–55–
Sheeka Tull
havia debatut amb si mateixa la possibilitat d'acudir a la celebració, no
còmoda del tot amb la idea d'aprofundir en la seva relació amb el soldat clon
que ara es deia Jangotat. Era bastant possible que la seva relació s’estrenyés
encara més si acudia al campament. Al final, malgrat el recel, havia anat, i
ara estava tan horroritzada com contenta amb la seva decisió.
La
inesperada intrusió dels androides l'havia aclaparat. Seguia tremolant de forma
descontrolada. Els androides eren criatures de malson, i va sentir que la seva
ment intentava desconnectar, amenaçant amb deixar-la inconscient per lliurar-se
de l'horror d'una mort horrible. Els seus peus es van paralitzar quan el
gegantí androide la va posar en el punt de mira. Sheeka es va quedar sense alè
quan alguna cosa va topar amb ella per la dreta, i va ser arrossegada sota una
roca, ni més ni menys que per Jangotat. No hi havia dubte, ell havia arriscat
la vida per salvar la seva, cobrint-la amb el seu cos. Quan un tret va fer
saltar resquills de la roca que tenien darrere, va ser Jangotat qui va rebre
els talls. El seu rostre es va contraure pel dolor, i es va mossegar el llavi.
Se li va cremar la roba, deixant al descobert una esquena greument calcinada.
Ell va caure sobre d'ella, inconscient, amb la camisa i els pantalons traient
fum. Mort?
No. Ho
va comprovar. Només estava desmaiat. Fins i tot mig conscient Jangotat
temptejava amb les mans, com buscant el seu rifle. Ella el va trobar i l’hi va apropar.
Ell el va agafar i es va estremir, com volent despertar.
Com si
la guerra fos l'única cosa que conegués, o el que pogués arribar a conèixer.
Els
crits i xiscles es van intensificar fins aconseguir un volum brutal, i després
es van esvair. Una altra explosió va fer tremolar les parets, però ella es va arriscar
a mirar.
Diversos
dels reclutes estaven immersos en una heroica batalla contra un androide
assassí tan alt que fregava el sostre. Els seus trets combinats li van fer
retrocedir un pas. A l'esquerra de la Sheeka, un androide daurat amb forma de
rellotge de sorra absorbia una ràfega similar que pel que semblava estava
tenint poc efecte, brandant els tentacles i enderrocant a un miner darrere
l'altre.
Les
cavernes laterals seguien buidades. Va arrossegar a Jangotat en aquesta
direcció, i a mig camí es va trobar amb un miner alt, prim i ros: Skot OnSon.
Ella tot just el coneixia. Ahir era un nen. Ara tenia la mirada d'un ancià.
–Vols
que t'ajudi a treure’l d’aquí? –li va preguntar OnSon sense deixar de mirar la
batalla. L'aire estava ple d’encegadors projectils energètics.
–D'acord.
La
façana serena de l’OnSon va semblar esquerdar-se. Per ventura va ser per veure
la cara tallada d’en Jangotat? Va ser això el que va descol·locar al noi, per
molt que intentés trobar valor? O estava utilitzant aquesta excusa per sortir
d'aquella matança?
Van
tirar junts d’en Jangotat cap a la seguretat i la foscor. Els túnels que tenien
darrere llampeguejaven pels centelleigs. Els crits ressonaven a les parets de
les coves, mentre ells s'internaven en els girs laberíntics dels túnels
laterals, obrint-se pas cap a una seguretat incerta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada