Caçat (VI)

Anterior

Capítol 6

–Què, què és això? –Boba va quequejar.

–Els ulls del Mestre –va respondre amb calma la nena anomenada Ygabba.

–El Mestre?

Sense dir una altra paraula la nena es va donar volta i va caminar cap a la foscor. Boba la va mirar fixament, confós i nerviós. Al seu costat, el nen va fer un gemec llastimós. Boba el va mirar avergonyit, gairebé s'havia oblidat d'ell.

–Ygabba! –va cridar el nen. La nena va continuar sense mirar enrere–. Ygabba, si us plau, espera!

Boba es va sentir culpable. Es va armar de valor en pensar en aquells ulls sense parpelles. Va afluixar, solament una mica, la pressió sobre el canell del noi.

Això va ser suficient. Amb un riure estrident, el nen va tirar de la seva mà per alliberar-la. S’escapolí de l'agafada de Boba i va córrer amb goig darrere dels altres. Boba va grunyir i li va perseguir.

Va trigar només uns minuts a atrapar-lo. L'habitació enfosquida s'estrenyia cap a un túnel. Les parets eren d'algun material frèvol i transparent. Hi havia sorra filtrant-se a través d'esquerdes en els costats. Va poder veure als altres a curta distància per davant d'ell. Caminaven sense cap pressa. Escoltava riures i fragments de conversa.

–…estarà el Mestre feliç ara?

–No m'importa, mentre ens doni menjar!

–Shhh, tots vosaltres!

Davant d'ell Boba va veure el túnel ampliar-se en una obertura circular. Brillava un taronja opac. Quan els altres avançaven, semblava un teatre de les ombres. Al final va arribar Boba. Mirà al seu al voltant a la recerca de la lladre.

–Benvingut, estrany –li va saludar.

Ell va mirar cap amunt. Allà estava ella, pujada sobre un alt prestatge metàl·lic. Ella va aixecar la seva mà i ell va poder veure l'ull extra mirant-lo. Les seves cames nues es van balancejar cap a endavant i cap a enrere. El casc estava en la seva falda.

–No et preocupis –va dir–. Ells no poden ferir-te. Els ulls, vull dir.

Boba es va tornar, mirant al seu al voltant amb sorpresa.

Estava dins de la cabina d'una nau espacial. No una nau qualsevol, era un creuer de Theed, la va reconèixer dels plànols que havia estudiat a les habitacions del seu pare de Kamino.

–Com, com ha arribat això aquí? –va preguntar.

–De la mateixa manera que el casc mandalorià va arribar a les teves mans, –va dir la nena i es va posar a riure–. Algú la va robar.

Ella va recollir el casc. El va mirar durant un moment llarg. Llavors es va tornar i el va ficar en algun tipus de compartiment de càrrega. Va activar un codi de seguretat. La porta del compartiment es va tancar lliscant-se. La nena es va parar, mirant la cara angoixada d’en Boba.

–No et preocupis –va dir. Va caminar fins a la vora de la plataforma, va baixar d'ella i va caminar cap a Boba–. Aquí s'està fora de perill –va afegir en veu baixa–. Confia en mi.

–Confiar en tu? –Boba va començar a cridar–. Tu…

La nena li va indicar que es calmés. Boba va poder veure l'ull a la seva mà, la seva pupil·la negra era com la tinta més fosca. Ella va aixecar les celles, li va indicar silenciosament la gran sala al seu voltant.

Boba va tancar la boca. Es va tornar i va mirar al seu al voltant.

El que veia ara, no era el creuer sencer. Només la cabina. Buits grans i desiguals mostraven que havien tret les ales i els generadors d'energia. El que quedava era una càmera llarga i alta. Cables pelats i bobines cremades de metall penjaven del sostre. Hi havia forats en el sòl. Una llum taronja mat, venia de globus de llum suspesos del sostre semblats a immensos ous d'insectes. Hi havia trossos de circuits fets miques pertot arreu, rajoles trencades i restes del que semblava ser armament: armes de pols electromagnètic, casquets de torpedes de protons i phasers.

I, a tot arreu, hi havia nens. Dotzenes d'ells. Es trobaven en prestatges de metall que circumdaven la càmera, mirant-li amb ulls famolencs i salvatges. Mai havia vist a éssers humans o a alienígenes tan prims, ni tan sols els kaminoans. Hi havia tantes races i colors diferents com la galàxia pogués albergar: nens d’Alderaan, Kalarba, Tatooine; Kuats d'ulls verds, joves bruixes de Dathomir i selonians.

L'única cosa que tenien en comú, per la qual cosa podia veure Boba almenys, era que tots semblaven famolencs. Tots miraven espantats. I cadascun d'ells tenia l'ull extra.

Següent