Traïció a Cestus (XL)

Anterior

–40–

En el més profund de les muntanyes, a cent klicks al sud-est de la capital, tenia lloc una celebració. Hi havia ball, rialles i alguna que una altra exhibició d'embriaguesa.

Nate es va recolzar contra una roca, profundament satisfet. L’operació havia anat perfectament, i no s'havia perdut ni una sola vida. Li feia mal una mica la gola pel llaç del general Kenobi, però el collarí que portava ocult al coll de la caputxa li havia protegit sense problemes. L’encoixinament extra que havien posat a l'espatlla de l'uniforme de Vent del Desert de l’OnSon li havia protegit de l'estocada acuradament planejada del sabre làser del general Kenobi. Es mirés com es mirés, tot, des de l'obtenció de dades vitals de la criminal Trillot fins a la transferència dels mateixos, des de l’avaluació de la situació fins al traçat del pla, des de la penetració a la xarxa de seguretat de transport al desviament del vehicle, des de la imitació de les exhaustes forces de Vent del Desert fins a l’eliminació de la resistència entre les Cinc Famílies, des del simulacre de combat amb el general Kenobi fins a la fugida real...

Tots els passos havien anat com la seda.

Fins i tot havia tingut una compensació: des de la seva posició sobre el sostre del cotxe havia tingut la possibilitat de veure el "duel" entre els dos Jedi. Nate pensava que ja havia vist i après tot el possible sobre combats sense armes. Ara sabia que, al costat d'allò, les més avançades ciències marcials de Kamino només eren una batussa de carrer entre matons.

Nate va saber que els Jedi posseeixen una cosa que ajudaria als soldats a conservar la vida, i només havia d'aprendre més sobre això.

Però com? Amb aquest pensament cremant-li el cap, es va asseure i va contemplar les estrelles, repassant encantat cada moviment del sabre làser i del fuet.

Sheeka Tull va fer aterrar l'Spindragon a una distància segura i va entrar al campament sota la doble lluna florent. Tornava d'un fatigós viatge entre tres dels sis principals centres urbans de Cestus per lliurar una càrrega volàtil, el transport d’aquesta era il·legal pels túnels subterranis.

Una figura familiar, sense casc i vestida amb roba verda fosca, s'acostava cap a ella, saludant amb la mà.

–Ah, Sheeka, m'alegro de veure't.

Des de la seva pell bronzejada fins al cos fermament musculat, tot li resultava familiar, però ella seguia mirant-lo de reüll.

–Tu no ets Nate –va dir ella, tot i que la roba informal del soldat no tenia insígnies o altres marques identificatives.

Quàtor va parpellejar i la va mirar innocentment.

–Qui seré si no?

Ella va somriure i li va assenyalar.

–No cola. Ell té una petita cicatriu aquí, a la mandíbula. Tu no.

Enta va aparèixer darrere d’en Quàtor, rient davant els esforços del seu germà per enganyar-la.

Quàtor va somriure, penedit.

–D'acord. Tens raó. És només una broma que ens agrada gastar -assenyalà amb el polze–. Nate està a l'altre costat del campament.

–Bon intent.

Ella li va donar un copet a l'esquena i va anar a veure al seu nou... amic? Eren amics? Va suposar que podia utilitzar aquesta paraula per a la relació que tenien. Amiga del clon del seu xicot mort. Era un tant morbós, però també estranyament excitant.

El va trobar recolzat en una roca, perdut en els seus pensaments. Ell va somriure, i en veure-la va alçar una tassa d’aiguamel d'espores cestí.

–Què se celebra? –va preguntar ella, creient conèixer la resposta.

–Una petita operació que ha sortit fins i tot millor del que esperàvem. I no, ningú ha mort.

Ella el va mirar interrogant.

–Decebut?

Ell la va mirar fixament.

–Del tot. Esperava tenir una barbacoa humana aquesta nit.

Ella es va recolzar a la roca al seu costat.

–Touché. No hauria de culpar-te per gaudir del teu treball. Et van entrenar per això.

–I ho van fer bé –va assentir ell. Es va sentir alleujada en veure que aquells guerrers letals sortits d'una proveta tenien sentit de l'humor.

–I et van entrenar totalment en tots els camps del comportament militar? –va preguntar ella.

–Totalment.

Ella es va aturar i el va mirar més acuradament.

–I els soldats ballen?

En aquest moment, ell va deixar de somriure i es va quedar pensatiu.

–Per descomptat. El ball de dagues jakelià és una eina primària per ensenyar distància, precisió i ritme d'atac.

Ella va grunyir. Ja estava una altra vegada posant-se pràctic.

–No. Ballar. Ja saps; home, dona. Ballar?

Ell va arronsar les espatlles.

–Les cohorts competeixen entre si en ball. Hi ha la categoria individual i per equips.

Sheeka es va trobar lluitant per suprimir una creixent exasperació.

–I mai ho has fet per diversió?

Ell va aclucar els ulls.

–Això és divertit.

–No m’ho puc creure –va dir ella, i va alçar els braços–. Vinga ja.

Ell va dubtar un moment i es va acostar a ella.

Els músics tocaven una peça ràpida de flauta i percussió. Els passos de la giga eren lleugers saltirons. Els altres reclutes somreien, es reien a riallades, xerraven i portaven a les seves parelles d'un costat a un altre amb el tipus d'entusiasme que suggeria una seriosa malaltia de gasos. Els soldats miraven, marcant el ritme amb els peus, i de tant en tant un d'ells realitzava una sèrie de precisos moviments marcials al ritme de la música, amanits amb una mica de gimnàstica de sòl. Els reclutes van manifestar la seva aprovació amb aplaudiments i aclamacions.

Què ha passat avui?, va dubtar ella a preguntar. Ell tenia una gran coordinació, però cap sentit del que era moure’s a l'uníson amb un company. Tot i així, això li agradava. Li agradava molt.

–He sentit alguna cosa per l'escàner –va dir ella amb aire innocent.

–De veritat? I què deia?

Ell la va subjectar amb fermesa i va mantenir un ritme mitjà amb la suficient habilitat com per seguir-li un parell de passos. Diverses de les altres parelles van fer el mateix, i l'aire es va omplir de crits d'alegria.

–Oh, alguna cosa sobre un grup de membres de les Cinc Famílies segrestat i després rescatat.

–Segrestats? Rescatats? –va dir ell amb ulls molt oberts–. Estrelles. Sona d'allò més emocionant.

Així que no anava a dir-li res. Només a qui estigui al corrent, va suposar ella. Però va saber que l'operació havia estat important pel nombre de persones que ho celebraven, i imaginà que després podria sostreure alguna cosa a algun granger o miner.

Ell devia notar els seus pensaments pel nas arrufat, i va mal interpretar una mica el seu significat.

–Vaja, sembla que no aproves la nostra missió.

–No pensava en això.

–Però és així. Per què ens ajudes?

–No ho faig de forma voluntària.

–Per què, doncs? De quina manera poden obligar-te a fer-ho?

La riallada que ella va deixar anar en resposta li va sortir una mica més forçada del que pretenia.

–En algun lloc de Coruscant hi ha un arxiu d'ordinador on es llisten totes les indiscrecions que s'han comès en la galàxia. Hi havia una necessitat, el meu nom va sortir a la llum, i fer un favor és millor que passar una dècada en un planeta de treball.

–I el teu nom està en aquesta llista?

Ella va assentir.

–Ets ràpid.

–Crec que això es diu sarcasme.

–Ooh –va cridar ella–. Et fas més humà per moments. Després provarem amb la ironia.

Ell va fer una ganyota, i ella va riure.

–Llavors..., què vas fer?

–La meva germana petita es va unir a una secta religiosa a Devon IV. Quan es van negar a pagar els impostos, Coruscant els imposà un embargament. Després, una plaga va arrasar la colònia. Anaven a morir tots. Les dones, els homes i els nens. Ningú anava a fer res, així que...

Ell va assentir, comprensiu.

–Llavors els hi vas proporcionar medicaments. I la teva germana?

Ella va somriure.

–Criant a un esquadró de mocosos en algun lloc de la Vora Exterior. Ho tornaria a fer quan fos.

–Encara que fos això el que et va portar aquí.

Curiosament, ella se sentia cada vegada més còmoda, i se li va passar pel cap la idea que "aquí" no només volia dir el planeta, sinó els seus braços. Mmmm.

–Tot i així.

–M'he adonat que passes més temps parlant amb mi que amb els meus germans –va dir ell, apropant els llavis a l'orella d'ella–. Per què?

–Perquè atreus el meu interès.

–Per?

–No ho sé –va dir ella sincerament–. Potser perquè ets l'únic entrenat per al comandament. Això et fa més semblant a Jango.

La seva atenció es va aguditzar.

–Diuen que era un solitari.

–Sí –va dir ella–, però també era un líder nat. Hi havia vegades en què podia ser invisible, crec que hi ha uns quants que van aprendre això per les dolentes.

Nate va riure estrepitosament. Sí, així era.

–Però si ell ho desitjava, podia atreure totes les mirades en entrar en un lloc –va fer una pausa–. Sobretot la meva –Va abaixar la veu–. Però tot això va ser fa molt de temps. Jo tenia divuit anys i Jango vint.

–Ja era caça-recompenses en aquells dies?

Ella va tancar els ulls, recuperant vells records.

–Crec que estava en un moment de transició. Només portava dos anys en llibertat, des que van exterminar als mandalorians. Jo el vaig conèixer en el sector Meridian. Havia perdut la seva armadura no sé com, i l'estava buscant –va somriure pensativa–. Tot just portàvem un any junts quan les coses es van tornar perilloses. Ens van atacar els pirates espacials. La nostra nau va ser enderrocada i ens vam veure obligats a escapar en naus d'evacuació diferents, enmig d'una batalla espacial peculiarment cruel. Mai vaig tornar a veure’l –ella va fer una pausa–. Vaig saber que havia sobreviscut i que havia recuperat la seva armadura. No sé si em va buscar –Sheeka va arronsar les espatlles–. La vida, de vegades, és així –finalitzà amb un to de veu malenconiós.

Llavors, ella va riure. Ell es va apartar lleugerament i la va mirar atònit.

–De què rius?

–Em recordes a Jango. Ell sempre ocultava els seus sentiments. Però recordo ocasions en què els deixava volar lliurement.

–Per exemple?

El seu costat més dolç i picardiós estava sortint a la superfície, i estava encantada de sentir-se així. Tenia por d’haver perdut la facultat d’experimentar aquesta sensació.

–Si tens sort, potser t'ho expliqui algun dia.

Ella sabia que ara ell sentia curiositat, i es va perdonar a si mateixa per la petita exageració. La veritat és que Jango era un home de poques paraules que es guardava els seus sentiments per a si mateix. En la seva vida, en l'estil de vida que havia triat, aquell comportament reservat havia estat vital per a la seva supervivència.

Sabia, pel poc que havien parlat, que, malgrat el seu coneixement i la seva experiència en combat, Nate tot just comprenia el que era la vida normal d'un humà. Fins llavors, fins al moment en què l'havia envoltat amb els braços, ella va sentir que l'havia tractat amb cert respecte i distància, més com una germana que com una altra cosa. Probablement, ell només coneixia dos tipus de dones: d'una banda, civils als quals protegir o potser obeir, o almenys tractar amb cortesia. De l'altra, les dones que s'oferien als soldats a canvi de crèdits o de protecció per a ser utilitzades i rebutjades. Podria ser emocionalment arriscat trencar una visió tan simplista del món.

Però havia d'admetre que tenia interès per trencar aquella reserva, i es preguntava el que trobaria sota.

Què passaria?, com respondria ell si deixava que s’estrenyés el llaç que els unia? I si el desviava en una nova direcció? Ella l’apartà del ball i de les rialles i se'l va endur cap a la zona en penombra.

–I ara què? –va preguntar ella.

–Doncs estem fora de servei fins a l'alba. Per què?

Ella li va agafar de la mà.

–Vine –va dir ella–. M'agradaria ensenyar-te alguna cosa. La confusió es va dibuixar a la cara de Nate.

–Haig d'estar disponible...

–Has dit que estaves fora de servei. Has de quedar-te a la base?

–No... –va dir, fent una pausa–. Si em diuen que hauria de ser aquí en vint minuts. Em pots garantir això?

Ella va calcular mentalment les distàncies i velocitats.

–Sí.

Després de caminar cinc minuts van arribar a l’Spindragon. Mentre ell es posava el cinturó, Sheeka va repassar ràpidament la llista de comprovacions i enlairà. Va conduir la nau amb mà experta, recorrent gairebé cent quilòmetres en direcció Sud-est en uns dotze minuts. Al principi volava arran de terra per evitar ser detectada. Després, quan es va allunyar prou, es va elevar a una via de trànsit aeri normal, ple de transbordadors i naus de càrrega de doble longitud que transportaven mercaderia entre clients que es negaven a pagar la tarifa orbital.

Nate va contemplar el sòl, que passava a tota velocitat sota ells, i va gaudir de la facilitat i habilitat amb la qual pilotava Sheeka. La competència era una cosa que ell sempre apreciava. Aquella dona era diferent a les altres que havia conegut, i aquella diferència el desorientava una mica. Però el més curiós era que gaudia d’aquesta sensació. Per tant, es relaxà mentre ella el portava a una serralada de turons i feia aterrar la nau amb suavitat. No havien passat ni divuit minuts des que van sortir.

El campament estava assentat en els vessants, i les diferents entrades mineres suggerien esquerdes naturals i artificials en la superfície. Mentre aterrava, una dotzena de colons i dos x'ting van sortir per donar-los la benvinguda. Tots somreien, assentien o els saludaven d’alguna forma.

–Quin lloc és aquest?

–Són la meva família –va dir ella–. No per naixement, sinó per elecció.

–Vius aquí?

Ella va somriure.

–No. Encara no ens coneixem tant. Però... la meva llar s'assembla molt a això.

Nate va començar a distingir més habitatges. Semblaven estar camuflats, i estaven pintats amb colors potser pensats per dificultar la seva localització des de l'aire. Però, des del terra, també es confonien amb les ombres i les formacions rocoses.

–Per què s'amaguen?

Ella va riure.

–No s'amaguen. És només que ens agraden les muntanyes, i barrejar-nos amb elles el més possible.

Un cop més, el perill de veure-ho tot a través dels ulls d'un soldat.

Unes veus elevades i dolces van baixar del turó. Nate es va girar i va veure a uns quants nens i nenes jugant a alguna cosa que implicava rialles i descobriments. Anaven d'un costat a un altre cridant noms, donant xiscles i gaudint de les ombres allargades.

A baix, al voltant dels habitatges color roca, hi havia els nois més grans. Alguns d'ells eren elegants x'ting, àgils i d'ulls grans, que li recordaven una mica als kaminoans. Adolescents, suposà, treballant amb adults. Construint eines, potser reparant-les.

Els va observar, pensant, sentint. Trobava aquest entorn una mica confús. O potser fora Sheeka la qui li pertorbava. Fos el que fos, es va sorprendre recordant la seva pròpia infància accelerada, els jocs d'aprenentatge als que jugava...

Un cop més, Sheeka Tull li va llegir la ment.

–Com eres tu de petit?

Què intel·ligent. Li hauria portat a veure nens amb l'esperança que allò revisqués els seus propis records?

Ell va arronsar les espatlles.

–Vaig aprendre, vaig créixer, vaig lluitar. Com tots els altres.

–He visitat molts planetes. Gairebé tots els jocs infantils serveixen per ajudar als nens a descobrir els seus talents individuals. Vosaltres com ho feu? No se suposa que sou tots iguals?

Li estava prenent el pèl una altra vegada? Es va adonar encantat que tenia l'esperança que així fos.

–La veritat és que no. Hi havia unes assignatures bàsiques que tots estudiàvem, però després d'això ens especialitzàvem, apreníem coses diferents, ens preparàvem per a funcions diferents, anàvem a diferents exercicis d'entrenament i lluitàvem en diferents guerres. Tots hem tingut un entorn diferent, i això ens fa més forts. En conjunt, hem viscut un milió de vides. Tota aquesta experiència creix en el nostre interior. Som els CAR, i això està ple de vida.

–Calma't una mica, d'acord? –cloquejà ella, divertida. Després va allargar la mà cap a ell.

Ell dubtà, i després va mirar el seu intercomunicador per assegurar-se que podien localitzar-lo en cas d'emergència, la va seguir.

Següent