Traïdor (VI)

Anterior

Segona part

La Cova

Capítol 6

Llar

Van passar milers d'anys abans que en Jacen obrís els ulls. Milers d'anys passats en un interminable malson claustrofòbic on el subjectaven, lligaven, embolicaven en un capoll, incapaç de moure's, de parlar. No podia veure perquè els seus ulls no s'obrien. No podia empassar. No podia respirar. Va passar un mil·lenni ofegat, indefens.

Llavors va sentir que a la seva esquena es movia un múscul. Li va portar un segle sencer, però va trobar aquest múscul, i va descobrir que podia fer que es contragués, i que es relaxés.

Les dècades es van convertir en un altre segle i va descobrir que també podia fer funcionar els músculs contigus. Després va poder tensar les cuixes, i inflar els músculs del braç, i el seu malson es va convertir en un somni, ple de possibilitats en comptes de temors. I durant tot aquest somni va seguir esperant que, d'alguna manera, es trenqués la seva crisàlide, per poder desplegar a la fi les seves noves ales, i sentir refilar harmònicament els seus xiuladors mentre solcava el cel a la llum de les quatre llunes...

Quan per fi va obrir els ulls i va descobrir que només era un somni, li va envair una tremenda onada d'alleujament. Va pensar, només per un moment, que tot havia estat un somni: l’Escola Bressol, l'Abraçada del Dolor, la reina voxyn, l'Ànakin... Duro, Belkadan. Fins allò de Sernpidal.

O tot això havia estat un somni, o encara seguia somiant, perquè ja no sentia dolor.

Estava sobre alguna cosa tova, arrodonida, absurdament còmode, que semblava un divan antiacceleració folrat amb molsa escarlata que feia olor de flors i fruita madura. A prop brunzien insectes, invisibles, allunyats per falgueres que tenien el doble de l'altura d'en Jacen i s'agitaven suaument. Lianes amb flors de brillant groc i blau i viscut taronja s'entreteixien com garlandes en fantàstica i delicada ornamentació entre aquestes falgueres. En la distància se sentia el llarg i trist udol del caçador d'una rajada. En algun lloc de les altures, una criatura invisible alçava la seva veu en una cançó tan esgarrifosament bonica com la de l'ocell manullià cridant a la seva parella a la selva mare d'Ithor.

«Ithor», va pensar amb amargor. Recordava el que havien fet els yuuzhan vong a Ithor.

«En nom dels nou inferns corellians, on sóc?»

La llum del sol que es filtrava entre les falgueres que l'envoltaven tenia un color familiar, per la forma en què les ombres de la penombra adquirien una vora vermellosa... Mmm, era això. Aquesta llum del sol tenia el mateix color que l'espurna de fusió que il·luminava l’Escola Bressol.

-Oh -va murmurar atordit-. Ja ho entenc.

Tenia sentit. Els yuuzhan vong havien sintonitzat el seu sol artificial en el mateix espectre que tindria el sol natural que il·luminaria el món on volien que creixessin les formes de vida de la llavornau.

Estava a Yuuzhan'tar.

Tot i així, alguna cosa en el color d'aquesta llum li regirava l'estómac. La llum de l'Escola Bressol no li havia afectat de la mateixa manera, potser per les espesses boires que sempre giraven al seu interior, o potser fos pel fosc blau porpra d'aquest cel...

No hi havia dos planetes amb cels del mateix color. El color del cel és resultat de complexes interaccions entre l'espectre solar i la composició atmosfèrica d'un món, i no aconseguia llevar-se la sensació que havia vist abans aquest cel. O un de molt semblant. El color era prou semblant com per despertar la seva memòria, però no tan exacte com per saber a quin planeta li recordava.

Es va incorporar asseient-se i va contenir un gemec: estava adolorit, masegat de cap a cap i, encara que li havien unit les costelles trencades amb mà experta, cada vegada que es movia sentia al costat un dolor punyent que s'apagava lentament, amb lentitud agònica fins arribar a ser un dolor sord que li bategava fins al coll.

«D'acord. Això no és un somni».

Va treure a poc a poc les cames del divan de molsa, aquest cop amb compte; li feia mal, però no se sentia marejat o amb nàusees. Al cap d'uns segons, es posà dret. Al seu costat hi havia una túnicapell, acuradament plegada. Aquell que li havia unit les costelles li havia posat una espècie de tapall, suficient per salvaguardar la seva modèstia. Va deixar la túnicapell on era.

Les falgueres que protegien el seu emparrat donaven a un petit vessant vertical que s'alçava fins a dues o tres vegades la seva alçada, espessament encatifada de molsa multicolor. Alguna classe d'epífita s'aferrava les parets del vessant amb recargolades urpes de fusta, projectant llargs manats d'arrels tan fines que semblaven perruques penjant de ganxos. En Jacen enfonsà les mans en la molsa i va tirar per veure si suportava el seu pes i així enfilar-se i fer una ullada als voltants, però la molsa es va deixar anar gairebé sense oferir resistència, deixant anar una saba porpra que feia olor de te i li va tacar els dits.

I la superfície a la qual estava enganxat...

El material era inconfusible fins i tot en aquest estat, esquerdat i tacat pel suc de plantes desconegudes; amb ell s'havia construït tot el seu món. Durciment. Això no era un vessant. Era una paret.

-Au... -retrocedí, deixant caure flàccidament les mans als costats. No aconseguia respirar, com si tornés a embolicar-lo el seu somni-. Au, no, no pot ser...

Va seguir la paret uns metres cap a l'esquerra, fins que va veure cel serè entre una altra pantalla de falgueres. Les va separar i va passar entre elles...

I va trobar un món alienígena estenent-se davant seu. Estava parat en una cornisa, a un pas d'un precipici que descendia més d'un quilòmetre en vertical fins a una selva de falgueres enlluernadorament multicolors com les que cobrien el seu emparrat. Pegats de brillant escarlata que s'enfosquia fins al carmesí s'unien a altres pegats de brillant negre o rutilant blau, creuats per brillants ràfegues corbes que semblaven rius de metalls preciosos, i tot es movia, agitant-se, onejant, recorrent una vegada i una altra tot l'espectre de l'arc de Sant Martí mentre fulles, frondes, branques i lianes s'agitaven per un vent que no arribava fins a ell. Molt per sota d'ell voletejaven criatures alades d'un punt a un altre, caçant just sobre les copes dels arbres, també massa lluny per als seus ulls, desacostumats a espais tan amplis, com per distingir detalls.

La selva es corbava en la distància al llarg d'una topografia massa atzarosa, massa accidentada, massa jove per ser real, amb valls que eren avencs sense fons amortallades en la boira, amb tallants cingles que es creuaven i se separaven i tornaven a tancar-se sense una pauta que pogués pertànyer a qualsevol geologia coneguda. En la distància s'alçaven immenses muntanyes: esmolats pics de llisos vessants acabats en punta, com si no hi hagués vent o pluja que els erosionés. Algunes d'aquestes muntanyes tenien vessants massa verticals fins i tot per la tenaç jungla de molses i falgueres. En l'esquelet que quedava al descobert, podia distingir estranyes pautes regulars: quadrats, rectangles, ordenats en fileres, distribucions mètriques al llarg de línies horitzontals i verticals. Va aclucar els ulls i va arrufar les celles; eren pautes massa regulars, massa matemàticament precises, per ser naturals. Havia vist abans una cosa així...

Mentre pensava, va alçar la mirada... i es va oblidar de tota la resta, perquè aquesta va ser la seva primera visió del Pont.

Un delirant riu de color traçava en el cel un arc pronunciat que partia d'una fina punta d'agulla que s'eixamplava a mesura que es corbava sobre l'horitzó. El va seguir amb la mirada i va haver de tirar el cap enrere, i darrere, i enrere; era titànic en tot el seu espectre, cascades de blau i encarnat, de plata i viridiana trenades en un arc de Sant Martí impossiblement complex i vívid que omplia un terç del cel abans de tornar-se a estrènyer en una altra punta d'agulla que desapareixia al cel porpra de l'horitzó.

En Jacen sabia el que era; a la Nova República hi havia més d'un món amb anells planetaris. Com sabia que cap d'aquests mons tenia anells com aquests. S'hauria fet famós, llegendari; hauria estat una atracció turística coneguda en tota la galàxia, només per aquest espectacle. I si en aquest moment, apagat per la llum del dia i el porpra del cel, tenia uns colors tan vius, i era tan enorme, quin aspecte tindria al vespre? Tot just s'ho podia imaginar.

Mirant-lo, va creure entendre alguna cosa que sempre li havia desconcertat dels yuuzhan vong. No era inhabitual que les espècies primitives de mons anellats consideressin els anells del seu cel ponts màgics construïts pels Déus. La seva visió produïa un lleuger calfred de sobresalt fins i tot a ell, que era molt conscient del fenomen físic que hi havia darrere. Podia imaginar-se sense problemes sent el membre d'una espècie que hagués evolucionat sota aquest espectacle: el Pont només podia ser obra dels Déus. Seria impossible dubtar de l'existència dels Déus davant d'aquesta autopista que unia perpètuament la seva llar deïficada amb el món, tan clarament màgic que qualsevol criatura podia seguir la seva corba i donar la volta al món sense trobar mai cap dels seus extrems. Seria massa fàcil imaginar-se als Déus patrullant el seu Pont, contemplant la seva creació.

Tenint als Déus tan a prop...

Si el món era tot violència, salvatgisme i tortura, seria perquè volien que fos així.

Moltes coses dels yuuzhan vong van cobrar sentit per a ell.

-Magnífic, oi? -va dir la veu de la Vergere a la seva esquena. No l'havia sentit acostar-se, però estava massa absorbit per la meravella i per la seva nova comprensió com per a sobresaltar-se.

D'alguna manera, sabia que estaria allà. Hi havia sentit la seva presència en el seu somni de mil anys. D'alguna manera, havia sabut que seguia sent part de la seva vida.

-Saps que em vas dir el mateix quan em vas portar a l’Escola Bressol -va murmurar ell, mirant encara al cel-. Amb aquestes mateixes paraules. Tal qual.

-De veritat? -el seu riure de carilló de vent va dringar al seu voltant-. Recordes tot el que et dic?

-Fins l'última paraula -va respondre en Jacen esquerp.

-Quin noi més llest. No és d'estranyar que t'apreciï tant.

En Jacen es va asseure a la cornisa a poc a poc, dolorosament, amb els peus penjant a un quilòmetre sobre el dosser de l'agresta selva.

-Suposo que estaria força malament. Força destrossat -va dir, portant-se la mà als embenats que mantenien al seu lloc les costelles trencades-. Em vas guarir. Amb aquestes llàgrimes teves.

-Sí.

Ell va assentir, no donant les gràcies sinó reconeixent aquest fet.

-No esperava sortir amb vida.

-És clar que no. Com anaves a esperar-lo i fer el que vas fer? -va respondre ella alegre-. Vas trobar el poder que neix d'actuar sense esperança... i sense por. Em vaig sentir... Em sento... molt orgullosa de tu.

En Jacen la va mirar als ulls. Va poder veure el seu reflex, fosc i distorsionat, a la seva superfície negra i brillant.

-Orgullosa? Va morir molta gent per culpa meva...

-Aquí hi viu molta gent per culpa teva -retrucà ella, interrompent-lo. I li va explicar en poques paraules que els cuidadors es van veure obligats a lliurar el control a la llavornau i com aquesta havia començat a disgregar-se en llavornaus individuals amb tanta rapidesa que no hi va haver temps per reunir els esclaus alliberats. El mateix dhuryam els va posar fora de perill usant les llavors esclavitzadores, complint així amb la seva part del tracte.

-Sí, van morir centenars d'esclaus en la batalla, però van ser milers els que van pujar a les llavornaus i van arribar a la superfície d'aquest planeta. Esclaus que hagin estat executats en el clímax del tizo'pil Yun'tchilat. Vas estar magnífic, Jacen Solo. Vas ser un veritable heroi.

-No em sento com un heroi.

-No? -la seva cresta es va esquitxar de taronja-. I com se sent un heroi?

En Jacen va apartar la mirada, negant en silenci amb el cap. Ella es va asseure al seu costat, col·locant les cames sobre el buit que tenien a sota, agitant els talons a l'atzar com una nena petita en una cadira massa alta per a ella.

Al cap d'un moment, Jacen va sospirar i va tornar a negar amb el cap i va arronsar les espatlles.

-Suposo que els herois se senten com si haguessin aconseguit alguna cosa.

-I tu no vas aconseguir res? Hi ha diversos milers d'esclaus que no estarien d'acord amb tu.

-No ho entens -tornava a veure en la seva ment el cadàver a la platja de l'illa-rusc, el que podria haver estat un esclau, el que podria haver estat un guerrer, que s'havia dessagnat al costat del cadàver d'un cuidador que no sabia com desenvolupar-se en combat, un cuidador que només pensava a interposar el seu cos entre la cria dhuryam i la màquina de matar en què s'havia convertit ell-. A l'Escola Bressol... quan vaig començar a matar -Va abaixar la veu- no volia parar. Això havia de ser... només puc pensar en què és així com serà pertànyer al Costat Fosc. No volia parar.

-Però vas parar.

-Només perquè tu em vas detenir.

-I qui et deté ara?

Ell se la va quedar mirant.

Ella va tornar cap amunt el seu palmell quadrífid com oferint-li un dolç.

-Vols matar? Al teu voltant només hi ha vida, Jacen Solo. Pren la que vulguis. Fins i tot la meva. La meva espècie té un coll especialment vulnerable; només has d'agafar-lo entre les teves mans, i donar un gir ràpid, així... -Va moure bruscament el cap cap amunt i cap enrere, com si un cop de puny invisible li hagués encertat a la boca-... per satisfer aquest desig fosc.

-No vull matar-te, Vergere -va dir, encongint sobre si mateix, recolzant els colzes a les cuixes com acotxant-se contra una brisa freda-. No vull matar ningú. Tot el contrari. Estic agraït. Em vas salvar. Estava fora de control...

-Això no és cert -va dir ella tallant-. No et busquis excuses.

-Què?

-Fora de control és una altra manera de dir «No vull admetre que sóc de la classe de persones que fan aquestes coses». És una mentida.

Ell va respondre amb mig somriure.

-Tot el que et dic és mentida.

Ella va acceptar la burla assentint sense denotar cap expressió.

-Però tot el que et dius hauria de ser la veritat, o el més semblant a ella que puguis. Vas fer el que vas fer perquè ets qui ets. L'autocontrol, o la seva manca, no té aquí res a veure.

-L'autocontrol ho té tot a veure; en això consisteix ser un Jedi.

-Tu no ets un Jedi.

Ell va apartar la mirada. Recordar el que ella li havia fet va avivar una espurna en el seu pit que va créixer per convertir-se en una flama abrasadora que li va embolicar el cor. Va enfonsar els dits a la tova molsa que encatifava la cornisa, i els va tancar formant punys, arrencant-la, i gran part del seu ésser va voler que aquesta molsa fos el coll de la Vergere. Però anys d'entrenament Jedi l'havien blindat contra aquesta ràbia. Va obrir els punys i va deixar que el vent s'emportés la vegetació arrencada, i la seva ira amb ella.

-Ser un Jedi no és només fer servir la Força -la seva veu tenia un to més ferm, trepitjava terreny sòlid-. És un compromís amb certa forma de fer les coses, certa manera de veure les coses. És valorar la vida, no destruir-la.

-Igual que la jardineria.

Ell va deixar caure el cap, esmussat pel record.

-Però jo no volia salvar ningú. D'acord, va començar així, era el que tenia planejat, però per quan em vas trobar a l'illa-rusc, salvar vides era l'últim en què pensava. Només volia un pal prou gran com per sacsejar als yuuzhan vong i fer-los fora de la galàxia. Només volia fer-los mal.

Ella va pestanyejar.

-I això és dolent?

-Per a mi, sí. És el Costat Fosc. És la definició del Costat Fosc. Tu em vas salvar d'això.

-Et vaig salvar la vida, Jacen Solo. Res més. La teva ètica és cosa teva.

En Jacen es va limitar a negar amb el cap. La història de la seva família demostrava que el Costat Fosc afectava a tots, però no pensava entrar en això.

-Tu no ho entens.

-Potser no -va acceptar ella alegre-. Sembles estar dient-me que el que fas és irrellevant, que només importa per què ho fas.

-No és això.

-No? Llavors digues-me una cosa, Jacen Solo: de buscar aquest noble objectiu de salvar aquests milers d'esclaus com ho faria un veritable Jedi, què hauries fet d'una altra manera? Hauries canviat alguna cosa? O només et sentiries d'una altra manera pel fet?

En Jacen va arrufar les celles.

-Jo... No volia dir això...

-És que matar un dhuryam amb un fi noble fa que estigui menys mort? Creus que als dhuryam morts els hi importa que els matessis en un frenesí de ràbia o amb el distanciament fred i tranquil d'un Jedi?

-A mi m'importa -va dir en Jacen amb fermesa.

-Ah, ja veig. Així que pots fer el que vulguis, sempre que no perdis la calma Jedi? Mentre puguis dir-te que valores la vida? Pots matar i matar i matar i matar, mentre no perdis la calma? -negà amb el cap, pestanyejant amb sorpresa-. No et sembla malaltís?

-Cap d'aquestes preguntes és nova, Vergere. Els Jedi se les vénen fent des de la caiguda de l'Imperi.

-Des de molt abans que això. Creu-me.

-No tenim una bona resposta...

-Mai obtindràs una resposta, Jacen Solo -es va inclinar cap a ell, posant una mà a la seva espatlla. Tot i que el gest era càlid i amistós, els seus ulls podien ser finestres a l'espai infinit-. Però tu pots ser una resposta.

En Jacen arrufà les celles.

-Això no té sentit.

Ella va posar les mans cap per amunt en un gest de rendició inevitable.

-Què ho té?

-Ah, bé, sí -va sospirar ell-. També m'he preguntat això.

-Mira al teu voltant. Mira aquest món, les pautes del bosc de falgueres, les corbes trencades del terreny, els colors entreteixits dels anells en el cel. No és bonic?

-Mai he vist res semblant -va replicar sincer.

-I té cert «sentit», oi?

-Sí. Ho té. A vegades quan miro les estrelles, o un paisatge verge, tinc la sensació que té sentit... No, més aviat com ho has dit tu, té cert sentit. Un sentit propi.

-Saps el que jo veig en mirar aquest món? Et veig a tu.

En Jacen es va tensar.

-A mi?

-El que veus al teu voltant és fruit de la teva ràbia, Jacen Solo. Tu has fet que això existeixi.

-Això és ridícul.

-Tu li vas robar als cuidadors de la llavornau la decisió del tizo'pil Yun'tchilat. Tu vas triar al dhuryam que s'ha convertit en el pazhkic Yuuzhan'tar al'tirrna: el Cervell Planetari. Tu vas matar als seus rivals. Li vas lliurar el senyoriu d'aquest planeta. Aquest planeta és com és per les intencions, i la personalitat del teu amic dhuryam, i la seva personalitat va estar conformada per la seva amistat amb tu. Tu tens la culpa que tota aquesta bellesa tingui aquesta forma.

Ell va negar amb el cap.

-No és el que planejava...

-Però és el que vas fer. Creia que estàvem d'acord en què per què vas fer el que vas fer només concernia als Jedi.

-Jo... Sempre ho retorces tot. Fas que tot sigui més complicat del que realment és.

-Tot el contrari, jo ho simplifico. El que veus al teu voltant és un reflex de tu, Jacen Solo. Una creació artificial de la Nova República refeta pels yuuzhan vong per ser alguna cosa nova, una cosa més bonica que qualsevol cosa que hagi existit mai en aquesta galàxia.

-Com que és una creació artificial? -va tornar a sentir el marejadora por que s'havia coagulat en els seus budells quan va trobar durciment sota la molsa-. On som?

-A Yuuzhan'tar. Encara no ho has entès?

-No, vull dir, quin món era aquest abans?

Ella va sospirar.

-Mires, però no veus. Ho saps, però no et permets saber-ho. Mira bé, i la teva pregunta serà contestada....

Arrufà les celles davant el bosc de falgueres que s'obria per sota, on les ombres de les muntanyes s'estenien allunyant-se del sol ponent. Les criatures alades eren més nombroses en el crepuscle, i volaven més i més alt entre les ombres com si perseguissin insectes nocturns. Tenien ales grans, estireganyoses, i cossos llargs i progressivament esmolats que acabaven en cua de rèptil.

Llavors un es va elevar just davant d'ell, solcant les altures del cel que es feia fosc, i no va poder seguir ignorant el que eren. Falcopenats.

-Oh -va dir.

Ja sabia el que era l'estrany disseny mètric de les distants muntanyes. També cobrava sentit la topografia impossible complexa de la selva.

-Oh. Oh, no -va dir, aquest cop més feble.

Els dissenys eren finestres. Les muntanyes edificis. Aquest lloc era un reflex de malson de Yavin IV: les valls i cingles eren traçats de runa moqueta amb vida extraterrestre. El que en Jacen veia era alguna cosa més que un vell complex de temples com el de la lluna del gegant gasós, era una única ciutat en ruïnes que cobria tot el planeta, enterrada sota una selva.

I l'únic que podia dir era:

-Oh.

Molt després que aquesta cara de Yuuzhan'tar s'hagués apartat del sol, en Jacen seguia assegut a la cornisa molsosa sobre la selva, ja amortallada a la nit. Fogonades de bioluminescència es perseguien per entre l'enfosquit dosser d'arbres en trencades línies de blau verdós i viscut groc. El Pont era impossiblement brillant, impossiblement proper, com si pogués alçar la mà i agafar-se a ell per gronxar-se de les seves trenades cascades de color. Els colors en si llambrejaven i canviaven a mesura que fragments individuals de l'anell orbital giraven sobre les seves pròpies rotacions. Projectava sobre el paisatge nocturn una llum més clara, suau i difusa del que ho hagués fet qualsevol conjunció de les llunes de Coruscant.

Era el lloc més bonic que mai havia vist.

L'odiava.

Odiava fins al seu últim centímetre.

Ni tan sols tancar els ulls li ajudava, perquè tremolava de ràbia davant el simple fet de saber que hi era. Volia calar foc a tot el planeta. Ara sabia, que en algun lloc del més profund del seu cor, mai havia considerat real res d'aquesta guerra, res des de Sernpidal. Hi havia albergat una certesa secreta, que s'amagava fins i tot a si mateix, que, d'alguna manera, algun dia, tot tornaria a estar bé, que tot tornaria a ser com abans. Que la mort de Chewbacca havia estat una equivocació. Que la Jaina mai cauria en la foscor. Que el matrimoni dels seus pares era sòlid i inamovible. Que l'oncle Luke sempre arribaria just a temps i que tots es riurien junts del molt que s'havien espantat...

Que l'Ànakin que havia vist morir era... oh, no sabia el què, potser un clon. O un droide disfressat d'humà. Mentre el veritable Ànakin estava amb Chewbacca en algun lloc a l'altra punta de la galàxia. I que algun dia trobarien la manera de tornar a casa i la família tornaria a reunir-se al complet.

Per això odiava aquest món que s'obria davant seu.

Perquè mai podria tornar a ser la seva llar.

Fins i tot si la Nova República aconseguia l'impossible d'alguna manera i li donava la volta a la situació. Encara que tingués lloc algun miracle i recuperés Coruscant, no guanyaria el mateix planeta que havia perdut.

Els yuuzhan vong havien arribat i ja no marxarien.

Res podria esborrar aquestes cicatrius, encara que en Jacen trobés un garrot prou gran com enviar a tota l'espècie més enllà de l'horitzó galàctic.

Res podria curar el seu cor trencat.

Res faria que tornés a ser el Jacen Solo que recordava que va ser, el Jacen alegre i despreocupat que perseguia a Zekk pels nivells inferiors, el Jacen exasperat que intentava fer somriure la Tenel Ka, l'aprenent de Jedi nascut a la Força però esglaiat no només per la llegenda del seu oncle Luke sinó pel poder que despertaven en ell els ensenyaments d'aquest oncle, l'adolescent que s'encongia davant la mirada severa de la seva mare, però seguia intercanviant múrries picades d'ullet amb el seu pare i la seva germana en quan ella es donava la volta.

«Vaig passar tant de temps volent ser més gran. Intentant fer-me gran. Intentant comportar-me com un adult... I ara només vull tornar a ser un nen. Només per un temps. Només per un dia».

«Només per una hora».

En Jacen va reflexionar amargament que gran part de fer-se gran semblava consistir en veure com canviava tot, i descobrir que aquests canvis eren permanents. Que res canviava cap enrere.

Que no es podia tornar a la llar. I era justament això el que li xiuxiuejava constantment a cau d'orella la bellesa alienígena de Yuuzhan'tar. «Res és per sempre. L'única cosa permanent és la mort».

Va passar la llarga i lenta nit meditant.

Un temps desconegut després, després de moltes hores mirant la roda d'estrelles i constel·lacions encara burletament familiars contra la qual es retallava aquest paisatge tristament estrany, va preguntar:

-I ara què?

La Vergere li va contestar des de la foscor de l'emparrat de falgueres. Amb veu clara i musical, tan fresca com sempre, encara que no havien intercanviat cap paraula des del crepuscle.

-Jo m'he preguntat el mateix.

En Jacen va negar amb el cap.

-És que no dorms mai?

-Potser dormi quan ho facis tu.

Ell va assentir. Era tota la resposta que havia après a esperar d'ella. Va tornar a recollir les cames a la cornisa, envoltant-se amb els braços els genolls enganxats al pit.

-I ara què?

-Digues-m'ho tu.

-Res de jocs, Vergere. Això s'ha acabat. I no més històries d’arnombres, d'acord?

-Tan misteriós et resulta el que t'ha passat?

-No sóc idiota. M'estàs entrenant -va fer un gest irritat, un moviment de canell com si tirés alguna cosa desagradable-. Ho has estat fent des del principi. Estic aprenent més trucs que un llangardaixmico. Només que no sé per a què m'entrenes.

-Ets lliure de fer, o no fer, el que vulguis. Entens la diferència entre entrenar i ensenyar? Entre aprendre a fer i aprendre a ser?

-Així que al final tornem a la història de l’arnombra.

-Prefereixes alguna altra història?

-Només vull saber què busques, d'acord? Què vols de mi. Vull saber què puc esperar.

-No vull res de tu. Ho vull per a tu. «Esperar» és una distracció. Presta atenció al present.

-Per què no pots limitar-te a explicar el que pretens ensenyar-me?

-És el que ensenya el mestre... -la mateixa foscor va semblar somriure-... o el que aprèn l'estudiant?

Recordava la primera vegada que ella li havia preguntat això. Recordava estar trencat de dolor. Recordava com el va conduir a un estat mental en què podria curar-se, i, igual que un os soldat, s'havia tornat més fort allà on s'havia trencat.

Va assentir a poc a poc, més per a si mateix que per a ella. Es va aixecar i es va acostar al sofà cobert de molsa a la vora de les ombres negres projectades per les parets trencades i la pantalla de falgueres que s'agitaven suaument. Va agafar la túnicapell acuradament plegada i la va mirar durant un llarg moment, abans d'arronsar les espatlles i posar-se la pel cap.

-Quant falta perquè arribin els yuuzhan vong?

-Mira al teu voltant. Ja han arribat.

-Vull dir, quant falta perquè passi alguna cosa? Quant de temps podrem quedar-nos aquí?

-Això depèn -de la foscor va arribar una suau rialla-. Quanta set tens?

-No entenc.

-M'han dit que un humà pot viure tres dies estàndard sense aigua... quatre o cinc, amb molt de compte. Seria massa agosarat per part meva suggerir que sortim a buscar una poca, abans que estiguis massa dèbil per moure't?

En Jacen va mirar a la foscor.

-Estàs dient que això depèn de mi?

-Té, mira això.

D'entre les ombres va sortir volant un objecte pàl·lid i irregular la meitat de gran que el puny d'en Jacen, traçant en l'aire un arc a poca velocitat. Jacen el va agafar instintivament.

La clara llum del Pont li va descobrir que l'objecte era de textura aspra i rugosa, com un còdol. Amb diverses protuberàncies aplanades, enganxoses per una secreció negra com de massilla, que podrien ser soques d'on s'havien trencat trossos. L'objecte tenia el color blanc groguenc de l'os blanquejat al sol, i quelcom incrustat en totes les seves esquerdes i buits, quelcom fosc, marró, que s’espellofava... Sang. Sang seca.

-Què és aquesta cosa? -un puny es va tancar al final de la seva gola, perquè ho sabia.

Era una llavor esclavitzadora. 

Una llavor esclavitzadora madura.

La seva llavor esclavitzadora.

Per això no havia sentit cap dolor.

Hauria de tirar-la al precipici, llançar-la a la selva de falgueres que hi havia un quilòmetre més avall. Hauria de posar-la al terra i aixafar-la amb un tros de durciment, convertir-la en pasta. Hauria d'odiar-la.

Però no l'odiava.

La va mirar adolorit, sorprès davant l'enyorança que sentia de sobte al seu interior.

Sense detenir-se a pensar-ho, es va aixecar la túnicapell i apartà les tires que li subjectaven el pit, per mirar sota elles. Al lloc on ella li havia apunyalat tantes setmanes abans tenia una cicatriu més ampla, llarga com el seu dit, del color rosa brillant de la carn acabada de curar; havia d'haver-se curat amb les seves llàgrimes, que funcionaven gairebé tan bé com el bacta.

Va descobrir que havia de seure. Es va desplomar amb un sospir, com un tren d'aterratge sobrecarregat.

-Me l'has tret...

-Mentre dormies. Vas estar un temps inconscient

-Vergere -va sortir a poc a poc d'entre les ombres i es va agenollar al seu costat.

-Estàs bé?

-Jo... Jo... -En Jacen negà atordit amb el cap-. Vull dir, gràcies. Suposo.

-No volies que te la traguessin?

-És clar. És que... Bé, sí volia, és que, no ho sé -la va alçar a la suau llum canviant-. Està morta, oi?

La Vergere va assentir solemne.

-Quant una llavor esclavitzadora estén els seus circells pel sistema nerviós d'un amfitrió, deixa de ser un organisme independent. Aquesta va morir al minut d'extreure-la.

-Sí -la veu d'en Jacen tot just era un murmuri-. Em sento... No sé. L'odiava. Volia treure-me-la. Matar-la... Però, bé, mentre va estar en mi... em va fer ser part d'alguna cosa. Com a l’Escola Bressol. Durant la lluita va ser gairebé com tornar a tenir la Força. I ara...

-Et sents buit -Va contribuir la Vergere-. Et sents sol. Solitari. Gairebé espantat, però també amb energies, oi?

Ell se la va quedar mirant.

-Com...?

-El que sents -va dir la Vergere a través d'un somriure amablement,- es diu llibertat.

-Quina llibertat -esbufegà en Jacen.

-Com esperes que sigui? Ets lliure, Jacen Solo, i això és solitari, i buit, i aterridor. Però també poderós.

-En això li dius llibertat? D'acord, sóc lliure... en un planeta arruïnat en poder de l'enemic. Sense amics, sense nau, sense armes. Fins i tot sense la Força, però no puc deixar de pensar sense la llavor esclavitzadora-. Va contemplar la resplendor cridanera del Pont-. De què em serveix la llibertat?

La Vergere es va acomodar en una postura felina, amb braços i cames doblegades sota ella.

-Bé -va dir per fi-. És una qüestió digna de ser meditada, oi?

-Au... -L'alè d'en Jacen es va ofegar a la seva gola-. Era això el que volies dir fa un moment? Quan et vaig preguntar i ara què?

-Ets lliure -va repetir-. Vés a on vulguis. Fes el que vulguis. Sigues el que vulguis.

-I què faràs tu?

El seu somriure va variar de forma infinitesimal.

-El que jo vulgui.

-Així que puc anar-me'n? Així com així? Tocar el dos? Fer el que vulgui... sense que ningú m'ho impedeixi?

-No et prometo res.

-Com se suposa que sabré el que he de fer?

-Ah... -el seu somriure es va eixamplar i els seus ulls es van estrènyer-... tornem a l'epistemologia.

En Jacen va abaixar el cap. Havia perdut la poca afició als duels d'enginy que pogués tenir.

Es donava compte, assegut allà amb la Vergere reclinada al seu costat, que aquesta cornisa a la part alta d'un edifici en ruïnes era en certa manera com l'Abraçada del Dolor. Podia quedar-s'hi, i podrir-se refocil·lant-se en la seva pena, o fer alguna cosa.

Però què?

Ja res no semblava importar. En aquest planeta trencat, qualsevol direcció era tan bona com una altra. No podia fer res d'utilitat, no tenia res al seu abast que pogués marcar alguna diferència per a ningú que no fos ell mateix.

«D'altra banda, qui diu que jo hagi de ser d'utilitat?»

I assegut en aquella cornisa va descobrir que hi havia una direcció que encara significava alguna cosa per a ell. Es va aixecar. La Vergere va obrir els ulls.

Ell va apartar les falgueres, tornant a les ombres nocturnes que projectaven, i va trobar el camí fins a la paret coberta de molsa. Va començar per la cantonada del fons i va recórrer la paret en tota la longitud, arrencant amb la mà una llarga tira de molsa. Es va desprendre amb facilitat, revelant el durciment llis de sota. Va mirar per sobre l'espatlla la Vergere, que l'observava en silenci a través de la pantalla de falgueres.

Es va encongir d'espatlles i va tornar a la cantonada i va començar per la paret contigua. A tres passos de la cantonada, els seus dits van trobar una escletxa vertical, recta com un làser, vorejada per tires de metall; a l'altra banda de l'escletxa, la paret era de duracer. En Jacen va palpar la paret a l'altura de la cintura fins que els seus dits van ensopegar amb el tancament manual. El va girar, va empènyer i la porta de duracer va lliscar a un costat amb un cruixit esgotat.

-Què fas?

En Jacen no va contestar.

A l'altre costat hi havia un passadís que feia olor de rosada, mal il·luminat per bulboses excrescències de liquen fosforescent, amb una catifa esparracada corcada per insectes cobrint el sòl. Havien passat molts anys des que recorria els nivells inferiors amb la Jaina i Lowie, Tenel Ka i Zekk, però l'olor era inconfusible. A les parets del passadís hi havia moltes portes numerades; era un dels vells blocs d'apartaments dels nivells mitjans. A l'altre extrem del passadís, una arcada oberta conduïa a les escales d'emergència. En Jacen va assentir per a si, i es va dirigir cap a les escales sense dirigir una sola mirada a la Vergere.

-A on vas? -reverberà la veu d'ella al passadís.

No li devia cap resposta. Va començar a baixar les escales en silenci. L'escala estava feta de plastifibra transparent embrutada pels anys i reforçada per una xarxa de filferros. Per entre el munt d'esgarrapades, esquerdes i filferros va poder veure més avall una passarel·la que duia a la paret llisa i tacada de negre d'un edifici contigu. Després de baixar mig tram d'escales, va fer una pausa i va sospirar.

-Vens o no?

-És clar -La Vergere va aparèixer darrere d'ell, a la part alta de l'escala, somrient obertament a la llum del Pont-. Només esperava que m'ho preguntessis.

Següent