Traïdor (XII)

Anterior

Capítol 12

La llum del Camí Veritable

A la superfície d'un planeta alienígena hi ha un Cavaller Jedi que somia.

Organismes que són màquines s'uneixen a màquines que són organismes per atendre les necessitats del seu cos; glucosa i salí circulen pel seu corrent sanguini, al costat de potents alcaloides que submergeixen la seva consciència molt per sota de la superfície del son. El planeta que el conté està marcat amb taques de selva desenfrenada sobre un esquelet de ciutat en ruïnes i el seu cel lligat a un Pont teixit amb l'arc de Sant Martí.

El Cavaller Jedi somia amb alienígenes i yuuzhan vong. Somia amb traïdors que són Jedi, i Jedi que són traïdors. I de vegades, en el somni, el traïdor es torna cap a ell i diu «Si no sóc un Jedi, segueixo sent un traïdor? Si no sóc un traïdor, segueixo sent un Jedi?»

Una altra figura del seu somni és un yuuzhan vong esquelètic, que d'alguna manera entén que és en Nom Anor, el profeta de Rhommamul. El Nom Anor de Duro.

De Myrkr.

I en el somni hi ha una altra figura més: petita, esvelta i àgil, un alienígena amb cresta de plomes pertanyent a una espècie desconeguda, una blanca font de la Força. El Cavaller Jedi també somia amb ell mateix, jaient immòbil com si estigués mort, enredat en una xarxa de lianes i extremitats de fusta que és mig hamaca i mig teranyina. Es contempla des de fora, surant, molt, molt alt en una mena d'òrbita astral, massa lluny per sentir les seves veus encara que d'alguna manera a vegades sap el que diuen, massa lluny per veure les seves cares encara que d'alguna sap com són...

I d'alguna manera sap que parlen de matar-lo.

Ja no els hi presta molta atenció; ha tingut aquest somni moltes, moltes vegades. Es repeteix en la seva ment com un enregistrament defectuós.

El somni sempre comença amb:

«No és que dubti de la sinceritat de la teva conversió -mormola amb astúcia la figura de Nom Anor a Traïdor-, però has d'adonar-te del que li semblarà això a, per exemple, el Mestre Bèl·lic Tsavong Lah. Ell podria pensar que si de veritat sentissis devoció pel Camí Veritable hauries matat sense pietat en aquest patètic Jedi a la nau campament, en comptes de carregar amb ell fins aquí».

El Traïdor li replica inexpressiu: «I privar els Déus Veritables d'un sacrifici formal?»

L'alienígena de cresta de plomes assenteix orgullós donant la seva aprovació, i el Profeta acaba tenint que mostrar-se d'acord. «Qualsevol Jedi sempre és un captiu digne de ser-ho -concedeix-. Podem sacrificar-lo avui mateix. De fet... »En aquest moment uns llavis sense carn es retreuen per mostrar un somriure que és una boca plena d'agulles. «... Pots sacrificar-lo tu mateix. Matar un dels teus farà molt per apaivagar... les, ah, dubtes del Mestre Bèl·lic».

Per descomptat, accepta el Traïdor assentint amb el cap, i aquí el somni del Cavaller Jedi sempre es converteix en malson, en què es veu novament atrapat en el seu cos immòbil, indefens, silenciós, com si ja fos cadàver, ofegant-se en l'horror. Intenta buscar en la Força per arribar al cor fred i traïdor del traïdor i, per a la seva sorpresa, percep un clar sentiment de calidesa i ànim, com si el Traïdor li guinyés un ull i li premés amistosament el braç. «Però podem fer alguna cosa millor. Podem convertir-lo en una prova, en un assaig, amb aquest prenent el lloc de la meva germana».

El Cavaller Jedi entén a la manera dels somnis que el parany en què ha caigut es va preparar per a la Jaina. Hi ha alguna cosa que no li quadra d'això, quelcom que no aconsegueix recordar. Si de veritat volien agafar a la Jaina, hi havia una forma millor, però no aconsegueix recordar quina.

Com sempre, el profeta posa objeccions al pla del Traïdor, ja que fins i tot l'existència del Traïdor és un secret conegut per pocs. Massa gent, tant yuuzhan vong com a esclaus, participaria en aquest assaig, i el secret es descobriria inevitablement.

«El secret ja no és útil -contraresta el Traïdor amb serenitat-. La meva conversió al Camí Veritable no complirà cap propòsit mentre continuï sent secret. El dia que prenguem a la meva germana proclamaré a tota la galàxia l'evangeli dels Déus Veritables, però hem d'estar preparats per a això. Hem de practicar si volem que la cerimònia sigui impecable. Jo he de practicar».

«Practicar què? -pregunta el profeta-. Un sacrifici no és un ritual complex».

L'alienígena parla: «Quan el Gran Sacrifici tingui lloc, ha de ser un sacrifici voluntari. L'altre bessó ha d'acudir a la mort desitjós, amb el cap ben alt i alegria al cor, sabent que portarà la veritat en aquesta galàxia».

«Com farà aquest -afirma el Traïdor-. Per això heu fet de mi el que sóc. He de guiar-lo a la veritat. A la llum. Sentireu la veritat retrunyir en la meva boca, i veurà en els meus ulls la llum del Déu que sóc».

El profeta semblà escèptic, però diu: «Els preparatius requeriran un temps».

«Pren-te el temps que necessitis -diu el Traïdor-. Parlaré amb aquest Jedi quan tot estigui preparat».

I aquí el Cavaller Jedi sempre recorre a la Força per colpejar el cervell del Traïdor amb el martell de la seva indiferència, i rep en resposta un altre gest de complicitat invisible en la Força. El Traïdor mai dóna una altra indicació de ser conscient de la presència del Cavaller Jedi, i és aquí on es torna al profeta.

«Aquest dia, Ganner Rhysode caminarà orgullós darrere meu, mentre el condueixo al Pou del Cervell Planetari, i els dos ofrenarem la seva mort a la glòria dels Déus Veritables».

Sempre és en aquest punt quan una temor familiar el tenalla i el torna per un temps a la foscor, fins que torna a ressorgir i el somni es repeteix. I així succeeix una vegada i una altra i una altra, gravant-se en la seva ment amb àcid psíquic.

Una vegada i una altra i una altra fins que...

En Ganner Rhysode desperta amb un crit estremit i entretallat.

Va despertar adolorit.

Algú havia ficat el braç fins al colze dins de la seva gola, encaixant els dits en els seus bronquis, i llavors els dits i la mà i el canell i el braç van començar a retirar-se a poc a poc, secs i durs i aspres com una crosta, esgarrapant l'interior del coll mentre ell s'ofegava i sentia arcades i intentava tossir. Alhora, tubs i cables i agulles es van retirar de les seves venes i nervis i a través de la seva pell estirada...

«Desperta, Ganner Rhysode! Desperta i aixeca't! Se t'ha ordenat!»

Sabia que havia estat somiant, i sabia que estava despertant, però no aconseguia alliberar-se d'aquest somni que s'estirava al seu voltant, elàstic, enganxós, com viscoses membranes que es dividien en fines tires i humides cordes que el subjectaven amb coses impossibles, amb fantasies desbocades d'haver estat capturat per una dotzena de guerrers yuuzhan vong amb la cara d'en Jacen Solo, imatges embogides de sacrificis i alienígenes i la Jaina i aquest tal Nom Anor...

Les seves parpelles es van obrir com escotilles de frontisses rovellades. El braç que es retirava de la seva tràquea era menys un arbre que una branca amb una escorça que estava coberta de fang tenyit de sang. Els tubs que es retiraven de les seves venes a través de la pell semblaven ovopositores d'immenses vespes rodanxones com vesícules que brollaven del tronc d'arbres atrofiats que hi havia als seus dos costats. Estava en una llitera que semblava feta de lianes, però les lianes s'agitaven sota ell de forma muscular, flexionant-se i relaxant-com una xarxa teixida amb serps.

Més lianes penjaven del sostre, llargues lianes cordades, nuades i enrotllades... Però no eren lianes, sinó més aviat tentacles, perquè les lianes no poden desenrotllar-se i tornar-se a enrotllar, nuar-se i desnuar-se soles en nusos impossiblement complexos... I no eren tentacles perquè els tentacles no acaben en enormes, brillants i rodons ulls vermells que semblaven mirar-te sempre fixament fins i tot a través de totes les nuades i enrotllaments...

Drogues, va pensar maldestrament. M'han drogat. Estic al·lucinant.

-Desperta, Ganner Rhysode! Desperta a la Veritat!

Això havia de ser una al·lucinació, havia de ser-ho, perquè quan va moure el cap a un costat per mirar amb ulls lleganyosos a qui li donava aquestes ordres pomposes i vagament estúpides, l'home era com en Jacen Solo.

En Ganner va pestanyejar, i va alçar una mà per treure's les lleganyes dels ulls, i va ser així com va descobrir que ja no estava paralitzat, ni lligat. Però era com si ho estigués, perquè els alcaloides que encara circulaven pel seu corrent sanguini feien que la seva mà li resultés només uns grams menys pesada que el Triturador de Sols.

Quan va tornar a mirar, amb la visió lleugerament més clara, seguia sent en Jacen.

Però ja no era el noi que ell recordava.

Ara era més alt, i tenia les espatlles més amples. Els seus rínxols castanys estaven aclarits pel sol fins a ser metxes de ros daurat i una barba fosca li cobria la mandíbula. El seu rostre s'havia esmolat, agusat, refinat, perdent aquesta blanor de noi entremaliat, aquesta actitud múrria que antany feia que s'assemblés al seu pare, sent substituïda per una freda expressió de duracer que a Ganner li recordava la Leia denunciant a un senador corrupte des del podi de Cap d'Estat a la Gran Rotonda. Vestia una llarga túnica folgada d'un negre tan fosc que els seus plecs desapareixien en una nit sense forma. Les seves mànigues tenien un complex dibuix en teranyina que brillava amb llum pròpia, enfilat en yiridiana i escarlata com una xarxa d'artèries externes que bategava amb llum en comptes de sang. Sobre les espatlles portava una sobrepellissa de resplendent blanc en què s'escrivien tan sols estranys signes identificables en traços de lluent or.

Va obrir la boca per preguntar-li a quina classe d'estúpid ball de disfresses pensava anar, però llavors, abans que els seus llavis entumits per la droga poguessin formar les paraules, es va recordar:

«Jacen Solo és un traïdor».

-No tinguis por, Ganner Rhysode -va dir amb una veu estranyament sinistra, com la mala imitació d'un hipnotitzador-. Alegra't en comptes de témer! Ha arribat el dia del teu Beneït Alliberament!

-Significa... -En Ganner va haver d'expulsar de la gola un grum de fa-dies-que-no-parlo-... vol dir això que... què aneu a deixar-me anar?

-Els Dons dels Déus Veritables són tres -les seves veus van caure com penyals en un pou-. Ens donen la vida perquè puguem servir a la seva glòria, i aquest és el menor dels seus dons. Ens donen el dolor perquè puguem aprendre que la vida només té valor estant al seu servei, i aquest és un gran do. Però el major do que ens han donat és el de la mort, ja que suposa l'alliberament de la càrrega del dolor i la maledicció de la vida. És la seva recompensa, la seva gràcia, la seva mercè, i l'atorguen lliurement fins i tot als injustos i als infidels.

«Capturat. Drogat. Indefens. A punt de ser assassinat. Noi, encara sort que he estat prudent i discret -va pensar Ganner embotat-. O m'hauria ficat en problemes».

-Sí, veuràs -va dir amb una rialleta-, aquests Déus sonats... Crec que tenen bones intencions, però no saben quan parar. Són massa generosos. Ja em va molt bé amb el primer do. Quant als altres dos, escolta, mira, puc esperar...

-Silenci! -va ordenar en Jacen, allargant els braços, alçant les mans, amb els palmells cap endavant com si es dirigís a una multitud des de dalt d'un Mon-. No malgastis el teu alè en xerrameca! Descobreix la saviesa del Camí Veritable!

En Ganner se'l va quedar mirant, sense parla, però en Jacen va tancar els ulls en comptes de continuar parlant. Va trontollar com si anés a desmaiar-se.

-Jacen?

Una mà es va prémer en un puny i va estendre l'índex: «Espera».

-Què t'han fet, Jacen? Sigui el que sigui, podem arreglar-ho. Has de tornar amb mi, Jacen. No saps el que està passant. La Jaina... tothom, et necessita. No sé el que t'han fet, però no importa. El que t'hagin fet, no ha estat per culpa teva. Podem ajudar-te...

En Jacen va obrir els ulls, i després la parpella esquerra es va tancar en un gest de complicitat llarg i lent. En Ganner va callar.

En Jacen va tornar a tancar els ulls.

Llavors, també ho van fer, a poc a poc, un a un, tots els ulls que hi havia a l'extrem de les lianes tentacle que penjaven del sostre; la brillantor vermella de cada orbe es va sumir en la foscor i dos parpelles verticals es van tancar sobre ells, mentre les lianes tentacle es relaxaven progressivament per penjar flàccides, immòbils.

En Jacen va deixar caure les mans i va obrir els ulls. El seu rostre semblava defallir amb un cansament massa profund per a qualsevol ésser humà.

-Com et trobes? Has recuperat les forces? Creus que podràs caminar? -tornava a sonar com un adolescent, però un adolescent amb més anys que els de la seva edat real.

Vell... massa vell... En part era això el que el feia tan estrany... Una cosa en els seus ulls: un coneixement antic, fred, una admissió dolorosa de veritats amargues, que feien que no semblés un Solo.

-Què vas a...? Què passa? Jacen...

-Ara podem parlar, però no per molt temps. He convençut a les criatures que ens vigilaven perquè fessin una migdiada.

-Criatures? Vigilant-nos? No he...

-Ens estaven vigilant. Per això he muntat fa un moment aquest estúpid numeret teatral. Els yuuzhan vong han decidit que sóc l'avatar d'un dels seus Déus bessons.

En Ganner se'l va quedar mirant. La seva vida s'havia convertit en una desfilada d'inexplicables situacions estranyes.

-Vaig tenir un somni... un somni sobre un sacrifici... Anaves a matar-me, i després buscar a la Jaina i matar-la també a ella... Només era un somni, oi? -empassà saliva-. Oi?

En Jacen va ficar la mà en una de les seves mànigues i va treure una bossa similar a aquella en què portava el quadrat de tela amb el verí, a la nau campament; aquesta borsa contenia un quadradet similar de tela humida, que va aplicar immediatament en les punxades plenes de sang on les lianes tub s'havien retirat de la pell d'en Ganner.

-Ara no poden veure'ns o sentir-nos. No trigarà a venir algú a veure el que passa. Hem d'estar preparats per sortir quan arribin.

-Per sortir? On? On som, Jacen? Què...? Ei, què m'estàs fent? Què és aquesta cosa?

Deixava de sagnar allà on li tocava la humitat de la tela. Els seus músculs drogats van començar a recuperar forces.

-Estem a Yuuzhan'tar -va dir en Jacen mentre seguia aplicant la tela-. El món natal dels yuuzhan vong.

En Ganner havia sentit aquest nom en les naus campament.

-Et refereixes a Coruscant.

-No. No em refereixo a això.

-Canviar-li el nom no el converteix en...

-Els Yuuzhan vong refan tot el que toquen -la mà d'en Jacen va caure a un costat, i una fosca llunyania va prolongar la seva mirada més enllà de les parets d'aquesta petita habitació-. No és qüestió de noms. Jo segueixo dient-me Jacen Solo.

En Ganner va arrufar les celles.

Un instant després, Jacen va semblar recordar on era. Va deixar caure la tela a terra i va treure una llarga túnica blanca.

-Seu. Posa't això.

En Ganner va descobrir per a la seva sorpresa que podia moure's amb facilitat. Es va asseure i va treure les cames per la vora de la llitera. Els yuuzhan vong li havien deixat les botes i els leotards, però li estava agraït per la túnica; ser-hi al descobert li feia sentir estranyament incòmode. Vulnerable.

Es va aixecar i es va posar la túnica, meravellant-se de com de bé que es trobava. Estar vestit. Ser capaç de sostenir-se dempeus. Mai hauria endevinat la profunda alegria que li provocaria un plaer tan senzill.

Va captar un moviment de cua d'ull i va abaixar la mirada. La túnica tenia dibuixos lluminosos com la d'en Jacen, colors que bategaven al llarg de xarxes arterials en mànigues i pit, només que els dibuixos de la túnica d'en Ganner eren verds i negres sobre fons blanc.

Va arrufar les celles.

-Què és això?

-És la teva túnica per al sacrifici. Per a la processó fins al Pou del Cervell Planetari.

En Ganner se'l va quedar mirant. El seu somni va acudir a ell.

«Aquest dia, Ganner Rhysode caminarà orgullós darrere meu, mentre el condueixo al Pou del Cervell Planetari, i els dos ofrenaré la seva mort a la glòria dels Déus Veritables».

-Ei, no, tu no -va dir. Va començar a treure's la túnica per sobre del cap.

-Ei, sí jo si.

-Això és algun truc -no se suposava que un dels Déus bessons dels yuuzhan vong era un trampós o alguna cosa així? Fins a quin punt li estava explicant Jacen la veritat? - Això és un truc. M'estàs mentint.

-Sí, La veritat és que sí. Et menteixo.

En Ganner es va aturar, i es va quedar mirant-lo pel forat del coll de la túnica que tenia a mig treure. Els llavis d'en Jacen es van moure per formar aquest inconfusible mig somriure dels Solo.

-Tot el que et dic és mentida.

-Què?

-Veuràs, el que passa és que tot el que et diu algú és mentida. La veritat sempre és molt més gran que les paraules que s'utilitzen per descriure-la.

-Ho sabia! Això és un truc!

-Sí. Però no a costa teva.

En Ganner negà en silenci amb el cap. No aconseguia associar aquest Jacen amb l'alegre noi de pèl fosc que coneixia. Per un moment va tenir una esperança absurda: que en Jacen no fos en Jacen, que aquest traïdor que havia promès matar-lo fos un impostor, algun tipus de clon, alguna cosa criada en les fioles d'un cuidador yuuzhan vong...

-Això, Jacen? Tu ets tu, oi...? -En Ganner va fer una ganyota. «Això m'ha sonat a estupidesa, fins i tot a mi».

-No -va dir l'home que semblava un Jacen Solo adult i trist-. No ho sóc. Però ho vaig ser.

-No ho entenc.

Ell va sospirar.

-Pensar en mi com Jacen Solo et donarà problemes -va dir amb to distant-. Vaig ser el noi que vas conèixer, Ganner, però no sóc el noi que et va conèixer.

-Però ets viu -En Ganner va arronsar les espatlles dins de la túnica i va deixar d'intentar treure-se-la-. És l'únic que importa. T'he trobat. Després de tot aquest temps. És el que importa. Ets viu.

-No.

-Sí que importa. No tens ni idea de com d'important que és... No saps el que significa per a la Nova República el que estiguis viu! El que significa per a la Jaina...

-Però no estic viu.

En Ganner va pestanyejar. En Jacen semblava trist.

-No ho entenc.

-Això no puc evitar-ho.

-Però, però, però Jacen, vinga, no siguis ridícul... Aquesta fosca llunyania va apuntar als seus ulls.

-Porto mesos mort, Ganner. Vaig morir poc després de Myrkr, només que encara no he repòs sota terra.

Un calfred va recórrer la columna vertebral d'en Ganner.

-Estàs... Mort?

-Així és. Igual que tu.

Part de la precipitada explicació d'en Jacen tenia sentit. Els rumors que havien fet córrer i que conduïen a una «trampa» a la nau campament no pretenien capturar a ningú; Jacen Solo estava guanyat temps. Esperava que en Nom Anor perdés la paciència a mesura que passessin les setmanes i el tragués d'allà. Si de veritat hagués volgut agafar la Jaina, només hauria hagut de reobrir la connexió a la Força que els unia des que van néixer. Res en la galàxia hauria pogut impedir que ella el trobés.

-Res a la galàxia pot impedir a la Jaina que faci el que sigui que decideixi fer. Així que vaig haver de mantenir apagada aquesta part de mi. Si descobreix que estic viu, vindrà a per mi... i això la matarà. Com a l'Ànakin. Com a mi -aquesta estranya tristesa va tornar a apuntar al seu rostre-. I com a tu.

En Ganner ho va deixar córrer. Era evident que en Jacen no estava molt en els seus totals, i no podia culpar-lo després tot pel que havia passat.

-I si al final s'hagués presentat a la nau campament?

En Jacen va tancar els ulls i els va tornar a obrir, en un moviment massa lent i deliberat per ser considerat un parpelleig.

-Llavors estaria tenint aquesta conversa amb ella. I tu tindries una possibilitat d'arribar a la vellesa.

En Jacen havia sentit que en Ganner s'acostava a ell dies abans de la seva arribada, i havia fet tot el possible per desanimar-lo, en les seves circumstàncies. La temor paralitzadora, la creixent convicció que s'encaminava a la seva mort, i al final la compulsió de donar mitja volta i arrencar a córrer, havien estat obra d'en Jacen utilitzant la Força per allunyar-lo.

-Però no va servir de res -va sospirar en Jacen, negant amb el cap-. Si no fossis tan punyeterament valent, ara estaries viu.

-Això... Si. Ja. Suposo -va dir en Ganner dubtant-. Però... això, Jacen? Te n'adones que no estic realment mort, oi?

-Ets tu qui ha d'adonar-se que si, Ganner. Estàs mort. Et va matar tornar a la cel·la de la nau campament -En Jacen es va recolzar pesadament contra la paret i es va fregar els vermells ulls-. Els guerrers que estaven amb mi volien matar-te allà mateix. L'única forma en què podries haver escapat era ajudant-te, i d'ajudar-te, d'haver-los demostrat que jo seguia sent un Jedi, el pilot hauria despertat el dovin basal i desintegrat la nau sencera.

-Inclosos ells mateixos?

-Les missions suïcides són un honor per als yuuzhan vong. Saps això del seu Beneït Alliberament? No és només un dogma. Ho creuen de veritat.

I la trista i fosca llunyania de la seva mirada va fer que en Ganner es preguntés si Jacen no s'ho creuria també una mica.

-Fa molt que els dos estem morts, Ganner. I avui. -En Jacen va treure forces d'algun lloc. Es va empènyer apartant-se de la paret i es va quedar parat com un home que només coneix el cansament per referències-. Avui és el dia en què deixarem de respirar.

En Ganner es va fregar la cara com si fent-se un massatge pogués introduir-hi comprensió a través de la pell.

-Llavors, per què no deixes que em matin?

-Perquè et necessito. Perquè puc utilitzar-te. Perquè tenim una oportunitat que la nostra mort serveixi per a alguna cosa.

En Jacen li va explicar que el «sacrifici» era una farsa, una excusa per poder entrar en el que es deia el Pou del Cervell Planetari. En Ganner entenia que aquest «cervell planetari» era una mena d'ordinador mestre a nivell planetari, creat pels yuuzhan vong perquè guiés l'ecologia d'aquest món natal recreat. En Jacen portava setmanes rebregant el cap, buscant la manera d'entrar en el Pou, que era una mena de búnquer reforçat, com un crani inexpugnable concebut per protegir al Cervell Planetari de qualsevol mal. Els yuuzhan vong, i menys Nom Anor, que era el seu controlador, no el deixaven acostar-se en aquest lloc. No estaven completament segurs que la «conversió» d'en Jacen fos real.

En Ganner els entenia. No estava completament segur que no ho fos.

-Fa molt que espero l'oportunitat de passar deu minuts a soles al Pou del Cervell Planetari. I tu, Ganner, el teu «sacrifici», em permetràs accedir al Pou. Només necessito entrar allà.

-Per què és tan important aquest Cervell Planetari? Què penses fer un cop a dins?

En Jacen estava molt, molt quiet, amb una expressió decidida d'immutable duracer que era pur Skywalker. Per fi va parlar amb convicció tranquil·la i absoluta.

-Vaig a ensenyar als yuuzhan vong una lliçó sobre com funciona realment l'univers.

Un calfred va fer tremolar a Ganner, com si una ombra freda hagués entrat en la Força.

-No ho entenc.

-No cal. Repeteix amb mi: «He vist la llum del Camí Veritable, i vaig als Déus amb alegria al cor i ple de gratitud pel seu tercer do».

-Deus estar boig.

En Jacen va assentir pensatiu, com si hagués passat un temps meditant aquesta possibilitat i hagués arribat a la conclusió que no podia negar-la.

-Què et fa pensar que ho faré?

La mirada de duracer d'en Jacen es va clavar en Ganner.

-No t'ho estic demanant. T'ho ofereixo. No necessito la teva cooperació. Haurem mort deu minuts després de creuar la porta del Pou, col·laboris amb mi o no.

-Llavors, per què ho he de fer?

En Jacen va arronsar les espatlles.

-Per què no hauries de fer-ho?

-Com puc saber que puc confiar en tu? Com sé que no hauria d'atacar-te ara mateix? -En Ganner va recolzar el pes en la part davantera dels peus, en un posat equilibrat des del qual podia saltar en qualsevol direcció-. Sé que ets més fort, Jacen, més del que ho he estat jo mai. Ho vaig notar a la nau campament. Sé que pots matar-me si vols. Però puc fer que em matis aquí.

En Jacen va obrir les mans. El seu rostre era expectant.

-Tria i actua.

-Que triï? Què vols dir amb que triï?

-Escull morir aquí per res, o morir al Pou del Cervell Planetari, on la teva mort podrà canviar la galàxia.

En Ganner es va humitejar els llavis.

-Com se suposa que podré decidir? Com puc saber si puc confiar en tu?

-No pots -el seu rostre va tornar a suavitzar-se, i una ombra de mig somriure dels Solo es dibuixà amb tristesa en els seus llavis-. La confiança és sempre un acte de fe, Ganner.

-Per a tu és fàcil dir-ho!

-Suposo que si. Vols saber quant confio en tu? -va tornar a buscar a la seva túnica, i quan va treure la mà la va obrir cap a Ganner-. Agafa-ho.

A la mà oberta es veia l'empunyadura d'un sabre làser.

En Ganner va pestanyejar. Es va fregar els ulls. Quan va tornar a mirar, seguia sent un sabre làser.

-Agafa'l -va dir-li -. Fes-lo servir si has d'usar-lo. Encara que decideixis usar-lo contra mi.

-Em dónes el teu sabre làser?

En Jacen va negar amb el cap.

-No és meu -va aixecar la mà-. Endavant. Agafa'l.

-Què és, doncs? Un de fals? Un altre truc? M'esclatarà a la mà?

-No és fals -va dir en Jacen, amb una tristesa tan profunda que només podia expressar-se amb reposada i exacta precisió-. No és un truc.

Per tercera vegada, va estendre el sabre làser cap a Ganner.

-És el de l'Ànakin.

-El de l'Ànakin... -una emoció ardent i tallant va recórrer el cos d'en Ganner, com si un llamp no li hagués donat per un pèl-. Com és que tens el sabre làser de l'Ànakin?

-Una amiga el va guardar per a mi -En Jacen va fer una ganyota, com si li sorprengués sentir aquestes paraules sortir dels seus llavis, i llavors va assentir, mostrant-se d'acord amb si mateix, a pesar seu-. Una amiga.

En Ganner només va saber quedar-se'l mirant, bocabadat. Desconcertat. Meravellat.

-I vols donar-me'l a mi?

-Podries necessitar-lo. I vaig destruir el teu.

A Ganner li tremolava la mà en agafar el sabre làser. Era càlid al tacte, càlid amb la calor corporal d'en Jacen, llis i lluent. Podia sentir la seva estructura en la Força, sentir la forma en què s'havia construït, la individualitat del seu disseny que feia que fos el de l'Ànakin. Podia sentir a l'Ànakin en aquesta empunyadura.

I podia sentir un buit: on el seu propi sabre làser havia tingut una gemma de Coruscant, aquí només hi havia un buit, un espai que no percebia amb la Força... Però, per als seus ulls i per a la seva mà, l'empunyadura contenia una brillant ametista que semblava centellejar amb llum interior.

Va pressionar l'activador i la fulla udolà en estendre's per complet, brillant, enlluernadora, xiuxiuejant amb un brunzit que podia sentir a les dents. Va il·luminar tota l'habitació amb una brillantor porpra, viscuda i antinatural.

-I què passa amb tu? On és el teu?

En Jacen va negar amb el cap.

-No veig el meu sabre làser des de Myrkr. I les armes són irrellevants pel que he de fer.

-Però... Però...

Un batec sord va travessar una paret dominada per un frunzit estriat que semblava una boca tallada en fusta. De l'altre costat hi arribaven febles veus que bordaven amb les tos i les arcades guturals de la llengua yuuzhan vong.

-Ja són aquí -va dir en Jacen. Va assentir cap el sabre làser que sostenia en Ganner-. Serà millor que l'amaguis. Si te'l troben, ens mataran als dos -una somriure irònic va apuntar als seus llavis-. O sigui, ens mataran massa aviat.

En Ganner no sabia què dir; s'ofegava en la irrealitat de la situació. Tot tenia molt més sentit quan somiava que quan estava despert. Va agitar el sabre làser de l'Ànakin com si hagués oblidat el que era.

-Tens que ajudar-me a entendre-ho...!

-No ho oblidis: «He vist la llum del Camí Veritable -va repetir en Jacen amb fermesa- i vaig als Déus amb alegria al cor i ple de gratitud pel seu tercer do».

Mentre en Ganner mirava desconcertat i bocabadat, la boca frunzida de la paret va badallar de sobte, donant pas a una escotilla que es va obrir a un enorme saló voltat. Es va remoure, i el sabre làser va estar a punt de caure-li en la seva pressa per desactivar-lo i guardar-lo en una de les voluminoses mànigues de la seva túnica blanca.

El saló estava ple de guerrers yuuzhan vong escarificats en posició de presentin armes.

Just a l'altre costat de l'obertura hi havia dos yuuzhan vong nerviosos i suats, pertanyents a una casta que en Ganner no va reconèixer. Els dos portaven corretges amb les que subjectaven unes criatures reptilesques de la mida de banthes, assegudes sobre les anques mentre feien servir les urpes anteriors per obligar a l'esfínter/escotilla a dilatar-se completament.

Uns passos més enllà hi havia una dotzena o més de yuuzhan vong, abillats amb idèntiques vestidures fantàsticament adornades que brillaven i resplendien i es retorçaven amb agitada vida, formant un semicercle que emmarcava a dos individus. Un d'ells portava una immensa tiara espinosa que en Ganner tenia entès que solien usar els Mestres Cuidadors, i l'altre portava una llarga túnica negra i en el seu rostre es pintava un somriure de punxegudes dents sense llavis que va reconèixer del seu somni.

Nom Anor.

En Jacen es va parar davant d'ells sense cap mena de preocupació.

-Què significa aquesta interrupció? -entonà, una altra vegada amb el to eixordador de la seva veu d'avatar de Déu-. Com us atreviu a interrompre quan comparteixo la Llum?

En Nom Anor va fer un pas endavant, i es va inclinar cap a Jacen.

-Molt bé, Jacen Solo. Portes aquest mantell d'una forma impressionant -va xiuxiuejar, increïblement. Llavors va fer un pas enrere i va alçar la veu perquè poguessin sentir-li els que estaven a prop-. Les criatures monitores van perdre de sobte la consciència. Estàvem preocupats. Va tot bé?

-La teva preocupació és un insult -va deixar anar Jacen amb altiva arrogància.

En Nom Anor arquejà les celles com si lluités per contenir un somriure, però el Mestre Cuidador i el semicercle de yuuzhan vong amb extravagant vestidura, que en Ganner va suposar pertanyien a la casta sacerdotal, van semblar prendre-s'ho considerablement més seriosament. Diversos d'ells es van estremir visiblement.

-Res passa que no sigui la meva Voluntat. Si aquestes criatures es van adormir és perquè jo els ho vaig ordenar així.

En Ganner va pestanyejar. «És curiós com pot agafar la veritat i fer que sembli una mentida», va pensar.

En Jacen es va girar cap a Ganner de forma grandiloqüent.

-Digues en aquestes febles criatures sense fe el que ha passat dins d'aquesta cambra.

En Ganner pestanyejà encara més.

-Jo, ah, jo, ah, bé...

-Parla! T'ho ordeno jo!

La parpella del costat de la cara tornada cap a la càmera es va tancar un instant.

En Ganner va tenir un moment de claredat perfecta. No havia de saber. Només havia de decidir.

Fes el que fes l'esperava la mort. No era qüestió de si moriria o no.

Només era qüestió de com.

-He vist la llum del Camí Veritable! -la seva veu va sonar sorprenentment calmada, considerant l'agitació del seu pit i la forma en què se li havien liquat les entranyes. Tenia les mans dins de les mànigues i va prémer el sabre làser de l'Ànakin com si fos un talismà que li donaria forces-. I, això, i vaig als Déus amb alegria al cor i ple de gratitud pel seu tercer do!

«De debò?», va vocalitzar en Nom Anor en silenci, amb una lluentor sinistra als ulls, com si no se li hagués enganyat en el més mínim, però un dels sacerdots va cridar amb veu que semblava la sirenaclàxon d'un aerotaxi:

-Tchurokk sen khattazz al'Yun! Tchurokk'tiz! Els guerrers reunits van respondre amb un rugit que semblava una allau.

-TCHUROKK!

«Quant entusiasme mostren aquests esparracats, escolta», va pensar en Ganner incòmode.

Semblaven estar iniciant una sèrie de aclamacions.

-Què diuen? -Li va preguntar entre dents.

-M'ofereixen una mica del respecte degut -va replicar en Jacen amb règia tranquil·litat-. Les seves paraules signifiquen «Heus aquí l'avatar del Déu».

-Tchurokk Sen Jeedai Ganner! Tchurokk'tiz!

-TCHUROKK!

-I, això, també em volen molt a mi, no?

-No et volen -va intervenir en Nom Anor, amb la maliciosa alegria d'un putt ben alimentat-. Ningú et vol; només honren el teu sacrifici voluntari als Déus Veritables.

-Ja. El meu, aquest, sacrifici voluntari. Els Déus Veritables. Això. Bé... a què estem esperant?

-A res -va dir en Nom Anor. Que comenci la funció.

Següent