Capítol 4
El cor de Boba li
copejava el pit. Però es va mantenir ferm i es va quedar mirant la figura que
estava davant d'ell.
Durge! El seu pare
havia advertit a Boba sobre ell. Un caçador de recompenses de dos mil anys
d'edat, Durge odiava als mandalorians més que qualsevol altra cosa en la
galàxia. Cent anys abans que Boba naixés, Durge havia intentat ser el líder
dels mandalorians. En canvi, va ser capturat i torturat.
Però Durge va escapar.
Va entrar en hibernació per recuperar-se de les seves ferides. Quan va tornar
completament guarit, va jurar venjança a tots els mandalorians.
No obstant això, era
massa tard per venjar-se. Per llavors, quedaven pocs mandalorians en la
galàxia. Havien estat exterminats en el curs d'innombrables batalles, algunes
d'elles contra els Jedi.
Encara així, part d’en
Jango Fett es mantenia amb vida en l'exèrcit de clons generats a partir del seu
ADN. Durge s'havia compromès a eliminar tots els clons de Jango… seguint les
ordres del Comte Dooku.
Què faria si sabés que
el veritable fill de Jango estava davant d'ell?
No vaig a esperar a esbrinar-ho, va pensar Boba amb
gravetat.
Va respirar
profundament. Just quan el puny de Durge anava a copejar-li, Boba s’escapolí
entre les cames del caça-recompenses.
Que bé que sigui tan alt! Boba va arribar al
sòl i va començar a córrer.
–Atrapeu-lo!
Boba va córrer cap a
la porta. Els droides de servei xiulaven apartant-se. Prop de la porta, tres
wookiees es van posar contra la paret, donant profunds rugits d'excitació.
BLAAAAAMM!
Una ràfega de trets
làser van rebotar per damunt. Boba sentia els crits i una ràfega de foc en
resposta.
–Ei, tu! –va cridar el
guàrdia noghri quan el jove caça-recompenses va passar com una bala pel seu
costat. El guàrdia va intentar agafar-li, però Boba va ser massa ràpid. En
qüestió de segons estava fora de nou.
–Quina alegria sortir
d'aquí! –va panteixar.
Va seguir corrent,
fins que la cantina va quedar fora de la seva vista. Encara hi havia multitud
de persones pertot arreu, però ningú va semblar reparar en ell.
Probablement alguns em segueixin perseguint, va pensar Boba. Girà
i va seguir corrent per un carrer lateral.
Començava a cansar-se.
Hauria de descansar, abans de…
Amb un grunyit, Boba
va ensopegar amb un munt d'enderrocs. Cridant, va caure cap endavant sobre una
vorera esquerdada. Instintivament va col·locar les seves mans per esmorteir la
caiguda.
Però no li van servir
per evitar estavellar-se contra el dur i polsegós sòl.
–Uuuuf…
Va caure de cap, amb
tanta força que es va quedar sense respiració. Va recordar el casc quan era
massa tard.
–No!
Sense poder fer res,
Boba va sentir el casc sortint del cap. Va intentar agafar-lo. Per un instant,
va sentir la seva llisa superfície metàl·lica. Després se li va lliscar de les
mans.
L’havia perdut.
Al seu al voltant hi
havia un mar de cames i peus amb botes, peülles o arpes.
On estava el seu casc?
Frenèticament, Boba es
va recolzar sobre les seves mans i els seus genolls. Va ignorar els insults i
burles dels qui tenia al seu voltant. Unes botes li foteren una coça. Algú va
riure. Boba va serrar les dents i va seguir endavant.
Aquí!
Podia veure’l, estava
gairebé a l'abast de la mà. Aquí estava, la suau i fosca forma familiar que
ocultava el seu rostre quan el casc estava on havia d'estar.
Boba es va posar dempeus,
amb la mà estesa per agafar el casc.
I quan ho va fer, algú
l'hi va arrabassar!
–Buscaves alguna cosa?
Boba s’alçà furiós.
–Això és meu!
Retorna-m'ho!
–Teu? –La veu va
esbufegar amb incredulitat–. No ho crec.
Boba va alçar la
vista. Enfront d'ell hi havia una nena. Semblava un any menor que ell. Era més
baixa que Boba, i estava molt més bruta. La seva cara estava tacada de pols i
sutge. També el seu pèl. Semblava marró, però Boba va sospitar que el seu pèl
podria ser ros fosc sota la capa de brutícia. Era prima, d'aspecte famèlic, i
portava robes fetes esquinçalls: un davantal massa gran, d'un mecànic ugnaught,
i un tros de corda bruta al voltant de la cintura a manera de cinturó. Els seus
ulls eren blaus i penetrants.
Podria ser més jove
del que aparentava, però la hi veia molt decidida.
–On podries haver
aconseguit tu un casc de batalla mandalorià? –va preguntar. El va alçar i el va
mirar pensativament–. Això val molt –va continuar. Mirà a Boba amb suspicàcia i
admiració–. On l’has robat?
–No l’he robat! –Es va
abalançar, per agafar-lo, però era massa ràpida. Abans que pogués dir una altra
paraula, ella ja estava a l'altre costat del camí, corrent amb el casc sota el
braç.
Boba la va seguir amb
la mirada, atordit.
–Ningú em treu el que
és meu! –va cridar, i va córrer en la seva cerca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada