Traïció a Cestus (XXXVI)

Anterior

–36–

La pauta havia quedat establerta des del principi: els representants de les Cinc Famílies viatjaven al palau central per a la ronda diària de negociacions, converses i discussions. Alguns anaven en el seu aerocotxe o aerovagó privat. Gairebé un terç d'ells viatjava en un transbordador privat i segur del sistema magcar, que emprava la xarxa subterrània que discorria sota ChikatLik. Era el mitjà de transport més segur de la ciutat i mai havia estat interromput, ni tan sols durant les revoltes que van donar origen a la creació de Vent del Desert.

Aquell dia, el senyor i la senyora Por'Ten, Debbikin El Jove i Quill van agafar el magcar subterrani, i van aprofitar l'oportunitat per parlar mentre avançaven per les profunditats.

–Tu creus que el Jedi ha arribat al límit de les seves concessions?

Debbikin El Jove va decantar el cap, imitant la postura pensativa que solia emprar el seu pare.

–És difícil dir-ho. L'espia del meu pare a Coruscant diu que els ànims allà no són favorables a la negociació. Palpatine és voluntat pura. Estaria disposat a declarar la guerra a un planeta deslleial –es va acostar a la resta, com si tingués por que algú escoltés la conversa, tot i que el vehicle devia ser un dels llocs més segurs de tot el planeta–. Però jo crec que aquesta situació, que atreu totes les mirades cap a Cestus, ens proporciona diversos avantatges interessants. En primer lloc, en la negociació directa podem al·legar sense problemes que tenim dret legal a fabricar androides. També podem al·legar que la guerra ha interromput les nostres línies de subministrament, amenaçant la nostra supervivència. Per tant, no estem lluitant per la nostra supervivència econòmica, sinó pel dret a alimentar la nostra gent.

La triple barbeta de la Por'Ten es va estremir com si sabés el que és no poder fer un àpat.

–Els nens famolencs –va dir tristament.

–Ho veuran... –va continuar Debbikin El Jove–, això vol dir que el Canceller tindrà motius per ser generós, però només si tenim el valor d'arribar fins al final amb això.

Els líders de les Cinc Famílies van assentir i van somriure, d'acord amb el pes de la lògica.

–Però has dit que hi havia una altra motivació...?

–Sí, així és –Debbikin El Jove va baixar la veu–. La guerra no durarà sempre. Quan acabi, si la República guanya, estarem en una posició excel·lent. El valor de les nostres empreses haurà augmentat enormement.

–Sí –va dir Quill. Hi havia parlat poc des que van iniciar el viatge, i s'assemblava a un dens núvol de tempesta amb el llamp apuntant en els seus ulls–. Passi el que passi, nosaltres guanyem.

–Fins i tot en cas de marxar de Cestus, seguiríem controlant les accions de Cestus Cibernètica, per la qual cosa n'hi hauria prou per exercir un veto, alhora que ens establiríem en el planeta que més ens agradi. Les Cinc Famílies passaran a tenir una preeminència galàctica.

–Sí –va dir Quill–. I hi ha una altra possibilitat, no ho veuen? Tant si tractem amb Palpatine com amb el Comte Dooku, necessitem un major control en el futur. Cal eliminar la Duris.

Tots el van mirar amb fredor.

–La intenció era que tu anaves a encarregar-te d'aquest problema –va dir Debbikin–. Se't va admetre a les Famílies amb aquesta promesa. De fet, he sentit que t'han expulsat del Consell del Rusc. De què ens serveixes ara?

–Jo m'encarregaré de tot –va dir Quill entre dents–. Tenim acords que no us atreviríeu a trencar. Jo controlo les mines, Debbikin. El Consell del Rusc podrà treure’m el meu lloc, però jo no sóc tan fàcil de reemplaçar –la seva mirada podria haver fos el duracer–. Derrocaré la Duris i trobaré un... titella més manejable per al tron, creieu-me.

TUMP.

La seva expressió confiada es va transformar de sobte en confusió.

–Què ha estat això?

Van sentir el so gairebé abans de sentir-ho, un impacte sord al sostre del magcar, una vibració en donar una corba.

Veien passar les parets del túnel per la finestreta com una cosa borrosa, però era el mateix que veien des de feia anys, els mateixos estrats de roca que hi havia entre les seves residències privades i el palau reial. Però ara, tot i que seguien veient-se borroses, hi havia una subtil diferència, el just per incomodar. I havien canviat de direcció.

–Què vol dir això? –el senyor Por'Ten va alçar la veu–. Conductor?

L’androide que portava el vehicle es va girar cap a ell amb el seu inexpressiu rostre metàl·lic.

–Ho lamento, però els meus controls estan en poder d'una font desconeguda.

Els representants es van mirar entre si amb el desconcert dibuixat a la cara.

–Ha contactat amb les forces de seguretat?

–Ho sento –va dir l'androide amb la mateixa paciència antinatural pròpia dels éssers inerts–. He d'informar-lo que tot el vehicle està envoltat per una mena de camp interferidor.

–Doncs jo no penso deixar... –va dir la senyora Por'Ten, i va treure el seu intercomunicador personal. Després de manipular-lo un instant, va alçar la mirada. El seu fi rostre s'havia quedat sense color, i la seva altivesa havia desaparegut–. Té raó.

–On ens porten? –va preguntar Debbikin.

L'androide va fer una pausa abans de contestar.

–Hem agafat un dels sistemes obsolets de túnels, i ara mateix anem cap a una via minera. Calculo que el nostre destí més probable, en funció de la informació disponible sobre altres situacions de segrest/assassinat...

–Assassinat? –va cridar ella.

Ignorant la seva angoixa, l'androide va prosseguir:

–Em sap greu haver d’informar-los que hi ha aproximadament un tretze per cent de probabilitats que l'objectiu d'aquesta acció sigui la mort de totes les persones que ara es troben en el vehicle.

Els executius de les Cinc Famílies es van mirar amb llavis tremolosos.

El cotxe va avançar una mica més i va descriure un brusc gir a la dreta. Es va aturar i després van sentir com s'enfonsava, lentament i inexorable.

–Com ja els vaig dir, ens trobem en una via minera. No és bona cosa perquè aquest camí no forma part del sistema central i, per tant, potser no aparegui en els mapes. Si s'ha deshabilitat el localitzador, cosa probable, calculo que les nostres probabilitats de ser rescatats són d'una entre dotze.

–Una entre... dotze?

–Sí. Llevat que prefereixi la probabilitat que ens rescatin o se'ns trobi a tots amb vida, en aquest cas la probabilitat s'apropa més a una entre sis-centes cinquanta, segons les estadístiques de segrest i homicidi...

–Calla! –va cridar el senyor Por'Ten, i es va aixecar.

El vehicle per fi s'havia aturat. Van començar a sentir-se passos al sostre, i els seus ulls els van seguir. Es van dirigir a la part posterior i es van detenir.

Es van mirar entre si. Quan Quill va obrir la boca per parlar, un figura a la qual li sobresortien gruixuts tentacles del cap es va obrir pas per la partició de plastina del sostre. Les estelles van caure per totes parts mentre l'home aterrava silenciosament, en marcat contrast amb les fortes petjades que es van sentir al sostre. Un nautolà! Però què voldria?

Tenia els ulls enormes i negres, pel que semblava no tenen iris, però amb una pel·lícula protectora que canviava d'opacitat a cada moment, segons l'angle de la llum. No tenia res a les mans, però portava un mànec ficat al cinturó, i Debbikin va saber de seguida que allò suposava algun tipus d'amenaça.

–Qui ets? –va quequejar Quill.

–El meu nom és Nemonus. Salutacions del Comte Dooku –va dir el nautolà.

–I q... què vols?

–Voleu comerciar amb una ganga –va dir l'intrús.

–Què? De què parles?

L'intrús es va girar, tan a poc a poc que semblava una màquina en marxa lenta, un contrast pertorbador amb la velocitat amb la qual havia entrat pel sostre.

–Heu de saber que no podreu amagar-vos enlloc. Es va signar un acord. Els qui vulguin renegociar el preu podrien trobar que també han canviat altres coses.

Encara que normalment era un home d'allò més imperatiu, Por'Ten es va enfonsar davant la líquida mirada de l'intrús.

–De..., de què està parlant?

L'intrús es va acostar més a ell i va estrènyer els llavis. En parlar, els tentacles del seu cap es corbaven lentament, de manera insinuant, movent-se com si tinguessin energia pròpia. Ell va xiuxiuejar; tot i que, d'alguna estranya manera, el murmuri era més estrepitós que un crit.

–El meu Mestre va prometre mantenir-vos al marge de la guerra. Que no us veuríeu implicats. Això pot canviar, amics meus. Tot això podria canviar.

Debbikin El Jove va mirar als altres, a la vora del pànic.

–No! Nosaltres hem mantingut els nostres juraments. Tots.

L'intrús va riure.

–Llavors, per què heu pujat els preus, amenaçant amb retenir la mercaderia si no hi havia més crèdits per avançat?

Hi va haver un moment d'alleujament en el qual tots es van mirar entre si. Per un moment havien temut que estigués al corrent de les negociacions amb el Jedi Kenobi! No, allò era una cosa totalment diferent, era perquè Cestus Cibernètica exigia un deu per cent més. Llitishi, de vendes i màrqueting, havia jurat que el Comte Dooku accediria si es mantenien ferms.

–És per la guerra, per la guerra! –Debbikin es va acostar, intentant establir una relació més cordial–. Les línies de subministrament estan tallades...

L'intrús no es va immutar.

–Però hem arreglat altres coses per a vosaltres.

–Sí, però ja no hi ha temps i hem de comprar productes addicionals perquè tot l'equip s’acobli. Estem en això, però tot tardarà una mica més, i, per tant, serà més costós...

L'intrús va alçar la mà. Encara que no els havia tocat un pèl, la força de la seva personalitat era suficient perquè s'encongissin en els seus seients.

–No es pot confiar en vosaltres.

Quill emprava les mans secundàries per agafar un petit làser que sempre portava a la cartera. Quill sabia que descendia d'un clan d'assassins, i que aquestes habilitats havien passat de generació en generació durant mig mil·lenni. Si el segrestador cometia un sol error, el làser estaria desenfundat, el nautolà mort i podrien recuperar el control del vehicle. I, de passada, Quill es veuria redimit.

–Com pots dir això? Els nostres acords amb vosaltres han posat en perill la relació de Cestus amb la República. No anem a trair-vos. No ens quedaria ningú si ho féssim!

L'intrús donava l'esquena a Quill. Ja gairebé tenia el làser a la mà...

La tensió espetegava en l'aire. Debbikin tenia els ulls fixos en l'intrús, lluitant per no revelar amb la seva mirada o amb una tremolor a la veu que a la seva esquena passava alguna cosa.

L'intrús va semblar canviar d'expressió per primera vegada. La pel·lícula protectora dels seus ulls es va enterbolir.

–Les vostres Famílies han d'aprendre una lliçó. I la millor manera que se m'acut d'aprendre-la és escriure-la amb sang...

Quill ja havia tret el làser i l’estava alçant. El petit canó es va fer visible darrere de l'intrús. Però la mà del nautolà va fer un ràpid moviment sense tornar-se. El mànec lluent que tenia al cinturó va volar. Una cosa que semblava un cable lluent es va doblegar de cop i volta, dirigint-se cap al làser d’en Quill. Tenia tres metres de llarg i era fi com un fil. Es va enredar al voltant del canó. Amb un lleu gir de canell per part del nautolà, el làser va quedar partit en dos, deixant incandescent la culata. Quill el va tirar a terra, udolant pel dolor dels dits cremats, que es va dur a la boca i va començar a xuclar i acariciar.

–Bé –Kit Fisto va somriure, amenaçador–. Negociem?

Següent