Traïdor (III)

Anterior

Capítol 3

El jardí

La llavornau va caure per última vegada més enllà de la realitat de l'univers, just a la vora de l'horitzó del succés de la galàxia, aquest merlet gravitatori on té el seu límit fins a l'hiperespai infinit. Es va convertir per última vegada en el seu propi univers.

Aquest univers llavor, com el més gran que acabava de deixar, va seguir evolucionant. Amb el temps que només tenia significat dins de la seva bombolla, l'univers llavor va diferenciar-se i es va fer més complex. La carn entre les aletes radials es va alterar, tornant-se més dura i espessa aquí, més tova i esponjosa allà, a mesura que els aparells criatura fetals es definien en úters que creixien sols dins de la seva fina pell de realitat.

L'univers llavor va iniciar-se en la indefinició sense direcció de l'hiperespai el seu llarg i lent descens cap al centre de la galàxia.

En Jacen va veure acostar-se la Vergere; una petita silueta àgil en la boirosa brillantor verda que en l’Escola Bressol passava per nit.

Va saltar deliberadament sobre la superfície tacada d'escòria luminescent de l'estany de crancs vonduun, fixant-se per on trepitjava com si anés a pescar en aquests bassals que deixa la marea en retirar-se.

En Jacen va estrènyer la mandíbula.

Va tornar a mirar la ferida al ventre de l'esclau; un llarg tall corbat, no molt profund. La pell de l'esclau era rosa, amb tons de vermell viu a les vores de la ferida; l'esclau es va estremir quan Jacen separà les vores. La ferida era superficial, només traspuava sang; podia veure el tou sèu de l'interior, no el dur múscul vermell o l'embalum dels budells, i va assentir per a si mateix.

-Et posaràs bé. A partir d'ara, allunya't de la cova dels amfibastons.

-Com... Com vaig a fer això? -va gemegar l'esclau-. Quina elecció tinc?

-Sempre hi ha una elecció -va mussitar en Jacen.

Es va gratar el cap; els cabells li havien crescut prou com començar-se-li a arrissar. El tenia cobert de greixosa terra i li picava, encara que no tant com la fina i desigual barba d'adolescent que li molestava en galtes i coll. Va alçar la mirada cap a la Vergere. Ja estava més a prop, movent-se entre els monticles de colònies de fongs de joves ooglith. No l'havia vist des del seu primer dia a l’Escola Bressol. Segons els seus càlculs havia estat setmanes abans.

Potser mesos.

Va obrir amb enganys la boca d'un voluminós sac-cuc que tenia al seu costat a terra, i va ficar la mà dins. Els escarabats ganxo que omplien el ventre del sac-cuc van atacar salvatgement la seva mà. Va esperar a què vint o trenta enfonsessin les mandíbules en la seva pell i va treure la mà, deixant que la boca del sac-cuc tornés a tancar-se. Els escarabats ganxo es van inflar per formar com un voluminós guant insectoide. Va usar la mà amb el seu guant d'escarabats per mantenir tancada la ferida del ventre ferit de l'esclau. Amb la mà lliure va fer pessigolles a l'articulació del coll d'un escarabat ganxo fins que li va fer obrir les mandíbules; llavors va pressionar l'insecte contra la ferida fins que va tornar a mossegar, mantenint la ferida tancada. Amb un gir ràpid dels dits li va arrencar el cos, deixant el cap al seu lloc.

Va necessitar vint escarabats ganxo per tancar la ferida de l'esclau. Es va treure amb suavitat els escarabats vius que seguien aferrats a la seva mà i els va tornar a sac-cuc, arrencant després tires de la vora inferior de la túnicapell de l'esclau per lligar-les al voltant del cos, a manera d'embenat improvisat. La túnicapell i les tires van sagnar llet per les vores per on s'havien trencat: una sang resinosa i enganxosa que va mantenir les tires unides i subjectes al seu lloc.

-Mira de mantenir-te sec -li va dir en Jacen en veu baixa-. I no t'acostis a la cova dels amfibastons fins que se't curi. Estic segur que poden olorar les ferides. Et farien miques.

Aquesta cova d'amfibastons era molt diferent a la que va trobar en la mónnau de Myrkr; aquells havien estat modificats, alterats, domesticats. Domats. La de l’Escola Bressol era l'original, la primigènia. Res allà estava domesticat.

Els pòlips d'amfibastó d'aquesta cova mesuraven entre un i tres metres; embalums de teixit com el cuir amb arrels profundes, cadascun amb dos i cinc nòduls de múscul dels que brollaven triades d'amfibastons joves. Els pòlips d'amfibastó eren sèssils carnívors, els amfibastons joves actuaven com a armes i braços del pòlip, traspassant, enverinant i eventualment disseccionat la presa del pòlip en trossos prou petits com per entrar a la bocasòl del pòlip gran com un puny. Mataven i menjaven qualsevol cosa viva. Només el cranc vonduun, únic enemic natural del pòlip d'amfibastó podia acostar-s'hi amb seguretat, fora de perill sota la suau corba de la closca impenetrable.

-Però... Però si m'envien -va gemegar l'esclau-. Què faig llavors?

-La xarxa de llavors dels esclaus només està connectada als teus nervis del dolor. El pitjor que pot fer és causar-te dolor -va dir en Jacen-. Els amfibastons et mataran.

-Però el dolor... el dolor...

-Ho sé.

-Tu no ho saps -va dir agrament l'esclau-. Mai t'obliguen a fer res.

-A tu tampoc t'obliguen a fer res. No poden. Només poden fer-te mal. No és el mateix.

-Per tu és fàcil dir-ho! Quan va ser l'última vegada que et van fer mal a tu?

En Jacen es va aixecar, va desviar la mirada cap a la Vergere.

-Serà millor que dormis una mica. Aviat encendran el sol.

L'eslau es va allunyar mussitant, arrossegant els peus, en direcció als altres esclaus. No li va donar les gràcies.

Poques vegades ho feien.

Tot just li parlaven, excepte quan acudien a ell perquè guarís les seves ferides. L'evitaven. Era massa estrany, massa diferent als altres, i no era fàcil parlar amb ell. Es movia entre ells embolicat en una bombolla permanent de solitud; ningú volia acostar-se massa a ell. Li tenien por. A vegades també l'odiaven.

