–38–
Vagonetes,
transbordadors d'equip, vehicles de passatgers, màquines de mineria i androides
de reparació anaven d'un costat a un altre pel mateix laberint de rails i vies,
avançant-se –i envoltant-se– com si fossin coses vives, estructures individuals
de teixit dins d'un organisme més gran, cèl·lules del cos de Cestus, abellots
d'un rusc tecnològic.
I amagat
sobre un d'aquests vehicles, aferrant-se a la superfície amb tendons i músculs
temperats per dècades d'entrenament, es trobava el Cavaller Jedi Obi-Wan
Kenobi. Compensava els girs impossiblement ràpids i bruscos, les accelerades i
les frenades amb una profunda comprensió dels ritmes de l'univers i dels seus
corrents invisibles.
Obi-Wan
havia estudiat els patrons del sistema de transbordadors en el curs d'una
llarga nit d'insomni en la solitud de les seves habitacions. En presència de la
G'Mai, tot just havia dedicat uns minuts a actualitzar aquella investigació.
Però el que estava a punt de fer els hagués deixat bocabadats encara que li
haguessin vist hores immers en l'estudi. Gràcies a la pràctica i el coneixement
secret, les seves accions podrien semblar miraculoses als seus amfitrions, deixant-los
emocionalment desconcertats, sobretot al volàtil Quill.
Però
primer havia de fer-ho, sabent com sabia que els sensors dels vehicles
observaven cadascun dels seus moviments.
El
vehicle va començar a frenar i a girar a l'esquerra. Seguint els seus instints,
que anaven més enllà del nivell de pensament conscient, va saltar abans fins i
tot de veure el següent cotxe.
Obi-Wan
es va agafar per un instant a la paret del túnel, i després va sentir una forta
ràfega d'aire, quan el següent magcar es va precipitar cap a ell. Per un
instant, els panells de transpariacer del vehicle van donar la impressió de ser
els grans i brillants ulls d'alguna criatura subterrània. Va veure de reüll als
passatgers, pendents dels seus datapad o embrancats en converses. Tots es van
interrompre de cop i volta per mirar aquell home que penjava cap per avall del
sostre del túnel i que es llançava cap a ells davant els seus atònits ulls. Una
xexta de pell groguenca va agitar els quatre braços mentre cridava que el pobre
humà intentava suïcidar-se d'una manera una mica estranya.
"Ho
sento", li va dir Obi-Wan amb els llavis, i després es va agafar a la part
davantera del cotxe, just quan frenava per donar la corba; però, tot i així, es
va quedar sense alè per l'impacte.
Es va omplir
amb desesperació. Faltaven divuit segons fins al següent punt, i els va comptar
dins seu, somrient als civils que contemplaven atònits aquella estranya aparició.
Va
desaparèixer abans que algun d'ells pogués reaccionar i fer res més que
sobresaltar-se.
Obi-Wan
es va encaixar entre el sostre i la paret, agafant-se amb mans i peus. Un túnel
de càrrega passava per allà, i només van passar deu segons fins que va sentir
el vehicle udolant en la seva direcció. Va veure un únic ull que el mirava
només un moment, abans de tenir-lo sota, i es va deixar caure a una vagoneta.
Hi havia tantes roques apilades allà que va estar a punt de relliscar fins a
les vies. Va lluitar per trobar un agafador, el va trobar, el va perdre i el va
tornar a trobar. L'huracà artificial feia onejar les cames d'Obi-Wan, que les
va recollir un segon massa tard. Es colpejà el taló dret contra una paret, i va
començar a donar batzegades d'un costat a un altre, a punt de desenganxar-se, i
es va deixar anar per tornar a agafar-se uns metres després.
El vent el
castigava sense pietat, i no es podia fer res per impedir-ho, almenys de
moment. Sabia que els ordinadors cestins haurien efectuat l'anàlisi de la
cinètica del sistema que ell havia fet al seu torn emprant la Força, i l'havien
trobat ajustat. Per llavors pot ser que fins i tot haguessin adaptat la seva
programació per poder seguir el seu parador, calculant la presència d'un cos no
declarat saltant de cotxe en cotxe per tot el sistema.
Això i
els monitors superiors deixaven clar que actuava per a un públic tan crític com
suspicaç.
Va anar
de cotxe en cotxe fins arribar a una intersecció on per fi va poder saltar amb
tota llibertat. Va aterrar a les vies metàl·liques que hi havia a terra. Va
respirar amb glopades curtes i profundes, negant-se a rendir-se a la por que
aguaitava just sota la superfície de la seva concentració.
Precisió. Precisió.
Obi-Wan
es va ajupir i va tocar el rail metàl·lic sobre el qual levitava el magcar a
velocitat de creuer. S'acostava. Encara faltava una mica, però era massa tard
per fer altres plans. Només podia esperar. Una sobtada corrent d'aire el va
colpejar com si fos una onada, enderrocant els seus blocs mentals acuradament
edificats.
Ara. Obi-Wan es va girar i va arrencar a córrer
pel túnel el més de pressa que va poder, fugint del cotxe que el perseguia a
tota velocitat. Podia sentir la sirena d'avís. En l'últim instant va saltar cap
endavant i, utilitzant l'última força que li quedava al cos per accelerar la
seva velocitat, va girar en ple salt.
Per un
moment, amb el cos impulsat per uns músculs en excel·lents condicions i un
sistema nerviós en sintonia amb els corrents més profunds de la Força, la
velocitat d'Obi-Wan aconseguí els cinc metres per segon del magcar. Es va
encongir, exhalant l'aire just en el moment de l'impacte, amb els braços
annexionats per absorbir el xoc. El seu cos es va quedar sense alè amb un
gegantí sospir, però la mateixa exhalació li va proporcionar l'amortiment que
li va permetre sobreviure a l'impacte. De no haver igualat amb precisió la
velocitat del magcar...
Si no hi
hagués girat...
Si no hi
hagués exhalat en el moment exacte...
Hauria
estat atropellat, aixafat i reduït a trossets. Però ara, Obi-Wan lluitava per
pujar per la superfície del cotxe. Va aconseguir tombar-se sobre el sostre, una
mica adolorit i panteixant, i es va posar còmode per a la resta del viatge.
***
A les
sales del Consell, els membres de les Cinc Famílies que havien tingut la sort
de no ser segrestats contemplaven atònits l'espectacle.
– Quina
classe de criatures són aquests Jedi? –va xiuxiuejar Llitishi, alliberant gotes
de suor per la seva arrugada front blava.
–No ho
sé..., però estic profundament agraït que estiguin al nostre costat –va dir
Debbikin El Vell, pensant en la seguretat del seu fill–. Crec que hauríem de
replantejar-nos seriosament la nostra postura.
Es van
sentir murmuris d'assentiment, seguits ansiosos intents de pressionar els
sensors perquè proporcionessin més informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada