Traïdor (XIV)

Anterior

Capítol 14

El camí del destí

Van anar a per ell d'un en un, en un degoteig interminable, enfrontant-se a ell en honorable combat singular. I després.

Li van atacar de dos en dos.

Per quan van començar a atacar en grup, ja havien de passar sobre els cossos dels seus camarades caiguts si volien arribar fins a ell. Una pila de cossos.

Una pila que es va convertir en una paret, en una muralla.

En Ganner Rhysode es construïa una fortalesa de morts.

En Nom Anor mirava amb horroritzada fascinació des d'un lloc segur, darrere d'un retorçat tros corb de duracer que una vegada va ser part de la Gran Porta. L'únic que podia veure a través del fum i de la massa de guerrers que empenyien per enfrontar-se al Jedi boig, eren fogonades de brillant porpra, de vegades units al propi Jedi quan aquest saltava i girava i voltejava, sempre en moviment, sempre atacant, tallant i clavant, omplint l'atri de cadàvers i extremitats tallades.

-Això és de bojos! -En Nom Anor es va tornar cap al guerrer comandant que tenia al seu costat-. És que no podeu fer-lo explotar? Gasar-lo? Alguna cosa així?

-No -Les cicatrius facials del comandant es van tornar d'un blau pàl·lid-. S'enfronta a nosaltres amb honor. Vols que els guerrers yuuzhan vong mostrin menys honor que un infidel Jeedai?

-A l'espai amb el teu honor! És que no ho entens? Hi ha un Jedi en el Pou del Cervell Planetari... i aquest Jedi és Jacen Solo!

Va utilitzar el nom com si pogués conjurar dimonis amb ell... i potser fos així.

Només un dimoni podia haver matat la reina voxyn. Només un dimoni podria haver matat els dhuryam i els cuidadors i els guerrers de l’Escola Bressol, i tot i així haver aconseguit guanyar-se la confiança d'en Nom Anor, fins al punt en què ell... ell, el propi Nom Anor, havia conduït aquest Jedi aterridorament letal a l'únic lloc de Yuuzhan'tar on podria matar el planeta sencer!

-En Jacen Solo està sol amb el Cervell Planetari.

-El Cervell Planetari és molt capaç de defensar-se sol -a l'altre costat d'en Nom Anor estava Ch'Gang Hool, el Mestre cuidador-. Qüestions d'honor al marge, no podem usar explosius massa potents ni gasos verinosos. El Cervell Planetari correria més perill en un intent de rescat mal executat que a mans d'un sol Jeedai.

-Aquest no és un Jedi corrent -va dir en Nom Anor amb sentiment-. No tens ni idea del que és capaç! Hem d'entrar-hi! Hem de detenir-lo!

El comandant va donar una sèrie d'ordres, i una esquadra d'infanteria pesada es va dirigir a l'arcada, coberts de cap a peus amb plaques encavalcades d'armadura de cranc vonduun que brillava a la llum del llot. Va mirar a Nom Anor.

-Entrarem de seguida. Mantingui la calma, Executor.

-A l'espai també amb la seva calma!

-Sembles una mica... mmm, alterat -va murmurar Ch'Gang Hool. Els tentacles de la seva boca es van contreure-. Un podria preguntar-se si, d'alguna manera, no et sents... mmm, responsable d'això.

En Nom Anor va obrir la boca, va respirar fondo, va començar a dir alguna cosa, va canviar d'idea, va començar a dir una altra cosa... i va tornar a tancar-la. Els tentacles bucals del Mestre Cuidador es van trenar d'una forma subtilment obscena. En Nom Anor va apartar la mirada. Estava a un segon d'arrencar-li aquests ridículs tentacles del seu somriure de buròcrata satisfet, i menjar-se'ls...

Va veure la Vergere uns passos rampa avall, entre la multitud de sacerdots i guerrers. Va trobar la seva mirada, i ella li va fer un gest amb el cap perquè la seguís. Oh, sí que la seguiria, va pensar mentre es disculpava i anava darrere d'ella. Havia de dir-li unes paraules escollides en aquesta petita criatura...

Ella va baixar pel vessant cap a la llum del sol blanc-i-blavós i es va aturar, subjectant amb una mà una branca vertical plena de fulles d'un arbre del camí. En Nom Anor ja estava bordant per quan va arribar fins a ella.

-Saps el que ha fet el teu «estudiant»? Aquest traïdor ploramiques ens ha traït a tots... i tu tens la culpa!

-Potser -la seva veu aflautada era tan alegre com sempre-. Però deixem clara la qüestió de la culpabilitat, eh, Executor? L'important no és qui té realment la culpa, sinó a qui triarà culpar Tsavong Lah, oi?

En Nom Anor va contreure els llavis sense carn sobre les dents esmolades. Podia imaginar perfectament el que faria en Tsavong Lah quan arribés a les seves orelles de fanàtic la notícia d'aquest desastre.

-I per què acudeixes ara a mi?

-Perquè hauries de portar-me amb tu.

Ell es va quedar completament immòbil.

-Portar-te amb mi? -va preguntar amb estudiada inexpressió.

-Em necessitaràs. Jo li vaig salvar la vida a la dona d'en Luke Skywalker. Potser amb mi al teu costat, la Nova República no et dispari res més veure't.

En Nom Anor va admetre en silenci que era un bon argument, però la seva expressió no va revelar res.

-Creus que tinc... un pla de fugida?

-Si us plau, Executor -li va renyar la Vergere-. Sempre tens un pla de fugida. Aquesta vegada tens alguna cosa encara millor: una coralnau secreta, criada sota el Pou.

-No... No... no tinc res d'això! -Com podia saber-ho ella? Un accés ocult en una paret del Pou, que només s'obriria per a ell, conduïa fins a la coralnau que un cuidador al que havia subornat va sembrar mesos abans, en les primeres etapes de la conversió del Senat Galàctic en el Pou del Cervell planetari-. No pots pensar...

-Si us plau, de nou, Executor. Creus ser l'únic que pot subornar un cuidador? Amb totes les atencions i cures que necessita una coralnau secreta fins que maduri...

-Hsst! Prou! -Va mirar a la rampa de dalt a baix. Tot i que el comandant s'havia tornat per contemplar la batalla, Ch'Gang Hool seguia mirant expectant a Nom Anor. Anar-se'n en aquest moment seria massa sospitós. Potser no ho aconseguís.

La Vergere va semblar llegir-li la ment d'alguna manera.

-Executor, si no marxem ara, mai podrem anar-nos-en. No hi haurà cap nau, -es va posar de puntetes per apropar-se a ell i murmurar-li-. En Jacen Solo la robarà.

La superfície de l'estany de llot es tanca sobre en Jacen Solo com si fossin llavis càlids com la sang. En Jacen no ho nota.

Tentacles nuosos li estiren els braços separant-los, li atrapen les cames tancant-les, l'envolten el coll com un garrot. La seva aspra pell escamosa aranya sang de la seva pell, sang que li segueix en una espiral fractal en arbre congelada en el llot. Els tentacles el recargolen i li donen la volta i el dobleguen enfonsant-lo més i més en el llot fluorescent groc or i escarlata que l'envolta, colors brillants que canvien amb els seus moviments i brollen al contacte amb la calor del seu cos.

En Jacen no els veu.

Els tentacles el subjecten cap per amunt en les profunditats de l'estany de llot, donant l'esquena a un anell de runa escantellat que una vegada van ser la base del podi del Cap d'Estat, des del qual tan sovint va declamar la seva mare. Els tentacles l'arrosseguen cap allà, alçant-lo, cap a un cos enorme i inflat, amb negres corbes de carn voluminosa entre capes de verd translúcid i cordes de vísceres. Els tentacles neixen d'un anell carnós que envolta una boca oberta i famolenca, i uns ulls immensos brillen grocs i desconfiats a cada costat d'aquesta mandíbula que mastega el buit.

En Jacen no se n'adona.

Tota la seva atenció està centrada en el buit del seu pit.

El seu centre buit ressona amb ira i desconfiança i àvid triomf; emocions del Cervell Planetari, que ha capturat a l'antic amic que el va intentar assassinar.

L'antic amic en el qual confiava i que el va trair.

Dents mòbils com espases sobresurten de nòduls musculosos que semblen múltiples llengües, i es mouen en cercle entrexocant-se dins la boca envoltada de tentacles.

En Jacen Solo pot respondre amb pesar i tristesa.

«Sí. Et vaig trair. Et vaig ensenyar el que era la confiança, i et vaig ensenyar el que significa confiar en un traïdor».

No pot ensenyar-li a perdonar. Ell mateix no havia après aquesta lliçó; hi ha tantes coses que mai podria perdonar.

Els tentacles es contrauen, atraient-lo a les obertes gargamelles, i les dents/espasa es tanquen en la seva carn.

En Jacen no retrocedeix aterrit.

No es resisteix.

No forceja.

En comptes d'això, s'obre a ell. Ofereix una abraçada en el seu centre més secret, en aquest forat del seu ésser que un cop li va proporcionar dolor.

Vessa compassió en el buit del seu centre. Empatia absoluta. Comprensió perfecta.

Accepta el dolor que va causar al dhuryam amb la seva traïció, comparteix amb el dhuryam el dolor que li va causar aquesta traïció. Comparteix amb el dhuryam tota la seva experiència amb l'espectre de la vida: l'agonia de la blancor sense trets, la marea roja de la ràbia, el negre avenc de la desesperació, la calamarsa gamma de la pèrdua... i el luxuriós verdor de fer créixer coses, els grisos de la pedra i el durciment, el llustre de les pedragemmes i el transpariacer, el xiuxiueig blanc-i-blau del sol de migdia i el seu ressò precís en la fulla d'un sabre làser.

Comparteix quant estima tot això, ja que totes aquestes coses són una sola cosa: dolor i alegria, pèrdua i reunió, vida i mort. Estimar alguna cosa és estimar-ho tot, ja que res pot existir sense l'altre.

L'univers. La Força. Tot és un.

Els yuuzhan vong i les espècies de la Nova República. En Jacen i el Cervell Planetari.

«Traint-te a tu, em vaig trair a mi. Quan vaig matar els teus germans, vaig matar parts de mi. Pots matar-me, però viuré en tu». «Som un».

I en Jacen no pot dir si aquestes paraules són d'ell per al Cervell Planetari, o si són del Cervell Planetari per a ell, ja que Jacen i el Cervell Planetari només són diferents cares de la mateixa cosa. Anomena-la Univers, o la Força, o Existència, ja que tot això només són paraules.

Són veritats a mitges. Menys encara.

Són mentides.

La veritat sempre és molt més gran que les paraules que s'utilitzen per descriure-la.

El so del sabre làser en creuar-se amb un amfibastó, xocs que espurnegen amb energia desintegradora a la xarxa de pell entre el polze i l'índex d'un yuuzhan vong allà on la mà subjecta l'amfibastó...

El vent arremolinat que provoca una tombarella a l'aire sobre el cap de dos guerrers que envesteixen braç a braç, i es desplomen laxos quan un sol tall de sabre làser els obre el clatell i talla els fils que maneguen les extremitats...

El parpelleig sorprès als ulls d'un guerrer quan una barra d'energia ametista li traspassa la boca oberta, inclinada cap amunt per cremar un túnel de tres centímetres d'ample al paladar que arriba fins al sostre del crani...

Amb aquests instants fugaços es construeix la mort d'en Ganner Rhysode.

... Amb la pesta a llet cremada de la sang yuuzhan vong evaporant-se a la seva fulla amb un xiuxiueig...

... Amb les línies d'ardent gel que són els talls que els amfibastons deixen en el seu costat...

Simples instants melòdics en la simfonia de la Força d'en Ganner Rhysode. La Força fa quelcom més que donar-li energies, aixecar-lo, fer-lo girar en l'aire; recorre les seves venes per entonar el seu cor amb el ritme de l'univers.

S'ha convertit en la Força, i la Força s'ha convertit en ell.

No és directament conscient de la seqüència de la seva mort; durant aquest segon etern en què va renunciar a controlar-se a si mateix el temps va desaparèixer amb la por, i el dubte, i el dolor. Aturat en aquesta arcada, esperant que arribessin els yuuzhan vong, en Ganner es va adonar que tota la seva vida havia estat destinada en això, en aquest moment, en aquest lloc.

El mateix dia en què va néixer va donar inici al camí que el portaria fins allà. Cada triomf i cada tragèdia, cada gesta imprudent i cada humiliació, cada bolcada inútil del cruel destí va contribuir a crear una pressió en ell, que va anar acumulant-se en un sisme submarí creixent darrere dels dics del seu control. Els dics havien estat construïts pels seus pares. Quan van intentar suavitzar les arestes de la seva arrogància; havien estat construïts pel riure burleta dels seus companys quan l'escridassaven els seus intents d'impressionar-los; havien estat construïts per l'entrenament Jedi d'en Luke Skywalker...

-Un Jedi no presumeix, Ganner. Lluitar no és un joc. Per al Jedi, el combat és un fracàs. Una tragèdia. Quan cal vessar sang, un Jedi ho fa amb rapidesa, de manera quirúrgica, amb solemne reverència. Amb pesar.

En Ganner ho va intentar tant de temps, va intentar ser el que tothom li deia que se suposava que havia de ser, va intentar controlar la seva afició en allò teatral, allò elegant, allò gràcil, l'art, va intentar ser un bon fill, un bon amic, un home humil, un bon Jedi...

Però a l'arcada, descobreix que ha de deixar d'intentar-ho.

Ja no hi ha motiu per resistir-se a la veritat del seu ésser. Interpretar el paper de l'heroi no només és permissible...

Cal.

Per resistir a l'arcada no n'hi ha prou amb ferir i matar, no n'hi ha prou amb mantenir la calma, tot i ser quirúrgic i apesarat.

Per resistir a l'arcada no només ha de matar, sinó matar sense esforç, despreocupadament, rient. Alegrant-se.

Per resistir a l'arcada, ha de dansar i girar i saltar i fer tombarelles, i reclamar més contrincants. Més víctimes.

Ha de fer que dubtin en enfrontar-se a ell.

Ha de fer que li tinguin por.

Ha dit les paraules, ha trobat un encanteri màgic que esquerda els dics del seu interior i inicia l'allau.

«Cap passarà».

Enarbora l'arma d'un heroi caigut, però ara l'heroi és ell i són altres els que cauen. Està creixent.

La Força trona en el seu ésser, i ell trona en la Força. Ha trobat un poder inimaginable en alliberar-se dels lligams del control, en prescindir del pensament conscient, i respondre només a l'embat de la seva passió i la seva alegria.

S'ha convertit en la batalla.

No és directament conscient dels cadàvers que cobreixen el túnel, que els seus peus eviten àgilment amb volició pròpia.

No és directament conscient de les plaques de retorçat duracer que atreu al seu costat des de les restes de la Gran Porta i que giren i cauen al seu voltant per a ser encluses davant el martelleig dels insectes atordidors i ser escuts per protegir els seus flancs.

No és directament conscient de les estàtues encastades en corall de l'atri que agafa en la seva dansa amb la Força, immenses figures que representen les espècies de la Nova República que ara semblen cobrar vida per lluitar per la seva causa, estàtues que trontollen i giren i cauen, aixafant a dotzenes i centenars de contrincants, convertint l'atri en un escorxador.

És tan conscient de la textura del corall que cobreix les parets com de la qualitat de la llum o del nombre de contrincants. S'ha enfrontat a una dotzena? A un centenar? Quants s'han posat fora de perill després de rebre una ferida que els inutilitzava? Quants jeuen morts entre el sulfurós fum?

No ho recorda, perquè no té memòria. No existeix el passat. No existeix el futur.

Ni tan sols és conscient de si mateix. O dels yuuzhan vong. S'ha convertit en els guerrers que combat, matant-se a si mateix cada vegada que un cau. Ja no existeix res que sigui Ganner Rhysode, ja no existeixen els yuuzhan vong, ja no existeixen els Jedi.

Només existeixen els dansaires, i la dansa. La dansa és tot el que existeix; tot és moviment, des de girar dels quark a la roda de les galàxies. Tot és dansa. Tot és.

En Nom Anor va fer un senyal a la Vergere perquè esperés mentre ell feia una ullada. Davant d'ells s'aixecava la muntanya de corall del pou. El laberint d'espines a mig acabar s'alçava darrere d'ells, buidat de cuidadors. Segurament havien anat al Pou, atrets pel soroll del combat. Explosions llunyanes es van sentir amb un tartamudeig arítmic puntuat per crits més febles.

Convençut que no els veien, Nom Anor va apartar una capa tova de fals corall semblant a la molsa per descobrir la llenguanàs d'un esfínter/escotilla. Va ficar la mà a ella, mirant encara nerviosament al seu voltant mentre la llenguanàs assaboria i analitzava les secrecions enzimàtiques de la seva pell. Un segon després el reconeixia i una capa més gran de corall fals es va inflar de sobte quan un petit esfínter/escotilla ocult es va obrir darrere d'ell.

Va fer un senyal a la Vergere perquè li seguís, i va entrar.

El corall Yorik va donar pas a durciment embrutat pels anys; el passadís es va convertir en un laberint. A mesura que avançaven, en Nom Anor es va felicitar per la intel·ligència del seu pla de fugida. Ningú havia estat en el Pou des que va donar inici la conversió, a part dels mestres cuidadors i els seus ajudants; ningú volia incórrer en la ira homicida d'en Ch'Gang Hool... excepte un cuidador a qui l'avarícia va resultar ser més forta que la seva covardia. De tots els yuuzhan vong, només aquest cuidador i el mateix Nom Anor estaven al corrent de les immenses càmeres que hi havia sota el Pou del Cervell Planetari, i que una vegada van ser les oficines del canceller de l'Antiga República.

Les càmeres estaven destrossades. Van resultar danyades durant la destrucció del Senat, situat just sobre elles, i mai s'havien reparat. En Nom Anor va passar sobre muntanyes de runa i a través d'una selva de duracer retorçat i cables penjants, guiant-la entre la runa. Encara funcionaven alguns globus lluminosos, que s'havien salvat de ser destruïts per herètics en conèixer la seva existència només en Nom Anor i el seu cuidador subornat.

Va passar sobre una biga torta i allà estava: allargada i esvelta, esculpida per accelerar a l'atmosfera, amb dovin basal bessons, un per a moure's i un altre per defensar-se, amb superfícies inclinades per desviar els sensors, de color negre mat antireflectant per evitar els sistemes de punteria visual.

El criador que l'havia conreat li havia garantit que aquesta coralnau seria tan veloç com qualsevol altra de la flota yuuzhan vong. En Nom Anor havia usat nombroses vegades l'esfínter/escotilla per visitar en secret la nau mentre creixia, perquè el seu cervell pilot pogués detectar l'empremta de la seva signatura mental. Mentre el visitava, solia divertir-se pensant en el nou ús que havia trobat per a les càmeres que un cop van pertànyer al llegendari Palpatine...

El dovin basal defensiu col·lapsaria un túnel a través del durciment i el corall Yorik, obrint una porta al cel. El cervell pilot estava entrenat amb els codis de reconeixement necessaris per travessar el cordó de la flota que envoltava el planeta, i ja tenia memoritzades les coordenades necessàries per saltar a l'espai de la Nova República.

Un cop dins, res podria tocar-lo. Un cop dins, estaria fora de perill.

-Preciosa, oi? -va murmurar mentre ficava la mà a la llenguanàs de la coralnau. La seva escotilla es va obrir, instantàniament obedient-. És el resultat de tenir un pla d'emergència, Vergere. Mai dono per fet l'èxit. Per això sobrevisc sempre. Sempre tinc un pla d'emergència que cobreixi qualsevol possible desastre...

-Sempre, tens un pla? -una cosa en la seva veu el va paralitzar on estava-. Qualsevol possible desastre?

Abans que pogués prendre aire per preguntar el que volia dir, la pregunta sense formular va ser contestada per un so marejantment familiar...

Spnap-hiss hummmmm.

En Nom Anor es va tornar cap a la nova llum de l'edifici en ruïnes, lentament, fredament, tement el que veuria però incapaç d'aturar-se; una llum que xiuxiuejava amb color verd i arrencava reflexos blancs a la negres corbes de la seva coralnau. I es va trobar mirant a la corba terminal d'una fulla de sabre làser, a un centímetre del seu nas.

-El sabre làser és una arma interessant -va dir la Vergere en to de conversa-. És una fulla única en la història de les guerres. És una paradoxa, molt semblant a la dels mateixos Jedi que les utilitzen: guerrers pacífics que maten al servei de la vida. Ho has pensat? La fulla és rodona. No té tall. Però és un sabre làser, el que significa que només és tall. No hi ha part d'aquesta fulla que no talli. Curiós, oi? Fins i tot podria dir-se que simbòlic.

-Què? -la seva boca s'obria, es tancava, tornava a obrir-se. Volia preguntar què estava fent. Volia preguntar d'on havia tret un sabre làser. Volia preguntar moltes coses, però l'únic que va acudir als seus llavis era-: Què?

De nou, la Vergere va semblar llegir-li la ment.

-És el d'en Jacen -dringà alegrement-. Crec que igual el vol de tornada, no et sembla?

-No pots...

-Sí puc -va fer un senyal amb el cap cap a la foscor que hi havia més enllà de la coralnau-. Hauria de poder obrir-me pas fins al Pou amb facilitat.

-Si em mates... -va començar a dir en Nom Anor amb desesperació.

-Matar-te? No siguis ximple -cables de la selva de runes es van agitar cobrant vida, assotant l'aire per subjectar les extremitats d'en Nom Anor. El van embolicar amb força suficient per fer-li expulsar l'aire dels pulmons, lligant-lo després en nusos espantosament complexos. La Vergere va contemplar com passava això, fent que passés, amb una expressió divertida a la cara i un brillant color taronja a la seva cresta-. Si et volgués mort, només hauria de deixar-te aquí. En Tsavong Lah s'ocuparia de la resta.

-Però no pots deixar-me enrere -va dir en Nom Anor. Començava a recuperar el control sobre si mateix-. No pots pilotar la meva nau. Està empremtada amb mi! Només puc pilotar-la jo...

-Això podria ser cert -va admetre ella-. Però ho dubto. Després de tot, la teva coralnau és una criatura viva, i hauràs notat que en Jacen té certa habilitat per fer amics.

-Tu... Ell... Estàs boja! Això no pot estar passant!

-Executor -va respondre amb severitat, callant amb un moviment del sabre làser-, no et vaig dir que en Jacen Solo robaria la teva nau?

En Nom Anor se la va quedar mirant bocabadat.

-Quan aprendràs -va preguntar ella negant amb el cap amb falsa tristesa-, que tot el que et dic és la veritat?

Tot d'una, la dansa decau, titubeja, comença a carranquejar. No queda ningú amb qui lluitar.

En Ganner trontolla, marejat, moribund, enverinat per dotzenes de ferides d'amfibastons. La seva sang pinta el terra sota les seves botes i les parets del túnel que l'envolta.

Només la Força el manté dret.

Escolta acostar-se un rumor grinyolant i aviat veu el que fa aquest so, el que produeix les tremolors que sacsegen el sòl: alguna cosa gran i fosca, que avança sobre musculoses potes corbes com arcbotants, urpes obertes que aixafen sense immutar cadàvers de yuuzhan vong a mesura que s'acosta. El seu cos està cobert per una malla de plaques de banya, i un enorme cap gira lentament de costat a costat com la cabina de control d'un AT-AT en mode d'atac. Les seves grans mandíbules degoten foc.

I hi ha guerrers avançant al costat dels seus flancs.

«Suposo que era inevitable -va pensar en Ganner amb una punxada de melancolia. Tard o d'hora, els dolents sempre recorren a l'artilleria pesada».

Això està a punt d'acabar; no pot enfrontar-se a una bèstia així recolzada per la infanteria... però la Força li proporciona un últim recurs.

Tot i que la Força és cega als guerrers i a la bèstia tanc i al corall que els envolta, en ella pot sentir les parets de durciment del Senat que conformen l'estructura bàsica del Pou; pot sentir que el túnel s'ha obert a través de diverses bigues mestres, que el durciment que l'envolta està esquitxat d'esquerdes de tensió, cada vegada més grans, i cedint sota les inimaginables tones del corall que l'envolta.

En Ganner somriu.

La bèstia tanc rugeix escopint un doll d'àcid concentrat; en Ganner empra la Força per doblegar una estella de la Gran Porta i formar un escut de duracer que desvia l'àcid a una banda, perquè esquitxi a una paret. El corall fumeja, morint-se, liquant-se a l'instant. L'estella de la Gran Porta comença a fondre's.

Insectes explosius brunzeixen cap a ell des dels guerrers, i l'estella que s'està fonent dansa col·locant-se davant seu i desviant-los contra la paret cremada per l'àcid. Les explosions esquitxen corall líquid i estelles de durciment.

L'edifici gemega sobre els seus caps. Els guerrers s'encongeixen, alcen la mirada amb por sobtat. La bèstia tanc udola.

En Ganner riu. La Força està amb ell i torna a ser el dansaire.

S'ha convertit en la dansa.

La Força arriba al durciment que els envolta, i comença a empènyer.

La vida sorprèn a Jacen.

Les dents del Cervell Planetari no s'han tancat sobre ell. Els seus tentacles no li han arrencat la carn dels ossos. No s'ha ofegat a l'estany de llot, no s'ha asfixiat en la viscositat fosforescent. No han aparegut guerrers yuuzhan vong per treure'l del fang i arrencar-li la vida amb els seus amfibastons.

En comptes d'això, s'ha format una bombolla d'aire al seu voltant i els tentacles l'han bressolat com a un nen adormit i els llavis s'han tancat sobre les dents com espases per tocar-ho amb un petó. Perquè ell era el Cervell Planetari, i el Cervell Planetari era ell, i cada un d'ells era tota la resta, i en Jacen havia après que un pot acollir a l'univers amb tot el seu dolor irracional, que és com acollir-se a un mateix, i rebre'l amb por, o amb odi, o amb desesperació. O pot triar rebre'l amb amor. En Jacen havia triat.

Però, tot i així, li va sorprendre descobrir que l'univers pogués estimar-lo a ell.

Va sentir a l'altre extrem d'una distància infinita, que és com dir aquí mateix, un moviment oceànic de la Força que congregava un fortíssim interestel·lar de simfònica alegria, alhora que el buit del seu centre sentia dolor i ràbia i un desig ferotge de combat , i va comprendre una altra raó per la qual encara vivia.

Ganner...

Va buscar amb els seus sentiments i va reunir poder de tot l'univers. Els tentacles es van apartar dels seus braços i cames, i la bombolla que l'envoltava es va col·lapsar. Va acariciar suaument el Cervell Planetari amb les puntes dels dits, acomiadant-se d'un amic. I llavors Jacen Solo va saltar de l'estany de llot com disparat per un llança-torpedes.

Va sortir al fum sulfurós amb les robes relluint pel llot que gotejava de les seves vestidures com estrelles fugaces, i va nedar per l'estany fins a la vora del bol, on el corall es trobava amb el duracer nu d'una plataforma senatorial. Va alçar el cap, fixant la mirada en la passarel·la que sobresortia sobre el Pou com una llengua, una llengua d'una boca que rotava fum i flames escarlates i el llampec ametista d'un sabre làser mossegant la carn.

I va poder sentir una veu humana procedent d'aquest lloc. No va distingir les paraules, però el to era inconfusible.

En Ganner s'estava rient.

En Jacen, sumit en la Força, es va agafar a la passarel·la amb les mans de la seva ment. Un suau estirada l'elevaria fins a ella, i podria anar fins a Ganner, i unir-se a la seva lluita i estar al seu costat contra els yuuzhan vong...

-Jacen, espera.

Les paraules no es van dir molt alt, però van ressonar amb tanta perfecció que cascavellejaren en el seu sentit com si estigués al seu costat qui les havia dit. I bé podria haver-ho estat, doncs va notar en la Força que una mà invisible li agafava l'espatlla.

Ell va assentir per a si mateix.

-Hauria d'haver-lo suposat. Hauria de suposar que estaries aquí.

La Vergere estava parada a uns metres més amunt a la dreta, a la plataforma senatorial coberta de corall Yorik que una vegada va pertànyer a la delegació de Kashyyyk.

-Vine, Jacen. El teu viatge pel país dels morts arriba a la seva fi. Ja és hora que tornis a recórrer els lluminosos camps del dia.

En comptes de contestar, es va tornar cap a la passarel·la, però la mà de la seva espatlla va estrènyer encara més.

-No pots salvar-lo, Jacen. L'únic que pots fer és morir amb ell. Ha triat el seu destí. L'única ajuda que pots prestar-li és honrar la seva elecció. Estàs a les portes de la mort, la vida s'obre davant teu. Si fas mitja volta, ni que sigui per mirar per sobre de les espatlles, estaràs perdut.

-Què vols que faci? No penso abandonar-lo! No ho faré! -una onada de tremolors es va desencadenar en el seu clatell, recorrent braços i cames amb un estremiment-. No puc deixar que els altres segueixin donant la vida per mi!

-No dóna la seva vida per tu. Et dóna la teva vida. Vas a rebutjar el regal d'un moribund?

-No puc... Vergere, no puc limitar-me a...

-Et sembla el millor final per a la història de la teva vida?

Ell va recórrer a la Força per donar-li una empenta que el va alliberar de la seva mà.

-No l'abandonaré.

Ella va arronsar les espatlles.

-Llavors voldràs això.

Li va llançar una cosa. Girà mandrosament en l'aire, llançant espurnes platejades a la llum del llot. Ell la va agafar de manera instintiva.

Era un sabre làser.

Era el seu sabre làser.

El va notar estrany a la mà. Rar. Alienígena.

No ho havia vist des de la mort de la reina voxyn.

L'última vegada que l'havia empunyat, era una altra persona. Un nen. Un nen trist i amb dificultats que buscava desesperadament quelcom del que poder estar segur, disposat a morir per un no-res precís abans que viure per alguna cosa incerta.

-Tria, i actua -Va dir ella.

Ell va mirar la resplendor de la batalla. Desitjava anar, es delia per anar, per sumir-se en aquest alliberament pur, en aquesta simfonia còsmica que sentia ressonant en Ganner... però...

Va tornar a mirar la Vergere.

-Cada vegada que em dius això, és un truc.

-Igual que ara -va admetre ella-. Però no és el mateix truc. La primera vegada només eres un nen. No entenies realment a què estaves renunciant. La segona vegada estaves perdut en la foscor. I necessitaves acer i pedra foguera per encendre una torxa. Però ara... Què ets, Jacen Solo?

Davant els seus ulls va passar tot allò succeït, des de Sernpidal i Belkadan passant per Duro i Myrkr fins a l'Abraçada del Dolor, l’Escola Bressol, el Temple Jedi i la bèstia/caverna...

No era un guerrer, d'això n'estava segur. No com ho era la Jaina, o com ho va ser l'Ànakin. No era un heroi com l'oncle Luke o com el seu pare, ni un gran estadista com la seva mare o un estrateg com l'almirall Ackbar o un científic com la Danni Quee...

Va recordar que no havia de saber el que era. L'únic que havia de fer era decidir-ho.

-Su... suposo... -va dir a poc a poc, baixant la mirada cap a l'arma de la seva mà-. Suposo que... sóc un estudiant.

-Potser ho siguis -va assentir la Vergere-. Llavors també ets un professor, perquè els dos són un. Però per ser això, has d'aprendre, i has d'ensenyar. Has de viure.

Tenia raó. Sabia que ella tenia raó. Podia sentir-ho amb més claredat del que havia sentit mai res. Però en Ganner...

Va alçar la mirada, un nou sol naixia en el Pou del Cervell Planetari, en les profunditats del túnel que hi havia sobre ell; una resplendor groga amb una brillantor que va augmentar, tornant-se blanca, fins a refulgir de tal manera que en Jacen va haver de protegir-se els ulls amb la mà i apartar la mirada.

El Pou es va estremir i va poder sentir una temor sobtada en el Cervell Planetari quan la passarel·la i la plataforma es van desplomar, caient cent metres per estavellar-se a l'estany de llot, i el món va semblar vibrar i tremolar, i un esclat de fum i pols va brollar del túnel.

-Què...? -va panteixar en Ganner, tossint en la pols que feia olor de durciment i sang cremada-. ... Què? Ha estat Ganner? Què ha passat allà?

-Pot haver estat en Ganner. Pot haver estat una arma dels yuuzhan vong. No hi ha diferència. La teva elecció segueix sent la mateixa: quedar-te o anar-te'n.

La resplendor de les altures va morir amb una llarga tremolor sísmica i nous núvols de pols, i quan Jacen va tornar-lo a buscar en la Força, en Ganner ja no hi era.

Els guerrers que combatien amb ell també estaven absents en el buit del seu pit.

En Jacen es va quedar mirant a la boca del túnel. Ara podia veure'l, encegat per la runa. Llavors la plataforma a la qual donava començà a cedir, a enfonsar-se i a relliscar per la vora del bol cap a l'estany de llot. Fins al sostre embolicat en la foscor de les altures va semblar caure, i va sentir una mà càlida a l'espatlla i va sentir un murmuri càlid a l'orella: Vés-te'n.

Semblava en Ganner.

Va arrufar les celles a la Vergere. Aquesta li va tornar una mirada inexpressiva.

Mai sabria el que havia passat allà.

Mai sabria si la veu que acabava de sentir era la d'en Ganner, o un altre dels trucs de la Vergere.

Mai arribaria a saber, mai podria saber, res de res. La veritat és esmunyedissa, i les preguntes són més útils que les respostes.

Però sabia que la vida és més una qüestió d'eleccions que de coneixement. Mai sabria cap a on li portaria el seu camí, però sempre podria escollir en quina direcció donaria cada pas.

Va triar.

-Se suposa que tu ets la meva guia pel país dels morts, no? -va dir-. Doncs, endavant, i Guia'm. Mostra'm el camí per sortir d'aquí.

Ella li va somriure orgullosa.

-Per descomptat. Només esperava que m'ho preguntessis.

Següent