L'arribada de la tempesta (XI)

Anterior

Capítol 11

La pausa de les xàwix no va durar molt, només prou com per menjar alguna cosa ràpid, beure una mica i descansar abans de tornar a preparar-se per partir. I quan Barriss es preparava per tornar a muntar el seu suubatar, va ser quan va veure una petita criatura rebuscant entre les provisions que l'animal portava en el segon llom. Aquella visió va ser tan sorprenent que es va quedar gelada.

S'assemblava molt a qualsevol altre ansionès. Tenia els ulls brillants i convexos, la constitució bípeda i els llargs dits de les mans i els peus eren idèntics. Però en lloc de l'estreta cresta que anava del cap fins al final de l'esquena per acabar en una petita cua, l'intrús tenia tot el cos cobert d'un pèl curt, dens i de color marró i beix amb taques grogues. I en lloc de tenir una cua curta, tenia una cua llarga com el braç de la noia.

Però el més curiós de tot és que la criatura amb prou feines li arribava a la cintura.

–Escolta, prou! –va cridar en un ansionès rudimentari.

Amb els braços carregats amb tres comipac flexienvasats, el sorprès intrús va mirar cap amunt en resposta al crit.

Emetent un grinyol desafiant, es va girar i va desaparèixer per darrere de l’indiferent suubatar. Ella es va afanyar a anar per l'altre costat de la muntura. Si la criatura es quedava on era, quedaria acorralada contra la paret de la cavitat, i si fallava a interceptar-la sortiria corrent al congost on seria visible, i podrien seguir-la per les costes que vorejaven el barranc.

En envoltar el cap de la seva muntura, aquesta va aixecar el morro per ensumar-la mandrosament, i després va tancar els ulls i va tornar a la seva posició de descans. Esperava veure el lladregot arraconat contra la paret del fons o corrent cap al congost. Però en el seu lloc el que va veure va ser un parell de cames desapareixent darrere d'una roca sortint que hi havia al final de la cova.

Va fer un cop d'ull ràpid enrere i va veure als seus companys xerrant i preparant-se per marxar. Si el lladregot creia que podia amagar-se en un forat, estava molt equivocat. Ella no es rendia tan fàcilment. Es va posar de genolls i va seguir a la criatura. Si podia atrapar aquests peuets, podria arrossegar l'intrús de tornada a la cova.

Però el forat tenia sortida, i s'obria al turó. La llum es filtrava des de dalt. En aquest moment va dubtar. Acorralar el lladre en un recés sense sortida era una cosa, però perseguir-lo per un canó d'extensió desconeguda era una altra bastant diferent. No obstant això, necessitaven fins a l'última de les seves provisions. I cada segon de dubte posava més distància entre el lladre i ella.

Convençuda de no deixar que el lladre se sortís amb la seva, es va posar dreta i va començar a córrer darrere seu. Si el rocós passadís es ramificava en diverses sortides, no tindria més remei que donar la persecució per acabada i tornar, derrotada, amb els seus companys. D'altra banda, si no tenia sortida, hauria arraconat al pelut lladregot.

L'estret congost havia estat creat pel pas de l'aigua, i ajudava bastant, ja que no tenia sortides alternatives. Encara que l'intrús era bastant àgil, les provisions amb què carregava li impedien anar molt ràpid. Ella mai va deixar de tenir-lo a la vista. La veritat era que ja gairebé estava a punt d'atrapar-lo quan de sobte ell es va girar per enfrontar-s'hi. Donant saltets amunt i avall, va començar a xerrotejar amb una sèrie de furiosos crits que ella lluitava per desxifrar. El dialecte era molt més difícil de traduir que el comparativament més sofisticat de la ciutat, de l'idioma que parlaven Kyakhta i Bulgan i fins i tot que la ruda variant dels yiwa.

–Tornar, tornar, desapareix, desapareix, deixar en pau, deixar en pau!

A més d'aquestes directes exclamacions, l'ésser també deixava anar una ràfega de frases que estaven més enllà de les capacitats interpretatives de la Barriss, però agafava el concepte general gràcies als gestos grollers que les acompanyaven. La noia sabia que cap d'elles era molt afalagadores, però la veritat és que les imprecacions i els insults li donaven igual.

El que no li va donar igual va ser veure que els companys del lladre repetien com el ressò els seus comentaris i crits des de dalt del passatge. Li cridaven epítets d'una inventiva excepcional mentre ell s'afirmava en la seva posició i adoptava un gest de triomf inequívoc.

La visió de les criatures era tan inesperada com sorprenent.

