dimarts, 29 de març del 2016

Traïdor (XI)

Anterior



Tercera part
Les portes de la mort

Capítol 11

Traïdor
Posem per cas que la conquesta de Coruscant causés un nombre inimaginable de baixes.
Suposem que en el bombardeig dels yuuzhan vong van morir deu mil milions de persones...
Suposem que vint mil milions més van morir en els terratrèmols que van acompanyar a l'alteració de l'òrbita del planeta...
Suposem que trenta mil milions més van morir després per fam, o assassinats per les patrulles de recerca dels yuuzhan vong, o enverinades, o devorades, o de qualsevol altra forma per entrar en contacte amb la vida vongforme...
Suposem que quaranta mil milions addicionals van ser esclavitzats o enterrats o capturats pels yuuzhan vong.
Aquestes suposades quantitats són justament això: pura suposició. Imaginàries. El cens de Coruscant ja era una conjectura fins i tot quan estava intacta la base de dades planetària. A causa de la conquesta no hi va haver forma pràctica de comptabilitzar els desapareguts i els morts. Cent mil milions és una quantitat irracionalment elevada, probablement exageradament inflada, però fins i tot així...
Restem aquestes baixes a la població de Coruscant prèvia a la conquesta.
Encara quedarien nou-cents mil milions de persones.
Nou-cents.
Mil.
Milions.
Els supervivents també poden ser una arma.

Ja feia mesos que les naus campament van saltar de cop i volta de l'hiperespai. Ningú podia predir quan, o en quin sistema estel·lar, apareixeria la següent. Les naus campament tenien quilòmetres de gruix, una forma grollerament globular, i eren grans conjunts de càmeres hexagonals de diferents mides, des d'una cabina de gimnàs al pont de control d'un vaixell de càrrega, enganxades entre si de forma desordenada. Les naus podien ser plantes, pertànyer a una espècie vegetal especialment criada pels yuuzhan vong, o ser una aglomeració d'exosquelets abandonats per gegantescs animals interplanetaris.
Les anàlisis dels sensors van indicar amb claredat l'existència de camps gravitatoris semblants als dels dovin basal en els punts on abandonaven l'hiperespai, registrant-se un nou esclat distorsionador de la gravetat segons després de l'aparició de la nau. Alguns analistes de la Nova República creien que els esclats secundaris pertanyien a dovin basal col·lapsant-se en punts de massa autogenerats. Altres afirmaven que els esclats secundaris eren la signatura de criatures semblants a dovin basal que propulsarien les naus campament abans de saltar a l'hiperespai, abandonant-les per tornar al punt de partida.
L'única cosa segura era que les naus arribaven de forma imprevisible a sistemes estel·lars habitats. No tenien provisions, suport vital o motors viables. I en totes elles hi havia gent.
Milions de persones.
Centenars de milions, supervivents de la conquesta de Coruscant.
Cada sistema habitat que es trobava sent el custodi inesperat d'una nau campament s'enfrontava a una elecció molt clara: estirar els seus ja castigats recursos de guerra per albergar i alimentar els refugiats, o deixar que morissin asfixiats, o de fam o set, o congelats o coent-se en la calor de la seva pròpia calor corporal. O ignorar-les, deixant que vaguessin a la deriva entre planetes, convertits en mausoleus congelats que commemorarien eternament la forma en què aquest sistema havia abandonat de forma implacable i letal a un centenar de milions de vides.
Cap món de la Nova República podia afrontar una culpa col·lectiva en aquesta escala; de poder-ho fer, mai haurien estat admesos a la República.
Ningú sabia si s'havia enviat naus campament a sistemes deshabitats. Ningú volia pensar en això. Alguns Jedi van explorar, buscant amb la Força en els vasts racons escombrats per la pols estel·lar, però per començar no hi havia molts Jedi, i la guerra deixava poc temps lliure als que quedaven. Els governs planetaris i estel·lars no van organitzar recerques. No s'ho podien permetre-. Si ja no tenien recursos amb què mantenir els refugiats que els hi havien tocat en sort, buscar-ne més no només seria inútil, sinó de bojos.
Els sistemes de la Nova República van fer tot el que van poder tot i l'escassetat de materials i de personal qualificat.
En una economia de temps de guerra era impossible construir ciutats prou grans com per albergar a centenars de milions de persones, de manera que no els va quedar cap altra opció. Les naus eren grans i conservaven l'aire contra el buit de l'espai. Així que es va mantenir als refugiats on eren, mentre els sistemes amfitrions feien el possible per proporcionar a les abarrotades naus sistemes de reciclatge d'aigua i residus, de neteja i reaprovisionament de l'atmosfera, llum i menjar.
