Caçat (III)

Anterior

Capítol 3

Des de l'aire, Mos Espa havia semblat confusa, però no caòtica. Boba havia reconegut carrers i carrerons, fins i tot els camins principals que conduïen al desert. Tot era complicat, però va suposar que hi havia un patró. I si hi havia un patró, anava a trobar la manera d'usar-ho.

Però tan aviat com va sortir del moll d’atracada, Boba es va adonar que no hi havia cap patró. No hi havia cap lògica, a excepció de la lògica de comprar, vendre i robar.

Per un moment, Boba va oblidar semblar controlat.

–Uau –va sospirar, sorprès.

Des de l'aire, Mos Espa, tot Tatooine, semblava ser d'un sol color. El color de la sorra, de la pols i de la dura roca.

Però ara que estava en el mig de tot, Boba va veure que no era cert. El seu pare li havia dit en una ocasió que veiés el món en un gra de sorra. Això era el que Boba sentia mirant ara.

Entorn d'ell hi havia un remolí d'or intens, pàl·lid, gairebé blanc. Els antics edificis eren de pedres i maons esquerdats; els camins de pedres trencades i els carrerons de terra piconada. Hi havia recol·lectores d'aigua, cisternes oxidades i inútils vaporitzadors d'aigua.

I hi havia formes de vida a tot arreu. S'apressaven per davant d'ell, embolicades contra el vent implacable i la pols. Va veure grups de petits jawes amb túniques tacades de brutícia, robes de colors bruts i caputxes. Els seus ulls grocs brillaven maliciosament mentre es movien. Alguns d'ells muntaven els alts i plaguts rontos, que giraven els seus caps amb banyes mirant tranquil·lament a Boba.

Hi havia comerciants xerrotejant, venent aigua i productes de contraban. Hi havia pirates feeorin, les seves cares amb tentacles anyils com si fossin barbes i dones vestides bellament, molt enjoiades i emmascarades que s'obrien pas als casinos hutt.

–Espècia magraviana, senyor? –una veu va murmurar cap al casc de Boba–. Això farà que els seus reflexos s'afilin com les arpes d'una crisàlide!

Boba va negar amb el cap quan el morrut rodià acostava una bruta mà cap a ell.

–No, gràcies –va dir Boba. Va donar uns passos ràpids cap al carrer.

–GEGGAOURRAAAY! –va cridar una veu.

Boba va mirar cap amunt i va veure una forma enorme dirigint-se cap a ell. Era un bantha, el seu gran cos, balancejant-se cap endavant i cap enrere. En la seva gropa es trobava un incursor tusken armat. Boba se’l va quedar mirant, meravellat: sabia com de rar que era veure’n un tan lluny de la seva llar en el desert.

L’incursor va cridar amenaçador a Boba. Boba no podia entendre el que estava dient, però sabia el que significava.

Mou-te!

Boba es va apartar del camí. Podia sentir els rígids cabells del bantha fregant-li mentre passava pesadament al costat d'ell. Va escoltar el soroll del bàcul de l’incursor tallant l'aire per sobre d'ell.

Això va estar a prop, massa a prop, va pensar Boba.

Es va apressar. Davant d'ell hi havia un edifici animat i deteriorat: una cantina. Droides, alienígenes, immigrants nouvinguts i nadius de Tatooine tots s'arremolinaven enfront d'ella, entrant o sortint. Homes d'aspecte sospitós amb túniques polsegoses venien animals engabiats, neeks d’Àmbria xisclant, crancs suuri i boeys fosforescents en globus de cristall.

–Jove guerrer! –un contrabandista li va cridar en veu baixa a mentre Boba passava–. Tinc blàsters, molt bons, molt barats, els millors.

Boba li va ignorar. Només quan es va acostar a les portes de la cantina va reduir la velocitat.

De l'interior arribaven els sons de cants de borratxos, crits ofegats i els clics de boles Mung-tee.

I, el millor de tot, l'olor de menjar.

Boba va parar. La seva boca salivava. Sabia que no li quedaven crèdits, però tal vegada podria ser capaç de pispar un plat de menjar sense acabar. Els adults eren coneguts per no acabar-se els menjars. Mirà al seu al voltant, es va assegurar que el seu casc estava al seu lloc, i va entrar per la porta oberta.

A l'interior el soroll era ensordidor. El descomunal guàrdia de seguretat noghri va fulminar amb la mirada a Boba.

–Mostra totes les teves armes! –va cridar–. Això no és com aquestes cantines de Mos Eisley, aquí no tenim tirotejos.

Boba va aixecar les seves mans buides. El noghri li va escorcollar superficialment. Boba va contenir la respiració. Estava preocupat per si el guàrdia li llevava el casc i veiés que no era un guerrer de petita alçada, si no un nen.

Afortunadament, el noghri no tenia temps per a això. Darrere de Boba un grup de sorollosos wookiees va aparèixer.

–Vinga, continua! –el guàrdia va cridar a Boba, fent un gest cap a l'interior–. Següent!

Boba es va dirigir a través d'un passadís cap a la sala principal. Una llarga barra amb un neó porpra ocupava el centre, hi havia taules disperses pertot arreu. Sonava un fil musical, afegint-se al tumult. Hi havia alienígenes i humans per tot arreu, amb els caps inclinats, junts els uns als altres mentre tramaven, conspiraven o simplement menjaven i bevien. Droides de servei anaven i venien, netejant plats i emplenant begudes.

Boba va mirar al seu al voltant.

–Aquí! –va murmurar. Prop del fons de la sala va albirar una taula abandonada. Encara hi havia plats en ella. Boba va mirar al seu al voltant per assegurar-se que ningú es fixava en ell. Es va dirigir despreocupadament cap a la taula.

–Sí! –es va dir a si mateix–. Premi!

Algú s'havia deixat un plat sencer de robba sense tocar. Al costat hi havia un munt de llegums yan. Boba va estendre la mà, va prendre el robba i se’l va portar a la boca.

Encara estava calent! Va prendre un mos, el va mastegar i se’l va empassar; llavors va anar a per les yan.

–Escolta!

Boba va empassar saliva. Es va tornar i va veure a una dona alta amb un uniforme de pilot myrkr. Ella va arrufar les celles, la seva mà descansava lleugerament en el blàster del seu maluc.

–Ui, ho sento –va quequejar Boba–. Pensava que era la meva taula.

Un altre pilot va aparèixer darrere de la primera. Boba va començar a retrocedir, però una enorme i aclaparadora mà es va recolzar sobre la seva espatlla.

–Escòria mandaloriana! –va dir una veu profunda–. Com t'atreveixes a respirar el mateix aire que jo?

Boba es va girar. Mirà cap amunt per veure una figura que mesurava fàcilment tres metres d'altura. Des del casc del cap fins a les botes, vestia una brillant i blindada armadura. Portava un blàster, tan llarg com el seu braç; ganivets i més blàsters penjats al voltant de la seva cintura.

Però el pitjor era el que portava en el pit: la imatge d'una furiosa calavera mandaloriana.

–Algun problema, Durge? –va dir un dels pilots.

Durge.

Boba li mirava. Les seves mans i el seu coll es van refredar de sobte. Enfront d'ell es trobava una imponent figura. Dins del seu casc, els seus ulls brillaven amb un vermell malèvol.

–Quan veig a un mandalorià –va dir Durge, aixecant el braç–, sempre hi ha problemes. Especialment amb un que el Comte Dooku m'ha demanat que caci.

Següent