Capítol
9
El
ventre de la bèstia
Sempre descendint, internant-se en la
foscor, més i més lluny, deixant enrere fins i tot la memòria de la llum...
En Jacen va trontollar en sortir de
l'escala en un nivell inferior i es va trobar en una passarel·la oblidada,
esbufegant. Quantes hores portava corrent? Quants dies? Les seves cames es
negaven a donar un altre pas, i no hi havia motiu per obligar-los a donar-lo.
Mai podria escapar de si mateix, per
molt lluny o molt de pressa que el portessin.
L'antic sòl de durciment de la
passarel·la, podrit pels anys i l'abandonament, va cedir sota els seus peus. Es
va agafar frenèticament amb una mà a una barana incrustada de líquens i va
quedar penjant sobre un precipici de cent metres. El buit va haver de ser en
temps un dipòsit per a aerotaxis destrossats. A baix es veia metall retorçat
corcat per l'òxid, una muntanya d'esmolades vores corbes i oscades puntes
trencades.
Va penjar-hi un moment, imaginant una
llarga, llarga capbussada, un impacte tallant i punyent, la fogonada d'un foc
incolor... Potser fora aquesta la resposta a la foscor del seu interior.
O potser no cridés en el seu descens.
Només hi havia una forma de descobrir-ho. Va afluixar els dits.
-Jacen! Ei, Jacen! Aquí!
Coneixia aquesta veu. No podia ni
recordar el no conèixer aquesta veu; li resultava tan familiar com la seva. Era
un truc; sabia que era un truc, havia de ser-ho, ja l'havien enganyat abans
així però no podia obligar-se a ignorar-ho. Va allargar la mà lliure per
agafar-se a la barana amb cura, amb la precaució d'un escalador experimentat en
un tram difícil que tenia les forces justes per subjectar-se mentre girava el
cap per mirar. L'Ànakin estava parat en un balcó ennegrit per l'smog que
sobresortia just sota de l'extrem de la passarel·la.
-No ets real -va mussitar en Jacen.
-Vinga, Jacen -va dir l'Ànakin
fent-li senyes-. Per aquí! Som-hi! Aquí estaràs fora de perill!
En Jacen va tancar els ulls. No
estaria fora de perill enlloc.
-No ets real.
Quan va tornar a obrir-los, l'Ànakin
encara hi era, fent-li senyals, vestint una túnica folgada i pantalons a
l'estil corellià, amb el sabre làser penjant del cinturó. Li feia senyals amb
urgència.
-Vinga, Jacen! Què et passa? Vinga,
germà gran, vinga!
-Et vaig veure morir -va dir en Jacen.
Es va obrir al batec de la Força que
l'envoltava; la marea roja es va inflar en el seu pit, però es va obligar a
reduir-la, concentrant-se, buscant amb els seus sentiments...
L'oncle Luke li havia dit alguna
vegada que obtenia guia del seu Mestre mort, el llegendari Obi-Wan Kenobi. Li
havia dit que veia al seu Mestre, que sentia la seva veu, sentint-en la Força
molt després que morís.
Podia veure l'Ànakin. Sentir la seva
veu. Però no sentia res quan el buscava en la Força. Res en absolut.
-Dos a tres -va dir en Jacen entre
dents. La marea roja va rugir a les orelles. Va estrènyer les dents per
mantenir la seva veu al fons de la gola-. Dos a tres a què ets un vong.
-Jacen! A què esperes? Vine!
Podia suportar moltes coses. Hi havia
suportat moltes coses. Més de les que ningú hauria de suportar. Però que un
yuuzhan vong es fes passar per l'Ànakin...
La marea roja es va acumular en ell
amb una onada de poder que el va fer girar en l'aire sense esforç, propulsant-lo
per sobre de l'esfondrada passarel·la. Va aterrar en perfecte equilibri sobre
la fina barana, trepitjant amb fermesa, amb els braços relaxats, caiguts als
costats. El seu poder no li deixaria caure.
El cuc ombra del centre del seu pit
cridava reclamant sang.
«Dos a tres al fet que estàs mort».
-D'acord -va dir amb veu ronca el cuc
ombra per la gola d'en Jacen-. Espera, que vaig a per tu.
Va córrer amb lleugeresa per la
barana, ràpid, amb un tamborineig de mort al cor que ofegava qualsevol
pensament de la llarga caiguda que l'esperava a baix. Va trigar pocs segons a
arribar a l'altre extrem de la passarel·la, però l'Ànakin ja havia entrat a
l'edifici per la porta del balcó. En Jacen va estendre els braços i va deixar
que la seva ràbia el sostingués en el seu salt cap endavant, impulsant-lo a la
barana amb un cop de peu, travessant el precipici de cent metres de profunditat
i arribant al balcó.
Va aterrar amagat, patinant,
escombrant amb la mà esquerra la capa freda de pols que cobria el balcó. Per la
porta de la balconada van sortir falcopenats xisclant i esgarrapant en un
remolí de cuir i pell i urpes. En Jacen va tancar el puny, i una galerna
instantània va udolar al seu voltant, dispersant als falcopenats, llançant-los
sense remei a la foscor. Va saltar cap endavant, menjant-se el terreny com una
pantera de les sorres perseguint a un paralop, saltant per l'interior de
l'edifici negre com la tinta emprant la Força per passar pel costat o sobre els
obstacles. La taca d'unes botes desapareixent pel llindar d'un passadís
il·luminat per orbes lluminosos li va fer continuar. Va arribar al llindar amb
un sol salt impulsat per la Força.
Era impossible, però l'Ànakin ja
estava a cent metres d'ell, a l'altre extrem del passadís, mirant-lo de dalt a
baix.
-Vinga, Jacen! Has de córrer!
Segueix-me!
-Compte amb això!
En Jacen va arrencar a córrer, la
Força prestava ales als seus peus, fent-li anar inhumanament ràpid, i encara
més de pressa. Va cobrir els cent metres en un parpelleig, i va descobrir que l'Ànakin
seguia estant molt per davant d'ell, mirant-lo encara cap enrere, animant-lo,
urgint-li a continuar.
En Jacen va córrer.
La persecució es va tornar un somni
de carreres, de salts fets sense esforç, de peus que amb prou feines fregaven
el terra que trepitjaven. La Força es movia en el seu interior, com si fos un
riu carmesí que l'arrossegava cap endavant, allunyant-lo de la zona de sota del
cràter. Era un riu que no només li donava energies sinó que li parlava
directament a la seva ment de l'estructura dels edificis pels quals corria;
podia sentir les voltes i revoltes i els llindars que hi havia davant i
darrere, sentir on li bloquejaven el pas la runa o on el sòl podia no suportar
el seu pes. Li xiuxiuejava de bigues i envans, del transpariacer i del durciment
que hi havia sota la vongvida que creixia al seu voltant. Una vongvida que
creixia en multitud de formes i colors, fibrosa i carnosa, aferrada a parets i
sostres i que brollava dels sòls; una vongvida que podia veure i olorar i
tocar, però que encara no era real, no podia ser real, no per a Jacen, no ara,
perquè no era part del flux del riu carmesí. No existia en la Força i per això
no existia per al Jacen.
Fins que va entrar en un passadís que
es va tancar darrere d'ell com la gola d'un llimac espacial. Va relliscar per
ell fins aturar-se. El terra i les parets eren càlids, amb la seva mateixa
temperatura corporal, i estaven vorejats per anells cartilaginosos que
brillaven amb malaltissa bioluminescència verda. Sentia buidats els extrems del
passadís, perquè res l'envoltava en la Força a part d'espai obert, però els
seus ulls veien el passadís tancat a ambdós extrems per plecs de carn estriada
que semblaven vàlvules musculoses.
No es veia a l'Ànakin per enlloc.
Panteixant de ràbia, es va concentrar
en el buit del centre del seu pit on havia estat la llavor esclavitzadora. La
Força va desaparèixer de la seva consciència, l'estructura dels edificis
trencats que l'envoltaven es va esvair en la mateixa inexistència de la que ara
emergia la vongvida, però mentre la naturalesa d'aquest passadís es filtrava en
la seva ment va descobrir que seguia sense poder sentir l'Ànakin.
«Potser no és només en la Força on no
existeix», va pensar en Jacen.
Els falcopenats s'havien dispersat
presa del pànic quan ell va saltar a la balconada... Per què no havien
reaccionat davant l'Ànakin? No havia vist empremtes en el fred i llis pols que
cobria la superfície del balcó.
«Enganyat».
Hi havia permès que la marea roja li
ofegués la sesera. «M'han pres el pèl».
L'anell més proper a l'entrada del
passadís es va tancar amb l'espetec d'un cartílag deformant-se, i després el
següent i el següent i el següent. En Jacen va arrufar les celles, intentant
relacionar això amb el que havia sentit a través de les restes de la xarxa de
la llavor esclavitzadora: res de malícia, ni set de sang, ni agressivitat,
només certa satisfacció complaguda, un gaudiment feliç que bategava al seu
voltant... Llavors la contracció dels anells va arribar fins a ell, tirant-lo a
terra, aixafant-lo al llarg del passadís com un grum de vegiteina en un tub de
pasta de menjar per gravetat zero, i llavors ho va entendre.
