Toca-la una altra vegada, Figrin D’An: El relat de Muftak i Kabe (I)

Toca-la una altra vegada, Figrin D’An: El relat de Muftak i Kabe

A. C. Crispin

Relat 4

 

I

Muftak va olorar l'aire fred i humit amb la seva curta probòscide tubular, provant-lo, tractant de determinar si era segur. Mentre ensumava, els seus quatre enormes ulls recorrien el carrer a la recerca d'imatges residuals infraroges mitjançant els ulls nocturns, el parell més gran, els dos inferiors en el seu rostre pelut. Allà, en la part antiga de l’espaiport de Mos Eisley, la foscor era gairebé absoluta, només alleugerida per la petita mitja lluna grisa que avançava per damunt.

Gesticulant cap a la seva petita companya, Kabe, perquè es quedés darrere d'ell, el gegant pelut va avançar cap a una millor ubicació darrere d'un gran contenidor d'escombraries. Mentre escanejava, els quatre negres ulls amb forma de pilotes relluïen en la foscor del seu rostre. Automàticament, el seu òrgan olfactori va filtrar la pudor de les escombraries en descomposició, la ranciesa de cossos sense rentar, tant alienígenes com humans, i la forta olor de mesc de la seva amiga chadra-fan i còmplice.

Ningú havia estat allà recentment. Va agitar una pota enorme i peluda cap a la seva companya.

—Anem —li va rugir—, els soldats de les sorres s'han anat.

Kabe va sortir corretejant, amb les seves orelles en forma de ventall i el petit musell crispats amb indignació.

—Jo podria haver-te dit això fa molt temps! —va renyar-lo, amb la seva virolada i accelerada veu—. Ets tan rematadament lent, Muftak! Més lent que un bantha, això segur. Mai arribarem a casa abans de clarejar! I estic cansada.

Muftak va baixar la mirada cap a ella, suportant pacientment la seva diatriba. Kabe, malgrat tota la seva sofisticada sapiència de carrer, era encara una nena. L'havia adoptat quan va trobar al nadó chadra-fan vagant pels carrers.

—Hem de ser extra-prudents —li va recordar—. Les tropes imperials estan pertot arreu. Quan més aviat possible arribem a casa, més segurs estarem. Vinga.

Kabe va cedir de mala gana, i va caminar seguint-li.

—Per què estan aquí, això és el que m'agradaria saber. Tu ho saps, Muftak? —ella no esperava una resposta, i ell no va revelar res. Muftak sabia molt de les anades i vingudes de Mos Eisley, però en general, només divulgava el que sabia per un preu—. Hi ha hagut naus aterrant tota la nit! —es va queixar—. Què dimonis està passant? El hutt els està contractant, això serà. Ens fulminarà per complet. I si ens quedem aquí, haurem de pidolar!

Muftak va emetre un brunzit exasperat.

—El Gran Inflat no és part d'això. Això és un assumpte imperial.

La careta esmolada de la Kabe refulgia en la visió infraroja d’en Muftak, i va observar el seu canvi d'expressió.

—No podem anar a la cantina avui? —va preguntar, canviant de tema—. Els viatgers espacials van allà, viatgers espacials borratxos amb les butxaques plenes. L'última vegada que vam estar allà vam menjar durant una setmana del que vaig pispar. Si us plau, Muftak?

—Kabe —Muftak va sospirar, un brunzit lleu en la quietud—. No sóc tan estúpid com tot això. Sé que mai deixes passar una bona butxaca, però la veritable raó per la qual vols anar a la cantina és el suc juri —amb aire absent, el quatre ulls va inspeccionar els carrerons sinuosos que donaven al carrer—. Dues copes i hauria de carregar amb tu fins a casa... com sempre.

L'única resposta de Kabe davant aquest tòpic va ser un audible esbufec.

L'alba arribava ràpidament a Tatooine, i el cel del desert ja estava prenent l'apagada lluentor platejada que presagiava l'aixecament dels sols. Muftak va allargar les seves gambades, temptat de portar a Kabe en braços i apressar-se de debò. Era culpa seva que arribessin tan tard.

Encara que tots dos eren experts lladres, ni l'habilitat de Kabe amb l'electrònica ni la gran força de Muftak havien prevalgut contra el nou dispositiu de bloqueig temporal que ara tots els hangars imperials tenien. Pitjor encara, un dels soldats de les sorres els havia vist... però els humans tenien una visió nocturna pèssima, i, per a ells, tots els alienígenes exòtics tendien a ser iguals. En la foscor, esperava Muftak, podria haver estat confós amb un wookiee o algun altre bípede gran. Kabe era aproximadament de la mateixa grandària que un jawa.

Robar propietat imperial era molt arriscat... però en aquests dies, hi havia poc més que poguessin fer. Qualsevol guany justificava el seu esforç, donant-los els mitjans per tornar a comprar la seva llicència de robatori (perduda a causa d'un mal consell de Kabe respecte al robatori d'una cartera) de mans del hutt. Tot allò de valor que no pertanyia a l'Imperi, o bé pertanyia a Jabba, o bé havia estat declarat prohibit per Jabba... i ningú estava prou boig com per creuar-se en el camí del senyor del crim hutt.

Amb la finalitat d'arribar a «casa» (un petit cubículum en una secció de túnels abandonats sota el moll d'atracada 83) van haver de passar pel mercat. Arriscat, però no tenien una altra opció.

Kabe rebotava mentre caminava, mig saltant, la seva inquieta energia inesgotable malgrat el treball de la nit. Muftak es movia ràpidament, encara que se sentia gairebé massa cansat com per col·locar un enorme peu embuatat darrere de l'altre. De sobte, els cims de les blanquines cúpules van brillar; moments després, tot estava esquitxat de daurat. El primer sol s'estava aixecant. Muftak instintivament va canviar als seus ulls diürns, ocultant alguns detalls, revelant uns altres. Van passar enfront d'un venedor ambulant preparant-se per al dia, i després un altre.

Mos Eisley era un forat infernal en el millor dels casos, i els recents canvis feien la supervivència encara més incerta si cabia. La presència imperial cada vegada major afegia una desagradable nova dimensió al règim corrupte de Jabba. Les vides de Muftak i Kabe mai havien estat fàcils; tots dos havien rampinyat durant anys per guanyar-se la vida. Ara, amb la inacció del Senat, les coses estaven empitjorant. Anteriorment, el quatre ulls havia compartit la indiferència de la seva petita amiga per la política, sense importar-li qui estigués en el poder, sempre que els deixessin en pau.

Però els soldats de les sorres eren encara pitjors que els matons del hutt. Freds, cruels, brutals, eren com droides assassins. Centenars (tal vegada milers) havien estat arribant en els últims dos dies per fer complir la voluntat d'aquest ancià i putrefacte Emperador que vivia molt, molt lluny. Tibant l'agafada de l'Imperi sobre el meu món...

Bzzzzz. El lleuger riure de Muftak va fer ressò en el seu cap com una abella ballant. El meu món? Ridícul! Bzzzzz...

Ja que no hi havia altres criatures a Tatooine ni remotament semblades a ell, Muftak sabia molt bé que aquest no era el seu món natal. Quan es va despertar aquell dia fa molt temps, dempeus al costat del seu capoll destrossat, es va figurar que el seu poble s'havia originat en un altre món... quin, no tenia ni idea. S'havia passat tota la vida buscant informació sobre si mateix, i, en el procés, havia après molt sobre Tatooine, tan diferent amb els seus deserts de l'exuberant paradís dels seus somnis. El coneixement de tot tipus, va trobar el quatre ulls, era el poder. Els habitants de Mos Eisley sabien que si volies informació sobre gairebé qualsevol activitat o persona de Tatooine, havies de veure a Muftak.

Des que havia «adoptat» a Kabe, una òrfena com ell, els nebulosos records onírics del gran alienígena havien passat a un segon pla. Per a tots els efectes pràctics, Tatooine era el seu món.

El segon sol s'estava aixecant mentre s'obrien camí a través de la plaça principal del mercat. Ja estava començant a fer calor, i Muftak va sentir com s'assecava el seu diàfan pelatge, humit per la rosada. En arribar al carrer principal, la parella es va tornar cap a l'oest, cap al seu petit cau, tractant d'apressar-se sense despertar sospites. Les parades s'estaven col·locant de forma ràpida i eficient, presentant els botins recentment robats. Muftak va observar nerviosament diversos blàsters, amb un preu molt més allà dels seus mitjans, tractant de semblar com si no tingués res millor a fer al món que anar de compres. Kabe es va moure al voltant, murmurant per a si mateixa, ensumant l'aire, llavors va retreure el musell amb desdeny.

—Mira aquestes escombraries —va esbufegar—. Si m'haguessis deixat robar a la casa de la ciutat de Jabba, els hagués donat una mica de material real per a les parades. Hagués estat molt fàcil, i ens hagués resolt la vida.

Aquesta era una discussió tan antiga que Muftak no es va molestar a contestar. El hutt actualment ocupava el seu palau en el desert, però la seva residència de Mos Eisley encara estava completament vigilada. El quatre ulls va estrènyer el pas. El santuari estava just davant...

De sobte, una veu mecànica va bordar:

—Tu, talz, alto! —la veu pertanyia a un soldat imperial.

A tot córrer, Muftak va obeir, després es va tornar, lentament i pesadament, per fer front al sentinella. Mentre ho feia, es va cuidar d'ocultar la petita forma de Kabe amb el seu enorme cos. Tots dos coneixien el pla, ella va sortir corrent i es va amagar darrere d'un col·lector d'humitat públic. Assenyalant-li per l'esquena que es mantingués fora de la vista, Muftak es va enfrontar a l'humà d'armadura blanca.

Només llavors va ser conscient... la paraula que havia utilitzat el soldat. «Talz». Què era un talz? A poc a poc va sentir la veritat penetrant, com la humitat en el desert. El soldat imperial havia d'haver reconegut la seva espècie! La paraula «talz» va reverberar en la ment d’en Muftak, i en el seu cor. Talz... sí! Era part del vocabulari mancat de sentit que el seu cervell recordava d'abans del seu «naixement». Talz vol dir jo. Jo sóc un talz!

Muftak va remoure el cap, empenyent la revelació al fons de la seva ment. Hi havia una disjuntiva més immediata d’encarar. El soldat de les sorres, amb el blàster preparat, li mirava fixament, esperant. Muftak va deixar escapar lentament l'aire filtrat per la seva probòscide, brunzint una mica.

—Sí, senyor. Què puc fer per vostè?

—Estem buscant a dos droides, un de bípede i un altre amb rodes, que viatgen sense companyia. Els has vist?

No buscant-nos a nosaltres, no, per la Força, no buscant-nos a nosaltres. Buscant aquests dos droides, com tots els altres...

—No, senyor. No he vist cap droide aquest matí. Però si el veig, senyor, l'hi faré saber.

—Confio que així sigui. Molt bé, talz, segueix el teu camí —quan el soldat va començar a girar-se, la curiositat de Muftak es va sobreposar a la cautela.

— Disculpi, senyor —va començar, gratant-se el cap amb nerviosisme—. M'he adonat que vostè sembla reconèixer...

Va haver-hi un so brunzint i un aerocotxe va aparèixer a la volta de la cantonada. Mentre s'aproximava, Muftak va veure a dos soldats imperials, un d'ells vestit amb l'uniforme blau i gorra d'un oficial. El talz va fer un pas cautelós cap enrere, però va resistir l'impuls de córrer.

El sentinella es va quadrar quan l’aerocotxe es va detenir.

L'oficial, un home baix i pàl·lid amb un aire arrogant, va inclinar el cap breument i va demandar:

—El seu informe, soldat Felth —la seva veu sonava exànime, amb prou feines diferent de la veu filtrada mecànicament d'en Felth.

—Res a informar, Tinent Alima. Ha estat molt tranquil, senyor —Muftak es va tibar. Reconeixia aquest nom. El seu amic Momaw Nadon li havia parlat d'un Capità Alima, el carnisser que havia delmat el planeta natal del cap de martell. Podria ser aquest el mateix home? El seu rang era diferent, però...

—Interrogui a tothom que vegi, Felth. No li doni cap opció a aquesta escòria local... i mantingui el seu blàster preparat. Aquests bastards maten tan aviat com et posen els ulls damunt.

—Sí, Tinent.

—Què passa amb aquest? —Alima va treure la seva pistola i va apuntar a Muftak—. Una bestiola repugnant... ha vist ell als droides?

—No, senyor.

Muftak es va armar de valor. Les coses s'estaven posant molt interessants. Valia la pena un petit risc.

—Senyor, respectat representant del nostre estimat Imperi, estic ben connectat a les més... diguem, fosques... seccions de Mos Eisley. Seria un plaer per a mi desenterrar aquesta informació per a vostès, si puc.

Els ulls de l'oficial es van enfosquir profundament quan va mirar fixament al talz.

—Assegura't que així sigui, quatre ulls. Ara segueix amb els teus assumptes. No t'entretinguis... fora d'aquí!

Kabe només estava una mica més lluny, encara amagant-se darrere del col·lector d'humitat, i Muftak va caminar en aquesta direcció sense mirar enrere. En passar, la petita es va unir a ell, xerrant alegrement.

—T'han deixat marxar! Ja vaig pensar que ens tenien, eh? Què ha passat?

—No estaven buscant-nos a nosaltres, Kabe. Només a dos droides desafortunats. Però una cosa molt... important ha passat. Una trobada fortuïta. Aquest soldat sabia qui... què... sóc. Sóc un talz! Kabe... aquesta pot ser la pista que he estat buscant.

La chadra-fan va alçar la mirada cap a Muftak, entretancant els seus petits ulls davant el sol del matí.

—Però, però... no et marxaràs, ara, veritat? No te’n pots anar. Ens necessitem l'un a l'altre. Som socis, no?

Muftak va contemplar a la seva amiga, sentint una estranya emoció, una estirada distant que mai havia sentit abans. Gegantesques flors porpres penjants van omplir el seu ull intern. Es va gratar amb una arpa el front voltada.

—No et preocupis, petita. Jo mai et deixaria sola. Ara, anem a dormir una mica. Després haig de fer algunes preguntes... i abans de la nit, haig d'anar a casa de Momaw Nadon, esbrinar si sap alguna cosa sobre la raça anomenada els talz. I potser... donar-li una mica d'informació a canvi.

—Però, què hi ha de la cantina? —es va lamentar Kabe—. Ho vas prometre, Muftak!

El talz va ignorar aquesta evident mentida.

—Tindràs el que desitges, petita. Anirem demà.

***

La cantina d’en Chalmun estava, com sempre, a vessar de gent de dubtosa reputació. Momaw Nadon ja estava en el seu lloc habitual, i Muftak va prendre seient enfront seu, contra la paret. El cap de martell va empènyer una copa a través de la taula.

—Benvingut, amic meu —per la posició dels seus peduncles oculars i el to de la seva grisenca pell, Muftak va deduir que l’ithorià s'alegrava de veure’l, però també estava inquiet... no era inesperat, en vista de la seva trobada el dia anterior.

El talz va agafar la seva copa, una cervesa polaris apropiadament tèbia, i va ficar la probòscide en el líquid, introduint-la profundament.

—Les coses van bé, Momaw. Anit vaig plantar la llavor que desitjaves. Alima creu ara que tu coneixes el parador dels droides.

—Vas plantar la llavor —Momaw Nadon va parpellejar lentament. Amb els ulls mig tancats, tota aparença d'un rostre desapareixia—. Una bona manera d'expressar-ho. Si tot va segons el previst, la «llavor» brollarà abans que el dia acabi —un peduncle ocular es va tornar—. Alima va pagar bé?

Muftak brunzí amb diversió.

—Cinc-cents. El xip imperial que em va expedir va resultar inútil, per descomptat.

—No és sorprenent —va dir Nadon.

Muftak es va passar una arpa pel pèl, gratant-se nerviosament.

—Momaw... què serà de tu? Alima és despietat. Ara t'està buscant.

—Em trobarà —va admetre Nadon, la seva veu dual era un murmuri aspre—. No et preocupis, amic meu. Tot es desenvolupa com ha de fer-ho.

El talz va prendre un altre xarrup de cervesa, poc inclinat a prosseguir amb aquest tema depriment.

—No importa el que succeeixi avui —va continuar el cap de martell—, les coses aquí a Mos Eisley estan canviant. Ahir vas conèixer el nom de la teva espècie. Aviat descobriràs el nom del teu món, i on es troba. Llavors... què? Aniràs a casa?

Muftak va deixar escapar un brunzit baix, que va augmentar de to.

—Casa. És una paraula tan simple... En la meva llengua materna, la paraula és «p’zil» —va fer una pausa, poc disposat a revelar detalls tan íntims fins i tot a un amic—. Si el que he somiat és cert, és un món fred i humit, amb selves amples i riques sota un cel anyil profund. Els meus somnis estan replets de grans flors en forma de campanes gegantes, de tots els colors, penjant altes en l'exuberant fullatge. Em pujo a aquestes flors, sobre un fort pètal estriat. En el profund de la foscor central es troba una rica reserva de nèctar. Bec, els sabors són meravellosos i ondulants... —va sospirar—. Aquesta cervesa és només un pàl·lid reflex.

L’ithorià va balancejar els seus peduncles comprensivament.

—Aquests somnis són veritat, amic meu. Records racials, sens dubte, per guiar-te quan emergeixes del capoll. Igual que vas néixer amb coneixements de la teva llengua materna. Mai he sentit parlar d'un poble com el talz, però és òbviament únic i de gran valor. Has de tornar i unir la teva essència amb la del teu poble. És Llei de Vida.

—Em temo que no he pensat en això —va dir Muftak—. No tinc els crèdits per pagar un viatge així. I... què passa amb Kabe? La galàxia està agitada. Fins i tot si pogués obtenir un salconduit per a tots dos, no puc confiar en ella. Ella només pensa en si mateixa. Com podria portar-la amb mi?

Momaw Nadon va tancar els ulls durant una llarga estona.

—Pot ser que no acabi el dia amb vida, així que no puc ajudar-te. Però ja se t'ocorrerà alguna cosa. Beguem...

De sobte Kabe es va elevar col·locant-se al costat d’en Muftak.

—No m’ha tornat a servir! —va escopir amb ràbia ella—. Maleït Wuher. I maleït Chalmun! Donaré de menjar al sarlacc amb els dos. No em vendran més suc, Muftak. Els meus crèdits són bons, maleïda sigui! Maleïts siguin tots! Tu saps que jo...

Muftak la va interrompre amb un fort brunzit.

—Calma't, petita. Què ha dit Wuher?

—Va dir que no volia ranats engatats robant als seus clients. Jo, una ranat! Muftak, pots anar a parlar amb ell? Si us plau?

Muftak va acariciar la seva probòscide lentament, pensant.

—La seva reacció no és d'estranyar, tenint en compte el que va passar l'última vegada que vam estar aquí, Kabe. Però... parlaré amb ell —va aixecar la seva copa cap a Momaw Nadon—. Després de tot, això és una celebració... per així dir-ho.

***

Les orelles de Kabe van tremolar amb disgust quan el sextet de Figrin D’an va desafinar una altra vegada equivocant-se en el tempo. L'oïda de la petita chadra-fan era tan sensible com el sentit de l'olfacte de Muftak, i aquesta «música» era particularment discordant. Però la cantina de Chalmun era la font més barata de suc juri dels voltants, per la qual cosa hauria de suportar-la. Va beure el que quedava en el seu got, sentint l'agradable escomesa del licor.

Llepant les últimes gotes dels seus bigotis, ella va aixecar el seu got.

—Més, Wuher. Més suc juri! Tinc set! —el cambrer va mirar a través de la sala a Muftak, va murmurar alguna cosa entre dents, i després a contracor va agafar el got i el va tornar a omplir amb el beuratge robí. Kabe el va agafar amb avidesa.

De sobte, el cambrer es va redreçar, arrufant el gest amb enuig. Estava preparant-se per cridar al porter? Kabe es va preparar per córrer fins a Muftak, però tot el que va fer Wuher va ser ordenar a un noi granger d'humitat que tragués els seus dos droides de la cantina.

Relaxant-se, Kabe va estudiar als clients més propers, explorant expertament amb ulls de carterista. Amb una mica de suc juri, era dues vegades més ràpida i dues vegades més intel·ligent. Ningú estava fora de perill.

La identitat dels dos clients a banda i banda d'ella la va fer detenir-se; el Doctor Evazan i Ponda Baba no eren bones perspectives. Un dels orgulls secrets de Kabe era que una vegada les hi va manegar per buidar-los les butxaques a tots dos, deixant caure unes quantes quincalles del bon doctor en la butxaca de Baba al mateix temps... però aquella vegada va beure molt suc... la qual cosa ara no era així. Bastant suc, tal vegada, però no el suficient com per temptar-la. El risc no valia la pena.

Les dues perspectives més enllà d’Evazan eren definitivament més prometedores. El brut noi granger que havia estat tan ximple com per portar als droides allà estava dempeus a la seva dreta immediata. L'home amb el qual havia entrat era un vell amb una barba del color del pelatge de Muftak, vestint un gruixut mantell marró amb caputxa... sens dubte fet per un sastre jawa, va pensar Kabe, divertida. No reconeixia a cap dels dos, la qual cosa significava que no eren de Mos Eisley. Bé! Els sorpresos habitants del desert en general representaven preses fàcils. Més enllà d'ells estava el contrabandista Chewbacca, però el va rebutjar sense pensar-s’ho dues vegades: No només no posseïa butxaques que buidar, sinó que tothom sabia que no era prudent exasperar a un wookiee.

Muftak encara estava en profunda conversa amb Momaw Nadon. Maleït sigui, també. Suposem que troba el seu planeta d'origen, llavors què? Probablement voldrà anar allà... i llavors, per la Força, com em deixarà això a mi? Kabe va tenir una breu visió de si mateixa, atrapada a Mos Eisley, sense ningú que fes que Wuher li servís el seu suc juri... ningú per protegir-la de les víctimes indignades quan els seus dits no eren prou ràpids...

Estaria sola. Kabe va prendre un llarg glop de suc, pensant en la seva petita provisió secreta; tan secreta que ni tan sols Muftak sabia d'ella. No duraria molt... deu dies, tal vegada. I llavors què? Sense cap dubte, arribarien els problemes, tret que trobés una manera de distreure al talz.

Un alt i prim humanoide a l'altre costat de la barra estava fumant d'un narguil. Expertament, va localitzar el seu bosseta de crèdits. Fàcilment accessible... però alguna cosa, no estava segura de quina, la va detenir. Amb les orelles tremolant, es va esforçar per captar les seves vibracions. Per alguna raó que no podia definir, semblava equivocat. Quan la seva mirada es va creuar amb la d'ell, el pelatge del seu clatell es va aixafar de sobte, com si algú hagués embolicat sobre les seves espatlles una cosa tova i morta.

Ell no, va pensar Kabe, estremint-se. Definitivament ell no.

El noi, va decidir. Era evident que estava nerviós, però no estava realment alerta. I després l'ancià. Hi havia quelcom en l'ancià que presagiava aptituds ocultes, malgrat les seves robes rases. Hauria de ser especialment acurada amb ell.

De sobte Kabe va sentir el moviment de Ponda Baba a la seva esquerra. Es va allunyar, just a temps per evitar un feroç cop de colze quan ell deliberadament va empènyer al noi.

—Fora del meu camí, excrement humà! —va cridar en aqualish. Oh, no, va pensar, allà anem de nou. Amb els bigotis crispats, Kabe s’escapolí darrere del vell habitant del desert, i després va treure el cap cautelosament, posant acuradament el seu got mig buit en la barra.

El noi, òbviament, no entenia el llenguatge del gran alienígena. Va aixecar la mirada, la va mantenir, i a continuació silenciosament va tornar a la seva beguda. Kabe es va preparar per a l'acció; quan la nova víctima d’Evazan i Ponda Baba jagués carbonitzada i fumejant, tindria només un moment per recollir la seva bossa abans que se l’emportessin d'allà.

Tal vegada, va pensar, aquest sigui un bon moment per fer-ho a l'antiga. L'atenció del vell estava fixa en Ponda Baba. Perfecte. Ara, si pogués localitzar la seva bossa...

—Jo estic condemnat a mort en dotze sistemes! —la sorollosa veu d’Evazan feria les seves oïdes. Hmm. Aquest bonyet és prometedor. Només una mica més a prop...

L'ancià va fer un pas endavant... i la seva butxaca es va lliscar d'entre els dits. Amb cautela, Kabe li va seguir. Va haver-hi un sobtat èxode allunyant-se de la barra, i Kabe va percebre que la lluita era a punt de començar... però estava decidida a arrabassar-li els crèdits abans de retirar-se també.

—Aquest jovenet no val l'esforç —estava dient el vell humà, la seva veu suau i agradable portava un corrent subjacent de veritable autoritat—. Vine, et buscaré una cosa millor.

Ponda Baba va rugir de ràbia desarticulada, Evazan va deixar escapar un bram, i el jove humà va volar més enllà d'ella, aterrant ignominiosament sota una taula propera.

—Blàsters no! Blàsters no! —va cridar Wuher.

Va haver-hi un so com de seda esquinçant-se, i Kabe es va encongir acostant-se al vell habitant del desert, agotzonant-se fins que va estar gairebé coberta pel seu mantell. Ponda Baba va xisclar, Evazan udolà de dolor, i una cosa va caure al terra amb un ominós soroll sord.

Kabe va treure el cap, i va veure que la cosa en el terra era el braç de Ponda Baba, amb els dits encara retorçant-se mentre tractaven sense èxit de disparar el blàster de nou. L'ancià va fer un pas enrere amb gràcia, i l’abrasadora fulla de llum que era la seva arma (una arma que Kabe mai havia vist abans) va espetegar desapareixent. Abandonant tota idea de robatori, es va apartar amb rapidesa. Quan el vell va ajudar al jove a aixecar-se, el noi es va trontollar, mirant amb incredulitat el braç que encara tenia espasmes... i el seu taló va aixafar els dits de Kabe.

Va xisclar estridentment pel dolor agut. Maledicció! Els humans són pesats! Gemegant, coixejant, Kabe es va retirar als racons més foscos de la sala, esperant al fet que netegessin. Per sort, no havien vessat el seu suc juri...

***

Següent