Capítol 10
Amb un desagradable
somriure, l’etti va mantenir l'entrada de la tenda oberta. El drovià va
empènyer durament a Boba cap a l'interior.
Boba va alçar la
vista.
Ups, va pensar. Això
pinta malament.
Mai havia estat tan
agraït pel casc de batalla del seu pare. Resava perquè la cosa davant d'ell no
pogués veure-li dins del casc.
Quan Boba va conèixer
per primera vegada al Comte Dooku, va pensar que l'home alt i elegant era
sinistre, però no veritablement espantós. Quant a Aurra Sing: ella era
poderosa, astuta i absolutament implacable.
Però era una caçadora
de recompenses, com Boba. Podia comprendre com pensava. Podia entendre com
reaccionaria i fins i tot de vegades predir-la.
Però aquesta, cosa,
enfront d'ell desafiava tot enteniment.
En part es devia
simplement pel gran que era. A Aargau, Boba havia vist al nebot d’en Jabba,
Gorga el Hutt. Gorga era gran i repugnant.
Però no era res en
comparació del seu oncle Jabba.
Jabba no era
simplement gran. Era immens.
I era horrible.
La seva exorbitant
forma de llimac gairebé omplia la gran cúpula de la tenda. Es reclinava sobre
una plataforma elevada coberta amb belles catifes i tapissos teixits a mà, tot
recobert amb una espessa bava.
Els seguidors d’en
Jabba ocupaven el poc espai restant. Alguns d'ells estaven veient la carrera de
beines en una gran pantalla. Uns altres estaven inclinats sobre taules de joc.
I altres asseguts en silenci, movien fitxes i joies d'endavant a enrere en
complexos jocs d'atzar. Boba va comptar nombrosos guàrdies, drovians així com
els descomunals guàrdies gamorreans, els preferits pel clan hutt.
A més de la seguretat,
hi havia un gran grup d'artistes i atletes: malabaristes, ballarins, acròbates,
pilots de beines, així com les mascotes d’en Jabba. Aquestes eren criatures tan
lletges i amenaçadores com el gran hutt. La majoria d'elles estaven en gàbies
que penjaven del sostre voltat. Boba, nerviós, va observar un vornskr nan
ajupit prop de l'entrada, amb la cua en forma de fuet i les dents esmolades
exposades en un somriure maliciós.
El reduït vornskr
grunyí amenaçadorament. Boba es va prendre això com el seu senyal per
presentar-se.
Va dir, en huttès:
–Jabba… er, senyor.
Sóc un emissari de Jango Fett.
En el cim de la
muntanya de carn inflada, l'enorme cap de Jabba es va tornar lentament. Va
observar a Boba fredament amb els seus ulls de color ambre, de forma ametllada.
La seva llengua de granota es va moure dins i fora de la boca sense llavis.
Aposto al fet que hi ha planetes més petits que ell, va pensar Boba. Es
va obligar a mirar amb desvergonyiment a l'amenaçador senyor del crim.
–Ben bé! –Jabba va
retrunyir. Mirà cap a Boba amb un divertit desdeny–. Què tenim aquí? Un altre
voluntari per a les carreres d'aquesta nit? No necessito un altre pilot. Tret
que un d'ells hagués de morir en la línia de meta. HO HO HO!
El seu cos es va sacsejar
amb el riure. Els lacais de Jabba van riure també. Boba va pensar que els seus
riures sonaven molt més forçats que el del hutt.
–No estic aquí per la
carrera –va dir Boba. Des de l'interior del casc, va veure a diversos jugadors
aixecar la vista de les seves taules–. He vingut a…
Va vacil·lar.
Per què havia vingut?
Per al coneixement has de trobar a Jabba.
Bé, ja havia trobat a Jabba! Boba va aixecar la
vista per trobar-se amb aquests malvats ulls entretancats mirant-li.
–Jo… he vingut a
oferir-li els meus serveis, oh Grandiós –va dir Boba.
Les riallades van
sacsejar la cúpula. Fins i tot el vornskr udolà alegrement. Només Jabba va
continuar mirant a Boba, sense dir res.
–Els seus serveis! –va
rugir un pilot noghri.
Una àgil pirata
carratosina observava a Boba i reia.
–Tal vegada pugui
netejar al vornskr –va suggerir.
Boba va estrènyer els
punys quan els porcins gamorreans es donaven cops de puny entre si petant-se de
riure.
–SILENCI! –tronà
Jabba.
Immediatament la
cúpula va callar. Boba ja no sentia el soroll de les fitxes de joc; només la
seva pròpia respiració entrant i sortint del casc.
Un dels braços massa
petits de Jabba es va moure.
–Què és tan divertit?
–va bramar en huttès–. Qui creu que els seus propis serveis són tan importants?
TU?
Jabba es va girar i es
va quedar mirant a la carratosina. La seva llarga i pàl·lida llengua va brollar
de la seva boca.
–Tal vegada TU siguis
la prescindible, eh?
–N-no senyor, –va
quequejar–. Només vaig voler dir que…
Sense previ avís, la
poderosa cua de Jabba es va moure pel sòl. La va copejar i ella va caure de
cara.
–Insolent! –va cridar
ell. Es va tornar per mirar una vegada més a Boba–. Tu, també, ets un insolent!
Ningú s'acosta a mi sense la presentació apropiada.
–No ho sabia –va dir
Boba–. Jo…
–La ignorància no és
excusa! –va rugir Jabba–. I el càstig per la ignorància és… la mort!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada