Somni Rebel (XV)

Anterior

CAPÍTOL 15

Ocupació de Borleias, dia 47

Era mitjanit, però el laboratori biològic mai dormia realment. En Tam podia sentir moviment pels passadissos laterals, converses distants, retrunyir les parets cosa que assenyalava l'enlairament d'una patrulla de caces estel·lars.

Però aquest passadís estava comparativament tranquil. Guardat dia i nit per impedir l'entrada de personal no autoritzat, en aquella hora es trobava buit.

En Tam va fer una pausa davant de la porta del laboratori de la Danni Quee, gronxant-se nerviosament endavant i enrere, compassant els batecs del seu cor. Però una pausa significava retardar el compliment de les seves ordres, i els febles batecs anunciadors d'un nou mal de cap es van unir al ritme del seu cor.

Va deixar escapar una maledicció i es va allunyar fins a la paret oposada a la porta. Un cop allà va temptejar amb la punta dels dits la seva superfície, a prop del sostre, fins que va trobar una part relliscosa, com si algú hagués ruixat oli.

No era oli, era una cosa yuuzhan vong, un altre dels éssers vius que li havien donat. Tenia una textura molt semblant a la del víllip, llisa i relliscosa. El va fregar fins que va trobar un plec, el punt d'activació, i el va acariciar amb més deliberació. Després es va netejar la mà a la camisa.

La taca de la paret va canviar de color. Encara que sabia que seguiria sent plana com un full de plastifí, li va donar la impressió que guanyava profunditat, transformant-se en un duplicat del petit teclat de seguretat blau al costat de la porta de la Danni.

Com si fos una hologravació, va aparèixer una mà i va prémer uns quants números en el teclat. Era la mà d'una dona, jove, sense arrugues, probablement la pròpia mà de la Danni. En Tam va memoritzar la seqüència i va mirar el visor que mostrava les tecles premudes.

No coincidia. Va repetir les lletres i els números que havia vist prémer, i va veure què dos diferien del visor.

Això significava... què? O havia llegit malament les tecles mentre les premien o el visor mostrava una lectura incorrecta.

Va assentir amb el cap, satisfet. Era una mesura de seguretat. Un enregistrament del visor donaria una contrasenya que no funcionaria o alertaria Seguretat d'una possible intrusió. Només la memòria visual d'en Tam, bastant bona i exacta, una de les raons per les que s'havia convertit en operador d'holocàmera per començar, l'havia salvat de caure en aquest parany.

Va desitjar haver-ho fet. Va desitjar haver fallat.

I la intensitat del mal de cap va augmentar.

Va tocar el gravador yuuzhan vong i va observar com es tornava transparent. Llavors, va teclejar la contrasenya -la veritable contrasenya- en el petit teclat i la porta es va fer a un costat.

En Tam es va quedar congelat. Dins de la cambra, a dos metres d'ell, la Danni Quee estava asseguda a la seva taula habitual... però immòbil, amb el cap cot i els colors del monitor ballant jogasserament pel seu pèl.

La Danni no es movia mes que al ritme de la seva respiració, i en Tam es va obligar a entrar al despatx.

Era fosc, l'única il·luminació era la dels monitors i la llum de la taula, i no hi havia ningú més que la Danni. En Tam va envoltar la taula fins a quedar-se dret al costat d'ella, procurant no fregar res; si es movia prou a poc a poc, compensaria la seva malaptesa natural, la malaptesa que va causar l'ensopegada quan el perseguien a Coruscant. La malaptesa que va causar la seva captura. La seva esclavitud.

El monitor de la Danni mostrava alguna cosa, un objecte facetat com una gemma. La pantalla era plena d'escriptura, de terminologia tècnica que no comprenia, frases com «índex de reflectivitat», «refracció», i «multiplicador de potència».

Va aclucar els ulls. Veia bé, però havia d'entornar-los per alertar la petita criatura que ara compartia l'òrbita ocular amb el seu propi ull. Era hora de despertar-la i començar a gravar. Va sentir que la cosa s'agitava i el seu estómac es va contraure quan la nàusea es va alçar al seu interior.

En Tam es va moure a través del laboratori, mirant totes i cadascuna de les altres pantalles, notes escrites a mà i datapad. A la taula que es trobava al costat de la Danni, va veure un parell de targetes de dades; a poc a poc, silenciosament, va treure el seu propi datapad, va inserir les targetes, les va copiar i les va tornar a les seves posicions originals.

Ja no tenia res més a fer aquí.

El seu mal de cap va augmentar encara més. No, pel que es veia si podia fer alguna cosa més. Les seves ordres eren aconseguir informació... i ajudar els yuuzhan vong en qualsevol forma possible, sempre que no comportés el seu descobriment i captura.

La Danni Quee hi era. Mentre seguís adormida, en Tam podria amb ella. Era enemiga dels yuuzhan vong i eliminar-la ajudaria als seus amos.

No tenia manera de treure-la del laboratori biològic, amb ella a coll ni tan sols arribaria al vestíbul. No, per anul·lar-la com amenaça, havia de matar-la.

A més, podia fer-ho de manera que no recaigués cap sospita sobre ell. En una butxaca portava un paquet de material que contenia un insectetallador. Podia alliberar la criatura i llançar-la contra la Danni. La faria trossos.

I ell tornaria a la llançadora i rebria felicitacions.

Romania dempeus i el seu mal de cap empitjorava. Es va maleir a si mateix. Amb només pensar una manera d'ajudar als yuuzhan vong, es veia obligat a dur-la a terme o patir les conseqüències. La Danni Quee havia de morir ara.

Es va situar darrere d'ella. No es va molestar a preguntar-se què hauria passat d'haver-la conegut en circumstàncies diferents. Ell era gran, maldestre i s'expressava amb dificultat; ella, una dona intel·ligent i maca, marcada amb el segell de la destinació. Encara que estiguessin junts en un planeta abandonat, no passaria res. Acabarien sent amics, només bons amics.

En Tam va estendre una mà per tocar un dels seus rissos rossos, ara acolorits de escarlata per la llum de la pantalla. Llavors, va ficar la mà a la butxaca i va trobar el insectetallador.

Es va quedar dret, sense fer res. El dolor es va incrementar fins a afectar fins i tot a la seva respiració, que es va tornar entretallada.

El problema era que, no importava el molt que desitgés acabar amb el dolor, aquest seguiria present. Sabia que la Danni Quee mereixia viure i sabia que ell mereixia morir.

Va donar mitja volta. El dolor es va disparar com si un clau metàl·lic li travessés ambdues temples alhora. Va trontollar i va haver de donar suport amb una mà a terra per no desplomar-se.

Però el dolor no el mataria. Va lluitar contra ell, es va aixecar i ensopegà fins a la porta. Va haver de recolzar-se diversos segons contra el marc fins a reunir prou forces per continuar. Llavors, va poder obrir la porta i sortir.

Mentre caminava trontollant, sentint l'incessant martelleig dins del seu crani, es va recordar que portava a la seva controladora les dades sol·licitades, que la seva missió principal havia estat un èxit. I el dolor va disminuir.

Però només una mica.

* * *

Quant la porta es va tancar darrere d'en Tam, la Danni va aixecar el cap.

Va teclejar una ordre i la pantalla va canviar per seguir a un Tam que s'allunyava passadís avall.

Quan va estar prou lluny, va connectar l'intercomunicador.

-Se n'ha anat -xiuxiuejà-. Ha estat memoritzant o gravant tot el que tenia a les pantalles.

-Ha deixat alguna cosa? -La veu de la Iella no era un xiuxiueig, però el volum de l'intercomunicador estava molt baix.

-No ho sé. Començaré a analitzar les gravacions. Tallo.

-Bon treball. Tallo i fora.

La Danni va passar la primera de les gravacions fetes per les holocàmeres situades en punts ocults per tot el despatx, movent les espatlles nerviosament. No estava segura del que en Tam hauria fet en els llargs minuts en què va estar dret directament darrere d'ella, i estava desesperada per assegurar-se que no va deixar criatures yuuzhan vong al seu despatx.

Mónnau yuuzhan vong, òrbita de Coruscant

En Tsavong Lah, assegut al centre de la sala d'operacions, envoltat per analistes i consellers, entre imatges formades per insectes brill i criatures gravadores, bancs de víllip i files de guàrdies, escoltava els informes.

La majoria d'ells procedien d'en Maal Lah i la Viqi Shesh. Quan van acabar, en Tsavong Lah va saber que algunes coses mai canviaven. Normalment, haurien estat Nom Anor i la Vergere els qui compareguessin davant seu, interpretant les dades i oferint consell; ara, amb Nom Anor i Vergere realitzant altres tasques, els seus papers els representaven altres: un guerrer yuuzhan vong i una intel·ligent femella d'una espècie menor.

-És una superarma -Va assegurar en Maal Lah, utilitzant la paraula bàsica en lloc de l'equivalent yuuzhan vong-. Tenen experiència en crear enginys capaços de viatjar més ràpid que la llum i destrossar mons sencers. Aquesta és una nova mostra d'això.

-Això és obra de la Danni Quee -va afegir la Viqi-. Ha de ser-ho, és l'única capaç d'integrar la tecnologia yuuzhan vong i de la Nova República d'aquesta manera. Vaig a fer que aquest idiota d'en Tam pateixi per no matar-la quan va tenir l'oportunitat.

En Tsavong Lah va alçar un dit. La Viqi es va mossegar la llengua.

-He sentit heretgies -va clamar en Tsavong Lah-. Primer, els treballs dels yuuzhan vong no són tecnologia. Mai han de ser anomenades així.

Aparentment ferida, encara que en Tsavong Lah va sospitar que simplement actuava, la Viqi va abaixar el cap.

-Ho sento, Mestre Bèl·lic. No conec una paraula que abasti totes dues disciplines.

-Potser trobis una durant el teu càstig. Segon, els nostres treballs no poden combinar-se amb cap tecnologia infidel. Els Déus mai ho permetrien.

La Viqi i en Maal Lah van intercanviar mirades, va ser el segon qui es va atrevir a corregir al Mestre Bèl·lic.

-Això no és del tot correcte, ja s'ha fet. Sabem que, fa algun temps, l'Ànakin Solo va reconstruir el seu sabre làser amb un vidre lambent... i sembla que va explicar aquesta tècnica a altres abans de morir. Aquest nou dispositiu també està relacionat amb un vidre lambent.

-Prossegueix.

En Maal Lah va fer un gest a la Viqi, i ella va tornar a activar les criatures gravadores de la taula que hi havia al darrere. Aquestes van començar a brillar, mostrant una de les imatges que en Tam Elgrin havia gravat. En Maal Lah va assenyalar la imatge que era a la pantalla de la Danni.

-Això és un vidre lambent. Més ben dit, el seu diagrama. Segons la informació que va gravar l'agent de la Viqi, està creixent artificialment en un laboratori situat en les profunditats de l'edifici. Segons una altra informació obtinguda d'aquestes imatges, van intentar fer créixer el vidre en les seves naus, però només poden créixer en gravetat real o en la creada per un dovin basal... la gravetat artificial de la seva tecnologia infidel els espatlla.

En Tsavong Lah va exhibir una expressió de repugnància.

-Així que els seus Jeedai tindran més sabres làser? No ho permetrem.

-És una cosa pitjor que això, Mestre Bèl·lic. El diagrama representa un vidre lambent tan alt com un dels nostres guerrers.

-Tan alt com...! Quina obscenitat poden produir amb aquest...? -i llavors, en Tsavong Lah va saber el que pretenien. Es va descobrir dempeus, tremolant de ràbia, però no recordava haver-se mogut-. Porteu-me el víllip del meu pare -va ordenar.

En tot just segons, ja mirava al víllip la borrosa però reconeixedor simulació dels trets del seu pare. Impacient, en Tsavong Lah va abreujar les salutacions de rigor per poder parlar del tema que li interessava:

-Ja sé què és el seu projecte Llança Estel·lar, és una altra de les seves maleïdes superarmes. La llum coherent que projecten aquests vehicles és focalitzada per un vidre Lambent gegant que estan creant en les profunditats del seu laboratori. Quan ho aconsegueixin, el raig tindrà poder suficient per destruir una mónnau. L'atac que hem patit fa poc era una prova, potser per centrar el raig en el blanc.

-Interessant -Va respondre el seu pare.

-No podem permetre que perfeccionin aquest dispositiu -va seguir dient el Mestre bèl·lic-. Així que prepara un atac total contra aquesta instal·lació i destrueix-la. Immediatament.

En Czulkang Lah va callar llargs moments. El víllip que representava el seu rostre va quedar tan immòbil, que en Tsavong Lah es va preguntar si no estaria fallant. Llavors, el seu pare va parlar de nou.

-Fer això seria un error estratègic -Va advertir-li en Czulkang Lah-. Encara no hem calibrat les tàctiques del nostre enemic ni els seus recursos. El seu repertori de sorpreses ens és parcialment desconegut. En el millor dels casos, les nostres pèrdues seran impròpiament altes; en el pitjor, un atac tan prematur ens obligarà a sacrificar molts guerrers inútilment... i fins i tot podríem perdre la batalla. És massa aviat, fill meu.

-Ja t'he donat les meves ordres -va escopir en Tsavong Lah.

Els trets del seu pare van assumir una expressió que transmetia: «Esperava quelcom millor de tu», una expressió que en Czulkang Lah dedicava sempre als estudiants que li havien fallat per última vegada. Mai abans se l'havia dirigit a Tsavong Lah, i el Mestre Bèl·lic va fer un involuntari pas enrere.

Però en Czulkang Lah no va dir res, ni una sola paraula que pogués avergonyir al seu fill. En canvi, va acceptar:

-Així es farà.

-Que els Déus somriguin els teus actes -li va desitjar en Tsavong Lah. Va fer un gest a un dels seus oficials que va acariciar el víllip, invertint-lo.

El Mestre Bèl·lic es va aixecar, respirant pesadament. La desaprovació del seu pare, tan implacable, havia estat com un cop físic per a ell.

Quan va aconseguir controlar-se, es va girar cap a Maal Lah.

-Quan Borleias caigui, ja no serà la llar dels kraal. Serà lliurat als sacerdots de Yun-Yammka com a refugi per al seu orde, en agraïment pels favors que ens concedeix el seu Déu.

En Maal Lah va assentir amb el cap i també va dir:

-Així es farà.

«Això enfurirà als sacerdots de Yun-Yuuzhan va pensar el Mestre bèl·lic-, i si realment hi ha conspiradors en el seu orde i els cuidadors estan en contra meu, aviat ho descobriré -Va mirar el seu braç esquerre-. Molt aviat».

Ocupació de Borleias, dia 48

-Té totes les característiques d'un atac massiu -va sentenciar en Tycho.

En Wedge, la Iella i ell es trobaven davant l'holograma del centre de comandament. Aquest combinava les lectures dels sensors terrestres de tota la guarnició, inclosos els sensors gravimètrics que en Luke havia plantat a la selva més enllà de la zona de seguretat, i incorporava a temps real les dades que subministraven els caces durant les patrulles.

Al centre de l'holograma, un enorme senyal estava marcat com «Base». A fora, a una distància de centenars de quilòmetres en totes direccions, es veien masses de blips vermells; la Iella en comptava setze grups separats.

-Què estan fent? -va preguntar.

-Un o dos grups estan desembarcant personal, vehicles, tot el que necessita una força invasora -va explicar en Wedge-. Els altres són meres distraccions. Intenten dividir la nostra atenció entre els diferents grups, pensant que farem un esforç desesperat per deduir quina és la seva zona de desembarcament, i se suposa que ens posarem nerviosos perquè no podrem esbrinar-ho.

- «Se suposa?» -va repetir la Iella, estranyada-. Significa que no és així? Que no farem això?

En Wedge va moure el cap.

-Ei, estem enviant exploradors a tots aquests llocs, però tenen ordres de deixar-se veure, romandre alertes i, si van a per ells, sortir corrent. No volem perdre pilots per una informació que realment no necessitem.

-És que no importa on desembarquin?

-No hi fa res.

-Per què?

-Perquè, en algun moment dels propers dos dies ens atacaran aquí... i això és exactament el que volem que facin.

-I quan ho facin, amb qui s'enfrontaran? Amb la Nova República o amb l'Aliança Rebel?

En Wedge i en Tycho van intercanviar una mirada i van somriure obertament.

-Amb cap de les dues -va confessar en Wedge-. S'enfrontaran amb un enemic que fins ara no han tingut el disgust de combatre. Van a enfrontar-se amb l'Imperi.

-I no els hi agradarà -va afegir en Tycho.

Llavors, li van parlar de l'Operació Martell de l'Emperador.

Ocupació de Borleias, dia 48

Aquesta vegada, quan el Falcó Mil·lenari va arribar a Borleias, ho va fer en meitat de la nit, sense fanfàrries ni més comitè de benvinguda que un grapat d'encarregats del proveïment. La Leia va veure com en Han llançava un sospir d'alleujament davant l'absència de cerimònia.

En Han portà a Tare a la recerca d'allotjament... els que van ocupar els alumnes Jedi ja havien estat adjudicats a altres residents i en Han, encara que el noi li agradava, no volia que es quedés amb ells. La Leia va anar a la recerca de la seva filla.

L'Ala-X de la Jaina estava a l'hangar d'Operacions Especials, amb un equip de mecànics treballant en ell, però la Leia no va poder trobar-la a les seves habitacions ni a la cambra d'incubació que ara servia com a sala de descans als esquadrons d'Operacions Especials, el Murri, els Cavallers Salvatges, els Sols Bessons i el Lluna Negra.

La Leia no podia cridar-la per l'intercomunicador, no volia donar-li la impressió que la controlava, tot i que ho volia fer desesperadament. En no tenir sort en la seva recerca, va tornar a les seves pròpies habitacions.

I allà la va trobar. Estirada al llit de costat, amb la seva granota de pilot, les seves botes i part de l'equip al peu del llit. Estava adormida i la Leia es va prendre un moment per contemplar-la.

Encara que la Jaina comandava una de les naus més letals de la Nova República, enderrocant enemics un darrere l'altre, els seus trets estaven relaxats mentre dormia i semblava tan innocent com una nena. Però ja no era una nena. Era una dona jove i la seva infantesa li havia estat arrabassada. Un fort dolor va torturar el cor de la Leia. «Hauríem d'estar molt lluny d'aquí -va pensar-. En Han i la Jaina i l'Ànakin i jo. I en Luke i la Mara i el petit Ben. En un camp de flors. A Alderaan».

Movent-se a poc a poc i silenciosament per no despertar la seva filla, es va estirar al llit i la va envoltar amb un braç. Era aquesta proximitat el que la Jaina ja no li permetia en aquells temps. Va escoltar, massa aviat, el canvi en la respiració de la seva filla. S'estava despertant.

La Jaina la mirà a la cara, i li va oferir un lleu i somnolent somriure.

-Ho sento. No volia despertar-te.

-No hi fa res -La Jaina va estirar el braç de la Leia perquè estrenyés encara més la seva abraçada-. A vegades, des que us en vàreu anar, vinc aquí perquè sé que puc captar la vostra olor. Esteu aquí encara que no ho estigueu.

La Leia va reprimir una expressió d'incredulitat. Aquelles paraules no semblaven correspondre a la Jaina, a la persona en què s'havia convertit els dos últims anys.

-Estàs bé?

La Jaina va moure el cap.

-Crec que no. Crec que ja no sé qui sóc.

-Per tot aquest assumpte de la deessa?

-No. Això no em confon el més mínim, només es tracta d'un joc de confiança. No, el problema és sobre ser una Jedi. Gràcies a això, tinc tan clar com el vidre el que he de fer i el que he de dir en tot moment... Però la resta de mi no té clar res de res -La seva expressió, que la Leia podia veure de costat, semblava deprimida.

La Leia va riure entre dents.

-Jaina, he lluitat amb el mateix problema des que era una mica més gran del que tu ets ara, i encara no tinc una bona resposta. A vegades sóc una Jedi i de vegades no. Els ensenyaments Jedi diuen que has d'allunyar la por, però com a política, haig d'experimentar-la. No només la meva, sinó la dels meus aliats i la dels meus enemics. Si no puc sentir-ho, si no puc convertir-me en ells en cert sentit, no puc predir de quina manera reaccionaran quan sorgeixin problemes. En ocasions, ser una Jedi va completament en contra els teus altres objectius. La metodologia és massa diferent -acaricià suaument els cabells de la seva filla, intentant allunyar els seus turments en silenci.

-Això també forma part del problema -va confessar la Jaina-. Vaig trigar molt a adonar-me'n. Tinc por.

-És convenient que tinguis por. T'envoltes de coses temibles, tenir por et manté viva.

La Jaina va moure el cap.

-No és això. No tinc por de morir, tinc por de sobreviure... i arribar al final de la guerra per descobrir que estic sola. Que tots aquells als que coneixia i estimava han desaparegut.

-Jaina, això no passarà.

-Ja està passant. Vull dir, part de mi va morir en morir l'Ànakin, però amb Jacen va ser fins i tot pitjor. Per molt enrere que em remunti en la meva memòria, no importava el que passés, no importava el que sortís malament, em donava la volta i allà estava ell. Podíem estar amagats en un món llunyà o perduts a Coruscant o vagarejant per regions de Yavin IV, que cap criatura ha vist mai, allà hi era. Mai m'avorria, mai tenia por, mai estava sola. Quan el vam perdre, em vaig sentir partida per la meitat. Una meitat de mi va desaparèixer -afluïren les llàgrimes i la Jaina se les va eixugar.

-En Jacen no ha mort -Li va assegurar la Leia-. Sé que té problemes, però és viu. Si hagués mort, ho sabria, ho sentiria. Vaig sentir la mort de l'Ànakin.

Les espatlles de la Jaina no es van relaxar, va preferir no discutir aquest punt. En canvi, va dir:

-Em segueix obsessionant la idea que hauria de fer plans de futur i, darrerament, m'assalta amb més freqüència. Però no puc fer-los, no puc fer plans per crear una llar quan potser demà ja no estigui aquí, o fer-me una carrera en un servei que pot desaparèixer de la nit al dia, o passar temps amb persones que estan esperant entaular batalla contra els vong.

-Ho sé. És com fa tants anys, quan Palpatine semblava ser una força imparable i sempre estàvem fugint, i el teu pare era un home tan ridículament atractiu que sempre semblava estar a punt d'abandonar-nos. I, saps el que vaig aprendre llavors?

-Què?

-En temps com aquests, fas plans de futur vinculant-te amb la gent. Saps que potser no tots sobrevisquin, però els que ho aconsegueixin formaran part de la teva vida per sempre. Quan caiguis, ells et recolliran; quan tinguis gana, ells et donaran de menjar; quan estiguis ferida, ells et guariran. I tu faràs el mateix per ells. Aquest és el teu futur. M'han arrabassat mons sencers... però no el meu futur.

La Jaina va romandre callada, aparentment meditant en les paraules de la Leia. Finalment, va rodar sobre la seva esquena per mirar a la seva mare als ulls.

-Estic contenta que hagis tornat aquesta nit. Part de la raó per la qual vaig venir aquí, va ser perquè volia dir-te una cosa. Volia que sabessis que per fi ho he comprès.

-Comprès? Què has comprès?

-Fa uns dies vaig estar xerrant amb la Mara, i això em va preocupar. Però finalment vaig comprendre per què ens vas allunyar al Jacen, a l'Ànakin i a mi quan érem petits, per què ens vas mantenir allunyats fins i tot quan érem a Coruscant. No sóc ximple, sempre vaig saber el motiu. Les responsabilitats -La Jaina va semblar perdre's en la distància per un moment-. Però mai vaig comprendre realment el molt que vas haver de patir per això.

-Oh, nena. És clar que vaig patir. Vaig intentar dir-t'ho una vegada i una altra. Però no hi ha paraules que puguin descriure aquest dolor.

-Ho sé -La Jaina es va asseure al llit i la Leia la va deixar anar-. Ara, me n'he d'anar. Tinc informes que redactar i... bé, coses a fer, coses de deessa -L'abraçà amb una força feroç-. T'estimo, mare.

-I jo a tu, Jaina.

Ocupació de Borleias, dia 49

En Wedge, volant en l'Ala-X d'en Luke, va traçar un ampli arc en una òrbita planetària baixa. Molt lluny, per sota d'ell, s'estenia la immensa selva de Borleias. Va tirar del timó i va tancar un cercle complet. Va recórrer l'arc de 360​​°, contemplant a través de la coberta de la cabina un cel estrellat, la selva, i novament el camp d'estrelles, mentre la força centrífuga, tot i el compensador inercial de l'Ala-X l'enfonsava més i més en l'encoixinat de la seva butaca de pilot.

Va somriure anivellant la nau.

-És bo saber que no has perdut facultats, encara que ja no volis en missions de combat, no creus?

Els xiulets de l'R2-D2 van arribar a través del tauler de comunicacions. Van sonar com si estigués d'acord, però no de forma entusiasta.

-No et preocupis, R2, en Luke tornarà. No hi ha ningú en tota la galàxia que sàpiga millor com sobreviure en situacions adverses que en Luke Skywalker.

L'R2-D2 va emetre un altre senyal sonor, però aquesta vegada el seu to va semblar una mica més animat. Llavors, una veu va arribar fins a ell pel sistema de comunicacions, la d'en Tycho.

-General, hi ha novetats.

-T'escolto.

-Durant l'última mitja hora, més o menys, hem rebut algunes lectures estranyes dels sensors. Són lectures anòmales més enllà de la zona de seguretat, i cada vegada són més freqüents.

-Les teves sospites?

-Jo diria que ha començat l'atac. I ataquen des de totes direccions.

-Ja era hora. Avisa a l'equip d'en Luke que es prepari per enlairar-se, que surti aprofitant la confusió de l'atac. Jo ja estic tornant -En Wedge va posar rumb al laboratori de biologia.

* * *

-Estàs segur d'això? -En Luke va llançar una mirada escèptica cap a Lando.

Aquest va assentir amb el cap, molt tranquil.

-Ho estic. De tant en tant necessito recordar-li a l'univers que sóc un pilot condemnadament bo. Amb gent com en Han, la seva filla i tu pul·lulant per aquí, tots tendeixen a oblidar-ho.

Es trobaven a la zona de seguretat, davant del Temps Rècord, el transport de la primera onada de la invasió en aconseguir arribar a la superfície de planeta.

Set setmanes abans, el Temps Rècord era una antiquada nau de càrrega que funcionava de forma relativament fiable per a la seva edat. Llavors, en participar en aquella missió de combat, va aterrar a Borleias i va patir danys tan greus que gairebé va quedar feta miques. Ara, després de setmanes de reparacions a càrrec dels mecànics de la guarnició, la pell de les seves dues seccions principals estava tan irregularment apedaçada que gairebé feia mal a la vista, i les barres de reforç per connectar les dues seccions accentuaven la sensació que tot el conjunt es partiria per la meitat en qualsevol moment.

-Intentes prendre'm el pèl? -En Luke va repetir la seva mirada escèptica-. Ets un dels dos homes que van volar la segona Estrella de la Mort. No tens res a demostrar.

En Lando va arronsar les espatlles. Va recórrer la seva túnica amb una mà per eliminar les arrugues. Era d'un vermell rovellat, mànigues llargues, suau al tacte, i li havia costat més del que podia guanyar en tot un any. Complementava elegantment una capa de color crema que li arribava fins al maluc. Volia tenir bon aspecte en el seu funeral o, el seu triomfant retorn a Borleias.

-Està bé, m'has enxampat. Es tracta de l'estafa en si, Luke. La gent ha sentit parlar de mi, veuen el que faig i creuen que només em mou els diners. I els diners m'encanta, és clar, m'agrada tant que fins i tot he arribat a acceptar treballs honrats per aconseguir-los -li va dedicar al Luke una esgarrifança burleta-. Però això és secundari, el que realment importa és el joc en si. Agafa a algú que creu tenir-te atrapat, passa'l a través de la maquinària de la teva ment i de les teves habilitats, i treu-lo per l'altre extrem absolutament espremut, però absolutament convençut que t'ha estafat, tant, que fins i tot està desitjant ser bo amb tu, ser generós... i llavors te n'adones que has aconseguit alguna cosa gran -va fer un gest cap a la nau. Com en resposta, una comporta es va desprendre prop del pont, al costat d'una sèrie de sensors, va rodar per l'inclinat casc i va caure sobre el durciment amb un so metàl·lic que va aixecar ressons en la selva-. Això és una estafa. Utilitzarem aquest munt d'escombraries per convèncer els yuuzhan vong que hem posat totes les nostres esperances en ell. Faran exactament el que volem que facin -En aquests breus moments seran els nostres servents personals, encara que si ho sabessin se suïcidarien- i mai sabran el molt que ens han ajudat... fins que decidim explicar-los-hi. Això és més dolç que qualsevol vi, Luke.

-Si tu ho dius... -En Luke va llançar una mirada dura a la nau, estudiant d'on s'havia desprès la comporta perquè els mecànics la fixessin de nou-. I qui serà el teu copilot?

-No vull cap copilot. Només el meu oficial d'armament. CYV 1-1A.

En Luke va arrufar les celles.

-No és un dels teus droides bèl·lics?

-Sí.

-I vas a utilitzar aquesta missió com a prova de camp per a un droide?

-Exacte.

-No em sembla bona idea.

En Lando va tornar a encongir-se d'espatlles.

-Seré el capità d'aquest munt de ferralla. És la meva elecció. Wedge ho ha autoritzat.

-A vegades crec que estàs tan boig com en Han -En Luke va consultar el rellotge-. Serà millor que em reuneixi amb el meu equip, tenim preparatius d'últim minut.

-Aquí estaré -En Lando va observar-lo mentre marxava.

No tenia interès a realitzar proves de camp amb el seu droide en una missió així, no. El que passava era que no tenia fe en la seva habilitat per sortir viu d'aquesta operació i no volia arrossegar a la mort a cap ésser viu.

Era una dolenta, tenebrosa idea. Però no havia explicat al Luke els seus veritables motius per tenir un oficial d'armes droide. Va somriure. En Luke no era el jovenet ingenu que en Lando conegués. Enganyar-lo avui dia era molt més difícil, però sempre resultava un plaer intentar-ho.

Va caminar per la rampa fins al celler que els seus droides i ell ocupaven des de feia tants dies. Va romandre dret, allunyat de les espurnes que flotaven per tot el recinte, no volia cremar-se la túnica.

El celler havia estat dividit en dues parts mitjançant una mampara provisional. En el terç davanter, suspès per una abraçadora de metall que penjava del sostre, es podia veure un caça Ala-B, vell però -ho garantia l'equip de reparacions- fiable.

La part posterior era plena de pedruscall. Bé, no eren exactament pedres. Penjant també de cables hi havia restes, molts d'elles trossos de coralites enderrocats. Coralites morts, es va recordar. Els havien buidat uns voluntaris que després van decidir que mai més furgarien en les entranyes d'una nau espacial orgànica. Ara tot just quedava la closca exterior dels fragments, cadascun capaç d'albergar a un o dos membres de l'equip d'en Luke. Hi havia més restes, peces de naus yuuzhan vong i de la Nova República, i trossos de permeociment. En pressionar un botó des del pont de comandament d'en Lando o un intercomunicador que portava en Luke, s'activaria un compensador d'inèrcia muntat a la mampara oposada a la porta de la rampa, que expulsaria de la nau totes aquelles restes al costat de l'equip d'infiltració.

El que generava les espurnes era l'última soldadura final de la mampara col·locada entre les parts davantera i posterior del celler. En Lando el va aprovar. Volia que fos resistent. L'últim que necessitava era que aquelles restes xoquessin contra el seu Ala-B i el destrossessin.

No estava tan familiaritzat amb els Ala-B com li agradaria, però el vehicle hauria de ser capaç de tornar a casa amb ell i el seu droide... si podien arribar des del pont fins al celler. Si tenia temps. Si no, es llançaria en una beina de fugida. Seria capturat pels yuuzhan vong. Esclavitzat i torturat.

No, va decidir. Si no podia arribar a l'Ala-B, no recorreria a la beina. Pilotaria la nau fins a la superfície de Coruscant. I tindria un aspecte immillorable mentre ho feia.

* * *

En Lando era al pont quan l'equip d'en Luke va pujar per la rampa temporal fins al celler. Eren en Luke i la Mara, la Tahiri, alguns Espectres que amb prou feines coneixia -el calb, l'alt, el devaronià, el barbut prim, i la dona d'aspecte sever- i una sorpresa final, la Danni Quee.

No s'hauria de sorprendre. Hi havia d'haver sabut que la científica insistiria en formar part de la missió per esbrinar què estava passant amb la terraformació de Coruscant i descobrir tot el possible sobre els yuuzhan vong.

L'R2-D2 va esperar al final de la rampa. En Lando sabia que en Luke no el portaria amb ell; el droide astromecànic no era prou mòbil per moure's pel difícil terreny que trobaria l'equip d'infiltració i, si els yuuzhan vong el capturaven, seria víctima segura de la seva ira.

El petit droide es va inclinar cap enrere, com si es donés suport per mirar fixament el rostre d'en Luke, i en Lando va poder imaginar els sorollets planyívols i els tons musicals que estaria emetent. En Luke es va aturar a la part alta de la rampa, encara dins de l'abast de l'holocàmera de l'R2-D2, i es va tornar cap al seu company. El seu gest era conciliador, tranquil·litzador.

-Molt trist, oi? -va comentar Lando.

El seu propi company droide, CYV 1-1A, va alçar la mirada dels sensors.

-Trist -Va confirmar, però sense la menor inflexió en la seva veu.

-Preparat per enfrontar-te al perill?

-Estic preparat -va afirmar CYV 1-1A-. És clar jo estic preparat. Estic programat per estar preparat. Sempre preparat. Mai insegur per a enfrontar-me al perill.

En Lando arrufà una mica les celles. Semblava com si el droide bèl·lic hagués après alguns manierismes d'un droide de protocol com C-3PO. Però CYV 1-1A encara no disposava dels mòduls lingüístics que l'ajudessin a desenvolupar idiosincràsies així. Ep, bé. Ja es preocuparia quan tornessin. Va connectar el seu comunicador.

-Control de Borleias, aquí Temps Rècord. Preparat per a l'enlairament.

-Esperi el nostre permís. L'atac yuuzhan vong està previst per d'aquí a mitja hora.

-Ei! Quines possibilitats tinc d'explotar abans de sortir de l'atmosfera?

-Hum, aproximadament un u per cent, senyor.

-M'hi jugo mil crèdits a què almenys arribo a l'òrbita.

-Accepto, senyor. Aposto deu crèdits.

-Ah, i com penses cobrar l'aposta si guanyes?

Només li va contestar el silenci. En Lando va somriure obertament a CYV 1-1A, però el droide es va limitar a tornar-li la mirada.

* * *

L'alarma va ressonar a tot el laboratori biològic, els hangars temporals construïts a l'exterior i la zona de seguretat. Els pilots es van dirigir corrent cap als seus caces estel·lars. Els directors de missió es van situar en els seus llocs i van començar a coordinar les unitats.

La Jaina, mentre corria cap a l'hangar d'Operacions Especials, va xocar amb un home grandot que es va creuar en el seu camí, fent-la trontollar i fixant en ella uns ulls suplicants. Era jove, nop gaire lleig però d'aparença maldestra, despentinat i la mirada més injectada en sang que havia vist en cap ésser humà, pitjor que la del seu pare o la d'en Lando després d'una nit de borratxera.

-Estàs bé? Necessites ajuda? -va preguntar la noia.

L'home va moure el cap.

-Moriré -Les seves paraules eren lentes, dolgudes.

-Llavors, necessites ajuda -va treure el seu intercomunicador. Al seu voltant, pilots i tripulacions corrien per l'hangar a la recerca dels vehicles aparcats a la zona de seguretat.

-Sóc un espia yuuzhan vong i moriré. Se suposa que he de capturar-te ara amb les bestioles que porto a la butxaca i portar-te a la vora de la zona de seguretat. Però no ho faré.

-Gràcies... Suposo -La Jaina va connectar l'intercomunicador-. Líder de Sols Bessons a Control. Estic davant de l'hangar d'Operacions Especials amb un civil. Està... Euh, patint i necessita ajuda mèdica immediata.

-Rebut, Sol Bessó.

-He guanyat -L'home va exhibir un somriure ampli, idiota. De sobte, un borboll de sang va sorgir del seu nas, va recórrer els seus llavis i es va vessar a terra-. No he de fer el que m'ordenen. Tot el que em poden fer, és matar-me.

-Sí, és clar -va intentar envoltar-lo. Qualsevol que fos la seva situació, havia d'arribar fins al seu Ala-X.

-He tret l'insecte del teu Ala-X -va cridar, mentre la Jaina s'allunyava-. Així que no et preocupis.

-No ho faré -va prometre ella. I va tornar a córrer darrere dels seus pilots.

* * *

En Tam la va veure allunyar-se.

Va saber que no l'havia cregut. Tots coneixien refugiats descentrats després de la caiguda de Coruscant. Devia semblar un d'ells.

Va trigar cert temps a arribar en aquesta conclusió. A cada batec de cor, un altre clau semblava travessar-li el crani i enterrar-se en el més profund del seu cervell. Ja no quedava espai per al cervell. Per això li era tan difícil pensar.

Però era important que algú cregués en ell, així podrien desfer el que ell havia fet des que va arribar a Borleias.

El personal mèdic corria cap a ell. Mai seria capaç de fer-los una confessió completa, no abans que el dolor el devorés per complet i morís. Però tampoc necessitava fer-la. Va rebuscar en les seves butxaques i la seva mà dreta va treure el recipient gelatinós que encara contenia la meitat dels insectes yuuzhan vong; la seva esquerra va treure la targeta de dades, aquella en què hi havia escrit: «En cas de la meva mort».

Tot d'una, estava mirant al cel. No hi havia sentit l'impacte de la caiguda. Va deixar la bossa i la targeta de dades sobre el seu pit, on estava segur que les trobarien.

El cel es va omplir de cares, homes i dones que deien coses que no entenia. Els hi va somriure per tranquil·litzar-los. Potser poguessin salvar-lo. Però si no ho aconseguien, era important que comprenguessin que no els culpava, que no s'enfadava amb ells.

Estava intentant formar les paraules per dir-los tot això quan la inconsciència el va reclamar.

* * *

La Jaina es va deixar caure a la cabina del seu Ala-X. Encara una mica commocionada per la seva trobada amb aquell boig, va començar a repassar la llista de control. El seu astromecànic, una unitat R2 blanca grisenca amb línies de color borgonya, ja estava en posició.

-Escolta, no t'ho he preguntat -va saludar la Jaina-. Com et dius?

El seu tauler de comunicacions trinà i una línia de text va aparèixer en ell.

NO TINC NOM. LA MEVA DESIGNACIÓ ÉS R2-B3.

-No tens nom? Això és terrible. Mai seràs famós si no tens nom. En vols un?

M'AGRADARIA.

-Què tal Capi? Tinc una amiga pilot que es diu Capstan.

SÓC CAPI.

-Bé, Capi. Passa'm les lectures del motor.

La Jaina va repassar la seva llista a la velocitat de costum, però aquesta vegada va tenir paciència per acabar-la. Sabia que en Jag ho hauria fet per ella; ni tan sols havia de buscar confirmació a través del seu finestral, encara que ho va fer. El va veure recolzat contra el seu seient, relaxat. Li va enviar un somriure i li va ensenyar el polze.

Ell va aixecar la visera del seu casc i li va tornar el somriure. Un mig somriure amb la meitat esquerra de la seva boca, breu però animosa, només per a ella. Llavors, va baixar la visera i va tornar a convertir-se en un pilot més.

Aquella expressió va provocar que alguna cosa s'agités en el seu estómac. «No puc oblidar que s'ha criat entre els Txiss -es va dir-, però segueix sent un corellià».

* * *

Uns metres més enllà, Kyp Durron va presenciar l'intercanvi de mirades. Va apartar la seva, i es va concentrar en la lectura del diagnòstic de la seva nau.

Des de Hapes, la Jaina mantenia la distància amb ell. Amb tots. Ara, era obvi que en Fel havia travessat la seva guàrdia.

«Serà així a partir d'ara? -es va preguntar-. Deixa que el seu interès per ell segueixi el seu curs, i després estigues a prop quan necessiti a un amic que la consoli». Va desitjar detestar a Jag. Això faria les coses més fàcils.

Una altra veu, una altra ment es va interposar. «Abans de prendre cap decisió, potser hauries de decidir què vol dir ella per a tu».

Va fer una ganyota. Això requeria més sinceritat de la qual volia experimentar.

Perquè sabia que no estava enamorat de la Jaina Solo. Només li agradava estar amb ella.

Era intel·ligent, valenta, maca. Forta en la Força. Important per a la Nova República. Ell podria fer-la feliç.

Per què voldria fer-ho? Sospitava que era perquè mai havia estat feliç, i el seu dolor, que podia sentir a través de la Força cada vegada que es connectaven, el cridava fins i tot quan ella s'enganyava pensant que podia fer-lo desaparèixer mantenint l'univers sencer a ratlla.

Però ell ja s'havia interessat per ella abans de la pèrdua de l'Ànakin i en Jacen. Llavors, per què?

Potser era per Han. Li devia tant a Han, des del moment que el va conèixer feia anys, des que en Han el va ajudar emportant-se'l del lloc fosc on va estar quan destruïa mons sencers. No estaria viu si no fos per Han. Si la Jaina era feliç, en Han seria feliç. Era una fórmula simple.

A més, ell havia pagat aquest deute, o part d'ell. Va ajudar-la a desfer els passos que havia donat cap al Costat Fosc, i tornaria a ajudar-la sempre que ho necessités.

-Sol Bessó Dos... -era la veu de la Jaina, artificialment dolça, i el va treure del seu somni.

-Sí?

-Situació, si us plau? Tots els altres Sols Bessons estan preparats per enlairar-se.

-Oh. Uh, jo... -examinà ràpidament les seves lectures. Havia acabat de repassar la seva nau automàticament, amb l'autopilot posat, i ni tan sols havia registrat el fet-. Preparat per enlairar-se. Ho sento, Grandesa.

-Enlairament en deu, nou, vuit...

En Kyp va somriure tristament. Una actuació perfecta per a un Mestre Jedi.

Següent