Traïció a Cestus (XVII)

Anterior

–17–

Els soldats clon van treballar durant hores a la frescor de les ombres de les muntanyes Dashta. Van enganxar, van encaixar i van acoblar, unint cents de peces prefabricades de duracer, i combinant-les amb materials del lloc per crear el nucli d'un bon centre de comandament.

–Quin serà el nostre primer moviment? – Va preguntar Quàtor a Nate mentre treballaven.

Ell va arronsar les espatlles.

–Posa una junta aquí –el droide astromecànic va treure una eina de soldar–. En primer lloc –va dir, protegint els ulls de la brillant pluja de guspires–, és molt probable que no ens doni temps ni a assentar-nos. Se suposa que el general Kenobi és aquí per protegir les forces polítiques i econòmiques.

–Ja –va dir Enta. –Però i si al final sí actuem?

Nate va grunyir.

–Llavors suposo que atacarem Cestus Cibernètica.

–Això sí que sembla un pla.

L’intercomunicador va llançar un xiulet. El to indicava que tindrien visites amistoses en menys d'un minut, i que no haurien de reaccionar amb violència. El so es va sentir molt abans que el llunyà però discernible xiulet d'aire. Segons després apareixia la motojet del general Fisto.

Nate es va acostar a la pista d'aterratge, sentint-se lleuger, perillós i satisfet. En qüestió d'hores havien convertit aquest forat en una caserna acceptable.

Va contemplar com es desplaçava la motojet del nautolà sobre les superfícies llises i rocoses, en direcció nord. Nate li va seguir a peu i va arribar a temps per veure descendir una nau de càrrega a l'espai obert que havien triat com a zona secundària d'aterratge.

La porta es va obrir i la passarel·la es va estendre. D'ella va sortir una humana de pell fosca que va seguir a Kit fins a la cova. Nate es va quadrar mentre passava Kit. La dona el va mirar amb escassa curiositat quan va entrar amb ell a la caverna. El Jedi va rebre la salutació dels altres clons. Va avaluar breument el treball que s'havia realitzat i va conduir a la dona fins a un escàner per a ensenyar-li alguna cosa. Van conversar un moment i Kit va dir:

–Capità, Quàtor, facin el favor d'acompanyar-nos.

–Sí, senyor –van dir ells simultàniament.

L’Spindragon era un vaixell de càrrega suborbital model YT-1200 de capacitat mitjana. Estava vell, reparat amb peces d'altres models similars, i tenia un casc arrodonit i una cabina allargada i tubular. Nate va passar uns minuts examinant les juntures. Encara que era obvi que s'havien emprat una dotzena de mescles de juntura diferents, a més d'epoxy corellià, semblaven prou resistents com per suportar girs a alta gravetat, i li va donar la seva aprovació.

L'interior era poc més que funcional: petits elements decoratius suggerien un intent de crear certa estètica, però res prou exagerat com per restar-li utilitat.

La dona va decantar el cap cap al soldat CAR, intentant veure a través del casc.

–No m'he assabentat del teu nom –li va dir.

–Soldat Clon A-98.

Ella va deixar anar una rialleta.

–No hi ha una versió abreujada?

–Pot dir-me Nate –va dir ell.

La curiositat es va dibuixar en els ulls de la humana, que va arrufar els llavis com si anés a fer una pregunta. No va cedir a la temptació, però ell es va adonar que ella no li havia situat immediatament en la categoria de "inexistent" a la qual la majoria dels ciutadans solia relegar als clons.

Al cap d'uns minuts, tots s'havien ajustat els cinturons i estaven llestos per partir. La nau es va elevar de la pista d'aterratge, alçant-se cap al cel en espiral, i va volar rumb al Sud-est durant quinze minuts, després es va desviar al Nord durant altres deu.

Davant d’ells hi havia un petit complex de fàbriques. Nate va realitzar una ràpida avaluació tàctica: diverses barraques amb ascensors als túnels miners, barracons, una petita refineria, uns molls de càrrega, pistes d'aterratge, depuradores d'aigua i torres de comunicació. Al costat d'unes bobines de condensació hi havia una bombolla blava, i va suposar que es tractava d'un hivernacle polaritzador que emprava plàstics a manera d'escut per alterar la força de l'espectre solar, permetent així el cultiu de major varietat de plantes. El típic assentament. Fràgil. Fàcil de destruir.

Però no va dir res. Gran part del seu deure consistia a limitar-se a ser visualment imponent. La majoria dels ciutadans no havia vist mai un soldat clon, encara que segur que havien sentit històries sobre ells.

Quàtor i ell van descendir primer per la rampa, seguits per Sheeka Tull i el Jedi.

La comunitat semblava haver acudit en ple, però va notar que a penes hi havia x'ting entre ells. Gairebé tots eren humans, a més d'alguns wookiees i l'ocasional representant d'altres espècies. Molts d'ells havien de baixar dels primers presos.

Els grangers i miners es van relaxar considerablement quan va aparèixer Sheeka i els va saludar. La coneixien. Això era bo i simplificaria moltíssim les coses, tant si havien de guanyar-se la seva confiança com dominar-los per la força.

–Salutacions a tots –els hi va dir la dona–. M'alegro que hagueu vingut, encara que no puc dir que estigui molt segura de què va tot això. Aquestes són les persones que us vaig dir que vindrien. Jo no em responsabilitzo d'ells. Manteniu ulls i oïdes oberts i traieu les vostres conclusions.

Ells van assentir, i Nate no va poder evitar sentir respecte per aquell discurs. Tull els havia portat fins allà, però per molta pressió que pogués exercir la República sobre ella, seguia sense vendre el seu honor fingint una amistat que no existia. Això era bo. Cada vegada li queia millor.

El general Fisto es va quedar al final de la rampa i va alçar les mans. Els seus tentacles es van enroscar i desenroscaren hipnòticament.

–Miners! –va exclamar–. Vosaltres arranqueu el mineral del sòl. Transporteu, refineu i manufactureu. Sou el cor d'aquest planeta.

Els rostres semblaven insegurs, però intrigats. Nate es va adonar que els més joves el miraven a ell, estudiant-lo com si desitgessin que el seu casc fos transparent.

–Controleu les marees del comerç –va prosseguir el general–. Les vostres mans són les que tenen els materials, el talent, l'equip i el material en brut amb que construeixen els seus luxes.

En veure que alguns d'ells assentien, va saber que el general Fisto parlava el seu llenguatge. La qüestió era si de veritat volien sentir el que els hi havia de dir.

–I, malgrat això, quantes vegades us han inclòs en les seves decisions?

–Mai –va murmurar algú.

–Quantes vegades heu compartit el que ells cullen? Sou conscients que els seus androides es compten entre les possessions més preuades de la galàxia? Fer-se ric no té res de dolent, però la riquesa s'ha de compartir amb els que fan la feina més bruta i perillosa. –L’emoció en la seva veu augmentava a mesura que parlava–. Els vostres avantpassats van arribar aquí encadenats. Però en vista del poder que teniu ara, sembla com si vosaltres seguíssiu estant-ho.

Ara sí que havia aconseguit atreure la seva atenció, però necessitaria molt més perquè li sortís bé la jugada.

–Mentre parlem, els vostres amos declaren la guerra a la República.

Això va donar peu a una sèrie d’escarafalls i murmuris d'enuig. Alguns d'ells no sentien cap afecte per la República, i eren dels que es posarien del costat de Cestus contra la potència d'una flota de mil naus. D'altres no pensaven així i es recolzaven en un peu i després en un altre, com si estiguessin aturats sobre un cep per a banthes de letals mandíbules.

–I per què fan això? –va preguntar una dona gran. El vent feia voleiar les puntes del seu pèl canós.

–Venen androides letals a la Confederació. Androides que seran modificats i utilitzats contra la República.

En sentir allò, Nate es va posar dret un mil·límetre més, notant que també ho feia el seu germà Quàtor. Les mirades es van centrar en ells. Què els estaria passant pel cap? Considerarien als soldats enemics potencials? Els imaginarien morint? O matant? Estudiant el seu potencial com a aliats? Preguntant-se com seria lluitar braç a braç amb un soldat CAR? Segur que hi havia més d'un amb la sang prou calenta com per desitjar aquesta aventura, aquesta prova.

–De fet, la nostra informació suggereix que planegen vendre en massa aquests androides fora del planeta, un cop s'asseguri el secret.

–Què? Això no pot ser. Els Guies... –va començar a dir una minera, però el granger situat a la dreta d’en Nate li va donar un cop de colze a les costelles, i ella va callar.

Interessant.

–Sí –va continuar Kit, com si hagués llegit la ment d’en Nate i la de la dona que acabava de parlar–. Us han dit que és impossible produir més d'un centenar d'ells a causa de les anguiles dashta.

El grup estava cada vegada més inquiet, però Nate es va adonar que la situació tenia moltes facetes. Alguns tenien por, altres ràbia, i un... Va veure en dos parells d'ulls tant escepticisme que no va tenir cap dubte: aquests saben alguna cosa.

–Però estan disposats a posar en perill la vostra supervivència per tal de pastar les seves fortunes.

–Com ho saps? –va preguntar un jove de cabell ros–. Les Cinc Famílies viuen aquí. No es pot enfonsar només la meitat d'una vagoneta, nautolà.

–Sí, viuen aquí, però no estan atrapades aquí. La riquesa possibilita moltes coses. Aquí qui engreixarà serà qui tingui els dissenys. El que us heu de preguntar vosaltres és: dubtarien els que ara us forcen a portar una existència limitada a condemnar-vos a la pobresa? –un murmuri d'indignació es va obrir pas entre la multitud–. Digueu-m'ho vosaltres. Us han tractat en aquests anys, aquestes dècades, com si les vostres vides, les vostres famílies, les vostres necessitats i els vostres desitjos els importessin gens ni mica?

Ara la majoria assentia, mostrant-se d'acord.

Una femella x'ting amb un plomall d'intens pèl vermell entre el tòrax i la barbeta i amb el cos inflat per la borsa d'ous interna va fer un pas endavant. Allò era inusual. Encara que en el passat els ruscs havien albergat a milions d’x'ting, la veritat és que amb prou feines quedaven més de cinquanta mil a tot el planeta. La femella era de major mida que la majoria dels homes humans, que es van apartar d'ella.

–Què tu vols que fem? –el seu parlar maldestre la marcava com de classe baixa. El seu rostre fosc va enrogir d'emoció, i els seus braços secundaris tremolaren–. Deixem de paraules boniques. Estem farts d'això. Què tu ofereixes i què tu vols que fem?

–Jo no ofereixo res que no s'hagi promès a tots els planetes de la República: una representació justa al Senat, accés als recursos de mil sistemes estel·lars i el nostre suport a l'hora d'obligar al vostre Govern a compartir la riquesa amb els que la produeixen. El que jo demano a canvi és que, si us demostro que dic la veritat, si podem provar que els vostres líders estan disposats a vendre el que us pertany per naixement, a trair la República, a deixar que us ofegueu a les cendres d'un planeta arrasat per la guerra mentre fugen a les estrelles amb l'herència dels vostres fills..., si aconsegueixo demostrar-vos això...

Els ulls sense parpelles del general Fisto es van posar sobre diversos homes del grup, a més d'en unes quantes dones. Nate va comprovar encantat que la gent s'alçava en sentir la seva mirada. Es balancejaven d'un costat a un altre, mirant-se entre si, com temptats a entrar ja mateix en acció.

Davant d'això, Nate i Quàtor es van treure els cascos i es van posar ferms. Els seus rostres idèntics sempre causaven agitació. Alguns els van considerar bessons, altres ja havien sentit a parlar de l'exèrcit clon, i només necessitaven posar cara a una imatge mental.

Els ulls de la Sheeka Tull es van obrir de bat a bat. Va retrocedir un pas, com si li haguessin donat una bufetada. Va mirar a Nate i a Quàtor i els va tornar a mirar tres vegades més, retrocedint després fins que ell va deixar de veure-la.

–... Us demano que permeteu que els millors entre vosaltres s'uneixin a nosaltres si així ho volen –va concloure el general.

–I res més? –va preguntar l’x'ting.

–Això serà suficient. No prengueu les meves paraules a la lleugera. Necessitem saber quant suport trobarem. No volem res que no vulgueu donar-nos.

La gent va començar a conversar entre si, aventurant noves preguntes. Nate va suposar que el que més els preocupava era si de veritat tenien alguna possibilitat d'elecció en l'assumpte. I va felicitar per dins al general per haver triat, a propòsit o per instint, la millor tàctica per apel·lar a aquells desposseïts. I va veure que els que escoltaven amb més atenció eren els joves, mesurant les paraules del general Fisto com si fossin grapats de grava en els quals poguessin trobar alguna pedra preciosa.

El general va prometre mantenir els grangers informats dels seus progressos i es va dirigir cap al següent grup. Quan tornaven a la nau, Sheeka Tull va portar a part al Jedi i li va parlar molt agitada, assenyalant els dos soldats clon. Nate no va poder sentir la conversa, però quan acabà, ella semblava una mica atordida. Va passar per davant de Nate i de Quàtor sense mirar-los i es va acomodar al seient del pilot sense dir paraula.

Van seguir la mateixa rutina la resta del dia. La dona de pell fosca els presentava, i el general Fisto deixava anar la seva història mentre Nate i Quàtor es mantenien ferms. El general no feia referència directa als soldats clon, però sabia que sospitava si ells eren els clons dels quals tant havien sentit parlar, i si tenien un paper en les milícies planetàries que en aquests moments s'organitzaven en cada racó de la galàxia.

Nate coneixia la resposta en aquesta pregunta, la mateixa resposta que generals i conquistadors havien conegut des del principi de la civilització: sempre hi ha lloc per a un guerrer més.

Després de la tercera xerrada, el nautolà es va veure abordat per un grup de miners que semblaven haver quedat hipnotitzats amb aquell exòtic visitant del centre de la galàxia. El general va intercanviar unes paraules amb ells en privat, amb el resultat que els quatre van ser convidats a sopar amb els amfitrions i les seves famílies. A Nate li van sonar els budells, i va recordar que havia posposat massa les seves necessitats físiques. Nate i Quàtor menjaven a part de la resta, una mica per hàbit i una mica per mantenir el misteri. Uns quants nens, fills dels miners, els van assenyalar i van riure.

Per a la seva sorpresa, Sheeka Tull va seure al seu costat. Nate va menjar en silenci durant uns minuts fins que es va adonar que estava estudiant el contrast entre la pell fosca de la dona i les ratlles vermelles i blanques de la jaqueta de pilot, i es va sentir intrigat.

Va intentar provar una estratègia conversacional.

–Bona carn –va dir–. Què és?

–No és carn –va dir ella–. És un fong conreat pels x'ting, adaptat per als estómacs humans. Poden fer que sàpiga al que vulguin.

Ell va contemplar el seu entrepà. El fong tenia les mateixes estries que la carn. Feia gust de carn. Segur que fins i tot tenia un bon perfil aminoàcid. Va fer una altra mossegada de prova, es va relaxar i va gaudir.

–Per què estàs aquí? –va preguntar ell.

–A què et refereixes?

–No vas néixer aquí –va dir el soldat clon.

–Com ho saps? –ella semblava realment interessada.

–La teva pronunciació és diferent. El bàsic no és la teva llengua materna.

Ella va riure, però va ser una riallada llarga i greu, sense indici de burla. Un bonic riure, va pensar ell.

–On vas aprendre a pensar així?

–Entrenament d'intel·ligència. Els soldats fem alguna cosa més que prémer gallets.

–Apa, no t'ho prenguis malament –va dir ella somrient.

Ell va donar una bona mossegada al seu entrepà. Aquell fong estava saborós i calent, sucós com un filet de fanteel kaminoà. El ranxo dels CAR solia ser un engrut insípid, com si la manca de diversitat genètica justifiqués una absència de variació de sabors en les racions del menjar.

–Llavors... Què hi ha de la meva pregunta? Com vas acabar aquí?

Ella va recolzar el cap contra l'arbre. Tenia una espessa cabellera que no li arribava a les espatlles. La portava recollida en una cueta que sobresortia del seu cuir cabellut com un petit matoll.

–Algunes vegades tinc la impressió que he estat a tot arreu i ho he fet tot –va dir ella.

Hi va haver un silenci durant un minut, i Quàtor va anar a omplir la seva tassa per segona vegada. Nate va enxampar la Sheeka mirant-lo amb el que ell va suposar era aprovació, però ocultant encara algun secret. Ella estudiava el seu rostre gairebé com si...

Com si...

S’ho va fer per centrar els seus pensaments.

–On és la teva família?

Per què havia preguntat això? No era assumpte seu, i, el que era pitjor, deixava la porta oberta a preguntes personals potencialment compromeses.

–Els meus pares biològics?

–Tu no ets un clon, no? –va intentar fer broma ell.

Els trets de la Sheeka es van endurir.

–Vaig tenir pares.

–Els vas perdre.

No era una pregunta. Va mirar cap a la falda del turó, on els ancians es trobaven reunits al voltant del general Fisto, els gestos eren alhora mesurats i grandiosos.

Ella va guardar silenci durant un minut, i ell va esperar que les seves paraules no li haguessin molestat. Per fi, va començar a parlar, en veu tan baixa que al principi ell va confondre les seves paraules amb el murmuri del vent.

–Va ser en una guerra a Atrivis VII –va dir ella–. Va ser una mala època.

Es va quedar mirant el fang. Ell no podia imaginar-se el que significava saber que la guerra estava propera, sentir el fragor de la batalla i no tenir la capacitat d'alçar-se en armes i unir-se a la lluita. Esperava no saber-ho mai.

Ella va continuar parlant.

–Potser Ord Cestus m’atragués per estar tan... aïllat. Tan lluny del xivarri. Però suposo que no prou. Vaig conèixer a algú.

Hi va haver alguna cosa en la veu de la noia que li va cridar l'atenció, i la va mirar amb atenció.

–Un home?

Ella va arronsar les espatlles.

–Aquestes coses passen –va dir ella–. Un miner anomenat Yander.

–Us vau enamorar? –va preguntar ell.

La cara de la Sheeka es va il·luminar.

–Així ho diuen. Saps el que és l'amor?

Ell va arrufar les celles. Quina classe de pregunta era aquesta?

–És clar –va dir ell, i després ho va tornar a pensar. També existia la possibilitat que ella estigués parlant d'una cosa que ell no inclogués en les seves pròpies definicions.

–No va ser només per ell –va prosseguir ella, immersa en els seus records–. També va ser pels seus tres fills. Tari, Tonoté i Mithail. Per tota la seva comunitat –ella va apartar la mirada d'ell un segon i després el va tornar a mirar–. Em vaig enamorar de tot allò. Ens vam casar. Yander i jo vam passar junts quatre meravellosos anys. Més del que aconsegueix molta gent.

La veu de la Sheeka es va trencar lleument, i ell es va maleir a si mateix per haver envaït la seva intimitat. Després es va preguntar per què s'havia deixat ella interrogar sobre un tema que òbviament li resultava tan dolorós. Finalment, ell va aconseguir pronunciar les senzilles paraules:

–Ho sento.

–Jo també –va sospirar Sheeka Tull–. De tota manera, sóc jo qui està criant als seus fills. Mai vaig tenir molta família..., vull treure aquesta endavant. Per això vaig a córrer el risc d'ajudar-vos. Per netejar el meu expedient.

–Amb què et pressionen?

Ella va negar amb el cap.

–Potser quan ens coneguem millor.

Ha dit "quan"? No ha dit "si"? Interessant.

–La teva nova família viu per aquí?

Ella va tornar a mostrar-se inquieta i evasiva, i ell es va adonar que havia abordat un tema complicat.

–No. No viu per aquí. Estan amb els seus oncles. En una granja de fongs. Són engrunes, però a nosaltres ens agrada.

–Engrunes?

–Que tot just arriben per menjar i per al mercat de la barata, però no per vendre.

Vaja. Treballava per tenir cura de la seva família adoptiva, que vivia amb el germà i la germana del miner. I es mostrava reticent a parlar de... els nens?, del lloc? Era difícil dir-ho. Interessant.

Quan va deixar aquests pensaments a un costat, va tornar a tenir la sensació que ella el contemplava, però aquesta vegada es va sentir incòmode.

–Per què em mires així?

Ella va negar amb el cap. Llavors, com si se sentís la dona més ximple de la galàxia, es va estremir amb riallades de riure cristal·lí.

–Perquè suposo que segueixo esperant que em recordis. Però és una bogeria, és clar –va tornar a riure, i Nate es va sentir encara més confós–. Has de perdonar-me.

–No comprenc.

–Suposo que hauria d’haver-t'ho explicat abans. Jo vaig conèixer a Jango Fett.

Ell no acabava de creure el que acabava de sentir. I, el que era pitjor, no estava segur de com reaccionar.

–De debò?

Ella va assentir.

–Sí, fa vint anys, era una època totalment diferent. I veure't ha estat impactant per a mi. Quan us vau treure els cascos... uf! –el seu riure era profund i vibrant–. Vaig pensar: "És ell, no hi ha dubte, i té la mateixa edat que quan ens vam conèixer".

Nate va girar el cap.

–Hauria d’haver-ho suposat. La veritat és que alguns dels meus germans també s'han trobat amb gent que el va conèixer..., però jo mai havia parlat amb ningú.

–Vaja! –ella va furgar a la sorra amb el peu, dibuixant un altre simbolet i tornant-lo a esborrar–. Bé, la vida et dóna sorpreses. Com ha pogut passar? I tots els altres soldats... Són també petits Jangos? –ell es va posar rígid i ella li va posar una mà al braç–. És només una broma. Ja saps, una broma.

Ell va acabar assentint, percebent que ella no pretenia burlar-se'n.

–La República necessitava un exèrcit clon –va dir ell, recitant les paraules que havia escoltat i pronunciat mil vegades abans–. Necessitaven el model perfecte de guerrer. Només hi havia un en tota la galàxia, i aquest era Jango Fett.

–Bé, tampoc era perfecte, però era un paio impressionant –el seu somriure es va tornar maliciós–. I ara és el pare de tot un exèrcit dels anomenats clonets. Què opina ell d'això?

–Va morir.

El silenci que es va fer podria haver-se empassat un creuer estel·lar de bona mida.

–Com va passar? –va xiuxiuejar ella–. Suposo que sempre vaig saber que Jango era massa intens per durar eternament. Però, tot i així... –La seva veu es va desfer en un fil.

–Així i què? –va preguntar Nate.

–Sempre va semblar invulnerable, com si res pogués amb ell –Sheeka va negar amb el cap–. Sóc estúpida. El meu cor no volia creure el que el meu cap sabia perfectament.

Els va arribar l'alegre melodia dels nens que cantaven i jugaven.

Un i dos, xitliks jugant al sol.

Tres i quatre, Kista xitlik al guisat.

Cinc i sis, vull que una mica em guardeu...

Era una cançó rara. Òbviament, els joves clons també cantaven a Kamino. Cantaven cançons mnemotècniques per gravar-se en el subconscient receptes d'explosius, manuals d'armes, equacions per calcular distància i fregaments, i els punts febles de l’anatomia de les cent espècies principals. Òbviament eren només cançonetes, jocs. Però aquelles cantarelles semblaven preocupar-se simplement pel dia, i el sol i el món que els envoltava, sense instruccions específiques sobre l'art de sobreviure i morir. Mai havia sentit una cançoneta així, i va sentir curiositat.

–Quant saps d'ell? –li va preguntar Sheeka.

Ell es va redreçar una mica i va tornar a pronunciar paraules que havien passat per la seva boca cent vegades.

–Era el millor caça-recompenses de la galàxia, un gran guerrer i un home d'honor. Va acceptar un contracte i el va complir fins al final.

–Però com va morir exactament?

Nate es va aclarir la gola, sorprès de trobar-ho més difícil del que pensava.

–Un dels seus clients era un traïdor. Jango Fett no ho sabia quan va acceptar l'encàrrec, i una vegada va donar la seva paraula, no hi va haver marxa enrere. Van fer falta sis Jedi per matar-lo.

Almenys, això era el que Nate sempre havia sentit. Va sentir l'orgull fluint per les venes. El que havia fet Jango no tenia res de vergonyós. De fet, estava orgullós de ser el plançó d'un lluitador tan letal i que havia estat honrat en un món en decadència, on la majoria de les promeses no valien ni l’escopinada d'un bantha.

Ell la va mirar fixament, esperant que qüestionés les seves paraules.

–Així que a Jango el van matar els Jedi –va assenyalar amb el polze a Kit Fisto–. I aquí estan. No et molesta això?

Ell va negar lentament amb el cap.

–No –va dir–. No. Nosaltres també estem sota un contracte, un contracte signat amb la nostra sang. Vam néixer per servir, i en aquest servei trobem el major regal de la vida: una existència amb un objectiu.

Ella va negar amb el cap, però sense expressió burleta.

–Ell udolaria de frustració –va dir–, Jango no era precisament un filòsof.

Ell es va sentir aclaparat per la curiositat. Certament havia conegut a Jango, havia patit lesions en les seves educatives mans, però cap soldat sabia exactament com era..., bé, com era com a "home". Aquest coneixement no faria de Nate un soldat millor?

–Explica'm més –va dir ell.

Sheeka Tull va decantar el cap, examinant-lo amb una expressió entremaliada en la mirada.

–Potser més tard –va dir ella–. Si et portes bé.

–Sóc el millor dels millors –va respondre ell.

–Això –va dir ella amb una ombrívola expressió especulativa– està per veure.

 Següent