Traïció a Cestus (LXXVI)

Anterior

–76–

Després d'una altra hora a quatre grapes van arribar al mur de la càmera exterior. Un ràpid examen li va revelar que la paret només era una làmina de duracer d'un centímetre d'ample, i Jangotat va saber que podria manegar-s’ho. Les mines trenca-blindatges estaven pensades per ser utilitzades contra els androides de combat, però també funcionarien allà. Va treure dos dels discos rodons i plans i els va enganxar a la paret amb les seves bandes adhesives. Després va ajustar el temporitzador. Thak Val Zsing i ell amb prou feines van tenir temps d'ocultar-se darrere d’una cantonada quan va tenir lloc la precisa explosió, amb una ona expansiva que va fer caure d'esquena a tots dos.

Confós, Jangotat va agafar el rifle i es va precipitar cap a la següent estada quan els llums vermells i grocs van començar a donar l'alarma. Mitjançant el fum va albirar una taula d'equip de comunicacions i piles de caixes d'aliments. Es va girar a temps per veure a un humà i un wroonian que entraven a corre-cuita en un búnquer de duracer amb forma de cúpula i tancaven la porta de cop.

Havia arribat massa tard, i va colpejar la porta amb la culata del rifle. Tenia almenys cinc centímetres de gruix. Res del que tenia al sac podia ajudar-lo a perforar allò.

El refugi brunzí, va vibrar i es va estabilitzar quan les portes es van segellar.

–I ara què, noi estel·lar? –va preguntar Thak Val Zsing, acostant-se per darrere.

–Anem a registrar la sala –va dir Jangotat–. Potser hi hagi alguna cosa.

L'estada era un ampli saló, un hivernacle dissenyat en funció de la resta del refugi. Era tan dens com una jungla tropical, i no s'assemblava gens als paisatges que Jangotat havia vist fins llavors a Cestus. Es van moure lentament, vigilant cada moviment.

Es va girar i va veure a Matajedis apropant-se cap a ells. No va pensar. Només va actuar.

Recordava massa bé als MJS. La seva velocitat, la seva potència i la seva versatilitat eren més que intimidatòries. No hi havia temps per pensar, i molt menys per moure’s. Va aconseguir retrocedir un pas per escapar dels seus tentacles, i va aconseguir sentir a Val Zsing cridant: "Compte!", mentre el terra tremolava sota els seus peus. Era un tentacle que s’acostava camuflat, canviant de color per adaptar-se a l'entorn.

Increïble. Un dels tentacles li va fregar, i ell va sentir la descàrrega només per un instant, després va retrocedir d'un salt. Un instant va ser suficient perquè se li posés el pèl del cap de punta, però va ser capaç de deixar anar un tret de rifle a curta distància, amputant el tentacle.

Thak Val Zsing disparava des de l'altre costat, però els raigs d’energia resultaven inofensius contra el blindatge daurat de l’MJ.

Val Zsing va retrocedir trontollant i cridant, just a temps d'esquivar un altre tentacle. Jangotat va fer una tombarella cap enrere mentre disparava. Va tornar a saltar i a retrocedir, posant-se dret amb un sol moviment fluid i graduant al mateix temps el rifle en capacitat de tret màxima.

–És massa ràpid!

L’MJ era una meravella, fent ziga-zagues d'aquí cap allà, les seves primes rodes es movien amb massa rapidesa com per seguir-les. Tres trets, quatre. El carregador del rifle va començar a posar-se al vermell rogent mentre els trets ressonaven contra les parets i el terra, sense encertar mai a la relliscosa màquina. El nucli d'energia del rifle es reescalfava i estava a punt d'apagar-se. Jangotat va cedir terreny, saltant cap enrere i tornant per on havien vingut.

Thak Val Zsing l'esperava allà, amagat entre les ombres, tremolant en silenci. L’MJ es va acostar un metre cap a ells, es va aturar i va surar cap enrere. Era obvi que no aconseguirien que es mogués de la seva posició.

–No podrem detenir-lo! –va dir Thak Val Zsing tremolant.

Jangotat li va agafar per les espatlles i li va sacsejar fortament.

–No et vinguis avall ara! Si aquest creuer inicia el seu atac moriran milers de vides.

Però els ossos emocionals que Thak Val Zsing havia trencat en aquella caverna seguien sense poder carregar amb el pes de la seva por. Thak Val Zsing va retrocedir.

Jangotat va llançar un jurament i va prendre una decisió. Potser no podia detenir la cosa amb trets normals. Vegem què passa si li llanço el sostre a sobre.

Va saltar pel forat, rodant i disparant sense parar cap al sostre. Els trossos de roca van començar a caure de forma massiva, destrossant la cúpula de duracret del refugi i enterrant a l’MJ. Jangotat també va estar a punt de morir. Es va quedar allà, panteixant i amb la cama destrossada, mentre les roques començaven a agitar-se i l’MJ emergia entre la runa.

–Thak Val Zsing! –va cridar mentre la cosa s'acostava a ell–. Maleït siguis, Val Zsing! Covard! –la seva frustració era total, igual que el seu fracàs.

L’MJ es va acostar més a ell, fins gairebé fregar-li. Va projectar un raig lluminós als seus ulls, potser amb la intenció de fer-li un escàner retinal i comparar-lo amb la seva base de dades. Llavors, incapaç d'identificar-lo, li va clavar una descàrrega mitjançant els tentacles.

Jangotat va caure de costat. Unes flames de color blau li van recórrer el cos de cap a peus. Podia veure-les. Notar-les. Sentir-les.

El que no podia fer era moure’s. En absolut.

