Caçat (V)

Anterior

Capítol 5

El sinuós camí estava més concorregut que el deixat enrere. Però aquesta vegada, la grandària de Boba li va ajudar. S'escapolia entrant i sortint de la munió tan ràpid com una anguila de Ralltiir. Podia seguir veient fàcilment a la nena, encara que ella no fos tan gran com ell. Va descobrir que gaudia la persecució.

La seguia, panteixant, més enllà de portes fosques on contrabandistes estaven a l'aguait, en estrets carrerons replets de bèsties com tybis peluts i enormes banthes. Va córrer a través d'un mercat obert ocupat per una enorme nau envoltada d'agitats jawes. Estaven desballestant la nau per vendre les peces al mercat negre. La nena corria incansablement, trepitjant el sòl amb els seus peus descalços.

–Para! –va cridar Boba.

Quan va veure les mirades que els jawes li van tirar, es va adonar que cridar havia estat un error. Després d'això va córrer en silenci, estalviant energies per a la persecució.

Ella seguia corrent. Boba va haver d'ajupir-se sota uns tendals, saltar sobre munts d'escombraries i les restes fumejants de la petita fogata d'un captaire. Però després d'uns minuts va començar a atrapar-la. La lladre era petita, ràpida, i sabia com moure's per Mos Espa.

Boba era més fort.

I el casc mandalorià era pesat i difícil de carregar. Es va adonar per la forma en la qual ella el portava. Gairebé li va caure una vegada i Boba va pensar que per fi aconseguiria recuperar-lo. Va estirar la seva mà, va poder sentir la tela aspra del brut davantal i la suau corba del casc…

Amb un crit ella va tirar del casc, abraçant-lo contra el seu prim pit. Va fer un gir brusc i va córrer cap a un edifici, Boba li trepitjava els talons.

Ell no es va parar a mirar per saber a on anava. Si ho hagués fet hauria vacil·lat. L'edifici era una mera armadura. Primes peces de fusta inclinades unes contra unes altres formaven una entrada. Un esparracat tros de tela penjava davant de l'entrada com una cortina esfilagarsada.

Però Boba no es va molestar a parar. Va córrer darrere d'ella. Segons més tard es va sumir en la foscor.

Es va detenir, lluitant per respirar. Decantà el cap, per escoltar. Va poder sentir algú més panteixant.

La nena.

–Sé que estàs aquí –va dir. De sobte, es va enfuriar tant que no es va parar a pensar en el que el seu pare hagués fet en un lloc com aquest, la qual cosa no hauria estat el que Boba va fer a continuació.

Sense poder veure al seu al voltant, va temptejar amb la seva mà davant d'ell. Llavors va fer un pas endavant.

Alguna cosa suau va acariciar la seva cama. Es va apartar, pensant que era un tros de la bruta tela de l'entrada.

No ho era. Abans que pogués parpellejar, unes mans van tapar els seus ulls. Altres mans li van agafar pels turmells, tirant-lo cap avall.

–Escolta!

–Ni una paraula, estrany.

Es va tibar i va aixecar la seva mà per copejar. Llavors va sentir alguna cosa freda contra la seva gola.

Un ganivet.

–Si et mous, estàs mort –va dir algú en veu baixa.

Boba va respirar profundament i no es va resistir més. Unes mans li van escorcollar, van buscar en la seva butxaca i van agafar el seu llibre.

–Aquí hi ha alguna cosa!

Sense pensar-ho Boba va tornar a resistir-se. La freda fulla va pressionar fortament contra la seva gola. Boba va fer ús de tota la seva voluntat per poder mantenir-se quiet.

–Què és? –algú va murmurar.

–Un llibre.

El primer va fer un soroll desdenyós.

–Un llibre? Qui necessita un llibre? Desfés-te d'això!

–Retorna-m'ho! –Boba va reconèixer la veu de la lladre–. Si alguna vegada llegissis un llibre, Murzz, tindries una mica de cervell entre les orelles.

Va escoltar un forcejament, a continuació, un crit ofegat; després la veu de la nena de nou.

–Uau! Mira això! –Aquesta vegada ella no va sonar desconfiada, només sorpresa–. Anem a veure què més té!

Unes mans petites van buscar en les seves butxaques, en els punys de la túnica, fins i tot a l'interior de les botes. No van trobar res.

Podria estalviar-vos un munt de problemes, va pensar Boba feroçment, si em deixéssiu anar!

Es va quedar mirant la foscor que l’envoltava. Va parpellejar. Els seus ulls començaven a acostumar-se a la foscor. Solament podia distingir l'ombra d'uns genolls al seu costat, eren de la persona que estrenyia el ganivet contra la seva gola. Hi havia altres dos, no, tres figures més petites movent-se al seu voltant.

Cap d'ells semblaven ser la nena. Va forçar la mirada, però encara no podia veure-la.

Però podia sentir-la.

–Seguiu buscant! –va ordenar des de les ombres–. Qualsevol que sigui aquest nen, porta objectes interessants. Molt interessants.

Petits dits van dansar per les galtes de Boba, tocant les seves orelles i després la seva boca.

Estan buscant joies, va pensar Boba. I dents d'or.

Es va quedar immòbil, esperant fins que un dels dits entrés en la boca. Després el va mossegar.

Fortament.

–AAIIII!

Les figures s’escapoliren d'ell a la sala cavernosa. Boba va agafar la mà de la seva gola. La va retorçar fins que va escoltar un gemec, seguit pel soroll suau de metall copejant el sòl. Boba va copejar a cegues. Va sentir la mà que va copejar contra una petita forma que va caure de cara. Boba es va posar dempeus, agafant la persona que havia caigut al seu costat.

–Ajuda Ygabba!

–Calla! –va dir Boba. Va tirar de la figura de nou. A través de la foscor va albirar una cara petita, prima, amb els braços molt prims i un pèl, crespat, tan negre com el fum.

Només un nen. També era molt més petit i jove que Boba.

Boba va sentir llàstima. Però llavors va recordar el fred tacte de la fulla en la gola. Mirà cap avall i va veure un reflex platejat prop del seu peu. Mantenint subjectat al nen, Boba es va inclinar i va agafar el ganivet. Mirà cap a les ombres.

–Retorna'm el meu casc! –va cridar–. En cas contrari!

–En cas contrari què?

Era la nena. Ara podia veure prou bé com per albirar que ella s'acostava. Portava una petita torxa de plastiacer que va encendre. Una brillant llum blanca va inundar l'habitació. Boba va protegir el seu rostre. Al seu costat el petit noi va tractar d'alliberar-se.

–No li facis mal –va continuar la nena. Mirava fixament a Boba amb uns ulls brillants i penetrants com la llum de la torxa–. Tu no ets com nosaltres.

No ets com nosaltres. Va semblar sonar a un repte.

Boba va mirar cap a ella i va dir:

–No, no ho sóc. No sóc un lladre.

–Ah no? –La nena li va somriure impassible. Va aixecar el casc mandalorià, el seu casc i el llibre. El seu llibre–. Llavors com has aconseguit això? I això?

Boba la mirava fredament.

–Són meus.

Al seu costat el petit nen va començar a gemegar.

Boba el va mirar.

–Calla –li va murmurar.

Boba va mirar al ganivet de la seva mà i després a la nena. Va veure un centelleig d'inquietud creuar la seva prima cara.

Inquietud? O seria por?

La por és el teu amic, si es tracta de la por del teu enemic, solia dir el seu pare.

Però la nena no semblava témer a Boba. Va seguir mirant-li desafiadorament. Es va fixar que ella mirava al nen que ell mantenia captiu.

Ella no té por de mi, va pensar Boba. Té por per ell.

–Retorna'm les meves coses i el deixaré anar –va dir Boba–. Veus? –Va guardar el ganivet, lliscant-lo en el seu cinturó–. Només vull el que és meu.

La seva veu tenia un fil de desesperació. No perquè estava espantat, encara que ho estava, va pensar. Només un neci mai està espantat.

No puc perdre'ls. Va sentir una freda punxada creixent en l'estómac, com si algú li clavés un ganivet. És tot el que tinc d'ell.

–Teu? –La nena va deixar anar un riure amarg–. No ho crec. Però…

S'acostava cap a ell. Darrere d'ella, Boba va poder albirar a altres nens vigilant.

–Has de ser molt intel·ligent o molt afortunat perquè hagi arribat a les teves mans un casc de batalla mandalorià –va prosseguir–. Nosaltres, sempre estem buscant reclutes intel·ligents. I afortunats.

Boba va negar amb el cap.

–No m'interessa. Jo treballo sol.

Un dur somriure va aparèixer lentament en la prima cara de la nena.

–Llavors no duraràs molt temps a Tatooine –va dir–. I necessitaràs tota la teva sort.

Lentament va alçar el braç, la seva mà convertida en puny. Els altres nens van fer el mateix. Boba els mirava. Com verinoses flors florint, els nens van anar obrint els punys. Mantenien els palmells en alt cap a fora, perquè Boba pogués veure-ho.

Al centre de cada palmell hi havia un sol ull. I cadascun d'ells mirava a Boba Fett.

Següent