L'arribada de la tempesta (IX)

Anterior

Capítol 9

La senzilla i elevada melodia de la seva infantesa seguia desenvolupant-se davant l'atenta assemblea, fent callar als nens i fent que els sadain i els suubatars dirigissin les orelles cap al centre del campament. Surava lliurement creuant el llac i els joncs, per acabar perdent-se en la foscor de la immensa nit. Cap dels yiwa, que escoltaven amb molta atenció, va entendre ni una paraula, però la força de la veu del jove humà i l'ardor amb què cantava n'hi va haver prou per comunicar la seva solitud. Però fins i tot això era innecessari. La cançó de l'humà era molt diferent de les seves agudes harmonies, però com gairebé tots els tipus de música no necessitava una llengua per trencar les barreres entre les espècies.

Li va costar una mica a Ànakin adonar-se que havia acabat.

Va parpellejar i va mirar al seu variat públic. Llavors van començar els xiulets, els cruixits d’artells coordinats. Hauria d'haver-se alegrat, però en lloc d'això, va córrer a seure de nou al costat del seu Mestre, amb el cap cot i completament vermell, intentant sense èxit amagar la incomoditat que sentia. Algú li va donar uns copets a l'esquena. Era Bulgan, geperut i contrafet, i amb la cara il·luminada d'emoció.

–Que bé ha sonat, Mestre Ànakin, que bé! –es va posar una mà a l'obertura auditiva–. Heu complagut a tots els alwari.

–Ha estat bé? –li va preguntar al seu Mestre amb to insegur.

Per a la seva sorpresa, l'expressió d'Obi-Wan era d'una aprovació sense precedents.

–Just quan crec que ja et conec, és quan em véns amb una altra sorpresa, Ànakin. No tenia ni idea que poguessis cantar així.

–Ni jo, la veritat –va dir amb timidesa el Padawan–. Vaig trobar una mica d'inspiració en un vell record.

–A vegades, aquesta és la millor font d'inspiració –va començar a aixecar-se. Era el seu torn–. Hi ha una altra cosa interessant de la qual potser no t'hagis adonat. La teva veu és més greu quan cantes.

–Sí m'he fixat, Mestre –Ànakin va somriure encongint-se d'espatlles–. Crec que segueix canviant.

Va observar al seu Mestre avançant amb confiança al centre del cercle. Que faria Obi-Wan per revelar als yiwa seu jo interior? Ànakin tenia tanta curiositat com qualsevol. Mai havia vist a Obi-Wan cantar, ballar, pintar o esculpir. La veritat és que Obi-Wan Kenobi, Cavaller Jedi, era algú massa rígid. El que no limitava en absolut la seva capacitat per guiar, va pensar Ànakin.

Obi-Wan va repassar un moment el seu coneixement del dialecte local, per assegurar-se que el controlava. Després va ajuntar les mans, es va aclarir la gola i va començar a parlar. Això era tot. Res de salts acrobàtics a l'estil saltimbanqui de la Barriss, res de declamacions emotives a ple pulmó com Ànakin. Només va parlar.

Però era música.

Igual que l'exhibició gimnàstica de la Barriss amb el sabre làser, allò era una altra novetat per a l’Ànakin. Al principi, tant ell com molts yiwa es van quedar una mica desencantats, ja que esperaven quelcom més espectacular, més grandiós. Si tot el que anava a fer el Jedi era parlar, podien anar-se'n a fer una altra cosa. I alguns fins i tot es van aixecar per marxar. Però Obi-Wan seguia declamant, i la seva veu s'alçava i descendia amb un to suau que era hipnotitzant, ferm, i aquells que s'havien aixecat van tornar per seure i escoltar, com si la veu fos tan addictiva com la droga més potent.

Obi-Wan va teixir una història que, com totes les grans històries, començava de forma senzilla. Fins i tot era una mica avorrida. Però els detalls van començar a sorgir, i les veritats profundes es van fer evidents a través de l'aventura, i ja cap era capaç d’aixecar-se. Per molt que ho intentessin, els yiwa, joves i ancians, romanien absorts amb la història del Jedi.

Hi havia un heroi, és clar. I una heroïna. I quan estan presents aquests dos elements, sempre hi ha una història d'amor veritable. Però hi havia en joc coses més importants que el seu amor. El destí de milions d'éssers penjava de la balança, i les seves vides i les dels seus fills depenien de prendre la decisió correcta, i de lluitar per la veritat i la justícia. Hi havia sacrifici i guerra, traïcions i revelacions, cobdícia i venjança, i, al final, quan el destí dels amants penjava com una petita pesa d'un prim fil, redempció. Després d'això, l'humil narrador no va poder veure, no va poder distingir, res que li donés mostres d'insatisfacció per part de la seva audiència.

Amb un somriure, Obi-Wan li va preguntar al públic si de veritat volien saber el final. El cor de la concurrència li ho va demanar tan vehementment que va despertar a la meitat del bestiar. Ànakin es va adonar que fins i tot Mazong estava ficat en la història i exigia un final.

Obi-Wan va alçar les mans demanant silenci i ho va obtenir immediatament.

Un silenci tan profund que fins i tot es podia sentir als petits rascadors peluts a l'altra banda del llac fregant els seus ventres contra les roques. En veu molt baixa, va concloure la història, sense alçar el to en cap moment, però deixant anar les paraules cada vegada més ràpid, fins que el públic, que s'avançava cada vegada més per sentir millor i no perdre’s res, va amenaçar amb aixafar-lo contra el cercle de sorra.

Quan va explicar el final sorpresa, hi va haver crits d'alegria i rialles, i tot seguit tots comentaven la història. Obi-Wan va tornar al seu lloc i va prendre seient. Els yiwa estaven tan absorbits per la història que es van oblidar de xiular o de fer-se petar els artells, però era igual. No hi havia necessitat d'aplaudiments, la història d'Obi-Wan havia passat de la simple aprovació al regne de l'acceptació completa.

–Li ha encantat a tots, Mestre –Ànakin no trobava paraules–. Jo m'incloc.

Obi-Wan jugava amb la sorra i va arronsar les espatlles de manera desconcertant.

–És el poder de la narració, el meu jove Padawan.

Ànakin va reflexionar sobre la frase, estava aprenent a fer-ho amb tot el que deia Obi-Wan.

–Has mantingut a tots en completa expectació. Jo crec que expectant ho defineix millor. No m'esperava el final feliç. Totes les vostres històries tenen finals feliços?

Obi-Wan va agafar un grapat de sorra, la va apartar a un costat, i després va aixecar la mirada per clavar-la en el seu aprenent, que es va sobresaltar.

–Això ho sabrem amb el temps, Ànakin Skywalker. En l'art de narrar no hi ha res predeterminat, no es dóna res per fet, allò sorprenent es converteix en freqüent, i un aprèn a esperar l'inesperat. Però el més normal és que, si s'ajunten persones raonables i de bona voluntat, el final feliç estigui assegurat.

El Padawan va arrufar les celles.

–Jo parlava dels contes, Mestre, no de la realitat.

–L’un no és més que un reflex d'allò altre, i de vegades és difícil distingir l'original de la imatge del mirall. Però les històries tenen en ocasions molt més a ensenyar que els fets –Obi-Wan va somriure–. És com fer un pastís. És crucial escollir bé els ingredients abans de ficar-lo al forn, –abans que Ànakin pogués intervenir, el Jedi va tornar a centrar la seva atenció en la festa–. Ja en parlarem d'això després si vols. Ara hem de mostrar la nostra cortesia a la Mestra Luminara prestant-li la mateixa atenció que els yiwa.

Ànakin no estava satisfet, però es va mostrar comprensiu. La Mestra Luminara ja es trobava en el centre de l'escenari. Tampoc és que fos un escenari de veritat, va pensar ell. La il·luminació era escassa, el sòl inestable i dir que era "poc sofisticat" seria molt dir, però ella semblava sentir-se com en el millor teatre de Coruscant. Hi havia esmentat diverses vegades el fred que sentia a causa del tallant aire de les praderies, així que no era d'estranyar que portés les seves llargues vestidures. Els yiwa, sorpresos amb les acrobàcies de la Barriss, emocionats amb la cançó d'Ànakin i absorbits pel relat d'Obi-Wan, esperaven amb expectació l’actuació de l'última dels visitants.

Luminara va tancar els ulls llarga estona. Després els va obrir i es va agenollar.

Va agafar un grapat de sorra. Es va alçar i va deixar que rellisqués entre els seus dits. Els grans queien arrossegats pel vent formant un arc en caure de la mà de la dona. Quan va buidar el puny, es va netejar els palmells de les mans per treure’s tots els grans.

Entre els yiwa va haver agitació. Fins al nen més petit del clan era conscient de l'honor d'aquell gest per les seves terres. El reconeixement tenia el seu mèrit, però tampoc era molt espectacular. Havia d'haver alguna cosa més. I aquí hi era. Luminara es va agenollar de nou i va tornar a omplir-se la mà de sorra, deixant que se li escapés entre els dits. De la multitud van sorgir murmuris de desaprovació. Barriss estava preocupada, i va notar que Ànakin es trobava igual de confús i desconcertat que ella. Obi-Wan semblava tranquil, però això no volia dir res. Sempre semblava el mateix.

Però es va veure a si mateixa inclinant-se cap endavant per veure millor.

Hi havia alguna cosa estranya, alguna cosa diferent, a la petita columna de sorra que es vessava entre els dits de la seva Mestra. Li va costar una mica adonar-se del que era. Quan ho va fer, i tot i ser conscient de les capacitats de la seva Mestra, es va quedar bocabadada.

La sorra queia en direcció oposada al vent.

Es tractava de sorra de platja comú i corrent, agafada de la riba del llac, però en els delicats, i forts dits de la Jedi, es va convertir en una cosa màgica. La llum dels fanals es reflectia a la cascada de grans, convertint la mica en mirall polit i el quars en pedres precioses. Quan l'última partícula caure de la mà de la Luminara, la sorra va canviar de direcció. Un, apa! d'admiració es va sentir entre el públic. La sorra queia cap amunt.

Com si fos un cable de metall, la columna de sorra va començar a girar al voltant de la Jedi, tancant-la en una espiral tancada i ascendent. Una altra columna va començar a elevar-se del sòl per envoltar la dona, com si fos una serp sortint de l'ou ja d'adulta. Les resplendents espirals rotaven cadascuna en una direcció, desfent-se en fils cada vegada més fins, fins que Luminara va estar envoltada d'una multitud de finíssimes línies de grans brillants. Era com si se l'haguessin empassat trenta columnes de diamants ballarins, fines com una agulla.

La Jedi va començar llavors a donar voltes. Primer lentament, guardant l'equilibri sobre un peu i empenyent-se amb l'altre. Els fins fils de sorra responien al seu moviment, i la meitat girava amb ella i l'altra meitat en la direcció oposada. Tot es desenvolupava en el més absolut silenci, però a Barriss li va semblar estar escoltant música.

Luminara va començar llavors a accelerar el ritme, com desafiant a la sorra giratòria. La força centrífuga va fer que els baixos de les seves vestidures comencessin a elevar-se i els anells de sorra s'apartessin per deixar-li pas.

La concurrència va contenir la respiració. Luminara, entre un ball de vestidures i sorra, va començar a enlairar-se del sòl. Seguia girant, però els seus peus es van elevar fins que va estar a un pam de terra. En aquest moment s’inclinà cap endavant i va començar a rotar al mateix temps que girava, mantenint-se en l'aire. Era la demostració de control sobre la Força més impressionant que Barriss havia vist mai.

Les espirals de sorra seguien els moviments de la Luminara rotant amb ella, fins que van formar un globus gairebé sòlid de llum, i les encegadores partícules gairebé ocultaven el seu cos. Llavors es va produir un so suau, com si un núvol deixés anar l'aire, i Luminara va aterrar amb les mans estirades i les cames obertes. La cortina esfèrica de sorra va caure a terra al seu voltant. Va baixar els braços i va inclinar el cap a manera de salutació abans de tornar a reunir-se amb els amics.

–Bé, estic impressionat. Com et sents?

–Marejada.

Va somriure lleument, però a penes va donar més símptomes del que sentia per dins.

–Si us plau, Mestra, digueu-me el secret del truc giratori.

Barriss estava ansiosa per saber-ho.

Luminara es va girar una mica per mirar a la seva Padawan i li va dir a poc a poc:

–El truc, estimada, és no vomitar. Almenys fins que t'hagis allunyat prou de l'escenari.

No hi va haver aplaudiments. Ni xiulets ni cruixit d’artells per celebrar-ho.

Els yiwa es van aixecar sols o en parella i es van anar dispersant cap a les seves febles barraques i fogueres cerimonials. Uns quants guàrdies armats van tornar al seu lloc, a fer la vigilància nocturna per prevenir l'atac dels shanh i altres depredadors que poguessin amenaçar el ramat. Abans del que s'esperava, els visitants es van quedar sols amb Mazong i les seves conselleres.

–El Clan ha presenciat molts espectacles per part de gran quantitat de convidats –va començar a dir el cap yiwa–, però ni els més vells recorden un tan ric, tan sorprenent i tan extraordinari.

–Ja, però jo no he pogut fer la meva actuació de malabars –va murmurar Bulgan decebut. Kyakhta li va donar un cop de colze a les costelles.

Mazong va ignorar l’alwari i va fer com si no li hagués sentit.

–Heu complert de sobres la vostra part del tracte –clavà els ulls en Luminara–. Donaria el que fos per saber com vau fer això.

–I jo –va intervenir Ànakin –. Seria molt útil en el combat.

Luminara va començar a explicar als seus amfitrions el que era la Força, l'ús que els Jedi feien d'ella i la naturalesa de la seva essència, fosca i benigna alhora. Quan va acabar, Mazong i les seves conselleres van assentir amb solemnitat.

–Viatgeu amb mercaderies perilloses –va dir en to ombrívol.

–Com totes les coses bones, té el seu risc –va dir ella–. Com aquesta proposta d'acord entre la Unitat de Comunitats i els clans Alwari. Però si se li atorga el respecte que es mereix, la Força acaba estant al servei del bé. I el mateix pot dir-se del tractat que estem intentant consolidar.

Mazong va dialogar amb les conselleres. Les dues ancianes semblaven molt animades, va pensar Barriss. Quan van acabar, el cap es va tornar cap als seus convidats, i ella es va abrigar amb les seves vestidures. Tot i que els vents d’Ansion tendien a disminuir al cap del dia, no sempre cessaven per complet, i tenia fred.

–Estem d'acord –va assenyalar magnànimament a Bulgan i a Kyakhta–. Donarem les indicacions necessàries als guies perquè trobeu als borokii el més aviat possible. Encara que siguin uns descastats, el fet que els hàgiu triat els honra.

–Quant trigarem a trobar-los? –va preguntar Obi-Wan.

–Són impredictibles –Mazong es va aixecar i els seus convidats li van seguir–. Els borokii també són alwari. Potser hagin acampat com els yiwa, però si segueixen en moviment haureu de seguir-los el rastre. Nosaltres només podem dirigir-vos cap el seu últim assentament conegut –els va dirigir un somriure tranquil·litzador–. No desespereu. Amb les nostres indicacions els trobareu abans, que pel vostre compte.

–Agraïm la vostra cordialitat i la vostra hospitalitat –li va dir Luminara.

Ell li va respondre amb un gest que no va saber interpretar.

–Ens heu compensat amb escreix. La veritat és que ara ens avergonyim de les nostres sospites.

–La precaució no ha de ser motiu de vergonya –va concloure Obi-Wan. Un Jedi podia estar sense dormir molt de temps, però no per pròpia voluntat. Estava cansat. Tots ho estaven.

Ànakin en concret no es podia treure del cap la exhibició de la Mestra Luminara. Li va mantenir preocupat quan se'n va anar a dormir i quan es va despertar seguia estant-ho. Ell pensava que havia vist o llegit tot sobre les possibilitats de la Força. Però un cop més, les seves conclusions eren errònies. No podia ni imaginar la quantitat d'estudi i control necessaris per a realitzar semblant gesta. La complexitat de controlar simultàniament el cos i milers de grans de sorra individuals, estava més enllà de les seves possibilitats.

Per ara, va pensar mentre es ficava al llit a la casa dels convidats.

Encara que era conscient de les seves limitacions en aquell moment, tenia una confiança infinita en les seves capacitats. Era la mateixa confiança que li havia permès sobreviure a una infància difícil, i la mateixa que li havia proporcionat les habilitats per reparar androides que li havien fet tan valuós a ulls d'aquella cruel bestiola amb ales anomenat Watto, i li havien permès participar en l’alliberament de Naboo del jou de la Federació de Comerç. La mateixa confiança que li permetria algun dia aconseguir tot el que volgués. Fos el que fos.

***

No hi va haver celebracions quan es van anar al matí següent. Ni un cor de joves yiwa alineat per acomiadar-los. Ni una escorta de genets per acompanyar-los cap al Nord, ni estendards ni instrument musical. Simplement els van dir per on havien d'anar i els van enviar cap allà.

Mentre s'allunyaven al trot sobre els descansats suubatars.

Luminara li va preguntar a Bulgan sobre la inexistència d'alguna cerimònia de comiat. El borni alwari va fer un gest de suficiència.

–La vida d'un nòmada és molt intensa, encara que no és tan dura com abans. No hi ha temps per a les frivolitats. Sempre hi ha animals dels quals tenir cura, joves als quals instruir, cases a construir o de reparar, ancians als quals atendre, i homes i animals que necessiten aigua i menjar. Aquesta és la raó per la qual els rituals com el d’ahir a la nit són tan importants. La diversió és necessària i respectada, però només quan hi ha temps per a ella –cavalcà en silenci un moment abans d’afegir–: La veritat és que heu deixat una grata impressió de l'Orde Jedi en els yiwa –va assenyalar amb el dit a la resta dels genets–. Tots.

–Nosaltres també vam gaudir –li va dir ella–. No és freqüent que se'ns demani que revelem aquesta part del nostre ésser. La major part del temps la passem explicant la política de la República o defensant-la, o preparant-nos per les dues coses. Creu-me –va dir–, hi ha molt pocs com els Jedi en la galàxia que comprenguin millor el que has dit dels nòmades.

El guia va assentir greument i va somriure.

–Però igual que els alwari, vosaltres també sabeu passar-vos-ho bé –en veure que no hi havia resposta, va afegir cautelós–. No?

Ella va sospirar mentre canviava de postura a la cadira.

–Jo em faig aquesta pregunta alguna vegada. Però sembla que les paraules entreteniment i Jedi s'exclouen mútuament –va recordar alguna cosa i va somriure–. Però recordo una broma que li va gastar el Mestre Mace Windu al Mestre Ki-Adi-Mundi. Tenia a veure amb tres Padawan i el nombre de globus oculars disponibles a l'habitació...

Va començar a explicar-li aquella història a Bulgan, que l'escoltava amb interès i atenció. Quan la Jedi va acabar, ell va fer un gest d'ignorància, i en el seu rostre es veien els signes que s'esforçava per entendre allò inaprehensible.

–Ho sento, Mestra Luminara, però no veig la gràcia de la història. Suposo que l'humor Jedi és tan incomprensible com la Força –es va mostrar sincer–. Potser un hagi de comprendre la Força per agafar les bromes.

–No ho crec –cavalcà en silenci un moment i va afegir sospirant–. Bé, a mi em semblava graciós.

Portaven un ritme excel·lent. Tots estaven molt animats per haver-se trobat amb els yiwa, que al principi es van mostrar reticents però al final van col·laborar, i més ara tenien una cosa semblant a un lloc on anar. Barriss va pensar, mentre s'arrepapava a la seva cadira de muntar, que almenys no anaven creuant la praderia al galop esperant trobar-se per casualitat amb els borokii. Les indicacions d'en Mazong havien estat bastant específiques, tot i que era probable que els borokii s'haguessin posat en moviment de nou. Es va preguntar si els seus rituals i costums serien molt diferents de les dels yiwa. Kyakhta li havia dit que dins dels nombrosos clans alwari hi havia grans diferències.

Viatjaven cap al Nord quan els seus guies es van aturar sobtadament.

Barriss es va incorporar a la cadira i va escodrinyar l'horitzó, que era igual en totes direccions, i portava així dies. Una praderia infinita, i camps de cereal nadiu només interromput en ocasions per uns quants arbres, alguna depressió amb aigua o fang i un turó aïllat. Res semblant a una construcció i res que superés en alçada a un suubatar sobre les seves potes posteriors. Així que es va preguntar amb curiositat què seria el que els havia portat a aturar-se, i per quina raó semblaven quelcom més que inquiets.

–Què passa? –Luminara i Obi-Wan es van avançar per preguntar als guies. La inspecció acurada dels quatre horitzons no aclaria la raó de la sobtada parada–. Per què ens hem parat aquí?

–Escolteu.

Tots dos alwari s'alçaven a la seva cadira esforçant-se òbviament per escoltar. Però què?

Luminara i els seus companys van guardar silenci. L'única cosa que se sentia era als suubatar mastegant suaument els grans de cereal, la constant remor del vent entre les espigues i l'udol ocasional d'un kilk caçant artròpodes de closca tova.

Llavors Barriss ho va sentir. Primer era subtil, com el cosí germà del vent. Després va començar a fer-se més intens, un so suau que venia del Nord, des del punt al qual es dirigien. Es va intensificar fins a esdevenir un brunzit audible, encara silenciat però creixent inexorable en la distància. Observant atentament en la direcció de la qual venia el murmuri, Luminara va poder distingir a la fi una cosa com un núvol fosc i baix.

Els suubatars van començar a agitar-se inquiets, fent escarafalls amb l'esmolat cap i reguitnant el terra amb les potes mitjanes i posteriors. Li costava controlar l'animal. En aquest moment, Kyakhta els va mirar.

–Kyren! –va exclamar espantat.

–Ràpid, amics! –Bulgan es va posar dempeus de cop i volta a la cadira i mirava l'horitzó en totes direccions–. Hem de trobar un refugi!

–Un refugi? –Obi-Wan es va mantenir en el lloc, però va començar a mirar també al seu voltant–. Aquí?

–Per protegir-nos de què? –va preguntar Barriss. Ja havia sentit la remor i havia vist el núvol–. Què és un kyren?

Sense suspendre la recerca, Bulgan va acostar el seu animal al seu.

–Una criatura voladora que viatja per les praderies d’Ansion, migrant de regió en regió amb els canvis d'estació –va assenyalar a terra–. Quan maduren les espigues d'una zona i estan plenes de grans, el kyren fa un vol rasant sobre elles i se'ls menja. Després s'assenta per descansar i per criar. Quan els joves estan preparats, tornen a emprendre el vol per buscar més menjar.

Ella va parpellejar mirant a la difusa ombra de l'horitzó.

–Però això no pot ser una criatura venint cap a nosaltres.

–No ho és –va dir Bulgan amb evident inquietud–. Són moltes més.

–No veig el perill –Ànakin es va avançar per formar part de la conversa–. Hem d’escapar-nos d'un esbart de menjadors de gra? Perquè només mengen gra, no?

Una estranya expressió va aparèixer a la cara del guia, estranya fins i tot per a un ansionès borni, amb cresta i un únic forat del nas.

–El gra és el seu menjar favorit, sí. Però una vegada que han emprès el vol no poden, o no volen, o simplement obliden canviar de direcció. Tampoc eleven la trajectòria per no interceptar els obstacles –empassà saliva–. S'estavellen contra les roques. Es porten per davant a éssers vius com els suubatars o els hootl o els cicien. Llevat que aquests éssers trobin un lloc en el qual aixoplugar-se o aconsegueixin escapar.

–Hootl o suubatar? –va preguntar Barriss amb un fil de veu–. O persones?

D'alguna manera no li va sorprendre que Bulgan assentís solemne. Ànakin es va posar la mà al cinturó.

–Tenim els sabres làser a més d'altres armes. És que no podem defensar-nos d'aquestes coses? Com són de grans?

Bulgan va alçar les mans i se les va posar a banda i banda del cap.

–Aquest és el diàmetre de les seves ales.

–Això és tot? –Ànakin va arrufar les celles–. Llavors no entenc per què Kyakhta i tu us preocupeu tant.

–Quants hi haurà en aquest esbart? –va preguntar Barriss–. Quants sol haver-hi?

El guia va baixar les mans i va mirar a la jove.

–Ningú ho sap. Ningú ha pogut quedar-se prou en un lloc com per comptar els espècimens d'una bandada –va assenyalar a l'horitzó, que es feia fosc per moments–. Crec que aquella bandada és una mica més gran que les normals.

–Aproximadament –Ànakin no deixava de tocar el seu sabre làser–. Com amb quantes d'aquestes criatures ens hi podríem enfrontar?

Bulgan girà a la muntura i va mirar a l'horitzó de nou.

–No crec que sigui un nombre aclaparador. Però prou com per plantejar un greu perill si no escapem. No més de cent o dos-cents milions, diria jo.

Ànakin va apartar la mà del sabre làser.

–Cent? O dos-cents?

L'única possibilitat de refugi a la vista eren tres arbres wolgiyn que s'alçaven solitaris a la seva dreta. No donaven molta ombra.

–Per aquí!

Kyakhta va assenyalar a l'esquerra i va esperonar al seu suubatar en aquella direcció. Els dos Cavallers Jedi van seguir-li, amb els Padawan a la rereguarda.

Barriss va intentar com va poder amagar la seva por. En lloc de fugir estaven cavalcant en direcció a l'ombrívola amenaça. La bandada de kyren i els precipitats viatgers s'apropaven com si anessin a topar. Encara que mai havia vist una d'aquelles criatures, confiava que Kyakhta hagués vist quelcom més real que un miratge i més sòlid que una lleu impressió.

Següent