En Jacen es va inclinar i va agafar un grapat dels escarabats sense cap. Mentre mirava la Vergere apropar-se, els va cascar un per un la petxina abdominal entre el polze i el primer artell, traient la pàl·lida carn porpra. La carn de l'escarabat ganxo és rica en greixos i proteïnes, i fa gust com la llagosta de gel de Mon Cal.

Era el més apetitós que tenia per menjar.

La Vergere va arribar fins a ell passant per entre els esclaus adormits. Ell va alçar la mirada i es va trobar amb la d'ella, somrient, i va fer un gest amb una mà.

-Ja estàs força a prop -va dir en Jacen.

Ella es va aturar.

-Com? No m'abraces? No beses a la teva amiga Vergere?

-Què vols?

Ella va somriure d'aquesta manera tan seva i va obrir la boca com si anés a donar-li una de les seves críptiques respostes que no responien res, però en comptes d'això va arronsar les espatlles, va sospirar i el somriure va desaparèixer.

-Tinc curiositat -es va limitar a dir-. Com està el teu pit?

En Jacen es va posar la mà a la túnicapell, sobre el forat supurant que tenia sota les costelles. La túnicapell s'havia curat una setmana abans. Hi havia desaparegut fins i tot la taca de sang. Sospitava que les túnicapells vivien de les secrecions de les criatures que les vestien: suor, sang, cèl·lules de la pell despreses i olis. La seva era gran i saludable, encara que li arrencava contínuament tires per embenats, tant per a ell com per als esclaus ferits als quals atenia; sempre creixia per recuperar la seva longitud original en un o dos dies.

Però el seu pit...

En mirar la Vergere, va poder tornar a sentir: el garfi d'os tallant-li sota les costelles, corbant-se per travessar-li el diafragma. La punta li havia fregat el pulmó i esgarrapat l'interior de l'estèrnum; havia sentit una gèlida i escruixidora absència de dolor que va obrir un esvoranc en les seves forces. S'havia desplomat en mans dels guerrers.

La Vergere havia retirat el garfi a poc a poc, fent que rellisqués pels músculs tensos, i el va mirar fixament. La seva cresta brillava amb un iridescent i inescrutable arc de Sant Martí.

-La notes ja?

En Jacen havia mirat al lent fil de sang que rajava del forat sota les costelles. El forat no era més gran que l'extrem del seu dit petit; va sentir un desig absurd de ficar-se el dit a la ferida com si fos el tap d'una ampolla de whisky corellià.

Només llavors li va dir la Vergere el que havia fet el garfi d'os: implantar-li al pit una llavor esclavitzadora.

-Ben fet -li va dir ella alegrement a l'arma-. Camina, pots relaxar-te. -El Garfi es va relaxar, enroscant-se per un moment al voltant del seu canell, com l'abraçada d'una serp afectuosa, i després es va desenrotllar per deixar-se caure a terra i allunyar-se reptant entre l'herba.

-Sé que ja et van implantar un -li va dir-. A Belkadan, oi? Però aquella llavor va créixer massa a poc a poc i va poder treure's amb facilitat. Així que he fet que aquesta nova, i millorada, que sigui menys... mm, menys accessible.

I l'agonia va florir sobre el seu cor.

La llavor esclavitzadora va germinar en segons, els seus filaments van reptar pel plexe celíac com cucs perforadors. Li va saludar secretant enzims analgèsics, encenent en el seu pit una flamarada estel·lar que el va enderrocar com el cop d'una porra. Va caure de genolls, encongit, embolicat en dolor.

La Vergere i els guerrers el van deixar allà. No calia donar-li ordres o instruccions; la llavor esclavitzadora ja li havia fet saber de forma senzilla i directa el que requeria d'ell, amb una eficàcia que en Jacen començava a considerar típica dels yuuzhan vong.

Fent-li mal.

La llavor esclavitzadora estava connectada telepàticament a un dels dhuryam. Cada vegada que en Jacen no feia el que el dhuryam volia, la llavor esclavitzadora li posava els nervis al vermell. L'única forma d'escapar al dolor era descobrir el que desitjava el dhuryam, per la qual cosa provava una cosa després d'una altra fins a trobar una activitat que no li fes mal.

A vegades requeria un temps saber-ho. En ocasions molt de temps.

Aquí, a l’Escola Bressol, el sol s'apagava la tercera part de cada dia. En comptes de llunes per a il·luminar-se en la nit artificial, hi havia abundants molses i algues fosforescents. Si ara ho desitjava, podia comptar els dies, però no es va molestar a fer-ho. Podia calcular el pas del temps pel ritme en què la xarxa de filaments de la llavor esclavitzadora es propagava pels seus nervis.

Podia notar-la créixer.

A mesura que creixia, el seu control es refinava, i el dhuryam podia dir-li mitjançant la cada vegada més sofisticada xarxa de la llavor esclavitzadora que avancés fent-li mal a l'esquena. Dir-li que agafés alguna cosa fent-li mal a la mà buida. Si calia, podia punxar els seus nervis perquè un espasme involuntari li mogués un braç o una cama en la direcció apropiada.

La ferida deixada per la injecció del garfi de la Vergere havia empitjorat; estava vermella i inflamada i amb una crosta de líquid groc. En Jacen va pressionar la mà contra el rígid embenat de túnicapell. Va mirar inexpressiu l'estranya criatura avícola que li havia fet això.

-El meu pit? -va dir-. Està bé.

-Deixa'm-ho veure.

-Deixa'm en pau.

-No hem parlat ja de com d'inútil que és comportar-se com un nen, Jacen Solo? -va dir, saltant elegantment en la seva direcció.

-No t'acostis a mi, Vergere. Ho dic de debò.

-Et crec -va dir ella. Va trepitjar terreny sòlid i va començar a caminar cap a ell.

-Però, què importa com ho diguis? Com vas a impedir-m'ho? Per ventura em mataràs?

En Jacen va tancar els punys i no va respondre.

-Em mutilaràs? Deixaràs tolida a la teva amiga Vergere? Sí? -va estendre el braç cap a ell, com convidant-lo a un ball-. Trenca'm un os, llavors. Per sobre del canell, si no us importa. Podrà soldar-se amb neteja suficient com per ser només una molèstia temporal.

-Vergere...

-Infligeix-me dolor -Es va oferir-. Retorça'm el colze. Arrenca plomes de la meva cresta. O seu i ensenya-me'n les costelles. Les ordres que no estan recolzades per la força només són suggeriments, Jacen Solo.

«I les seves ordres són ordres», va pensar en Jacen. Podria fer venir a un esquadró de guerrers en qüestió de minuts, probablement fins a fer-lo levitar en l'aire i fer amb ell el que volgués. Tot i així, en Jacen no es va moure.

Ella va inclinar inquisitiva el cap cap a un costat, i li va dirigir un somriure de costat. Va formar una punta amb els seus quatre dits oposables i va colpejar amb fermesa, i punteria, en la ferida infectada a través de la túnicapell.

El dolor va esclatar al costat d'en Jacen, però ni tan sols va pestanyejar.

-T'ho he dit -va dir amb calma-. Estic bé.

Ella va assenyalar a terra, a les aixafades capes de molsa on s'havia tombat l'esclau mentre en Jacen li tancava la ferida amb escarabats.

-Tomba't.

En Jacen no es va moure.

-Jacen Solo -va dir ella pacient-. Saps que la Força està amb mi. Creus que no sento la teva infecció? Que sóc tan cega que no veig la febre cremant en els teus ulls? Que sóc tan feble que no puc tirar-te a terra?

«Arribarà un moment -va pensar en Jacen- en què respondrem a l'última pregunta». Però va llançar un sospir i es va estirar sobre la molsa.

La Vergere li va subjectar la túnicapell amb les dues mans i va baixar el cap per fer un foradet en ella amb les seves petites i esmolades dents. Va ampliar el forat amb les mans i li va treure l'embenat que portava sota. Va doblegar l'embenat i li va arrencar la crosta infectada de la ferida. En Jacen la mirava inexpressiu, sense reaccionar als bruscs gestos amb que tocava les costelles inflamades.

Ella va notar la seva mirada i li va picar l'ullet.

-El dolor significa poc per a tu, oi?

-Després de l'Abraçada? -En Jacen va arronsar les espatlles-. No l'ignoro, si és el que vols dir.

-Però no et domina -va dir ella aprovadora-. Hi ha qui diu que els humans són incapaços de superar la seva por al dolor.

-Potser qui digui això no conegui a molts humans.

-I pot ser que si. Però no coneixen a cap com tu.

Va baixar el cap i va tancar els ulls, sostenint l'embenat al palmell d'una mà. En Jacen la va mirar, sorprès, mentre ella plorava.

Gemmes líquides es van acumular a la comissura dels seus ulls i van relliscar pel seu morro, brillants en el boirós crepuscle verd. Les llàgrimes de la Vergere... Recordava el petit pot de llàgrimes, i la sobtada recuperació de la Mara de la infecció per espores coomb que tothom creia que acabaria amb la seva vida.

La Vergere es va eixugar les llàgrimes amb l'embenat brut i va tornar a aplicar-lo contra la ferida d'en Jacen. El dolor va desaparèixer.

-Subjecta-ho al seu lloc -va dir ella, posant-se a arrencar tires de la vora inferior de la túnicapell, quan en Jacen va posar la mà sobre l'embenat.

En Jacen no va poder evitar aixecar l'embenat. Havia de veure-ho.

La inflamació havia desaparegut. La pell que envoltava la seva ferida estava rosada i sana, i la ferida en si gotejava sang que semblava i feia una olor normal, en comptes de l'espès líquid amb ferum de mort que brollava d'ella des de feia tants dies.

-Com...? -panteixà-. Com pots...?

-No et vaig dir que ho mantinguessis al seu lloc? -La Vergere va tornar a posar-li l'embenat sobre la ferida amb un copet, i el va subjectar amb les tires que acabava d'arrencar de la túnicapell.

-Aquestes llàgrimes... Què són? -va preguntar en Jacen, esglaiat.

-El que jo vulgui que siguin.

-No ho entenc.

-Et seria evident si encara tinguessis la Força. Les femelles de la meva espècie tenim glàndules lacrimals molt sofisticades; fins i tot les cegues a la Força poden... podien... alterar les seves llàgrimes per produir un ampli espectre de senyals feronòmics i intoxicants químics per l'ús dels nostres mascles. Amb la Força el meu control és molt precís, i puc fer que l'estructura molecular de les meves llàgrimes s'ajusti als meus desitjos, sigui una cura sistèmica per una infecció per espores coomb... o un potent antibiòtic tòpic amb propietats esteroides instantànies.

-Uauh -va dir en Jacen. El cor se li va omplir de sobte d'esperança-. Vull dir, uauh. Vergere, creus que... Vull dir, voldries... Podria ja...?

Ella el va mirar fixament.

-Pregunta.

-Hi ha tants... -començà-. Hi ha un esclau... un bothan, Trask es diu, que s'ha trencat el turmell. Fractura composta, i té septicèmia. He de tallar-li el peu. Segur que això el mata igual. Pillon Miner, és humà, el primer a descobrir que els pòlips d'amfibastó d'aquesta cova estan prou madurs com per atacar. Peritonitis. Es mor. Tinc dotzenes d'esclaus amb talls i ferides, la majoria infectades, i cada vegada que un esclau entra allà, és atacat pels amfibastons. Sort que són immadurs i encara no han desenvolupat les glàndules verinoses, o cap dels esclaus hauria sobreviscut. Saps aquests brots d'ooglith dels monticles pels que has vingut...? Dos d'ells es van enganxar a una twi'lek per l'esquena, però tampoc estan madurs, i no tenen els enzims antibacterians dels adults, de manera que quan els filaments alimentaris entren pels seus porus els passen qui sap quins gèrmens. És aquesta d'allà... la que gemega. No puc fer res per ella. No crec que vegi el proper matí.

-Res del que has dit és una pegunta o una petició -la Vergere pestanyejà una vegada, a poc a poc, i després una altra vegada-. Pregunta.

En Jacen va estrènyer els punys i va tornar a obrir-los, col·locant un contra l'embenat que ella havia subjectat contra les seves costelles.

-Les teves llàgrimes, Vergere. Podries salvar moltes vides.

-Sí, podria.

-Si us plau, Vergere. Ho faràs?

-No.

 Si us plau...

-No, Jacen Solo. No ho faré. Per què ho hauria de fer? Són esclaus.

-Són persones...

Ella va arronsar les espatlles.

-M'has ajudat a mi -va dir en Jacen, la desesperació i la ràbia van començar a notar-se a la seva veu-. Per què fas això per mi, i no per ells?

-Per què és una pregunta més profunda que la seva resposta -es va recolzar a la terra molsosa. La cresta relaxada i plana al llarg del crani-. Digues-me, Jacen Solo, què diferencia una flor d'una mala herba?

-Vergere...

-Això no és una endevinalla. El que diferencia una flor d'una mala herba és, sent exactes, la decisió del jardiner.

-No sóc un jardiner -va dir en Jacen, contenint el geni. Es va inclinar cap a ella, la sang acudint al seu rostre-. I això no són males herbes!

Ella va arronsar les espatlles.

-Les nostres dificultats tornen a ser lingüístiques. Per a mi, un jardiner és algú que tria què conrea i què desarrela; que decideix quines vides han d'acabar perquè floreixin les vides que ell aprecia -Va abaixar el cap amb timidesa, o amb vergonya, sospirant, i va obrir la mà en direcció a les closques sense cap dels escarabats ganxo-. No és això el que has fet tu?

Ell va mantenir la mirada fixa en ella, aferrant-se a la seva ira.

-Això són insectes, Vergere.

-Igual que l'arnombra.

-Jo parlo de persones...

-És que els escarabats estan menys vius que l'esclau? No és una vida una vida, sigui quina sigui la forma que prengui?

En Jacen va abaixar el cap.

-No pots obligar-me a dir que vaig fer malament. No vaig fer malament. Ells són éssers intel·ligents. Això són insectes.

Ella va emetre un riure que era com un picaroleig.

-No he dit que estigués malament, Jacen Solo. Que potser sóc una moralista? Només assenyalo que vas fer una elecció de jardiner.

En Jacen sempre havia estat tossut, i estava lluny de rendir-se.

-Tu ets la jardinera -va mussitar bròfegament, mirant-se les mans-. Jo només sóc una de les males herbes.

Ella va posar la mà en el seu braç, els seus llargs dits flexibles eren càlids i suaus, el seu tacte tan clarament amistós, fins i tot afectuós, que en Jacen va sentir per un moment que no li havia abandonat la seva empatia en la Força. Va saber, sense cap mena de dubte, que la Vergere no volia fer-li mal. Que es preocupava per ell i lamentava la seva ira, la seva hostilitat i el seu sofriment.

«Però això no vol dir que estigui del meu costat», es va recordar.

-Com és que t'has convertit en el droide metge del teu grup d'esclaus? -va preguntar ella a poc a poc-. Com ha recaigut això en tu, d'entre tots els treballs que fan els esclaus?

-No hi ha ningú més que pugui fer-ho.

-Ningú que pugui recol·locar un os? Ningú que pugui netejar un tall? Ningú que pugui arrencar el cap a un escarabat ganxo?

En Jacen va arronsar les espatlles.

-Ningú que pugui dir-li al dhuryam que se'n vagi a fotre per una resclosa d'aire.

-Ah -la translúcida parpella interna li va cobrir els ulls-. El dhuryam ho desaprova?

-Diguem que va caldre convèncer-lo.

-Convèncer-lo?

-Sí.

Ella va callar una llarga estona. Podria estar esperant que ell s'expliqués, o intentant endevinar el que ell havia fet. O pensant en una cosa molt diferent.

-I com te les vas arreglar per convèncer-lo?

En Jacen va mirar a través d'ella i va recordar la seva salvatge lluita privada contra la llavor esclavitzadora i el dhuryam que la controlava, un agònic dia rere l'altre. Es va preguntar quanta part d'aquesta història seria coneguda per ella; estava segur que tenia alguna manera de tenir-lo vigilat.

El dhuryam era una criatura intel·ligent i no va trigar gaire a descobrir que no podria moure a Jacen amb el dolor. Però era tossut per naturalesa, i estava específicament dissenyat per manar. No estava acostumat a la desobediència, ni inclinat a tolerar-la.

Després de diversos dies de dolor pur i dur, el dhuryam va aprofitar el creixement de la llavor esclavitzadora per passar més d'una setmana movent individualment les extremitats d'en Jacen per control remot, usant la llavor esclavitzadora per produir espasmes i rampes que l'obliguessin a moure's, fent que se sacsegés com un holomonstre controlat per un tauler lògic mig fos.

El moment decisiu va arribar quan el dhuryam es va adonar que havia dedicat tant d'esforç i atenció al seu forcejament amb Jacen que estava descuidant els altres esclaus. Els seus dominis a l’Escola Bressol estaven sumint-se en la ruïna, convertint-se en un erm entre els florents dominis dels seus germans rivals. Va comprendre que trencar la voluntat d'en Jacen era una empresa costosa, un projecte amb un preu que es comptava en treballs sense fer. I no va trigar a descobrir que en Jacen podia ser d'utilitat, fins i tot sense trencar-lo.

En Jacen havia dedicat cada respir del dolor a tenir cura dels seus companys esclaus. No tenia veritables coneixements mèdics, però la seva col·lecció de formes de vida exòtiques li havia proporcionat coneixements bàsics d’exobiologia, i les seves aventures amb els altres joves Jedi li havien permès obtenir un coneixement pràctic de la medicina en el camp de batalla.

Amb el temps, el dhuryam va semblar entendre que els esclaus sans treballaven millor, i els seus dominis no van trigar a millorar. En Jacen havia descobert que el dhuryam li permetria fer pràcticament el que volgués sempre que això contribuís als seus interessos.

«Suposo que podria dir-se -va pensar en Jacen-, que he ensenyat al dhuryam que a vegades els socis són més útils que els esclaus».

Però no va dir res d'això.

No li devia cap resposta a la Vergere.

-Ja t'ho vaig dir abans -va mussitar amb seguretat-. Pots matar-me, però no fer-me obeir.

Les parpelles interiors dels ulls d'ella van tornar a alçar-se.

-Per això ets una flor entre males herbes, Jacen Solo.

La va mirar a la negror sense fons dels seus ulls i va desviar la mirada cap als esclaus, demorant-se en la vida vongformada de l’Escola Bressol i després en les seves pròpies mans, que es van tancar per formar punys de blancs artells. Va tornar a relaxar-se, la va mirar i finalment, després de tot, no va trobar cap motiu per no dir-ho.

-Ets Sith, oi?

Ella es va posar molt rígida.

-Ho sóc?

-Sé alguna cosa del Costat Fosc, Vergere. Tota aquesta porqueria sobre flors i males herbes... Sé el que vols dir en realitat. Vols dir que creus estar per sobre dels altres.

-Tot el que et dic és una...

-Estalvia-t'ho. Perds el temps. La Jaina i jo vam ser segrestats per l'Acadèmia Fosca. Van intentar que ens passéssim al Costat Fosc. No va funcionar -va pensar un moment en la Jaina, en la foscor que va sentir l'última vegada que la va tocar a través del seu llaç de bessons. Les seves mans van tornar a ser punys, i va negar amb el cap per allunyar aquest record. Va repetir: - No va funcionar. Tampoc et funcionarà a tu.

El primer gest de la Vergere va ser una feble corba en la comissura dels llavis.

-Sith? Jedi? Són les úniques opcions que hi ha? Llum o foscor, bé o malament? És que la Força només és això? Quina és la frontera on la llum i la foscor projecten les seves formes i ombres? On és el terreny en què s'alcen el bé i el mal?

-Estalvia-t'ho. He passat massa temps fent-me aquestes preguntes. Anys. Mai porten enlloc.

Els ulls d'ella es van il·luminar d'alegria.

-T'han portat fins aquí, oi? -va fer un gest amb la mà que abastava tota l’Escola Bressol-. No és això algun lloc?

En Jacen va negar amb el cap, fart d'això. Es va posar dempeus.

-Les respostes no revelen tota la veritat.

-Molt bé! -La Vergere va donar una palmellada i es va posar dempeus d'un salt com un titella moguda per un ressort-. Molt bé, Jacen Solo. Les preguntes revelen més que les respostes; aquest és el principi de la saviesa.

-De la teva classe de saviesa...

-És que n'hi ha d'una altra classe? És que la veritat és tan variada com una manada de nerfs? -semblava exultant, es va estremir com si lluités amb les ganes de posar-se a ballar-. Aquí tens una pregunta d'un altre tipus, més senzilla, una pregunta amistosa amb una resposta que no només és certa, sinó útil.

En Jacen es va aixecar.

-No tinc temps per això. Encendran el sol en uns minuts.

Va començar a caminar cap als esclaus adormits. Hi havia benes que canviar abans que els esclaus comencessin les tasques del matí.

La Vergere es va dirigir a la seva esquena.

-Si la Força és vida, com pot haver vida sense la Força?

-Què? -En Jacen es va aturar i va mirar per sobre l'espatlla-. Què?

-Vas néixer per ser jardiner. Recorda això: no només tens dret a triar flors i no males herbes, sinó que és la teva responsabilitat. Quines són flors? Quines són males herbes? Tu decideixes.

-Què?

El sol de l’Escola Bressol es va encendre sobre ells amb un llampec i un tronar. En Jacen va pestanyejar, protegint els ulls contra la flamarada sobtada i la Vergere ja estava lluny per quan va poder tornar a veure, saltant de monticle en monticle per l’aiguamoll dels crancs vonduun.

Se la va quedar mirant.

«Si la Força és vida, com pot haver vida sense la Força?»

Va continuar netejant i tancant ferides, component fractures i separant la carn infectada de la sana. El sol va sortir, el sol es va posar. Alguns esclaus van millorar. Alguns van morir, Tothom va seguir treballant.

Els dominis del dhuryam florien. Els arbres es van entreteixir formant fantàstiques estructures embolicades en epífits. La llustrosa herba verda dels turons més alts s'agitava sota l'eixordador buf que bombaven per les venes de ventilació. A ulls d'en Jacen, semblava que les terres d'aquest dhuryam eren més sofisticades i elegants que les dels seus veïns; quan les boires es van separar prou com per veure el bol de terra que tenia sobre el cap, li va semblar de fet que el domini en què vivia era el més desenvolupat de tota l’Escola Bressol. Però era irònicament conscient que la seva opinió no tenia per què ser objectiva, i que igual estava apostant per l'equip de casa.

«Si la Força és vida -li havia dit ella-, com pot haver vida sense la Força?»

Enyorava la Força cada dia, cada hora. Cada minut. Era constant i dolorosament conscient de l'enorme absència que deixava en la seva vida, la recordava cada vegada que feia un torniquet, amb cada grunyit o gemec de dolor que podia haver apaivagat amb la Força.

La va recordar quan va haver d'amputar el peu d'en Trask amb un amfibastó que havia atret fora de la cova amb molta cura i esforç, després de fer donar al seu pòlip trossos d'un esclau mort perquè mudés els amfibastons i aquests reptessin entre l'herba buscant terrenys fèrtils en els quals plantar-se.

La va recordar quan el bothan va morir delirant uns dies després.

«Si la Força és vida, com pot haver vida sense la Força?»

Li turmentava aquesta pregunta. Bategava en el fons del seu cap com un ullal infectat. La Vergere podia estar referint-se a la seva vida: Com podia viure ell sense la Força?

Per descomptat, la resposta era que no podia. Ell no.

La Força seguia allà.

Només que ell no podia sentir-la.

L'Ànakin solia dir que la Força era una eina, com un martell. Si la Força és un martell, va decidir en Jacen, llavors ell era un fuster al qual li havien tallat les mans. Ara ni tan sols podia veure el martell. No podia recordar l'aspecte que tenia.

Però...

«Si jo pertanyés a una espècie que mai hagués tingut mans, no podria reconèixer un martell... i no li trobaria cap utilitat, ni en el cas que endevinés d'alguna manera per a què servia. Un martell no tindria res a veure amb mi».

«Com la Força no té res a veure amb els yuuzhan vong».

Aquesta era mitja resposta... però se li seguia resistint l'altra meitat, seguia sangcremant-li.

Perquè la Força no era només una eina.

Si els yuuzhan vong existien al marge d'ella, la Força havia de ser menys del que li havien ensenyat que era. Menys del que sabia que era. Perquè ell sabia, amb la fermesa d'una roca, més enllà de qualsevol dubte possible, que la Força no era menys del que li havien ensenyat. Era més.

Era tot.

Si la Força només fos vida, com és que podia usar-se per aixecar una pedra, o un sabre làser, o una caça Ala-X? Per moure alguna cosa amb la Força, cal sentir-la abans. Una pedra tenia més presència a la Força que un yuuzhan vong viu.

Li apressava aquest misteri. Per sort, tenia molt de temps per pensar-hi.

A mesura que se succeïen els dies, el dhuryam semblava adquirir certa comprensió del que feia en Jacen, i, a través de la llavor esclavitzadora, li enviava punxades ocasionals, petites, gairebé afectuoses, més semblants al pessic d'un company que a l'espetec del cap d'esclaus, i en Jacen va descobrir que si es deixava empènyer per elles trobava, per exemple, una mena de molsa amb propietats immunoestimulants, o una secreció de cranc vonduun que era un antisèptic natural.

Gairebé com si el dhuryam intentés ajudar-lo...

A poc a poc, durant aquests dies, el seu concepte del dhuryam va canviar.

Durant amargues setmanes l'havia considerant un horrible monstre alienígena que arribava a l'interior del seu cos mitjançant la llavor esclavitzadora, esgarrapant els seus nervis amb el seu tacte menyspreable i inevitable, i ara descobria que ja no sentia horror quan baixava la guàrdia en pensar en el dhuryam.

«Suposo que, amb el temps, un pot acostumar-se al que sigui», va pensar.

Però això era alguna cosa més: havia començat a considerar-lo una altra forma de vida, una espècie desconeguda, perillosa però no forçosament hostil. Tenia intel·ligència, voluntat, intenció; era capaç de veure que en Jacen feia més bé que mal, i semblava haver consentit en una relació laboral.

Si una espècie que sempre ha estat cega coneix una espècie que sempre ha estat sorda, com es comuniquen? La resposta era òbvia per a ell: haurien d'improvisar un llenguatge basat en un sentit que compartissin les dues.

El dolor de la llavor esclavitzadora era una forma de comunicació, un llenguatge primitiu que en Jacen començava a comprendre a poc a poc, però encara no havia après a contestar.

«Si la Força és vida, com pot haver vida sense la Força?»

La comprensió no li va arribar en forma de revelació encegadora, sinó a poc a poc, amb un discerniment acumulatiu, de manera que una tarda color acer, quan mirava des de dalt d'un turó a l'illa-rusc dels dhuryam, ho va saber, i ho va comprendre, i no es va sorprendre ni es va sorprendre davant d'aquest nou coneixement i comprensió.

Això era el que sabia i comprenia: la resposta als yuuzhan vong era la mateixa que per a ell.

No hi ha vida sense la Força.

L'ull humà no percep l'energia electromagnètica que existeix fora d'una petita banda de freqüències anomenades llum visible, però aquestes freqüències existeixen encara que no pugui veure-les. Els yuuzhan vong i les seves creacions han d'estar en una part de la Força fora dels sentits dels Jedi. Res més.

En Jacen va estar parat a la part alta del turó, mirant a l'illa dels dhuryam amb el seu anell de guerrers guàrdies i va pensar: «Els yuuzhan vong no són els únics que estan en una part de la Força que no perceben els sentits dels Jedi». «Jo també».

Sempre havia tingut un do especial per fer amics entre altres espècies. Solia dir-ne empatia, però sempre havia estat quelcom més que una emoció compartida...

Havia estat un llenguatge improvisat que operava mitjançant una part de la Força que els altres Jedi no semblaven ser capaços de sentir.

Aquesta fogonada d'empatia que va sentir de la Vergere... Hi havia cregut que era una cosa que ella li havia projectat, una cosa que ella havia fet. I si no ho era? I si aquesta empatia procedia d'una part de la Força a la qual encara no podia accedir-hi?

Aturat al turó, sota la bola de fusió blanc-i-blava de migdia, en Jacen va iniciar un cicle de respiracions que calmaria la seva ment per a una concentració Jedi. Va buscar en el seu interior, per sentir la presència de la llavor esclavitzadora que enllaçava al dhuryam amb ell... i a ell amb el dhuryam.

La va sentir, enroscant-se al voltant dels seus nervis, com un animal alienígena que compartia el seu cos.

«Hola, petit -va dir al seu interior-. Siguem amics».

L'aranyapantalla estava aturada sobre un raig de nou fines potes articulades que s'arquejaven cap amunt des del seu cos central abans de corbar-se cap avall per sostenir el seu pes sobre fortes potes amb urpes. Del seu cos central penjava un sac transparent prou gran com per contenir a un wookiee, ple a vessar de gelatina òptica. El cos central també contenia el cervell de l'aranyapantalla, que integrava senyals telepàtics canalitzats des de diverses de les llavors esclaves que controlaven a les criatures de l’Escola Bressol.

Integrava tots aquests senyals en una imatge hologràfica creada dins del medi gelatinós mitjançant la intersecció de pulsacions electromagnètiques d'un grapat de glàndules situades on el sac de gelatina s'unia al cos en què estava el seu cervell. En Nom Anor va estudiar la imatge amb certa satisfacció, igual que la Vergere, agenollada al terra de la càmera a l'altre costat de l'aranyapantalla.

Encara que no compartia el fanatisme doctrinari de, per exemple, Tsavong Lah, l'Executor havia d'admetre que hi havia aspectes en què les criatures bioformades yuuzhan vong eren molt superiors a les seves contrapartides mecàniques de la Nova República. Per exemple, l'aranyapantalla. Encara que no era molt intel·ligent, almenys entenia que la seva tasca consistia a mantenir una imatge a temps real de l’Escola Bressol centrada en un subjecte específic, i a seguir en aquest subjecte on fos que hi anés. I això ho feia molt bé. El subjecte en qüestió era Jacen Solo.

En Nom Anor es va estirar per acariciar el cos de l'aranyapantalla d'una manera concreta, i va fer que la imatge d'en Jacen s'encongís, mostrant a la vista un escenari més ampli de l’Escola Bressol que l'envoltava: els esclaus que treballaven a la xarxa de dominis que partia radialment de l'illa-rusc dels dhuryam.

En Jacen semblava estar encanyant-li el canell a un esclau que havia tingut una caiguda, però a Nom Anor li semblava que bona part de la seva atenció estava centrada en l'illa-rusc que es veia en la distància.

-Així que dius que el segon pas s'ha completat? El dhuryam l'ha seduït amb èxit?

-O ell al dhuryam -La Vergere es va inclinar a un costat per mirar-lo als ulls a través del matoll de potes d'aranyapantalla-. Això és igual. Per crear un llaç empàtic, com ha fet ell, es necessita que els dos cedeixin en les seves diferències i es concentrin en el que tenen en comú. Sí, el segon pas s'ha completat.

-Ja -En Nom Anor es va recolzar i va creuar sobre el pit seus llargs i ossuts dits-. De moment, Jacen Solo té un grau alarmant de llibertat.

-La llibertat sempre és alarmant -va acceptar la Vergere.

-Més alarmant és que ara sigui conscient d'ella. Em pregunto si en Tsavong Lah no s'haurà confiat en excés en acceptar aquesta fase del pla.

-No voldràs dir que tems haver-te confiat tu en excés en proposar-la? -va dir la Vergere amb un mig somriure maliciós.

En Nom Anor ho va rebutjar amb un gest.

-Una cosa és donar-li espai, i una altra donar-li'n dins d'aquesta nau.

-Creus que podria posar en perill aquesta nau? Com?

-No ho sé -En Nom Anor va tirar el cos cap endavant, recolzant la barbeta en els artells mentre mirava la gelatina òptica-. Si he sobreviscut tant de temps en aquesta guerra no ha estat per subestimar als Jedi, i menys a la família Solo. Estic preocupat. Fins i tot la menor amenaça en aquesta nau resulta un risc excessiu.

No havia de seguir. La Vergere sabia que el material genètic utilitzat en la creació de la llavornau era irreemplaçable: mostres genètiques preservades durant els incomptables mil·lennis del viatge intergalàctic dels yuuzhan vong a bord de les seves mónnaus, mostres conservades d'un món natal desaparegut fa tant de temps en la pols de la història que no havia sobreviscut ni el seu nom.

-Tranquil·litza't, Nom Anor. No ha sortit a la perfecció cada pas donat fins ara?

Ell va arrufar les celles.

-Em malfio de les victòries fàcils.

-Però les victòries fàcils proven el favor dels Déus Veritables -va dir la Vergere amb aquesta cantarella irritant, un to que podia o no ser intencionadament burleta; en Nom Anor encara no ho havia decidit-. Desconfiar de la victòria fa pudor de blasfèmia, per no esmentar que d'ingratitud...

-Recorda amb qui parles -l'Executor va fer un senyal perquè marxés-. Deixa'm. Mantingues la teva vigilància. Intensifica-la, de fet. Els dies previs al sembrat són especialment perillosos. No corris riscos.

-Com ordenis, Executor.

La Vergere el va afavorir amb una reverència mil·limètricament correcta, i després va obrir l'esfínter/escotilla de la càmera i va sortir.

En Nom Anor va seguir el seu propi consell a la seva pròpia manera, previngudament, metòdicament. Quant la Vergere se'n va anar, va enviar un missatge per víllip al comandant d'un destacament especial de guerrers, especialment entrenat per a un moment com aquest. Va emetre un curt reguitzell d'ordres.

Abans que acabés el dia, hi hauria guerrers amb emmascaradors ooglith infiltrats entre els esclaus de l’Escola Bressol. Es mantindrien lluny d'en Jacen Solo, ocultarien la seva presència i esperarien.

Abans de la sembra hi hauria més d'un centenar.

I, fins llavors, en Nom Anor va prendre nota mental per fer que s'alimentés, cuidés i preparés la seva coral·lina nau per a un enlairament sobtat.

No s'arriscaria. Si hi havia sobreviscut tant de temps en aquesta guerra no havia estat per subestimar als Jedi.

Quan va morir el devaronià, en Jacen va pensar: «D'acord, igual m'he equivocat».

Es va agenollar a la vora del llac-rusc. Al seu voltant cridava una multitud d'esclaus ferits, lesionats i malalts que el buscaven amb mans i tentacles i urpes, i tirava de la seva túnicapell. La túnicapell s'havia amarat de molta sang abans que en Jacen aconseguís fer un torniquet en el monyó del braç del devaronià; la sang amb base de plata del devaronià era negra com un carenat i feia olor de sofre cremat. Mitjançant la llavor esclavitzadora del seu pit que l'enllaçava amb el dhuryam va poder percebre feblement la primitiva delícia de la túnicapell davant l'inusual gust de la sang.

A mesura que havien anat passant les setmanes, en Jacen i el dhuryam van anar aprenent a comunicar-se amb més precisió per mitjà de la llavor esclavitzadora. Potser fos perquè el dhuryam, com el seu cosí el yammosk, era innatament telepàtic i podia comunicar-se de forma limitada fins i tot amb humans, o potser perquè en Jacen tenia una llarga, llarga experiència amb la comunicació empàtica i telepàtica. O potser fos perquè la xarxa de circells de la llavor esclavitzadora s'havia entrellaçat tan íntimament amb el sistema nerviós d'en Jacen que pràcticament era part del seu cervell. Al Jacen no li importaven les explicacions.

Només els resultats comptaven.

Ara podia usar emocions i imatges per intercanviar informació amb el dhuryam. Combinant les dues, havien desenvolupat un vocabulari mutu bastant ampli, però la seva connexió havia anat molt més enllà d'això. A mesura que aprofundia en el seu lligam amb el dhuryam, en Jacen va descobrir que si es concentrava podia connectar amb els sentits del dhuryam i ser conscient de les diferents formes de vida de l’Escola Bressol, així com del mateix dhuryam.

Per arribar fins al moribund devaronià, havia hagut d'obrir-se pas a través d'una torba d'esclaus que cridava, plorava i forcejava. Centenars d'ells s'havien concentrat prop del llac-rusc, esperant que en Jacen s'ocupés de les seves ferides o malalties. Molts d'aquests esclaus pertanyien a altres dhuryam que els havien enviat allà fuetejant-los mitjançant les seves llavors esclavitzadores amb un dolor agònic que els hi cremava els nervis. Tot i que els altres dhuryam havien intentat desenvolupar metges pel seu compte, no trobaven ni podien crear altres sanadors amb l'habilitat d'en Jacen. El seu llaç empàtic amb la llavor esclavitzadora li permetia emprar les connexions telepàtiques del dhuryam per sentir la gravetat de ferides i malalties i lesions internes, i tractar-les amb una eficiència que hauria sorprès a un meditècnic entrenat.

Al principi, el seu propi dhuryam va intentar impedir que tractés als esclaus dels seus germans rivals, i durant gairebé tot un dia van tornar a la seva guerra de dolor insuportable contra voluntat indestructible. I durant tot aquest temps, en Jacen no va parar de sentir en la seva ment la veu de la Vergere.

«Quines són les flors? Quines són les males herbes? -havia dit-. Tu tries».

Hi havia triat.

Cap patiment causat per una ordre del dhuryam li faria canviar la seva elecció. «Aquí no hi ha males herbes».

Cada esclau era una flor. Cada vida era preciosa. Empraria fins a l'últim erg de les seves energies per salvar-los a tots. «Aquí no hi ha males herbes».

Hi havia creat un centre d'assistència al costat de la riba del llac que envoltava l'illa-rusc dels dhuryam. Atès que els dominis partien del llac de forma radial, aquest era el lloc on els esclaus de dominis rivals podien trobar-lo travessant la menor quantitat de territori enemic. El seu propi dhuryam havia col·laborat amb ell fins al punt de proporcionar-li l'ajuda ocasional d'alguns dels seus esclaus, per recollir molses i herbes medicinals, subministraments o escarabats ganxo, i túnicapells joves que poguessin utilitzar-se per a embenats.

El devaronià havia estat un d'aquells ajudants temporals. En Jacen l'havia enviat turó amunt a per un grapat d'herbes gramínies que creixien en un turó proper; els seus grans mòlts molt fi eren un excel·lent coagulant lleugerament antibiòtic. El devaronià inclinà lleugerament els vestigis de banya del seu cap, va formar un somriure ple de dents esmolades com agulles i es va posar en marxa sense necessitar cap esperó del dhuryam.

Abans que pogués tornar, la multitud de ferits ja s'havia convertit en una torba. Es van iniciar lluites d'empentes a mesura que els dhuryam rivals s'enfrontaven als seus esclaus ferits, i alguna d'aquestes lluites a empentes s'havien tornat violentes abans que en Jacen pogués intervenir. El devaronià havia quedat atrapat en un d'aquests conflictes, i l'únic que van aconseguir tots els seus xiuxiuejos i exhibicions amenaçadores de dents esmolades havia estat veure's empès cap als marges de la torba. No podia contraatacar sense deixar anar el matoll d'herbes que en Jacen li havia enviat a recollir, i les dues banyes romes que es corbaven des del seu front estaven lluny de resultar intimidadores. Hi havia intentat vorejar la torba per la vora del llac, ja que l'anell de yuuzhan vong allà apostats impedia a la torba estendre's en aquesta direcció.

Això era el que l'havia matat.

En Jacen no sabia si el devaronià havia ensopegat, o relliscat en les pedres planes cobertes de porqueria del fons del llac, o si algú de la multitud l'havia enderrocat o empès intencionadament. Només sabia que el devaronià s'havia acostat massa a l'anell de guerrers.

Havia sentit el lladruc tallant d'un guerrer donant una ordre en la vora del llac, i alçat el cap a temps de veure una fulla d'amfibastó arrencant un raig de resplendent sang negra. En Jacen havia empès i apartat i lluitat per obrir-se pas entre la torba per trobar-se amb el devaronià caigut d'esquena, envoltat per les herbes que portava, subjectant amb una mà el monyó de l'altra.

En Jacen havia fet tot el que va poder, que no era gaire. El devaronià havia entrat en xoc molt abans que pogués fer-li un torniquet al monyó, i la mort havia esdevingut només un o dos minuts després. En Jacen havia tingut temps per estudiar el seu rostre, la pell desoladament pàl·lida, la fila de dents agusades darrere de gruixuts i incansables llavis, les petites banyes del front que es corbaven en anells de creixement que en Jacen no podia comptar amb les puntes dels dits. Havia tingut temps de mirar-lo als viscuts ulls vermells i llegir en ells una tristesa desconcertada davant aquesta mort arbitrària, inútil i buida que el reclamava.

Va ser llavors quan en Jacen va pensar: «D'acord, igual m'he equivocat».

Pot ser que, al final, sí que hi hagués males herbes.

Va alçar el cap i va mirar a una mala herba als ulls.

El guerrer, que havia matat al devaronià li va tornar la mirada, impassible, empunyant l'amfibastó tacat de negre.

«Quines són flors? Quines són males herbes? No només tens dret a triar flors i no males herbes, sinó que és la teva responsabilitat».

Les paraules de la Vergere li van semblar encertades. Però dubtava que la veritat que trobava en elles fos la veritat que ella pretenia comunicar. Va descobrir que no li importava el que pretengués ella. Hi havia triat. Es va aixecar, inexpressiu, i li va donar l'esquena al guerrer, internant-se entre la torba.

Hi havia decidit quines eren les males herbes. «Vols jardineria? -va pensar amb gèlida claredat-. Tu espera i veuràs. Et vaig a ensenyar el que és jardineria. Tu espera i veuràs».

Següent