Traïció a Cestus (XX)

Anterior

–20–

En qualsevol operació de reclutament la pregunta que calia fer-se era: quants anaven a respondre? Perquè una cosa era que els joves aspirants a soldat llancessin crits en la calor d'una arenga, i una altra molt diferent que s'aixequessin l'endemà, després d'una nit plena de malsons, es vestissin i recorreguessin una llarga distància per arribar a un lloc on els entrenarien per donar la vida per la República.

Els primers candidats van arribar abans que sortís el sol del dia següent, quan Nate i els comandos acabaven d'esmorzar davant el foc. El primer va ser un home alt, de rostre ample, amb els cabells rossos i de nom OnSon. Uns metres darrere d'ell hi anava un altre noi, de menor estatura, però d'esquenes encara més amples. Els havien dit que portessin menjar per a ells i per compartir, i portaven les motxilles plenes de carn curada i verdures en conserva. Nate va pensar immediatament en una dotzena de receptes de camp que transformarien els nous subministres en deliciosos menjars.

Els nouvinguts van ser convidats a descansar al costat del foc i a compartir la beguda. Tot just havien començat a parlar quan van escoltar un rugit i van veure arribar un lliscant. Una x'ting amb aspecte agressiva es va treure el casc i s’arreglà amb les mans primàries el borrissol vermell del tòrax. Després va desmuntar del lliscant i va caminar cap a ells, tirant un farcell a terra. Quan va parlar, la rudesa de les seves paraules va confirmar la seva imatge de pinxo.

–Jo Resta –va dir ella–. Tenia granja a uns cent klicks al sud de ChikatLik. Jo en mateix subministrament elèctric, però van pujar preu energia tant que marit va haver de treballar en les mines –no hi havia ni rastre d’autocompassió en els seus flamejants ulls verds–. Marit va morir a les mines. Ara Resta perdre granja perquè tota l'energia pugui anar a algun parc d'atraccions de les Cinc Famílies. Resta farta de cedir. Resta no donarà ni un sol pas enrere més. Algun problema? –va afegir, mirant als miners i grangers que l'envoltaven. Traspuava desafiament com ones de calor ballant en un miratge en el desert.

Nate es va esforçar per interpretar les seves paraules. Pel que semblava l'obertura d'un recinte de vacances de les Cinc Famílies havia disparat el preu de l'energia, deixant a Resta en la pobresa.

–Ella no és dels nostres –va grunyir un dels miners, iniciant una sèrie de murmuris.

Nate se li va acostar i li va agafar les mans vermelles, examinant cadascuna de les quatre palmes. L'aspra superfície era plena de durícies. Tenia les ungles trencades. Aquella femella havia lluitat durant dècades contra el pobre sòl de Cestus. La majoria dels supervivents del seu poble havien caigut en la desesperació, però ella no. Era valenta, i era bona, sempre que pogués passar les proves.

Aquella femella menysprearia la xerrameca.

–Tu vals –es va limitar a dir.

Ell es va girar cap al miner que s'havia queixat.

–Una sola paraula més i podràs fer les maletes i anar-te'n. Aquesta lluita és per cestins de cor. Si li barres el teu a ella, estàs fora. Aquest planeta és més d'ella que teu.

L'home va intentar mirar a Nate amb menyspreu, sense adonar-se que això era impossible. Al cap d'uns moments va abaixar la mirada, murmurant una disculpa.

La constant arribada de reclutes els hi va animar el matí. Va haver-hi fins a dos-cents candidats. Bé. Nate sabia que el general Fisto seguia per aquí, donant discursos de reclutament. La tasca de convertir aquests grangers i miners en lluitadors requeia en els soldats clon, tret que desitgessin deixar per tot arreu incriminador protoplasma de clon.

***

Els soldats havien estat treballant els últims dies a la construcció d'una pista d'obstacles. A mesura que les ombres del matí s'escurçaven, van fer córrer als reclutes pels camins, els van fer formar en fila segons la seva altura i els van dividir en quatre grups perquè poguessin competir entre si. Els reclutes van patir l'entrenament de camp estàndard d'un soldat clon, corrent per estretes sendes, penjant-se de barres i arrossegant pedres d'un costat a un altre fins vomitar del cansament.

Quan el sol va començar el seu descens, Quàtor va afegir cal·listènia i més carreres, salts i ports. A Nate li va encantar comprovar que tots els nous candidats tenien bona disposició.

Per alguna raó, es va sentir especialment content de veure que Resta estava al nivell de la resta dels colons. Potser fos una mica més lenta, però tenia la força d'un noghri i semblava posseir una indestructible resistència al dolor.

Quan van parar a descansar i menjar, només havien abandonat deu d'ells, marxant-se a casa amb la cua entre les cames. Un d'ells, va comprovar Nate, encantat, era el miner que s'havia queixat per Resta.

Bé. L’esgotadora agenda del primer dia estava dissenyada per aconseguir que almenys la meitat del grup es rendís. Els que es quedessin després d'això podien considerar-se valents, autèntics supervivents. Aquestes eren les coses que generaven companyonia, el factor més important en una unitat de combat.

Després de la pausa per dinar, els seus germans van dividir als reclutes en unitats més petites, sotmetent-los a una prova darrere l'altra. Cap havia tocat una arma encara. Encara no era el moment. L’Spindragon va arribar passat el migdia, portant al general Fisto de tornada al campament. El nautolà va preguntar amb rudesa quants reclutes havien acudit i quants havien sobreviscut a l'entrenament inicial. Després es va retirar a la caverna per les misterioses preparacions o plans a què solien dedicar-se els Jedi.

Sheeka va observar els exercicis dels reclutes i va arrufar les celles.

–A què ve tot això? –preguntà–. Jango solia dir que tardaven mesos en aconseguir que algú estigués realment en forma.

Ell va somriure i va baixar la veu en to conspirador.

–Això ens permet observar-los. Veure qui val i qui no. Qui pot amb el dolor físic, la por, el cansament... No podem perdre el temps amb diletants.

Ella va assentir com si s'esperés una resposta semblant. Semblava una dona interessant: pilot, madrastra, vagabunda galàctica i ex-núvia de l'immortal Jango.

Sheeka va interrompre els seus pensaments.

–M'has dit el que l'exèrcit diu d’en Jango. Però sempre hi ha més d'una forma de veure les coses, no?

–Sí.

–Així que hi haurà altres persones que diran una altra cosa. I tant que n'hi haurà. Sempre n'hi ha. Hi havia escoltat els seus sediciosos comentaris, havia vist els seus ulls entretancar-se i les comissures dels meus llavis corbar-se en veure passar a un soldat clon.

–Sí –va dir ell.

–I què diuen ells?

–Que què diuen? Que era un delinqüent, un caça-recompenses, un assassí, un traïdor a la República –aquelles sedicioses paraules van ressonar a les seves orelles. Li molestava una mica haver de recordar-les. Potser no tenia cap pensament original a oferir? –. Netejar aquesta taca del seu record és el nostre deure i el nostre honor.

–És així com et sents? –va preguntar ella–. Això és tot? –Llançà una riallada breu i contundent–. Sempre estava viatjant entre dos mons, però quan el vaig conèixer era un home honorable, valent i un gran... guerrer. Un caça-recompenses –es va encongir d'espatlles–. Tant s’hi val. No va ser prou llest per esbrinar tot el que pogués sobre algun dels seus enemics.

Nate va meditar allò uns instants, abans de respondre.

–Què podria fer jo per semblar-me més a ell?

Ella el va mirar de dalt a baix, des de les seves botes abrillantades amb saliva al seu rostre marcat. I va somriure amb més suavitat, de manera més contemplativa.

–No temis ser humà –va dir ella–. No tinguis tanta por dels teus sentiments. Ell amb prou feines els mostrava, però els tenia. No tinguis tanta por.

Nate es va posar rígid. De què diantres parlava aquesta dona?

–Jo no tinc por de res.

Ella va deixar anar una riallada. Tot i estar enfadat, ell va admirar la claredat i el timbre d'aquella riure.

–Això és excrement de bantha –va dir ella–. Us he observat, als teus germans i a tu. Teniu por de tot. De no dir el correcte. Si no sentir el correcte. Potser fins i tot de no morir en la postura correcta.

Una altra vegada. Sort que els donadors no havien imbuït de semblants prejudicis als soldats clon.

–Tu no saps res de la meva vida, ni de la meva mort. Però això mai ha impedit que els civils ens jutgin, oi?

Això últim li va sortir gairebé com un grunyit.

Però ella va romandre impassible.

–Qui generalitza ara? –va preguntar.

Ell la va mirar, iracund, però les paraules no van acudir a la seva ment.

–No? –va preguntar ella–. Llavors, accepta un desafiament.

–Un desafiament? –no podia evitar sentir-se intrigat. En la distància se sentien grunyits i crits d'esforç. Ja gairebé havia arribat l'hora d'anar a fer cessar els altres.

–Sí –va dir ella–. Tu saps ser soldat. Això ja ho he vist. Et repto a què intentis reaccionar davant el món com ho faria un ésser humà. Quan veus un capvespre, penses en alguna cosa que no siguin les ulleres de visió nocturna? Quan veus un gira-sol, se t'ocorre alguna cosa mes que els verins que es podrien extreure d'ell? Quan veus un nadó, te l’imagines com quelcom més que un ostatge?

Nate es va quedar rígid.

–Els Comandos Avançats de Reconeixement no prenem ostatges. –Va dir.

L'encantador rostre de la Sheeka va aconseguir enfosquir-se encara més.

–No t'ho prenguis tot tan al peu de la lletra! –va dir ella, frustrada–. Intento comunicar-me amb tu i l'únic que aconsegueixo tocar és la teva cuirassa exterior. Qui ets?

Els sons dels nens jugant van semblar disminuir, fer-se més llunyans.

–Jo sé qui sóc –va fer una pausa–. Tant com qualsevol de nosaltres –va dir aixecant-se–. Aquests fongs són una porqueria –va mentir–. Vaig a per una mica de carn –tirà el menjar en una paperera i es va unir als esgotats reclutes.

Nate va intentar concentrar-se en els reclutes durant la resta del dia. Va observar acuradament el seu rendiment a la pista d'obstacles, distingint els qui estaven en millor forma física i psíquica, els qui tenien un major control emocional i els qui tenien fusta de líders.

Però cada pocs minuts trencava la concentració i observava minuciosament l'abrupta superfície, tal com indicava el protocol. I es va adonar que sempre que ho feia, els seus ulls buscaven la cara i la silueta de l'enervant Sheeka Tull. Algunes vegades la veia sota un sortint rocós, i altres l'albirava ajudant amb el menjar. En una ocasió la va veure parlant amb el general Fisto i assenyalant a la seva nau. I en un altre moment, en no veure-la, va sentir una estranya decepció.

Però això tot just va durar un moment. Nate va tornar a concentrar la seva atenció en la tasca que tenia entre mans.

A mesura que passava el dia, els reclutes van ser sotmesos a una interminable sèrie d'obstacles tortuosos i difícils. Invariablement, els clons realitzaven les proves primer, amb una agilitat i facilitat que feia que els voluntaris cestins mostressin incredulitat.

Era un joc de nens per a algú que s'havia passat la infància en les sales d'entrenament dels donadors de Kamino.

Quan el dia va tocar a la seva fi, el quaranta per cent dels reclutes havia abandonat. Els que quedaven eren valents i resistents, es miraven entre si i maleïen entre dents als soldats clon, però ho feien en grup. Havien sobreviscut, malgrat el que els havien obligat a fer aquests sàdics de Coruscant. Estaven preparats per al següent nivell.

Nate va organitzar els seus pensaments i va procedir a informar al general Fisto. Mentre s'apropava al fons de la caverna, va veure un fil de llum d'un metre de llarg que va resplendir breument, es va retorçar i es va enrotllar en l'aire per tornar a apagar-se. L'estrany fenomen es va repetir. Va arrugar el nas en sentir l'olor del metall fos, i la brillantor de la flexible línia li va fer mal als ulls fins al punt d'haver d'apartar la vista.

Quan el general Fisto el va sentir apropar-se, la llum va desaparèixer. El Jedi va girar cap a ell amb una agilitat prodigiosa, com si anés a tornar-se del revés, semblava fluir a través de si mateix.

–Sí?

–Hem acabat amb les proves d'avui.

–I?

–Crec que tenim quaranta-vuit bons reclutes.

Una cosa lluminosa centellejà en les profunditats dels ulls sense parpelles del general.

–Això està bé. I demà?

–Escollirem uns quants més. Puc acompanyar-lo en el reclutament o quedar-me aquí i seguir entrenant.

–Segueix amb els entrenaments –va dir el general Fisto després de pensar-ho un moment–. Divideix-los en grups segons el dia i l'hora del seu ingrés. I procura que els que es van allistar primer tinguin més privilegis.

–Sí, senyor –va dir Nate. El general subestimava als CAR si pensava que aquesta jerarquia no formava ja part de la seva estructura de comandament. D'altra banda, no li corresponia educar o corregir a un Jedi.

Per alguna raó, això el va fer tornar a pensar en la Sheeka Tull i en la insolent avaluació que havia fet ell. Hi havia alguna cosa en ella que li resultava insuportablement irritant.

Va tornar a sortir de la cova, i els seus peus es van dirigir cap a la nau de la Sheeka Tull sense dir-los que ho fessin. Al capdavall, ja havia acabat el treball del dia. Els seus tres germans s'ocuparien de netejar les armes o de patrullar la pista d'obstacles. Ell podia prendre’s uns minuts. Només vull fer una passejada, es va mentir.

Va trobar la Sheeka en una taula plegable al costat de la nau, fregant l'òxid d'un dels convertidors de flux de l’Spindragon corellià i gaudint de les estrelles. No va semblar sorprendre’s de veure’l, però no el va saludar fins que ell va estar a prop.

–Nate –Digué.

–Com saps que sóc jo i no algun dels altres?

Ella va riure.

–El teu caminar és una mica diferent. Tens, per casualitat, alguna lesió a la cama?

Es va aturar un moment. Un broca, una enorme criatura reptiliana dels pantans d'un oblidat forat negre anomenat Altair IX, va estar a punt de partir-li en dos una vegada. Creia estar curat del tot. Interessant. Aquella dona era tan observadora com un soldat clon!

–Sí –va dir ell, però es va guardar la resta dels seus pensaments.

Ella li va somriure i va seguir netejant.

–Com ha anat el dia?

–Hi ha bons candidats. Els hem pressionat bastant i només hem perdut el quaranta per cent. Hi ha un bon planter a Cestus.

Sheeka va tornar a somriure, evidentment satisfeta per la resposta d’en Nate. Va seguir netejant, i ell es va asseure en silenci, contemplant les estrelles. Sabia que moltes d'aquestes ardents esferes tenien planetes propis, i es va preguntar quants d'ells es veurien sumits en la batalla abans que acabessin les Guerres Clon.

Al cap d'una estona, ella va tornar a mirar-lo. Ell estava a gust simplement pel fet d'esperar que ella parlés. Quan ho va fer, la seva pregunta li va agafar per sorpresa.

–Què veus quan em mires?

Ella va triar aquest moment per badallar i estirar-se una mica, i, per primera vegada, ell es va sentir impactat per ella com a dona i es va sorprendre davant la força d'aquella reacció. Ningú que fora mascle i humanoide podia deixar de fixar-se en la seva impressionant combinació de força i suavitat, en les llargues i elegants línies de les seves cames, el delicat arc del coll...

Nate es va interrompre bruscament, recordant que ella li havia fet una pregunta. Ell va buscar una resposta i va trobar una que fregava l'obscè, així que va procedir a corregir-la.

–Una femella humana amb un color de pell com el del general Windu –va dir a la fi.

–Qui?

Ella va riure amb un riure profund i ple, i ell es va adonar de com d’incorrecta que va ser la seva primera impressió que es burlava d'ell. Es va adonar que admirava el seu riure; li resultava reconfortant i li permetia reduir el seu control emocional durant valuosos moments. Interessant.

Es va sorprendre fent una pregunta abans de parar-se a avaluar-la.

–I tu què veus quan em mires?

Es va penedir al moment d'haver dit allò perquè el somriure es va esvair, i ella es va tornar nostàlgica i una mica trista.

–L’ombra del millor... –es va quedar callada, com si hagués canviat el que anava a dir sobre la marxa –... del millor lluitador que he conegut mai.

Ella li va acariciar la cara, després es va aixecar amb l'agilitat d'un gira-sol rotant davant el vent solar, i va entrar en la seva nau.

Següent