L'arribada de la tempesta (XIII)

Anterior

Capítol 13

–Aquí hi ha el fastigós dyzat! Agafa’l!

Tooqui no sabia per què li perseguien els dos qulun, però tampoc es va quedar a esbrinar-ho. Tots dos membres del clan lluïen armes estranyes, i encara que no sabia el que podien fer o no, va decidir de seguida que no anava a esperar a veure què passava.

Però una cosa dolenta havia d'haver succeït. Si l'ama Barriss estigués bé, no hauria permès que dos iracunds qulun li donessin caça d'aquesta forma. L'última vegada que l'havia vist, estava en companyia dels seus interessants amics relaxant-se amb el cap qulun. Tots semblaven portar-se bé, bé. Què havia passat perquè això canviés?

Era cert que els comerciants eren qulun i no alwari. Però seguien sent un poble de les praderies i no dels turons. Potser no fossin molt millors que aquests vagabunds bavosos dels alwari, els molt odiosos cria-dorgum.

De tenir raó, el més probable és que l’ama Barriss estigués en perill. Els seus mestres i ella podien ser molt poderosos, però no eren déus. No eren tan forts com Miywondl, el vent, o Kapchenaga, el tro. Només eren persones. Majors que els gwurran, potser una mica més llestos, però persones al cap i a la fi. Podien trencar-se i morir-se. I els qulun eren persones també, el que significava que coneixien moltes formes de matar.

Però si hi havia hagut assassinat, llavors hauria d'haver sentit alguna cosa.

Pel que havia vist, l’ama Barriss i els seus companys no eren dels que es rendien sense lluitar. Els havien enganyat? A les nits fosques dels canons s'explicaven moltes històries sobre els trucs amb els quals enganyaven els comerciants als seus innocents visitants.

Una cosa brillant i calenta li va passar per la cresta. Va accelerar, corrent el més ràpid que podia. Els qulun tenien les cames més llargues, però estaven acostumats a cavalcar i vendre, i si hi havia alguna cosa que els gwurran sabessin fer, i fessin bé, era córrer. Moltes cares apareixien de les barraques per observar, i alguns fins i tot van intentar atrapar-lo alertats per la commoció, però els va esquivar a tots, com si estigués jugant al bloc–bi amb els seus compares. Però això no era un joc. La calor brillant passà a prop de nou, però aquesta vegada no li va atrapar i es va perdre en la foscor de la nit per sobre del seu cap.

I llavors es va trobar corrent camp a través, amb les cames a ple rendiment mentre avançava per la praderia oberta. Les altes herbes li frenaven una mica, però també l'ajudaven a ocultar-se. Va pensar que estava fora de perill, fins que va sentir els cascos d'un sadain picant a terra darrere d'ell.

–Per aquí! –va cridar un qulun–. He vist al dyzat per aquí!

Ell va voler girar-se per cridar-los No sóc un dyzat!, però era prou llest per saber que semblant aclariment podia costar-li la vida. Buscava a terra frenèticament un lloc en el qual ocultar-se, però allà no hi havia els seus turons ni les seves esquerdes ni els seus sortints per amagar-se. Les veus dels perseguidors qulun se sentien cada vegada més a prop, i en qualsevol moment li donarien abast. Portaven llums que despertaven el somni de la nit. Més màgia mecànica adquirida dels comerciants de les ciutats. Es va preguntar si viuria prou com per posar la vista sobre un d'aquells llocs màgics i misteriosos, plens de gent, que només uns pocs gwurran havien visitat alguna vegada.

I en aquell moment va veure el forat dels kholot. L'entrada era prou gran com per lliscar dins. Amb fatiga, es va escórrer pel cau i es va arrossegar pel passadís descendent. Li buscarien els qulun sota la terra més que a sobre d’ella? El túnel es va ampliar lleugerament, el que li va permetre arrossegar-se una mica més ràpid. Llavors es va obrir en un espai oval d'unes tres vegades la seva grandària i va saber que havia arribat al final. Els crits de la patrulla qulun ressonaven silenciats sota la terra com si estiguessin més lluny del que realment eren. Hauria estat l'amagatall perfecte de no ser per un petit detall.

Ja estava habitat per una família de kholot.

Es va quedar gelat. Els kholot menjaven herbes, grans i fulles i no gwurran. O almenys, això esperava. Tenien la cara aixafada i estaven coberts d’un pèl verd oliva. Els dos adults el miraven amb hostilitat. Afortunadament no tenien cadells, ja que de ser així, no hi hauria arribat tan lluny. Eren pràcticament de la seva grandària, però per desgràcia, tenien les dents molt més grans, amb uns incisius amples i potents per tallar la terra. Si aquells animals de morro xato ho desitjaven podien també tallar-li la cara.

Va deixar de respirar mentre s'acostaven grunyint, i va intentar no tremolar molt mentre l'ensumaven per tot arreu. Va tancar els ulls i va intentar imaginar-se que era un tros d'excrement de dorgum que havia caigut accidentalment en el cau. Els sons dels cascos dels sadain i els seus genets qulun el seguien arribant des de dalt. No sabia quant de temps anava a aguantar quiet.

Amb un últim ensumar menyspreador, que en un altre moment l’espaordit Tooqui s'hauria pres com un insult, els dos kholot el van empènyer a un costat i es van dirigir cap a la sortida del túnel. Aquesta reacció era més que estranya. Per ventura olorava tan malament com per obligar-los a abandonar el seu cau? Llavors es va recordar de la casa dels convidats al clan qulun, i dels estranys aromes i essències. Era obvi que se li havien quedat impregnats en el pèl prou com per fer fora els kholot, i a més evitar que li mosseguessin. Si fa mala olor, pitjor gust tindrà, semblaven haver decidit els dos animalons.

Va haver-hi un crit seguit d'un so agut i un udol de dolor d'un dels kholot. Un dels qulun l’havia confós en sortir del cau amb l'objecte de la persecució, però quan es van adonar de l'error, l'altre qulun se’n rigué de l'alegre crit del seu camarada. Tooqui es va acostar a l'entrada del túnel i va enganxar el cap per sentir millor.

–Ja n'hi ha prou. És tard, i estic cansat. Tant me fa el que digui Baiuntu.

–El mateix dic –va declarar l'altre qulun fermament, controlant al seu sadain–. Li diem que l'hem agafat i l'hem matat, i s’ha acabat.

–Aquí sol, sense menjar ni beguda no té molt a fer. La praderia acabarà amb ell.

Aquesta confiada conversa va tenir lloc entre el so dels cascs de les seves muntures allunyant-se lentament. Així i tot, Tooqui es va quedar en el cau fins que va tenir la seguretat que podia sortir sense perill.

Quan ho va fer, brut i cansat, però viu, no hi havia ni rastre dels seus perseguidors. Va trobar una roca en la qual es va enfilar per veure per sobre de les altes espigues. Els qulun estaven aixecant el campament al mig de la nit. Devien estar molt ansiosos per alguna raó per fer això, perquè pel que Tooqui sabia, mai s'havia vist als nòmades aixecant el campament en plena nit.

Estaria viva l’ama Barriss? I els seus amics? I si no ho estaven, a ell què més li donava? Estava sol i no tenia ni menjar ni beguda ni armes, i a més es trobava a diversos dies de distància de la comunitat de gwurran més propera. Estremint-se de fred, va observar el seu voltant. Les planes obertes no eren lloc per a un gwurran inquiet. Tots els sons li sobresaltaven, i cada moviment li feia por. I si hi havia shanh prop rondant la caravana de comerciants? Si captaven la seva olor, duraria menys que un birru d'ales de corda en un vendaval.

I encara que volgués ajudar no podia fer res. El millor era que comencés a dirigir-se a casa immediatament. Amb una mica de sort trobaria aigua i una mica de menjar, i si res se'l menjava a ell, podria arribar a la regió dels gwurran en uns dies. Tindria una història increïble per explicar. Els més joves li mirarien amb admiració, i els més grans haurien de reconèixer, encara que fos a contracor, els seus importants èxits. I seria gran, gran entre els seus la resta de la seva vida.

Però, però hi havia el tema de l’ama Barriss, que en lloc de disparar–li com un lladre s'havia fet amiga seva, i havia intercedit per ell quan va expressar el seu desig d'anar amb ells i abandonar les terres gwurran. I no era això el que estava fent? Evidentment, quan va fer la petició no se li va ocórrer res com allò. Ningú, ni tan sols la humana Barriss podia culpar-lo per anar-se'n a casa tan ràpid com li portessin els seus peus de dits llargs.

He de saber, va decidir a la fi. Almenys havia de saber. Si l’ama Barriss i la resta havien mort, podia anar-se'n a casa amb la consciència tranquil·la. Si, per contra, seguien vius...

Si seguien vius, va tenir la lleugera sospita que la seva vida s'anava a complicar encara més. Però això a ell hauria d’agradar-li. Per ventura no els havia dit això als humans? Que era el més valent, el més ferotge, el més llest i el més, més de tots els gwurran. Es va preguntar si algun s'ho havia cregut. Segur que els dos descastats porcs lletjos alwari, Kyakhta i Bulgan, no. Imagina't quina cara posarien, si seguien vius, es va dir Tooqui, quan Tooqui, el mateix Tooqui de qui s'havien burlat i al que havien humiliat, aparegués a rescatar els seus patètics culs cuacurtes! La imatge li va omplir, si bé no de coratge, almenys d'inquietud.

Tooqui els hi anava a ensenyar! Els hi anava a ensenyar a tots. Per fi decidit, es va preparar per seguir a l’itinerant clan qulun. Els sotjaria a l'ombra, esperant a veure el que calgués veure, esperant a saber el que calgués saber. Era just com ell havia dit. Era el més intrèpid, el més intel·ligent i el que més recursos tenia de tots els gwurran!

Sol i desarmat contra un clan sencer de qulun, i amb una sensació afeblidora de vulnerabilitat com a companya, es va adonar que hauria de ser encara més que això.

***

Luminara va poder adonar-se que el seu cap seguia enganxat a les espatlles, però això era l'única cosa bona del que va poder estar segura quan va recuperar la consciència. Tenia els braços fortament lligats a l'esquena, també les seves cames estaven assegurades a l'altura de les cuixes, els genolls i els turmells. Tot just podia detectar la llum del sol a través de la tela suau i permeable que li cobria el cap. Podia respirar, però a través del nas, perquè la boca l'havien emmordassat sàviament perquè no pogués emetre so més eloqüent que algun grunyit.

Així i tot, un grunyit podia ser suficient per provocar grunyits de resposta per part dels seus companys. Va reconèixer a Obi-Wan i a Barriss, però no estava segura de reconèixer a Ànakin, ja que aquells sons aguts devien procedir de Kyakhta i Bulgan. Després d'avaluar els diferents tons, va poder per fi convèncer-se que Ànakin també es trobava entre els presoners.

Una veu que no es veia esmorteïda per mordassa alguna silencià els grunyits col·lectius.

–Bon dia, els meus honorables convidats. He de donar-vos les gràcies pel que serà una nit realment rendible. Per a mi, no per a vosaltres –va dir Baiuntu en to alegre–. El clan dels borokii que busqueu es troba a uns quants dies al nord d'aquí, però no arribareu a reunir-vos amb ells. En lloc d'això, anem a iniciar un viatge de plaer a la ciutat de Dashbalar, en la qual el meu clan sol fer bons negocis –Luminara podia sentir-lo orgullós de dalt a baix enfront d'ells, desfilant pomposament davant uns presoners que no podien veure’l–. Segur que us esteu preguntant el que us passarà. Millor que us aneu relaxant. Vés per on!, no em passaria fer-vos cap mal. Si ho fes violaria totes les normes qulun d'hospitalitat –Luminara va poder percebre una ganyota de somriure–. Les notícies volen en les prades. S'explica que hi haurà una gran recompensa per al que retardi la tornada a Cuipernam de certs visitants estrangers almenys dues parts d'un cicle de cria. Aquests visitants van ser descrits amb detall. Així que podeu imaginar-vos la grata sorpresa que va suposar per a mi veure-us aparèixer preguntant-nos pels borokii. Per a mi va ser un gran plaer que acceptéssiu la meva hospitalitat. Ara podreu gaudir-la en tota la seva intensitat –la Jedi va sentir que s'aproximava. La seva olor corporal es va fer més present, i el seu to s’enfosquí–. M'han dit que no us faci cap mal, només he de retardar el vostre retorn a la ciutat. Però us adverteixo una cosa: no m’enfadeu intentant fer alguna cosa que pogués perjudicar els meus beneficis. Mentre viatgem estareu bé. Però diversos dels meus millors homes us vigilaran constantment. Quant percebin el primer senyal de truquets Jedi, el culpable rebrà un tret. Sí, nosaltres, els ignorants de les praderies, sabem el que és la Força. No em feu fer una cosa que lamentem tots –Luminara va percebre aquella ganyota de somriure de nou–. Això li faria molt de mal a la nostra reputació com a comerciants.

Molt a prop, va poder sentir a Ànakin grunyint incomprensiblement a través de la mordassa i el mocador.

–Bé, bé –va protestar Baiuntu–. No entenc res del que dius, però crec que essencialment està bastant clar. Sóc un expert en essències, com ja us haureu adonat. Quan sigui el moment de donar-vos de beure i de menjar, ho farem d'un en un. Creieu-me, respecto les habilitats dels Jedi tant com qualsevol. Ni la meva gent ni jo us donarem la més mínima oportunitat. I amb aquest fi, he fet destruir irreparablement els intercomunicadors que portàveu amb vosaltres. Així que encara que poguéssiu alliberar-vos, no podríeu trucar per demanar l'ajuda de la gent de la ciutat –la Jedi va escoltar els seus passos allunyant-se per sortir de l'habitació–. Molt aviat aquesta casa de convidats, l'última que queda en peu al campament, serà desmuntada i preparada per al seu transport. A vosaltres us hem reservat un altre mitjà de transport. Sento molt que no pugueu gaudir del paisatge, però almenys podreu olorar-lo. Gaudiu de la fresca brisa de la praderia, els meus valuosos convidats. I, si us plau, no munteu cap numeret d'escapament. M'ho prendria personalment.

Quant un de nosaltres aconsegueixi deslligar-se, sí que t’ho vas a prendre una mica personalment, va pensar Luminara furiosa. Va intentar mantenir la calma, i deixar-se guiar pel seu entrenament. Tots els Jedi saben que la ira entorpeix el raonament, i que la venjança és un arcaica despesa d'energia.

Hi havia algú que no volia que tornessin a Cuipernam massa aviat. Quant de temps eren dues parts d'un cicle de cria? Quina seria la raó per mantenir-los captius i després deixar-los anar? Els seus ulls es van obrir de sorpresa darrere de la tela.

El Consell de la Unitat! Obi-Wan i ella els hi havien promès un tracte amb els alwari. Si no tornaven al cap d'un període de temps raonable, els secessionistes es farien forts en la seva posició en el Consell. Votarien a favor de la secessió sense esperar a rebre l'informe dels Jedi? Com tots els polítics, els representants del Consell tenien votants davant els quals respondre. No anaven a esperar sempre. Potser ni tan sols esperessin dues parts d'un cicle de cria.

O almenys hi havia algú que ho creia així. Qui era el que anava a sortir més beneficiat que els Jedi no realitzessin la seva missió? Qui, a més dels secessionistes? Qui estava darrere de l'atac a Barriss i a ella i del posterior segrest de la Padawan?

Encara que el seu olfacte no era tan agut com el d'un suubatar, va poder percebre la llunyana presència d'un hutt.

Quan tornessin a Cuipernam haurien de tenir quelcom més que paraules amb el tal Soergg, va pensar. Una mica més que paraules. Però el que més interessava a Luminara, i el que segur interessaria al Consell Jedi, era la molt més preocupant qüestió de qui estava darrere del hutt. No obstant això, abans que s'enfrontessin a Soergg, hauria d'alliberar-se de la fàcil captura dels avariciosos qulun. I ràpid.

***

Tooqui va observar des de les altes herbes com els qulun aixecaven el campament. Les cases i les botigues-establiment es van doblegar acuradament sobre si mateixes, les coses es van guardar, i totes les mercaderies que portava el clan nòmada van ser empaquetades. Tancant la processó anaven alguns sadain solts i, el que era més important, els suubatars dels seus amics. Quan la caravana es va començar a moure, ell es va moure amb ella, seguint-la en la distància. A poc a poc la seva audàcia va anar creixent i cada vegada s'apropava més al comboi. Com més s'aproximava, millor podia distingir detalls mentre es mantenia ocult.

Va reconèixer a alguns dels membres del clan. Primer al rotund Baiuntu. El cap cavalcava al capdavant de la processó, aposentat sobre una plataforma decorada amb estendards de colors que espetegaven en l'eterna brisa, juntament amb òrgans de vent fets a mà, plomalls qulun, i atractius reclams de les mercaderies amb les que comerciava el clan. Tooqui estava tan ocupat controlant els moviments del clan i mantenir-se ocult al mateix temps, que gairebé oblidava per què estava arriscant la vida.

Però va fer un salt d'alegria quan, aquella tarda, els seus amics van ser trets d'un transport tirat per vuit sadain. D'un en un, els s'asseien en un banc perquè els donés el sol i l'aire, i després d'un modest interval els tornaven a internar en la foscor del carro. Tremolant d'emoció, va observar i va comptar pacientment. Hi eren tots: els quatre Jedi així com els dos maliciosos alwari. Pel que podia veure des del seu amagatall a l'herba, cap semblava ferit. Estaven encaputxats, emmordassats i lligats tan a consciència com per controlar fins a un Jedi. El cul-gros d’en Baiuntu podia ser un mentida-mentider i un escurçó, però sabia el que feia.

Però com, en nom dels déus de la pluja, anava a alliberar-los? Es preguntava Tooqui. Primer hauria de colar-se al campament, i després desfer-se dels guàrdies d'alguna forma. Guàrdies qulun, més grans i forts que ell. No tenia res semblant a una arma, si exceptuava les pedres. Fins i tot suposant que pogués gestionar el carro sense que el veiessin i que pogués lliurar-se dels sentinelles, encara necessitaria temps per alliberar els seus quatre amics, i potser, potser als dos alwari també. I després haurien de recuperar els objectes personals de tots, recollir els suubatars i cavalcar cap a les praderies obertes sans i estalvis. Ni deu Tooquis podrien fer alguna cosa semblant, i només n'hi havia un.

Però desitjar coses no li faria cap bé, va pensar. Els gwurran eren una tribu forta. No havien sobreviscut en un entorn difícil i de fauna agressiva només desitjant coses amb molta avidesa. Quan no hi havia recursos, trobaven substitutius acceptables, o se les arreglaven per crear-los a ells.

Això era, va pensar. Havia de planejar alguna cosa. La raó i la lògica podien portar a un fracàs inevitable en aquella situació, però Tooqui podia compensar la petita grandària amb el seu ego desproporcionat. Una altra cosa no, però el seu amor propi no li fallaria mai, i ara calia fer-los comprendre això als qulun.

Cada pas, cada balanceig dels tenaços i incansables sadain li portava encara més lluny de la seva llar, de la seguretat dels turons de sempre i la calor de la tribu gwurran. Va intentar no pensar en com de lluny que estava de tot el que coneixia. L'aigua no era un problema, ja que la pluja quedava emmagatzemada en petits tolls a la praderia. Però es passava molt de temps buscant menjar, i després havia de tornar corrent per mantenir el pas incessant de la caravana. I van passar els dies, un i altre, i un altre més. Cansat, brut i trist, se les arreglava per no perdre a la processó.

I així va arribar una altra nit sense tenir més possibilitats de salvar els seus amics com quan estava amagat al forat kholot. La foscor queia lentament, i ell, cansat i famolenc, buscava refugi dels depredadors sotjadors. S'allunyava més i més del campament. Lamentà no poder aprofitar la llum artificial de l'assentament, tot i tenir en compte que només podia acostar-se a una certa distància. Però la seguretat era més important que una mica de llum en la foscor. Si no era un cau o un arbre, hauria de trobar unes roques, o alguna cosa semblant, en què poder aixoplugar-se per poder descansar.

Però el que va trobar en el seu lloc va ser el so d'una tremolor i un estrèpit distants. "Oh, déus!", Va murmurar. Com si la situació no estigués massa malament, ara a sobre es preparava una tempesta. I a més bastant forta, a jutjar per l'olor. El vent li donava cops per tot arreu, com si no sabés molt bé cap a on anar, i el gust de la humitat imminent començava a espessir en l'aire de la nit.

Kapchenaga va retrunyir al Nord, anunciant el seu avanç amb tremolors continus a la terra que anunciaven la seva Llum-Que-Crema.

A la seva esquena, el campament s'estaria preparant-se per l'arribada de la tempesta. Segellarien les juntures dels habitatges, posarien fora de perill al bestiar, tancarien les finestres i guardarien els plomalls i reclams. Els qulun i els seus presoners esperarien a què comencés en la seguretat dels seus còmodes refugis, amb menjar calent i estufes importades. I mentre, ell, Tooqui, tindria sort si trobava un cau sec que no estigués ocupat ja per alguna hostil criatura.

L'abric d'una roca seria millor, va pensar mentre seguia buscant.

No tan acollidor com un cau, però era més probable que no ho haguessin reclamat ja per passar la nit. Ell tenia la seva cobertura de pèl per mantenir la temperatura, no com els humans o els alwari. I almenys la pluja ocultaria la seva olor als carnívors itinerants.

I davant seu en la foscor van aparèixer uns petits pujols. I just a temps, de manera que indicava el vent creixent. Els núvols començaven a eclipsar ràpidament les estrelles i la primera lluna ascendent d’Ansion. El tro ressonava amb intervals cada vegada menors, i les primeres gotes de pluja van començar a colpejar el sòl. Entre els trencaaigües, es va dirigir a un buit que hi havia entre dues de les elevacions. Un raig de Kapchenaga va il·luminar per un segon el cel. Tooqui es va quedar de pedra. No s'estava acostant a uns turons. I no ho sabia només pel que havia vist en aquell segon de llum, sinó perquè un dels turons als que s'aproximava havia girat el cap i li havia mirat.

Lorqual.

Estava tan espantat que no sabia si fer-se un cabdell a terra, donar-se la volta i córrer o simplement caure inconscient. Com a conseqüència, no va fer res. Es va quedar mirant mentre la pluja va començar a caure pesadament. El so de les gotes contra el terra era força tranquil·litzador, però no eliminava l'amenaça de les gemegants muntanyes que s'alçaven massives davant seu.

I pensar que gairebé es passeja tranquil·lament entre ells, es va a donar en estat de xoc.

Els lorquals eren, pel que sabia el gwurran, els majors habitants del planeta. Tenien tres parells de potes com els suubatars, encara que eren una mica més alts que ells i eren molt més grans. Un mascle adult podria pesar tant com quatre suubatar. El seu pèl estrany i rígid era de color marró i beix, i els sortia dels costats donant-los una aparença una mica amenaçadora. Sis ossos protuberants els hi sobresortien del gegantesc crani. En l'època del festeig, el so dels lorquals adults; xocant les seves enormes cornamentes, es podia sentir per tota la praderia. Cada pota acabava en una peülla dura, tres miraven cap endavant i tres cap enrere, un disseny perfecte per suportar l'enorme pes de l'animal.

En contrast amb la seva gran mida, els seus ulls eren petits, un a cada costat del crani. Però el massiu forat del nas era prou gran com perquè un gwurran s'amagués en ell. Tenien el morro curt i flexible, i l'enorme forat els permetia sondejar l'aire a la recerca de qualsevol perill.

Tampoc és que els lorquals es veiessin molt amenaçats, va pensar Tooqui.

Fins i tot els cadells de dues setmanes eren massa grans com per ser atacats per una rajada de shanh. Normalment no els agradava que rondessin estranys, però a ell ni li van mirar. S’enganxaven els uns als altres massa preocupats pel que anava a caure. D'altra banda, la pluja li serviria perquè la seva olor els passés més desapercebut.

Els raigs queien ara amb més freqüència, de manera que podia veure millor el ramat. Semblava ser nombrós, encara que era impossible veure’l sencer. Ni tan sols podia veure completament a un sol lorqual, molt menys a una dotzena o més. Potser els que veia formaven tota la manada, o potser hi havia més darrere d’aquests, amb els seus caps ossuts enganxats als flancs dels altres.

Llavors va tenir la idea. Podria matar-lo convertir-lo en un heroi. Però després de passar-se tres dies arrossegant-se per l'herba, sobre les roques i per fangosos forats, era la primera idea que li venia. Era una mica dur pensar que probablement també fos l'última, i potser ni tan sols sortís bé.

Es va ajupir i va començar a teixir una cistella gwurran amb les herbes més seques que va poder trobar. Era una cosa que els ensenyaven des de petits a tots els membres de la tribu, així que no va tenir dificultats per fer-la en la foscor, i els seus àgils dits manipulaven les espigues amb la perícia de la pràctica. Avançant lentament i amb cura sota la pluja per no molestar els sensibles lorquals, es va posar a buscar una altra cosa. I tot i la cortina d'aigua, no li va costar trobar-lo: va reunir totes les pedres que va poder en la cistella, pedres rodones no massa grans per la seva mà.

La part fàcil de la idea havia sortit bé. Ara tocava procedir a la més difícil... i perillosa.

Va seguir lliscant a poc a poc, assecant-se l'aigua dels ulls sortits, intentant trobar un lorqual que semblés una mica més endormiscat que la resta. Però amb la pluja i la foscor era impossible. I hagués estat igual de difícil a plena llum del dia, va pensar. Tot just hi havia diferència entre l'aparença i l'actitud dels lorquals. I si seguia dubtant era probable que acabés per abandonar la idea. I llavors què?

Va optar per l'animal que més a prop tenia, ja que era tan bon candidat com la resta, i es va acostar tant com va poder. Es va penjar la cistella a l'espatlla, es va agafar al cabell mullat del lorqual i es va alçar del sòl. En veure que la criatura no reaccionava, va començar a escalar. Com més pugés, menys possibilitats tindria d'acabar trepitjat sota els cascos del monstre.

I finalment va arribar a dalt, mantenint l'equilibri entre les espatlles mitjanes de l'animal. Amb passets lleugers, es va dirigir cap a endavant entre els eriçats pèls que s'assemblaven bastant a l'herba de la praderia, fins que va arribar al que semblava una muntura natural entre el primer parell de potes i el segon. La criatura seguia sense reaccionar a la seva presència. Xop i congelat, Tooqui es va adonar del gran èxit que havia aconseguit de moment. No va perdre el temps felicitant-se a si mateix. El que havia fet no era res en comparació amb el que li quedava per fer.

Es va aixecar al coll del lorqual i, assegurant la seva posició, va agafar una de les pedres de la cistella i es va preparar. No va haver d'esperar molt. La Llum-Que-Crema va brillar dues vegades sota els ràpids núvols. La manada es va agitar incòmoda, més nerviosa ara per la intensitat de la tempesta. El tro va ressonar. Quan ho va fer, Tooqui va fixar el seu objectiu i va tirar la primera pedra.

Va donar en el blanc desitjat just a l'alçada de l'ull esquerre. El lorqual pròxim al de Tooqui gemegà com una lluna lamentant-se, i es va enfilar sobre els dos parells de potes posteriors, encabritant-se en l'aire. Els animals que es trobaven a prop van deixar escapar sons nerviosos. Una segona pedra va tallar l'aire i li va donar a un segon membre de la manada, que també es va encabritar. Una tercera pedra li va donar al lorqual més gran just a l'ull.

La manada començà a moure’s d'un costat a un altre, sense saber què fer o com reaccionar. Els animals que envoltaven al de Tooqui van començar a espantar-se en onades que arribaven als més allunyats. No va deixar de llançar pedres, agitant als animals que es trobaven a tir. El rugit va començar a créixer, deixant-se sentir fins i tot per sobre del tro ensordidor i de la pluja.

Els lorquals es llançaven uns contra els altres, confosos i insegurs.

Llavors Kapchenaga li va donar un cop de mà a Tooqui en forma de diversos raigs de la Llum-Que-Crema. Amb l’espetec de l'últim, el ramat va abandonar qualsevol mena de moderació. Van començar a moure’s, primer lentament, però agafant velocitat. Amb la pluja donant-li de ple en els ulls, Tooqui va fer tot el que va poder per orientar-los en la direcció adequada amb ajuda de les pedres. Quan va tirar l'última, es va agafar fortament amb les dues mans al pèl del coll de la seva muntura, sabent que d'això depenia la seva vida. La seva i la dels seus amics. Tampoc tenia elecció. Si s’hagués intentat baixar de la seva gegantina muntura li haurien aixafat com a un insecte. Sota ell, la terra tremolava sota l'impacte dels lorquals al galop.

El campament qulun es trobava ja en silenci, i la foscor era interrompuda pels fanals col·locats per poder veure les estructures de nit. El tro ressonava sense parar.

Un vigilant va fer ressonar el senyal d'alarma amb la seva banya. Les alarmes es van multiplicar per tot el campament com un eco. Tots es van despertar, alguns més ràpidament que altres. Al carro dels presoners, Luminara va intentar fer una pregunta a través de la mordassa, però no es va poder fer entendre. Percebia moviment al seu voltant mentre els seus igualment emmordassats companys intentaven seure. Però no hi havia dubte pel que feia a la pertorbació de la realitat. La turbulència no es trobava en la Força. Provenia del sòl.

Baiuntu llançava ordres a dreta i esquerra, mentre es pujava els pantalons. Al seu voltant el campament sucumbia al caos més desorganitzat. No hi havia temps per ormejar als sadain als carros, gairebé ni tan sols l'havia per despertar a tothom. Sota la seva direcció, els genets es van reunir. Hi havia una possibilitat de salvar tot pel que el clan havia treballat. Esgrimint les seves armes, van carregar en direcció a la tempesta per intentar dissoldre l'estampida.

Els crits dels sadain, els genets i els lorquals s'elevaven per sobre de la tempesta creant una cacofonia agonitzant que no havia sentit mai en aquella regió de les praderies. Un tret, ni tan sols el d'una arma moderna, no era ni de bon tros bastant per fer caure un lorqual espantat. Però molts trets podien fer mal, i més trets podrien obligar una de les bèsties a variar la trajectòria. Els qulun avançaven i retrocedien davant el ramat, disparant selectivament i fent tot el soroll que podien, i els animals van reduir la velocitat. Sense trencar el pas, algunes de les bèsties van canviar de rumb en veure els genets apropant-se, i van torçar una mica cap a l'Oest. Altres es van separar del ramat i van anar cap a l'Est. Separat per la meitat, el ramat va començar a dividir-se en direcció a banda i banda del campament.

Però una part d'ell, tan encabritat que amb prou feines podia sentir els trets que rebia per part dels genets, va continuar anant cegament cap endavant. Dos van ser enderrocats a mercè de les costoses armes làser importades pels qulun. Però altres dos van sortir il·lesos i es van trobar de cop i volta a la meitat del campament.

Els cascos gegantins aixafaven objectes i construccions, enderrocant els lleugers envans prefabricats, i fent que els que s'ocultaven darrera d'ells fugissin cridant sota la plujosa nit. Les gegantines cornamentes es balancejaven d'un costat a un altre, llançant per l'aire als qulun i els seus animals. Embogits per la por, guiats pel raig i sagnant pels trets, els lorquals s'obrien pas a través del destrossat i caòtic campament.

Ja no hi havia guàrdies custodiant el carro dels presoners. S'havien unit a la resta del clan en el salvament dels seus amics i familiars, desesperats per protegir les persones i als animals. Tooqui es va deixar caure davant del carro apropiat i es va ficar dins. A l'interior va trobar als seus amics, lluitant per incorporar-se i alliberar-se. Semblaven estar sans i estalvis. Això era d'esperar. Un qulun que es preï mai faria mal a la seva mercaderia.

Va buscar quelcom més adequat que els seus ditets per deslligar als seus companys, i va trobar els equips en un racó, emmagatzemats i etiquetats amb pulcritud en un bagul. Primer va agafar un sabre làser, però s'ho va pensar millor i es va decidir per un petit i útil punyal alwari que pertanyia a Bulgan. Ell sí que sabia utilitzar un ganivet. Va començar a deslligar la Barriss. Quan li va treure la caputxa i ella va veure qui havia vingut a salvar-los, no va saber què dir. El que tampoc importava, perquè seguia emmordassada mentre Tooqui li desfermava els canells i els turmells.

–Tooqui diu veritat –clacà el gwurran sense parar mentre s’afanava–. Tooqui més valent del seu poble. El més fort, el més savi, el més intrèpid...

–El més xerraire –el va interrompre Barriss quan es va treure la mordassa.

La Padawan es va adonar que no es podia moure. Després de dies de lligams els seus músculs estaven atrofiats i els membres li fallaven. El seu aprenentatge Jedi li va permetre recuperar la circulació més ràpid del que ho hagués fet qualsevol profà. Tooqui li va dir on era el seu equip desat. Entre els dos van aconseguir alliberar de seguida a Ànakin, Obi-Wan i Luminara.

Una cosa va xocar contra el costat esquerre del carro i gairebé el va bolcar. Per sobre de l’estrèpit del vent i la pluja, es va sentir un mugit estentori, acompanyat per crits d'auxili d'angoixats qulun.

–Què ha estat això? –va preguntar Ànakin mentre es fregava les cames.

Tenia moltes ganes de sentir el sabre làser entre les seves mans, però més encara de sentir el coll greixós de cert cap qulun. No li agradaria gens a Obi-Wan aquesta forma de pensar, però hi havia vegades en què Ànakin se sentia més que temptat de deixar a un costat els ensenyaments del seu Mestre. I aquest moment era un d'ells. Si li donessin l'oportunitat d'esquarterar al sac de greix de Baiuntu, es prestaria de grat a pensar-ho bé... després de fer-ho.

–Lorqual –Tooqui estava desfent el material lligat als turmells d’en Kyakhta–. Per lluitar amb qulun, Tooqui necessita pal gran –va aixecar la mirada somrient–. Rajada lorqual pal gran. Tooqui els va espantar cap a aquí.

Kyakhta va mirar estupefacte al gwurran.

–Vas provocar l'estampida de tota una manada de lorqual cap a nosaltres? Ens podrien haver aixafat!

Com per reafirmar l'exclamació del guia, alguna cosa va xocar violentament contra el carro per segona vegada.

El gwurran va mirar al guia.

–Alwari bocamoll millor calladet una estona. I assegudet quiet, que igual Tooqui té accident i talla dits peus.

–Mira, nan... ai!, però què fas?

Al cap d'una estona tots van estar dempeus, amb els seus equips i la seva llibertat de nou amb ells. Empunyant el sabre làser, Luminara va avançar cap a la sortida i va observar fora. Els fanals es gronxaven en els pals i els terroritzats qulun corrien d'una banda a l'altra, mentre la pertinaç pluja seguia enfosquint-ho tot. Però per sobre es veia el cap d'un furiós lorqual perdut.

Per la Força, va pensar. Si això era un lorqual, com era una estampida d'una rajada? Va tornar el cap i va mirar al nerviós i intrèpid Tooqui entre ells.

–Passi el que passi des d'aquest moment, Tooqui, vull que sàpigues que Obi-Wan, els nostres Padawan i jo pensem que ets tremendament valent.

–No només valent. Valent valent! –El gwurran va fer un pas endavant, però va retrocedir quan un dels lorquals va fer caure un enorme dipòsit d'aigua en direcció a ells. Va explotar contra el terra, afegint una mica més del líquid element al que ja queia–. Però ara mateix, només una mica espantat, espantat.

–I amb raó –Obi-Wan es va situar al costat de Luminara per escodrinyar l'entorn–. Hauríem d’anar a pels suubatars, si no han mort o s'han perdut amb l'estampida.

–Els suubatars estaran bé, Mestre Obi-Wan –va dir Bulgan darrere del Jedi–. Són massa valuosos perquè els qulun els perdin. Segur que han enviat a algú perquè els vigili i en tingui cura. I si es mantenen junts, els suubatars són prou grans com per rebutjar a un lorqual.

El Jedi va assentir.

–Llavors haurem d’ocupar-nos dels guardians.

–Això no és cap problema, Mestre –ajupit darrere d’Obi-Wan, Ànakin agafava amb força el seu sabre làser–. Hem estat tant de temps lligats de mans que em vindria bé una mica de diversió... perdó, d'exercici.

Barriss va mirar amb desgrat al seu company.

–No estaràs parlant de venjança, veritat, Ànakin?

–És clar que no –va replicar ell de seguit–. Només dic que com algú s'interposi en el meu camí, en aquest moment no estic d'humor com per aturar-me i discutir amb ell amablement.

Van esperar amagats al carro fins que van poder sortir sense problemes. Va arribar el moment de deixar-se de xerrades. Amb Tooqui, Obi-Wan i Luminara al capdavant, el grup d'ex-presoners va sortir del malmès vehicle i va començar a obrir-se pas cap a la part del darrere del campament qulun. En el camí es van trobar amb alguns comerciants qulun, majoritàriament mares aterrides amb els seus fills intentant no creuar-se amb els lorquals. No tenien ni temps ni ganes de preocupar-se per la fugida dels presoners.

La ira i la confusió els envoltaven, i el caos completava a la ja de per si potent tempesta. Així i tot, van arribar a la zona dels estables del campament sense incidents. Es van ajupir al costat d'un carro de mercaderies segellat fermament contra la tempesta i els intrusos, i van inspeccionar detalladament l'entorn. Els suubatars estaven aquí, reguitnant el sòl nerviosos. Les provisions dels viatgers seguien assegurades a lloms dels animals.

–Jo veig tres sentinelles... no, quatre –va xiuxiuejar cautelosa a Obi-Wan. Ell va fer que sí.

–Això és el que jo veig també –va alçar un braç i va fer un gest silenciós.

Luminara li va fer un gest a Barriss, i va anar per darrere del carro de mercaderies. Obi-Wan i Ànakin van anar en l'altra direcció. Mentre ho feien, Barriss va recordar el que acabava de dir el seu company Padawan. L'expressió del seu rostre contradeia les seves paraules. Seguint de prop a Obi-Wan, Ànakin semblava realment ansiós pel que anava a passar.

Els dos alwari esperaven al costat del carro amb Tooqui. Mentre es quedaven aquí, mirant la foscor turbulenta, Bulgan va recordar una cosa de sobte. Es va girar per mirar al seu diminut company, es va posar de genolls lentament i va col·locar les mans i el cap a l'humit terra, amb els ulls mirant al fang, i la cresta eriçada per la pluja apuntant al cel. Kyakhta es va adonar del que feia el seu amic i es va afanyar a imitar-lo, tot i que va grunyir en posar-se de genolls. Tooqui observava l'escena satisfet.

–D'acord, d'acord. Aixequeu-vos, tossuts –tots dos guies es van aixecar, netejant-se el fang i l'aigua–. Tooqui ha tracte de fer amb vosaltres –els seus ulls van reduir a la llum intermitent–. Ja no crideu a Tooqui ximple salvatge i Tooqui ja no us crida ximplestúpids capcubs migbabaus...

Assecant-se l'aigua de l'ull bo, Bulgan va tallar al seu salvador en plena reflexió.

–Ja captem el que vols dir, Tooqui. Està bé –amb el seu esmolat colze, va donar un copet al seu company a les costelles ansioneses–. No, Kyakhta?

–Vés per on!, suposo que sí –va murmurar l'altre guia a contracor.

El seu petit i pelut company es va tornar per observar l'estable.

–Així millor. Tooqui hauria anat a ajudar a agafar suubatar, però Jedi volen que em quedi amb vosaltres perquè estigueu segurs.

Bulgan va arribar just a temps per impedir que els llargs dits d’en Kyakhta s'enfonsessin al pelet curt i humit del gwurran.

***

Uns flexos omplien de llum artificial els estables, teixint elegants arcs de lluminositat, clarament visibles entre la foscor i la humitat. Es van colar per la reixa, i Obi-Wan va assenyalar silenciosament als dos guàrdies apostats a cada costat de l'estada. Tots dos qulun eren homes endurits pels anys com a caçadors de depredadors i clans salvatges. Els seus sentits estaven aguditzats i les seves capacitats de lluita eren elevades.

El primer es va girar, sorprenent-se de veure els dos humans, però va poder aixecar el rifle i disparar una vegada. Obi-Wan va rebutjar el tir amb una estocada del seu sabre làser i el va dirigir cap a la foscor de la nit. Abans que el sentinella pogués tornar a disparar, el Jedi li havia enderrocat. Al principi, Obi-Wan va pensar que el seu Padawan estava tenint problemes amb l'altre guàrdia. Però quan va veure que Ànakin estava barallant-se amb ell, va arrufar les celles i es va dirigir cap als combatents. Quan va veure al seu Mestre apropant-se, el Padawan va acabar amb el seu oponent amb un tall ràpid al coll. El qulun va caure entre el fang del sòl.

Obi-Wan va desactivar el seu sabre làser i va mirar l’ansionès mort i després al seu aprenent. Un llampec va il·luminar els seus rostres i els seus cossos, però ni tota aquesta llum podia reflectir la tensió que hi havia entre ells.

–Es pot saber què feies, Padawan? –la veu del Jedi mancava de to.

–Res, Mestre –amb gest innocent, Ànakin es va guardar el sabre làser–. Era més ràpid del que jo pensava.

Kenobi va contemplar al seu aprenent en silenci. Després va fer que sí.

–Doncs vés amb compte, Ànakin, perquè és probable que el teu proper oponent sigui encara més ràpid que aquest –va passar per davant del Padawan i va fer un gest tallant–. Anem-hi, ja hem perdut molt temps aquí.

Un xiulet agut va fer aparèixer a Luminara i a Barriss.

–Algun problema?

Mentre va preguntar això, Obi-Wan va mirar a Barriss en lloc de Luminara. L'altra Jedi va sacsejar el cap, amb la cara completament amarada i les gotes penjant del seu tatuat llavi inferior.

–Eren bons lluitadors. Més preparats que els que ens van enviar a Cuipernam –Va mirar a Barriss. La Padawan va mostrar un tall que s'havia fet a la mà esquerra. La ferida sagnava, però la pluja la netejaria i sanaria aviat.

Ànakin va fer un pas endavant i es va quedar mirant la ferida.

–Has d'aprendre a guardar les distàncies. Sobretot quan no saps quin tipus d'armes porta el teu oponent.

–No tinc tan bon ull com tu –va replicar ella bruscament–. Per què no m'ensenyes?

Ell es va sorprendre.

–No. Ja ho vaig intentar una vegada. Hi havia encara més aigua que aquí, recordes?

Va dir això i es va dirigir cap al seu nerviós suubatar. Ella se'l va quedar mirant una mica confosa fins que finalment es va anar també a per la seva muntura. Aquest moment no era precisament bo per posar-se a analitzar a Ànakin Skywalker o la seva estranya personalitat, va decidir la Padawan. Però es va preguntar si realment hi hauria algun moment per fer-ho.

El grup va muntar silenciosament als incansables suubatars. Mentre ho feien, tant Kyakhta com Bulgan van veure els cossos sense vida dels quatre sentinelles.

L'animal de Luminara picà a terra nerviós amb els cascos de les seves potes mitjanes i posteriors, mentre ella intentava controlar-lo i mantenir-se a la cadira. Algunes setmanes enrere hauria acabat a terra. Però el temps li havia donat experiència, i l'experiència confiança.

Controlant per fi a la bèstia, va seguir als guies mentre aquests esperonaven a les seves cap al Nord. Els suubatars es trobaven ara sota mans fermes i ordres adequades, i van saltar la tanca electrificada de l'estable sense dificultat. I per fi van estar a la praderia, galopant cap al Nord sota la pluja. En algun lloc davant d'ells estava el clan que buscaven i l'etapa final de la seva missió.

Soergg havia aconseguit retardar-los considerablement i desbaratar els seus plans. Però calia esperar que no fos massa tard. Mentre deixava que el suubatar la portés cap a la nit, Luminara va resar per què els representants de la Unitat mantinguessin la seva promesa de esperar-los per realitzar la votació. L'experiència i la saviesa li deien que semblant votació, un cop realitzada, seria gairebé impossible de revocar.

Darrere d'ells, un furiós Baiuntu va veure el que havia passat i va intentar enviar una patrulla en la seva persecució. Però les seves esperances d'organitzar-ne una van ser aixafades per la visió de tots aquells qulun que seguien sent preses del pànic i corrien pel campament devastat pels lorquals.

–Imbècils! Poseu-vos en marxa!, a què esteu esperant?

El seu sadain s'agitava nerviosament d'un costat a un altre, mentre ell lluitava per controlar-lo i reunir una partida d'homes al seu voltant. Preocupat per la fugida dels presoners i dels diners que s'anava amb ells, era incapaç de veure al que s'enfrontava. Però el seu sadain sí que ho veia, així que es va encabritar i va escapar.

–Miserables...

Assegut a terra entre el fang i l'herba, el cap qulun estava fora de si. Quina nit! I havia començat tan bé... Es va posar dret i es va treure el fang de les robes. Va mirar al seu voltant i va veure que estava sol. Els estrangers s'havien anat, encara que no arribava a endevinar els mitjans pels quals ho havien aconseguit. Els hauria retingut prou com per a reclamar el pagament anunciat pel hutt? Quedava una possibilitat. L'esforç d'haver retingut un temps als Jedi potser hauria valgut la pena, i pel que fa al tres vegades maleït ramat de lorquals, ja s'havia anat, i sens dubte estava plàcidament reunit en algun lloc al sud del campament que acabava de destrossar. I ell era allà, a l'herba, enfrontant-se a una curta, però fangosa caminada fins al seu llit.

Bé, ell havia tret al seu clan de pitjors situacions. No per res tenia una reputació de líder astut i comerciant immillorable. Caldria altres dies, altres oportunitats beneficioses. Un bon comerciant sap quan resignar-se amb la pèrdua i quan esperar un benefici. Tot depenia de si hi havia retardat prou als viatgers com per satisfer al comerciant de la ciutat. Es va dirigir de nou cap a les impassibles llums del campament.

Una cosa xiuxiuejà lleument a la seva esquena.

Va fer un altre pas, i la cosa va tornar a xiuxiuejar. Es va girar ràpidament, i va buscar la pistola làser amb els dits tremolosos, la que havia adquirit en la reunió anual de la llunyana Piyanzi. Però els seus dits no van poder agafar res.

L'arma se li havia caigut de la funda quan va ser derrocat del maleït sadain.

Es va posar de genolls, i va començar a buscar furiós la seva arma entre la pluja i el fang. Oh!, era allà, tirada a l'herba no gaire lluny del lloc en el qual havia caigut. Ara ja per fi s'arreglaria tot, encara que potser no fos com quan el sol s'havia posat al vespre. Va anar a agafar l'arma amb alleujament, i quan ho va fer un trio d'ulls es va materialitzar just a sobre. Ulls vermells, flanquejats per una altra trinitat assassina, i una altra, i una altra més. Amb les dents grinyolant, va agafar l'arma amb un moviment ràpid. Per ser tan enorme, Baiuntu era ràpid, molt ràpid.

Però ni de bon tros tant com un shanh.

Següent