Traïdor (VII)

Anterior

Capítol 7

El cràter

Aquest és en Jacen Solo?

El Mestre Cuidador Ch'Gang Hool mirava amb clar horror a la imatge del sac de gelatina òptica de l'aranyapantalla nana. Un raïm de llargs i delicats tentacles implantats a la comissura de la seva boca es va estremir, nuant-se i desnuant-se sol, abans que els sinuosos palps ascendissin a dalt del cap on van continuar acariciant nerviosos la diadema estrellada del Mestre Cuidador.

-Aquest... Aquest és el Jacen Solo de Duro? Qui va matar la reina voxyn? El Jeedai que busca Tsavong Lah?

-L'és.

-I és el mateix Jeedai que va provocar la revolta d'esclaus que va estar a un crizt de destruir la llavornau? La revolta d'esclaus que va matar centenars de membres de la nostra santa casta? La revolta d'esclaus que va escopir aquesta salvatge escòria infidel pel meu planeta immaculat?

-El teu planeta, Mestre Cuidador?

-Tinc l'honor i la tasca de donar forma en aquest món! -va bordar en Ch'Gang Hool-. I tots els éssers d'aquest sistema estel·lar acataran la meva voluntat mentre no conclogui aquesta tasca, inclosa la flota estel·lar! Inclòs el Cervell Planetari! I si jo trio dir que aquest planeta és meu, qui s'atrevirà a discutir-m'ho? Qui? Tu?

-Ep, jo no -un llarg índex rematat en una urpa corbada pessigollejà el nòdul de control de l'aranyapantalla nana, augmentant la imatge d'en Jacen Solo fins que el seu cap va omplir el sac òptic-. Posats a discutir aquesta qüestió, crec que hauries de tractar-lo amb ell.

-Com és que és aquí? Com és que ha sobreviscut? Han passat setmanes des de la sembra! És que aquest perillós Jeedai ha estat lliure tot aquest temps? On ha estat? Per què no se m'ha informat?

A l'altre costat de l'aranyapantalla nana, l'Executor Nom Anor va mostrar el seu impertorbable somriure de dents esmolades.

-El Mestre Bèl·lic ha ordenat dedicar tots els recursos disponibles a la seva captura.

-Així que ho ordena, eh? -la tiara d'en Ch'Gang Hool es va encrespar agressiva-. Mentre ell no vingui a prendre possessió d'aquest món, l'autoritat la tinc jo! Ja veuré el que faig amb les seves ordres!

-Considera-les un suggeriment, si ho prefereixes així -En Nom Anor es va inclinar cap endavant, obrint les mans, perfecte retrat d'una persona amistosa i raonable-. Tot i així, segueixes sent responsable de conformar Yuuzhan'tar. I jo et comunico que al planeta hi ha un Jedi excepcionalment perillós, un Jedi que, només amb els seus propis mitjans... Com era la seva frase? Ah, sí, ha estat a un crizt de destruir la llavornau -es va recolzar en la beina animal, i va gaudir de l'agitació dels músculs de la beina que es movien sota ell per ajustar-se a la seva nova postura. La veritat és que els cuidadors tenien una vida molt còmoda, massa per al seu bé, va pensar. Potser per això trobava tant plaer en manipular en aquests-. Com t'enfrontis en aquesta amenaça clara i imminent és, per descomptat, decisió completament teva.

En Ch'Gang Hool va arrufar les celles.

-Mai se m'ha explicat adequadament com és que aquest perillós Jeedai es trobava a bord de la llavornau...

-Dirigeix ​​tots els teus dubtes al Mestre Bèl·lic -li va aconsellar en Nom Anor airadament-. Estic segur que estarà encantat de distreure temps de la campanya bèl·lica per contestar fins la menys important i estèril de les seves preguntes.

-És estèril que el Jeedai que va matar la nostra reina voxyn es mogui lliurement pel nostre món natal? -En Ch'Gang Hool va sacsejar davant l'Executor el seu puny de Mestre amb vuit dits-. És una ximpleria alarmar-se en descobrir que l'enemic més poderós del nostre poble s'ha infiltrat entre nosaltres?

-Que això quedi entre l'aranyapantalla i nosaltres -va dir en Nom Anor amb to agradable-, però el més estèril és aquesta insistència en un insult imaginari a la seva autoritat. Una ximpleria és preocupar-se sobre com va arribar aquí en Jacen Solo, quan hauries de preocupar-te pel que pugui estar fent ara mateix.

L'augment de la pressió sanguínia va tenyir de blau el rostre del Mestre Cuidador.

-On és? Ho saps, oi?

-És clar -En Nom Anor va tornar a mostrar el seu somriure de dents d'agulla-. Només esperava que m'ho preguntessis.

Hi havia alguna cosa estranya en aquest cràter.

En Jacen va arrufar les celles i va retrocedir per l'esquerda que travessava la paret de la vora del cràter. La Vergere anava uns passos per davant i es va aturar en sentir que ell ja no la seguia. El va mirar inquisitiva.

Ell va negar amb el cap.

-Tinc un mal pressentiment sobre aquest lloc.

El vessant extern del cràter era un pedregar de runa, que es vessava des de les restes estructurals del que una vegada van ser oficines governamentals. Aquesta part de la vora del cràter havia estat una paret mestra de diversos quilòmetres d'altura. Les falgueres i molses multicolors el cobrien com si fossin el seu terreny natural, però tenien arrels massa poc profundes per impedir que es desplacessin els enderrocs. Havien hagut de pujar a poc a poc, anant la Vergere davant. En Jacen no podia saber si el següent pas li faria trepitjar un tros solt de durciment i provocar una allau o fer-li travessar una crosta de fibrollosetes per caure en alguna sala semiintacte que pogués haver-hi sota. La Vergere no s'explicava com podia trobar sempre el camí més segur, i en Jacen assumia que seria gràcies a algun sentit basat en la Força.

L'esquerda va ser una vegada part d'algun accés de vehicles, possiblement una parada d'aerotaxis, i cosa de tres metres de les seves parets reforçades havien sobreviscut a la destrucció de l'edifici circumdant. En Jacen es va parar en la seva ombra, va contemplar des d'allà el vessant intern del cràter, i es va asseure en una resta d'una cosa incrustada de liquen que tenia la mida d'un lliscant.

-Aquest cràter...

Era prou gran com per empassar-se per complet un destructor estel·lar. Prou gran com perquè la llavornau es perdés al seu interior. Baixava en una corba suau que s'allunyava eternament d'ells fins a perdre's en les negres ombres que projectava una creixent columna de núvols que s'eixamplava per adquirir la forma d'una enclusa.

El núvol es feia fosc a mesura que descendia, internant-se en el cràter, llepant-lo amb llengües de llampecs. Els trons ressonaven per sota, i l'aire crepitava amb ions negatius.

En Jacen va empassar saliva.

-Tinc un mal pressentiment sobre aquest lloc -va repetir.

-Fas bé -La Vergere va retrocedir a salts fins on era ell i va seure el seu costat, al liquen-. No hi ha lloc més perillós en aquest planeta.

-Perillós... -va repetir ell-. Com ho saps?

-Puc sentir-ho en la Força -ella va entrellaçar els dits per formar un pont en el qual va recolzar la barbeta, i li va somriure-. La qüestió és, com ho saps tu?

Ell la va mirar de costat, i va tornar el cap per tornar a mirar el cràter amb les celles arrufades. Com podia saber-ho? Va seguir assegut a l'ombra de l'accés en ruïnes i va pensar en això.

Les setmanes caminant havien amagrit i endurit el seu cos, fent que fos tot nusos i cuir adobat. Els cabells li havia crescut en rínxols rebels, ara solcats per metxes rosses producte dels forts raigs ultraviolats del sol blanc-i-blau. La seva barba fina i picallosa d'adolescent s'havia poblat, i era aspra i més fosca que el pèl. Podria haver agafat alguna crema depiladora d'un lavabo abandonat, fins i tot un ganivet prou esmolat com per afaitar-se amb ell, però no s'havia molestat. La barba li protegia la mandíbula i les galtes de les cremades solars.

De voler-ho, també podria haver agafat una mica de roba. Portava unes botes resistents que havia trobat, però cap roba hauria estat tan duradora, o útil com la túnicapell. Li donava calor a la nit i era fresca durant el dia, es netejava sola i fins i tot es curava els estrips. A sota portava el tapall que li havia fet la Vergere. Quan va trobar les botes, va arrencar tires de la túnicapell per fer-se uns mitjons que es netejaven sols i no es gastaven mai.

També hi havia resultat ser útil d'altres maneres, i a l'esquena portava una motxilla de bona mida, feta de la mateixa manera. Les tires de túnicapell s'havien soldat i curat d'aquesta forma, convertint-se en una motxilla vivent que no es trencava ni es gastava; era com un múscul que semblava fer-se més fort com més el feia servir. L'havia omplert amb tot el menjar que li cabia. Tres dies sense trobar aliment li havien curat de qualsevol confiança que pogués tenir en la seva sort.

Hi havia menjar al seu abast si buscava prou, sobretot panmenjar i conserves de llevat de sucre, a més dels quadrats secs de proteïnes que eren el principal aliment dels habitants dels nivells inferiors. Pot ser que no tingués molt bon gust, però era un producte que no s'espatllava. L'aigua era abundant, no com en la vida anterior del planeta, quan es deia Coruscant, i amb prou feines passava un dia sense que plogués, i era fàcil trobar tolls recents entre la runa.

A vegades s'internaven en la penombra dels nivells inferiors, arrossegant-se per desballestades plataformes o passadissos enganxosos pel rastre de llimacs del granit, com si seguís sent el planeta en què havia crescut. A vegades aquests nivells inferiors donaven inesperadament a immenses extensions on s'havien desplomat edificis gegantins, formant vastes valls plenes de vida alienígena, i es veien obligats a obrir-se pas entre runes cobertes de vongvida perillosament caòtica.

Tot i que els yuuzhan vong havien alterat l'òrbita del planeta, el sol que abans era un enlluernador cap d'agulla estava ara prou a prop com per ser un clar disc de la mida d'un polze a un braç de distància, semblaven no haver tocat la rotació del planeta, ja que els ritmes circadiaris d'en Jacen, condicionats per tota una vida a la ciutat galàctica, semblaven coincidir amb el cicle de dies i nits de Yuuzhan'tar.

La Vergere semblava acontentar-se amb deixar que ell establís el ritme de marxa i dirigís el viatge. No va tornar a preguntar cap a on anaven. Menjaven quan ell tenia gana i descansaven quan ell es cansava; quan no feien cap de les dues coses, caminaven. Si la Vergere dormia alguna vegada, en Jacen mai la va veure dormir. Semblava recollir-se en si mateixa de tant en tant, i era capaç de romandre immòbil durant hores, però cada vegada que ell es movia o parlava ella estava completament alerta, com si hagués romàs en vela.

A la motxilla portava també alguns objectes útils que havien rescatat: una barra lluminosa, uns electrobinoculars, un grapat de cèl·lules energètiques i el seu major trofeu, un datapad personal MDS. Encara que era antic, una sèrie 500 irremeiablement obsolet, i semblava estar carregat sobretot amb el que semblaven jocs instructius, generadors d'imatge simplificats i altres coses per a nens, contenia un programa útil: un holomapa interactiu de Coruscant.

Cada pocs dies aconseguia trobar una terminal PPD intacta, enterrada en els nivells mitjans d'un edifici mig en ruïnes, o protegit sota una lasca de paret caiguda, en una ocasió fins i tot penjant del cable connector en una retorçada passarel·la d'acer que no portava a cap banda, ja que l'edifici al qual conduïa s'havia desplomat completament. Les Pantalles Públiques de Dades eren extremadament resistents, dissenyades per patir molt càstig, i algunes de les PPD que trobava seguien funcionant, o podien encendre's després de connectar-les a una de les cèl·lules energètiques que portava. Llavors podia carregar l'holomapa del datapad la localització del Està Aquí del PPD i seguir els seus progressos.

No sabia el que faria un cop hi arribés. Probablement no trobaria més que un enorme monticle de restes com aquells pels quals passava cada dia. Ni tan sols sabia per què hi anava. No tenia cap pla, només un destí.

N'hi havia prou amb una destinació.

Va treure els electrobinoculars de la motxilla i els va encendre. Alguna cosa en la vongvida del cràter li preocupava. No estava segur del que era, no podia estar segur. Malgrat les setmanes passades a l’Escola Bressol, i encara moltes més setmanes a Yuuzhan'tar, seguia estant lluny de ser un expert.

Sempre que li era possible evitava el contacte amb la vongvida, gran part de la qual tenia propietats desagradables. Per exemple, la saba porpra amb olor de te que traspuava la molsa del durciment havia convertit les seves mans en embulls de cardenals ampollats durant tres dies. En les setmanes que portaven caminant havia descobert certes pautes en la vongvida: creixia en grans pegats circulars envoltats d'anells de runa. Al centre de cada pegat solia trobar una de les biomàquines ecogeneradores que les llavornaus havien dispersat per tot el planeta, produint espores o llavors, de vegades fins i tot criatures vives.

En una ocasió, la Vergere i ell van passar la major part d'un dia contemplant centenars de bèsties sense nom trontollant en sortir a la llum des de la boca cavernosa d'una d'aquestes biomàquines. Hexàpodes bovins que es movien lentament, pestanyejant estúpidament davant aquest sol desconegut, agrupant-se instintivament en rajades abans d'allunyar-se per menjar de la vegetació. Van començar a créixer tan bon punt es van posar a menjar, i amb tanta rapidesa que en Jacen va poder veure'ls madurar en el transcurs d'un dia. I per cada cinquanta o cent hexàpodes, la biomàquina produïa un depredador, des d'enormes criatures semblant a llangardaixos bípedes, amb tentacles facials que acabaven en puntes com ganivets en comptes de dents, a grups de ferotges caçadors insectoides no més grans que un gupin.

De tant en tant, veien algun yuuzhan vong, i no només a cuidadors atenent al seu nou planeta. Hi havia guerrers que patrullaven fins i tot en els nivells mitjans, armats, estremint-se de disgust enfront de les màquines davant les quals es veien obligats a passar. Per un temps, en Jacen es va preguntar si no l'estarien buscant a ell, però a mesura que es perllongava el seu viatge van començar a trobar senyals que no eren els únics fugitius que aguaitaven en les profunditats sota la zona de destrucció: petjades recents en la pols , amagatalls de menjar acabat de saquejats, runes hàbilment col·locades per semblar casuals però que ocultaven amagatalls. En tres o quatre ocasions fins i tot va entreveure a altres humans corrent furtivament d'un amagatall a un altre, sempre de nit, sempre procurant no mostrar-se ni a la llum del Pont. Podien ser refugiats, gent que s'havia quedat enrere i oblidat en el caos de l'evacuació; o habitants dels nivells mitjans que evitaven per instint el contacte amb el món superior; o esclaus escapats de la llavornau. En Jacen no ho sabia. Mai va pensar a descobrir-ho. Els evitava.

Atreien l'atenció dels yuuzhan vong.

No sabia si els esclaus eren d'alguna utilitat per als yuuzhan vong en el seu nou món natal, o si els executaven al lloc on els capturaven. Era una altra cosa que no pensava descobrir mai.

La vongvida que s'aferrava a la corba interna del cràter semblava diferent de la que havia vist fins al moment. Va manipular el zoom dels seus electrobinoculars endavant i enrere per passar d'un gran angular i un primer pla de les plantes. El fullatge s’esclarissava i era estrany, i cobria el terra de forma inesperadament escassa. Enfoqués on enfoqués, veia franges de duracer oxidant-se i munts d'enderrocs nets, com si la vongvida trobés allà un entorn massa hostil per florir en ell. La molsa, de brillants colors en altres llocs, allà era gris i marró i d'apagats verds; les falgueres, que en altres llocs formaven gegantins dossers de fulles, allà estaven marcidetes, retorçades, creixent de forma atzarosa, amb frondes apagades que semblaven cobertes de pols.

Va reduir el zoom i va examinar la columna vertical de núvols de tempesta que s'elevava sobre el centre del cràter. La base grisa i negra semblava tan plana com la seva enlluernadora enclusa blanca. I la columna es movia com si rotés lentament sobre si mateixa, com si el núvol no aconseguís decidir-se a ser o no una enorme tempesta de Coriolis.

Tot això li semblava força amenaçador, però no prou com per explicar la temor asfixiant que li oprimia el pit quan pensava en baixar allà.

-D'acord, em rendeixo. Què té aquest lloc? Què el fa tan perillós?

La Vergere li va tocar el braç i va fer un gest per dirigir la seva atenció cap a un bosquet del que semblaven mates coníferes, encara que l'abast dels binoculars i l'indicador azimut li deia que la més petita superava els deu metres d'alt. En el vessant on estava el bosquet es veia un ramat d'àgils criatures reptilesques amb peülles que saltaven de pedra en pedra, rosegant nerviosament l'escassa molsa. Un instant després va trobar el que li posava tan nerviós. Un dels enormes depredadors bípedes amb tentacles facials saltà amb sorprenent rapidesa del bosquet de mates. Va agafar amb les seves poderoses urpes anteriors prènsils el rèptil amb peülles que tenia més a prop, i va matar i desmembrar ràpidament l'animal capturat amb la punta de ganivet dels tentacles de la seva boca, reduint-lo a trossos de la mida d'un mos. Quan la resta del ramat es va allunyar a salts, el depredador es va recolzar en la decreixent llum del sol per devorar la seva presa.

-Per això és tan perillós aquest lloc -va dir la Vergere amb cert aire reptador al seu somriure-. Està ple d'allò que anomenem intercanvi Costat Fosc. Jo diria que el Costat Fosc és aquí molt molt poderós, més que en qualsevol altra part del planeta. Potser més poderós que en qualsevol altra part de la galàxia.

En Jacen va abaixar els electrobinoculars, pestanyejant.

-Això no és el Costat Fosc. Un depredador caça per alimentar-se ell i la seva família. És la natura.

-I no ho és el Costat Fosc? Creia que el més perillós del Costat Fosc era que és una cosa natural. Per això és més fàcil que el Lluminós, oi?

-Bé, sí, però...

-És que el que has vist no és una mostra del Costat Fosc? No és el que tant tems: agressió, violència, passió?

-Vols saber quin aspecte tindria el veritable Costat Fosc? Que aquest depredador hagués matat a tota la manada, només per divertir-se. Pel plaer de matar.

-Creus que el depredador no gaudeix amb l'èxit de la seva caça?

En Jacen va tornar a mirar pels electrobinoculars, esperant un moment en què el depredador semblés estremir-se de plaer amb el seu menjar.

No va contestar.

-Matar-ne a un és natural i matar-los a tots és del Costat Fosc? -va continuar la Vergere-. És que la línia que separa allò natural del Costat Fosc és només de graus? És del Costat Fosc que el depredador mati només a la meitat del ramat? I a la quarta part?

Ell va baixar un cop més els electrobinoculars.

-És el Costat Fosc quan mata més del que necessita per alimentar-se a ell i a la seva família -va dir, escalfant-se-. Aquesta és la línia divisòria. Matar quan no és necessari.

La Vergere va inclinar el cap.

-I com defineixes la necessitat? Parlem de fam o de simple mala nutrició? És del Costat Fosc que només es mengi la meitat de l'animal que ha matat? Està un depredador en el Costat Fosc si la seva família té uns quilos de sobrepès?

-No es tracta d'això...

-Llavors de què? O tornem al per què? Per ventura la intenció predomina sobre l'acte? I deixa de ser del Costat Fosc que aquest depredador mati, posem que a la rajada sencera i la deixi allà perquè es podreixi, si creu que ho fa per menjar?

-No és tan senzill -va insistir ell-. I no sempre és fàcil de descriure...

-Però ho reconeixeràs quan ho vegis, oi?

Ell va abaixar el cap tossudament.

-Sí.

La Vergere desenroscà els dits en direcció al depredador tacat de sang del vessant.

-Aquesta vegada no ho vas reconèixer...

La resposta d'en Jacen va ser interrompuda per un esclat tan eixordador que va semblar que el cel havia explotat. Va cridar i es va llançar contra la paret que tenia a l'esquena. Els enderrocs es van moure i van relliscar per la paret del cràter per sobre d'ell, en una allau de trossos de durciment i bigues recargolades es va precipitar per la vora de la paret i va colpejar l'esquerda a escassos centímetres dels genolls d'en Jacen. Al cel va ressonar un altre esclat, i després un altre; es va enganxar de costat contra la paret i va encongir el cap, portant-se les mans al clatell per protegir-se-la contra els cops dels enderrocs. Es van sentir més esclats, però el cràter va deixar de tremolar i en Jacen va arriscar una mirada cap amunt.

-Què ha estat això?

La Vergere va assenyalar l'il·limitat porpra sobre l'arc del Pont.

-Allà.

-No veig res...

-Jacen... -va fer un gest cap als electrobinoculars que penjaven oblidats del seu coll.

Se'ls va portar als ulls, enfocant cap a on apuntava ella. L'autofocus es va centrar en una imatge, i va acudir als seus llavis una de les malediccions corellianes del seu pare. Les explosions no havien estat explosions, i tampoc trons.

Eren esclats sònics.

Naus de corall Yorik de la mida del Falcó Mil·lenari volaven donant voltes sobre el cràter, formant al cel el dibuix d'una roseta impossiblement complexa. I totes elles escopien contínuament objectes bulbosos que semblaven beines de llavors del mateix color porpra que el cel.

El recobriment d'una de les beines va començar a pelar-se com una flor estel·lar ithoriana obrint-se al sol, revelant manats d'enredats filaments blancs semblants a la llavorseda. La seda es va desenredar amb rapidesa, alliberant les seves llavors al vent, que van caure deixant enrere llargs torrents de fibres blanques. En Jacen va girar la roda del zoom, i va enfocar una d'aquestes llavors, i no era una llavor.

Era un guerrer yuuzhan vong.

El filament de seda blanca que arrossegava darrere d'ell es va trencar per formar el fong d'un paracaigudes. Les altres beines de llavors no van trigar a florir, deixant anar cadascuna dotze guerrers... Eren centenars... milers...

-Fantàstic -En Jacen va abaixar els electrobinoculars-. Hem trobat el camp d'entrenament de la seva infanteria aerotransportada. Podria haver estat pitjor, eh? Podria haver estat un camp d'artilleria...

-Jacen -En la veu de la Vergere hi havia una foscor freda i calculadora que mai li havia sentit abans. Ell es va quedar immòbil, alerta, com un animal que capta en el vent l'olor d'un depredador més gran i més ràpid-. No és un exercici d'entrenament. Vénen a per tu.

En Jacen va empassar saliva.

-No penso tornar -va dir amb veu ronca-. He tingut Abraçada del Dolor suficient per a tres vides senceres...

-Au, per això no temis -va dir, recuperant el seu habitual to animós, incorporant-se i corbant els seus llavis en un somriure que semblava humà-. No els hi interessa el teu dolor, Jacen Solo. Són homes del Mestre Cuidador. Si t'agafen, et mataran. Purament i simplement. On et trobin.

Ell va fer l'ullet per mirar al cel sense els electrobinoculars, i aquest cop gairebé va poder distingir els milers de milers de motes porpra.

-Tot això? -murmurà-. Tot això, només per a mi?

-Aquí tens un primer indici de com d'important que ets.

Ell va enfrontar la seva mirada amb calma.

-Bé, almenys això sembla creure algú. Cap suggeriment?

La Vergere va assentir, tornant-se per mirar un cop més cap amunt.

-Sembla que hi ha un corrent ascendent des del cràter, potser per aquesta estranya tempesta. Està desviant fora del cràter als guerrers de les beines, cap a la vora del cràter i més enllà.

-I...?

-Si vols escapar d'ells, només pots anar cap a un lloc-. Va tornar a desplegar una mà cap a l'interior del cràter. -Cap a baix.

Següent