"Thak Val Zsing! Covard!"

L'antic líder de Vent del Desert estava més enllà de la por, més enllà de la vergonya. Hi ha moments que defineixen a un ésser humà, i quan aquests moments tenen lloc és impossible fer marxa enrere.

Però hi ha vegades en què un aconsegueix crear-se un nou destí.

Val Zsing va treure l'adhesiu de l'adhesiu i es va posar una de les mines al pit. Hi havia observat a Jangotat i estava prou familiaritzat amb els explosius com per endevinar el seu funcionament.

Entrà al refugi i es va dirigir a per l'androide. Els seus braços l’agafaren tan ràpidament que gairebé no va tenir temps de ajustar el temporitzador.

L’MJ va dubtar un moment, com intentant endevinar per què Thak Val Zsing no intentava escapar. Vinga. Acosta't una mica més... L'androide li va atreure cap a si, a un metre de distància, i un tentacle es va alçar al nivell del seu rostre. Va sentir un llum als ulls.

Ara, va pensar. Aquest és el moment.

Thak Val Zsing va escoltar un últim so. Una llum va esclatar, passant ràpidament al negre, i després no hi va haver absolutament res.

La detonació va enviar una ona expansiva per tota l'habitació, reanimant el sistema nerviós d’en Jangotat. Les petites flametes blaves que recorrien el seu cos es van apagar, traient-li de la paràlisi. S’examinà atordit la cama; estava trencada, perforada de metralla. Uns esquinçalls de roba li van dir el que havia passat amb el seu amic.

Bé. Al final, Thak Val Zsing no havia estat un covard.

L’MJ era ple de sang i de pols, cobert de sutge, però va començar a recompondre’s, amb la coberta immaculada. Aquella cosa era indestructible, la qual cosa era una maledicció i una benedicció, ja que el seu blindatge li havia protegit a ell de l'explosió.

Jangotat va grunyir. S'havia acabat. Ja no quedava esperança...

Però llavors l’MJ va començar a fer coses rares. Mentre Jangotat contemplava atònit l'escena, l'androide es va redreçar, va tornar a caure, va fer una volta, es va posar dret, es va sacsejar, i tot això fent un soroll ensordidor.

I, de sobte, Jangotat va endevinar el que passava. Quin acudit! El millor. Només esperava poder explicar-ho a algú, i que els seus companys riguessin algun dia davant l'enorme acudit en què s'havia convertit tot l'assumpte de Cestus. Jangotat va riure histèric mentre mirava a la porta del búnquer. Res. Els executius de les Cinc Famílies estaven fora de perill, segellats a l'interior.

Aquí ningú està fora de perill, va somriure ell. És hora d’ensenyar-los una petita lliçó.

Estaria això bé? O malament? Aquelles persones havien sentenciat a mort a un planeta sencer, i ningú anava a detenir-los.

L’MJ li va ignorar, ja que estava molt ocupat anant d'un costat a un altre, xocant contra les cantonades, ensopegant i trontollant.

Jangotat li va semblar que allò era el més graciós que havia vist en la vida.

Va aconseguir arrossegar-se fins a la porta del refugi i la va encallar des de fora amb el seu rifle. Ja hi era. Al final l'arma havia servit per a alguna cosa.

Ell no podia entrar, però ara ells tampoc podrien sortir.

El dolor ennuvolava la seva ment. Quines eren les coordenades? No ho recordava. Quina broma. Quina gran broma. Llavors ho va recordar: les coordenades eren ell. Ell era qui les dictava.

Va buscar el seu intercomunicador i el va treure, estava aixafat i inutilitzat.

Llavors va tornar a riure. Estava dins d'un refugi completament aprovisionat que les Cinc Famílies havien construït per escapar d'alguna revolució o atac. El seu equip de comunicacions funcionaria perfectament.

***

El tècnic de comunicacions a bord del Nexu, un veterà anomenat CT-9/85, va detectar un senyal.

–Senyor –va dir l'oficial al comandament–. Tenim un codi de CAR per la ràdio, en la freqüència de prioritat.

El comandant Baraka es va acostar amb gest ansiós al panell de comunicacions.

–I el missatge?

–Canviar les coordenades inicials del bombardeig a... algun lloc situat a l'est del llac Kibo. I després esperar instruccions.

–Sembla autèntic?

–Al cent per cent. Al soldat va a caure-li a sobre tota la càrrega explosiva. No pot anar més seriosament.

Baraka va esbufegar incòmode. Quina classe de criatures descerebrades eren aquestes màquines?

–Què hi ha en aquest lloc?

–En el radar apareix com un punt. Potser sigui una base secreta.

–Llavors fem-ho –va dir Baraka, i va donar l'ordre.

***

Jangotat estava recolzat en una de les butaques de l'atri, amb la cama malferida estirada a un costat. Va dedicar uns deu minuts a compondre un altre missatge, i li va donar al botó de transmissió tot just segons abans que el búnquer comencés a tremolar.

Tot el temps que va estar esperant, Jangotat es va sorprendre taral·larejant una cançó.

Un i dos, xitliks jugant al sol. Tres i quatre, Kista xitlik al guisat. Cinc i sis, vull que una mica em guardeu...

Com es deia aquella melodia? On l'havia après? Ah, sí. Recordava haver-la sentit a Tari i Mithail, i la petita i dolça Tonoté cantar-la en els turons Zantay. Va desitjar que estiguessin fora de perill.

La següent explosió va ser devastadora, i més propera.

–Naixem de l'aigua, al foc morim –xiuxiuejà–. El nostre cos és la llavor de les estrelles.

Següent