Traïció a Cestus (LIII)

Anterior

–53–

Durant centenars d'anys, les vastes ombres de les muntanyes Dashta havien servit de protecció a contrabandistes, fugitius, lladres, contestataris polítics i amants fugats. Ningú coneixia tots els camins que portaven a les seves càmeres subterrànies, i ningú els coneixeria mai. Per tant, es va triar la profunditat de les cavernes com a millor lloc per a una celebració.

Després de tot, podia haver sortit malament el pla principal, però el secundari estava sortint a cor què vols. El Jedi lamentava la pèrdua de vides, però els reanimats membres de Vent del Desert sentien que per fi havien clavat un cop definitiu a les Cinc Famílies.

Després de sis d'aquelles incursions, el talent per a les comunicacions d’Enta, combinat amb la fenomenalment de Doolb Snoil per a la investigació, s'havia introduït en la xarxa d’holovídeos de ChikatLik per obtenir una informació vital: la producció d'androides havia disminuït en un trenta per cent. Si podien mantenir el ritme actual, les Cinc Famílies i el Govern es veurien obligats a negociar, i llavors acatarien tots els seus desitjos.

Mentrestant, Obi-Wan no estava tan segur que el seu actual curs d'acció els portés realment a la terra promesa; havia tingut molta violència, moltes fugides pels pèls i tres camarades havien perdut la vida amb honor. Les tensions havien augmentat fins a un punt mortal, i una mica de festa els aniria bé.

La gresca durava ja hores, amb guàrdies apostats a la boca de la caverna. Encara que l'estat d'alerta seguia sent elevat, les ganes de Vent del Desert s'aplacaven amb menjar, beguda, jocs, fanfarronades, gallardejos i balls.

Resta Shug Hai passà la major part del temps sola, prenent-se la hidromel a glopets, una beguda que tenia els mateixos efectes en humans que en cestins. Havia estat una rebel des dels primers dies de l'entrenament; la solitària x'ting entre reclutes humans. La barrera s'havia desenvolupat pels dos costats. Després d'una vida sencera de lluitar per la seva terra i la seva identitat, amb prou feines li quedava una mica d'estima pels colons. Es quedava al marge fins i tot quan els soldats començaven a gaudir de les victòries i la companyonia els unia encara més. Però va acabar fent un pas endavant, balancejant-se lleument, com si la hidromel li hagués afluixat la llengua.

–Jo canto bé –va dir.

Doolb Snoil va donar uns copets amb les seves grassonetes mans, animant-la.

–Cançons x'ting com les classes d'història de Thak Val Zsing –va explicar–. Cada clan té la seva pròpia cançó. Explica la història de la seva gent. Quan la cançó mor, la gent mor. Resta és l'única que queda que sàpiga la cançó del seu clan.

I la va cantar. Obi-Wan no parlava aquell idioma, però no li va fer falta. Va comprendre els sentiments que hi havia en aquelles paraules alienígenes. I si no s'equivocava, la cançó parlava de valor, de treball, d'amor, d'esperança i de somnis.

El que més va xocar a Obi-Wan va ser el seu evident orgull i valor. Si Resta i G'Mai Duris eren representatives del seu poble, els x'ting eren un poble increïblement fort. Tot i les plagues, tot i haver-los desposseït de les seves terres, tot i no aparentar-ho en absolut, seguien somiant.

Quan va acabar, les parets de la cova van ressonar amb aplaudiments.

Jangotat va fer la ronda de les coves externes, prenent-se temps per parlar amb cada un dels seus germans, que van rebutjar el seu oferiment d’intoxicants. Llavors va anar a veure els reclutes que ocupaven posicions de vigilància entre les roques, o monitorant els escàners. Independentment de com d’ocults que creguessin estar, era inevitable que el seu cau fos descobert en algun moment. En aquest cas, les mateixes muntanyes els protegien de qualsevol bombardeig. Les tropes enemigues trigarien hores en pujar els vessants sota els trets, i totes les sortides posteriors estaven vigilades o segellades.

Era el més segur que podia trobar-se dins del món de les operacions de camp.

En fer la tercera ronda, una sensació de comoditat es va apoderar d’en Jangotat. El pla inicial del general Kenobi havia fracassat, però aquella nova operació semblava funcionar perfectament: interrompien xarxes d'energia, destruïen plantes potabilitzadores i robaven nòmines per al seu creixent fons de guerra. Les tropes indígenes havien funcionat bé sota pressió.

Uns enemics desconeguts havien fet fracassar la temptativa inicial. Jangotat s'havia adonat que el món del subterfugi diplomàtic no era adequat per a un soldat, ni tampoc per a aquestes estranyes i fascinants criatures anomenades Jedi. Era estrany. Pensava en els Jedi no només amb respecte, sinó amb una estima fraternal que solia reservar per als membres del GER. En l'ordre de coses no canviants estaven molt per sobre d'ell, però eren lluitadors, líders extraordinaris. L'aventura més recent va demostrar que la perfecció se'ls escapava, com a tots els altres éssers. Fins i tot submergir-se en aigua bullint no havia estat més que un mal momentani, tot i que intens. Una aplicació generosa de sintecarn dels equips de primers auxilis havia cobert les ferides i reduït a unes hores vermellors i irritacions.

I el que era més important, havien guanyat.

Jangotat es va sorprendre entrant en un estat d'alegria que no solia experimentar algú amb el seu càrrec. Estava complint amb la seva funció primària i gaudint de la possibilitat de poder aprendre de dos mestres excel·lents. Sense oblidar altres factors també molt... interessants.

Va anar d'un costat a un altre amb l'esperança de trobar-se amb Sheeka Tull, però no la va veure. Sens dubte estaria transportant una altra càrrega de subministrament. El pensament el va reconfortar.

***

En els moments anteriors a perdre el seu honor, el vell Thak Val Zsing es va sentir agraït i satisfet. Portava anys lluitant pel seu poble, i aquests esforços s'havien cobrat un preu fins i tot abans dels últims i desastrosos anys, quan la traïció i les despietades represàlies de l'enemic van reduir Vent del Desert a una ombra del que va ser.

Però semblava que els Jedi havien estat la resposta a les seves oracions, malgrat les seves reticències inicials. Potser els seus néts no haguessin d’arrossegar-se pel terra durant tants i tants llargs, i dolorosos, anys com ho havia fet ell.

Hi havia contemplat la gresca, i va observar amb sòbria aprovació que els dos Jedi es mantenien lleugerament per sobre de tot allò, sent la seva presència amable, però no intrusa.

Aquells Jedi eren responsables i dignes de respecte. Rars, tots ells. Els humans, els clons, el nautolà... i aquell víppit era el més estrany de tots. Estava espantadíssim quan l'equip de rescat va trobar la seva càpsula, però quant van portar al mol·lusc al campament, trobà treball de seguida, coordinant la informació. Era agut com un bisturí làser.

En resum, Thak Val Zsing ja no era el líder de Vent del Desert, però estava guanyant la guerra. No era un mal canvi. No era un mal capítol final a la llarga i estranya vida del besnét d'un assassí, d'un professor d'història convertit en miner i líder anarquista.

Així que Thak Val Zsing es va procurar una ampolla de conyac de Chandrilà i es va retirar a una de les cavernes posterior per gaudir-la... Era un record d'aquest planeta natal que probablement no tornaria a veure mai. Només hi havia dues coses amb les que Thak Val Zsing gaudia. Barallar-se i beure.

L'ampolla estava buida en les seves tres quartes parts quan es va quedar momentàniament inconscient, recolzant-se contra la paret de la cova per veure girar les estalactites. I giraven sense parar, en una feliç creu que el va fer plorar de plaer mentre s'acabava l'ampolla. Va esgotar les restes. La seva ment ja lliscava per un fosc túnel cap a un estat de feliç inconsciència, quan va sentir un cruixit. Un altre. I llavors la terra va començar a tremolar sota els peus.

Ho va mirar amb curiositat, i ho va trobar divertit. El brunzit i el dringueig distant de la música de ball ressonaven a les cavernes. Tot i que no podia sentir les felices veus, Val Zsing va saber que eren allà. Podia sentir-les. Després d'un inici incert, amb els Jedi intentant tirar endavant alguna espècie d'estafa, el pla havia tornat a posar-se en marxa amb el mateix programa d'assetjament i sabotatge que Vent del Desert havia començat feia tant de temps. I que ara per fi tindria èxit.

Una roca va rodar a un costat, revelant un forat del sòl. Potser era un dels moltíssims microtúnels que recorrien l'interior de les muntanyes. La majoria eren massa petits per a un humà, pel que no havia de preocupar-se per la seguretat. Es tractava llavors d'algun tipus d'activitat volcànica? Potser un xitlik excavant...?

I llavors va emergir el primer, amorf i ocult entre les ombres.

Els quatre plastidroides i els seus acompanyants MJ havien viatjat cent quilòmetres a una velocitat mitjana de menys de deu per hora i havien trigat mig dia a arribar al seu objectiu. Es van arrossegar incansables a través dels polsosos túnels, avançant cap a la seva presa. Els androides no sempre es movien en línia recta. Quan els túnels es bifurcaven, alguns d'ells prenien camins alternatius, tant excavant com tornant cap enrere, per mantenir cert sentit de la direcció; quan arribaven a un obstacle que no podien apartar fàcilment o travessar excavant, donaven la volta i l'envoltaven. Quan els sensors de la superfície van detectar música, tots es van dirigir cap al mateix punt, anul·lant totes les vies alternatives del mapa. Les màquines no sabien respirar amb alleujament, però algú donat a la fantasia podria haver atribuït certa ansietat a la manera en què van semblar accelerar el seu pas al sortir del sòl de la caverna.

L'androide d'infiltració plastoide es va obrir camí, fonent i destrossant la roca al seu pas. Després va sortir un segon, un tercer i un quart.

Darrere d'ells van aparèixer els MJS, i tots van entrar tremolant com flames a la caverna buida... Buida a excepció d'un únic humà que observava l'escena atònit, suposant que la beguda que atenuava el seu dolor també enganyava amb al·lucinacions la seva visió.

Els quatre plastidroides semblaven protozous gegants, farcits de peces de trencaclosques mecàniques i difuses, en lloc de tenir nuclis o òrgans. Ja en el seu destí, les peces, magnèticament codificades i suspeses a l'interior de cada borsa, van començar a obrir-se pas les unes cap a les altres per acoblar-se. A poc a poc, mentre els trossos de metall i plastina s'unien, els membres acabats de crear van generar siluetes de malson sota les pells translúcides, tensant-les.

Els MJS semblaven observar com les quatre borses de plastina i metall s'inflaven i s'estremien. Al seu torn, cada un es va veure distorsionat per les peces metàl·liques que tenia dins, fins que hi va haver no quatre figures amorfes, sinó quatre androides d'infiltració totalment formats, monstruositats tan altes com tres humans un sobre l'altre, amb cossos blindats i pesats, i colls llargs i flexibles.

Thak Val Zsing ho va observar tot sense comprendre el que estava veient, rient davant aquella estranya al·lucinació. La intoxicació li havia fet veure coses encara més rares en el passat, però no moltes. Tot li resultava increïblement divertit. Va seguir rient fins que la primera màquina d'infiltració va estar gairebé formada. La seva silueta, tot d'una horriblement familiar, va començar a assemblar-se a la d'un androide assassí que cinc anys abans havia desbaratat una vaga del sindicat miner.

Aquella silueta es va obrir pas a foc a través de la boira química, i Thak Val Zsing es va adonar que, per impossible que fos, la mort s'havia materialitzat a través del sòl. Va començar a retrocedir cap a la paret, trontollant. Llavors hi va haver un moment en què es va adonar que s'estava equivocant, que el que estava veient no era en absolut una al·lucinació, sinó una cosa real i aterridora.

Hi ha moments que defineixen la vida d'un ésser, moments en els quals s'emprenen accions... o no s'emprenen. Hi ha coses que no es poden canviar un cop es fan. Thak Val Zsing estava borratxo, i potser per això se li podia excusar. També era vell, i veterà de més incursions de Vent del Desert de les que podia recordar. Potser la vida dóna a cadascun una dosi específica d'aguant, i quan aquesta ració s’acabava, ja no hi ha més.

Fins a la fi dels seus dies, Thak Val Zsing va lluitar per explicar-se, més a si mateix que els altres, per què no va fer altra cosa que arrossegar-se darrere d'unes roques. I allà es va quedar, tremolant i plorant de por i dissort.

I no va donar la veu d'alarma que podia haver atret l'atenció de les màquines assassines cap a ell.

És una decisió que ningú s'hauria de veure obligat a prendre: salvar la vida al cost de la teva ànima.

Mentre els MJS esperaven pacientment, el lubricant va rajar de les seves pells de plastina, que seguien estirades sobre els recent acoblats cossos dels infiltradors. Una a una, les pells van començar a tensar-se al voltant de les estructures metàl·liques, fins que es van trencar com una placenta en obrir-se, donant pas a nens de metall.

Els MJS ensumaren l'aire com si estiguessin vius, com si estiguessin ansiosos per complir la seva funció.

I a la seva mecànica manera, potser ho estiguessin.

Següent