Traïció a Cestus (LIV)

Anterior

–54–

Kit Fisto es va recolzar contra la irregular paret de roca, amb els tentacles agitant-se al ritme de la música. Encara que el seu rostre no s'havia alterat, el divertia veure’s responent en aquelles primitives melodies. Com la majoria dels Jedi, Kit havia estat criat no al seu planeta, sinó en els salons del Temple. No obstant això, per a divertir-se, havia fet un estudi dels costums de Glee Anselm, després del qual es va aficionar especialment a la seva música. A Glee Anselm, ningú seria tan simple com per tocar una cançó que no inclogués tres ritmes diferents, i les melodies eren moltíssim més complexes que la que estava sentint. Tot i així, tenia cert atractiu, i finalment va alçar la mà.

–Un moment! Vull unir-me a vosaltres.

Els músics van parar, sorpresos que el nautolà, habitualment taciturn, els interrompés, per no parlar del fet que volgués participar. Nerviosos, li van oferir diversos instruments. Kit els va observar acuradament abans de triar un que combinava corda i vent.

–Amb aquest n'hi haurà prou.

Es va adonar que Obi-Wan i Doolb Snoil l'observaven, i decidí esforçar-se per a l'ocasió. Obi-Wan havia demostrat ser un dels guerrers més hàbils que havia vist Kit. I encara que alguns ho considerarien un desig indigne, volia impressionar al seu col·lega amb la seva música nativa.

Així que va agafar l'instrument entre les mans i va començar a bufar i sonar simultàniament, cada acció reforçant a l'altra. Va trigar un moment a trobar la forma, i malgrat la seva gran destresa, hi havia notes a les que no arribava, acords que no podia tocar. Tant era. Tal com van fer els seus avantpassats, Kit havia dominat l'art de fer música sota l'aigua, i malgrat estar còmode a la superfície, el so tenia un caràcter diferent quan es transmetia per un mitjà menys espès. Calia afinar, i la seva ment i dits àgils ho van fer en un moment. A mesura que els tons es feien més suaus i plaents, els altres músics van començar a acompanyar-lo amb els seus instruments de corda i vent. Llavors, les veus van entonar una cançó sense paraules precises, d'una manera que gairebé li va fer sentir nostàlgia de la seva llar. Tot i l'aridesa del seu món, aquests cestins eren bona gent.

Llavors va arribar el complement final: alguns dels assistents més atrevits es van aixecar i van començar a ballar. Al principi no trobaren bé el ritme. Amb la música nautolana l'important era escoltar les pauses entre notes més que les notes en si, que se sostenien de manera irregular. Semblaven trobar el seu ritme i estaven començant a passar-s'ho bé. El coll llarg i carnós d’Snoil va agafar el ritme en l'aire, i els seus circells oculars marcaven el contrapunt.

Llavors, Kit es va posar rígid, aclucant els ulls abans que la seva ment conscient assimilés que hi havia perill.

L'abrupte sòl de la caverna va començar a tremolar, com si s’haguessin deixat anar seccions de la muntanya i s’arrosseguessin cap a ells des de la foscor.

Un miner barbut de la regió de Clandes va arribar corrent des del fons de la cova.

–Ens envaeixen! –va ser el crit que els hi va arribar. Llavors hi va haver una resplendor. El miner va caure a terra com una bossa de parracs fumejants, i va deixar de cridar.

–Què galàxies és això? –va cridar Skot OnSon amb la cabellera onejant.

–Això no és possible –va dir Fisto, al qual la sorpresa li havia deixat momentàniament clavat en el lloc.

Una cosa estava apareixent al passadís que portava a les coves posteriors. Tenia el coll sinuós però mecànic, i suportava un cap que era tant arma com a sonda robot. El cos al qual anava unit era tan alt com dos humans un sobre l'altre, però es componia de més peces individuals del que semblava possible per a alguna cosa de la seva grandària, gairebé com si ho haguessin fet de quincalles trobades en el bagul de les joguines d'un nen. Rodaven sobre unes bandes. Una fina capa de plastina estava repartida per tota la superfície de la màquina, i la seva ment va rebuscar frenèticament, perquè en algun lloc del seu ésser sabia perfectament què era aquella cosa.

I avançant amb estrèpit n'hi havia un..., dos..., tres..., quatre androides daurats MJ.

–Correu! –va cridar Skot. Aquesta única paraula va aconseguir el que no havia aconseguit l'aparició de l'horror: els va fer entrar en acció.

Els festejants van començar a córrer cap a la sortida. El caos generalitzat impedia una visió clara per apuntar, i els soldats de Vent del Desert temien obrir foc pel risc de donar als seus. Els androides d'infiltració van obrir foc de nou, encertant a altres dos combatents de Vent del Desert.

Quan els soldats van intentar ajudar els seus amics, els MJS més petits van entrar en escena. No podien ser detinguts, no es podia raonar amb ells, no es podien enderrocar i no es podia fugir d'ells. Tentacles atordidors, xarxes electrificades, dards paralitzadors i trets làser van anar d'un costat a un altre amb varietat sorprenent.

Era impossible predir els seus moviments o escapar d'ells. Els MJS van acorralar i van reduir a un miner rere l'altre, anant a per la següent víctima amb mecànica falta de passió.

–Què són? –va cridar Skot, fugint cap a l'entrada–. No és possible!

Kit va alçar el sabre làser, activant la fulla de color maragda. Tenia els nervis a flor de pell. Obi-Wan tenia raó. Aquella operació havia estat un desastre des del principi.

–No és possible? Això digues-ho a ells! –va cridar Enta. El sarcasme del camp de batalla va desaparèixer gairebé tan ràpidament com havia aparegut–. Què fem, senyor?

Kit mirà al seu voltant, intentant espiar a Obi-Wan. Si l'altre Jedi estava en bona posició, potser fos possible...

No quedava temps per pensar. Un dels androides havia atrapat a una família de quatre membres a la vora del congost. El seu tentacle làser va girar per apuntar-los.

–Cobreix-me! –va exclamar Kit, i va sortir corrent. Va sentir el pessigolleig abans que el raig copegés, i va saltar a un costat. Assestà estocades salvatges, feres, en una improvisació de la Forma I aplicada a l'evasió pura. Va esquivar i saltar, recorrent a una velocitat brutal la distància que el separava de la família amagada.

Els raigs espurnejants no li van encertar per centímetres. Allà on colpejaven, la roca saltava en mil trossos, fumejant. Va sentir una descàrrega elèctrica, breu i intensa, quan un dels trets li va fregar el maluc, llançant-lo al terra. El nautolà havia començat a esquivar-lo fins i tot abans que el tret brollés en la seva direcció. Kit va donar les gràcies a les seves habilitats Jedi, i sabia que la seva única esperança era estar fora de tir. Aquells eren androides personals de seguretat, i semblava que no els havien canviat els xips tàctics. Això limitava la seva efectivitat com a instruments d'agressió, però, tot i així...

Ara ja estava més a prop de l'androide d'infiltració, i el seu sabre làser solcà l'aire, seccionant les plataformes de la màquina amb una espurna. L'androide intrús va trontollar i va caure cap als altres. Va colpejar a un altre androide, però va aconseguir no perdre peu mentre girava per apuntar a Kit.

Va acabar apuntant a Obi-Wan. El Jedi s'havia amagat en les ombres i s'havia acostat als androides des del darrere, ferm i decidit, amb dos clons guardant-li l’esquena. Les metralletes que duien no eren suficients per detenir les màquines invasores, però eren una excel·lent distracció. Obi-Wan va poder apropar-se des d'un altre angle. El seu sabre làser llampegà, tallant plataformes. Quan un dels androides va caure a terra, Obi-Wan es va acostar i li va obrir les seves mecàniques entranyes, de les que van rajar peces de plastina.

Un fum oliós va inundar la caverna. Miners, soldats clon i Jedi es van veure embolicats en aquell fi vapor maligne. Encara que no era realment verinós, les coves aviat es van omplir amb el ressò d’estossecs i arcades. Mentrestant, els MJS capturaven a un miner rere l'altre. Res els detenia. Res els frenava. Semblaven apuntar just on les persones estarien al cap d'un moment. Els androides d'infiltració tenien punts febles, però els MJS semblaven no tenir-ne.

Els sentits d'Obi-Wan van percebre un pessigolleig, i ell es va girar just a temps de veure a un dels androides d'infiltració situant-lo en el seu punt de mira. No hi havia lloc, no tenia temps per moure’s, només per alçar el sabre làser, esperant el flaix letal.

Amb una explosió encegadora, l'androide va ser colpejat des de l'altre costat. Va trontollar el temps just perquè Obi-Wan s'acostés i li tallés la plataforma. El monstre mecànic va retrocedir i va caure de costat, emportant-se per davant una estalactita.

Va mirar al lloc del que havien brollat ​​els trets, i va veure a Doolb Snoil saludant-li, agafant amb les seves rabassuts bracets un dels canons portàtils, que havia repenjat a la petxina.

Obi-Wan no va poder evitar somriure malgrat la situació desesperada. Després de tot aquell temps, Snoil havia aconseguit saldar el seu deute amb el Jedi en diverses ocasions, encara que això impliqués desobeir ordres...

Llavors, un espetec va atreure la seva atenció cap al sostre. Quan l'androide va retrocedir, una de les estalactites es va esquerdar, es va separar del sostre i va començar a caure.

–Snoil! –va cridar Obi-Wan, però era massa tard.

L'advocat va alçar la vista just quan la roca esmolada li colpejava la petxina, travessant la duresa exterior cap a la vulnerable carn interior.

Obi-Wan va trigar un segon en arribar al seu costat. Mentre gronxava l'enorme i carnós cap d’Snoil en els seus braços, la temperatura del víppit va començar a baixar per moments, confirmant els pitjors temors d'Obi-Wan. El seu amic es moria. Els circells oculars d’Snoil li van mirar.

–Ho he aconseguit, oi?

–És clar que sí –Obi-Wan mai s'havia fixat en els petits puntets de color que Snoil tenia al coll. Eren verds i blaus, i destacaven contra la pell bruna, i ara perdien intensitat a poc a poc.

–Si hi ha alguna pensió de combatent, assegura't que la meva família la rebi en la seva totalitat... i... –els ulls dels seus circells oculars començaren a tornar-se foscos i vidriosos–. I recorda’t que ha d'estar lliure d'impostos. L'acord que signem amb la República, que negocià  el meu avi... –va dir, orgullós. Va tossir una bombolla verda i es va quedar immòbil abans que explotés.

Obi-Wan va dipositar amb cura el cap d’Snoil a terra.

–Un gran advocat, d'una gran família –va dir.

I va tornar a la lluita.

***

Jangotat es va veure atrapat entre uns miners i l'envestida d'un MJ. La fugida per la caverna frontal semblava no tenir impediments, encara que l'instint li va dir que les tropes enemigues estarien apostades allà, preparades per fer caure els anarquistes en la fugida.

Com havia ocorregut aquest desastre? El general Kenobi tenia raó: allà hi havia més del que semblava.

Tot i així, tenia el deure d'obeir les ordres, i inclinació a protegir als civils desarmats i innocents.

Va disparar amb el seu rifle làser cap als androides un cop i un altre, protegit des d'una gegantina estalagmita. Els projectils blaus van xocar contra la coberta exterior sense provocar cap dany. Resta i un altre combatent de Vent del Desert també van començar a disparar-los. L’MJ va anar a per ells i va atrapar l'home en un cable llancívol, mentre Resta saltava a un costat amb una agilitat sorprenent.

Era aquesta l'única forma d'escapar d'aquelles coses demoníaques? Sacrificant a un amic?

Un terrible estrèpit va sacsejar la caverna quan un altre dels androides d'infiltració va caure, i ell es va sentir més animat. L'entrada de la cova es va estremir amb un altre flaix, seguit de més crits. Els cossos i la runa van sortir acomiadats per la caverna, i es va expandir el fum. Els crits i els laments brollaven d'entre el garbuix de restes.

Ja hi era. El parany s'havia tancat i la pressió era aclaparadora.

–Les coves laterals! –va cridar algú.

Els miners, grangers i soldats de Vent del Desert s'acostaven i s'allunyaven de la zona d'acció principal. Jangotat es va quedar recolzat contra la paret mentre els miners fugien cap a la caverna lateral. Tota la muntanya estava travessada d'aquests túnels. No hi havia manera que un enemic pogués cobrir-los tots. Molts dels seus compatriotes podien escapar per combatre de nou un altre dia..., o almenys això esperava ell.

Un altre androide va trontollar i va caure. Era el tercer androide d'infiltració enderrocat? Quants quedaven? Potser tinguessin una esperança si les explosions de fora s'aturaven. Però no va ser així, i això significava que anaven a morir.

La visió del fluid verd, rajant bombolles de la petxina trencada d’en Doolb Snoil, li va fer sentir una profunda sensació de penediment. L'advocat era un dels seus asos a la màniga. A la seva manera, el víppit fins i tot havia actuat amb valor.

Va mirar de reüll als Jedi, magnífics i temeraris en combat, guiant als altres de paraula i obra. Només podia veure'ls de reüll: es movien tan ràpidament d'un amagatall a un altre, o d'una emboscada a una altra, tirant a córrer per donar un cop a una plataforma o protegir un granger innocent. Es va animar una mica. Potser...

Llavors, per al seu pesar, va veure a Sheeka Tull. Quan havia entrat a la cova? Per què no l'havia vist abans? Sabia que havia d’abandonar la caverna principal amb els altres, però Sheeka estava acorralada. S’ajupia darrere d'una enorme roca sense saber cap on anar.

–Sheeka! –li va cridar.

La seva veu no es sentia en el tumult. Només podia fer una cosa. Va sortir corrent i la va agafar, arrossegant-se al costat d'ella darrere de la roca, mentre l'últim androide d'infiltració disparava cap a ells. Es va sentir cridar a si mateix, i tot es va tornar blanc. Tot el que veia, sentia i sentia es va sumir en la foscor.

Següent