L'arribada de la tempesta (XV)

Anterior

Capítol 15

No es van reunir a l'entorn usual del Consell de la ciutat, sinó en els jardins del domicili de la Kandah, que com a delegada de la Unitat, anava a participar a la moció de secessió. Envoltat pels quatre costats de les dues plantes de l'edifici, el pati estava ple de vida, amb flors i fonts. Igual que la casa, tot era fruit dels beneficis obtinguts per la família de la Kandah després d'anys dedicats al comerç. Aquests beneficis haguessin estat molt més grans, va pensar ella mentre contemplava als seus col·legues representants passejant pels senders, si no haguessin estat subjectes als impostos arbitraris i excessius de la República.

Però si tot anava bé, els obstacles per obtenir encara més riquesa aviat serien eliminats.

El pati estava dissenyat per servir de retir enfront del soroll i l'activitat de la ciutat. Avui oferia una privadesa diferent amb la reunió de representants i els seus assistents. Aquests últims es van anar marxant, fins que només van quedar els alts càrrecs, que aprofitaven les seves begudes i les seves preguntes fins que per fi van poder reunir-se al costat d'una font translúcida que emanava aigua perfumada.

–Encara és aviat –va dir Garil Volune, un dels delegats humans–. No han estat fora tant de temps.

–Siguem realistes, Volune –va dir un dels ansionesos–. Ja haurien d'haver tornat –va assenyalar al carrer principal, que discorria més enllà del pati i de la mansió–. Haurien d'haver tornat fa dies.

–Els Jedi no ens abandonarien –va insistir un altre delegat–. No és el seu estil. Fins i tot si fallen a l'hora de convèncer els alwari, tornarien per fer-nos-ho saber.

El delegat Fargane, el més alt i conreat dels quatre representants ansionesos, va sacsejar el cap amb enuig.

–Tenen intercomunicadors. Ja haurien d'haver-se posat en contacte amb nosaltres. I si han fracassat o no, a mi m'és igual. Jo només demano una mica de consideració per part d'aquells que sol·liciten el meu vot –un xiuxiueig d'irritació va emanar del seu forat del nas–. Puc admetre estar equivocat, però mai toleraré que se m’ignori.

Per sobre de tots ells, Tolut va oferir una opinió alternativa.

–Potser tinguin algun problema amb els intercomunicadors–. Volune el va mirar sense poder creure-s'ho. Al petit delegat humà no li imposava en absolut l'enorme armalal.

–Tots ells? Els quatre?

Tolut va fer un gest d'irritació. A ell tampoc li complaïa la contínua falta de comunicacions per part dels visitants Jedi.

–No sabem si tots portaven intercomunicadors. Potser només en tenien dos. Dos sí que poden fer-se malbé.

–Els intercomunicadors no es fan malbé així com així –Kandah va respirar a fons–. Si aquests Jedi són tan competents com es diu, se suposa que portarien recanvis. I seguim sense saber d'ells.

–El més segur és que hagin fallat en la seva missió, estiguin massa avergonyits per admetre-ho davant vostre i hagin abandonat Ansion per informar del seu fracàs als seus superiors.

Tothom es va girar per mirar en direcció a l'orador. Tun Dameerd, un altre delegat, li va respondre:

–Al contrari que nosaltres, tu no ets membre del Parlament d’Ansion, Ogomoor, i estàs aquí únicament en qualitat de convidat. No tens dret a opinar sobre les negociacions en curs.

–Quines negociacions? –Ogomoor va ignorar l'advertència, i deixant de banda la seva copa, va estendre la mà–. Aquests Jedi van venir aquí i us van demanar que retardéssiu la moció de secessió per poder regatejar amb els alwari i que tots els habitants del planeta segueixin vivint sota l'opressió asfixiant de la República. I vosaltres vau accedir encantats a donar-los aquesta oportunitat –va descriure un ampli cercle per dirigir-se a tots i cada un dels delegats–. I quin ha estat el resultat? Més retard, més confusió, més del que sempre ha rebut Ansion de la República. Si això no és prova suficient que és hora de canviar, no sé el que és –va tornar a agafar el got amb indiferència–. Però per descomptat teniu raó en dir que jo sóc un mer observador. Encara que sàpiga que hi ha molts esperant ansiosos el resultat del vot final. Un resultat positiu.

–El bossban, per exemple? –Volune el va mirar sarcàstic. Ogomoor ni es va immutar.

–Naturalment, Soergg desitja que arribi el dia en què ell i els seus puguin fer negocis en aquesta part de la galàxia de forma oberta, sense inclinar-se sota la càrrega de les regles i normatives caduques de la República.

–No sabia que els hutt es poguessin inclinar –va ironitzar Dameerd.

Els delegats van riure discretament, però no tots, segons va comprovar Ogomoor. El bossban i ell comptaven amb aliats entre els presents.

–Riu-te si vols –va dir la Kandah fredament–, però els negocis de la meva família i dels que van donar suport la meva elecció en aquest càrrec han patit fora mida sota la indiferència i passivitat de la República. Jo dic que ja és hora que fem alguna cosa! Ja hem esperat massa. Convoquem a votació!

Fargane va alçar la copa.

–Kandah té raó. Jo m’acontento amb l'esperança de viure prou per veure-ho.

Volune es va mossegar el llavi i va sacsejar el cap.

–Hi estic d'acord en què la República està una mica perduda. També sé que ignoren des de fa massa temps les nostres peticions d'alleujament dels impostos i lleis opressives. Però també és cert que el Senat ha respost a les nostres queixes –Va mirar als seus col·legues–. Per ventura no penseu tots que si els Jedi aconsegueixen signar el tractat de pau entre la Unitat de Comunitats i els nòmades, Ansion estarà millor sota el govern de la República que fora d'ell?

La discussió que va seguir a la pregunta va ser acalorada i breu. Un cop més, Kandah va prendre la paraula.

–És clar que estem d'acord –Ignorà el gest de sorpresa a la cara d’Ogomoor–. Si no ho estiguéssim, hauríem procedit a la votació el mateix dia que van arribar els Jedi. Però no hi ha possibilitats de pau amb els alwari. No hi ha acord. I cada dia que passa, la nostra confiança en el suport dels malarians i els keitumites disminueix. És vital que ens decidim ja sobre aquest tema.

Es va fer el silenci, fins que Volune va oferir una alternativa.

–De qualsevol manera, avui no anem a votar. No hem posat en marxa els procediments necessaris. Jo estic disposat, no sense reserves, com a representant dels meus votants, a fixar una data per a la moció de secessió –Mirà a l’ansionès que tenia a la dreta–. Satisfaria això al venerable Fargane?

L'ancià va fer una pausa i després va assentir.

–Sí.

Volune es va tornar cap a la resta.

–Llavors establim un dia i una hora, de manera irrevocable. Si els Jedi tornen abans, els escoltarem. En cas contrari, seguirem endavant amb la votació, i seran ells els únics responsables de la seva negligent falta de resposta.

La proposta era massa raonable com perquè ni el mateix Tolut tingués alguna cosa a dir. Per la seva banda, Ogomoor sabia que el bossban Soergg i els seus seguidors estarien complaguts. La data escollida era una mica llunyana, però tampoc era un futur remot. Tolut podria plantejar problemes, però el seu vot podia ignorar-se. Després de la reunió d'aquell dia, Ogomoor podria informar que Kandah, Fargane, i almenys un altre delegat, votarien a favor de la secessió. El vot de la resta no era segur. Potser es produís algun trasllat de certes quantitats considerables de crèdits a comptes bancaris il·localitzables abans de la votació, per garantir l'aixecament d’Ansion de la República.

I, mentrestant, el bossban i ell no haurien de preocupar-se de res més. Perquè després de nombrosos intents, per fi el gulun Baiuntu semblava estar fent bé la seva feina.

***

El matí es va obrir lentament davant els ràpids viatgers mentre Kyalhta es reunia amb ells. El guia s'havia avançat una mica i ara tornava al galop, visiblement nerviós, amb els sortits ulls brillant-li.

–Trobats! –va anunciar triomfal mentre girava al suubatar. Va estendre el seu braç protèsic per assenyalar–. Estan just darrere d'aquella muntanya.

–Per fi –va murmurar Luminara–. Estàs segur que són els borokii?

Els alwari van gesticular afirmativament.

–No hi ha dubte, Mestra Luminara. Han emplaçat el campament cerimonial, amb els plomalls al vent. És el clan superior dels borokii, el més influent de tots els clans alwari.

La veritat és que va ser una visió molt més impressionant del que cap esperava. Amb l'experiència que tenien dels yiwa i els qulun, els viatgers creien poder fer-se una idea del que els esperava. Però cap d'aquelles trobades prèvies els havia preparat per al que va alegrar la seva vista, quan els suubatars van aconseguir arribar al cim del turó.

Davant d’ells s'estenien no dotzenes d'estructures portàtils erigides, sinó centenars. Hi havia diverses instal·lacions generadores d'energia que probablement requeririen de desenes d'animals de tir per al seu transport, va pensar Luminara. Milers de borokii de totes les edats s'afanyaven a l'enorme i elaborat campament. I més enllà, diversos milers d'animals pasturaven tranquils en zones controlades per genets de sadain. El dring dels seus passius mugits, una mena de roncs, s'elevava per sobre dels sons del campament. Aquí residia el poder suprem dels alwari, tal com els havien dit. Allà on fossin els borokii, la resta dels alwari els seguia.

–Són Surepp –va explicar Bulgan en resposta a les preguntes sobre el ramat–. Els mascles són els blaus amb la cabellera fosca i les banyes en espiral. I les femelles són les verdes, una mica més grans però sense cabellera.

Luminara es va incorporar a la seva cadira i va deixar que la seva vista es recreés en l'impressionant panorama.

–Mai havia vist un animal amb tres ulls alineats verticalment, en lloc de la col·locació horitzontal normal.

–L’ull de dalt vigila els depredadors aeris, el segon controla als altres surepp i l'inferior busca menjar per terra i adverteix dels obstacles –Bulgan es va girar a la cadira, amb el costat de la cara, que tenia l'ull bo, lleugerament inclinat cap endavant com sempre–. Els surepp no es perden res.

–Ja veig. Suposo que això està molt bé romanent immòbil, però han de tenir un perímetre de visió molt deficient.

El guia va assentir.

–Així és, però la veritat és que tampoc els cal. Quan estàs completament envoltat de surepp, no necessites veure el que tens al costat. Però sí el que tens amunt i avall.

–I què passa amb els que es veuen allunyats a l'extrem exterior del ramat?

–Poden girar el cap per veure els costats, i utilitzar el seu sentit de l'olfacte. Tenen visió lateral, encara que no tan bona com la d'un dorgum o awiquod. Com són tan nombrosos, els surepp són preses més difícils per als depredadors que els dorgum o els awiquod, que són més proclius a apartar-se de la manada –esperonà suaument a la seva muntura, i el suubatar va començar a caminar–. Aquesta és la raó per la qual els prefereixen els clans poderosos, com els borokii.

–Què proporcionen els surepp? –va preguntar Barriss.

–De tot. Llet, carn, pells, llana. Abans es feien servir les banyes. I les dents per fer utensilis. Avui en dia, aquestes eines s'importen, i el material animal s'utilitza per crear artesania –va somriure–. Ja veureu algunes mostres quan estiguem al campament.

Kyakhta, que anava al capdavant, va aixecar la seva pròtesi assenyalant cap endavant.

–Vénen genets.

No era sorprenent que fos un grup de sis, ja que els viatgers havien constatat que aquest nombre era de gran importància per als ansionesos. Anaven més ricament abillats que els yiwa o els qulun, i les lleugeres armadures brillaven al sol. Dos dels guàrdies enarboraven sengles vares importades de compost de carbonita sobre les quals espetegaven els estendards borokii a la brisa del matí. A més dels usuals punyals llargs, dos d'ells portaven pistoles làser malarianes. Estava clar que almenys part del que havien sentit sobre els borokii era cert. Tenien riqueses i sabien com emprar-les.

La curiositat va superar al seu reservat caràcter, i el líder dels genets va avançar amb el seu adornat sadain fins arribar als suubatars. Tenint en compte la considerable diferència d'altura de les dues muntures, va haver d'aixecar la vista per mirar als visitants. Cal dir que no semblava en absolut intimidat. Fins i tot semblava amigable, va pensar la Luminara, almenys de moment. La veritat és que eren els únics que es podien permetre la magnanimitat.

–Salutacions, estrangers i amics –el borokii es va tapar els ulls amb una mà mentre es portava l'altra al pit–. Sóc Bayaar dels situng borokii. Benvinguts al nostre campament. Què voleu del clan?