Malgrat la seva petita alçada, els seus ulls proporcionalment una mica més grans i els cabells que els cobria per complet, eren innegablement semblants als ansionesos. El lladregot i els seus companys representaven clarament una branca diferent de l'espècie de Kyakhta i Bulgan, una branca genètica pigmea. Ja havia reconegut el seu dialecte com una variant de la norma ansionesa. Es va fixar en què cap tenia el dibuix del pèl igual.

El lladre havia arribat a un punt sense sortida, d'acord. Però ella també, i ella no era la que tenia una banda d'aliats. Es va adonar que els seus companys no només no sabien que estava en perill, sinó que no sabien ni on era. A la Mestra Luminara no li agradaria. Va començar a agafar el sabre làser amb precaució mentre desitjava ferventment ser capaç d'aguantar en persona el disgust de la seva Mestra.

–Ajajajeje! –el lladre saltava de dalt a baix amb una energia i un entusiasme inesgotables–. Tooqui ximple, ximpleta! Ara ben atrapada, esquena calba ximpleta! Ulls enfonsats! Pesta a xarop! Ara, ara què fas?

Bé, va pensar ella, això depenia totalment del que fessin els seus camarades. Si començava a retrocedir sobre els seus passos pel congost, la seguirien en la seva fugida des de dalt? O perdrien l'interès en quant poguessin llançar-se al repartiment del botí del seu amic?

La resposta va venir en forma d'una pluja de pedres. Cap era especialment gran, però només havien de donar-li amb una de la mida d'un puny entre els ulls per deixar-la sense coneixement. La seva resposta va ser pur reflex derivat del seu entrenament. Va alçar una mà i es va concentrar molt profundament.

Les pedres donaven contra les parets del congost. Xocaven contra el terra als seus peus. Però cap entrava en contacte amb ella. Estava massa ocupada desviant els projectils com per preguntar-se quant temps podria mantenir l'atenció. La suor va començar a gotejar-li el front, però no podia desaprofitar l'energia per cridar demanant ajuda. I a més, tenint en compte les corbes de l'estret pas i la distància a la qual s'havia allunyat, era poc probable que els seus amics la sentissin.

Estava sola.

A part del perill real pel que estava passant, hi havia alguna cosa més, una sensació estranya. Era la primera vegada que patia un atac pel seu compte, sense comptar el segrest a la botiga de Cuipernam. Però això tot just havia involucrat res més amenaçant que un gas somnífer, era un atac gairebé benigne. Això era totalment diferent. Les criatures que udolaven i gesticulaven per sobre seu estaven fent tot el possible per partir-li el cap.

És que no s'anaven a cansar mai?, es va preguntar. L'esforç començava a ser massa, i va començar a marejar-se. Si ells veien, o percebien, que s'afeblia, el més probable és que redoblessin els seus esforços.

Si es venia a baix, era del tot possible que ningú la trobés.

Caldria explicar d'alguna forma la seva desaparició en absència d'un cadàver. Aquells als que coneixia i amb els quals havia estudiat patirien, pensant en el que li podria haver passat en aquell planeta llunyà i problemàtic.

Just quan pensava que anava a superar les seves possibilitats, el bombardeig va disminuir fins a cessar del tot. Per sobre d'ella, les criatures reunides van passar d'atacar-la a ella a cridar-se les unes a les altres. Algun d'ells la va assenyalar enmig de la caòtica conversa i en aquells moments, ella va intentar projectar una aparença de seguretat i fins i tot d'indiferència. El mal de cap ja se li estava passant. Va veure que un dels seus assaltants es llançava sobre un altre. Entre ells van començar una baralla que era tot dits i petits punys furiosos. Pel que semblava eren un tant rebels.

Va tirar el cap enrere i es va dirigir cap a ells esperant recordar el suficient de l'idioma, i mantenint un ull posat a la roca.

–Escolteu! –els sorpresos individus van deixar immediatament de barallar-se. Unes quantes dotzenes d'ulls grans es van tornar per mirar-la–. No tenim necessitat de barallar-nos! Els meus amics i jo no volem fer-vos cap mal. No som d'aquest planeta, d’Ansion, som humans i volem ser els vostres amics. Enteneu? Amics.

Es va girar una mica i va assenyalar lentament el lloc pel qual havia vingut.

–Dos dels meus companys són Cavallers Jedi. Un altre d'ells i jo som els seus Padawan, els seus aprenents. També portem dos guies alwari.

S'hauria d'haver quedat a identificar-se a si mateixa. Quant va esmentar als guies, el grup va tornar a cridar i a saltar (encara que no tan excitats com abans). Ella lluitava per comprendre el significat d'aquells xiscles.

