprenentment càlida. Quan es va apartar, els seus ulls li brillaven, i amb llàgrimes en comptes de la seva burla acostumada...

-Jacen, estic molt orgullosa de tu -xiuxiuejà-. Aquest és el gran moment en la vida d'una professora, quan es veu superada pel seu estudiant.

En Jacen es va trobar pestanyejant per contenir les seves pròpies llàgrimes.

-Així que al final ets això? La meva professora?

-I el teu estudiant, perquè els dos són un.

Ell va abaixar el cap. El pit li pesava amb una solidesa dura i freda que no li deixava mirar-la als ulls.

-Unes lliçons molt dures.

-L'univers és dur -va respondre ella al seu costat-. Cap lliçó s'aprèn de veritat mentre no s'aconsegueixi amb dolor.

-Potser tens raó -va sospirar en Jacen-. Però hi ha d'haver una manera millor.

Ella es va unir a ell davant el port, i va mirar a l'espai que hi havia fora de l'univers.

-Potser ho hagi -va dir ella per fi-. Potser és això el que tu has d'ensenyar-me a mi.

Fora de l'univers està el no-res. En aquest no-res li diuen hiperespai.

Una petita bombolla d'existència flota en el no-res. En aquesta bombolla en diuen nau.

La bombolla manca de moviment o d'immobilitat, fins i tot d'orientació, atès que el no-res manca de distància o direcció. Flota allà des de fa una eternitat, o menys d'un instant, perquè el no-res també manca de temps. El temps, la distància i la direcció només tenen sentit dins de la bombolla, i la bombolla conserva l'existència d'aquestes coses només perquè hi ha una separació absoluta entre el que està dins i el que no ho està.

La bombolla és el seu propi univers.

Dins d'aquest univers hi ha traïdors. Un és un professor, i un estudiant; un altre és un estudiant, i un professor. Un és jardiner.

Aquest univers es precipita cap a un altre, cap a un univers molt més gran, un univers que és un jardí...

Que encara està ple de males herbes.

FI