Traïció a Cestus (LXIX)

Anterior

–69–

Al dia següent van refermar les tempestes de sorra, i les va seguir una de les breus i violentes pluges de Cestus. L'aigua va fer desaparèixer la pols, però també va crear una coberta de densos i foscos núvols. El temps semblava estirar-se infinitament, i Jangotat va passejar bona part del matí pels carrers enfangats, sense saber què buscava. Una cosa. Una cosa que li permetés comprendre aquella gent que seguia eludint-li. Ells li miraven mentre es movien entre les cases de pedra, i eren molt amables, però el tractaven com el que era: algú de pas. De camí cap a un altre lloc. Els somriures més profunds o els riures més dolços es reservaven per a qui es quedava, o per qui hagi de tornar.

I ell no era cap de les dues coses.

Aquella nit, Sheeka va rebre notícies que s'havia establert contacte amb Vent del Desert. Jangotat es va acomiadar entre llàgrimes del poble i dels fills de la Sheeka. Desitjava tornar a la caverna de Dashta per a un altre comiat igualment difícil, però la intuïció li va dir que la petició seria considerada presumptuosa. Era ell qui havia de ser presentat a les dashtes, i no a l'inrevés. El seu estatge era un secret, i la veritat era que havia estat un risc portar-lo allà. No podia i no volia demanar més.

Sheeka li portà a una pista d'enlairament neutral, en la qual al cap d'uns minuts va aparèixer un lliscant biplaça pilotat pel membre més jove de Vent del Desert.

–Què tal van les coses, Skot? –va preguntar Sheeka.

La boca d'OnSon va aconseguir arquejar en una mena de somriure.

–Ens hem reagrupat, que és més del que hagués esperat fa una setmana. Tot va bé, excepte per Thak Val Zsing.

Ella es va sobresaltar.

–Què passa?

OnSon va fer una ganyota.

–Que ens va trair. No estic segur del que va passar, però el vell està fet pols. Sabia que aquests androides assassins s'acostaven. En lloc d'advertir-nos, va preferir salvar-se a si mateix. Ho porta molt malament –Va mirar a Jangotat–. Bé. No esperava veure't tan bé en tan poc temps.

Jangotat va arronsar les espatlles.

–He rebut molta ajuda de... –Va mirar a Sheeka, que va negar subtilment amb el cap–. Amics.

–Els amics són una cosa bona –va dir OnSon.

El bell rostre de la Sheeka Tull va romandre tranquil·la i impassible.

–Tornaré a veure't? –va preguntar a Jangotat en veu baixa.

–No ho sé –va dir per fi–, la veritat.

Ella va recolzar el cap en el seu pit i li va donar un suau copet amb el puny.

–No sé per què em faig això a mi mateixa –va dir ella en veu baixa–. És que en la meva ment tinc debilitat pels tipus forts, callats i independents com tu.

Jangotat va envoltar la seva estructura petita i esvelta amb els seus braços. Braços que no podien protegir-la.

–No voldràs dir al cor? –va xiuxiuejar al pèl.

Ella va alçar la mirada, amb un gest burleta il·luminant-li la cara.

–He volgut dir exactament el que he dit.

Llavors, Jangotat es va sorprendre a si mateix ajupint el cap per fer-li un petó apassionat, sense preocupar-se ni per OnSon ni pel que pogués veure o pensar qualsevol altre.

I després se'n va anar. Mentre el lliscant avançava, va mirar cap enrere, a la figura minvant i envoltada de pols de la Sheeka Tull, intuint que mai la tornaria a veure, però sense saber exactament el que podia significar això per a tots dos.

Següent