–Odio alwari...! Alwari dolent, dolent, dolent...! Aquí alwari no...! Alwari matar...! Alwari fora, fora...!

Uns quants es van ajupir per agafar pedres. Ella va alçar les mans.

–No, si us plau, escolteu! Els dos alwari que viatgen amb nosaltres no només són d'una altra part del planeta, sinó que són descastats! Estan totalment sota el nostre control i no us faran mal. Només volem ser amics!

No van deixar anar les pedres però van baixar les mans. Les criatures van retornar a les seves baralles un cop més. Si no fos per la seva desinhibida bel·ligerància, la veritat és que eren bastant atractius, va pensar, amb aquesta diversitat de pèl. Un individu de cabell gris, evidentment un ancià, va treure el cap pel mur per dirigir-se a ella.

–Tu rara persona, tu ets. Cavaller Jedi què és?

–Humà què és? –va preguntar un altre de sobte.

Tot d'una es va veure bombardejada per una bateria de preguntes, no de pedres. Tenint en compte el seu limitat vocabulari, ho va fer el millor que va poder per satisfer la curiositat de tots.

Mentrestant, el curiós lladregot que havia començat la confrontació estava d'esquena a la paret del congost, agafant encara el molest botí entre les mans.

–Vés per on!, i jo què? I Tooqui què? –va intentar alçar un dels grans comipac sobre el seu cap, però l'únic que va aconseguir va ser que se li caigués al peu. Els seus camarades li ignoraven, ja que ara estaven molt més interessats en preguntar-li coses a l'alta forastera. Va deixar els paquets a terra i va començar a saltar amb fúria amenaçant amb els seus punys de llargs dits als que estaven a la part alta de la paret–. Escolteu! Parleu amb mi, i no amb aquesta lletja d'ulls enfonsats! Ha, ha, que us estic parlant, idiotes soroll! Sóc jo, Tooqui! Escolteu!

Però els seus companys ignoraven la seva fúria incontrolada i ell botava d'una banda a l'altra.

Mentrestant, Barriss seguia responent a tots els inquisitius companys del lladre que podia entendre, malgrat els seus limitats coneixements de l'idioma. Li van dir que es deien gwurran, que vivien en les cavitats i congostos d'aquells turons i que odiaven als nòmades alwari.

–No tots els nòmades són dolents –els hi va dir Barriss–. Els alwari són com qualsevol altre poble. N’hi ha de bons i n'hi ha de dolents. En la meva espècie, els humans, passa el mateix. A tot arreu hi ha bons i dolents.

–Els nòmades maten gwurran –li va informar un dels individus–. Gwurran han de viure aquí, a turons, per sobreviure.

–Els nostres nòmades no –li va assegurar ella–. Com ja us he dit, vénen de molt, molt lluny. Estic segura que mai han fet mal a un gwurran en la seva vida, ni tan sols crec que n’hagin vist cap –mentre deia això, Barriss va desitjar amb totes les seves forces que fos cert. Era difícil imaginar al reflexiu Kyakhta o l'amable Bulgan mostrant hostilitat contra un cosí germà, fins i tot en la seva condició evolutiva anterior–. Per què no veniu a veure-ho per vosaltres mateixos? Torneu amb mi i conegueu als meus amics. Farem una festa. Podreu provar menjar interessant.

Els seus assaltants van intercanviar mirades.

–Festa? –va murmurar un esperançat.

–Dinar? –va exclamar un altre expectant.

–M'està escoltant algú? –el gwurran que semblava dir-se Tooqui estava exhaust després d'haver-se passat una bona estona saltant d'un costat a un altre–. Que sóc Tooqui, coneixeu Tooqui, Tooqui el qual... –posant el seu botí a un costat amb indiferència, el lladre es va asseure al terra de graveta de la fissura i va exhalar profundament–. Ah, vah! Ningú importa. Banda de gwurran descerebrats estúpids ximples –va alçar un dit acusador i va assenyalar la Barriss, alçant el que li quedava de veu–. Tot culpa teva, forastera cap petit llavis tous! Tu agafes paraules, fas amics oblidar a Tooqui. T’odio.

Barriss va caminar cap al descoratjat lladre. Tots els que estaven a la part alta del mur van guardar silenci. El xerraire Tooqui, quant va veure a l'enorme estrangera aproximant-se, va agafar un dels comipac i va retrocedir tot el que va poder.

–Lluny de Tooqui, camotes cara de mongeta! Tooqui baralla! Tooqui mata!

Ella es va aturar i va assenyalar el comipac que el gwurran esgrimia amenaçant.

–No amb un paquet de púding energètic deshidratat, no crec.

Es va posar de genolls per no semblar tan gran, amb la cara gairebé a l'altura de la d’en Tooqui. Era un risc. Per concentrar-se en el lladregot hauria de perdre de vista als seus camarades armats amb pedres. Si els donava per apedregar-la mentre parlava amb ell, no podria defensar-se. Però Luminara li havia dit moltes vegades que per aconseguir alguna cosa que valgués la pena calia arriscar-se.

El que ella no sabia era que en aquell precís instant, en la llunyana Coruscant, un grup d'individus extremadament sobrats de poder i determinació estava reflexionant sobre el mateix concepte, tot i que el que ells es jugaven era inconcebiblement superior.

–No vull fer-te mal, Tooqui. Vull que siguem amics –va alçar la vista per mirar als altres gwurran sobre el mur de la fissura. Alguns seguien tenint pedres a les petites mans de tres dits. Va intentar amb totes les seves forces no deixar veure el seu nerviosisme–. Vull que tots siguem amics.

El gwurran va dubtar, conscient que els seus camarades seguien amb gran interès la confrontació que tenia lloc sota ells.

–Tu no mal Tooqui? Tu no enfadada amb jo?

Ella va somriure per tranquil·litzar-lo.

–Tot el contrari, t'admiro pel que has fet. No crec que cap altre gwurran sigui tan intrèpid com per intentar robar a plena llum del dia a un grup d'estrangers alts i forts com els meus companys i jo.

Tot i que encara dubtava i seguia vigilant-la de prop, va començar a deixar anar el comipac lentament i a apartar-se de la paret.

–Haha!, això veritat, sí. Ningú menys Tooqui llest o valent per fer-ho –es va acostar a ella–. Tooqui més valent dels gwurran.

–No ho dubto –va respondre ella, contenint un somriure–. De fet, et considero bastant amigable.

Ell es va ofendre de seguida, i es va estirar tot el que va poder, pel que la seva cara va quedar a l'altura del ventre de la Barriss.

–Tooqui no amigable! Tooqui el més ferotge ferotge assassí de tots enemics gwurran!

–Doncs clar que sí –va dir ella acostant-se per acariciar-li el pèl del front de darrere cap endavant.

Tooqui es va tirar enrere, passant-se la mà pel cap amb ràbia mentre intentava aixafar el remenat borrissol.

–No facis això! No toquis Tooqui –amb el pèl de nou aixafat cap a enrere, la va mirar amb els seus ullets taronges i sortints–. Tooqui té molta dignitat.

–Ho sento –sota la mà de l'ofensa amb el palmell cap amunt–. I ara, si serem amics, Tooqui, i si et vas a unir a la festa, hauràs de tornar el que vas agafar.

El gwurran va mirar els paquets indecís.

–Tooqui costa molt robar això.

–Et dono la meva paraula que no t'anava a agradar. Almenys no fins que el rehidratem adequadament. Si tornes amb mi, m'encarregaré que siguis el primer a provar-ho.

–Primer? Tooqui el primer? –Ensumà amb el seu únic forat del nas el paquet que encara tenia a la mà–. Tooqui sempre el primer.

Això et creus tu, petit lladregot, va pensar ella.

–Llavors, tracte fet? Véns amb mi, som amics i donem una festa?

El gwurran va dubtar un moment, i finalment li va tornar a Barriss el pack que tenia a la mà i després els altres dos.

–Tooqui accepta unir-se –es va tirar enrere per mirar als seus companys–. Tot bé, bé ja. Tooqui ha reduït a l’estrangera. Tots gwurran poden baixar tranquils. Anem a veure el que ofereixen els lletjos desagradables forasters als gwurran.

Barriss va contenir un somriure davant la fanfarroneria mentre la resta dels xerraires gwurran, àgils com aranyes, es despenjaven per les parets de la fissura per unir-se a ells. Tot i les fanfarroneries d’en Tooqui, es van oblidar d'ell, empenyent-se els uns als altres per apropar-se a ella, tocant-li els peus, la pell dels avantbraços, i les vestidures protectores. Ella va tolerar la innocent curiositat uns minuts, fins que va començar a tornar-se més íntima del que seria desitjable. Llavors se'ls va treure de sobre i va retrocedir pel congost, amb els tres comipac penjats a l'espatlla i acompanyada per tota la tribu de xerraires i nerviosos gwurran.

Amb dits ferms continuaven toquerejant-la mentre li deixaven anar una tanda incontrolada de preguntes.

