Traïdor (Pr)

Traïdor

 

El Nou Orde jedi 13

Matthew Stover

Des de les profunditats de la catàstrofe, una espurna d'esperança.

Després de la captura de Coruscant, el poderós cor de la Nova República, una atordida galàxia té por que res no pugui aturar als yuuzhan vong. No obstant això, aquesta terrible derrota produeix un petit miracle: Jacen Solo encara és viu. Encara que ell gairebé no pot imaginar-se en unes circumstàncies més estranyes.

El jove Cavaller Jedi està sota la cura de la Vergere, una criatura fascinant de misteri i poder, les seves intencions difícils de sondejar, les seves crueltats poques vegades ocultes. Però aquesta mestra en les arts inescrutables té molt a ensenyar-li al jove Jedi... doncs ella té la clau cap a una nova manera d'experimentar la Força, de portar-la a un altre nivell, perillosa, enlluernadora, potser mortal.

A les mans equivocades, les tremendes energies de la Força poden ser devastadores. I hi ha altres que observen de prop el progrés d'en Jacen, esperant pacientment el moment en què ell estigui a punt per als seus propis malvats propòsits. Però passi el que passi, que la nova mestra d'en Jacen deslligui la llum o la foscor, ell mai serà el mateix Jedi de nou...

Pròleg

L'Abraçada del Dolor

Fora de l'univers està el no-res. En aquest no-res en diuen hiperespai.

Una petita bombolla d'existència flota en el no-res. En aquesta bombolla en diuen nau.

La bombolla manca de moviment o d'immobilitat, fins i tot d'orientació, atès que el no-res manca de distància o direcció. Flota allà des de fa una eternitat, o menys d'un instant, perquè el no-res també manca de temps. El temps, la distància i la direcció només tenen sentit dins de la bombolla, i la bombolla conserva l'existència d'aquestes coses només perquè hi ha una separació absoluta entre el que està dins i el que no ho està.

La bombolla és el seu propi univers.

Fora de l'univers està el no-res.

En Jacen Solo penja de la blancor, explorant tot l'espectre del dolor.

A l'extrem infraroig troba brases de set que li cremen la gola. Pujant encara més en les longituds d'ona visibles, entreveu els estirats lligaments carmesins que espeterneguen en les seves espatlles, grinyolants crits com estelles de vidre udolen en les articulacions del seu maluc com xiscles agònics de daurades flors estel·lars ithorianes. També hi ha verdor, bombollejants llengües d'àcid que llepen famolenques els seus nervis, a més de sacsejades de blau llampec que provoquen espasmes en el seu sobrecarregat cos i el fan convulsionar.

I pujant encara més, molt per sobre de la traïció ultraviolada que el va portar aquí -la traïció que el va entregar a les mans dels yuuzhan vong, la traïció que el va portar a l'Abraçada del Dolor, la traïció de la Vergere, en qui confiava- troba silencioses ràfegues de destructors raigs gamma que cauen com aiguaneu en el seu cervell.

Aquestes ràfegues de raigs gamma tenen el color de la mort del seu germà.

«Ànakin -gemega, en algun lloc en el més profund del seu ésser-. Ànakin, com pots haver mort?»

Ja ha viscut abans morts a la seva família; més d'una vegada havia cregut morta la Jaina, o al seu pare, o la mare o al seu oncle Luke. I els havia plorat, i guardat dol per ells, però sempre havia estat un error, un malentès, de vegades fins a un truc deliberat... Al final sempre tornaven.

Fins arribar a Chewbacca.

Quan la lluna es va estavellar contra Sernpidal, no va acabar només amb la vida de Chewbacca sinó amb l'encanteri màgic que sempre havia semblat protegir-los a tots. Alguna cosa a l'univers s'havia escorat i obert una bretxa en la realitat; i la mort havia arribat a la seva família per aquesta bretxa.

«Ànakin...»

En Jacen l'havia vist morir. El va sentir morir, mitjançant la Força. Va veure el seu cos sense vida en mans dels yuuzhan vong. L'Ànakin no va arribar a desaparèixer. Només va morir.

En un instant impossible, l'Ànakin va deixar de ser el germà amb qui jugava, es burlava, al qual cuidava, gastava bromes, amb qui s'enfrontava, pel qual es preocupava, amb qui s'entrenava, a qui volia... i es va convertir... en què? En un objecte. En una resta. Ja no era una persona, ja no. Ara, la persona que és l'Ànakin només existeix en la imatge que ell porta al cor.

Una imatge que no pot ni permetre's veure.

Cada fogonada de l'Ànakin -el seu somriure despreocupat tan semblant al del seu pare, els seus ulls provocadors plens d'indòmita voluntat com els de la seva mare, la seva despreocupada elegància atlètica de guerrer tan semblant a la de l'oncle Luke- és una ràfega de raigs gamma que li crema la medul·la dels ossos, que li cou el cervell fins que l'ebullició amenaça amb rebentar-li el crani.

Però quan aparta la mirada de l'Ànakin, no hi ha res a veure excepte el dolor.

No aconsegueix recordar si està en una nau, o si segueix en un planeta. Pot trobar un vague record d'una captura a bord d'una mónnau yuuzhan vong, però no està segur de si això li va passar a ell, o a algú altre. No aconsegueix recordar si aquestes distincions signifiquen alguna cosa. Només coneix la blancor.

Recorda que ja l'havien capturat abans. Recorda Belkadan, recorda el seu somni va d'alliberar els esclaus, recorda el buit terror de descobrir que els seus poders en la Força no servien contra els yuuzhan vong, recorda l'Abraçada del Dolor, recorda el seu rescat per l'oncle Luke...

El Mestre Luke. El Mestre Skywalker.

Recorda la Vergere. Recordar la Vergere el porta fins a la reina voxyn, i la reina voxyn el llança per un vessant de desesperació per la qual llisca fins al cadàver de l'Ànakin. El cadàver de l'Ànakin sura en un ardent llac de turments molt més intensos que qualsevol cosa que pugui passar-li al cos d'en Jacen.

En Jacen sap -de forma intel·lectual, distant, abstracta- que una vegada va viure fora de la blancor. Sap que un cop va sentir felicitat, plaer, ira, tot, fins i tot amor. Però això només són fantasmes, ombres que murmuren sota el rugit del dolor que omple tot el que és, tot el que serà; el mer fet que la blancor tingués un principi no implica que hagi de tenir un final. En Jacen existeix més enllà del temps.

On Jacen està només existeix la blancor, i la Força.

La Força és l'aire que respira, és un fresc retall de seny, una suau brisa d'un món més assenyat, però pot acollir al seu poder tant com podria agafar el vent. L'envolta, l'omple, accepta el seu sofriment i alimenta el seu seny. Li xiuxiueja recordatoris que la desesperació pertany al Costat Fosc, i el seu incessant murmuri li dóna energies per continuar vivint.

En la distància d'aquesta brisa fresca sent un nus de perill, de fosca ira i dolor i desesperació que s'estreny encara més, comprimint-se fins a ser un diamant i quelcom més, aixafant-se per tornar a ser pols de carbó; a través del llaç que comparteix des del bressol amb la seva germana bessona la sent caient en la foscor.

«Jaina -suplica en un silenciós racó del seu cor-. No ho facis. Jaina, aguanta...»

Però no es pot permetre tocar-la a través de la Força, no pot demanar-li que comparteixi el seu turment; ella pateix tant dolor que patir també el d'ell només l'abocaria encara més a la foscor. I d'aquesta manera fins i tot el seu llaç de bessons és ara font d'angoixa.

En Jacen s'ha convertit en un prisma que reintegra el resplendent espectre del dolor en pura agonia ardent. L'agonia és blancor.

És una ceguesa de neu en un etern migdia gèlid d'un Hoth de patiment. En Jacen Solo penja de l'Abraçada del Dolor.

El frec d'una mà recorrent la seva mandíbula va filtrar el temps a la blancor. No era una mà humana, ni wookiee, ni d'un familiar o un amic íntim -tenia quatre dits mútuament oposables, de carn dura com les urpes d'un raptor-, però el seu frec era càlid, i humit, i d'alguna manera amistosa. El dolor es va replegar cap al fons de la seva ment fins que va poder tornar a pensar, però seguia notant-lo a l'aguait, esperant. Sabia que tornaria a apoderar-se d'ell, que es deslligaria en onades per tot el seu ser, però de moment...

Les marees de l'agonia van retrocedir lentament, i en Jacen va poder obrir els ulls.

La mà que li havia tret de la blancor pertanyia a la Vergere. Estava parada sota ell, mirant cap amunt amb grans ulls alienígenes, acariciant-li suaument la galta amb els dits.

En Jacen penjava en posició horitzontal, suspès cap per avall a dos metres d'un sòl humit, de verds i marrons amb aspecte relliscós, de superfície acordonada, venosa, com si estigués feta de músculs i venes. Les parets traspuaven una humitat oliosa que feia olor d'alguna cosa sinistrament orgànica, a suor de bantha i cagades de falcopenat. De la foscor de dalt baixaven tentacles com tiges oculars prènsils on a l'extrem hi havia conques amb brillants orbes que el miraven mentre es desenrotllaven i s'agitaven i es retorçaven un al voltant de l'altre.

S'adonava que l'enemic el vigilava.

A vegades el sentia com urpes, esmolades i constants, que li agafaven del crani per darrere; no podia tornar el cap per veure què el tenia agafat. Tenia els braços estesos, estirats al màxim i retorçats d'una manera que les espatlles criden desconjuntades. Un únic i sòlid lligam li aixafa els turmells, l'un contra l'altre, esgarrapant-se os amb os...

Però el major dolor prové de mirar la Vergere i recordar que havia confiat en ella.

Ella va retirar la mà, tancant-la i obrint-la mentre se la mirava amb el que, en un humà, podria haver estat un somriure, com si la seva mà fos una eina desconeguda que resultés ser una joguina.

-Entre els nostres amos -va dir casualment, com si continués una conversa amistosa- no es considera vergonyós que un guerrer de la teva posició pregui demanant la mort. Es concedeix en ocasions, per honrar un gran valor. En aquesta mateixa nau hi ha qui murmuren que el teu enfrontament amb la reina voxyn et fa mereixedor d'aquest honor. D'altra banda, el nostre Mestre Bèl·lic et reclama per sacrificar-te davant dels Déus Veritables. Això també és un gran honor. Entens això?

En Jacen no entenia res excepte el molt que patia, i com de terriblement que l'havien traït.

-Jo... -parlar li esquinçava la gola, com si tossís estelles de transpariacer. Va fer una ganyota, va tancar els ulls amb força fins que dins d'ells van brillar galàxies, llavors va serrar les dents i va parlar de tots maneres-. Vaig confiar en tu.

-Sí, així és -va obrir la mà, tornant cap amunt el palmell quadrífid com per recollir una llàgrima que caigues, i li va somriure-. Per què?

En Jacen no va trobar alè per respondre, i llavors va descobrir que no tenia resposta a això.

Ella era tan alienígena...

Ell havia crescut a Coruscant, nexe de la galàxia, i no recordava un temps en què no hi hagués dotzenes, centenars, fins i tot milers, d'espècies diametralment diferents a la vista cada vegada que treia el cap a la falsa finestra hologràfica del seu dormitori. Totes les rutes espacials portaven a Coruscant. Totes les espècies intel·ligents de la Nova República hi tenien un representant. El racisme era una cosa inconcebible per a ell; podia caure-li malament o desconfiar d'algú només perquè pertanyés a una espècie desconeguda tant com podia respirar metà.

Però la Vergere...

Tenia el cos compacte i esvelt, braços llargs i estranyament mòbils com si tinguessin articulacions de més, mans amb dits que s'obrien com les espines captores dels pòlips de roca d'Andoan, genolls que es doblegaven cap enrere sobre peus de dits palmats. En Jacen era completament i aclaparadorament conscient de no haver vist mai a algú de l'espècie de la Vergere. Ulls allargats i brillants amb forma de llàgrima, un ramell de bigotis corbant-se al voltant d'una boca rodona i expressiva... Però, expressiva en quin sentit? Com podia saber el que significava realment la corba dels seus llavis?

Semblava un somriure humà, però ella no s'assemblava a res humà.

Potser la seva espècie utilitzés la cresta de plomes iridescent que li recorria el crani per la comunicació no verbal. En aquest moment, mentre ell la mirava, les plomes que envoltaven el clatell del seu crani oblong es van eriçar i van girar de manera que el seu color variava del plata estel·lar al vermell d'un tret làser. Era l'equivalent a un somriure? O a l'inexpressiu encongiment d'espatlles d'un humà? O una reacció a l'amenaça d'un depredador?

Com podia saber-ho?

Com podia haver confiat en ella?

-Però tu... -va dir amb veu rasposa-. Vas salvar la Mara...

-De veritat? -grallà ella alegrement-. I si ho vaig fer, quin significat li vas atribuir?

-Vaig creure que estaves del nostre costat...

Va arquejar una cella de llargs pèls.

-No hi ha un «nostre costat», Jacen Solo.

-Em vas ajudar a matar la reina voxyn...

-Et vaig ajudar? Potser. Potser et vaig utilitzar, potser tenia els meus motius per voler la mort de la reina voxyn, i tu vas ser l'arma que necessitava per a això. O potser fossis tu qui de veritat m'interessava, potser sí que li vaig lliurar les meves llàgrimes a la Mara... Potser sí que et vaig ajudar a sobreviure a la trobada amb la reina voxyn... Potser tot el que he fet ho vaig fer per poder portar-te aquí i penjar-te de l'Abraçada del Dolor.

-Quin... -es va forçar Jacen a dir-... quina d'aquestes coses va ser?

-Quina creus que va ser?

-N... No ho sé... Com puc saber-ho?

-I per què m'ho preguntes a mi? Per ventura presumeixo d'instruir als Jedi en els misteris de l'epistemologia?

En Jacen es va tensar a l'Abraçada del Dolor; no estava tan trencat com per no veure que es burlaven d'ell.

-Què vols de mi? Per què has fet això? Per què estàs aquí?

-Són preguntes profundes, petit Solo -la cresta de plomes onejà a través d'un tremolós arc de Sant Martí com un mall de sàbacc en forma de diamant barrejat per un jugador expert-. És més proper a la veritat dir que sóc un missatger de la malenconia, un herald de la tragèdia que arriba amb regals per consolar els parents. Algú que plora als difunts, i porta solemnes presents per decorar la tomba. Un hierofant que celebra els sagrats oficis per als morts...

El cap li donava voltes.

-De què estàs parlant? Jo no... No puc...

La veu se li va trencar, esgotat, abatut.

-És clar que no pots. Els morts en tenen prou amb morir; Seria just demanar-los que a més entenguessin la seva mort?

-Estàs dient... -En Jacen es va humitejar els llavis, amb llengua tan seca que els va raspar en carn viva. «No puc enfrontar-me a això», es va dir. «No seré un gran guerrer, però puc morir-ne com un» -. Estàs dient que vas a matar-me.

-Oh, no, en absolut -i en la boca de la Vergere sonà un dring musical com una pluja de vidres-vent endorians; va suposar que seria el seu riure-. Dic que ja estàs mort.

En Jacen se li va quedar mirant.

-Els mons que coneixies t'han perdut -va continuar dient amb fluid gest alienígena que bé podia ser un encongiment d'espatlles-. Els teus amics et ploren, el teu pare s'enfurisma, la teva mare vessa llàgrimes per tu. La teva vida ha acabat; hi ha una línia divisòria entre tu i tot el que coneixies. Has vist el terminador que divideix la faç d'un planeta, aquesta divisió crepuscular entre el dia i la nit? Tu has creuat aquesta línia, Jacen Solo. Els lluminosos camps del dia han quedat per sempre en el passat.

Però el que coneixia no havia desaparegut, no mentre visqués. Era un Jedi. Va acudir a ella amb les seves sensacions...

-Ah, la Força -grallà la Vergere displicent-. La Força és vida; Què té a veure la vida amb tu?

El dolor i l'esgotament havien dessagnat la seva capacitat de sorpresa; no li importava com podia saber la Vergere el que ell estava fent. Es va obrir a la Força, va deixar que li banyés la seva neta cataracta, dissolent el seu dolor i la seva confusió... i va trobar al seu costat una connexió amb la Força tan profunda com la seva.

La Vergere crepitava de poder.

-Ets un Jedi... -va murmurar en Jacen.

La Vergere va riure.

-Aquí no hi ha Jedi -va dir, i va fer un gest, ràpid com un parpelleig.

En el cap d'en Jacen, un remolí de gasos interestel·lars es va desplomar sobre si mateix donant a llum una protoestrella darrere dels seus ulls. La protoestrella es va inflar, acumulant poder, augmentant en intensitat fins que la llum dins del seu crani va escombrar la brillantor somorta de la càmera en la qual estava penjat. A la blanquinosa resplendor va sentir la veu de la Vergere, freda i precisa com la llum d'un distant quàsar.

-Sóc la teva guia al país dels morts.

I a part d'això no va sentir ni va veure res més.

Al cervell d'en Jacen va esclatar una supernova silenciosa, emportant-se amb ella l'univers.

Van passar segons o segles d'oblit.

La consciència va retornar a ell i va obrir els ulls per trobar-se encara penjat de l'Abraçada del Dolor. La Vergere seguia estant a sota, amb el mateix facsímil alienígena d'alegre burla a la cara.

Res havia canviat.

Tot havia canviat.

Ara l'univers estava buit.

-Què...? -En Jacen va dir amb ronquera, amb la gola tan en carn viva com si portés dies cridant en somnis-. Què m'has fet...?

-No tens res a fer amb la Força, ni ella amb tu. Deixar-te tenir la Força? Quina idea! Deu ser cosa pròpia dels humans... Els mamífers sou tan impulsius, tan imprudents, com nens que juguen amb una pistola làser. No, no, no, petit Solo. La Força és massa perillosa per als nens. Molt més poderosa que aquests ridículs sabres làser que tant us agrada lluir. Així que te l'he tret.

El buit de l'univers udolava al seu cap.

Res hi havia a fora.

Només el vast buit interestel·lar. Tot el seu entrenament, tot el seu talent, el seu do, no eren res per aquest cosmos il·limitadament indiferent; la Força només era el fantasma d'un somni del que acabava de despertar.

Jaina... Va recórrer desesperadament al llaç que sempre havia estat allà, buscant a la seva germana, la seva bessona; va vessar la seva pèrdua i el seu terror en el buit que badallava on sempre havia estat aquest llaç.

Només hi havia silenci. Només buit. Només absència. «Oh, Jaina... Jaina, ho sento...»

En trencar el seu llaç en la Força, fins i tot la Jaina el donaria per mort.

Sabria que era mort.

-Tu... No hi ha manera... No pots... -amb prou feines reconeixia com a pròpia aquesta veueta, aquest murmuri perdut en la foscor.

-Però ho he fet. De debò, estàs millor sense la Força. Si ets bon noi, te la tornaré quan siguis gran.

-Però... -com podia ser tan fràgil el seu univers? Com podia trencar-ho tot amb tanta facilitat? -. Però sóc un Jedi...

-Vas ser un Jedi -el va corregir-. És que no em prestaves atenció? Quina part de què estàs mort no has entès?

-Jo no... -En Jacen va apartar la mirada amb els ulls tancats. Les llàgrimes es van acumular en les seves pestanyes, i quan va obrir els ulls gotejà directament dels globus oculars per esquitxar el terra als peus de la Vergere. Una de les tiges oculars prènsils de la sala es va retorçar per baixar i examinar-les-. No entenc res... Ja res té sentit...

La Vergere redreçà les seves cames d'articulació invertida i es va posar de puntetes, apropant la seva ampla boca a un decímetre de l'oïda d'en Jacen.

-Jacen Solo. Escolta bé -la seva veu era càlida i amable, i l'alè li feia olor d'espècies florint en sòl estrany-. Tot el que et dic és mentida. Cada pregunta que et faig és un truc. No trobaràs cap veritat en mi -es va acostar prou com perquè els seus bigotis li fessin pessigolles a l'orella, i va murmurar:

-Encara que no creguis res més, pots dipositar la teva fe en això.

En Jacen mirà a uns ulls d'una negror que abastava tant com l'espai interestel·lar.

-Què ets tu? -va murmurar.

-Sóc Vergere -va dir amb senzillesa-. Què ets tu?

Ella va esperar, pacient i immòbil, com per confirmar que no obtindria resposta, i va fer mitja volta. Un esfínter/escotilla es va dilatar a la paret, fent un soroll humit com de llavis obrint-se per un petó, i la Vergere se'n va anar sense mirar enrere.

Quan l'Abraçada del Dolor va empitjorar, les parets i el sostre van cruixir com les articulacions d'un vell. En Jacen Solo va tornar a ser empassat per l'agonia.

Per al Jacen ja no existeix la Força, ja no sentirà més fresques brises de vida i seny, ni més Jaina, ni més vida. On està Jacen Solo hi ha la blancor.

Següent