Es van convertir en campaments de refugiats orbitals. D'aquí el seu nom.
La vida a les naus campament era dura.
Fins i tot en els sistemes més rics, el menjar estava racionat fins als límits de la inanició, i ni els millors sistemes de reciclatge podien eliminar l'aigua del creixent regust a haver-se reutilitzat una vegada i una altra. Eren llocs amuntegats, bruts i pudents, de plantes atmosfèriques sobrecarregades per la suor i la respiració i diferents efluvis nocius pertanyents a mil espècies, en una atmosfera saturada amb prou diòxid de carboni com per proporcionar una migranya contínua a tota la població, almenys a les espècies que tenien cap. Fins i tot a la fotosíntesi era difícil tot i l'excés de diòxid de carboni, ja que havien de dependre d'una llum artificial escassa i intermitent.
Tothom patia, i a molt, molt pocs se'ls hi permetia anar-se'n.
Ningú parlava del veritable motiu pel qual els refugiats estaven segrestats a les naus campament.
Era el següent: l'espai interplanetari és un cordó sanitari ideal. Molts mons havien tingut sorpreses desagradables yuuzhan vong al costat dels refugiats als quals se'ls hi va permetre desembarcar. En totes les poblacions de refugiats hi havia un nombre imprevisible d'espies, sabotejadors, brigadistes de la pau i col·laboracionistes de tot tipus...
I de vegades coses pitjors.

En Ganner Rhysode portava setmanes investigant el rumor.
Li ho havia explicat un navegant vagabund en una taverna de Teyr, que ho va saber pel gerent d'atracada d'una drassana de Rothana, que al seu torn ho va saber d'un pilot de vaixells de càrrega de la ruta Sisar, que li ho va sentir esmentar casualment a un inspector de duanes del Sistema Sevarcos, encara que igual era de Mantooine o Almània; l'inspector li ho havia explicat un amic de la flota que tenia un cosí que era voluntari a la nau campament de Bothawui.
En Ganner havia seguit treballosament el rastre de cada connexió pel que quedava de la Nova República, al llarg de setmanes a l'hiperespai i un dia rere l'altre de jugar a «Has vist...?» Amb empleats avorrits i estibadors hostils, amb suspicaços buròcrates i sarcàstiques rates de passadís.
Per quan va arribar a la cortina numerada que passava per ser la porta d'un apartament al rusc d'un milió de cel·les que componia la nau campament estava tan cansat que no podia ni recordar en quin sistema era.
El nombre de la cortina estava dividit en tres parts, coordenades de la cel·la partint del centre del glòbul que era la nau campament; en una nau mancada de qualsevol cosa que semblés una coberta, o d'una línia recta, l'única direcció pràctica que podien tenir aquestes cel·les eren les seves coordenades tridimensionals. Aquesta cel·la concreta estava allunyada, gairebé en el casc, just a l'altre costat de la cara que la nau mostrava al món que orbitava.
Com havia pensat irònicament en Ganner en conèixer les coordenades de la cel·la, era al costat fosc.
En aquells dies, en Ganner no s'assemblava molt a ell mateix: no portava la seva brusa cridanera ni els seus pantalons ajustats de cuir, ni el broquet daurat o les botes altes i immaculadament brunyides.
En comptes d'això, vestia una túnica folgada d'indefinible tela marró a sobre d’uns bufats ​​leotards grisos que ocultaven les seves botes, ara esgarrapades i tacades amb la pols de dotzenes de mons. També hi eren absents el somriure arrasador i la llum galant dels seus clars ulls blaus, i fins i tot havia permès que una barba arrissada i descuidada esborronés les línies fermes i clares de la seva mandíbula clàssica.
No era exactament una disfressa. No mantenia secreta la seva identitat; al contrari, la feia servir d'arma per tallar per embullats quilòmetres de burocràcia que li haurien impedit entrar a les naus campament. Però era tant diferent com podia ser el Ganner que havia estat sempre.
Ser el Ganner d'abans li havia fet massa mal.
Per exemple, allà, davant d'aquesta cel·la, el vell Ganner hauria apartat la cortina amb un florit gest i s'hauria aturat en el llindar en un posat teatralment il·luminat per la llum que tenia al darrere. S'hauria mostrat fred i fet les seves preguntes sabent que la seva imponent alçada i la seva mirada intimidadora, la seva reputació i el seu llançat estil li permetrien aconseguir la informació que necessitava.
Però aquesta vegada es va recolzar en la pedregosa paret que hi havia davant la porta i va deixar anar el cos per ella fins a quedar a la gatzoneta. Es va asseure a terra com si fos un altre refugiat fent una migdiada al costat del passadís. Va deixar que el seu cap caigués cap endavant i els seus ulls es tanquessin mentre recorria a la Força, buscant sentiments en la cel·la que tenia davant. Podria tractar-se d'un parany i ja no s'arriscava de forma imprudent. Ara la seva norma era la precaució i la seva millor defensa la discreció.
Va sentir humans a la cel·la, una presència a la Força prou potent com perquè fossin cinc, els qui li va dir que hi hauria l'atrafegat buròcrata que va accedir al seu arxiu al servidor central temporal, obsolet i sobrecarregat que contenia els improvisats registres compilats pels voluntaris administradors de la nau campament, però en Ganner no va aconseguir concretar la sensació de la Força en individus definits.
Va arrufar les celles, estrenyent els ulls amb més força, concentrant-se.
Era gairebé com si hi hagués una persona amb cinc personalitats diferents, o que els cinc participessin d'una espècie de consciència grupal. Era alguna cosa estranya en la humanitat, però no impossible. La galàxia havia produït dotzenes, quan no centenars, de variacions menors de la forma humana, i en Ganner sabia que no les coneixia totes.
I l'amarga experiència li havia ensenyat que allò desconegut sempre és perillós. A vegades letal. Ja no li feia tanta gràcia el seu comentari sobre que la cel·la era al Costat Fosc.
Tenia la sensació que anava a fer-se matar.
Va sospirar i es va aixecar.
D'alguna manera, des que va començar a investigar aquest rumor, mig sabia que acabaria així: sol, sense suport, i sense que ningú sabés on estava per a organitzar la seva recerca en el cas que no tornés. Hi havia necessitat dos dies només per arribar en aquesta part de la nau campament.
Ningú sabria el que li havia passat.
Bé, igual se li acudia a una persona... però no creia que a ella li importés.
Recordava la brillantor fosca als ulls de la Jaina quan li va explicar el rumor.
-Una altra mentida estúpida havia dit ella-. I tu ets idiota per creure-te-la.
Va intentar explicar-li que no es creia la història, que només creia que calia comprovar-la. Va intentar dir-li la importància que tenia per a la moral de la Nova República.
-És que no ho entens? És un heroi. Seria com si, com si tornés d'entre els morts, Jaina! Seria una cosa màgica... Un miracle! Ens tornaria l'esperança!
-No necessitem esperança -li havia dit ella. Des d'allò de Myrkr, un aire adust enduria l'antany suau corba de la seva mandíbula-. Necessitem més naus. Necessitem armes millors. I necessitem Jedi. Necessitem seguir lluitant. No necessitem que ens facis perdre el temps amb fantasies.
En Ganner havia insistit.
-I si no és una fantasia? La teva mare segueix afirmant que és viu...
-La meva mare va perdre els seus dos fills el mateix dia -havia dit la Jaina, carregant les seves paraules d'un pes vell i aclaparador, un pes massa gran, massa vell per a una adolescent-. Encara no ho ha superat. Probablement mai ho superarà.
-Té dret a saber...
-No penso discutir-ho amb tu, Ganner. T'ho dic. Mantingues tancada aquesta boca. No vull que la mare sàpiga res d'això. Donar-li esperances i després tornar a treure'ls-hi acabaria amb ella. Si ho fas, acabaré amb tu.
-Però, però Jaina...
Ella se li va acostar llavors, i la brillantor fosca dels seus ulls va cremar amb tanta força que en Ganner va fer un pas enrere.
-No creguis que no ho faré Ganner. I no creguis que no puc.
Ell no va respondre. La creia.
-Els vong van mantenir amb vida a Jacen després de capturar-lo -va dir ella-. Durant molt de temps. El van mantenir amb vida per poder-li fer mal. Ho vaig poder sentir. Mai li he explicat als meus pares el que li van fer passar. El que li va passar a l'Ànakin... va ser preferible. Això va ser net.
Les llàgrimes van brollar en els seus ulls, però la seva veu era prou dura com per tallar el transpariacer.
-El vaig sentir morir. En un instant, ell... va desaparèixer. Va ser esborrat de l'existència com si mai hagués existit. El vaig sentir. Si fos viu, no necessitaria que tu vinguessis a dir-m'ho! Ho sabria!
Les seves mans s'havien tancat per formar punys, artells blanquejats que pressionava contra els seus costats, i els seus llavis es van contraure sobre les dents.
-No tornis a mencionar això, aquesta mentida! I no parlis amb ningú d'això. Amb ningú. Si descobreixo encara que només sigui que t'has mirat al mirall i t'ho has dit a tu mateix, aniré a per tu. T'ensenyaré coses sobre el dolor que ningú hauria d'haver après mai.
En Ganner s'havia quedat parat, mirant-la fixament, bocabadat, atordit davant el dolor i la fosca ira que li colpejava a través de la Força. Què li havia passat a la Jaina? Havia sentit rumors...
-Ei, Jaina, tranquil·la -li havia dit-. No ho diré a ningú, ho prometo. No t'enfadis...
-No m'enfado. No m'has vist enfadada. I més et val resar per no veure'm enfadada -Va creuar els braços i li va donar l'esquena-. Fora d'aquí.
En Ganner s'havia allunyat atordit, tremolós. La Jaina sempre havia estat tan serena, tan competent, tan controlada, que havia estat fàcil oblidar que també ella havia perdut als seus germans en aquell dia.
Havia perdut al seu germà bessó, el germà que era la meitat de tot el que ella era.
Més tard, molt més tard, va pensar: «Bé, la veritat és que només vaig prometre que no parlaria d'això. Mai vaig prometre no investigar-ho».
I això era el que es va posar a fer. En solitari.
A vegades pensava amb certa resignació malenconiosa que el vell Ganner també hauria pogut fer el mateix. Hauria estat una gran història, una història sobre la classe de Jedi que en Ganner sempre va voler ser: l'heroi solitari que recorria els vasts confins de la galàxia en una missió que no pot compartir amb ningú, enfrontant-se a perills inimaginables i corrent riscos incalculables.
Aquest havia estat el jo imaginari d'en Ganner; l'heroi perillós i tranquil que no perdia la sang freda, la classe de persona de la qual s'expliquen històries en temorosos murmuris, i tota aquesta porqueria adolescent.
Vanitat és el que era, simple vanitat. La vanitat sempre va ser el punt feble d'en Ganner. Ser un heroi no té res de dolent; mira sinó a Han Solo o a Corran Horn. Voler ser un heroi no té res de dolent: Luke Skywalker parlava de vegades dels seus somnis juvenils d'aventures, i mira com va acabar.
Però quan intentes ser un heroi, et veus en tota una galàxia de problemes. La set de glòria pot ser una malaltia, una malaltia que no es cura amb bacta. En les últimes etapes només pots pensar en això. I al final no t'importa ser de veritat un heroi.
Només que la gent cregui que ho ets.
El vell Ganner Rhysode tenia aquesta malaltia de l'estil per sobre de la substància. Era el pitjor cas que havia vist mai. Havia estat a punt de matar-lo. De fet, gairebé l'havia portat al Costat Fosc.
Quan es descuidava, se sorprenia derivant-se cap a aquests somnis perillosos. Sentia calfreds amb només pensar-hi. S'havia esforçat molt per reduir la seva set d'admiració aliena a una veueta insignificant, i esperava poder-la callar algun dia per sempre.
Així que havia iniciat aquesta missió de forma callada. Discreta. Anònima. Fent que no es propagués la història. Havia d'assegurar-se que feia el que havia de fer pel motiu adequat. Havia d'assegurar-se que no requeia en la seva malaltia de set de glòria. Havia d'assegurar-se que investigava aquest rumor perquè era correcte investigar-ho. Perquè la Nova República necessitava desesperadament una mica d'esperança.
Perquè la Jaina la necessitava.
Cada vegada que recordava el foc fosc que cremava en el que una vegada van ser dolços ulls castanys era un altre cop a l'estaca que sentia clavada al pit. Flirtejar amb la foscor... Sí, molts Jedi havien fet això des que va començar la guerra. Alguns fins i tot havien afirmat que era l'única esperança que tenia la galàxia. I el grup d'assalt ho havia discutit seriosament en la mónnau de Myrkr com a possible opció.
Però una cosa era que, posem, Kyp Durron parlés de la foscor, ja que era una criatura que es debatia entre l'hostilitat i l'automenyspreu, i sempre havia estat així. La increïble brutalitat de la seva infància i els crims inimaginables que li havia empès a cometre l'havien retorçat de tal manera que mantenir-se en la llum era una batalla diària per a ell. I una altra cosa molt diferent era que uns joves Jedi vivint una situació desesperada debatessin si havien d'usar el poder del Costat Fosc.
I una altra molt diferent que la Jaina Solo li mirés als ulls i amenacés la seva vida.
Li havia dolgut. Li havia dolgut més del que creia que li faria mal.
Se suposava que els nois Solo eren invulnerables. Eren la nova generació de llegendes de la galàxia: l'esperança pura i neta dels Jedi. Fer el correcte era una cosa natural en ells. Sempre havia estat així. Eren el que se suposava que serien: Feliços Guerrers de la Força. Els tres eren, sense intentar-ho, la classe d'herois per la qual en Ganner havia estat a punt de matar-se intentant emular-los. Havien nascut per a això.
Però ara l'Ànakin i en Jacen havien mort, i la Jaina...
La Jaina feia que en Ganner fora esgarrifosament conscient que era la néta d'en Darth Vader.
I el que més li feia mal era que no podia fer res al respecte.
«Bé, no, això no és cert del tot -va pensar en Ganner quan es va posar lentament dempeus al passadís de la nau campament-. Puc fer una cosa».
Era vagament possible que només hagués perdut un germà. Igual en Jacen era viu. Igual podia provar-ho. Igual fins i tot podia trobar-lo; potser no aconseguís salvar-la així, però l'ajudaria. I si fracassava... Bé, no es perdria res.
A la Jaina ja no li quedaven més esperances que perdre.
En Ganner va assentir per a si mateix i es va acostar a la cortina que servia de porta a la cel·la.
-Disculpi -va dir en veu baixa-. Hola? Algú aquí parla bàsic?
-Fora -la veu que va respondre a l'altre costat de la cortina sonava estranyament, vagament, a penes, familiar-. Aquí no hi ha res per a tu.
La sensació de què anaven a matar-lo va créixer fins a ser una aclaparadora premonició de mort. Els genolls d'en Ganner van cedir i gran part del seu ésser va voler arrencar a córrer pel passadís i escapar, però encara no tenia molt d'heroi, el valor era l'única virtut que mai havia hagut de simular.
Va tornar a respirar profund. La mà que va alçar per apartar la cortina tremolava, només una mica, i la va mirar fins que es va quedar quieta. Llavors va crear suaument una obertura entre la cortina i la paret.
-Em sap greu molestar. No li portarà molt de temps. Només volia fer-li una pregunta. Una pregunta, res més, i me n'aniré.
A l'interior, un humà corpulent d'edat mitjana el va mirar fredament.
-Fora.
-De seguida -va dir en Ganner amb to de disculpa-. Però tinc entès que algú que viu aquí afirma haver vist a Jacen Solo amb vida, a Coruscant, després de la invasió. Puc parlar amb aquesta persona?
Pel poc que podia distingir des de l'altre costat de la cortina, semblava haver-hi només una o dues habitacions petites més enllà, i amb prou feines possessions personals. L'home que li bloquejava el pas només vestia una llarga túnica blanca folgada, gairebé una bata informe; els altres, tots homes, vestien vestits similars. «Serà alguna secta religiosa?», Es va preguntar en Ganner, perquè tots tenien una mena d'aura comuna, una forma semblant de moure's, una postura similar o quelcom, que de vegades es percep en els membres de sectes fanàtiques. «O potser només fos la pobresa i la desesperació».
-Puc pagar -va oferir.
-Aquí no hi ha res per a tu -va repetir l'home.
Un dels altres es va posar darrere de l'espatlla esquerra de l'home, i va fer un gest cap al sabre làser que penjava del cinyell d'en Ganner. Va grunyir alguna cosa en una llengua gutural que en Ganner no va poder entendre.
-No tots els que porten aquesta arma són Jedi -va replicar l'home sense apartar la seva mirada hostil del rostre d'en Ganner-. Guarda silenci.
En Ganner es va tornar a sorprendre davant la ressonància estranyament familiar de la veu, encara que sabia que mai havia vist en aquest home. Se li va acudir d'alguna manera que la veu hauria de ser més aguda, fresca i alegre. Va moure el cap. Ja es preocuparia després d'això. No seria el millor jugador de sàbacc de la galàxia, però sabia quan ensenyar les seves cartes.
-Sóc un Jedi -va dir amb veu calmada-. Em dic Ganner Rhysode. Vinc a preguntar per Jacen Solo. Quin de vosaltres l'ha vist amb vida?
-Estàs equivocat. Aquí ningú ha vist res. Serà millor que te'n vagis.
Un dels altres va avançar i va dir una cosa que sonava com Shinn'l fekk Jeedai trizmek.
-Silenci! -va exclamar l'home per sobre de l'espatlla.
A Ganner se li va eriçar el pèl del clatell, però va mantenir una expressió d'educada curiositat.
-Si us plau-va dir-, digui el que sap.
Va recórrer a la Força per provocar una mica de cooperació en l'home...
I es va trobar corrent, fugint pel passadís, sense poder recordar quan havia donat mitja volta o com havia arribat allà. Què?, va pensar desconcertat. Què?
Ho va comprendre difusament, atordidament: el tipus de la cel·la podia usar la Força, i usar-la tan bé com el més poderós dels Jedi. Aquest home d'edat mitjana i aspecte corrent s'havia tret de sobre el suggeriment d'en Ganner i replicat amb una compulsió a la Força tan potent que encara movia les cames en una cursa embogida per allunyar-se de la cel·la malgrat ser conscient d'ella.
Es va obligar a aturar-se, panteixant, recolzant-se en la paret amb textura d'empedrat. El temor que sentia abans havia desaparegut; també havia de ser una projecció de la Força, tan subtil com indetectable. I llavors, ja tard, va desitjar haver trencat la seva promesa a la Jaina i haver anat amb una dotzena de Jedi de reforç, perquè en la cel·la que havia deixat enrere només sentia una presència a la Força.
Una sola.
No sentia res en els altres quatre que hi havia.
El sabre làser va aparèixer en la seva mà i la seva fulla va cobrar vida. «No ets l'únic que pot jugar amb la Força», va pensar, somrient, sentint per un moment l'antiga pujada d’adrenalina, el pessigolleig familiar de feliç anticipació amb què sempre afrontava un perill sobtat.
En els vells temps.
«Deixa aquest Ganner enrere -es va dir. Va deixar anar la placa activadora i la fulla va desaparèixer-. Jo no sóc així. Sóc previngut. Previngut i discret».
Va interrompre lentament, a poc a poc, el seu contacte amb la Força, apagant la seva presència a la Força com si encara s'estigués allunyant. Això el deixava cec a la Força, però també invisible a ella.
Va tornar a poc a poc a la cel·la, movent-se en silenci seguint la paret del passadís. A la nau campament hi havia un poderós usuari de la Força, i estava acompanyat pels qui molt probablement eren yuuzhan vong emmascarats.
I aquest usuari de la Força s'havia descobert conscientment en posar en Ganner en aquesta compulsió, per la qual podia desaparèixer per sempre en uns minuts entre els milions d'éssers anònims que omplien la immensa nau. Havia sentit les històries sobre Yavin IV, sabia que els yuuzhan vong volien convertir els Jedi al seu bàndol. Si ho havien aconseguit, les conseqüències eren literalment incalculables.
Això el superava. El superava en molt.
Però, quina altra cosa podia fer?
«Aquest paio és més fort que jo». Un temor fred li pessigollejà els braços, i aquesta vegada no era una projecció en la Força. Era real. «I ells en són cinc».
«Vaig a fer que em matin».
Però va seguir movent-se, arrossegant-se enganxat a la paret, amb el sabre làser silenciós en la seva nerviosa mà. Com podia deixar de fer-ho? Massa bé podia imaginar-se intentant explicar-ho a l'Skywalker: «Bé, això... la veritat... No vaig fer res amb aquest traïdor Jedi i amb els infiltrats yuuzhan vong perquè, ah... Bé, ho hauria passat molt malament si la gent hagués pensat que només em vaig fer matar per tornar a fer-me l'heroi...».
Va rebutjar aquesta idea; ja estava davant la porta de la cel·la, i el seu truc a la Força no enganyaria aquest paio més d'un o dos segons. No hi havia temps per planejar res. Tot just hi havia temps per actuar.
«Res de matar -es va dir-. No mentre no estigui segur que són vong».
Va sospirar per relaxar la tensió mental que l'havia mantingut apartat de la Força. La percepció el va inundar, i en la seva marea va sentir a l'usuari de la Força de la cel·la il·luminar-se com un radiofar en un cinturó d'asteroides.
En Ganner va entrar en acció sense pensar-s'ho, només movent-se, fent que el seu sabre cobrés vida amb un xiuxiueig, tallant els enganxalls de la cortina, agafant-la quan queia per cobrir amb ella el cap del túnica blanca més pròxim mentre apartava a un altre d'una puntada. Va simular una altra puntada baixa i va saltar, baixant la mà per colpejar amb l'empunyadura del sabre làser el cap del tercer amb força suficient per posar-lo de genolls, i després usar-lo com a cavallet, per a alçar les cames amunt i donar un doble cop de peu al pit del quart com si li hagués encertat amb una ballesta. Es va girar per tornar-se contra el primer túnica blanca quan aquest aconseguia llevar-se la cortina del cap, i li va clavar un cop de colze a la mandíbula.
Va sentir un moviment darrere d'ell i va saltar amb una tombarella ajudada per la Força que li va permetre girar alt i lluny i va acabar amb ell aterrant en una postura perfectament equilibrada a un braç de distància de l'home d'edat mitjana, amb la punta del sabre làser a mig centímetre del buit de la gola de l'home.
-Ningú ha mort i ningú està lesionat -va dir en Ganner amb fredor, amb veu tan ferma com constant era el brunzit del seu sabre làser-, però això pot canviar. En qualsevol moment. Tu decideixes.
Els quatre túniques blanques invisibles a la Força es van repartir per la petita cel·la, completament desorientats i sense saber què fer, dubtant. L'home d'edat mitjana no es va moure.
En Ganner no va poder contenir la insinuació d'un somriure. «No només sóc bo en això -va pensar per reflex-, sinó que ho faig amb classe». Va aixafar el pensament quan es va adonar de la seva existència, exasperat amb si mateix. «Just quan creia estar fent progressos...»
Va acumular la precaució en capes, com si fos una armadura corporal.
-Molt bé -va dir, calmat, tranquil, a poc a poc. Mirava fixament als ulls de l'home d'edat mitjana i va moure el sabre làser; la mirada de l'home de mitjana edat va romandre tan inamovible com sempre dins de les ombres de vora vermellosa que li projectava a la cara la brillantor groga del sabre làser-. Enrere. Cap a la porta.
La mirada de l'home es va suavitzar en alguna cosa semblant a la resignació, i va negar amb trist rebuig.
-No vaig de farol -va dir en Ganner-. Tu i jo tindrem una xerrada al passadís. No hi ha motiu perquè no sortim d'aquí amb vida, sempre que ningú faci una estupidesa. Ara mou-te.
Un altre moviment del sabre làser, suficient per afaitar un micròmetre de pell de la clavícula de l'home, i l'home es va limitar sospirar.
-Seràs talòs, Ganner.
En Ganner es va humitejar els llavis. «Diu això com si em conegués».
-No sembles entendre...
-Ets tu qui no ho entén -va dir l'home pesadament-. Ens estan vigilant. Ara mateix. Tot just surti d'aquesta cel·la, un pilot yuuzhan vong de vigilància posarà en marxa un dovin basal ocult no molt lluny d'aquí. Només caldran deu segons perquè tota aquesta nau es col·lapsi en un forat negre quàntic. Moriran cent milions de persones.
En Ganner es va quedar bocabadat.
-Què...? Com...? Vull dir, per què, per què anaven a...?
-Perquè encara no es refien de mi -va dir amb tristesa-. No hauries d'haver vingut, Ganner. Ara no podràs deixar aquesta habitació amb vida.
-Doncs he entrat amb facilitat.
-Sortir és una altra cosa. I en el cas que aconseguissis escapar, sabent el que saps...
-Si aconsegueixo escapar? Qui té aquí el sabre làser?
-No és un farol, Ganner. Tant de bo ho fos.
En Ganner notava la convicció de la seva veu, i va sentir en la Força la veritat que hi havia darrere de les seves paraules. «Podria estar simulant la veritat que sento, i mai em donaria compte». I en el cas que fos cert, seguia sense trobar-li sentit al que deia...
-T'explico això perquè passarà el mateix si jo moro -va continuar l'home-. En el supòsit que la meva consciència em tempti a sacrificar-me. Ja t'he dit que encara no es refien de mi.
-Però... Però -va quequejar en Ganner. La sensació que la situació el superava va augmentar. S'ofegava en ella. Va subjectar el sabre làser amb les dues mans per impedir que la fulla tremolés, i va intentar recuperar el control de la situació-. Només vull saber el que saps d'en Jacen Solo -va dir, gairebé suplicant-. Comença a parlar, o m'arriscaré a què només sigui un farol.
L'home el va mirar com si el conegués des de feia anys, com si veiés a través d'ell amb la percepció malenconiosa d'un pare decebut. Va tornar a sospirar.
-Parlar no ajudarà.
-No tens elecció.
-Sempre hi ha elecció.
Va alçar una mà a poc a poc, deliberadament, sense gens de velocitat amenaçadora. Es va pressionar un punt a un costat del nas i el seu rostre es va partir en dos.
En Ganner va retrocedir un pas involuntàriament.
La cara de l'home es va pelar com la closca d'una fruitasang ithoriana, amb gruixos grills carnosos que se separaven els uns dels altres, enduent-se el pèl laci, les ulleres derrotades, la papada que engrossia la forma de la mandíbula. Una xarxa de filaments fins com cabells es va retreure vessant sang lentament pels porus de la cara que es descobria a sota.
En Ganner va veure sota la màscara que es retreia un rostre prim, cisellat, vorejat per una barba descurada, culminada per cabells tacats de sang que podrien ser castanyers. En Ganner va reconèixer aquest rostre fins i tot a través de les taques de sang i la distorsió provocada per la retirada dels filaments alimentadors de l'emmascarador... encara que fos un rostre massa vell, massa marcat per la privació i el dolor, amb ulls tristos que havien viscut massa, per ser el rostre que sabia que era.
En Ganner es va quedar bocabadat. Els seus dits es van afluixar quan les seves mans van caure als costats; la fulla del seu sabre làser va desaparèixer i l'empunyadura va caure a terra amb un soroll metàl·lic.
Quan per fi va poder parlar, l'única paraula que va poder passar a través de la seva boca sense nervis va ser:
-Jacen...
-Hola, Ganner -va dir en Jacen pesadament. Va buscar en la seva màniga i va treure una petita bossa, que va acariciar perquè s'obrís, tornant-se del revés en posar-la a la mà com si fos un guant, descobrint un petit requadre de tela dins de la bossa. La ho va llançar a Ganner-. Agafa-la.
En Ganner estava massa sorprès per fer una altra cosa que agafar-la per reflex.
El requadre era humit al tacte, i calent per la calor corporal d'en Jacen.
-Jacen? Què passa aquí?
Un entumiment va aflorar al centre de la seva mà i va començar a enfilar-se pel seu canell. Va arrufar les celles i va mirar el requadre que encara sostenia.
-Què és això?
-Les llàgrimes d'una amiga. Un verí al contacte.
-Què? -es va quedar mirant-. Estaràs de broma, no?
-Últimament no tinc molt sentit de l'humor -En Jacen es va pelar la bossa de mà i la va llançar a un costat-. Estaràs inconscient en uns quinze segons.
En Ganner ja sentia la mà morta, i tot el braç dret li penjava flàccid; l'entumiment va passar al pit, i quan va arribar al cor es va transmetre immediatament a tot el cos. Es va inclinar cap endavant, incapaç fins i tot d'aixecar un braç per frenar la seva caiguda, però en Jacen el va agafar i el va dipositar suaument a terra.
-Desperta el víllip -va dir en Jacen a un dels altres, que ara en Ganner sabia que eren guerrers yuuzhan vong-. Digues a Nom Anor que el parany ha fracassat. Altres Jedi seguiran en aquest. Hem de tornar a casa.
«Nom Anor? Tornar a casa? -va pensar en Ganner quan la foscor planava sobre la seva ment-. Ho han fet. El tenen». «L'han convertit en un dels seus».
Un dels guerrers va bordar en la seva discordant llengua.
En Jacen va negar amb el cap.
-No. Ens l'emportarem amb nosaltres.
Tos ronquera lladruc...
-Perquè ho dic jo -va respondre en Jacen-. T'atreveixes a qüestionar la meva paraula?
En Ganner va agafar amb la Força el seu sabre làser amb una última convulsió de la seva voluntat, i el va aixecar amb la ment, prement la placa activadora per encendre la fulla amb espeternegant vida. Un dels guerrers va bordar un advertiment amb la seva llengua gutural.
En Jacen va fer un gest i en Ganner va sentir que una ment més forta que la seva agafava el sabre làser i li ho arrencava del seu control. La fulla del sabre làser va desaparèixer.
L'empunyadura va oscil·lar suaument en l'aire entre Jacen i els guerrers.
-No us taqueu tocant aquesta arma blasfema -va dir en Jacen.
L'últim que va veure en Ganner quan se'l va empassar la foscor ser un amfibastó que sortia reptant de la màniga d'en Jacen Solo per a tallar en dos l'empunyadura del sabre làser d'en Ganner.
-Ens emportarem a Yuuzhan'tar aquesta patètica versió de Jedi -va dir en Jacen Solo-. El matarem llavors.

Una cel·la es va moure dins de la nau campament. La cel·la s'havia conreat especialment, s'havia criat dins d'aquesta nau campament concreta, per a aquest objectiu concret. Semblava una cel·la més en un rusc amb un milió de cel·les, però en aquest moment es va deixar anar i va lliscar al llarg del casc de la nau campament com un paràsit que s'obre pas a través de la pell d'un animal.
Aquesta cel·la contenia una beina de corall Yorik amb el seu propi dovin basal. Era un dovin basal que podia haver-se usat de dues maneres. Amb una ordre podria haver generat un camp gravitatori prou potent com per comprimir tota la nau campament fins a ser un punt de massa més petit que un gra de sorra. Però se li havia donat l'altra ordre, així que portaria la cel·la i els seus ocupants a l'altre costat de la galàxia.
A la pell de la nau campament es va formar un petit gra, que va créixer en el Costat Fosc. Quan va rebentar, va escopir la cel·la, que es va allunyar a l'instant, accelerant frenèticament per a saltar a l'hiperespai, rumb a Yuuzhan'tar.
Dins de la cel·la viatjaven quatre guerrers yuuzhan vong, un pilot dins de la beina de corall i dos humans. Un dels humans s'asseia en silenciosa meditació. L'altre estava paralitzat, inconscient, aferrant-se a un pensament fix fins i tot dins el fosc buit en què li semblava surar. No sabia a on el portaven, no sabia què li passaria, ni tan sols sabia qui era en realitat. Només sabia una cosa.
Centrava totes les seves forces en aquest únic pensament, buscant gravar-se'l per sempre en la memòria.
«Jacen Solo és un traïdor».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada