Caçat (VIII)

Anterior

Capítol 8

Boba va parpellejar. Li va portar un minut assumir el que havia vist.

No havia estat una persona real en absolut, va ser un holograma. Un missatge virtual.

No havia estat en perill. El Mestre Libkath, qualsevol qui fos, no havia estat realment allà. No havia vist a Boba en absolut, però Boba li havia reconegut com un neimoidià. S'hi havia trobat a neimoidians abans, a Geonosis.

Així i tot, Libkath havia estat aterridor, almenys per als altres. Fins i tot Boba no havia estat capaç de mirar aquests estranys ulls sense sentir-se marejat. No va poder parlar per un moment. La càmera entorn d'ell, també, estava en silenci. Llavors, tots els nens alhora, van començar a balbotejar i parlar.

–No és el moment! –va cridar Ygabba. Es va donar la volta i es va dirigir cap a una obertura irregular que una vegada havia albergat un generador d'energia–. Ja heu sentit al Mestre, hi ha treball a fer!

–Però tinc gana –algú es va queixar.

–Jo també –va cridar algun altre.

–I jo! –va xisclar un altre.

Ygabba els va fer parar. La seva cara semblava cansada i desgastada, i molt més madura.

–Ho sé –va dir–. Jo també tinc gana. Haurà parades de menjar fora de la Sorra.

–Però no tenim res amb el que negociar –va dir un nen petit de Tatooine.

Un somriure va aparèixer en la cara d’Ygabba.

–Això mai ens va detenir abans! –va dir. Els altres van riure.

Boba es va acostar al seu costat.

–Així que tots sou lladres –va dir en to acusador. La va agafar del braç–. Bé, jo no ho sóc. Vull les meves coses. Dóna-me-les i me n'aniré.

Ygabba li va mirar de dalt a baix.

–Què sabràs tu sobre nosaltres? –va dir ella per fi–. Tu robaries, també, si et morissis de gana. Molts de nosaltres hem estat separats de les nostres famílies. Uns altres van veure com els seus pares van ser assassinats per matons.

Els seus brillants ulls blaus li miraven fixament. Boba li va retornar la mirada.

–Vaig veure al meu pare morir, també –va dir en veu baixa–. També sé el que se sent en estar sol. Sé el que és no poder confiar –Va sacsejar el cap–. Però mai he robat res en la meva vida. I no vaig a començar ara.

La nena li va mirar. La seva expressió es va suavitzar.

–El teu pare –va dir–. Aquest casc, era seu?

Boba va assentir.

–I el llibre?

–Sí –va dir Boba.

Ygabba no es va moure, pensant. Finalment, es va ficar la mà en la butxaca.

–Pren –va dir. Li va lliurar el llibre–. Sento haver-nos-ho emportat.

Boba el va ficar a la seva borsa.

–Què passa amb el meu casc?

–No –va dir ella mirant cap enrere, on els altres nens s'estaven arremolinant. Estaven esperant que els guiés. Va continuar–. El que vaig dir era cert. Aquí s'està fora de perill. Hi ha molts lladres a Mos Espa. Més grans que nosaltres. Més temibles. Et retornaré el casc després. Ho prometo.

–Això no és suficient. El necessito –va dir Boba. No era una petició, sinó una ordre–. Ara.

La noia li va mirar fixament durant un temps. Finalment, va assentir.

–Està bé –va dir ella. Es va donar la volta i va pujar de nou en el prestatge i va obrir el compartiment de càrrega. Un minut més tard va tornar amb el casc.

–Pren –va dir.

Ella l'hi va tendir a Boba. El va agafar, però ella no el va deixar anar.

–Em deus una per això –va dir, i va aixecar les mans cap enrere.

–Te'n dec d'una? –va dir Boba acaloradament. Va aferrar el casc cap al seu pit–. Per robar-me el meu casc?

–No. Per ensenyar-te que has de ser més acurat amb ell.

La noia es va allunyar, fent un gest perquè alguns dels altres nens anessin amb ella per trobar menjar. Boba la va observar i després la va seguir, amb el casc encara a les seves mans.

–Tal vegada tinguis raó –va dir a contracor–. Però no vaig a convertir-me en un lladre.

Ygabba es va encongir d'espatlles.

–Com tu vulguis.

Ella va empènyer un tros de ferralla que servia com a porta i va sortir a un carreró replet d'escombraries.

–Tard o d'hora, la gent com nosaltres acaben aquí amb Libkath. No hi ha un altre lloc on anar.

Boba la va seguir fora.

–Qui és Libkath? –va preguntar.

–Un neimoidià exiliat –va dir la nena–. Almenys, crec que és un exiliat. No estic segura. Els altres nens, ni tan sols es pregunten qui és en realitat. Però jo sí. Tot el temps. Ell ens dóna refugi i aliment. No gaire, però alguna cosa és millor que res. Ens protegeix dels gàngsters hutt. A canvi, nosaltres fem el que ens demana.

–Alguna vegada l’heu vist realment? –va dir Boba–. És a dir, el seu veritable ser, i no només un holograma.

–Sí –Ygabba es va estremir–. Creu-me, l'holograma és millor.

Boba va pensar en aquells brillants ulls malvats clavats en ell.

–Et prenc la paraula sobre aquest tema. Què hi ha d'aquests?

Va assenyalar a la mà. Ygabba va obrir el palmell de la mà perquè pogués veure l'ull sense parpella al seu centre.

–És una esfera de localització –va explicar–. Nanotecnologia avançada i matèria orgànica. Quan el Mestre ens recluta, un droide mèdic les implanta a les nostres mans.

–Vigila tot el que feu a través d'elles?

–No. Són localitzadors, només això. Si deixem el planeta, estan programats per alliberar una toxina en el nostre torrent sanguini.

–Això és terrible!

–Ho sé. Per això li fem cas. Per això fem el que ens demana. No tenim elecció.

Boba escoltava atentament.

–L’has vist alguna vegada en persona? –va preguntar–. O només es comunica així?

–Oh, sí que li veiem. A ell i als seus droides de batalla –va dir Ygabba amb serietat–. Quan vol que realitzem una missió. Ens usa per als seus treballs bruts, robant armes, combustible o aigua. De vegades ens fa ocultar coses. Després torna aquí i recull les mercaderies. Se les emporta i les ven.

Boba va assentir.

–Ho entenc –va dir ell–. És un contrabandista d'armes!

Ygabba es va encongir d'espatlles.

–Això crec. Tot el que sé és que es queda tot el que robem per a ell. S’emporta la fortuna, i a nosaltres ens deixa les restes. Si tenim sort.

–Ell treballa sol?

–No –va dir Ygabba–. Té soldats. Mercenaris. I droides.

Ella va començar a caminar pel carreró. Caminava acuradament entre les males herbes mortes i els munts de circuits cremats. Boba romania al seu costat. No s'havia posat el casc encara. Tenia la sensació de què podria atreure més l'atenció si ho feia.

Un guerrer mandalorià, seguit d'un munt de nens esparracats?

El pensament li va fer somriure una mica. També li va fer sentir-se trist.

Si fos un veritable guerrer, jo els alliberaria, va pensar. Els portaria de tornada amb les seves famílies i m'asseguraria que el Mestre pagués per això!

Darrere d'ell s'arrossegaven els nens. S'empenyien uns a uns altres, rient i parlant tranquil·lament.

De tant en tant un d'ells es parava i es ficava en el munt d'escombraries. Una vegada Boba va mirar cap a enrere. Va veure a un nen tirar d'alguna cosa llarga que es retorçava en el sòl i que es va portar a la boca.

Després d'això, Boba va mantenir la seva mirada cap endavant.

–Puc preguntar-te que estàs fent aquí a Tatooine? –Ygabba li va preguntar després d'haver estat caminant una estona.

Boba va dubtar.

–Estic aquí per trobar a Jabba el Hutt –va dir per fi.

–Jabba? –Els ulls blaus d’Ygabba es van eixamplar–. Et queda un llarg camí per davant. El seu palau està a la vora occidental del Mar de les Dunes. A centenars de klics des d'aquí.

Boba va sentir una forta consternació.

–Llavors només hauré de trobar un camí a través del Mar de les Dunes –va dir.

–Espera. –Ygabba li va detenir. Va posar una mà en el seu braç–. Deixa'm pensar.

Va arrufar el gest. Després d'un segon va assentir amb entusiasme.

–Sí! Aposto al fet que tinc raó!

–Què? –va preguntar Boba–. Digues-me!

Ella va començar a caminar més ràpid.

–Hi ha carreres de beines aquesta nit, estan patrocinades per Jabba, –va dir–. I l'enviament d'armes que busquem, probablement sigui per a Jabba. T'aposto un sopar en la cantina de KiLargo al fet que Jabba estarà en la Sorra.

Va espetegar els dits, rient.

Boba la va mirar amb dubtes.

–Estàs segura? Com saps totes aquestes coses?

–És el meu treball saber-ho. Et sorprendria el que la gent diu davant d'algú de la nostra edat.

Boba va assentir. Sabia com d'estúpids que els adults podien ser i com no eren conscients del que sabien els nens realment.

Per davant d'ells el carreró es va ramificar en un carrer ample. A l'extrem del carrer se cernia una immensa estructura.

La Ciutadella Sorra. Era prou gran per ser una muntanya, encara que Boba mai havia vist una muntanya tan animada. Hi havia multituds d'éssers pertot arreu, al costat de carros, speeders, motos swoop, banthes grunyint i guàrdies armats, que cridaven a la gent que seguís movent-se.

–La porta principal està allà –va dir Ygabba–. I la porta nord-oest per aquella direcció.

Va assenyalar al costat més allunyat de la sorra.

–Però si vols trobar a Jabba el Hutt, la millor opció seria en la part de darrere, en la porta sud-est. És per on van els aristos.

Boba va arrufar les celles.

–Els aristos?

–Ja saps, els rics. Els hutts tenen la seva pròpia entrada privada. La seva pròpia llotja privada. Per descomptat, no tinc ni idea de com pots entrar allà –va afegir altivament.

Boba va rondinar. Llavors, inesperadament, va riure.

–Jo tampoc.

Ygabba va somriure. Els altres nens darrere d'ells, van riure animadament i es van fer callar uns a uns altres.

–Haig de deixar-te ara –va dir Ygabba.

Va fer gestos als nens. Ells van assentir. Llavors, es van dividir en grups de dos i de tres, que corrien a través del concorregut carrer. En segons tots havien desaparegut, com formigues en un formiguer.

Només van quedar Boba i Ygabba.

–Bé –va dir Ygabba. Li va oferir la bruta mà.

Boba va dubtar. Mirà cap avall per veure si hi havia un ull en el seu palmell. No n’hi havia. Va somriure i va agafar la seva mà.

–Bona sort –va dir Ygabba.

–Gràcies, –va dir Boba–. La necessitaré.

Amb un somriure, Ygabba va donar la volta i va començar a creuar el carrer. Es va detenir a la meitat.

–Ei, mai ho vaig preguntar –li va cridar–. Com et dius?

–Boba –va dir–. Boba Fett.

–Boba Fett –va repetir la nena. Va somriure àmpliament–. És un nom que recordaré!

–Això espero –va dir Boba. Es va lliscar el casc sobre el cap i va veure com Ygabba desapareixia entre la multitud.

Següent