La contracció dels anells no era un
atac, sinó una contracció peristàltica. Això no era un passadís.
Era una gola.
En Jacen es va agenollar, tremolant,
tancant els ulls amb força, recolzant les mans obertes en el càlid sòl de carn.
Un cop la vàlvula del final del passadís es va haver dilatat per deixar-lo
passar, a continuació es va tancar darrere seu amb un espetec humit i carnós.
Va intentar no fer cas als crits.
«... Si us plau algú si us plau si us
plau algú socors...» Els crits eren un altre truc. Probablement.
«... Si us plau oh si us plau
ajudeu-me no vull això. No vull que em facin això no poden ajudeu Si us
plauuuu...»
Tenia què ser un truc.
El sòl tenia la suavitat granulosa de
la pedra calcària, tota grisa i marró, esquitxada pels dipòsits minerals
dissolts en els fluids que regalimava des de cons irregulars a la part alta que
semblaven estalactites. Alguns tenien el llustre iridescent del trajertiri.
Coàguls dispersos d'excrescències bioluminescents, que podien ser tant fongs
fosforescents com una mena de molsa de cova, proporcionaven una suau llum groc
verdosa. A simple vista, el lloc era una típica caverna de pedra calcària
porosa, foradada per l'erosió d'un riu subterrani desaparegut.
Per això mantenia en Jacen els ulls
tancats. Perquè sabia que no era això.
Era un estómac.
Era el ventre de la bèstia que se l'havia
empassat.
Quan obria els ulls, la dissonància
entre el que veia i el que sentia provocava una marejadora arcada en el seu
cervell, tan flagrant discordança li afectava la ment fins i tot mantenint els
ulls tancats, fins i tot centrant la seva consciència en el centre buit del seu
pit. Podia sentir a la bèstia com si ell mateix fos la gola i l'estómac de la
bèstia i sentia la seva satisfacció mig intel·ligent per haver atret a una altra
víctima... però seguia podent sentir el seu propi cos, les macadures que li
havien produït els anells cartilaginosos de la seva gola , la punxada d'un
colze allà on s'havia escorxat en relliscar per la vàlvula pilòrica, el dolor
en l'inflat genoll que no recordava haver-se torçat mentre seguia al fantasma de
l'Ànakin, la dolorosa respiració en la seva gola i el fred del seu estómac
buit. Sentia que estava dins del ventre de la bèstia, sentia que era el ventre
de la bèstia, perquè la bèstia i ell eren un.
S'havia empassat a si mateix.
«... Si us plau oh si us plau per què
per què per quèèèèè si us plau no vull morir així han d'ajudar-me socors han d'ajudar-meeee...»
La veu semblava humana. De dona.
Trencada, ronca, sanglotant de terror i esgotament. Semblava completament real.
Tan real com li havia semblat l'Ànakin. No tornaria a picar.
Moltes espècies de vongvida
utilitzaven certa forma de telepatia, des dels yammosk als víllip, i fins i tot
els coralites semblaven tenir una connexió mental amb els seus pilots. Ara
resultava evident que aquesta gran bèstia/caverna era un depredador sèssil que
havia desenvolupat una varietat de telepatia molt especialitzada per atreure
víctimes fins a la seva boca. L'al·lucinació de l'Ànakin només era un efecte
secundari; les víctimes havien de veure alguna cosa o algú en qui confiaven i
que els conduiria a un lloc segur. El seguien a cegues, confiats, i acabaven
devorats.
La ironia era amarga. El cuc ombra
que s'enroscava en el seu pit l'havia protegit contra aquesta falsa confiança,
mentre que la ràbia que alimentava aquest mateix cuc l'havia llançat de cap a
la boca de la bèstia/caverna.
«Aquesta serà una lletja manera de
morir», va reflexionar amb el seu primer pensament clar des que va caure en la
foscor.
Però això estava bé, morir estava bé;
no li importava. Era preferible morir a viure amb la foscor al seu interior.
Almenys així s'hauria acabat. Es posaria agenollat allà i esperaria a morir...
Si tan sols hi hagués silenci.
«... Si us plau ajudin-me si us plau si
us plaaaaa...»
La transició del terror a l'agonia
pura va fer que en Jacen obrís els ulls de cop i es posés dempeus. Fora o no fora
un truc, no podia seguir sentint això. Sabia massa bé el que era el dolor.
-Calla -va grunyir, amb to greu en el
fons de la seva gola-. Calla, calla.
Els crits van reverberar per una boca
galeria frunzida que s'obria a pocs metres a la seva esquerra. El túnel al qual
donava s'inclinava cap avall, enfonsant-se en la llum groga verdosa. En Jacen va
ensopegar maldestrament a la vora. Els crits van continuar sentint-se, aquest
cop sense paraules, purs, animals, vorejant la desesperació.
El túnel s'endinsava més i més en les
profunditats, girant sobre si mateix en una llarga espiral, obrint-se per fi a
una altra caverna molt més gran que la primera, una caverna humida, amb poca
llum, ja que la biobrillantor que il·luminava la gola de la cambra superior
només arribava dèbilment a través de les boques d'altres túnels que també
s'obrien a les parets. Blancs retalls de boira s'enroscaven en l'aire... No, no
era boira, va descobrir en Jacen en entrar a la caverna, sinó un fum que li
cremava els ulls, asfixiantment tallant, amb gust d'àcid. El sòl d'aquesta
caverna era asprament desigual, granulat, com a compost per bols coberts per
una pell molt fina i prou grans com per nedar en ells. Els bols s'escalonaven
formant un pendent empinat, que acabava en uns monticles de pedra carnosa que
semblaven boques frunzides de la mida d'armaris.
Va tossir, apartant-se el fum de la
cara, i va trontollar cap als crits, baixant per un camí serpentejant entre les
fines vores corbades dels bols. En les profunditats, una d'aquestes boques
s'havia tancat al voltant d'una noia.
En Jacen es va aturar davant seu,
fent equilibris sobre la càlida vora del bol de pedra. Semblava tan real com
abans ho havia semblat l'Ànakin, real des del regirat pèl enganxós fins la pols
del seu rostre solcat per les llàgrimes. Només el cap i un braç sobresortien
dels llavis fortament tancats que la subjectaven, i quan ella el va veure va
allargar aquest braç cap a ell, estirant inútilment els dits, amb ulls blancs
per la por i el dolor.
- Si us plau siguis qui siguis si us
plau has d'ajudar-me si us plau m'està menjant, està, està, està menjant-me
viva...
Ara sabia el que eren aquests llavis
frunzits. La caverna de dalt només era un pap, o un pedrer; el veritable
estómac estava darrere de les boques al final dels bols. Per això la bèstia/caverna
li mostrava la noia allà baix.
Era un esquer.
-Calla -va murmurar en Jacen-. No ets
real. Calla.
Només volia un lloc tranquil en el
qual poder morir. Era tant demanar? No s'havia guanyat això? Per què havia de
ser tot tan horrible, tan repugnant, tan maleïdament podrit, tot el temps? És
que no podia ni morir en pau?
És que l'odiava tot l'univers?
«Només hi ha una resposta possible
quan t'odia tot l'univers -li va xiuxiuejar el cuc ombra en el fons de la seva
ment-. Odia'l tu al teu torn».
Així que això va fer.
Era fàcil.
Odiava l'univers. Odiava tot el que
hi havia en ell, tot el sofriment sense sentit i les morts buides i totes les
inútils lleis mecàniques sense cervell i tota la vida ignorant que es recargolava
tacada de sang; odiava la carn de pedra que sentia sota els peus i l'aire que
respirava, s'odiava a si mateix i fins i tot odiava l'odi que sentia i, de
sobte, va deixar de sentir-se cansat, va deixar d'estar confús, i tot li va
resultar molt simple, fàcil, i tot tenia sentit perquè l'odi ho era tot i tot
era odi, i ja no va voler morir.
Només volia fer-li mal a algú.
Va mirar la noia que cridava. La va odiar.
Ni tan sols era real. Era com un
somni. Podia fer el que volgués. Qualsevol cosa. El cor li bategava amb força,
i respirava entretalladament, cremant-li.
Qualsevol cosa.
El poder va rugir per tot el seu ésser
com si en el seu pit hagués rebentat una presa. Va somriure, i va allargar la
mà, i va formar un puny.
La Força va apagar els crits de la
noia fins que van ser un soroll ofegat. Va poder sentir el seu terror en la
Força, sentir el salvatge ardor dels àcids digestius que dissolien lentament la
seva pell; sentia poder en la Força, poder de veritat, poder suficient per
trencar-li el crani com si fos l'ou d'un pterosaure, poder suficient per...
«Espera -va suplicar el seu últim
retall de seny-. Espera...»
Podia sentir... en la Força?
-Oh -va murmurar. Els genolls se li van
doblegar-. Oh, oh no, oh si us plau no...
Li van fallar simultàniament tant el
seu odi com la seva fortalesa. Es va desplomar cap endavant, les seves botes
van perdre adherència a la vora, i va caure rodant per la corba interna del bol
per caure silenciosament al costat de la boca estómac. Podria haver-se quedat
allà, permetre's desmaiar, dormir fins que la boca que tenia al seu costat es
tornés a obrir per tancar-se al seu voltant, però, en comptes d'això, una mà,
la mà d'una noia, una mà real pertanyent a una noia real, es va aferrar
desesperadament a la seva túnicapell, estirant-la fins a despertar-lo, i el seu
xiscle li va cremar les orelles.
-Ajuda'm has d'ajudar-me has d'ajudar-me...
-Ho sento -va balbucejar ell, pestanyejant
amb rapidesa, intentant enfocar la mirada, lluitant feblement per aixecar-se-.
Ho sento, ho sento molt, no ho sabia...
Se li va aclarir la visió i la va
veure, la va veure de veritat, per primera vegada. Va veure que el pèl sota la
capa de greixosa brutícia va ser un cop llarg i sedós i ros daurat, va veure
que tenia els ulls blaus, i el seu rostre era un delicat oval, va veure que...
«Tot just té la meva edat».
«I si no faig alguna cosa ara mateix,
no complirà més anys».
No podia confiar que li sostinguessin
les cames, així que es va regirar per posar els peus contra el plec dels llavis
estómac, i la va agafar amb les dues mans del canell. Va tirar fort, tot el
fort que va poder, prou com per convertir el seu gemec suplicant en un xiscle
de dolor.
-M'estàs trencant el braç si us plau
has d'aixecar-te, has de tirar de mi cap amunt.
Aixecar-te? No tenia energies per
sostenir-se dempeus. No tenia energies per salvar-la. Només per fer-li encara
més mal.
I per torturar els seus minuts finals
amb una esperança buida. Tot just podia imaginar pel que havia hagut de passar.
S'havia perdut l'evacuació de Coruscant, havia sobreviscut al bombardeig i a la
invasió dels yuuzhan vong. Havia viscut l'aclaparadora transformació del seu
món en el d'ells, al fet que arrenquessin el planeta de la seva òrbita. S'havia
amagat totes aquestes setmanes i mesos vivint en un terror constant,
ocultant-se en la foscor dels nivells inferiors, evitant desesperadament als
conqueridors. I quan la bèstia/caverna la va atreure a la seva gola...
El cor devia explotar-li
d'alleujament i alegria. Havia trobat un santuari.
Per descobrir llavors que l'únic
santuari real era la mort.
I com seria aquesta mort? Devorada
viva, digerida mentre seguia desperta i conscient.
I quan va alçar la vista per veure'l
allà dalt, devia sentir una explosió de sobtada esperança...
Perquè no podia saber que l'home que
havia acudit al seu rescat era un ex Jedi trencat, tacat amb la foscor, mig
boig per una desesperació suïcida.
Com havia pogut acabar sent tan
inútil?
Li va enfurismar com d'injust que era
tot.
Per què havia de ser ell qui veiés
morir en aquesta noia? Mai havia demanat ser un heroi. Mai havia demanat poder.
La galàxia sencera havia estat vigilant des del mateix dia en què va néixer,
esperant que fes alguna cosa gran, alguna cosa que estigués a l'altura de la
llegenda dels seus il·lustres pares, del seu llegendari oncle.
Posats a fer, ni tan sols estava a
l'altura de la seva pròpia llegenda.
I molta gent hauria gaudit amb això,
oi que sí? Genteta insultant que obtenia una insultant satisfacció de dir-li covard
a l'esquena, i ni una sola d'aquesta genteta insultant havia sentit ni una sola
vegada el que era penjar de l'Abraçada del Dolor, ni havia lluitat sense
esperança per salvar unes poques vides a l’Escola Bressol , ni s'havia vist
obligat a contemplar la negra indiferència que era la veritable realitat de
l'univers...
La ira va florir en ell, inundant-lo
i escombrant amb la seva familiar marea roja, però aquesta vegada no la va
combatre, no va forcejar ni es va rebel·lar i es va deixar ofegar en el seu
corrent. Li va donar la benvinguda.
A la creixent marea roja va trobar
tot el poder que necessitava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada