Resistència Rebel (IX)

Anterior

CAPÍTOL 9

El túnel no baixava verticalment, però en Tam tampoc s'ho esperava. Era una cosa típica dels yuuzhan vong, mai feien res amb línies rectes.

Això, i el fet que estava fart del durciment, significava que en Tam podia baixar a poc a poc, en comptes de deixar-se caure per un forat amb el risc de trencar-se algun os en arribar al fons.

Un altre crit va arribar fins a ell. Durant uns quants metres, el durciment havia donat pas al llit de roca, però aviat va tornar a topar-se amb ell; semblava com si estigués travessant sots-soterranis, nivells que potser no eren accessibles mitjançant el turboascensor públic o les escales d'emergència, i que els intrusos yuuzhan vong havien descobert pel seu compte. En Tam podia veure al túnel, fins i tot tocar amb els dits, petits forats laterals; va suposar que, qualssevol que fossin els organismes devoradors de pedra que havien excavat els túnels, primer havien temptejat en totes direccions i enviat imatges o un altre tipus d'informació als espies yuuzhan vong que els controlaven, permetent-los escollir quin camí havia de prendre el túnel principal.

Va arribar a un nínxol més gran, de dos metres de profunditat i un d'alçada. El seu fons estava cobert d'una substància molsosa; ja l'havia vist abans, es tractava d'una superfície preparada per dormir. També hi havia paquets gelatinosos que va saber que contenien criatures biodissenyades per realitzar diverses funcions un cop fossin alliberades de la gelea que les contenia. Quan servia als yuuzhan vong, ell també va disposar d'algunes.

Va sentir un altre crit i un murmuri de veus. Va frenar el seu descens, intentant ser més silenciós.

Després d'uns metres de caiguda gairebé vertical, el pou s'obria a una sala. Els llums fluctuaven en blau i vermell, suggerint que la il·luminació provenia d'una pantalla d'ordinador i no de làmpades o bombetes tradicionals.

En Tam va poder discernir una de les veus. Pertanyia a un home, i parlava en bàsic amb l'accent vacil·lant i la peculiar entonació que associava als yuuzhan vong intentant no revelar els seus veritables orígens.

-On és el veritable vidre? -Preguntava.

No hi va haver cap resposta immediata, sinó un altre xiscle. Després va parlar un altre home, encara que les seves paraules van sonar entretallades pel dolor:

-Ja no és aquí. L'han instal·lat a la nau-canonada.

-Aquestes abominacions segueixen a l'edifici pla. Deixen el vidre lambent en aquest edifici gairebé desprotegit quan els guàrdies són més nombrosos aquí?

-Sí, sí... -un altre crit, que es va perllongar fins que es va quedar sense aire.

En Tam va fer una ganyota. Abans d'actuar, havia de veure el que estava passant en aquesta sala. Però, encara que podia esperar allà, sobre el pou, era incapaç de girar-se per entreveure l'exterior. No era tan àgil.

Però, ah, tenia un altre parell d'ulls. Es va treure precipitadament del coll l'objectiu de la seva holocàmera i va lligar la corretja d'aquesta per poder despenjar-la, de manera que la seva lent apuntés a un costat però la seva pantalla quedés orientada cap a ell. Va ajustar la lent a gran angular, i va baixar la unitat fins al final del pou i una mica més avall.

Per fi va poder veure la sala a la pantalla. Semblava que el pou desembocava en una cantonada del sostre. La sala en si era plena d'ordinadors, però en una cantonada es veia una porta que probablement conduïa a un vestíbul o unes escales; a la cantonada oposada hi havia una mena de compartiment. Era de la mida d'una dutxa i, com en una dutxa, les parets eren transparents; en el fons hi havia un munt del que semblaven fragments de transpariacer.

Al costat del compartiment es veia una cadira. En ella, hi havia un bothan lligat de peus i mans. Davant d'ell, s'alçava un humà amb granota de mecànic.

Per un moment, en Tam va pensar que el bothan estava malalt perquè tenia uns bonys irregulars a la cara, allà on la seva roba no la tapava. Llavors es va adonar que els embalums es movien, es retorçaven.

Eren insectes. Mentre en Tam observava, el mecànic va acostar la seva mà al front del bothan. Es va produir un soroll de succió i el bothan va tornar a cridar. Quan el mecànic va apartar la mà, el front del bothan tenia un bony mòbil més.

«Wolam, on t'hi fiques?». Però en Tam va comprendre que no podia esperar que Wolam aconseguís convèncer el personal de seguretat ni que arribessin a temps. El bothan podia morir, i la seva mort cauria sobre la seva consciència.

Però, què podia fer? Va repassar les seves possessions: una holocàmera de mà, diverses targetes de dades, un intercomunicador i una petita vibronavalla que sempre portava a sobre perquè li feia sentir-se millor, no perquè sabés com utilitzar-la.

I el seu cervell. Un cervell que no sempre funcionava de forma eficient.

Va deixar la vibronavalla apagada i se la va posar entre les dents. La sala de baix estava fosca, il·luminada únicament per les pantalles d'ordinador. Els crits del bothan cobririen part del soroll. I ell era fort... encara que no sabés lluitar, tenia una mida i uns músculs que altres admiraven sovint.

Va deixar l'holocàmera al túnel on creixia la molsa i va esperar fins a sentir una altra pregunta, una altra resposta i un altre crit. Enmig del crit va baixar i va quedar penjant sobre la sala, subjectat a la vora inferior del pou.

Ara, el mecànic -òbviament un yuuzhan vong, possiblement un guerrer-, només havia de girar el cap per veure'l. Una mirada, un atac, i en Tam estaria mort.

Però el mecànic no es va girar, sinó que es va acostar una mica més al bothan per no perdre's ni una mica de la seva agonia. Tam, tot just a un braç de distància, va deixar anar una mà del seu agafador per poder-se balancejar, però el moviment va fer que la punta dels seus peus entrés en contacte amb el terra. Un moment després, quan va deixar d'oscil·lar, es va deixar caure a terra.

Immediatament va saltar a un costat, submergint-se en l'ombra d'un banc de terminals. Va agafar la vibronavalla de la seva boca, de manera que el botó d'encesa quedés sota el polze.

Malgrat la seva mida, sempre havia estat discret. Ara va témer que, malgrat els seus esforços i desitjos, no ho fos prou.

-Una altra vegada. On és el vidre...?

Una veu va sorgir del pou pel qual havia arribat en Tam, la veu d'una dona amb accent corellià:

-Sí, anem a donar-li en aquests vong el que es mereixen.

El mecànic es va aixecar, girant-se cap a l'obertura del pou. La seva expressió no mostrava la menor emoció, però el seu llenguatge corporal era eloqüent: alarma, confusió...

La veu va continuar:

-No importa com de dur que ens colpegin. Tenim vint mil anys de civilització galàctica a les nostres esquenes. Mai podran destruir això.

El mecànic va córrer fins a situar-se sota el pou, llavors va saltar.

En Tam va córrer connectant la vibronavalla. Podia veure l'expressió d'alarma i dolor del bothan a través dels rierols de sang que fluïen per la seva cara. En Tam va tallar els lligams de l'home, un-dos-tres.

-Corre -va murmurar-li.

Del pou arribava un soroll sord, barrejat amb paraules yuuzhan vong plenes d'odi; llavors va sentir un altre soroll, aquest cop de raspadures, mentre el mecànic descendia.

Allà hi era. Un moment decisiu. Prendre la iniciativa o abandonar. En Tam va sentir por, més por del que havia sentit mai, fins i tot quan va ser presoner dels yuuzhan vong, i la convicció que aquell moment seria l'últim.

En Tam va donar mitja volta i va córrer cap al pou. Mentre s'apropava, va veure baixar les cames del mecànic, amb els talons apuntant en la seva direcció i la punta dels peus cap a la paret.

Els peus del mecànic es van posar a terra i va començar a girar-se. Tam va xocar contra ell amb tota la seva massa, llançant-lo contra la cantonada de la sala i apunyalant-lo ferotgement amb la vibronavalla, cridant i colpejant-lo amb els genolls. Sentia la sang corrent per la seva mà i uns dits aferrant-se al seu canell esquerre.

El mecànic li va retorçar el canell implacablement, com si fos una màquina, i es va trobar doblegat per la cintura de cara a terra. La vibronavalla li va ser arrabassada amb tota facilitat un segon abans que una explosió de dolor esclatés en el seu braç esquerre. Quan va girar el cap per veure si l'hi havien dislocat, va veure que tenia l'espatlla desencaixada.

Moure's li feia massa mal, gairebé tant com sentir dir, però va escoltar clarament les paraules del mecànic:

-Lluites com un nen.

Llavors, va sentir el crepitant so d'un làser, i un altre, i un altre més, com un rifle regulat en foc automàtic. Un raig de sang va ruixar l'esquena d'en Tam.

El mecànic va caure sobre ell. La seva mà, empunyant encara la vibronavalla, va caure a terra al costat de l'orella d'en Tam.

En Tam va lluitar per enfocar la mirada. La porta de la sala estava oberta i agents de seguretat entraven en tromba. Amb ells venia una dona morena que havia vist per la base: Iella Wessiri, cap d'Intel·ligència, l'esposa del general Antilles.

Es va agenollar al seu costat i un dels seus homes va apartar el cos del mecànic.

-Tam? -Es va interessar-. Pots sentir-me?

-Crec que vaig a desmaiar-me.

I ho va fer.

Aphran IV, Sistema Aphran

Van anar a pel Han i la Leia en plena nit, envaint el seu dormitori i brandant rifles làser abans que cap dels dos pogués sortir del llit.

En Han mirà fixament els focus incorporats als rifles.

-Què vol dir això? -va preguntar. La seva veu va romandre tranquil·la; les seves paraules, van sonar mecàniques.

El líder dels intrusos, tot just una silueta darrere dels focus, va respondre:

-Han Solo, Leia Organa Solo, se us acusa de falsificació de documents, contraban, entrada a Aphran per mitjans fraudulents i crims contra l'estat.

-Això és tot? -En Han els hi va oferir un somriure desdenyós-. Per aquestes acusacions, només podran retenir-nos un parell d'hores.

-Aixequin-se i vesteixin-se.

En Han i la Leia van temptejar en la mitja foscor, buscant les seves disfresses de pirata.

* * *

L'R2-D2 va xiular.

C-3PO va posar en marxa una seqüència d'autodiagnòstic a baix nivell, fins que va escoltar l'alarma en tons musicals de la seva contrapartida i va posar en marxa el màxim nivell. En una fracció de segon va recuperar l'ús dels motivadors i altres sistemes.

Estava on havia estat quan es va desconnectar parcialment, al buit celler d'estribord del Falcó Mil·lenari.

-Què dius? Què estàs fent un bypass de què?

L'ominós soroll a l'exterior de la comporta de càrrega, a pocs metres d'ell, feien innecessària qualsevol resposta.

-Ai mare. Ai mare -Segurament, algun procés en la seva memòria detectava una intrusió, però l'únic que se li va acudir a l'androide de protocol va ser fugir i amagar-se.

L'astromecànic xiulà de nou, clarament irritat amb ell pel seu nerviosisme. L'R2-D2 es va inclinar cap endavant recolzant-se en les seves tres rodes i va rodar fora del celler pel passadís circular que donava accés a la majoria dels compartiments del Falcó.

C-3PO trotà darrere del seu company.

-Podries anar més a poc a poc? Aquest pas és poc digne.

Va seguir l'astromecànic fins al compartiment que donava accés a les llanxes de salvament del Falcó. L'R2-D2 ja es trobava enfront d'una d'elles, manipulant el botó d'accés amb el seu braç mecànic. La porta es va obrir parcialment, i llavors es va bloquejar. A la pantalla es podia llegir «FUNCIONAMENT DEFECTUÓS». Però l'astromecànic va prémer el botó amb un ritme que C-3PO no va reconèixer, i la porta es va obrir per complet.

El soroll va quedar ofegat pel gemec de la comporta de càrrega en obrir-se i els crits de «Comenceu a buscar!» I «Traieu tot això d'aquí!».

C-3PO va entrar a la llanxa darrere de l'R2-D2.

-Això és completament inadequat -protestà-. L'amo Han i la princesa Leia no estan fent res il·legal.

L'astromecànic xiulà i trinà mentre activava els controls de la llanxa.

-Ah, sí? Bé, suposo que la paraula il·legal té diferents definicions per a diferents autoritats locals, així que alguna de les variacions poden constituir una infracció accidental de les ordenances locals...

Xiuladeta.

- Què? Què ho han fet a propòsit?

La comporta de la llanxa de salvament es va tancar.

* * *

Faltava una hora per a l'alba quan l'R2-D2 va obrir la porta de la llanxa i va sortir a l'exterior. El Falcó Mil·lenari estava en silenci, tan resguardat de les inclemències del temps per les parets de l'hangar, que ni tan sols cruixia sota la pressió de les ràfegues de vent.

-Això em sembla molt ominós -va confessar C-3PO.

Xiuladeta.

-No, no em penso callar.

Xiuladeta.

-Bé, si és per seguretat baixaré el volum, però no callaré.

C-3PO va seguir-lo fins a la cabina del pilot. El cap semiesfèric de l'R2-D2 va fer un escombrat complet de l'estada, avaluant la situació més enllà dels finestrals de la cabina.

No hi havia cap guàrdia a la vista, però el seu tri musical va alertar a C-3PO de les holocàmeres situades per poder vigilar les comportes de babord i estribord, la rampa d'accés i l'escotilla superior.

-Sí, R2, sembla que haurem de quedar-nos aquí.

L'astromecànic xiulà de nou, insistentment.

-Bé, no. No han col·locat una holocàmera per vigilar l'escotilla secreta de la llanxa de salvament falsa.

Xiuladeta.

-Estàs boig? No puc sortir allà sol! Em capturaran i em desmuntaran per vendre'm per parts.

La resposta de l'R2-D2 va ser decididament poc musical. Va semblar un raig d'aire expulsat a través dels greixosos llavis d'un hutt.

-No tenim ordres per a una situació com aquesta. Reconec el perill a què s'enfronten l'amo Han i la princesa Leia, però no tinc ganes de ser eliminat.

Xiuladeta.

-Sí, ho sé. Potser ells s'enfrontin a la mateixa situació.

C-3PO va lluitar amb la idea que li havia llançat l'astromecànic. El seu deure era clar; encara que no tenia les habilitats pertinents per a aquesta tasca, havia de rescatar al Han i la Leia.

Però intentar rescatar-los significava exposar-se al perill físic. Era una cosa que havia fet moltes vegades durant dècades, sempre sota les protestes dictades per la seva programació d'auto-preservació, però aquesta programació s'havia convertit en alguna cosa més.

S'havia tornat una por real. La idea que podia ser atacat amb tanta violència que el seu procés mental se suspengués per sempre, li omplia d'una estàtica terrorífica que li impedia moure's.

D'altra banda, la idea que en Han i la Leia poguessin patir un dany similar era encara pitjor, i això li va permetre recuperar l'ús dels seus membres.

-Què he de fer?

Xiuladeta.

-Ai, no.

* * *

La comporta secreta del Falcó Mil·lenari es va obrir silenciosament. Unes brillants cames d'androide van baixar a través d'ella, balancejant-se inútilment mentre buscaven el sòl de l'hangar diversos metres més avall.

-Falta molt, R2?

L'astromecànic va xiular.

El tors de C-3PO va emergir de l'escotilla, i després el seu cap a mesura que descendia lentament. Se subjectava a una corda gris, que més semblava un cable elèctric que un material de muntanya. De fet, l'embalum sota la seva mà era l'endoll d'un datapad. C-3PO va fer una ullada al seu voltant, abans de baixar la vista fins al durciment.

-Oh, no vull mirar. Si us plau, baixa'm ràpidament.

Moments després trepitjava terra ferma. El cable va seguir descendint, formant anells irregulars al terra de l'hangar.

L'R2 xiulà, impacient.

-Sí, sí, ja vaig -C-3PO va caminar amb una cura exagerada, com un lladre d'holocomèdia intentant no fer soroll, fins a la paret més propera a la popa del Falcó. Girà noranta graus i va seguir al llarg de la paret fins a una cantonada, va tornar a girar i va continuar cap a les portes de l'hangar que donava accés a l'exterior. Va mantenir els seus foto-receptors alerta, buscant més holocàmeres, però no en va veure cap més de les que ja havia localitzat l'R2.

Va endollar el cable al dataport de la porta. Ara, en teoria, l'R2-D2 podria practicar la seva màgia a l'ordinador que controlava l'obertura de l'hangar.

L'astromecànic va llançar un tri musical, una exclamació de victòria.

-Excel·lent, R2! I ara... Què? Què he de fer què?

* * *

-El que volem saber, és per què han vingut i què fan aquí -va explicar l'home assegut a l'altra banda de la taula. Era de mitjana altura, amb una barba i un bigoti foscos.

«Ullets rodons i foscos», va decidir en Han.

L'home portava l'uniforme de les forces de seguretat militar d'Aphran, però no semblava d'aquest món. Parlava bàsic amb l'accent d'algun dels mons del Sector Corporatiu.

-Hem vingut per provar l'efectivitat i rendibilitat d'una sèrie de disfresses fabricades a Commenor -va respondre en Han-. I el que jo voldria saber és: com han sabut que ho eren? Els nostres patrocinadors voldran millorar les disfresses.

-Això no és divertit -va escopir l'home.

-Com es diu, amic?

-Mudlath, Capità Mudlath de l'Exoseguritat Planetària d'Aphran.

-Bé, això sí és divertit. Veu? No li falta sentit de l'humor.

La Leia va mirar de reüll el seu marit. El que estava fent no era probable que empitjorés les coses, però tampoc les milloraria.

S'asseien al voltant d'una taula, en una cambra de durciment profundament enterrada a l'espaiport. En Han i la Leia, amb les mans emmanillades a l'esquena i els turmells lligats amb cordes impossibles de tallar de mig metre de llarg, estaven a un costat de la taula; a l'altre, el capità Mudlath i dos dels seus homes amb aspecte hostil, flanquejant la porta de la sala.

-M'alegra que, malgrat les circumstàncies, se senti prou còmode com per exhibir aquest sentit de l'humor -va dir en Mudlath-. Ara, hauria d'admetre que està involucrat en algun tipus d'acció militar dirigida contra els yuuzhan vong, sabent que, sigui quin sigui, podria comprometre en aquest pacífic món en la seva guerra destructiva.

En Han ho va considerar un instant.

-Dir «Guerra destructiva» no és redundant? Fins que vegi una guerra constructiva, o fins i tot una guerra divertida, hauré de pensar que si.

Clarament exasperat, en Mudlath va desviar la seva atenció cap a la Leia.

-Podria millorar la seva situació sent més cooperativa que el seu marit.

-Bé, està enfadat -Va respondre la Leia-. I té motiu. Ens hem disfressat, precisament per salvar la seva gent de qualsevol molèstia. Si els yuuzhan vong s'assabentessin que som aquí, podrien venir; però si no s'assabenten, no vindran. Vam pensar en vosaltres, en les seves necessitats i sentiments, i vostès ens premien amb hostilitat. Hauria d'estar més enfadat encara.

-Un concepte interessant -va reconèixer en Mudlath-. Però això no explica quina és la seva missió aquí. Necessito els noms de totes les persones amb les que hagin parlat des de la seva arribada.

-Ai mare -La Leia va esbufegar amb cara de cansament-. Està bé. Primer, el funcionari amb el qual vam contactar des de l'espai, el de l'espaiport. Li vam enviar la nostra documentació i a canvi ens va enviar el senyal del radiofar.

-Exacte -Va assentir en Han-. I es va mostrar molt amistós... a diferència de vostè, capità. Després tenim la dona que es va trobar amb nosaltres a l'hangar. Com es deia? Rulacamp?

-Una dona gran -va aclarir la Leia-. Poc parladora.

-I el seu ajudant, a qui li va agradar molt la meva cicatriu.

Sospirant, el capità Mudlath va recolzar la barbeta a les mans.

-M'obligaran a prendre mesures coercitives?

-Vol dir tortures? -En Han s'alçà-. Bé... si no té un altre remei. Però que valgui la pena, que sigui una tortura imaginativa, una que no hagi sofert abans. He estat torturat per Darth Vader, sap?

-I jo també -va afegir la Leia-. Va ser abans que ens coneguéssim.

-Li costarà superar això.

-Traieu-los d'aquí -En Mudlath semblava sobtadament cansat-. Ja obtindrem les nostres respostes després... encara que sigui de forma desagradable.

* * *

C-3PO es va allunyar de l'hangar on es trobava el Falcó Mil·lenari. Encara no s'havia fet de dia, així que era menys visible que un refulgent androide daurat a plena llum del dia, però ell se sentia com una barra lluminosa de dos metres.

Del seu coll penjava una bossa; l'R2-D2 l'havia omplert amb articles que l'astromecànic creia que podia necessitar. Va treure un d'ells, un datapad, i el va obrir. Va connectar l'entrada d'àudio.

-R2? Em reps?

La pantalla es va il·luminar: SÍ.

-Oh, ja em sento més alleujat. Així que ja no estan bloquejant les freqüències de comunicacions?

SEGUEIXEN BLOQUEJANT-LES DINS DE L'HANGAR. PERÒ EM VAS CONNECTAR DIRECTAMENT AMB L'ORDINADOR DE LA PORTA, I ESTIC TRANSMETENT A TRAVÉS DE LA SEVA UNITAT DE COMUNICACIONS, QUE ESTÀ SITUADA A L'ALTRE COSTAT DEL BLOQUEIG.

-No necessito tants detalls. Amb un simple sí o no n'hi hauria hagut prou.

INCORRECTE. LA RESPOSTA APROPIADA HAURIA ESTAT NO, JA QUE SEGUEIXEN BLOQUEJANT LES FREQÜÈNCIES. I LLAVORS T'HAURIES DE PREGUNTAR COM PODIA COMUNICAR-ME AMB TU.

-La teva infernal devoció per les minúcies està començant a sobrecarregar els meus circuits lògics. Intenta ser breu: Què faig ara?

ON ESTÀS?

C-3PO va mirar al seu voltant. Es trobava a la confluència de dues avingudes de l'espaiport, progressivament més concorregudes per vianants i lliscants. Veia humans, no humans, androides, obrers, grues de càrrega...

I pals lluminosos que senyalitzaven les avingudes.

-Sembla que em trobo a la cantonada de la Fila Catorze i la Columna Cinc.

VÉS A LA CANTONADA SUD-OEST DE LA FILA 25 I LA COLUMNA 10.

-I com sabré quina és la cantonada sud-oest?

Si ACONSEGUEIXES ARRIBAR ABANS DE LES PRÒXIMES SET HORES, L'EST SERÀ LA DIRECCIÓ ON ESTIGUI EL SOL.

* * *

-Molt graciós. Ha, ha -irritat fins al seu mateix cor cibernètic, C-3PO es va dirigir cap a la direcció indicada.

* * *

En Han va perdre interès a la porta. Va retrocedir fins al catre encastat a la paret i es va asseure en ell.

-No puc accedir al panell -va queixar-se-. Sembla el d'una presó.

-Serà perquè és el d'una presó -va comentar la Leia.

-Això ho explica. Pots fer alguna cosa? Amb la Força, vull dir.

-És clar... si tingués el meu sabre làser -la Leia estava dempeus al centre de la cel·la, estudiant els conductes d'aire i la ranura de la porta, indubtablement pensada per inserir un plat de menjar-. El qual, et recordo, vaig deixar a la nau al costat de la teva pistola preferida, ja que eren força identificables. Però, dóna'm un minut -va tancar els ulls i va intentar submergir-se en la Força per intentar captar algun element útil.

Va poder sentir els éssers vivents que l'envoltaven, centenars, milers, incomptables, com en qualsevol àrea densament poblada. No va captar cap energia fosca, ni altra anomalia en la qual concentrar-se.

Estava la porta, i encara que les seves habilitats telecinèsiques eren bastant inferiors a les de la majoria dels Jedi que coneixia, posseïa algunes. Es va concentrar en la porta, intentant comprendre la seva estructura interna tal com se la mostrava la Força.

Podia sentir la seva resistència metàl·lica, les petites discontinuïtats que suggerien les seves parts mòbils. Aviat va aconseguir distingir les barres verticals que pujaven i baixaven encaixant en el marc i impedint que s'obrís. Altres barres, menys formidables, lliscaven darrere de les primeres per impedir que es desbloquegessin.

Va aferrar mentalment la barra més baixa, sentint que es movia gràcies al seu esforç. Concentrant-se més, va sentir que lliscava durant un moment, abans que el mecanisme intern la retornés al seu lloc.

La Leia ho va intentar amb la barra superior. També la va moure durant un segon... però no el temps suficient per aconseguir que la barra principal sortís de la seva posició.

Va sospirar i va obrir els ulls.

-No hi ha manera -es va resignar-. Necessitaria molta pràctica. En dos dies, potser tres, seria capaç de forçar un dels panys. En unes quantes setmanes, potser podria forçar els dos i aconseguiria obrir-la.

-No hi fa res -la va consolar en Han-. Sortirem d'aquí d'una altra manera.

-Com?

-No tinc la menor idea.

Següent