–Humans d'on vénen...? Tu per què tan grandota...? Què et va passar en el pèl...? Veus bé amb ulls petits, petits i plans, plans...? Això que brilla bonic en cinturó què és...?

–No el toqueu.

Els hi va donar un copet en els dits per allunyar-los del cinturó. La idea d'un sabre làser en mans d'un rebel, combatiu i entremaliat gwurran no era molt tranquil·litzadora. Entre les parets de l'estret congost dels turons, la sorollosa cridòria dels diminuts ansionesos era ensordidora.

***

–No pot haver desaparegut!

Per desena o vintena vegada, Luminara va repassar la llista de possibilitats.

Barriss havia sortit de la cova i s'havia perdut. Hi havia trobat alguna cosa interessant i s'havia anat a veure-la als turons. Una cosa enorme i ferotge havia baixat del cel i se l'havia emportat. Estava atenent necessitats personals en què trigava més del normal.

L'última opció semblava la més probable, però tot i tenir un desordre gastrointestinal greu, ja hauria d'haver tornat. I si no, hauria d'haver utilitzat el seu intercomunicador. Que no ho hagués fet obria una altra gamma d'explicacions possibles. El dispositiu estava trencat, s'havia quedat sense bateria inexplicablement, se li havia caigut del cinturó en algun lloc i l’estava buscant per algun turó o... l'hi havien tret a la força. Luminara no podia imaginar-se què o qui podia ser responsable d'això últim, però en absència de fets sòlids, havia de considerar totes les possibilitats.

Va percebre moviment i es va girar. Obi-Wan, Ànakin i Kyakhta tornaven de buscar per les elevacions que envoltaven el seu petit refugi.

–Ni rastre per enlloc –el to d'Ànakin mostrava una profunda preocupació–. És possible que s'hagi anat corrent en lloc de caminant?

–Això dependria de les circumstàncies, no?

Luminara intentava amb totes les seves forces no mostrar-se iracunda ni sarcàstica. Sabia que l'absència de la Barriss no tenia res a veure amb Ànakin. Però la Padawan era responsabilitat de Luminara. Si li passés alguna cosa...

A Ànakin va molestar-li una mica el to de la Luminara, però no va dir res.

No estava en posició de qüestionar a una Mestra Jedi, per molt que la reacció d'ella fora irracionalment abrupta. Encara no podia respondre a la Luminara Unduli d'igual a igual. Però aviat. Aviat...

Bulgan va mirar a la Jedi amb el seu ull bo.

–Podem agafar els suubatars i pentinar la zona en espiral, Mestra Luminara. D'aquesta manera cobrirem molta més part del terreny. Potser s'hagi caigut per un forat entre les roques i s'hagi ferit en una cama.

Luminara va fer que sí distreta i amb preocupació. Des de la cadira del suubatar podria veure molt més que buscant a peu. El comentari de l’alwari implicava una cosa bastant inquietant. Si Barriss havia caigut en un forat, i el forat era gran, i s'havia quedat inconscient, podrien no trobar-la mai.

Llavors va sentir una veu que els saludava.

–Hola! Sóc aquí!

L'objecte de les preocupacions del grup va aparèixer de cop i volta, sortint d'una esquerda a la roca que ocultava un petit túnel impossible de descobrir, llevat que un es posés davant de l'entrada o s'ajupís per mirar.

– Barriss! Estàs b...? –l’expressió de Luminara va anar canviant mentre s'acostava, canviant de preocupada a enfadada–. On has estat, Padawan? T'hem estat buscant per tot arreu. Estàs ferida?

–No, estic bé –Barriss va sortir del túnel espolsant-se la pols de les mans i estirant-se–. I els nostres nous amics també.

Luminara no va ser l'única a retrocedir un parell de passos sorpresa en veure un autèntic allau de petits bípedes sorollosos i xerraires, emergint de l'ocult túnel, que de seguida es van posar a investigar als companys de la Barriss amb la mateixa candidesa i falta de discreció que li havien mostrat a ella.

–Suubatar –va exclamar un en veure a les bèsties, pujant a cavall del que pertanyia a Kyakhta. El guia es va aproximar mostrant la seva irritació.

–Escolta, nan! Baixa't d'aquí! Baixa't ara mateix!

Assegut sobre les potes mitjanes i posteriors del despreocupat suubatar, un gwurran marró i blau li feia ganyotes frenèticament a l'iracund guia.

–Nyngwah, vah, parla rar calb foraster! A què no em baixes?

–Però serà...! –Kyakhta anava dret a pel saltador pigmeu, però Luminara el va detenir.

–Deixa’l en pau, Kyakhta.

–Però, Mestra Luminara, està...

–He dit que li deixis en pau. Vine a conèixer en aquesta gent.

–Gent? –va murmurar Kyakhta amb veu entretallada, mentre complia reticent l'ordre de la Jedi–. Aquests no són gent. Són bruts.

Barriss va començar a explicar-los la raó de la seva llarga absència, i Luminara es va quedar d'una peça. El relat de la Padawan era breu però intrigant.

–I llavors vaig convèncer a Tooqui que tornés el que s'havia emportat, i es va venir la resta de la tribu –Barriss va mirar a la seva Mestra amb indecisió–. Els hi he promès una espècie de festa.

Luminara va arrufar les celles.

–Això no és un viatge de plaer, Padawan. Obi-Wan, tu què opines?

L'altre Jedi es va quedar pensatiu. Després d'un breu instant, va somriure de manera inesperada.

–Si bé és cert que la promesa d'un Padawan no vincula al seu Mestre, això no vol dir que haguem de deshonrar-la. No tenim músics, i parlo per mi quan dic que ja he tingut prou espectacles en aquest viatge, però crec que podrem ensenyar-los algunes coses i deixar-los provar una mica del nostre menjar. Potser acceptin aprendre coses de la galàxia en lloc de cantar i ballar. Pot ser que això sigui suficient perquè puguem anomenar "festa" en aquesta trobada.

Però la veritat era que era igual el que fessin els viatgers. Als gwurran els hi semblava tot divertidíssim. Tant si es tractava d'una demostració d'aparells tecnològics, o si els mostraven els seus diferents tons de pell mancada de pèl, com si es dedicaven a comparar els gruixuts dits humans amb els tres llargs dits ansionesos, la tribu semblava encantada. Sense fer ús de cap tipus de tacte, es van posar a toquerejar-lo tot, als viatgers, als suubatar i a les provisions. Però ja no hi va haver més intents de robatori. Quan una adolescent va intentar fer-se amb una caixa de plasticina, va ser severament reprovada pels adults. Luminara va apreciar el fet que, si bé no hi havia una comprensió mútua, la veritat era que s'havia establert una amistat.

O almenys entre els humans i els gwurran. Els petulants guies alwari observaven els esdeveniments en silenci, tolerants però ni de bon tros entusiasmats, fins al punt que Luminara va decidir preguntar-los per les seves reticències.

–I aquesta actitud, amics meus? –els hi va preguntar–. Heu tingut males experiències amb aquesta tribu anteriorment?

–Jo mai havia vist criatures com aquestes –Kyakhta estava enganxat al seu suubatar com si li fes por que un grapat de gwurran es pugessin a sobre de sobte i se l’emportessin–. No sé què són ni vull saber-ho.

–Els alwari no ens acostem en aquest tipus de llocs –va afegir Bulgan–. No és d'estranyar que el meu clan mai s'hagi topat amb ells.

–Doncs no són tan diferents a vosaltres –va assenyalar ella–. D'acord, són més petits. Però això com a molt implica que no són una amenaça. I què passa perquè tinguin els ulls una mica més grans en proporció a la seva cara i que tinguin tot el cos cobert de pèl, no com els alwari? Parlen un dialecte del vostre idioma, i per la seva aparença i els seus actes, no es diferencien gaire d'altres tribus que hem vist a Cuipernam.

–No són alwari –va replicar Bulgan, que normalment era bastant equitatiu–. Són petits salvatges ignorants, això és el que són.

–Ah, ja entenc –es va girar per contemplar la diversió que provocava que Obi-Wan fes una demostració d'un comipac auto-cuinable. Es van sentir crits d'admiració seguits d'una incessant xerrada entre la peluda audiència–. Així que els alwari són un poble educat, sofisticat, de mires avançades, mentre que aquests gwurran són ignorants i primitius.

El silenci dels guies va ser resposta suficient. Luminara va assentir mentre els mirava als ulls.

–No és això el que pensa la gent de la ciutat dels alwari?

Kyakhta semblava confós. Bulgan s'esforçava al màxim per comprendre el concepte. Després va mirar al seu amic i company. Si era possible que un alwari posés cara de tanoca, els dos guies ho van aconseguir.

–Sou una bona Mestra, Luminara –Kyakhta es va aixecar–. En lloc de cridar, deixes que aquells als quals estàs ensenyant segueixin el seu propi camí i ritme cap al coneixement –tots dos guies van dirigir la seva mirada més enllà de la Luminara, contemplant als frenètics, però essencialment càndids gwurran des d'un altre punt de vista–. Potser tingueu raó. Potser només siguin una mica curiosos, i no una tribu que viu del saqueig.

–Doneu-los una oportunitat. Això és tot el que se us demana. Igual que Barriss us la va donar a vosaltres.

–Això em sembla just.

Els guies es van dirigir cap al lloc en què Obi-Wan realitzava les seves demostracions per oferir la seva ajuda, i mentre els veia marxar Luminara va pensar que havia posat el seu granet de sorra per aconseguir la tolerància i enteniment necessaris per a establir un govern planetari just i sòlid.

I una República duradora també, es va dir a si mateixa mentre observava a Barriss mans a l'obra.

–Però nosaltres no som nòmades.

La Padawan intentava explicar la naturalesa i el propòsit dels Cavallers Jedi a uns quants gwurran que prestaven tota la seva atenció, però es trobaven una mica confosos.

–És clar, és clar que ho sou –va replicar un dels de la tribu–. Ens dius el que fa el poble Jedi. Viatjar, viatjar, sempre, anar d'un lloc a un altre i després a un altre, sempre en moviment, mai quedar-se molt –ella va suplicar ajuda als seus companys amb la mirada–. Això és un nòmada.

–És cert que alguns de nosaltres no arribem a arrelar enlloc –va admetre Luminara–. Però hi ha altres que viuen una llarga temporada en un únic lloc. Per exemple, si obtens una plaça al Consell Jedi, et passes la major part del temps a Coruscant.

–Què és un Coruscant? –va preguntar un altre dels gwurran.

–És un altre món, com Ansion –li va explicar Barriss.

Les criatures van intercanviar mirades de sorpresa.

–I què és un Ansion? –va preguntar finalment un amb veu ingènua. Barriss va sospirar amb resignació i va intentar explicar-los el concepte de múltiples planetes. Hauria estat més senzill de nit veient les estrelles al firmament. Era evident que els horitzons dels gwurran eren molt més limitats que els dels alwari.

Els viatgers, que s'haurien d'haver posat en camí immediatament, es van passar gran part del dia educant i entretenint als gwurran, que mostraven un desig apassionat d'aprendre i explorar nous conceptes. Luminara es va adonar que el que necessitaven no era una visita ocasional sinó un ensenyament permanent, perquè almenys arribessin al nivell educatiu dels nòmades que tant els disgustaven. Tenint en compte els seus desavantatges físics i mentals, estava clar que necessitaven més ajuda. Quan tornessin a Cuipernam donaria part de la situació a les autoritats pertinents. I si no mostraven gaire interès, podia comptar amb associacions i organismes de la República especialment orientats a ajudar a comunitats ètniques aïllades com els gwurran.

Obi-Wan i ella van decidir que, tot i l'afabilitat que mostraven els petits ansionesos, la caiguda de la nit podia ser massa temptadora per a aquells més propensos a les sostraccions d’allò aliè. El millor era no donar cap possibilitat i abandonar el lloc mentre el sol seguís brillant. La cova del congost era un campament immillorable, però ja se les arreglarien en les prades obertes.

Així que es van acomiadar i van prometre enviar a altres per ensenyar i ajudar els gwurran. I quan ja estaven amb els últims preparatius, Luminara va sentir uns copets a la cama. Va baixar la vista i va veure a un dels gwurran. Era Tooqui, el lladregot d'inusual iniciativa i valor que havia portat a la persistent Barriss fins a la seva tribu.

–Què vols, Tooqui? –li va preguntar amablement–. Saps que estem a punt de marxar.

–Tooqui sap –es va colpejar el pit cobert de pèl marró i negre amb els dits–. Tooqui el més valent dels gwurran, el millor lluitador, el més llest, el més guapo, el més...

–Sí, ets un bon representant de la teva tribu, Tooqui –Luminara va assentir distreta mentre comprovava que les provisions estaven ben lligades al llom del seu suubatar–. Segur que estan tots molt orgullosos de tu.

–Vah! –va exclamar ell de sobte–. Gwurran molt estúpids! No tenen somnis, ni objectius, ni metes. Feliços vivint en forats de turons –el petit lladregot gallardejà una mica–. Tooqui vol més. Tooqui ha de tenir més –li va dirigir una mirada amb els ulls sortits i ataronjats–. Vull anar amb vosaltres.

Ella es va aturar en la seva tasca i va tornar la mirada en aquells ulls enormes.

–Tooqui, no pots venir amb nosaltres. Ho saps.

–Saber què? No sé això –al gwurran no li imposava en absolut l'enorme Jedi–. Tooqui només sap el que veu. I veig que us sobra lloc en grans suubatar per Tooqui petit. Lluito dur i no menjo molt. Normalment.

Ella va somriure.

–Normalment lluites dur o normalment no menges molt?

Va fer un pas enrere i va xutar el terra amb ràbia.

–No prenguis pèl a Tooqui! Jo no estúpid com aquests cucs de terra! Tooqui molt, molt llest.

–Prou llest com per robar-nos mentre dormim? –li va preguntar ella punxant.

La petita criatura es va posar una mà a la cara i una altra al clatell i va dir tan solemnement com li permetia la seva aparença.

–Que Tooqui es cremi al sol si torna a agafar un gra de cereal sense permís dels seus nous amics. Que les seves entranyes se li caiguin a terra i s'escapin com cucs. Que tots els seus parents cremin a la foguera que neteja els espais oberts i...

–D'acord, d’acord –ella va reprimir el riure–. Ja ho capto –encara que d'alguna manera li va donar la impressió que a Tooqui li donaria igual que alguns dels seus parents tinguessin un final una mica desagradable–. Ets valerós i sincer. Però tot i així no podem portar-te amb nosaltres. Barriss ja us ha dit a tu i als teus que estem duent a terme una missió difícil i perillosa i que no podem ocupar-nos de portar convidats.

–Tooqui es cuida sol! Ja ho veuràs, veuràs. Tooqui no por al perill –va tornar a copejar-se el pit–. Tooqui esmorza perill. I a més és bona mascota.

Ella va pestanyejar.

–Mascota? Però Tooqui, tu ets un ésser intel·ligent. No pots ser una mascota.

–Per què no? Els gwurran tenen petits yiran i de vegades omoth com a mascotes. Els donen menjar gratis, un lloc per viure, protecció dels shanh i altres coses que se'ls vulguin menjar. A mi sembla tracte bo, bo. Si sóc intel·ligent, tu dius, sóc intel·ligent per triar el que vull.

–No és això –l’últim que hagués esperat del gwurran era que la confongués amb una argumentació subtilment acadèmica–. És només que... no seria correcte.

–Si jo intel·ligent per triar per mi mateix, on està incorrecte? –va somriure mostrant una versió en miniatura de les agudes dents dels seus guies–. Aquesta és la decisió intel·ligent Tooqui: jo vull, vull anar amb nous amics com a mascota. Conèixer el món bola Ansion. I altres mons bola, potser. Aprendre molt i tornar i ajudar els gwurran.

La proposta no només era racional, sinó que era innegablement noble, va pensar Luminara, encara que per descomptat la criatura tingués les seves pròpies raons personals. Com anava a dir-li que no? Als Jedi els ensenyaven a utilitzar la lògica i la raó amb aquells que es mostraven en desacord amb ells, i no a acabar una discussió amb un categòric "perquè jo ho dic".

–Els Jedi no poden tenir mascotes –va exclamar ella exasperada.

–En quina normativa es diu això, Mestra?

Barriss va intervenir en la conversa al pitjor moment. Luminara va mirar a la seva Padawan.

–Estic segura que ho diu en algun lloc. I en qualsevol cas, no estem preparats per portar convidats.

–Tooqui s'equipa sol –va posar una mà a la de Barriss i va somriure amb innocència. Veus? Mascota bona, sí, sí?

–Si us plau! –Luminara es va girar per acabar d'assegurar les seves provisions al suubatar i va grunyir mentre ajustava una corretja–. Si et fas responsable d'ell, Barriss, llavors suposo que pot venir –es va girar per mirar-los–. Però si causes cap mena de problema, Tooqui, si ens fas nosa o ens impedeixes realitzar el nostre treball d'alguna manera, llavors te n'aniràs, aniràs. Et tornaràs als turons sense discussió, entesos?

Repetint el gest de les mans al cap, l'ansiós gwurran va respondre sense dubtar-ho.

–Si causo algun impediment, que em podreixi, podreixi en aigua estancada. Que tot el meu cabell es torni morat i jo em doni la volta de dins cap a fora. Que em mengi els meus propis peus i...

–Digues-li que calli –li va dir Luminara amb desesperació al seu padawan–. I que no s’acosti a mi.

–Es portarà bé –Barriss es va ajupir i li va donar uns copets al cap–. A què sí, Tooqui?

–Tan bé com només un gwurran ho fa –va respondre ell.

A Luminara aquella resposta no li va resultar massa tranquil·litzadora.

Següent