Caçat (XXI)

Anterior

Capítol 21

Boba es va enfrontar a una onada de por. Mirà a Jabba.

–No tinc armes, Oh Grandiós…

–T'atreveixes a discutir amb mi? –va rugir Jabba–. Tens un avantatge… d'uns minuts, si tens sort. De pocs segons, sinó.

Va donar un senyal als guàrdies gamorreans. Van agafar a Durge. Es va resistir, però només una mica; volia lluitar. El van arrossegar fins a la vora del sòl. Sota, els aràcnids aixecaven les seves potes amenaçadores. Les seves boques famolenques s'obrien i tancaven.

–Deixeu-lo caure –va dir Jabba.

Amb grunyits de plaer, els guàrdies van empènyer a Durge a la fossa. En l'últim instant abans de caure, els seus ulls es van clavar en els de Boba.

–Et veuré aviat! –va cridar Durge–. I serà per última vegada!

El gran caçador de recompenses es va deixar caure pesadament al sòl de la fossa. Les seves armes estaven ja preparades, els seus ulls cremant.

Els aràcnids de combat van córrer cap a ell. Una bola de foc va explotar del blàster d’en Durge.

Independentment del que sigui, va pensar Boba, Durge no és un covard.

Una veu sinistra va sonar en l'oïda d’en Boba.

–Estàs desitjant unir-te a ell? –va preguntar Bib Fortuna.

–No gràcies! –va dir Boba.

Es va apartar de l'entrada a la fossa. En el seu tron, Jabba es menjava un grapat de cucs. Va rotar i després va mirar a Boba.

–Tal vegada també necessites afinar els teus reflexos?

Boba es va inclinar a tot córrer.

–Tornaré… amb Gilramos Libkath! –va dir.

–No només amb Gilramos –va advertir el gàngster suprem–. Vull que els seus seguidors siguin també destruïts. Tots i cadascun d'ells.

La boca d’en Boba es va assecar. Va pensar en Ygabba i els altres nens. Es va recordar dels ulls que brillaven esborronadorament en els seus palmells. Va recordar com de cansats que semblaven. Com de famolencs que estaven.

Desesperats i tristos.

–Tractaré amb ells, oh Excel·lència –va dir Boba.

Ho faré!, va pensar. Però Jabba no necessita saber exactament com.

Es va tornar i va córrer des de la sala del tron.

–Ara què? –va murmurar Boba per a si mateix. Sé on està Gilramos, però com arribo allà?

Va córrer fins que va arribar al final d'un llarg passadís. Es va detenir, panteixant, i va mirar al seu al voltant.

El passadís es dividia en dos passatges. Un passatge estava molt il·luminat. L'aire fred fluïa d'allà. Al lluny, Boba va veure droides de servei i un servent drovià esperant en una porta.

Es va tornar cap a l'altre passatge. Era fosc. El sòl era aspre.

Però feia bona olor. Feia olor de menjar. Feia olor de cuina.

–Gab’borah!

La setena cuina havia dit l'ancià. És el meu lloc habitual de treball.

Boba va començar a córrer pel fosc passatge. Mentre ho feia, l'olor de la cuina es va fer més forta. Després d'un minut, va arribar a una porta oberta. Mirà dins.

Era una gran cuina. El vapor omplia l'aire. Olles enormes bombollejaven en una xemeneia. Un cuiner selonià, similar a una llúdriga, cuinava sobre les olles, removent. Mirà a Boba i va arrufar el gest.

–Aquesta és la setena cuina? –va panteixar Boba.

El selonià va negar amb el cap. Va submergir una llarga cullera en l'olla. La va aixecar, mostrant una grossa i cilíndrica larva rosada.

–Aquesta és la primera cuina –va dir. Va acostar la fumejant larva cap a Boba–. Vols provar-ho?

–Uh, avui no! –va dir Boba.

Va córrer de nou al passadís. Va tornar a mirar cap a l'entrada principal. Podia veure figures corrent, anant i venint. Va sentir crits.

–Durge ja s'ha escapat –va dir Boba–. Noi, és ràpid… però jo sóc més ràpid!

Va córrer a la següent porta. Peixeres enormes plenes d'aigua s'alineaven en les parets. En el seu interior, mariscs seafah verds i blaus s'arrossegaven. Taurons lambro, un altre delit, nedaven sense descans cap endavant i enrere.

–La setena cuina? –Boba va cridar a un droide que tirava el marisc en una caldera bullint.

–Per allà –va dir el droide, que va assenyalar cap endavant.

De tornada al passadís! El soroll des de l'altre extrem era més fort ara. Boba no va perdre el temps buscant. Va córrer a la propera porta, després a la següent.

La tercera cuina contenia tancs de bombollejant estofat de mugruebe. Olorava tan bé que Boba gairebé no va poder continuar.

Però no va tenir problemes per deixar la quarta cuina. En realitat no era una cuina, era el viver dels cucs blancs, dels milions d'ells. Es contornejaven i retorçaven en llargues rases obertes. Uns droides recollien galledes de viscosos cucs i els col·locaven en una cinta transportadora.

–Puaj! –va dir Boba.

Mai estaré així de famolenc!

La cinquena cuina només contenia fruites i verdures. Moltes d'elles estaven vives i encara en moviment.

La sisena cuina es dedicava a la carn. Boba va treure el cap per la porta. Un cuiner caridà va agitar un enorme ganivet cap a ell.

–Sí! –L’alien sobredimensionat, semblat a una panerola, va somriure amb emoció–. Per fi! El nostre plat principal ha arribat!

–Cuina incorrecta! –Boba va cridar a tot córrer.

Va tornar corrent al passadís. Des de l'altre extrem van arribar crits. Va sentir una profunda veu que va reconèixer com la d’en Durge. Va sentir el sorollós esclat d'un blàster disparant.

Va sentir uns passos i un crit d'ira. Estaven molt a prop.

Just per davant d’en Boba estava l'última porta. Lletres i nombres en huttès estaven tallats en ella.

–Més val que sigui la cuina número set –va dir Boba amb gravetat.

Va empènyer la porta oberta. Diversos homes i dones amb robes de Tatooine estaven dempeus al voltant d'una taula llarga. Estranys objectes la cobrien. Semblaven joguines de colors brillants, o tal vegada eren les armes? Boba no podia dir-ho.

Però fossin el que fossin, feien bona olor.

No. Feien una olor genial.

–Puc ajudar-te? –va preguntar una dona.

Boba es va detenir. Per un segon es va marejar. Va respirar el càlid sucre, la xocolata i la menta scry. Va pensar que anava a desmaiar-se de gana.

–Jovenet!

Boba va parpellejar. Enfront d'ell estava Gab’borah. L'ancià portava una túnica verda brillant i un capell de cuiner. Una mà sostenia una cullera gran. L'altra agafava un bellugadís peduncle ocular. El seu ull rodó de color blau va observar a Boba.

–Estic posant els tocs finals a les postres d'aquesta nit –va explicar Gab’borah. Es va tornar ràpidament i es va acostar a la taula. Es va inclinar i va posar el peduncle ocular al centre d'un dels objectes brillants. No era una joguina o un arma, va veure ara Boba. Era un pastís.

–Estàs aquí! –va dir Gab’borah amb orgull. Va somriure a Boba–. Estic molt content que vinguessis a visitar-me!

Des del passadís darrere d'ells va arribar un sobtat crit. Boba es va girar. Va tirar per tancar la porta. La va tancar.

–Necessito la teva ajuda. –va panteixar–. Ara!

L'ancià li va mirar. Un instant després va assentir.

–Marxeu-vos! –va dir. Va espantar als altres cuiners. Després va mirar a Boba de nou.

–Què passa? –va preguntar en veu baixa.

Un altre crit va venir de darrere de la porta tancada. Gab’borah va aixecar una cella comprenent-lo.

–Ah… ara ho entenc! –va dir–. És Durge. Jabba l’ha deixat anar sobre tu.

–Correcte –va dir Boba. Mirà al seu al voltant desesperat–. Gab’borah, haig de sortir d'aquí ràpid. No només d'aquesta sala. Haig d'escapar de la fortalesa.

Gab’borah va arrufar el gest. Ell i Boba van mirar cap a la porta. Se sacsejava. En un moment, Durge anava a travessar-la.

–Vine amb mi –va murmurar l'ancià. Va creuar l'habitació, Boba enganxat a ell–. Aquí…

Gab’borah va obrir una porta. Dins hi havia una espècie d'armari, i una altra porta. L'armari estava ple d'escombraries.

Gab’borah va murmurar:

–Ara, sé que està aquí en alguna part…

L'ancià donava puntades de peu a tot, buscant. Velles eines de cuina, bols, olles, peces rebutjades d'estufes, coberts…

I, penjant al costat de la porta, una motxilla coet.

–Aquí està! –Gab’borah va agafar la motxilla coet i la hi va lliurar a Boba–. Veus, jo també penso sempre a escapar!

Boba va examinar la motxilla coet. Era un model antic i dissenyat per a un adult. Mirà els contenidors de combustible.

–Estan plens –va dir. Mirà agraït a Gab’borah i va somriure–. Gràcies… això és genial!

–Ha estat un plaer –va dir l'ancià amb una inclinació.

Va observar com a Boba s'ajustava les corretges. A continuació, Boba la hi va penjar sobre la seva esquena. En el passadís es va produir una explosió ensordidora.

–Nan mandalorià! –va rugir una veu. Boba va mirar a temps per veure a Durge travessant la porta de la cuina.

–Vés-te’n ja! –va cridar Gab’borah. Va obrir la porta interior de l'armari de subministraments. Va ficar a Boba a través d'ella–. Ràpid!

–Uh –va exclamar Boba.

Estava en un estret espai, a centenars de metres sobre el sòl. Al seu al voltant estava la immensitat de la fortalesa de Jabba. A dalt, els dos sols ataronjats cremaven i enlluernaven. La calor centellejava com pluja tòxica.

A baix, tan distant que era com un miratge flamejant, s'estenia el Mar de Dunes.

–Fora del meu camí, vell! –va cridar Durge.

–Marxa't! –va xisclar Gab’borah quan el gran caçador de recompenses el va empènyer a un costat.

Boba va mirar cap enrere. No necessitava més precs. A pocs metres de distància, el sanguinari caça-recompenses estava dempeus amb el blàster dirigit directament cap a ell.

–Ara et tinc just on volia! –Durge es mofà–. Preparat per morir?

–Aquesta vegada no! –udolà Boba. Es va posar el casc sobre el rostre. Va connectar la ignició de la motxilla coet. Les flames van brollar darrere d'ell. La calor socarrimà la part posterior de les seves cames.

Però Boba no va tenir temps de pensar en això. No va tenir temps de pensar en res.

–Yujuuuuuuuu! –va cridar Boba.

Sota ell, el món va desaparèixer.

Estava volant!

Següent