Mentre Obi-Wan explicava els seus propòsits, Luminara va continuar estudiant als guàrdies. Va buscar signes d'hostilitat, però l'únic que va trobar va ser confiança i un gran mestratge. Al contrari que els yiwa, per exemple, aquest poble no albergava sospites ni tenia por dels estranys. La seva absència de temor estava recolzada per milers de guerrers. Això tampoc significava que les amenaces potencials els deixessin indiferents. El líder escoltava cortesament a Obi-Wan, mentre els guàrdies mantenien la posi marcial a les seves cadires. Però els seus ulls no deixaven de moure’s.

Bayaar no va haver de tornar al campament per donar-li una resposta a Obi-Wan.

–Aquest assumpte no és una cosa que entri en els meus comesos. Jo sóc un vigilant, un sentinella, i els sentinelles no prenen semblants decisions.

Obi-Wan li va dedicar un dels seus somriures comprensius i va assentir.

–Jo també sóc una mena de sentinella, així que entenc el que voleu dir.

–Comunicarem la notícia de la vostra arribada al Consell d'Ancians, així com les raons que us porten aquí. Mentrestant, seguiu-me, si us plau, i gaudiu de l'hospitalitat borokii.

Un cop dit això, va fer girar la seva muntura i va baixar la suau costa cap al bulliciós campament. La resta de la guàrdia es va dividir per flanquejar a la caravana de visitants. Però era una escorta d'honor, no de precaució, va advertir la Luminara. Tampoc haguessin tingut molt a fer, tenint en compte la disparitat de les muntures de tots dos grups.

Les diferències entre la formació borokii i el que els viatgers s'havien trobat fins al moment eren cridaneres i immediatament visibles. Encara que era completament mòbil, la comunitat estava disposada com un assentament permanent, amb carrers temporals, i àrees designades com residencials, comercials o industrials. Aquestes últimes reunien en una enorme quantitat de cadàvers de surepp per a la seva exportació. Una cosa havia de sustentar totes aquelles estructures importades i l'alta tecnologia que es trobava a tot arreu, va pensar la Luminara.

Van atreure moltes mirades, però ni un comentari desagradable. Un cop més es va fer palesa la manca d'hostilitat, en contrast amb la rebuda que els havien donat els yiwa. Donat el poder i la reputació dels borokii, sumats a la de la comunitat, tampoc era d'estranyar. Estava clar que eren un poble que se sentia segur, i mereixien la denominació de clan superior.

Tot i així, va intercanviar una mirada còmplice amb Obi-Wan quan Bayaar es va aturar davant el que va identificar com la casa dels convidats. L'última a la qual havien estat no els havia resultat molt còmoda.

Conscient de les seves preocupacions, Kyakhta es va afanyar a tranquil·litzar els Jedi.

–Aquests no són els desconfiats yiwa o els hipòcrites qulun. Els borokii són massa forts com per témer als estranys, i tenen la suficient seguretat com per donar-los la benvinguda. I tenen una gran reputació com a amfitrions –va assenyalar la construcció–. Aquí estarem segurs.

En resposta, Luminara va fer agenollar la seva muntura. Es va baixar, i un dels guàrdies d’en Bayaar va prendre les regnes de la bèstia i la va dirigir carrer avall. Altres guàrdies es van encarregar de la resta dels animals.

–Què passarà amb les nostres coses? –va preguntar Ànakin en veu alta.

–Ningú tocarà les vostres pertinences –Bayaar no va semblar ofendre’s per la pregunta. Després de tot, no només eren estrangers, sinó extraterrestres. Era de suposar que no estiguessin familiaritzats amb els costums borokii. Va intentar endevinar quin dels dos Jedi era el líder de l'expedició, però, com no va poder, va optar per dirigir-se als dos alhora.

Ara que sabia el propòsit que portava els viatgers fins el clan, va tractar de mantenir un to neutral en la seva veu, encara que tampoc sentia una animositat especial per les intencions dels estrangers.

–Comunicaré la vostra petició al Consell d'Ancians. Mentrestant, poseu-vos còmodes. Se us servirà menjar i beguda.

–Creieu que el Consell ens donarà audiència?

Luminara estava bastant impressionada amb la dignitat de la qual feia gala el guerrer-sentinella, que havia demostrat fins al moment tant orgull com curiositat. Tampoc era com per considerar-lo un aliat, però almenys semblava cortès.

–No puc dir-vos-ho. Només sóc un sentinella.

Es va posar les mans als ulls i al pit, i va marxar, deixant als visitants a l'espera d'una resposta formal. Luminara va desitjar que no es demorés molt a tornar. Tots els consells de qualsevol tipus tenien una enervant tendència a trigar a arribar a un consens. Amb una mica de sort els borokii, acostumats a estar en continu moviment, serien més diligents.

Tot el que van experimentar en les següents hores va ser una demostració del poder del clan. El menjar era més saborós, la beguda era millor, i la decoració de la casa era molt més ostentosa que tot el que havien vist en Ansion fins al moment. La veritat és que s'estaven tranquil·litzant. Després de les precàries trobades amb els yiwa i els qulun, era un alleujament poder relaxar-se en un entorn agradable, sabent que no hi havia amenaces d'atac. Tant Kyakhta com Bulgan estaven totalment convençuts d'això, tot i que Tooqui seguia mostrant-se reservat. Però els guies no tenien ni idea de la resposta que anaven a obtenir del Consell d'Ancians borokii.

Bayaar va tornar a la tarda. La rapidesa del seu retorn era motiu d'ànim, però no les seves paraules. Eren massa ambigües.

–El Consell us rebrà –els va informar el sentinella.

L'expressió de la Barriss es va convertir en un ampli somriure.

–Perfecte, llavors.

Mentre parlava, Bayaar es va girar per mirar-la.

–No estic molt segur del que voleu dir amb això, però crec que us avanceu als esdeveniments. Quan dic que el Consell us rebrà, és perquè ho farà per donar-vos la benvinguda. No fer-ho seria una falta greu. Però això és tot.

Obi-Wan es va esforçar per interpretar el que deia el guàrdia.

–Dieu que ens rebran però que no escoltaran les nostres propostes?

Bayaar va assentir.

–Perquè això passi, haureu d’oferir al Consell un present adequat de la seva elecció.

–Està bé –va dir Obi-Wan relaxant-se–. I què satisfaria al Consell? Tenim accés a un fons que podríem fer servir per comerciar. Si cal alguna cosa més substanciosa...

Va deixar la pregunta oberta.

–La veritat és que el Consell desitja que li oferiu alguna cosa més insignificant –Bayaar va mirar als membres del grup. Al llarg de la seva vida a penes havia vist uns quants comerciants humans, i li fascinaven els seus petits ullets aixafats i les variacions capil·lars de cada un–. Volen que un de vosaltres els hi porti un grapat de llana de la cabellera d'un surepp blanc adult.

–Això és tot? –va dir Ànakin.

Obi-Wan va mirar al seu Padawan per renyar-lo, però sense gaire severitat. A ell també li sorprenia l'aparent facilitat de la petició.

El que li va fer sospitar immediatament.

–On podrem comprar aquesta llana?

–No podeu comprar-la, –a Bayaar li disgustava aquesta tasca de diplomàtic missatger. Preferia estar a la praderia encapçalant una patrulla de guaites i empunyant l’arma–. Un de vosaltres ha d’agafar-ho amb la mà, a la manera tradicional, i sense utilitzar cap dispositiu alienígena o altres formes d'ajuda com un suubatar, de la cabellera d'un surepp blanc.

Tooqui va fer una ganyota.

–No m'agrada la idea. Massa molts, molts surepp amb peus grans, grans, molts.

Barriss es va inclinar cap al seu company i li va dir a cau d'orella.

–A mi tampoc m'agrada això, Ànakin. Un grapadet de llana? Em sembla massa fàcil. Els surepp són bestiar domèstic, i, per tant, no ha de ser massa difícil treballar amb ells. Quina dificultat pot haver-hi en agafar a un i treure-li un grapat de llana de la cabellera?

Ànakin va moure el cap amb un gest d'incertesa.

–Ja. Potser només sigui això. Perquè sigui un costum no ha de ser difícil o perillós.

Ella va assenyalar als Jedi, que conversaven entre ells.

–Em fa l'efecte que aviat ho sabrem.

Obi-Wan es va apartar de Luminara i es va dirigir de nou al seu amfitrió.

–Farem el que el Consell ens demana. –Va dubtar un moment. –Suposo que podrem agafar la llana d'un dels surepp domèstics i que no haurem d'anar a per un salvatge per aconseguir-la.

–Correcte. Està permès agafar-ne d'una de les bèsties del bestiar.

–Llavors no perdem més temps. Encara hi ha suficient llum. Seríeu tan amable d'acompanyar-nos?

Bayaar va sospirar. Estava clar que aquests estrangers no tenien ni idea del que els estaven demanant. Vés per on!, però aviat ho sabrien.

–Veniu amb mi.

El recorregut per l'assentament nòmada va ser interessant, i Bayaar no va deixar d'explicar-los detalls ni de descriure'ls el que veien. De seguida van arribar als afores de l'atrafegada comunitat, i van veure les reixes electrificades recentment desenrotllades que envoltaven als milers i milers de surepp dels borokii. Era una visió impressionant, que mugia mentre es gronxava entre les altes herbes. El fet de mantenir-se enganxats els uns als altres els garantia la seguretat, encara que no els deixés molt espai per moure’s. Agafar a un mascle, i treure-li un grapat de llana de la cabellera, requeriria un esforç per part de l’esquilador, encara que tampoc semblava que anés a ser necessari donar-se una gran carrera per les praderies obertes. Però hi havia un problema. Bayaar els havia dit que el Consell demandava un grapat de llana blanca.

I la llana de totes aquelles dotzenes, centenars, de surepp que s'estenien davant els seus ulls era verd o blau. No es veia ni un animal blanc. Ni tan sols un de verd clar. Luminara li va indicar l'aparent discrepància al seu amfitrió.

Bayaar va semblar avergonyit.

–Jo no faig les lleis. Només serveixo de vehicle per a les normatives del Consell.

–I com anem a llevar-li llana blanca a un animal que no existeix? –va dir Obi-Wan assenyalant al bestiar.

–Sí existeix –va respondre Bayaar–, el surepp albí és real, i hi ha alguns entre els que pertanyen als borokii.

Luminara va aclucar els ulls, mirant al frustrant guàrdia.

–Hi ha milers d'animals. A què et refereixes amb "alguns"? Bayaar va desviar la mirada incòmode.

–Dos.

Barriss va deixar escapar un sospir, i va moure el cap.

–Sabia que sonava massa fàcil.

–Però no entenc com anem a fer-ho sense cap transport, –Ànakin estava visiblement enfadat. El Consell borokii els havia encomanat una tasca gairebé impossible. Es va dirigir a Bayaar i li va preguntar agressiu–. Què fan els borokii amb els seus animals a la nit? –va assenyalar les tanques electrificades que separaven les bèsties del campament–. Els altres alwari que hem conegut envolten als seus animals i els protegeixen en estables temporals per poder vigilar-los i cuidar-los millor dels depredadors nocturns.

Tant Obi-Wan com Luminara li van mirar amb aprovació, i ell va intentar no semblar massa orgullós.

–Els borokii també –va reconèixer Bayaar–. Però a més gran escala que altres alwari –va assenyalar la barrera que brunzia suaument–. Això manté als surepp junts quan cau la nit, i, mentrestant, genets com jo mantenim als shanh i a altres bèsties lluny del bestiar. Els surepp no ​​poden saltar la tanca, però un shanh furiós sí que podria.

–Has dit "junts" –la ment de la Luminara treballava ràpid–. Com de junts?

–Molt junts –va estendre les mans i va ajuntar els palmells fins a gairebé fregar-los–. Així de junts. Quan estan enganxats uns contra els altres, els surepp se senten segurs. Dormen drets.

Barriss va contemplar al bestiar.

–No tenen més remei amb tan poc espai.

Luminara va assentir reflexiva.

–Si el ramat es concentra en un lloc, serà molt més fàcil trobar als blancs de nit que de dia, que estaran escampats pel terreny, com ara –clavà la mirada als ulls del gentil sentinella–. Quina seria la reacció dels surepp en sentir moviment al costat d'ells?

Ell va somriure.

–Ja entenc el que voleu saber. És una cosa perillosa. Es pot caminar entre un ramat de surepp adormits sense sobresaltar-los, però cal tenir molta cura. Són criatures nervioses, és fàcil pertorbar-los. Si se senten amenaçats, o fins i tot intranquils, el seu ànim pot canviar ràpidament. Qui intentés caminar entre ells podria emportar-se una envestida d'un mascle irritat o podria ser aixafat entre un munt de surepp en moviment.

Obi-Wan va fer una mirada ràpida als seus companys i va prendre la paraula.

–Hi ha alguna cosa més que puguis dir-nos per poder localitzar l'estrany exemplar blanc? Tendeixen a congregar-se en algun lloc concret del ramat?

–La veritat és que sí –va admetre Bayaar–. Com són tan cridaners, tendeixen a buscar el lloc més segur. Que és justament el centre del ramat.

Barriss va contemplar la vasta extensió de terreny coberta de surepp fins on arribava la vista i va intentar imaginar-se obrint-se pas entre el compacte grup, intentant alhora no posar-los nerviosos ni alarmar-los. En contrast amb l'optimisme inicial d'Obi-Wan, va haver de donar-li la raó a Ànakin. Tan sols s’havia de veure aquella enorme massificació d'animals per adonar-se de l’impossible d'una tasca que al principi semblava senzilla. Amb un lliscant o un suubatar, o un altre mitjà de transport que els donés una perspectiva superior dels caps de bestiar, potser podrien fer alguna cosa. Però les instruccions del Consell d'Ancians eren bastant directes, pel que havia dit Bayaar. Res de tecnologia alienígena per dur a terme la missió, i res de muntures entre els animals. Ni suubatar ni un petit sadain.

No importava. Tampoc tenien un lliscant. Controlant la Força prou, potser un d'ells podria elevar-se un moment per sobre dels animals, però l'energia no permetria una levitació duradora. Haurien de pensar en una altra cosa. Va intentar imaginar-se creuant la reixa electrificada i obrint-se pas fins al centre del ramat, passant entre milers de surepp atapeïts que en qualsevol moment podrien tornar-se contra la intrusa. Un sol esbufec d'alarma podria ser suficient per desbaratar-ho tot. I un cop endinsada en el ramat, no hi hauria possibilitat de salvar-se de l'estampida. Quedaria aixafada sota milers de cascos i els milions de tones dels surepp.

Ella no era l'única que se sentia impotent davant el problema.

–Tornarem al vespre, just abans de la posta del sol –li va dir Obi-Wan al seu amfitrió–. Almenys –va murmurar– fem el que fem i sigui qui sigui el qui ho intenti, tindrem més possibilitats de localitzar a l'animal albí quan els hagin reunit per passar la nit.

–I atès que no se'ns permet utilitzar tecnologia avançada, necessitarem un ganivet borokii –va dir Luminara distretament, com pensant en una altra cosa–. Per tallar la llana.

De tornada al seu lloc de repòs, van discutir a fons les possibles formes d'emprendre la condició del Consell, que per descomptat no era una tasca que pogués fer-se directament i senzillament. Hi va haver moltes propostes, però totes van ser descartades ràpidament. Va arribar el final de la tarda i els va trobar amb la mateixa incertesa que tenien en començar a debatre la qüestió.

Bayaar els va guiar de nou fins els límits de l'estable provisional. Per a disgust seu, li havien encomanat la missió d'ocupar-se dels visitants. No era un diplomàtic, així que no li agradava la seva comesa, però va intentar fer-la el millor que va poder.

Una gran part del seu disgust procedia de la tasca que el Consell havia encomanat als visitants, perquè s'havia adonat que es trobava bé amb ells. No li agradaria que sortissin ferits, o pitjor, morts. I no sabia com anaven a complir el requisit del Consell sense que alguna cosa d'això passés. Potser es donessin compte a temps de l'impossible de la missió, tinguessin una trobada breu i insubstancial amb la gent gran i seguissin el seu camí.

No podia interpretar les seves expressions alienígenes, però les cares dels seus guies no donaven a entendre que els estrangers tinguessin alguna mena de màgia que els fos a ajudar a aconseguir el que volien.

Els visitants es van acostar al reixat per a estudiar en profunditat als surepp. Ja els havien reunit per passar la nit i els poderosos animals començaven a relaxar-se. Però que estiguessin relaxats tampoc volia dir que no miressin el que els envoltava. Un mugit d'un d'ells seria suficient per alertar els a tots del perill.

Alguns membres del clan s'havien assabentat de la petició del Consell, reunint-se per veure l'espectacle, més esperançats de veure un daltabaix que una altra cosa: Encara que era un acte mesquí per a un soldat del rang d’en Bayaar, altres guerrers del seu clan no van dubtar a apostar sobre les possibilitats de l'estrangera. I el problema era que els que apostaven en contra havien de fer molt bones ofertes per a ser acceptades.

El guàrdia va arrufar les celles. Què feia la femella més alta? S'estava traient les capes exteriors de roba, la qual cosa li semblava la manera més estranya d’endinsar-se en un ramat amuntegat. Si ell hagués de dur a terme aquella missió suïcida, voldria portar com més capes de roba millor, per protegir-se de les banyes, els cascos i el sòl.

Quan la femella va acabar, només portava el seu abillament alienígena bàsic.

A la llum del sol ponent, ella li va semblar d'allò més peculiar. I la veritat és que estaven ben pensats per a una constitució bípeda tan estranya. La preocupació pels convidats era gairebé superada per la curiositat del que farien a continuació.

Obi-Wan mirava als ulls de la seva companya mentre discutia amb ella en veu baixa.

–Seria millor que no ho fessis, Luminara.

–Hi estic d'acord, Mestra –va afegir Barriss preocupada.

Luminara va assentir i va mirar a l'últim membre del grup.

–I tu, Ànakin ? No has dit res des que us vaig plantejar la meva idea.

El Padawan no va dubtar en veure que se li preguntava la seva opinió.

–Jo no ho faria per res del món. És una bogeria.

Luminara va somriure.

–Però tu saps que no estic boja, oi que no, Ànakin?

Ell va fer que sí.

–Quan era petit, jo vaig fer un munt de coses que podrien dir-se bogeries. A tothom li va semblar una bogeria que participés en les carreres professionals de beines. Però ho vaig fer i estic viu –es va aixecar una mica–. La Força estava amb mi.

–La sort estava amb tu –va murmurar Barriss tan baixet que ningú la va sentir.

–Així que penses que hauria de seguir endavant amb això? –li va preguntar Luminara.

Ànakin va dubtar.

–No sóc jo qui ha de decidir-ho. Si Obi-Wan està d'acord... –la seva veu es va apagar sense acabar la frase.

Ella va desviar la seva atenció cap a l'altre Jedi.

–Obi-Wan ja m'ha dit que no està d'acord. Té ell per ventura una solució?

El Jedi va dubtar un instant i va arronsar les espatlles.

–Jo opino com Barriss... però no, no tinc una altra solució.

–Necessitem aquesta llana si volem que els borokii ens escoltin.

–Ho sé, ja ho sé –Obi-Wan estava visiblement disgustat–. Estàs segura que pots fer això, Luminara?

–És clar que no –mentre deia això, es va assegurar que el punyal borokii que li havia prestat Bayaar estava fermament ajustat al seu cinturó–. Però igual que a tu, no se m'acut una altra cosa. Aquesta és la millor alternativa –va somriure tranquil·litzadora–. No podem convèncer al Consell d'Ancians que raoni amb la resta dels alwari de la nostra proposta si no arribem ni tan sols a parlar amb ells.

–Potser la teva mort els convenci de la nostra sinceritat, i de les importants repercussions per a la República que té la nostra presència aquí, però segueix sense ser una garantia que ens escoltin.

–Llavors trobaràs una altra manera d'assegurar-los que tenim bones intencions –li va dir. Va posar una mà a l'espatlla del Jedi–. Passi el que passi, Obi-Wan, que la Força estigui amb tu sempre, Obi-Wan Kenobi.

Ell es va acostar i li va donar una forta abraçada.

–Espero que no només la Força estigui amb mi, Luminara Unduli, sinó que tu també estiguis al meu costat durant molt de temps –va assenyalar als padawan–. No te n’aniries deixant-me, no amb un, sinó amb dos Padawan al meu càrrec, no?

Ella va somriure.

–Crec que ho faries bé, Obi-Wan.

–Mestra... –va dir la Barriss.

La Jedi es va girar i li va posar una mà tranquil·litzadora a l'espatlla de la seva Padawan.

–No hi ha res segur a priori, nena –la seva mà es va separar de la forta espatlla–. Jo sé el que faig. Del que no estic segura és del que faran els surepp.

Va donar un parell de passos cap enrere, va aspirar profund i va mirar a Bayaar.

Ell no tenia per què dissuadir l'estrangera. Ja havia fet tot el que havia pogut per advertir-li del perill a què havia decidit enfrontar-se. Va alçar una mà i va assenyalar a la dreta. L'operador d'aquesta secció de la tanca va assentir i va desactivar la reixa. Es va sentir un xiuxiueig suau.

–Hem apagat la barrera en aquesta secció –els hi va dir als visitants–. Si de veritat voleu seguir endavant, heu de fer-ho ara.

–Ho sé –va respondre Luminara.

Va creuar la tanca, va prendre alè i va saltar al llom del surepp que tenia més a prop.

Següent