Traïció a Cestus (XXI)

Anterior

–21–

Taxats els primers dies, el corrent de reclutes va anar disminuint. Per això, Nate es va sorprendre de veure arribar a un grup d'homes i dones, eixuts i bruts. Van arribar muntant una gran varietat d’aerolliscadors desballestats prou polsosos com per suggerir que havien transportat més mineral que éssers vius. El qui semblava el líder era un humà alt i pèl-roig, barbut, d'esquenes amples i panxa ben alimentada, ben temperat i profundament cansat.

–Volem parlar amb el vostre cap –va dir.

Enta el va mirar de dalt a baix.

–I qui fa aquesta petició?

–Em dic Thak Val Zsing –va dir el nouvingut.

–És a mi a qui busqueu –va dir Nate fent un pas endavant.

Thak Val Zsing va mirar a Enta i després a Nate, i un somriure sense humor es va dibuixar a la cara. Tenia les dents grans, corcades i brunes.

–Reclutes, senyor? –va preguntar Enta.

L'expressió d’en Val Zsing s'agrí.

–Jo no he dit això.

–Llavors...?

–Som Vent del Desert, i si ens agrada el que veiem, ens quedarem per lluitar.

Bé. Aquells eren els anarquistes que tot just uns mesos abans havien estat brutalment aixafats per les forces de seguretat cestines. Si conservaven tan sols un quart de la força que tenien abans, ell era un jawa. I estaven disposats a lluitar de nou? Valents, encara no molt llestos.

–Fins a Coruscant han arribat notícies del vostre valor.

Thak Val Zsing va assentir, satisfet per la resposta.

–Tu ja saps qui som, però nosaltres no estem tan segurs respecte a tu –els homes i dones que estaven darrere seu van assentir.

Nate va observar les seves robes i les seves armes. Tot vell. Mal apedaçat. Tenien la pell destrossada pel cansament i la desnutrició. Semblava que les seves armes estaven en millor forma que ells mateixos. Tot i així, per molt fatigats i mig esparracats que estiguessin, era gent plena de rancor.

–Estem preparats per morir per tal d'enderrocar aquest sistema decadent.

Bé. Tenien raons de sobres per culpar el Govern dels seus problemes, però no podia utilitzar a Vent del Desert en la forma actual; eren massa fràgils i estaven massa enfadats. Era una situació delicada i havia de jugar bé les seves cartes.

–Crec que heu mal interpretat la nostra intenció –va dir–. No estem aquí per enderrocar el Govern legal. Som aquí per assegurar-nos que el Govern obeeix: les normes i regulacions de la República. Com a ciutadans de la República, esteu en el vostre dret d'exigir una compensació pel desgreuge.

Thak Val Zsing s’acaricià la barba vermella i va escopir a terra.

–A les Cinc Famílies no els importen gens les vostres normes i regulacions. Molta parauleta, però no ens esteu oferint res.

Era una resposta perfectament precisa, i Nate es va sentir una mica molest.

Tot d'una, el Jedi va aparèixer darrere d'ell.

–Us ofereixo l'oportunitat de servir a la República –va dir el general Fisto. Nate havia estat tan concentrat en els membres de Vent del Desert que no li havia sentit arribar.

Les profundes llacunes dels ulls del nautolà van captivar als anarquistes. Thak Val Zsing va ser el primer a sortir del tràngol. Els altres li van seguir ràpidament i van començar a grunyir.

–Servir com?

–Veniu –va dir el general, urgent–. Lluiteu amb nosaltres.

–En altres paraules, acceptar les vostres ordres.

–Ser els nostres camarades.

La sinceritat de les seves paraules era impressionant, i el seu carisma nautolà doblement efectiu en aquell planeta desèrtic. Gairebé tots els malmesos membres de Vent del Desert van semblar rebre les seves paraules com un cop al pit.

Gairebé tots. Thak Val Zsing va negar amb el cap.

–Nah. Això no m'agrada. Ja hem sentit massa promeses i acatat massa ordres. Ens guanyarem la nostra pròpia llibertat.

–Si actueu pel vostre compte esdevindreu delinqüents comuns –va dir Fisto–. Si us quedeu amb nosaltres sereu patriotes.

Eren paraules agressives, però aquesta gent estava al límit dels seus recursos. No tenien res a perdre.

Els malmesos membres de Vent del Desert van mirar a Thak Val Zsing, després a Kit Fisto i de nou a Val Zsing. Com gairebé totes les criatures vives, preferien el mal conegut al que és bo per conèixer. Continuarien assetjant al Govern i acabarien empresonats o morts.

Aquí s'acabava tot, i la veritat era que ningú podia fer res per evitar-ho.

El general Fisto va allargar la mà cap a Thak Val Zsing.

–Espera –Va dir.

–Què passa? –Val Zsing estava cansat, però també era orgullós.

–Puc oferir una amnistia al teu poble si col·labores amb nosaltres. Quan haguem acabat la nostra tasca, els vostres delictes han de ser oblidats i podreu tornar a les vostres mines, granges i botigues. No permetré que malgasteu les vostres vides.

Nate sabia que Val Zsing patia un gran conflicte intern. Era un bon home, però massa caut perquè li quedés una mica d’optimisme. Li havien dit massa mentides com per creure a un Jedi o als soldats clon d'un Jedi. Podia sentir els pensaments d'aquell home tan clarament com si els digués en veu alta.

–Què diuen els altres? –va preguntar el general Fisto.

–Diuen que confien en mi –va respondre Thak Val Zsing, inflant el pit–. I jo no em fio de vosaltres. He vingut aquí perquè m'ho van demanar, però ara que us he vist...

El general va contemplar les cares dels membres de Vent del Desert i es va girar cap a Thak Val Zsing.

–Aquesta és la teva gent. Com et vas guanyar els seus cors?

–Mitjançant la sang –va dir.

Nate podia veure en la mirada d'en Thak Val Zsing que, malgrat la seva fanfarroneria, l'home volia creure, però no podia.

–Entenc –va respondre el nautolà.

–Potser hi hagi una altra manera –va dir lentament Thak Val Zsing. Els malmesos guerrers es van redreçar i li van contemplar.

Es van mirar entre si com si l'enfrontament estigués a punt de convertir-se en alguna cosa físicament desagradable, i llavors Thak Val Zsing va deixar caure les espatlles.

Potser hi va haver un temps en què aquell home va ser un gran lluitador, però aquests dies havien passat. Així i tot, els membres del grup li admiraven i el respectaven com a un pare. Sens dubte els havia tret de més d'una mala ratxa.

Com podia alterar la dinàmica? Quina resolució podia prendre?

Thak Val Zsing semblava entendre millor que ningú el que hi havia en joc. Una última jugada. Una darrera decisió. Podria significar la destrucció o la salvació de la seva malmesa banda. Però què fer?

–Fa trenta anys que estic al comandament d'aquest grup –va dir Val Zsing amb els ulls fixos en el general–. Podries guiar-los tu, si estiguessis disposat a passar per la mateixa prova.

–Prova?

Ell va fer que sí.

–Germà Destí? –va dir lentament.

Un vell x'ting de borrissol grisenc i vestit amb una túnica marró es va acostar a ells. Anava acompanyat d'una femella x'ting robusta que també portava una túnica marró. Portaven una cistella de vímet entre els dos.

La cistella era prou gran com per portar un nen humà, i això era el que en un principi Nate va suposar que contenia. Havia sentit parlar de grups extremistes que adoraven a nens o nadons, creient-lo la reencarnació d'alguna ànima sagrada.

Però al moment es va adonar que estava equivocat. El que hi havia en aquesta cistella no era humà. Pesava més que el que podia pesar qualsevol nen, potser deu quilos, i xiuxiuejava. La cistella es va estremir lleugerament i, a jutjar pels esforços que els portadors feien per mantenir l'equilibri, el que es movia allà dins era serpentejant.

–Ens donaries la mateixa confiança que ens demanes? –va preguntar la vella x'ting.

–Què voleu que faci?

–Fica la mà a la cistella –va dir ella.

–I?

–I llavors veurem.

El general Fisto la va mirar, i després a Thak Val Zsing.

Nate va aguantar la respiració. Aquella era una prova tant de valor com d'intuïció. Confiança i sentit comú. Què hi hauria en la cistella? El contenidor d’entreteixits vímets de les sorres podia albergar milers de criatures verinoses. I si mossegava al general, què passaria? Transformaria el general Fisto de forma màgica el verí dins del seu cos? Encantaria la bèstia perquè no li mossegués? O tot allò era part d'un elaborat pla d'assassinat? Fos el que fos, no podia deixar de sentir una mica d'aprensió. Què anava a fer el Jedi?

L'expressió del general Fisto no va canviar, però va fer sí amb el cap.

–Bé.

La parella d’x'ting va deixar la cistella a terra. La tapa seguia ocultant el que hi havia a l'interior. El general es va retirar la màniga de la túnica i va acostar la mà cap a la cistella. Nate es va adonar que el ritme d'aproximació no era ni lent ni ràpid, sinó continuat, carregat d'una cadència invariable.

Els ulls del general Fisto no es van separar de la dona. El seu braç es va introduir fins al colze en la cistella. Els testimonis no perdien detall.

Però... què s'estava perdent? En aquesta situació hi havia alguna cosa que no tenia definició.

Finalment, una de les altres grans femelles va assentir, i el general, emprant el mateix ritme lent i ferm, va treure el braç de la cistella. La cara interior de la seva extremitat brillava humitejada. Es va baixar la màniga sense netejar-se. El rostre del nautolà va romandre impassible.

Els dos x'ting vestits amb les túniques marrons es van retirar a una posició neutral i es van asseure amb les cames creuades i els braços primaris i secundaris en posició de rés, cadascun repenjant-se al front de l'altre. Els altres van formar un mur entre els clons, el general Fisto i la cistella. Estaven ajupits i semblaven contemplar alguna cosa.

Després es van tornar.

–Diu la veritat –va dir la dona. I els altres van assentir.

Thak Val Zsing va esbufegar amb feresa. Nate es va adonar que se sentia alleujat, però el seu orgull no li permetia dir-ho.

–Molt bé –va dir Thak Val Zsing–. Els Unies... mai s'han equivocat. D'acord. Cedeixo el lideratge de Vent del Desert –va fer una pausa–. I espero no estar cometent l'error més gran de la meva vida.

Mentre Kit Fisto tornava a la caverna, Nate es va acostar a ell.

–Què hi havia a la cistella? –li va preguntar en veu baixa–. Algun tipus d’escurçó de les muntanyes?

–No ho sé –va dir Kit gairebé sense moure els llavis–. No va intentar fer-me mal. Però vaig sentir... alguna cosa. Una presència que ja havia sentit abans.

En veure que Kit no deia res més, Nate va assentir i es va unir als seus germans.

Thak Val Zsing va negar amb el cap mentre caminaven cap a la caverna.

–Qui ho havia de dir –va dir. La seva mirada cremava desafiadora–. Jo no sóc el que confia en tu, Jedi. Recorda això.

–Ho faré –va prometre Kit.

–Bé –va dir, gratant-se el cap–. Allò promès és deute.

–M’alegra saber que ets home de paraula.

–Hi ha vegades –va dir Thak Val Zsing, deixant caure les espatlles– en què l'únic que li queda a un home és la seva paraula.

–Tu ofereixes més que això –va respondre Kit–. Mengeu amb nosaltres?

Thak Val Zsing i els seus van agafar lloc a empentes a la seva taula. Quan van veure els fumejants plats plens de carn fresca, fongs i pa acabat de fer que els posaven davant, es va girar de nou cap a Kit.

–Fa una setmana que estem sense menjar com cal. Li importa...?

–Mengeu tot el que vulgueu –va dir Kit.

Thak Val Zsing i els seus van atacar els seus plats amb ferocitat, engolint el menjar com hutts morts de fam. Al final van baixar el ritme, rotant i rient, i per fi va ser possible parlar amb ells.

–He llegit els arxius –va dir Kit–, però m'agradaria saber el vostre punt de vista. Què va passar a Cestus?

–És una vella història –va dir Thak Val Zsing–. Probablement jo sembli un miner, però la veritat és que vaig ser catedràtic d'història. Vaig perdre l'ocupació quan el Govern va retallar els programes socials i les facilitats a les zones més allunyades.

–El Govern electe? La regent G'Mai Duris?

Ell va deixar anar una rialleta.

–Ella no és la que ostenta el poder, noi de les estrelles. Més et val posar-te al dia. Bé, la cosa és que jo vaig entrar a treballar a les mines. La resta, com ja he dit, és història –va somriure–. Mira. És el mateix de sempre. Tens opressors i oprimits. Una cosa que és certa des d'abans que la República trobés aquesta gent, que els x'ting arraconessin a les aranyes a les muntanyes, i probablement exterminessin a algun que un altre poble abans que arribéssim nosaltres. Nosaltres vam venir, els vam comprar la terra per unes quantes caixes de sintopedres mancades de valor, i un parell de segles després unes misterioses "plagues" van reduir la seva població al deu per cent. Què oportú, no?

–I tant. Creus que les plagues no van ser accidentals?

Val Zsing va deixar anar una rialleta.

–No hi ha proves amb les que molestar al seu preciós Canceller. Qualsevol presó en la qual s'amunteguin exemplars de diferents espècies de la galàxia pot ser un brou de cultiu per a les més exòtiques malalties. Diguem només que les Cinc Famílies no ho van lamentar gaire.

Thak Val Zsing li va fer una mossegada a una au rostida i va mastegar mentre la salsa li corria per la barba i la camisa.

–Potser al meu besavi li fes gràcia, però ja no la té. Les Cinc Famílies són propietàries de tot. Els que estem a la base amb prou feines tenim pa. Els nostres fills ploren tota la nit.

–Jo vaig pensar que Cestus Cibernètica estava en bona situació econòmica –va dir Kit.

–Sí, però molt pocs d'aquests crèdits arriben fins a nosaltres.

–Això anem a canviar –va dir Skot OnSon–. Enderrocar el Govern, recuperar el nostre planeta.

El nostre planeta, va pensar Kit. Però de qui era aquell planeta? De les Cinc Famílies? Dels immigrants? Del rusc d’x'ting? I què passava amb aquestes desgraciades aranyes que els soldats havien repel·lit fins a la foscor? Ara li feia pena haver pres la seva cova, però es va alegrar d'haver impedit als soldats que les perseguissin.

Següent