Traïció a Cestus (LXXV)

Anterior

–75–

Els quatre soldats clon supervivents van romandre confinats a la base, en compliment de les ordres. Eren plenament conscients de les forces que hi havia en joc, així com del malson que es cernia sobre Ord Cestus.

La ment d’en Jangotat vessava de visions i possibilitats. Ell més que ningú era conscient de quina era la missió dels CAR. Estava gravada en el seu cervell com el seu propi nombre. Aturar la producció d’MJs. Mantenir l'ordre social.

Mantenir l'ordre? Però si l'ordre estava corrupte! Les Cinc Famílies estaven disposades a assassinar a innombrables civils per tal de beneficiar-se. Si aquesta no era la definició de traïció, llavors quina era? I, encara pitjor, només un ximple no s'adonaria que ja s'havien aliat amb els separatistes, i els Jedi no eren ximples, això estava clar.

Llavors era que s'havien vist atrapats en els esdeveniments, controlats per la seva pròpia programació. Igual que un clon, va pensar.

El Nexu orbitava sobre ells. En qualsevol moment els arribaria un missatge del general Kenobi perquè donés començament el bombardeig. De no rebre’l, d'aquí a unes hores, la nau destruiria els objectius marcats en terra sense necessitat de cap autorització afegida.

Aquella gent anava a morir. Els ciutadans normals que tenien arrels no podien limitar-se a ficar les seves llars en un sac i anar-se'n en cas de perill. S'escudaven contra la foscor, lluitaven pels seus éssers estimats, resaven en silenci.

Els soldats esperaven, però el tan anhelat missatge amb els generals seguia sense arribar. Morts? Capturats? Estaven quedant-se sense temps. D'aquí a unes hores donaria començament el bombardeig, i això seria per a bé, no?

Jangotat va recórrer el perímetre del campament, mastegant un palet de nervis amb l'estómac regirat. Una cosa va malament.

Quan va girar i va tornar amb la resta, C4 estava parlant.

–Què fem ara?

Quàtor va arronsar les espatlles.

–Si no tornen, és que no ha funcionat. Llavors donarà inici el bombardeig, nosaltres demanarem que ens rescatin i ens anirem a casa. No podem esperar una altra cosa.

Jangotat es va allunyar, amb la ment agitada i amb la vana esperança que els comandants Jedi enviessin un missatge dient que havien tallat el subministrament d'energia sense necessitat dels danys que produiria un atac orbital.

Es va sorprendre una mica en veure que el vell Thak Val Zsing i l’x'ting Resta s'acostaven a ell. Val Zsing havia semblat derrotat, però una vitalitat gairebé flamejant cremava ara al seu interior.

–Sé coses –va dir–. Si us plau. Escolta.

Jangotat, recordant el que havia après a la cova, va obrir els seus sentits. Va veure les ferides de l'home, a més de la seva força. I va saber que aquell desgraciat necessitava, es mereixia, una altra oportunitat per redimir-se.

Som molt més que les nostres accions. Més que les nostres gestes o que la nostra programació.

–Què saps? –va preguntar.

–Ningú parla amb Resta, ningú parla amb Val Zsing –va dir ella–. Així que nosaltres dos parlem. Parlem dels vells temps. Del que l'avi sap de les presons i que el rusc de la Resta haver de cavar a elles. Recordo coses d'ells –es va donar uns copets amb el dit al seny–. I vaig veure coses d'una espècie de lloc per a executius –va deixar anar una rialleta–. Ja sabeu, aquell que van construir traient-me l'energia..., el que va matar al meu home.

L’x'ting es va acostar més, amb les espesses i vermelles celles arquejades.

–Miri el mapa a l'ordinador.

–En els nostres ordinadors?

Thak Val Zsing va assentir. La mirada d'aquell ancià era penetrant.

–És el mateix mapa que vau utilitzar per anar pels túnels quan el Jedi va fer el numeret, te'n recordes, noi estel·lar?

Jangotat va assentir, sense arribar a comprendre bé on volien anar a parar.

–Aquest programa defineix l'ús de l'energia, les factures de les instal·lacions, tot el rotllo de la informació a temps real dels subministraments en els sistemes principals –la veu d’en Val Zsing es va convertir en un xiuxiueig agitat–. I vam veure una cosa. Oh, sí que he vist una cosa.

–En les últimes cinc hores, des que la nau grossa s'ha posat en òrbita, en el lloc s'han encès els llums. –Resta es va inclinar cap endavant, tan nerviosa que amb prou feines podia contenir-se–. Aquí s'amaguen les Cinc Famílies!

–Vull discutir amb vosaltres una possibilitat –va dir Jangotat als seus germans. Va lluitar per ocultar la seva excitació.

–Possibilitat? Quina possibilitat?

–Potser les Famílies hagin comès un gegantí error. Si aquesta informació és correcta, sabem per primera vegada on es troben. Han encès el subministrament del seu complex, que al nostre entendre és un refugi. Jo diria que és bastant probable que hi siguin, tenint en compte l'actual estat d'alerta. Si els agafem, potser puguem obligar-los a fer un tracte. Si claudiquen, posarem fi en això i aturarem el bombardeig.

Cap va dir res durant una estona. Enta va ser el primer a trencar el silenci, i estava impressionat.

–Però estaries contravenint ordres directes!

Jangotat va donar un cop de puny a la taula.

–Però podríem guanyar la batalla!

–Germà –va dir C4–, segons els Acords de Kamino, em veig obligat a recordar-te que el teu suggeriment contravé el Codi.

Quàtor el va mirar amb menyspreu.

–No facis això –va dir–. A més... –va deixar anar una lletja riallada–, aquest vell és un covard. I probablement també sigui un mentider.

Contravenir el Codi? L'acusació de C4 va colpejar a Jangotat com un impacte físic, però ell no va donar el seu braç a tòrcer. Aquesta sola idea li provocava nàusees. Cap clon havia trencat mai el Codi o desobeït cap mena d'ordre. Va sentir que un mur d'energia s'esfondrava en la seva ment, i cadascun dels seus músculs es van estremir amb només considerar allò prohibit.

–Jo li crec –va dir, i va haver de serrar les dents perquè no li petessin–. Feu-vos aquesta pregunta: si perdéssiu el vostre honor, no faríeu alguna cosa per recuperar-lo? No us agradaria que algú us donés una oportunitat?

Sabia que donava en el clau amb aquesta pregunta: un soldat clon no tenia res a part de la seva reputació. C4 va arrufar les celles, comprensiu.

Però també, en el moment en què va esmentar una cosa així, es va adonar que havia traçat una línia entre ells i ell. Hi havia alguna cosa diferent en ell, i ells s'adonaven, però encara no havien dit res. No obstant això, havia aconseguit canalitzar els seus instints en esmentar allò impensable d'esmentar.

Ja no era del tot un d'ells. Era alguna cosa més, i els seus germans estaven en guàrdia.

–Això no està en el Codi, Jangotat –va dir C4, i el va mirar fixament. Sabia que no podia forçar-lo més.

Jangotat va tornar al seu catre. Sabia al que podria enfrontar-se i per què. I sabia que estava prohibit, però ell creia, amb tota la força del seu interior, que si els generals sabessin el que ell sabia, aprovarien els seus actes.

I tot i així...

Estaria trencant el Codi.

Els músculs del seu pit es van contreure, i va començar a sentir suors freds. Què estava bé? Què era el Codi realment? Era la lletra de l'ordre, o era fer el que ell pensava que farien els seus comandants si sabessin el que ell sabia?

Jangotat va lluitar durant hores amb allò, abans de prendre una decisió, i va lliscar del seua catre. Gairebé havia arribat a l'exterior quan Quàtor li va atrapar.

–On vas?

–Saps que he de fer això –va dir Jangotat.

Quàtor va assentir.

–I tu saps que jo no t’ho puc permetre.

–Llavors atura’m si pots –va respondre Jangotat. Ja que tots eren iguals, una baralla entre Jangotat i Quàtor hagués estat força equilibrada.

Però les coses ja no eren iguals. Jangotat lluitava per tot el que lluitava Quàtor i per una mica més.

Per Sheeka, Tonoté, Mithail, Tari.

Pels Guies.

No és amb el que lluita un home. És allò pel que lluita.

Els dos es van acostar l'un a l'altre i es van aturar un moment en aconseguir una distància crítica, jutjant-se. Al moment es va produir un remolí de cops de puny i puntades de peu. Quàtor era més fort i més ràpid...

Però va ser igual. Jangotat tenia una visió clara, més que mai en la seva vida, com si tot el moment estigués congelat en gel invisible. Va veure les respostes preprogramades d’en Quàtor, els seus cops i cops de puny. Jangotat es va sentir d'alguna manera fora de tot allò, com contemplant l'escena sense participar-hi. Quàtor podria haver-se assegut igualment i haver-li explicat per avançat el que anava fer. Movent-se lentament, amb molta més calma de la qual havia tingut mai en combat, Jangotat es va limitar a lliscar entre els moviments d’en Quàtor. Mentre lluitava per mantenir l'equilibri entre ells, es va contreure per un moment, i la resposta reflexa d’en Jangotat va ser col·locar el colze en posició perfecta per donar-li al seu germà a la mandíbula.

Quàtor va caure a terra i es va quedar immòbil. Jangotat es va quedar un moment aquí, perplex. Era així com se sentien els Jedi? Era allò una mil·lèsima part del que ells sentien?

O això era simplement la llibertat? No sabia quina porta s'havia obert al seu cap, quin entrenament i..., i...

I el que l'amor havia fet per ell.

Va sentir una profunda alegria. Potser s'estigués dirigint a la mort, però estava més viu que mai, més viu que qualsevol dels seus.

I podia aconseguir-ho. Ho anava a aconseguir. No hi havia una altra opció.

Es va reunir amb Thak Val Zsing i Resta al costat de les motojets. Van trigar només uns minuts en sabotejar els altres vehicles..., els seus germans tardarien una hora en arreglar-les, però per llavors ja s'haurien anat.

Van viatjar cap al Nord durant cinquanta minuts. Quan la matinada va trencar la foscor, l'aire li regirava els cabells i el sol naixent flamejava a la seva esquerra.

Va gaudir de la solitud, de la sensació d'estar més enllà de tot allò. De saber, per primera vegada a la vida, que havia decidit el seu destí.

Un dia nou i preciós. Potser l'últim.

Va somriure, orgullós. Era millor no desaprofitar ni un sol moment.

Quinze quilòmetres al nord de la granja de la Resta, un tub de lava sorgia a una plana de fang. I per ell van entrar, portant amb si els farcells plens de munició. Van passar noranta minuts arrossegant-se per la foscor, ferint-se els genolls amb la tallant superfície. Thak Val Zsing guiava l'expedició, i de tant en tant els parlava.

–Ara la presó queda a l'Est, i estem en un dels túnels de fugida –va riure, una mica de si mateix–. Els túnels de fugida. Quin acudit: el planeta sencer era una presó..., no hi havia on escapar. Els ordinadors centrals diuen que el complex de les Cinc Famílies es va construir en un dels pavellons de la vella presó abandonada.

Van arribar a una part més àmplia i van emergir a una caverna suficientment gran com perquè poguessin estar drets. Hi havia espai de sobres: formava part d'una vella mina i, des d'allà, petites galeries partien en totes direccions.

–A partir d'aquí no ho conec –va dir el vell–. Per aquí va escapar el meu avi.

Les masmorres més profundes de la Penitenciaria de Cestus s’havien convertit en el búnquer de les Cinc Famílies. Una ironia salvatge.

–Anem –va dir Resta, i va intentar obrir-se camí.

Jangotat es va interposar.

–Tu has de viure –va dir.

–Jo no tinc res pel que viure. Ni el meu company, ni la meva granja.

Jangotat va negar amb el cap.

–El que li va passar aquí al teu poble no hauria d'haver passat. El que has fet aquí no serà oblidat. Quan tot això acabi, redacta un informe amb la frase "A-9-8 tac codi 12" –la va mirar fixament–. Això significarà que vas realitzar per a mi un servei extraordinari durant una missió oficial. Ets amiga de la República, i la República té cura dels seus.

Ella el va mirar amb odi, presa de la incredulitat. No podia creure que existís una altra via que no fos la de la venjança i la mort.

–No. Vaig amb tu.

–Ha de quedar algú per cantar la cançó del teu rusc –va dir Jangotat–. Troba un nou company. Fes nens forts. No deixis mai de lluitar.

Ella es va quedar tan sorpresa que no va poder reaccionar quan Jangotat li va donar la volta i li va fer una presa. Resta va lluitar per desfer-se’n, i era molt forta, més forta que la majoria dels humans, però ell tenia l’avantatge de l'angle i la posició. Per molt que ella lluités, ell la tenia ben agafada. Ella li va colpejar contra la paret d'esquena, però ell no la va deixar anar. Per la ment d’en Jangotat van passar cent fisiologies de races alienígenes, i va recordar als geonosians. També eren insectils, i, per tant, no tenia sentit asfixiar-los. Però tenien nusos nerviosos...

Aquí, a la base del crani. Va deixar anar una mà i es va recolzar amb un colze, pressionant des de tots dos costats, arriscant-ho tot. L'impacte podria ser fatal, però només una mica de pressió...

Resta va quedar inconscient i va caure a terra.

Jangotat se la va quedar mirant, panteixant. Quina gran lluitadora! Què havia passat per aixafar la voluntat d'aquell poble?

–Si elles són així, com són els mascles? –va murmurar a Thak Val Zsing.

–No vulguis saber-ho –va respondre Val Zsing.

Jangotat es va prendre una estona per calmar-se. Llavors, Thak Val Zsing va assenyalar a l'últim túnel, i junts van descendir per la foscor.

Següent