Traïció a Cestus (XLI)

Anterior

–41–

Amb el vent del Sud fuetejant-los l'esquena, Sheeka va dur a Nate cap a l'entrada d'un dels túnels per la senda plena de pols d'un turó. L'entrada mesurava uns quatre metres per sis i, un cop dins, el soldat va veure que els edificis fortificats que havia vist fora no eren residències, com ell havia suposat. Coberts, potser. A dins hi havia una gran zona comuna il·luminada per fongs lluminosos disposats a les parets, alimentats amb nutrients líquids que rajaven d'un sistema de subministrament. Els fongs emetien un arc de Sant Martí luminescent. Quan va acostar la mà a un grapat, va sentir un pessigolleig a la pell.

–Per gairebé tot Cestus hi ha més colons que x'ting. Els consideren primitius encara que se'ls omple la boca parlant de respecte. Però hi ha pocs enclavaments com aquest, en els que de veritat s'intenta aprendre d'ells. Hi tenen molt a oferir, la veritat, però cal donar-los una oportunitat.

Un grup d'humans i altres nens colons corrien d'un costat a l'altre amb els seus petits amiguets x'ting, cremant energia com supernoves, omplint tota la cova amb el seu vigor. La jornada laboral havia acabat, però alguns dels adults seguien arreglant eines, rient i fent broma amb sincera companyonia.

Van saludar a Sheeka calorosament en veure-la apropar-se, i van mirar a Nate amb acceptació, però tantejant-lo. "Després de tot", semblava dir la seva actitud, "està amb la Sheeka". Olors intensos omplien l'aire. En diversos racons es cuinaven plats amb ingredients saborosos i exòtics. Trobava estranyament atractiu aquell alegre desordre.

Però quant va assimilar aquest pensament, el seu condicionament es va fer càrrec.

–Què en penses? –va preguntar Sheeka.

Ell es va esforçar per trobar una resposta que fos tant precisa com d'acord amb els seus valors i sentiments.

–Sembla... Una bona vida. Una vida senzilla. No és la vida d'un soldat. No és per a mi.

Nate havia suposat que ella s'ho prendria de forma literal, però de sobte Sheeka es va estarrufar.

–Creus que això és més fàcil? Criar nens, voler, desitjar...? Ho creus? –va riure a cor què vols–. Estàs envoltat de coses prescindibles. Naus, equip, gent. Un món fet de mòduls. S'ha trencat alguna cosa? Doncs se substitueix. –Les seves petites i fortes mans es corbaren en un puny–. Mai surts de casa sense que hi hagi la possibilitat de morir. Com creus que se sent un quan realment li importa que els seus fills sobrevisquin? Quan t'importa? Com creus que és l'univers per a algú a qui li importen les coses? Quanta fortalesa ha de tenir algú per poder conservar l'esperança?

Aquell esclat va deixar a Nate de pedra.

–Potser... Entenc el que m'estàs dient.

Ella va seguir, com si portés dies preparant aquell discurs.

–I quanta força creus que cal per mantenir la presència d'ànim quan el que portes construint tota una vida..., el que els teus pares i avis porten construint tota la vida..., pot ser destruït per la decisió d'algú que està massa lluny per tocar-lo? –es va aturar un moment–. I per homes com tu.

Ara li tocava a ell saltar.

–Els homes com jo us protegim.

–D’altres homes que són com tu.

Ell podria haver-se ofès en sentir allò, però en lloc d'això es va sentir una mica trist, i es va adonar que Sheeka no era tan diferent com ell havia pensat. Només era una altra rebel.

–No. Els homes com jo no vam declarar les guerres. Només morim en elles. Sempre hem mort en elles, i sempre ho farem. No esperem ni lloances ni desfilades. Ningú sap com ens diem. De fet, segons els vostres estàndards, ni tan sols tenim noms.

Va haver-hi alguna cosa a la seva cara, en la seva veu, en la seva actitud que va traspassar l’enuig d'ella, perquè de cop i volta es va suavitzar.

–Nate...

Sheeka va anar a agafar-li la mà, però ell es va apartar.

–No. És això el que volies sentir? Doncs és cert. No tenim noms. I ningú sabrà mai qui som. Però nosaltres sí. Nosaltres ho sabem sempre –va sentir que s'alçava en articular aquella simple veritat. Els soldats sabien qui eren, sempre. I sempre ho sabrien–. Som el Gran Exèrcit de la República.

Sheeka va negar amb el cap.

–Nate, perdona. No pretenia jutjar-te.

Ell no va cedir. Ella havia baixat la guàrdia. No era just atacar ara, però ell no podia lluitar contra un entrenament que, al capdavall, era l'únic que coneixia.

–Jo no he tingut les teves opcions. Cada pas que he donat a la meva vida m'han dit el que havia de fer.

–Sí –va dir ella amb un fil de veu.

Ell va fer un pas endavant, mirant el seu rostre preciós i fosc.

–I saps una cosa? Els dos hem acabat en el mateix lloc.

Ell callà llavors. Ella no tenia res a dir.

–Quina diferència han suposat llavors totes aquestes decisions?

Sheeka el va mirar, i els seus ulls es van trobar per un moment, fins que va ser massa intens. Llavors, un nen va passar corrent entre ells i va trencar l'instant. Ella va somriure, com lamentant-se.

–Vinga –va dir, i el va guiar fora de la cova.

Els dos es van asseure al vessant del turó, contemplant les llunes i escoltant els alegres sons. Sheeka li parlava de la seva vida a Cestus, dels petits plaers i problemes.

–Llavors –va dir ella per acabar–, algunes vegades l'única cosa que queda és esperar i mantenir l'esperança. No creus que això requereix paciència?

–I va ser així?

Ella no va respondre, només va agafar un tros d’herba i el va lligar, convertint-lo en una pilota que va tirar costa avall.

–Ho sento –va dir Nate–. Jo només visc per defensar la República. Sento que aquesta defensa suposi sofriment per a alguns, però no em disculparé pel que sóc.

Sense dir res, Sheeka es va acostar a ell. Quan va tornar a parlar, ell va deixar de pensar i es va adonar que ja no li interessava una altra cosa que no fos el so i la cadència de la veu de la Sheeka.

–L’únic que pots perdre és la teva vida, i per a tu això amb prou feines té valor. Tan fort ets, Nate? De debò ets tan fort com qualsevol granger de fongs?

Van tornar a mirar-se fixament, i ell va sentir el començament d'un sentiment que mai havia experimentat: la desesperança. Ella mai li entendria.

Llavors, Sheeka, plena d'ira, va començar a desinflar-se una mica.

–No –va dir–. M'he equivocat. Sé que un dels problemes és el dels noms. Em sap greu. Estic acostumada a cridar als androides amb números i lletres. Les persones tenen noms. Vosaltres només teniu diminutius dels vostres números.

–Escolta... –va començar a dir ell, però ella va alçar la mà.

–Els soldats tenen noms de veritat? –va preguntar ella.

–Poques vegades.

– Et faria res que jo et donés un?

Ella el va mirar fixament, amb una sinceritat tan intensa que a ell gairebé li entra el riure. Però no va riure. La veritat és que tot allò era divertit.

–I quin nom tens al cap?

–Estava pensant en "Jangotat" –va dir ella lentament–. En mandalorià significa "germà de Jango".

Ell va riure, però es va quedar en silenci de cop i volta. Jangotat.

–D'acord –va dir ell–. Si això facilita les coses. Per mi bé.

El somriure de resposta de la Sheeka era ple d'alleujament.

–Gràcies. Gràcies, Jangotat. És un bon nom, saps? –va dir ella, donant-li un cop de colze suau. Els hi va entrar el riure, fins que es van anar quedant en silenci.

Jangotat, va pensar ell.

El germà de Jango.

Va somriure.

Això és el que sóc.

Següent